Les esquerres progressistes, a Barcelona, han estat bastant de dretes. Almenys les que governaven l’Ajuntament de la ciutat. Més que de dretes en sentit liberal, que també, han estat unes esquerres classistes. És a dir, que s’han guiat per un ferm principi que diu que un ric sempre és millor que un pobre.
Aquesta tesi queda provada amb la introducció i l’ús institucional del terme degradat. El consistori barceloní va impulsar, amb una total manca de misericòrdia, l’associació mental entre barri pobre i barri degradat. I, encara que ho sembli, no és el mateix. La degradació, sobretot la moral, també es troba per sobre de l’avinguda Diagonal.
Des que els habitants de Jericó van organitzar la primera de les ciutats de la història, aquestes sempre han acollit, malauradament, tant pobres com marginats. El que s’ha de fer, a parer meu, és acceptar que tota ciutat té pidolaires, borratxos i prostitutes. Forma part del seu organisme. I hem d’acompanyar la seva sort, millorar-ne la seva condició i dotar-los de recursos materials i afectius per sortir-se’n. Però a la Barcelona xupiguai això no s’ha fet. S’ha negat que fos possible l’existència de qualsevol activitat que no fos burgesament correcta. Aquesta idea que el pobre degrada i que els rics dinamitzen s’ha brandat com una espasa flamígera per desplaçar i expulsar molta gent del Gòtic, el Born i el Raval. El procediment ha estat el clàssic de la gentrificació que tan bé ha funcionat a Nova York. I el primer pas és sempre construir un equipament cultural que serveixi com a motor de la pujada de preus i lloguers.
I pels dinamitzadors capitalistes, una de les activitats més perseguides ha estat la prostitució. Res de regular, res de dignificar: amagar, perseguir i desplaçar. És obvi que la prostitució, quan és per sota dels 60 euros, és un greu problema. L’altra, la que acull amorosa les onades de congressistes estrangers, aquesta mai ha plantejat cap conflicte amb el sacre civisme. La barjaula només molesta per pobra.
El cas és que primer van provar a ficar una universitat a la Rambla per tal d’espantar els clients, però la preclara intel·ligència dels edils no va pensar que és quan dormen els estudiants que el carrer s’omple. Després ho van provar minant la zona d’hotels. Evidentment, van pensar, el turista i la bagassa són dos figures que mai, mai podran congeniar… I ara inaugurem el darrer intent: una filmoteca.
Potser s’han tornar a equivocar. No sé si l’usuari tradicional i perseverant de la Filmoteca és la figura dinamitzadora que busquen. Ell és més de cervesa i braves. A més, si la intenció final és que l’usuari de la Filmoteca desplaci les atàviques dones de la vida del carrer Robador, hauran de filar molt prim amb la programació. Res d’Irma la Douce, res de Pretty Woman. No podrem programar l’excepcional Casque d’or, de Becker, on Simone Signoret broda el paper de prostituta. I, sobretot, queda prohibida Les nits de la Cabiria, on la dona de la vida encarnada per la Massina et commou el cor. Alerta, dinamitzadors de Barcelona, no sigui que, en lloc d’expulsar la prostitució, els usuaris de la Filmo, tendres i gentils, les convidin al cinema a veure com alguns han sabut fer, amb el seu dolor i la seva soledat, delicades obres d’art.
Si está leyendo esto, tanto en papel como en uno de esos trastos que traen internet, es que está o va estar en la manifestación. Porque me extrañaría que un lector de Público, tal y como son ustedes de rojeras, conscientes, activos y protestones, no aproveche la fecha para poner un poco de voz y color a las calles tras tanto silencio y tanta derrota.
Entiendo que los ánimos no sean aún primaverales. Mariano y el frío siberiano han sido inclementes. Y las cicatrices de los tijeretazos están frescas. Los afiliados a los grandes sindicatos, muchos de ellos viejos y fajados luchadores, se encuentren en un estado psíquicamente extraño. Tantos años de apuesta por la negociación con la patronal y el gobierno para acabar a decretazo limpio. Y esto, en espera del descabello de la ley de huelga, claro está. El sindicalismo minoritario, peleón e indesmayable, debe ahora también ponerse a ampliar pactos, acuerdos y acciones para que no se le ahogue la voz bajo la apisonadora patronal. El 15 M, magmático e intermitente como el volcán de Hierro, tiene hoy una buenísima oportunidad de irse de cañas con el mundo del trabajo al que no supo implicar a fondo la primavera pasada. Y tejer. Porque la mani de hoy, me da a mi la nariz, que debe ser un masivo, cabreado y potente speed dating. Los que no lleven una eternidad enparejados, saben que el speed dating es una modalidad de ligoteo controlado en el que un grupo de personas charlan durante pocos minutos, conociéndose al final todos con todos. Una manera de ver rápidamente cómo está el patio.
