Ya vamos sabiendo de qué se trata. Poco a poco nos desvelan el plan. No tiene que ver con la deuda pública, con el despilfarro autonómico, con el bipartidismo ni con demás zarandajas. Esto va en serio, compañeros. Van enseñando la patita y colando lo que tienen pensado para nosotros y nuestro futuro: minijobs y miniwebs. Vidas mínimas. Servidumbre laboral y existencia amorrada a los dispositivos de despiste electrónico.
Sacan sus cartas. Y lo del FBI contra Megaupload ha sido su Pearl Harbour, su declaración de guerra. Cinco años después del inicio de la crisis, aprietan el acelerador. Se venden las playas de Italia y se privatiza el litoral de España. Se trabajarán150 horas al año gratis para la empresa en Portugal. Y mientras, se inicia el asedio a la red. ¿Con qué objetivo? Crear valor. Esa es la nueva fe. Hay que “poner en valor” todo. Todo debe entrar en la cadena, no debe haber ninguna rendija para lo gratuito, lo espontáneo o lo generoso. Poner en valor el miedo, la intimidad, la sabiduría y el espíritu mismo de la humanidad. Y quien no ligue el ataque del jueves con ese proyecto de reducción a la esclavitud masiva que es la crisis; quien no entienda que se trata de la misma ofensiva, que siga matando angry birds y preocupado por el pisotón de Pepe.
Han iniciado una cruzada para quedarse con todo y amigos, vamos perdiendo. Por ahora. Porque el día de la infamia debe servir para acelerar las conciencias y las pulsaciones de todos nosotros. No puede ser que un sindicalista crea aún que Internet es donde se bajan pelis. Tampoco puede ser que un nativo digital ignore la propiedad de los medios de producción. Este es un combate on y off. Es una lucha para geeks y compañeros del metal. Esto va de precariedad. Laboral pero también de las libertades. Esto va de poder. Poder del bueno, a lo Fu Manchú.
Hay pues, que recuperar la distinción entre valor de uso y valor de cambio, porqué ahí está nuestra oportunidad. Destruyamos el valor de cambio para volver a disfrutar del valor de uso. Eso es exactamente lo que se hace al compartir y difundir en la red. Por eso, cuanta más rabia tengan, con más alegría copiaremos, descargaremos, compartiremos. Cuanto más intenten conservar, más rápido lo perderán todo. Y a vosotros, los malos: Apagad la música si queréis, que seguiremos bailando. Quitadnos el pan y el mega que os exigiremos gigas y pasteles. Ofrecednos más miseria y os escupiremos la riqueza inagotable de la vida. Ok, ya quedó claro. La deuda es vuestra, pero lo demás es nuestro. Somos Legión. No perdonamos. No olvidamos. Se va a liar parda.
Quina cosa més misteriosa i mutable és això de l’interès informatiu. Les coses que considerem rellevants per a l’opinió pública i els temes van guanyant gruix en les capçaleres, ens donen un dibuix perfecte dels neguits i interessos de la gent.
Fa 30 anys, la idea que un personatge com ara Belén Esteban generés un consens tan ampli de simpatia entre la classe obrera hauria estat considerada com una fantasia reaccionaria. Tanmateix, fa vuit anys, només els especialistes i els homes del pelotazo estaven interessats pel funcionament del mercat global i els seus complexos productes. En els bons anys de la bombolla, la gent se sabia l’euríbor de memòria tal com avui fa amb la prima de risc. Anys enrere, les intervencions del governador d’un banc central romanien oblidades en els racons de les pàgines econòmiques, i avui són comentades als bars com les actuacions del Tú sí que vales.
En aquest sentit, em sembla molt curiós i significatiu el que passa amb les subhastes de deute públic. Abans ningú no sabia ni quan ni com es feien; ahir, però, ja havien arribat a la part alta de primera plana. Sabem que Espanya va poder col·locar 6.600 milions d’euros a uns inversors benèvols que només ens cobraran un 4,05% d’interès, quan en l’última subhasta era del 5,40%. I anava rumiant en aquestes coses mentre el país gaudia d’un altre clàssic. Vaig pensar que potser la gran temença que tenim vers tot aquest món financer és perquè es troba ocult, fora de la lògica de l’espectacle, que és l’única lògica que tots comprenem.
