en Público – Cròniques insubmises https://blogs.publico.es/croniques-insubmises Articles d'opinió, actualitat, política en Cròniques insubmises Tue, 01 Mar 2022 16:41:38 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=6.4.3 La guerra d'Ucraïna: responsabilitats asimètriques https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2022/03/01/la-guerra-ducraina-responsabilitats-asimetriques/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2022/03/01/la-guerra-ducraina-responsabilitats-asimetriques/#respond Tue, 01 Mar 2022 16:41:04 +0000 https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1262 Continue reading "La guerra d'Ucraïna: responsabilitats asimètriques"]]> Els ucraïnesos que fugen de Kíev a Varsòvia descansen mentre el seu tren s'atura a l'estació de tren de Dorohusk, Polònia, el 28 de febrer de 2022.- EFE

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

He de reconèixer el meu error en considerar que Vladimir Putin no gosaria envair militarment Ucraïna i iniciar una guerra, pel fet que els interessos de Rússia es veurien seriosament afectats per la interdependència econòmica que manté amb Europa occidental, especialment pel subministrament de gas i petroli rus.

La invasió d'Ucraïna s'ha de condemnar sense pal·liatius. Una intervenció militar que representa una violació del dret internacional i de la Carta de les Nacions Unides, i que alhora demostra l'ànim imperialista de Putin, quan recentment ha intervingut militarment a favor de Kazakhstan i recolzat Bielorússia davant les protestes de la població civil contra els governs autoritaris dels dos països.

Però en nom de la veritat, l'actual invasió d'Ucraïna per part de Rússia tampoc no excusa de responsabilitats dels Estats Units i l'OTAN. D'una banda, perquè la revolta o revolució de l'Euromaidan de l'octubre del 2014, duta a terme pels partidaris d'integrar-se a la Unió Europea i a l'OTAN i qualificada per alguns analistes de cop d'Estat, va tenir el suport dels EUA i Alemanya per enderrocar el govern de Ianukóvitx d'orientació pro russa, però elegit a les urnes. Fet que va desencadenar la revolta de les províncies del Donbass, Donetsk i Luhansk, i de la península de Crimea de població majoritàriament russa, les dues primeres recolzades militarment per Rússia i Crimea annexada pel fet que aquesta és de vital importància estratègica per a Rússia, ja que allà, al port de Sebastopol, l'armada russa té accés a la Mediterrània.

Però també hi ha raons per responsabilitzar, a més del Kremlin, els EUA i l'OTAN de la crisi actual a Ucraïna. Cal mirar enrere i recordar que el novembre de 1990, es van reunir a París tots els països membres de l'OTAN i del Pacte de Varsòvia a la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa que va donar pas al naixement de l'OSCE que va reunir 56 països, tots els d'Amèrica del Nord, Europa i Àsia Central, i que va tenir com a objectiu la seguretat i la prevenció de conflictes d'aquesta gran àrea. Una Conferència que va promulgar la Carta per a una Nova Europa, que va generar moltes esperances, ja que posava fi a la guerra freda amb un conjunt de mesures de desarmament i de cooperació entre tots els estats membres sense excepció. Entre les més apreciades,la signatura del Tractat de Limitació de Forces Convencionals a Europa (CFE) que reduïa substancialment el militarisme en sòl europeu.

Com també cal recordar, que molts dels estats de la comunitat internacional que avui denuncien -amb raó- a Rússia per aquesta agressió, no ho van fer quan el 1999 també l'OTAN va violar el dret internacional bombardejant Sèrbia i avalant la independència unilateral de Kosovo. Violació que el 2003 va repetir els Estats Units a l'Iraq amb l'ajuda de diversos països, entre d'altres Espanya, que es van coaligar per envair aquell país i imposar un govern titella al servei dels EUA.

Posteriorment, després de la desintegració de l'URSS el 1991 i la desaparició del Pacte de Varsòvia, a Roma es reunien els estats membres de l'OTAN per discutir sobre el futur de l'Aliança. Allà les esperances es van convertir en frustració, ja que en lloc de dissoldre's, l'OTAN va buscar nous perills per justificar-ne la continuïtat. En aquesta cimera, els estats membres van decidir de manera unànime la continuïtat de l'OTAN buscant una nova identitat de seguretat i defensa. Definida de forma definitiva a la Cimera de la celebració del 50è aniversari del naixement de l'OTAN, a Washington, l'abril de 1999, on es va adoptar el denominat Nou Concepte Estratègic (NCE), i que enterrava de manera definitiva les esperances posades a la Carta de París del 1990, ja que l'OTAN s'erigia com a organisme polític militar amb la missió de salvaguardar la seguretat dels països membres davant de qualsevol perill que amenacés el model polític i econòmic occidental, és a dir, el liberal-capitalista. Model que va ser reconfigurat a la posterior cimera de Lisboa de caps d'Estat de novembre de 2010, on es va actualitzar la NCE, amb una característica de gran importància, el pas de l'OTAN d'organització defensiva a ofensiva i així poder actuar fora de la zona de cobertura tradicional de l'Atlàntic Nord per fer-ho a qualsevol lloc del planeta.on es va actualitzar la NCE, amb una característica de gran importància, el pas de l'OTAN d'organització defensiva a ofensiva i així poder actuar fora de la zona de cobertura tradicional de l'Atlàntic Nord per fer-ho a qualsevol lloc del planeta.on es va actualitzar la NCE, amb una característica de gran importància, el pas de l'OTAN d'organització defensiva a ofensiva i així poder actuar fora de la zona de cobertura tradicional de l'Atlàntic Nord per fer-ho a qualsevol lloc del planeta.