Hoy no tumbamos la reforma, ni acabamos con los recortes, ni dignificamos a funcionarios y sector público. Hoy todavía no. Hoy nos desentumecemos, nos peinamos y nos ponemos guapos para mostramos atractivos a los demás. A esos millones de españoles que todavía no se han sentido concernidos con el gigantesco atraco de la crisis. O con los que siguen paralizados por el lógico temor a lo que pueda pasar. Vámonos a un speed dating que consiga atraer a los no afiliados, a los no contratados, a los no nacionalizados y a los no aprobados. A la multitud que aún se aferra a una clase media que les acaba de ser arrebatada en pleno día y con su ley en la mano.
Músculo y seducción, eso es para hoy. Y mucho ligoteo entre sensibilidades, sectores y movimientos. Entre siglas y anónimos. Entre veteranos y debutantes. Hoy debemos pasear tranquilos y enérgicos. Sexys pero con determinación. Que se nos note el amor y la revuelta.
A vegades la història ens forneix de recargolades ironies. Ja sé que no es tracta d’un aniversari rodó, però sàpiguen que aquest any es compliran els 140 anys de la fundació de la Liga Antiabolicionista de Barcelona. Una associació en la qual es trobava el bo i millor de la societat de la capital, agrupada en contra del projecte de llei d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico que preparava el Govern de Ruiz Zorrilla. L’argument, difícilment rebatible, dels partidaris de l’esclavitud eren els perjudicis evidents que l’abolició portaria a l’economia espanyola, amb la pèrdua de llocs de treball i la frustració de molts emprenedors que havien fet del comerç i el tràfic d’esclaus un R+D estratègic que va convertir Catalunya en un país líder del sector. Signant aquella raonable petició de coherència econòmica hi havia el Fomento del Trabajo i institucions tan senyeres de la realitat catalana de llavors i d’ara com eren la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre o l’Il·lustríssim Col·legi d’Advocats de Barcelona. Fins i tot en formava part el Seminari Conciliar, segurament inspirat per la doctrina de sant Pau a Efesis 6, on deixa ben clara la postura evangèlica sobre l’esclavatge: “Esclaus, obeïu els vostres amos humans respectuosament i amb senzillesa de cor, com al Crist”.
El primer punt de la resolució fundacional que van aprovar els esclavistes va ser tota una declaració d’amor a Espanya: “En favor de la integritat del territori i en contra de tota ingerència estrangera”, tot i que entre els signants trobarem futurs pares del catalanisme i de la pàtria mateixa, com ara els Milà i Fontanals, Mañé i Flaquer, Güell o, lògicament, els López. Es a dir, un munt de gent que avui llueix al nomenclàtor de carrers de Barcelona.
El cas és que, no em preguntin per què, però després de la reforma laboral i de sentir un altre català il·lustre, com és el senyor Joan Rosell, demanant ja la reforma de la llei de vaga, m’ha vingut al cap aquest aniversari. No vull dir, en absolut, que la nostra classe empresarial ens vulgui esclaus o que el sistema de lliure mercat, abundància tecnològica i democràcia a raig estigui basat en el treball esclau de grans parts del món. I ara! Però em va cridar l’atenció veure la permanència i el compromís, a través dels segles, que tenen certes institucions amb les llibertats humanes.
Les institucions que abans demanaven esclaus pel bé de la productivitat, avui, en nom de la mateixa deessa, demanen que els treballadors esdevinguin serfs. Anem, doncs, encaminats, orientats, per tornar xino-xano cap a aquell fantàstic segle XIX de la febre d’or, atapeït d’especuladors i negrers.
Com a curiositat. Els partits Republicà i Federal van organitzar una manifestació en contra de la Liga interpretant La Marsellesa (era abans dels guinyols de Canal+) i donant visques sota el consolat dels Estats Units, que tot just acabaven d’abolir l’esclavitud. La jornada va acabar, diuen, amb el bust de George Washington exhibit a la balconada de l’Ajuntament, on avui segurament posarem el retrat del magnat aquest de l’Eurovegas
El que queda clar és que, tant avui com fa 140 anys, les grans institucions econòmiques catalanes, abans que al servei de la gent del país, romanen esclaves de dos amos poderosíssims: el poder Espanyol més centralista i, òbviament, l’avarícia més descarada.