L’opinió pública s’encén amb les astronòmiques xifres del món financer i que canvien de mans a tota velocitat entre governs i bancs. De la mateixa manera, tracta amb naturalitat les desproporcionades quantitats que cobren i es gasten en el món del futbol. Per què?, que diria Mourinho. Potser perquè el futbol és un espectacle i les subhastes de deute encara no. Sant Agustí trobava força estrany que la gent pagués per anar a espectacles on sentia por, ràbia o neguit, sentiments que mai voldria experimentar a casa seva. I en el seu llatí directe i sincer es preguntava: “Quid est nisi miserabilis insania?” I avui, més de mil anys després, continua el misteri. Com és possible que celebrem col·lectivament l’orgia de milions inútils del futbol mentre exigim que tanquin serveis que ara considerem sobrers? El pobre Anthony Trollope, un famós escriptor victorià, va viure les beceroles d’aquesta passió esportiva. Sense entendre cap a on aniria la societat, va escriure l’any 1868: “Si l’esport es tornés irracional en la seva despesa, arrogant en les seves exigències, immoral i egoista en les seves inclinacions, i el que és pitjor, brut i deshonest en el seu tràfic, contra ell s’aixecaria l’opinió pública”. Ha estat el contrari. Per això sospito que el que es vol és convertir els esdeveniments financers en una mena d’espectacles esportius perquè el poble els pugui acceptar. A la subhasta d’ahir, ja es flairava aquest aire futboler: “Espanya col·loca el deute per tota l’esquadra”, “Èxit dels nostres”, “L’Armada triomfa als mercats”. Si el sorteig de la grossa i el de la Champions són coses ben vistes i nostrades, qui diu que en breu no estarem tots al bar amb samarretes del ministre De Guindos celebrant la derrota de la prima de risc amb aquells càntics tant propis de la policia catalana: “¡Que viva España!”
Hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Algun aspecte que no es va valorar prou bé o que es va considerar que el temps ja aniria arreglant. Em refereixo als Mossos d’Esquadra, esclar, i als incidents que sovintegen a l’entorn de la nostra policia. Potser dels menys greus però dels més ridículs, hagi estat la castissa manera de protestar que alguns sindicats del cos s’han empescat per cridar l’atenció. El gran problema que jo tinc amb l’actualitat catalana és que, sovint, crec que estic veient un gag de Polònia i no pas la realitat del país, a menys que –tot és possible– darrere del Viva España i la rojigualda dels policies catalans s’hi trobin els guionistes del programa fent hores extres per remuntar l’efecte de les retallades sobre TV3.
Afegim els casos de maltractaments a comissaries, la imputació del cap anticorrupció del cos i dels comandaments de la càrrega contra els manifestants del 15-M. A més, una munió d’incidents petits però lletjos que donen un panorama més tèrbol del que hauríem d’esperar d’una policia creada en plena democràcia. Hi ha qui es queixa que la policia de Catalunya ha hagut de créixer massa ràpidament i que això no li ha permès que la selecció de personal i el tarannà del mateix quallés amb calma en els valors d’exigència que necessita el cos d’un país complex i amb problemes molt específics com és el nostre. I al fil de tot això, hom es pot preguntar si no estem construint Catalunya una mica de pressa i corrents. I que sota la doctrina del peix al cove potser el que hem exercit és un toma el dinero y corre. Una pressa per assolir competències no fos cas que el Govern central se’n penedís, en lloc d’anar musculant a poc a poc institucions de tanta importància com és la policial.