Tota aquesta reconversió de l'OTAN va anar acompanyada d'una contínua expansió cap a les fronteres russes incorporant múltiples estats de l'antic bloc de l'URSS, un incompliment dels pactes, encara que no escrits, entre George Bush i Gorbatxov del 1990. Posteriorment, els EUA van trencar el Tractat ABM de míssils antibalístics signat amb l'URSS, i va instal·lar l'Escut Antimíssils compost de radars a la República Txeca i bateries de míssils a Polònia i Romania amb la missió de detectar atacs amb míssils contra els EUA, la qual cosa va irritar el Kremlin i que va desembocar en què Putin respongués instal·lant bateries de míssils a Kaliningrad i modernitzant el seu arsenal nuclear i anunciant la posada en marxa de nous míssils hipersònics capaços de traspassar aquest Escut sense ser detectats. És a dir, s'iniciava una nova carrera d'armaments a causa de l'agressiva política duta a terme pels Estats Units en complicitat amb l'OTAN.

Un cop iniciada la invasió i la guerra a Ucraïna, els països membres de la UE haurien de jugar un paper molt més rellevant i activar totes les seves capacitats diplomàtiques perquè es posi fi a les operacions militars de totes les parts, reclamant el respecte al dret internacional per poder tornar a restablir el Tractat de Minsk II o un altre similar que contempli un alto el foc i així poder avançar en el camí de garantir la seguretat i la pau a la regió. També donant garanties a Rússia que Ucraïna i Geòrgia o altres països de l'entorn rus no s'incorporessin a l'OTAN, per poder reconduir el conflicte per la via diplomàtica.

Per fer possible la pau la solució no prové de l'ús de la força militar, ja que la violència armada (la guerra) mai no resol en la seva totalitat els conflictes i, per contra, els enquista fent possible el seu renaixement posterior. La pau només es pot aconseguir a través del diàleg i la negociació. Aquest és el camí que ara cal intentar per trobar una sortida a la guerra a Ucraïna.

Com acabarà el conflicte amb Rússia és arriscat de vaticinar, però cal esperar el pitjor: un enfortiment de l'OTAN que derivarà en un militarisme més gran i augment de la despesa militar a Europa i el món; una dependència política militar més gran d'Europa dels Estats Units; la divisió entre Europa occidental i Rússia i els països que estiguin sota la seva òrbita; una possible divisió mundial en dos grans blocs, l'occidental dirigit pels Estats Units i l'oriental entre Rússia i la Xina. Un panorama terrorífic per a la pau.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2022/03/01/la-guerra-ducraina-responsabilitats-asimetriques/feed/ 0
La guerra de posicions de Rússia i els EUA a Ucraïna https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2022/01/25/la-guerra-de-posicions-de-russia-i-els-eua-a-ucraina/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2022/01/25/la-guerra-de-posicions-de-russia-i-els-eua-a-ucraina/#respond Tue, 25 Jan 2022 13:15:58 +0000 https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1254 alt --> La fragata Blas de Lezo surt de l'arsenal militar de Ferrol en direcció a la Mar Negra -- Kiko Delgado / EFE Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau Rússia té milions de persones de procedència russa fora de les seves fronteres i una bona part de les mateixes es troba a Ucraïna. Així, … Continue reading "La guerra de posicions de Rússia i els EUA a Ucraïna"]]> La guerra de posicions de Rússia i els EUA a Ucraïna

La fragata Blas de Lezo surt de l'arsenal militar de Ferrol en direcció a la Mar Negra -- Kiko Delgado / EFE

Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Rússia té milions de persones de procedència russa fora de les seves fronteres i una bona part de les mateixes es troba a Ucraïna. Així, a la Ucraïna d'avui la població està dividida entre la part occidental, partidària de l'Europa occidental, i la part oriental, el Donbass (Luganks i Donnetsk) i el sud, que al costat de la península de Crimea, són prorusses pel fet que la majoria de la seva població és de llengua i cultura russa i resideixen molts descendents d'emigració russa.

A més, tampoc s'entén Rússia sense els mites que sorgeixen d'Ucraïna i en concret de la península de Crimea. Allà va tenir lloc la batalla de Balaklava en la qual Rússia va vèncer a britànics i turcs; el port d'Odessa on es va produir la revolta de la tripulació del cuirassat Potemkin, preludi de la revolució soviètica de 1917; Ialta, on van tenir lloc els acords que van dividir Europa en àrees d'influència quan finalitzava la Segona Guerra Mundial; la base militar russa de Sebastopol des d'on Rússia té accés al Mediterrani i per tant de vital importància per als seus interessos geoestratègics. Una península que alhora és el lloc d'estiueig des de l'època imperial fins els nostres dies de les elits russes. Un territori, que de manera inesperada, el 1954, Nikita Khrusxov va decidir regalar Ucraïna sense pensar que algun dia l'URSS podia col·lapsar i desintegrar-se i que Ucraïna es convertiria en una república independent.