Si em fan pensar sobre les terrible conseqüències que tindrà la possible vaga dels treballadors del TMB durant els dies del congrés aquest de mòbils, el primer que penso és que els congressistes poden tirar perfectament de Bicing per desplaçar-se. O, potser, llogar limusines per tal d’utilitzar-les d’improvisats transports col·lectius. Vull dir que a mi em comença a resultar una mica irritant que davant de problemes laborals dels nostres conciutadans la gent es preocupi tant del benestar forà. Tranquils, és cert que els senyors dels telèfons potser se sorprenguin una mica de trobar-se una vaga, ja que ells solen treballar amb factories situades en llocs on no es permeten aquestes expressions de llibertat. Però de ben segur valoraran altres atractius de la ciutat per gaudir de l’afterwork sense gaire destorb.
El cas és que, una vegada més, l’argument turístic ha estat utilitzat com a punta de llança contra el dret de vaga. Un dret que, consumada la reforma laboral, es
troba ara en el punt de mira de la legislació de caire servil que s’implantarà a Espanya. No pot ser, diuen les autoritats, que la vaga perjudiqui els interessos col·lectius quan és precisament aquesta
interrupció dels serveis col·lectius la raó i la força mateixa de la idea de vaga. És un argument, aquest que la vaga dels uns fa perdre la feina dels altres, que sona prou bé en un context de por generalitzada i que farà que, de ben segur, s’enfrontin treballadors contra
treballadors.
Un altre dels arguments per atacar la convocatòria dels treballadors dels transports públics és el de la imatge. Aquest és força interessant. Resulta que, segons el nou llenguatge de dominació liberal, el conflicte laboral no només és dolent pel seu efecte sinó pel que dóna a entendre. Una ciutat turística no pot transmetre la idea d’injustícia o infelicitat. A les platges del Carib, a Disneyland o als casinos de la nostrada Las Vegas no es fan vagues. Són llocs on resideix la felicitat. Barcelona, afegida a la cort de ciutats-decorat, no pot donar a entendre al món que aquí hi viuen persones. Les persones espanten el turisme. Però jo, què voleu que us digui, quan una ciutat es troba en vaga, quan sé d’un lloc on hi ha manifestacions i protestes, aquest lloc puja molt en el meu imaginari. Vol dir que la gent d’aquella ciutat és digna, s’organitza, es baralla per la seva vida.
Potser per les nostres autoritats la imatge de la nova Barcelona ha de ser aquesta barreja de xiringuito i escenari gaudinesc que s’han tret de la màniga. Però, si per la falta de flexibilitat de l’alcalde, la vaga es tira endavant, la imatge que donarà Barcelona serà exactament la que ha donat al llarg dels segles. Aquella ciutat que mai s’ha rendit davant els amos. La vella rosa de foc, la dels rebomboris, la de la vaga de la Canadiense. Barcelona serà més ella, donarà una millor imatge d’ella mateixa i del seu esperit com més protesti, com més mobilitzacions aculli davant de l’ofensiva terrible que els defensors de la servitud han
desllorigat.
Per això, estic a favor de la vaga del TMB. Perquè després de la reforma laboral criminal d’aquesta setmana ningú no es pot posar al costat dels rics congressistes. És hora, precisament, de donar bona imatge. De donar al món una imatge genuïnament barcelonina de nosaltres mateixos protestant. És l’hora de les vagues.
El Sincotró Alemany d’Electrons va fer públic a la revista Nature aquest febrer que havia aconseguit fer transparent el ferro, una troballa que es veu que anirà molt bé per als futurs ordinadors quàntics. Fa unes setmanes, l’equip de la universitat de Birmingham que lidera el savi amb cara de marrec Shuang Zhang ja va assolir uns nanosegons d’invisibilitat per a un material sòlid. Per altra banda, els neurocientífics, que són uns tipus perillosíssims, es troben cada vegada més a prop de poder fer visible la intimitat del pensament (cosa que Twitter també aconsegueix sense tants romanços). Així que, en els pròxims anys, allò que era immaterial i domini de l’ànima, com són les emocions i les idees, es podrà veure en una pantalla amb la facilitat amb què es veien les sèries baixades de la xarxa, mentre que tot el que era sòlid i contingent es podrà fer invisible als nostres ulls. El rialler filòsof grec Demòcrit es deu estar trencant de riure a l’Hades, tenint en compte que ell creia que tot és matèria, i que tota matèria és només una precària aliança d’àtoms sempre disposats a deslligar-se. Pel que veiem, el segle XXI serà, doncs, el segle invisible. Tot el que és tangible s’esmunyirà per les xarxes, mentre que la virtualitat ocuparà el cansat territori del que era fins aleshores material i sòlid.