Un amic meu, però, sosté una tesi radicalment diferent sobre quin és l’origen d’aquesta suposada manca de compromís amb la terra d’alguns membres del cos. És una tesi d’origen tèxtil, per dir-ho així. Ell sosté que el gran error català rau en el moment en què es van dissenyar els uniformes de les policies autonòmiques. Als ertzaines, per exemple, se’ls va posar una enorme txapela vermella al cap, com un recordatori indissimulable que eren uns bascos posats a fer de policies. L’agent sentia sobre les seves temples el batec d’origen neolític de la cultura èuscara. Als Mossos, per la seva banda, els va inventar l’uniforme Toni Miró. El gran dissenyador es veu que va tenir por de semblar massa provincià (el gran complex català) i els va fer portar una mena de barretina postmoderna, prou maca i internacional però poc ètnica. L’amic em proposa dues solucions. Una, fer que portin al cap una barretina comme il faut. Com la que lluïen els voluntaris del General Prim al Marroc. Amb el llampant barret vermell caient sobre el front, poques opcions al viva-espanyisme els quedarien. L’altra, la que més m’agrada, és que portin el barret de copa, ara exclusiu per als moments de gala, per a l’ús diari. Una policia amb barret de copa seria una policia amb maneres, digna dels gentlemen. Els antidisturbis, ara amb top hat, es trobarien més temptats de posar-se a ballar com Fred Astaire que d’estomacar els civils. Catalunya tindria un aire victorià, exquisit. Encara més si, en lloc de porra, els donéssim un bastó de pom de nacre i, en comptes del walkie-talkie, un clavell blanc per al trau de la jaqueta.
Pasolini té un poema titulat Una disperata vitalità, on, com a irònic homenatge al futurisme italià, es poden llegir els versos: “In una macchina che corre per le autostrade/ del Neo-capitalismo latino – di ritorno dall’aeroporto”. Que traduïts de pressa i corrents expliquen: “En un cotxe que corre per l’autopista del neocapitalisme llatí – tot tornant de l’aeroport”. L’incommensurable autor italià dibuixa amb tres elements essencials el que va ser la quimera sud-europea associada al mite que vam anomenar desenvolupament. Cotxes, aeroports i autopistes. La santa trinitat del progrés entès a l’espanyola. En dèiem infraestructures i ens van estalviar tota reflexió sobre què havíem de fer amb els diners. I en acabat, han suposat la nostra ruïna més profunda. Tot i això, el culte a l’obra pública, o més ben dit, a l’enriquiment a través de l’obra pública, es troba encara massa enganxat a les meninges de l’Estat. Tot i que en sóc conscient, he sentit com un calfred per tota l’esquena en llegir les declaracions de la ministra de Foment, Ana Pastor, on es referma, quasi ofesa pel dubte, en la prioritat actual i eterna de portar l’AVE fins a Galícia. “L’AVE és irrenunciable”, ha dit, amb aquest to heroic, imperial, amb cert aire marcial que solen tenir les declaracions sobre obres públiques. Igual que Pasolini, Pastor té una notable habilitat poètica. Mirin com descriu el panorama ferroviari: “Tenim una pila d’infraestructures, de rases obertes, a tot Espanya. El país com a trinxera, no està mal vist, no.
Tres governs han apostat sense cap mena de dubte per l’absurd pla de tren radial. Aznar, Zapatero i ara Rajoy volen que tots els espanyols puguem ser a Madrid en menys de quatre hores, per si hi som convocats. Això palesa el fet que Espanya és un Estat aturat, bloquejat, en el segle XIX. La majoria d’estats van tenir les seves guerres entre federals i unitaris. L’Argentina, Colòmbia, la Itàlia del Risorgimento o l’Alemanya de Bismarck van ser fruit d’aquells conflictes, però aquí, després de tres guerres carlines i la Guerra Civil, el conflicte bàsic del segle XIX, l’articulació del territori (juntament amb la garantia dels drets), no ha estat resolt. Per això, tenim la xarxa més gran del món en ferrocarril, però la més lenta i cara xarxa de connexió ADSL. Perquè fins que no acabem el nostre XIX Espanya no podrà avançar. “Articular el país”, “cosir Espanya amb fils d’acer” o, com ha dit la ministra Pastor, “comprometre’s amb la connexió territorial”. Són totes metàfores amb les quals el poder central ha volgut vendre el gran projecte espanyol per al segle XXI: tenir 10.000 quilòmetres d’alta velocitat el 2020 davant dels 378 alemanys.