Amb aquests antecedents no pot estranyar que Rússia reaccionés envaint Crimea i donant suport a la revolta de les províncies del Donbass davant la revolta de Maidán a Kíev el 2014, quan es va produir l'enderrocament (cop d'estat per a alguns analistes) del govern prorús de Viktor Ianukóvitx, i s'instaurés un govern proccidental. Rússia ocupant Crimea impedia que aquesta península amb tants llaços històrics amb ella i de vital importància per a la seva geoestrategia caigués en mans d'una Ucraïna prooccidental i més endavant possiblement de l'OTAN. Alhora que ajudava militarment els territoris del Donbass a independitzar-se de Kíev, mentre el Govern de Kíev intentava recuperar-lo enviant l'exèrcit i iniciant una guerra, mai del tot finalitzada malgrat els acords de Minsk del 2015 afavorits per l'OSCE.

La crisi actual sorgeix de l'exigència de Rússia a Europa Occidental i als EUA per a que l'OTAN no segueixi amb la seva expansió cap a les seves fronteres i davant la pretensió d'Ucraïna d'ingressar a l'OTAN. Vladimir Putin per pressionar als EUA i a l'OTAN ha situat un exèrcit de 100.000 militars a la frontera amb Ucraïna. Una crisi actual que ha tingut antecedents amb la instal·lació de l'escut antimíssils per part dels EUA a Polònia i Romania, la qual cosa és considera com una amenaça per a la seguretat per Rússia. O quan Geòrgia va iniciar un atac militar a Ossètia del Sud rebutjat immediatament per forces russes, Geòrgia, que a més, pretenia incorporar-se a l'OTAN.

D'altra banda, és un sarcasme acusar a Rússia de violar el dret internacional amb l'annexió de Crimea o que no es reconeguin com a aigües territorials de Rússia les que circumden aquesta península, quan l'OTAN va fer el mateix a Kosovo i els EUA a l'Afganistan i l'Iraq i en tants altres llocs on ha dut a terme intervencions militars, moltes d'elles sense autorització de Nacions Unides. Per tant, és d'un enorme cinisme acusar Rússia de violar la legalitat quan els EUA ho ha fet en innombrables ocasions en el passat.

La confrontació amb Rússia interessa especialment als EUA, perquè amb ella dona sentit a l'organisme multilateral OTAN que sempre ha utilitzat per exercir pressió sobre un competidor geopolític com és Rússia. Una OTAN que, controlada pels EUA, li permet mantenir la presència a Europa i a altres llocs per crear una dependència militar, i a través de la mateixa, política i econòmica dels països europeus.

Les hostilitats entre les dues potències a Ucraïna no acabaran en guerra. El que hi ha a Ucraïna és una guerra de posicions entre Rússia i els EUA. És un pols, aquesta vegada llançat per Rússia, que pressiona els EUA i els seus socis europeus perquè deixin de pressionar militarment a les seves fronteres. Una tensió actual que Estats Units aguditza perquè la balança geopolítica s'inclini a favor dels seus interessos, però que va en detriment dels europeus. Perquè els interessos d'Europa occidental i els de Rússia són molt interdependents, especialment per la dependència energètica d'Alemanya i diversos països europeus del gas rus.

Europa travessa per un important conflicte en el seu si i els governs europeus, en comptes d'incrementar les tensions amb Rússia enviant tropes i armaments per enfortir l'OTAN, haurien de fer, per contra, gestions i crides per dur a terme una conferència diplomàtica que reunís totes les parts per posar fi al conflicte. Tampoc s'han de situar al costat de Rússia, però sí que haurien de buscar una neutralitat que rebaixés les tensions entre totes les parts. Però, pel que sembla, la pusil·lànime Europa, una vegada més, es deixarà arrossegar pels EUA cap a una confrontació inútil que, a més, aprofundirà la crisi econòmica provocada per la Covid19.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2022/01/25/la-guerra-de-posicions-de-russia-i-els-eua-a-ucraina/feed/ 0 Armament,Estats Units,EUA,Europa,Exèrcit,Guerra,NATO,OTAN,Russia,Ucraïna
Armes o Salut. Les inversions en armes del Govern espanyol https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/12/23/armes-o-salut-les-inversions-en-armes-del-govern-espanyol/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/12/23/armes-o-salut-les-inversions-en-armes-del-govern-espanyol/#respond Thu, 23 Dec 2021 17:15:08 +0000 https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1243 alt --> Helicòpter de combat Tigre -- Exèrcit de Terra   Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau En el que portem d'any el Govern espanyol ha aprovat l'adquisició o modernització de sis Programes Especials d'Armaments (PEA) per la important xifra de 6.840 milions. Va ser el 29/06 quan el Consell de ministres aprovava l'inici de tres … Continue reading "Armes o Salut. Les inversions en armes del Govern espanyol"]]> Armes o Salut. Les inversions en armes del Govern espanyol

