Antonio Baños

El jutge Garzón no balla

Vull disculpar-me pel retard. Sóc conscient que arribo a misses dites però també tinc molt clar que per ser columnista a Espanya, s’ha d’haver signat almenys una peça parlant del jutge Garzón. Així que jo, com que sóc un passerell en temes judicials però vull assegurar-me aquesta feina, faré una modesta elegia del jutge. Més enllà dels seus mèrits al Tribunal de Orden Público (ai, perdoneu, que ara es diu Audiencia Nacional; és que amb els tribunals d’excepció sempre em faig un embolic). Deia que més enllà de la purga d’independentistes del 92 o la seva crea­tivitat processal amb els islamistes, Garzón ha estat un símbol de les llibertats. Però no així del rock’n’roll.
Els meus amics Roberto, Malela i Pepo de Madrid van muntar un grup pop-rock que van batejar amb el nom de Garzón. La intenció, d’una ironia força situacionista, era "rendir-se" a qui, en aquells dies del 2005, era l’heroi immaculat d’un país corrupte. Però a Garzón es veu que no li agrada el rock’n’roll i va enviar els advocats del poderós bufet Medina Cuadros per obligar a canviar el nom del grup. No li feia el pes ser estrella del pop.

La seva justícia és més wagneriana; té un estil d’una gran densitat i molt de missatge, rotllo Paco Ibáñez. Els meus amics van reconèixer el seu error: "L’objectiu del nom era homenatjar el gran jutge d’Espanya", van dir en un comunicat. "Però hem de mirar cap al futur i és per això que Garzón passarà a dir-se Grande-Marlaska".
El jutge basc, quan ho va saber, va quedar encantat. Es veu que ell és més de la Movida i Garzón més del rotllo cantautor. Potser ara a la Haia, Garzón enyorarà aquells moments tot escoltant el disc dels meus amics des de l’Spotify. Justícia i rock’n’roll.

Más Noticias