Atrapats entre l’espanyolisme de via estreta i el patriotisme d’ample europeu, el neocapitalisme espanyol, com a poder nostàlgicament imperial, s’ha estimat més unir el territori que els seus habitants. Un Estat són terres, no gent, sembla que ens vulguin dir quan foraden muntanyes o travessen rius mentre abandonen científics i artistes a la seva sort. L’AVE ha de continuar, perquè aquest Estat vuitcentista no té una altra manera de mostrar el seu poder sinó a través dels jutges i el ciment. Deia Mañé i Flaquer que a Espanya “quan no funcionen els consells de guerra funciona la junta de camins i ports”. Dues maneres antigues i molestes de generar adhesions “indestructibles” al projecte.
Em fa una mica de mandra citar Luis Racionero, però un dels seus llibres va la mar de bé per dibuixar la situació georidícula que estem vivint els humans que habitem a la riba nord del mare nostrum. Em refereixo a La Mediterrània y els bàrbars del nord. En aquest assaig, es reivindica l’actual tarannà dels nostres pobles per sobre de la dominant aliança calvinista-anglosaxona que, com és evident, només porta desgràcies.
Deia que vivim en una situació georidícula perquè sembla que tots els tempos polítics i financers s’hagin posat d’acord per burlar-se dels territoris vora mar i per fer de la política i l’economia mediterrànies font d’escarni. Per exemple, el judici al president balear Jaume Matas i a l’expresident valencià Camps, o les dificultats de la tresoreria catalana, sorneguerament esventades pel recentralisme. Això pel que fa a Espanya. Itàlia i Grècia, amb el fantasma de Berlusconi una i amb la vergonya de la manipulació dels comptes l’altra, no fan més que reblar el clau d’uns tòpics més que molestos. En aquest context, l’entrevista del president Mas amb el viceprimer ministre britànic Nick Clegg podia semblar un acte de contrició i renúncia als valors meridionals tan de baixa avui dia. El president Mas fa temps que vol que se’ns vegi com una tribu perduda d’holandesos estranyament situats al caliu del sol.
Jo, què voleu que us digui, encara crec que, nord enllà, tenen una forma de vida poc envejable. Les retallades socials al Regne Unit són notables i els alemanys fa una dècada que no s’apugen el sou només per donar satisfacció al vici exportador. La Suècia dels noranta també va tenir la seva bombolla immobiliària, i fins i tot els islandesos van caure en el pecat universal de l’avarícia. Tant per tant, l’eficiència del nord seria també un contramite una vella forma de recordar-nos que la divisió de la Reforma protestant encara marca els discursos identitaris europeus.
El sud catòlic (culturalment catòlic, s’entén), encara que ara no ho sembli, té molt més futur que el nord productivista amarat d’aquell esperit capitalista de què parlava Max Weber. Cada vegada és més potent i ferma la veu dels que veuen en el decrecionisme i les seves formes associades de viure (slow, quilòmetre 0) l’única solució a les reiterades falles del sistema de consum boig i de treball continu. Una cultura que sorgeix de la teoria econòmica i que a vegades és explicada amb massa folklorisme new age però que es troba molt còmoda en les formes d’operar dels mediterranis. Recuperar l’enginy com a font de valor afegit. Utilitzar la cordialitat per sobre de l’eficiència. Reprendre la cultura de la menestralia i l’artesanat (i no parlo d’esclops, parlo de software). Fer d’allò que els anglosaxons veuen com a imperdonables defectes el nucli d’un nou mode de producció. És un bon moment per recuperar l’orgull mediterrani si, en lloc de Brussel·les, mirem a la riba sud i ajudem els pobles que ara tornen a néixer a no sentir-se orfes d’Europa. La recent dimissió de Yussef Amrani de la secretaria de la Unió per la Mediterrània no ajuda en absolut a desenvolupar aquest procés.
I si hem de ser catalans, siguem-ne, però mediterranis. Tal com volien els noucentistes però sense ser de dretes. Hem d’afinar un discurs que trobi la nostra redempció en el que som i no en la vergonya de ser una mena de teutons sense traça.
Hem d’admetre que a la caverna mediàtica mai no se li acaben les idees. De tant en tant, saben trobar una nova catàstrofe, un nou crim de lesa humanitat perpetrat pels catalans. Tot plegat, es tracta de dibuixar una Catalunya semblant a Mordor, el país fosc i ple de trols d’El senyor dels anells. Durant un temps va ser la immersió; en acabat els toros. Ara, les retallades reblen el clau de la incompetència catalana. Però l’enginy mesetari és inesgotable, i ens regala una generosa campanya contra les “ambaixades” com a nova tendència de l’anticatalanisme 2012.