Helicòpter de combat Tigre -- Exèrcit de Terra  

Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

En el que portem d'any el Govern espanyol ha aprovat l'adquisició o modernització de sis Programes Especials d'Armaments (PEA) per la important xifra de 6.840 milions. Va ser el 29/06 quan el Consell de ministres aprovava l'inici de tres nous PEA amb un cost de 3.488 M€, els tres assignats a l'empresa Airbus Defence España. Es tractava de la segona fase de desenvolupament del programa del futur avió de combat europeu Sistema de Combate Aéreo (FCAS), en el qual al costat d'Espanya participen França i Alemanya per un import de 2.500 M€; l'adquisició de tres avions A330 multipropòsit de subministrament en l'aire (MRTT) amb un cost inicial de 810 M€; i d'helicòpters H135, un programa conjunt amb el Ministeri d'Interior, d'un cost de 178 M€. En posteriors consells de ministres, el 14/10, s'encarregava a Navantia la construcció d'un barco d'acció marítima BAM-IS per un import de 166,46 M€; el 14/12, la construcció de 20 nous avions de combat EF-2000 per un import de 2.000 M€; i finalment aquest passat dimarts 20/12 la modernització de l'helicòpter de combat Tigre per 1.185 M€.

Uns PEA que van iniciar el seu recorregut el 1996 amb l'arribada al govern de José María Aznar del Partit Popular, i que han estat i són l'element més definitori per  explicar la tendència armamentista de l'Estat espanyol dels últims 25 anys i, al mateix temps, els causants de l'important augment que ha sofert la despesa militar en aquest país. Uns PEA que des del seu naixement fins a aquest any 2021 han arribat a assolir fins a 34 grans programes que han superat la colossal xifra dels 50.00 milions, bona part dels quals estan en fase de fabricació fins el 2035 i dels quals encara es deuen a les indústries militars 31.490 milions.

Són xifres esgarrifoses que expliquen el motiu pel qual el pressupost del Ministeri de Defensa previst per a 2022 destina a inversions en armaments 4.581,5 milions, un 16,2% més que l'any anterior i que suposa el 21,3% del total d'inversions (les inversions reals més els crèdits en R+D) de l'Estat Central amb excepció de les transferències de capital a les comunitats autònomes. Un considerable increment que indueix a pensar que el Govern del PSOE, amb el suport o silenci del seu soci Unides Podem, segueix apostant per invertir en la indústria d'armaments com si aquest fos un sector clau per al desenvolupament de l'economia i el benestar de la població del país.

És per aquesta raó que cal mostrar-se molt crítics amb aquestes inversions en armaments que permetran, gràcies a les ajudes europees, que recursos de l'Estat espanyol es destinin a continuar amb inversions militars i que juguen com un factor determinant en la militarització de l'Estat i de la societat, perquè s'acaba acceptant la utilització de la força militar com el millor sistema per proporcionar seguretat, desestimant recursos d'índole política. Una militarització on es conjuguen els interessos dels accionistes i directius de les empreses militars perquè extreuen plusvàlues, els de la corporació militar que justifica la seva existència i els dels polítics vinculats als departaments de Defensa que mitjançant les seves influències sobre els governs obtenen prebendes de les empreses militars on alguns d'ells acaben recalant (Eduardo Serra, Julián García Vargas, Pedro Morenés...). Una gent que llença discursos mentiders sobre les bondats de la indústria militar que crea llocs de treball, ajuda al desenvolupament tecnològic del país a través de la R+D+I i enforteix el creixement i enriquiment de l'economia. Qüestions que han estat analitzades i exposades per analistes de l'economia crítica que assenyalen que les inversions en la indústria militar destinades a l'economia productiva civil generarien més ocupació, entre altres el del premi Nobel, Wassily Leontief, que afirmava que tot el conglomerat econòmic militar dels Estats Units necessitava fins a tres vegades més recursos per a desenvolupar-se que en l'àmbit civil. El mateix es pot dir de la R+D militar, quan existeix l'experiència que Alemanya i el Japó després de la Segona Guerra Mundial se'ls va impedir tenir exèrcit i indústria militar i tota la recerca es va conduir cap a la producció en la industrial civil i van aconseguir un enorme desenvolupament econòmic pocs anys després d'una guerra que havia devastat els seus països.

Davant la imperiosa necessitat de donar resposta a les inseguretats en salut, habitatge, ocupació, educació i cobertures socials d'una gran part de la població espanyola, que ha vist com les crisis financeres del 2008 i després la posterior produïda per la pandèmia de la Covid-19, a la qual s'ha d'afegir la crisi climàtica que ja mostra els seus efectes a Espanya, cal mobilitzar quantiosos recursos públics per abordar els canvis profunds que el nostre país necessita, perquè la població pugui cobrir les seves necessitats més urgents, que no són les d'adquirir nous armaments.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/12/23/armes-o-salut-les-inversions-en-armes-del-govern-espanyol/feed/ 0 Armament,Defensa,Economia,Exèrcit,Forces Armades,Indústria militar
Arcadi Oliveres en el camí https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/04/06/arcadi-oliveres-en-el-cami/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/04/06/arcadi-oliveres-en-el-cami/#respond Tue, 06 Apr 2021 21:15:22 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1236 alt --> Pere Ortega En el camí de la construcció de la pau diverses han estat les persones que a Catalunya i Espanya han exercit una forta influència, però, sens dubte, Arcadi Oliveres ha estat una de les que més ha destacat. Arcadi va dedicar tot el seu projecte de vida a la promoció de la justícia … Continue reading "Arcadi Oliveres en el camí"]]> Arcadi Oliveres en el camí

Pere Ortega

En el camí de la construcció de la pau diverses han estat les persones que a Catalunya i Espanya han exercit una forta influència, però, sens dubte, Arcadi Oliveres ha estat una de les que més ha destacat. Arcadi va dedicar tot el seu projecte de vida a la promoció de la justícia social, els drets humans, la construcció de la pau i l'ajuda al desenvolupament dels pobles, sempre amb una perspectiva no només local, sinó universal.

