Fora de joc

Trias i el PP ballant sardanes

Malgrat els escarafalls d’alguns dirigents de CiU, els nacionalistes catalans han tornat (amb il·lusió) al Majestic de bracet amb els nacionalistes espanyols, convençuts que la renovació del pacte del 1996 és allò que més els convé per remenar les cireres a l’Ajuntament, la Diputació de Barcelona, la Generalitat i –per què no?– el Govern de l’Estat. Enrere queda la visita d’Artur Mas al notari per certificar el divorci de CiU amb el PP. Ara, com Richard Burton i Liz Taylor, es tornen a jurar fidelitat eterna. Hom diu que no hi ha amor sinó tan sols interessos. Potser sí, però convé recordar que no hi ha res que s’assembli més a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista català de dretes. De fet, CiU i PP comparteixen espais comuns en la formació dels seus dirigents. Ens els governs de Jordi Pujol, la característica comuna dels alts càrrecs era el seu pas pels jesuïtes o els escolapis. Avui el Govern Mas està farcit d’acadèmics, professors i alumnes de les escoles de negocis d’Esade i d’Iese, dels jesuïtes i de l’Opus.

Més enllà de la picabaralla judicial per l’adjudicació del darrer regidor (regidora) a l’Ajuntament de Barcelona, els resultats electorals subratllen que la voluntat de canvi al cap i casal s’ha explicitat tant en CiU com en el PP. És a dir, que l’alternativa al govern plural de les esquerres que ha governat durant 32 anys la ciutat no era un govern nacionalista-independentista de CiU-ERC, sinó un govern de CiU amb el PP. Aquesta és la nova majoria política a l’Ajuntament de Barcelona consolidada en el nou cicle electoral iniciat amb les eleccions al Parlament i que pot tenir continuïtat en les properes eleccions generals.
Per tot plegat, malgrat la disponibilitat entusiasta d’un Joan Laporta i, fins i tot, d’un Jordi Portabella, disposat a fer tots els papers de l’auca municipal, un govern en minoria de CiU sense un pacte de govern estable amb el PP és una frivolitat que la ciutat no es pot permetre, sobretot després de l’experiència d’aquests darrers quatre anys. I, posats a fer, més val tenir-los dins del govern que no pas de convidats de pedra pujant electoralment sense despentinar-se.

Más Noticias