La campanya es basa en el cost, la inutilitat i en el fet que és un destí fàcil per als endollats. Per aquí no hi passo. Representar Catalunya a l’estranger és una feina heroica. Els catalans ens hem pres moltes molèsties al llarg de la història perquè ens coneguessin, i el fracàs palmari d’aquesta tasca demostra la seva dificultat.
Ja Bernat Desclot explica que era costum, en temps del rei Jaume, enviar ambaixadors de dos en dos i, si podia ser, en naus separades. Duplicació de despeses i de transport oficial, com veuen, ja a l’edat mitjana. Però a mi em roben el cor els ambaixadors catalans durant la Guerra de Successió. Pobres, quina ratxa de traïdories i cataclismes. Antoni de Peguera i Eimeric va a anar a signar el Pacte de Gènova que ens garantia l’ajuda dels anglesos. Tot i haver estat membre de la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats, el pobre no va intuir la voluble fidelitat britànica.
Però el més dissortat dels nostres ambaixadors ha estat Pau de Dalmases. Comissionat a Anglaterra en el tram final de la guerra, fins i tot va disposar el 28 de juny del 1713 de 15 minuts per convèncer la reina Ana que salvés Catalunya. Quin nus a l’estómac, quina responsabilitat. Només Quim Monzó al seu discurs a la Fira de Frankfurt pot haver sentit el pes de la pàtria tant com Dalmases. El pobre home, a més, confiava els informes secrets al seu pare, que va resultar ser un espia felipista. Transfuguisme patern.
En aquells anys, altres ambaixadors com ara Felip Ferran o Joan Llinàs van plantejar la possibilitat d’una república catalana però el primer dels borbons, segons explica Joaquim Albareda a la seva monografia sobre el tema, va respondre: “A esos canallas el rey no otorgará jamás sus privilegios” Sí, sembla un editorial d’avui mateix.
Si cap cavernari llegeix aquestes lletres, veurà que portar una ambaixada catalana mai ha estat feina de grat. Durant el franquisme, el president Irla va crear les Delegacions Catalanes d’Amèrica, com explica Mercè Morales al seu llibre: La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català. El gran avanç conceptual i financer d’aquella iniciativa és que els delegats, en ser exiliats, sortien de franc a l’Administració. Una opció a valorar. Amb tant jovent que emigra potser ens farien el favor d’organitzar recepcions al seu pis de lloguer posant nosaltres, això sí, els Ferrero Rocher.
Un estudi recent d’Esade dirigit per Josep Maria Oroval va constatar que entre els guiris del món només un 4% vincula Barcelona a Catalunya i tan sols un 2,2% dels que han visitat la ciutat s’ha fixat en el fet que tenim un idioma propi. Ser “ambaixador” d’un país inexistent. Seure als sopars diplomàtics al costat de l’ambaixador Pokèmon o del cònsol de Syldavia. Això sí que té mèrit. I no es paga amb pessetes.
La mort de Samba Martine per meningitis al centre d’internament per a estrangers (CIE) d’Aluche, a Madrid, va donar peu a un treball de Daniel Ayllón publicat en aquestes planes en què es descriu la salvatjada tantes vegades denunciada d’aquests centres immorals i, en sentit ampli, il·legals. Pel reportatge vam saber que la falta d’infermeria va impedir que Martine fos diagnosticada i, per tant, podem considerar les autoritats del CIE sospitoses d’alguna cosa més que una negligència administrativa. La mort de la migrada congolesa se suma a la del marroquí que el 13 de maig del 2010 es va suïcidar al CIE de Zona Franca. Sumem a aquests dos decessos els malalts, deprimits, espantats i humiliats i tindrem una xifra molt considerable de persones tractades de forma esclavista i xenòfoba per part d’aquest Estat tan democràtic. Però m’agradaria reflexionar sobre un altre aspecte associat a aquests centres. Atès que l’existència i funcionament d’un CIE no pot donar lloc a cap mena de reflexió, sinó a una acció de denúncia ferma (i tal vegada massiva), parlarem de la seva funció real.