Arcadi, com a economista, es va esforçar a predicar que l'economia ha de contribuir al bé comú i sí no és així és lucre per a benefici d'uns pocs, la qual cosa no contribueix al desenvolupament dels pobles. Per això va dedicar els seus coneixements a l'economia del desenvolupament, alhora que criticava allò que ho impedia, especialment, la despesa militar i la producció d'armaments, perquè tots dos són responsables del malbaratament de recursos que destinats al desenvolupament dels empobrits podien fer possible un món més just.

Arcadi Oliveres sempre va estar vinculat a diferents moviments socials, primer com a estudiant a la Universitat de Barcelona quan, el 1965, es va vincular a la creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants en favor de les llibertats, contra la dictadura franquista. Més endavant, en la defensa dels Drets Humans, per exemple, contra la pena de mort que va imposar el franquisme a Salvador Puig Antich, a Jon Paredes (Txiqui) i altres. En l'àmbit de la pau, en contra de totes les guerres, en favor del desarmament i en defensa dels objectors i insubmisos al servei militar obligatori. Més endavant, en la Campanya pel Referèndum de 1986 per la sortida d'Espanya de l'OTAN. D'ell sortirà la proposta de dur a terme la primera Campanya contra el Comerç d'Armes a Espanya i en favor de l'Objecció fiscal a la despesa militar.

Dissenyarà la primera Campanya pel 0’7% d'ajuda al desenvolupament dels països del Tercer Món; més endavant la Campanya contra l'abolició del deute extern dels països empobrits; el 1999 es vincularà al moviment antiglobalitzador contra els acords de l'Organització Mundial del Comerç; posteriorment anirà a les diferents trobades del Fòrum Social Mundial iniciats a Porto Alegre (Brasil) que reclamaven que "un altre món és possible"; recolzarà a Barcelona als immigrants tancats a les esglésies que reclamaven papers; i com no, al moviment dels indignats del 15M que van omplir les places de Catalunya i Espanya en protesta contra les polítiques de retallades exercides pels governs català i espanyol.

La tasca on l'Arcadi més va destacar va ser com a excel·lent conferenciant gràcies a les  seves grans dots d'orador, que el van convertir en un animador de múltiples moviments socials als quals sempre va estar vinculat. Activisme que practicava fent xerrades a seminaris i jornades per tota la geografia catalana i peninsular. Una tasca que compaginava amb la de professor d'Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Encara que, li interessava més estendre el missatge d'esperança d'aconseguir un món més just que el de fer carrera acadèmica, i no és que no fos un bon professor, ans al contrari, les seves classes d'economia tenien un gran èxit entre l'alumnat pels valors solidaris que transmetia enfront de les injustícies de la vigent economia capitalista.

Arcadi Oliveres va estar vinculat a múltiples entitats cíviques, però va ser Justícia i Pau l'entitat en la qual va tenir més dedicació i de la qual va ser president de Catalunya i Espanya i des d'on es va vincular a totes les campanyes esmentades. I entre altres, va participar en la creació de la Universitat Internacional per la Pau de Sant Cugat i del Centre d'Estudis per la Pau JM Delás.

Arcadi Oliveres, com a demòcrata convençut era partidari de l'autodeterminació dels pobles i en aquest sentit, com a català, també per a Catalunya. Però, encara que independentista, lamentava no s'hagués dut a terme un debat profund sobre el model d'Estat que es volia aconseguir a Catalunya, perquè com a anticapitalista, no desitjava un règim neoliberal per a Catalunya. A més, es pronunciava en favor d'aconseguir una majoria suficient que permetés dur a terme una consulta i un 50% de la població no justificava la via unilateral empresa perquè deixava desnonats a l'altra meitat de catalans. Finalment, lamentava que els dirigents polítics catalans no s'haguessin esforçat a explicar a la resta de pobles de l'estat el dret de Catalunya a exercir l'autodeterminació.

La repercussió i influència del discurs d'Arcadi Oliveres ha estat fonamental per a la construcció de la pau, la defensa dels drets humans, l'ajuda al desenvolupament i la fraternitat nacional i internacional s'hagin estès per tot el territori català i espanyol. Però la seva obra ha deixat una profunda petjada que serà continuada per moltes de les seves deixebles i seguidors.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/04/06/arcadi-oliveres-en-el-cami/feed/ 0
L'esquerra i la violència als carrers https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/03/22/lesquerra-i-la-violencia-als-carrers/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/03/22/lesquerra-i-la-violencia-als-carrers/#respond Mon, 22 Mar 2021 22:28:40 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1224 alt --> Mossos d'Esquadra durant la seva intervenció contra protagonistes d'aldarulls al centre de Barcelona. EFE / Andreu Dalmau Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau Les recents manifestacions contràries a la sentència a Pablo Hasél que van tenir lloc a diverses ciutats espanyoles, en les quals alguns grups van recórrer a la violència destruint mobiliari … Continue reading "L'esquerra i la violència als carrers"]]> L'esquerra i la violència als carrers