I com a prova d’aquesta inevitable cita de la humanitat amb la invisibilitat, tenim les darreres dades sobre l’atur als Estats Units. Els ho explico. Segons van informar, el país on viu Antoni Bassas havia aconseguit crear 243.000 llocs de treball en descendir la taxa d’atur fins al 8,3%.
Al nostre món només sabem veure les persones a través de les xifres, i per això van deduir que una baixada en la taxa significava, automàticament, un augment de treballadors. Però no era així. Per comptar com a aturat, t’has d’inscriure en una oficina i dir que busques feina. És el que anomenen taxa de participació. No hi havia més feina, doncs simplement la gent ja no la buscava. Fins a 88 milions de nord-americans s’han donat per vençuts i han optat per la postura més moderna i tecnològica: fer-se invisibles.
La pobresa inopinada i l’exclusió sobtada d’una gran capa de la classe mitjana han produït un estrany i tristíssim fenomen: l’automarginació. L’home de mitjana edat a l’atur s’amaga dels amics i familiars. El jove brillant amaga els seus títols al currículum. S’agafa menjar d’amagat quan tanca el súper… La invisibilitat és la condició adquirida del nou pobre. En un món basat en la construcció d’una imatge i d’una xarxa social, la injustícia no provoca ràbia. Fa vergonya. El segle del que és invisible arriba així sense violència. Amb una submissió que es podria dir voluntària perquè almenys la invisibilitat, la suspensió de la teva imatge pública, et dóna un respir, una nova llibertat. Aprofitant la terminologia burocràtica ianqui, renunciar a la pròpia taxa de participació és, potser, l’últim i desesperat acte de rebel·lia. Una revolta invisible, esclar.
Si fos un distòpic escriptor de ciència-ficció podria, ara mateix, dibuixar-los una societat on els materials d’alta tecnologia serveixen per amagar i fer invisibles els cossos dels fracassats, mentre es visibilitzen els seus pensaments, no fos cas que tinguessin alguna cosa de dolenta. Però encara crec que, tot i els nous materials, tenim encara prou múscul per ensenyar.
Estic llegint amb delit el volum onzè de l’obra completa d’Artur Bladé i Desumvila, dedicat a glossar la vida i el pensament (cosa prou difícil) de Francesc Pujols. M’agradaria destacar l’esforç de l’editorial Cossetània per embarcar-se en aquesta fantàstica iniciativa que pretén fer justícia amb una figura com la de Bladé, poc reconeguda per no dir desconeguda (almenys per a mi ho era absolutament) de l’exili català. Bladé, a més de la seva obra narrativa i lírica, té importància pel seu relat memorialístic, acurat i cordial, de les figures catalanes al primer exili francès. El cas de Francesc Pujols, resident a Montpeller, és paradigmàtic del sentir i el fer d’aquella grandiosa generació intel·lectual, perduda per al país per culpa de la barbàrie feixista.
Bladé, tot repassant la bibliografia de l’inclassificable filòsof-humorista Pujols, s’atura en La història de l’hegemonia de Catalunya en la política espanyola, apareguda l’any 1925. Una obra que Cambó va titllar de revolucionària i fins i tot Azorín va lamentar que no s’hagués escrit en castellà, ja que, segons ell, desenvolupava una molt necessària visió de la història política espanyola del XIX. Pujols parla de la innegable influència del liberalisme català en la política peninsular, des dels diputats catalans a les Corts de Cadis fins a, òbviament, la figura central de Prim.
Aquesta referència a l’obra de Pujols l’he tinguda molt present aquest cap de setmana mentre a Sevilla es representava aquesta barreja de comèdia surrealista a l’estil de Miguel Miura, dramot de Benavente i sainet dels Álvarez-Quintero que ha estat el congrés del PSOE. Una bona part del PSC va voler veure la filla d’Olula com un nou general Prim, a l’assalt definitiu del corcat poder d’un aparell silenciat pel zapaterisme però poderós al subsòl tel·lúric del partit. Una reedició del caixa o faixa de l’heroi de Castillejos. Però, en lloc de Prim, Chacón ha quedat més a prop de Sazatornil a La escopeta nacional, aquell venedor de porters automàtics marejat pels insondables corrents del poder central espanyol que és incapaç de neutralitzar.