La globalització té com a màxima la superació del règim dels Estats nació per una mena de grans circuits comercials governats, no només per les lleis de mercat, sinó per una autoritat exercida per sobre de tot garantisme legal. Aquests grans circuits porten contenidors de la Xina, immigrants d’Àfrica, soja americana, capitals a les illes Caiman i automòbils de luxe alemanys a altres nodes o centres d’aquestes grans autopistes. Com que es tracta d’un circuit extranacional, perquè funcioni és necessària la creació d’espais on la llei territorial no destorbi. Espais extralegals, els anomenats llimbs jurídics.
L’antropòleg francès Marc Augé, sempre ocurrent i didàctic, va crear per a aquest panorama el concepte de sobremodernitat i va definir aquests espais com a no-llocs en el seu llibre Los no lugares (Gedisa, 2000). L’etnologia clàssica defineix un lloc (en sentit antropològic) com un espai identificador, relacional i històric. És a dir, ha de poder ser reconegut per la gent segons la seva funció, ha de dialogar amb altres espais i els seus usuaris, i s’ha de inserir dins el relat històric de la comunitat. És obvi, doncs, que els CIE són el paradigma del no-lloc. Però la nòmina d’aquesta forma territorial d’impunitat s’ha ampliat a una velocitat preocupant. Aeroports amb zones ni privades ni públiques on els drets se suspenen, presons secretes fora de tota jurisdicció, paradisos fiscals i cibernètics… Molta gent va saber de les maquiles llatinoamericanes gràcies a Naomi Klein i el seu no-logo. Les maquiles o “parcs d’indústria d’explotació extraterritorial”, tal com s’anomenen en termes oficials, són també no-llocs orientats no al control, sinó a la producció en estat pur. El no-lloc configura així una geografia oculta. Una mena de fals sostre per on passen tots els serveis de la nostra innocent i neta societat. Mercaderies, persones i diners circulen o són retinguts i suprimits en aquesta mena de món B.
La indignitat dels CIE queda dimensionada així dins un problema molt més general. El de l’emmentalització del nostre món. Com el formatge suís, l’emmental, tot ple de forats, estem permetent que la nostra societat es governi des d’uns forats negres, invisibles a la llei però a la vista de tots nosaltres.
El passat diumenge vaig llegir a La Vanguardia un article del notable poeta i prohom dels liberals catalans Valentí Puig. Tot molt bé i molt maco. Però em va cridar l’atenció una frase sobre la catàstrofe de Fukushima. Deia: “Fukushima ha representat un nou obstacle per a l’energia atòmica”. L’afirmació és innegable. El que em grinyola és que l’abocament descontrolat de radioactivitat al mar (a l’únic mar de la terra) la contaminació de terres i aliments, la deportació de veïns, la mort de treballadors i el seppuku o mort ritual de la veritat en favor dels interessos estatals i empresarials sigui, per Puig, només un “obstacle” i no una catàstrofe. És evident que per a la gent que creu en el sistema, els morts es classifiquen segons quina ha estat la causa del seu traspàs. Si jo digués, per exemple, que
l’11-S va ser un obstacle per als beneficis de les línies aèries o si afirmés que ETA ha estat només un obstacle a un procés polític, de ben segur el senyor Puig em llançaria, amb tota raó, la cavalleria per sobre.
A la nostra societat, si algú et mata en nom d’un déu o d’un ideal polític, ets una víctima d’allò més reconeguda i plorada. Si tens la dissort de morir per culpa d’una catàstrofe industrial, enverinament químic, fuga radioactiva o sota la runa d’alguna infraestructura defectuosa, la teva consideració es rebaixa. La mort a mans del progrés tecnològic no es considera tan lamentable i aviat, adquireixes l’estatus d’“obstacle”, de sacrificat per al bé comú, dins l’imparable i triomfal curs del progrés i el seu fill bord, el creixement econòmic.