Mossos d'Esquadra durant la seva intervenció contra protagonistes d'aldarulls al centre de Barcelona. EFE / Andreu Dalmau

Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Les recents manifestacions contràries a la sentència a Pablo Hasél que van tenir lloc a diverses ciutats espanyoles, en les quals alguns grups van recórrer a la violència destruint mobiliari urbà, i a Barcelona, assaltant comerços i cremant un cotxe policial amb una persona dins, han fet córrer rius de tinta a nombroses publicacions. Que la denúncia i condemna d'aquests actes vingui dels mitjans de l'establishment no  estranya ningú, però el que sí que és sorprenent és que alguns mitjans alternatius i d'esquerres minimitzin o fins i tot justifiquin aquestes violències, perquè denota que continuen somiant que amb elles es poden aconseguir canvis socials.

Això mateix ja va passar a Catalunya amb els incidents posteriors a la sentència contra polítics independentistes a l'octubre del 2019. Aleshores no van ser només alguns mitjans alternatius, sinó que també ho van fer mitjans pròxims o controlats pel Govern de la Generalitat els que van minimitzar la violència dels manifestants que destruïen mobiliari públic i privat que protestaven per la sentència (que personalment jutjo com a desproporcionada) i responsabilitzaven de la violència que es va desencadenar a la policia catalana (Mossos d’Esquadra).

Per injustes que semblin les decisions d'un govern, per arbitràries que siguin les lleis que aprovi el sistema legislatiu, o per desproporcionades que siguin les condemnes del sistema judicial, en cap cas justifiquen que es recorri a la violència per demostrar el rebuig a aquestes decisions, i això és així per una qüestió fonamental: la violència només engendra més violència i aquest camí només desemboca en una situació de caos que implicarà una retallada de drets i llibertats per a la ciutadania i engendrarà un estat més autoritari. A més, per molta violència que desencadenin els manifestants, qui té més mitjans per exercir-la sempre serà l'Estat. per allò de que en té el monopoli, atorgat pel contracte social amb el qual s'ha dotat la població per a la convivència.

Això és així en un sistema més o menys democràtic com l'espanyol, que és sens dubte molt millorable, perquè existeixen importants llacunes en drets i llibertats com les que criticaven els manifestants pels casos de les sentències sobre Pablo Hasél: limitació a la llibertat d'expressió; o als polítics independentistes catalans per unes causes (rebel·lió i sedició) difícils d'admetre, doncs, d'acord amb el que pensen molts juristes, no existien, encara que sí la desobediència a la llei, que òbviament no comportava condemnes tan altes com les que es van imposar.

L'argument principal dels qui justifiquen la violència física per l'existència d'una violència estructural que pateixen de manera molt especial aquells que s'han vist desnonats del sistema és arbitrari, doncs, encara que tinguin tota la raó per recórrer a tots els mitjans possibles de protesta, en cap cas poden desacreditar les seves accions recorrent a la violència. Primer, perquè la societat en general rebutja la violència i qui l'exerceix perdrà el suport que necessita per aconseguir les seves reivindicacions; segon, perquè si es justifica, hauríem d'admetre que el camí per aconseguir una societat més justa és la d'anar repartint trompades a tort i a dret; i tercer, perquè el camí de la violència només desemboca en règims autoritaris, perquè de la violència no sorgeix mai el poder (Hannah Arendt entre altres), sinó que aquest només sorgeix de la democràcia.

Així, després de la crisi financera del 2008 i ara la que ha que té lloc amb la pandèmia de la Covid19, que han infringit molt de patiment als qui s'han quedat sense feina, han perdut els seus habitatges i que molts joves vegin les seves esperances de futur frustrades, és lògic i necessari que es llancin al carrer a protestar per exigir al Govern que vetlli per ells i trobi sortides a la seva situació. Però no és la utilització de la violència la que promourà canvis socials, sinó al contrari, els desprestigiarà i els farà més difícil aconseguir resultats positius.

L'ús de la violència per aconseguir societats més justes i emancipades de les violències estructurals no ha donat bons resultats. A la vista està el rotund fracàs de totes els grups i guerrilles armades, que en el segle passat van tenir lloc a molts llocs (a Espanya també), i com van fer retrocedir a les esquerres als països en què aquests grups armats van pretendre instaurar règims admetent la màxima que el poder sorgeix de la punta del fusell. I en aquells llocs en què van aconseguir arribar al poder, van instaurar règims autoritaris, en els quals, sota l'excusa de reprimir als opositors, es retallaven els drets i llibertats de tota la població.