El mite de Catalunya com a reformadora d’Espanya que, fins i tot el president Pujol veu ara com una pèrdua de temps, ens ha ocupat debades bona part del cor i del múscul polític del país. El mite del motor econòmic s’ha enferritjat també amb l’ensulsiada de Spanair. I déu no vulgui que el mite de Barcelona com a ciutat de cultura i talent acabi també soterrat pels espantosos casinos de Las Vegas europea. Això demostra que els catalans, almenys, seguim sent més sentimentals que idealistes. Els nostres mites no són dogmàtics, imperials ni religiosos. I tot i la seva modèstia, se’ns mostren igualment esquius. Deia també Pujols que el català, quan pensa, sempre ho fa de forma assenyada. El problema és que no sempre pensa. I en els últims anys tampoc calcula les seves forces.
Són doncs dies per fer-se preguntes. ¿Es replegarà el PSC davant la nova consigna estatal de “decir lo mismo en Cádiz que en Barcelona”? ¿O s’oferirà rendit al poder rubalcabià? ¿Tornarà la burgesia del país a parlar en castellà amb la minyona perquè “hace más fino”, tot oblidant vells somnis de construcció nacional?
Sigui com sigui, allò que preveia Francesc Pujols per als catalans, que ho tindríem tot pagat, fa cara de girar-se de cap per avall. Haurem de pagar-ho tot a tothom.
Suposo que tots vostès, ara que es troben ben enfarinats de neu, són conscients que l’hivern encara durarà sis setmanes més. I no perquè ho hagi dit Tomàs Molina sinó perquè la marmota extreta ahir a la vila pennsilvaniana de Punxsutawney així ho confirma. Es tracta d’una tradició arrelada a la costa est de Nord-amèrica que diu que si la marmota s’espanta amb la seva ombra i torna al cau, l’hivern s’allargarà; cosa que no passarà si aquest simpàtic animal no veu la seva ombra. Aquesta bonic acte de saviesa rural es va popularitzar mundialment gràcies a la fantàstica pel·lícula de Harold Ramis Atrapat en el temps. En el film, Bill Murray es veu condemnat a viure aquesta jornada un dia i un altre. I, tal com ha passat amb altres tradicions foranes com ara els cannelloni i els barrets mexicans, els catalans ja hem adoptat el culte a la marmota de manera pròpia i natural. Almenys un català il·lustre sí que ho ha fet: el portaveu del Govern, Francesc Homs. Per valorar la reunió del president Mas amb Rajoy i l’aplicació del mític pacte fiscal, Homs va apel·lar al dia de la marmota. Apel·lació que ja havia fet uns dies abans per justificar la prudència en el to del Govern respecte a Madrid. És probable que Catalunya ja faci uns anyets que visqui immersa en una mena de bucle temporal, però també és possible que la marmota (simbòlicament, i sense faltar) sigui el mateix Homs, que ja el juliol del 2010 i davant d’una cimera Montilla- Zapatero va utilitzar aquest mateix símil per criticar la poca substància de les trobades dels dos líders. Això pot voler dir dues coses: que Homs és un home de poques metàfores o que, com jo, és un fan absolut de Bill Murray abans que la insofrible Sofia Coppola el fes sortir en l’encara més insofrible Lost in Traslation, transformant l’ídol de l’humor brètol en un heroi chick-lit per a les noietes hipsters.
Com que aquesta Catalunya pobra, que és la nostra, és improbable que opti per qualsevol mena de trencadissa, hauríem d’afegir el marmotisme als trets significatius del nostre tarannà. Seria una mena de delectació en la repetició. Una somnolència política i cultural tot de retorn cap al regionalisme. Un mantra que apaivagaria el dolor pels fracassos recurrents com ara els de la banca, la hisenda i l’escola pròpies, a més del tema dels avions.
Per això, fóra convenient instaurar la de la marmota com a veritable diada nacional. Perquè, almenys des del 1939, la nostra vella especialitat, la desfeta dramàtica, ha donat pas al déjà-vu autonòmic. Com he llegit en un article de Josep Pinyol d’ara fa un any a Tribuna.cat (titulat precisament Finançament: el dia de la marmota), els catalans, des del 1980, hem anat a Madrid a negociar finançament cada cinc anys. Set vegades hem fet de Bill Murray i hem rebut, com a la pel·lícula, la mateixa plantofada d’Andie MacDowell, és a dir, del Govern central. No m’estranya que a les Espanyes notin també “el hartazgo” pels afers catalans.
Més enllà del burro català, la marmota és un tòtem que ens escau. Llegeixo a la Viquipèdia que va ser introduïda als Pirineus francesos perquè l’àliga daurada es menjava massa cries d’isard. És a dir, que va ser introduïda per servir de víctima, d’ham, de distracció. No em diran que, per a l’àliga daurada dels nous imperis hispànics, les marmotes catalanes, sempre mig endormiscades i porugues de la seva ombra, no som una presa perfecta.