M’ha semblat sempre molt curiós que si un home et mata per una idea política o religiosa s’utilitzi contra ell l’agreujant de terrorisme, mentre que si et mata per pasta no. Es considera, doncs, que l’avarícia no provoca cap mena de terror entre nosaltres. Jo crec que sí, que existeix un terrorisme industrial, químic, alimentari i farmacèutic. Recordeu, si no, les amenaces cícliques de pandèmies, com ara les de les vaques boges i la grip A, i compareu-les amb les de Bin Laden, que en pau descansi. I digueu-me quines feien més por. Per això, no ens farem mai càrrec de com de greus són els problemes de salut, ambientals i fins i tot psiquiàtrics de la nostra societat si no tenim molt present el potencial terrorífic d’allò que en diem progrés.
Recordem el patètic cas d’Otsuka Norikazu, presentador de la televisió japonesa que, seguint les recomanacions de l’Estat i la indústria, va menjar verdures de Fukushima i ara es troba amb una leucèmia. Quin és el seu estatus? Doncs més a prop de l’heroi patriòtic que del de víctima d’unes idees cruels sobre avenç científic i prosperitat. Pels fanàtics ideòlegs de la il·lustració, la malaltia de Norizaku no posa en qüestió la bondat última de l’energia atòmica mentre que un terrorista immolat sí que desqualifica l’islam i, fins i tot, la idea de religió. L’explicació és evident. El profit, el creixement, el consum són, per nosaltres, l’única fe
inqüestionable.
Fukushima trigarà 40 anys a ser desmantellada però, submergits com estem en la crisi, sembla que Garoña, Ascó i Vandellòs llueixen ara menys perilloses. Hem de combatre els shahids islàmics i els tarats de tota mena que posin bombes. Però hem de tenir present que molts dels artefactes, i dels més espantosos, són al centre del nostre imaginari de
prosperitat.
Comença el dotzè Congrés del PSC i, encara que sembli mentida, no es percep en l’ambient ni trempera ni renovació profunda ni ganes de fer foc nou. Coses que, de segur, molts militants i gent a l’esquerra de la formació haurien volgut veure. El problema en què es troba el PSC i que sembla que tothom comprèn millor que l’executiva no té gaire a veure amb la pèrdua de poder i els desastrosos resultats electorals. És a dir, sí que hi té a veure, però són el resultat de la crisi existencial de la socialdemocràcia com a ideologia. Històricament, el gran èxit del socialisme ha estat agafar el paper de poli bo davant les opcions netament revolucionàries de comunistes i anarquistes, que serien els polis dolents. Tot i mantenir l’aspiració revolucionària fins als temps de Kaustky i la Segona Internacional, el socialisme va oferir a la burgesia una sortida parlamentària al problema dels carrers. Amb la legalització de l’SPD el 1890, Bismarck treia força als revolucionaris i convertia els socialdemòcrates alemanys en el far programàtic dels seus col·legues europeus.
Sempre ha estat així. El gir que va prendre el PSOE de Guerra i Felipe González en el seu congrés de Suresnes en abandonar el marxisme no era res més que una homologació als criteris del programa de l’SPD de Bad Godesberg. Allà, la socialdemocràcia va fer una nou pacte amb el capital: no qüestionarem la naturalesa del sistema i aquest ens farà, progressivament, la vida més confortable. La part oculta del tracte és que els treballadors haurien d’endeutar-se eternament per mantenir el seu benestar i els llocs de treball. L’Agenda 2010 va ser un altre pacte de l’SPD de Schröder amb el capital. Van impulsar la desregularització del mercat laboral alemany tot afavorint un estancament salarial, font de la competitivitat desaforada d’Alemanya i de les nostres bombolles.
Aquests pactes reiterats són l’autèntica sagnia socialista. Trenquen el contracte amb els seus electors, la seva funció essencial de defensa de qui no té els mitjans de producció (i de finançament) i esdevenen un referent retòric, sentimental. En aquest sentit, era força significatiu llegir en la declaració d’intencions de l’onzè congrés la frase: “Estem convençuts que un món millor és possible”. Una versió light del lema: Un altre món és possible, però on el gest transformador (un altre) ha estat substituït per una simple esperança voluntarista (millor).