L'esquerra hereva del pensament de Marx hauria de reflexionar sobre les conseqüències d'haver donat suport a revolucions armades com a motor de la història. Cal acabar amb aquest pensament que banalitza la violència i escoltar les moltíssimes veus que adverteixen que el poder només sorgeix de la democràcia i mai de la violència.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/03/22/lesquerra-i-la-violencia-als-carrers/feed/ 0 Independentisme,Manifestacions,Pacifisme,Violència
La necessària reconversió de les forces armades https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/02/16/la-necessaria-reconversio-de-les-forces-armades/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/02/16/la-necessaria-reconversio-de-les-forces-armades/#respond Tue, 16 Feb 2021 22:59:12 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1209 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau Moltes de les polítiques públiques el pas del temps les deteriora i necessiten de la seva revisió per no convertir-se en parasitàries en engolir uns recursos públics que en altres àmbits serien més eficients per a l'interès general. Així, qualsevol govern que es vani de demòcrata i que … Continue reading "La necessària reconversió de les forces armades"]]> La necessària reconversió de les forces armades

Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Moltes de les polítiques públiques el pas del temps les deteriora i necessiten de la seva revisió per no convertir-se en parasitàries en engolir uns recursos públics que en altres àmbits serien més eficients per a l'interès general.

Així, qualsevol govern que es vani de demòcrata i que digui defensar els interessos dels més febles de la població, hauria de revisar regularment totes les polítiques públiques dels organismes en què intervé i si troba mostres d'ineficiència hauria de revisar-les i corregir-les.

Això ve a propòsit de les forces armades (FAS a partir d'aquí) d'Espanya que, de la mateixa manera que a molts altres països, exerceixen un paper que ha deixat de tenir algun interès des d'un punt de vista social. M'explico. Els exèrcits a Europa, en la seva concepció actual, van ser creats per preservar la sobirania de l'estat-nació enfront de possibles agressions externes o internes, i així garantir la seguretat de les seves fronteres, les seves infraestructures i població. Això ha estat així des de la pau de Westfàlia (1648), on es reconeixia el principi de sobirania nacional dels estats. I avui, malgrat el temps transcorregut, els exèrcits continuen jugant aquest mateix paper. Però la geopolítica i les estratègies de seguretat del Segle XXI han canviat tant des de llavors, que les FAS haurien d'adaptar-se a aquests canvis que, d'altra banda, sí que descriuen les directives de seguretat d'Espanya i de la Unió Europea, on es relacionen les amenaces a les quals han de fer front els estats i davant les quals les FAS res o molt poc poden fer.

De totes les amenaces que s'enumeren en el document Estratègia Europea de Seguretat de la UE i en l'Estrategia Española de Seguridad (EES), ambdues molt similars, s'assenyalen les que cal enfrontar: preservar el medi ambient davant el canvi climàtic, prevenir pandèmies, desastres naturals, crisis humanitàries, atacs cibernètics, migracions massives, crim organitzat, vulnerabilitat energètica, inseguretat econòmica, terrorisme, proliferació d'armes nuclears i fer front a possibles conflictes armats. Aquests són els perills que amenacen la seguretat dels estats, i amb excepció dels conflictes armats, amb la resta res poden fer les FAS per evitar-los. Encara que hi hagi dos, la proliferació d'armes nuclears i el terrorisme, on potser hi ha qui pugui pensar que les FAS alguna cosa podrien fer. En el cas del terrorisme ja s'ha demostrat que la guerra que se li va declarar ha estat un subterfugi criminal per continuar amb el domini i control d'aquelles regions on els Estats Units i els seus aliats tenien interessos estratègics, i que només han portat més sofriment i inseguretat a tot el planeta, especialment als països de religió musulmana que són els que més han sofert una guerra inútil contra un gihadisme que, en lloc de reduir-lo l'ha fet créixer. I si s'enumera a la EES, és per aquest motiu i no per a poder-lo prevenir, perquè les FAS no van poder fer res en els atacs perpetrats a diversos llocs d'Europa, ni tampoc a Barcelona i Cambrils l'agost del 2017.

Respecte la proliferació d'armes de destrucció massiva, la comunitat internacional ja va decidir que només es poden combatre amb mesures jurídiques, el Tractat de No Proliferació Nuclear, i polítiques, el recent Tractat de Prohibició d'Armes Nuclears de Nacions Unides, que ha entrat en vigor al gener passat, que a pesar que els estats nuclears i els seus estats amics (OTAN) no ho pensen ratificar, continua avançant entre la resta.

Finalment, queda l'amenaça que representen els conflictes armats que poden desestabilitzar la pau regional o mundial. Conflictes en els quals es troben implicats, en la majoria dels casos, els estats europeus i del primer món, per tenir interessos en favor d'algun dels bàndols enfrontats. Llavors, s'explica el per què de la seva presència en les estratègies de seguretat, per intervenir en favor dels seus interessos geoestratègics, quan, al contrari, abans d'utilitzar la força militar, s'haurien d'arbitrar totes les mesures polítiques i diplomàtiques ben descrites en els manuals de les relacions internacionals per evitar l'ús de la força militar. I, encara que igualment fos necessària la utilització d'una força dissuasiva per pacificar i mediar en un conflicte, abans s'hauria de recórrer a Nacions Unides, perquè per a això van ser creades.