Davant d’aquestes limitacions va néixer la retòrica de la gestió. El partit com a mandarinat. Com a estructura de clientelatge. Com a empresa de serveis plena de professionals que es fan càrrec dels cabals públics. Un treball del grup cívic Sentit Comú per Catalunya que va publicar el diari Ara dibuixava el perfil professional dels parlamentaris i constatava que el 82% dels representants del PSC mai no han treballat en el sector privat, en el món exterior. Imatge mandarinesca que el dotzè congrés no esborrarà. La idea que la gent del partit es troba només al servei del partit és difícilment desmentible ara com ara. I per això el PSC veu que no té altra ideologia que matisar, dins de l’obediència, els dictats del capitalisme i que la seva gent no té altre ofici que manar. El canceller austríac Fred Sinowatz (també socialista) va fer cèlebre la frase: “Ohne die Partei bin ich nichts” que ve a dir: “Sense el partit, jo no sóc res”. Un probable i encertat lema pel congrés.
Ens vam assabentar amb tot luxe de detalls de l’autoproclamat exili de Félix de Azúa. És, sense cap mena de pal·liatiu, una mala notícia. Sempre és dolent que un veí es trobi malament a casa seva i busqui la felicitat Ebre enllà. I més quan aquest veí és un esteta d’alt nivell i llarga trajectòria. Passat el dol, fem algunes consideracions sobre aquesta nova i nostrada tendència a autoexiliar-se. Celebrem, això sí, que per primera vegada a la història l’exiliat català té temps per fer tranquil·lament la maleta i que pot tornar per festes.
Fugir de la cultura pròpia ha estat un gest habitual per part de la gent de lletres. La seva sensibilitat sovint xoca amb els convencionalismes de la societat. Abans que Azúa, Eugeni d’Ors també es va instal·lar a Madrid. I abans, Virgili va marxar de Roma, Joyce d’Irlanda i Gerald Brenan d’Anglaterra. Als Estats Units, pobres, va ser una generació sencera d’escriptors la que va fugir cap a París, farts del provincianisme d’una Amèrica identitària.
El que és destacable és que tots els nostres exiliats siguin, si fa no fa, d’una mateixa generació. Vol dir que els joves no fugen? I tant. Farts de Catalunya, dels pares o del precariat. El que passa és que ells simplement han de marxar o emigrar, ja que no es poden permetre un exili en condicions.
L’intel·lectual de tota mena i origen necessita de molt de carinyo per florir i prosperar. És, què hi farem, una feina donada a la vanitat i l’afalac. Un pensador orgànic (acadèmia, premsa, llibres, veu pública) sempre somnia i flirteja que el poder es fixi en ell, encara que públicament rebutgi el caliu administratiu. I Catalunya, per la petitesa del seu sector cultural, no ha sabut alimentar tots els seus intel·lectuals amb la mateixa mesura. El llarg pujolisme va crear una mena de résistance que va xifrar en Maragall les seves esperances de protagonisme i redempció. No oblidem que el caput exiliae, Albert Boadella, era aleshores militant del PSC. El Tripartit, i en concret els socialistes barcelonins, no van satisfer les aspiracions d’aquesta gran intel·lectualitat babèlica. Com que no tinc torre a l’Empordà ni sovintejo els restaurants de Pedralbes, no els sabria explicar els termes precisos d’aquesta ruptura.
Per una banda van quedar els pensadors fills de l’alta burgesia catalana filocastellana, enfrontats al nou poder menestral que representava CiU. Vist des de fora, molt des de fora, aquesta lluita que es va encetar als primers anys vuitanta ha estat un ridícul fracàs de tots dos bàndols. La cultura oficial no va saber mimar prou els autors catalans en castellà (Marsé, Vila-Matas, Mendoza) mentre que l’aristocràcia dels savants es va enrocar en un menyspreu obsessiu amb tocs classistes per tot el que no fos cosmopolita, és a dir, no català.
Al final, aquesta generació singular, els Trias, Azúa, Carreras, Racionero o Boadella, formada en l’efervescència de l’esquerra caviar, transita ara de la mà de les figures d’aquest particularíssim liberalisme castís de palo y tentetieso que ha florit a les Espanyes. Un trànsit melancòlic. Una classe criada per fer grans gestes intel·lectuals es veu xuclada per les trampes identitàries de les quals diuen fugir. Ara mateix sento una infinita commiseració pel senyor Azúa. Em poso en el seu lloc i pateixo per la mandra còsmica davant la mudança i per la pèrdua irreparable de vaixella que comporta.