Però com que l'ONU no disposa d'uns cossos de seguretat propis, que seria el desitjable, aquesta organització ha de recórrer a forces cedides pels estats per  pacificar un conflicte. Però, considerant que, lamentablement, això a vegades no és possible perquè el Consell de Seguretat amb les seves determinacions sectàries ho impedeix, els estats continuen mantenint els seus exèrcits nacionals i intervenint, com s'ha indicat, només quan els seus interessos en política exterior així ho considerin oportú.ç

Una demostració palpable del cinisme en què es mouen les relacions internacionals dels estats es troba en els 32 conflictes avui presents al món, el mateix nombre, per cert, que hi havia en finalitzar la Guerra Freda l'any 1989.

Aquest és el motiu determinant que mou els estats que continuen amb anhels de control regional o mundial i els empeny a ser potències, alguna cosa que busquen manu military mantenint unes FAS fortament equipades i així defensar els seus interessos neocolonials. A Europa occidental ho són de manera molt descarada el Regne Unit i França amb les seves intervencions en aquelles regions on tenen forts interessos. Com també ho fan els Estats Units, Rússia, Turquia, Israel, l'Iran i l'Aràbia Saudita.

Però a la resta dels països, les funcions principals que mantenen les FAS en actiu van de la mà: la inèrcia del passat i el principi de la dissuasió. La primera, per allò de que un estat no serà respectat sinó té exèrcit; la segona, la dissuasió, perquè impedeix atacs exteriors que posin en perill la sobirania nacional.

Tot aquest preàmbul ve al cas per abordar el paper que juguen les FAS a Espanya, cosa que es pot fer extensible a la resta de països europeus on la possibilitat d'una guerra entre estats ha desaparegut i on els exèrcits ja no juguen cap altra funció que no sigui la dissuasiva davant amenaces exteriors. Llavors, per què mantenir 120.000 militars a Espanya i 1.270.000 a la Unió Europea quan no existeixen amenaces que requereixin d'unes FAS equipades amb un armament d'una capacitat letal molt superior als perills que han d'afrontar. Per exemple, com a màxim, fora de les fronteres espanyoles les FAS despleguen no més de 3.000 militars i normalment sempre equipades amb un armament d'escàs potencial, perquè com argumenten els polítics que governen, es tracta de missions de pau, on es despleguen molt escassos armaments pesants. Llavors, per què no abordar a Espanya una profunda revisió de les FAS, que rebaixi el seu nombre i les seves capacitats per posar-les en sintonia amb la realitat geopolítica de l'entorn mediterrani i europeu?

A Espanya, la despesa en el 2021 del Ministeri de Defensa és de 10.863 milions d'euros i afegint-hi totes les altres despeses militars repartides per altres ministeris (seguretat social, mútues, R+D militar, Guàrdia Civil i interessos del deute) es dobla fins els 21.623 milions. Si es reduïssin ostensiblement les FAS en nombre d'efectius i els seus equips d'armaments podríem estalviar abundants recursos monetaris que, destinats al desenvolupament social i a l'economia productiva, que la militar no ho és, crearien més llocs de treball i produirien molt més benestar per a la població.

Observem els dos grans problemes que amenacen en aquest moment a tota la humanitat, el possible col·lapse de la biosfera, entre altres motis per l'avanç precipitat del canvi climàtic, i la pandèmia de la Covid19. Tenen remei aquestes dues grans amenaces a través de la intervenció de les FAS? Indubtablement que no, a pesar que es troben enunciades en la EES i en la Directiva de Defensa d'Espanya. Així, encara que les FAS espanyoles disposin d'una Unitat Militar d'Emergències (UME), que actui com els bombers als incendis, presti ajuda quan hi ha desastres naturals, munti hospitals de campanya, desinfecti infraestructures o facin de rastrejadors de la Covid19 és aquesta la seva funció? No, van ser formades i ensinistrades per a fer front a conflictes armats i no per a prestar serveis civils, els quals serien molt més eficaços i eficients en mans de cossos de protecció civil.

És el moment d'abordar un replantejament de les FAS a Espanya, també a la UE. La crisi mig ambiental i la sobrevinguda per la pandèmia del Covid19 exigeixen rellançar l'economia productiva per altres rumbs més sostenibles que no en l'àmbit de l'economia militar. Les amenaces reals no provenen del perill d'una guerra entre estats, això ha desaparegut de les Directives de Defensa dels estats de la UE, llavors, què s'espera per a començar
la conversió de les FAS?

Clar que reduir el nombre de militars i les capacitats de les FAS no és suficient, perquè passar d'un exèrcit extensiu a un més intensiu podria significar que l'exèrcit resultant fos molt més intervencionista i agressiu en política exterior. Per tant, a més de reduir la seva grandària, hi haurà, en primer lloc, que canviar les polítiques militars per a adequar-les a la realitat de la geopolítica ja indicada. I, en segon lloc, adequar-les a l'estricte respecte dels drets humans que mai s'ha d'oblidar tenen un caràcter universal. Això obligaria, en el cas espanyol, a abandonar l'OTAN i al seu líder, els Estats Units, tots dos al servei de la defensa dels interessos de les corporacions del neoliberalisme global que tant de sofriment mitjançant guerres i espoli de recursos comporten per a la humanitat. I, per contra, promoure polítiques de neutralitat respecte a les potències; practicar la distensió i la mediació en els conflictes; promoure la seguretat compartida a nivell regional i mundial; potenciar la presència en l'OSCE (Organisme per a Seguretat i la Cooperació Europea); en l'ONU per a promoure la pau; revitalitzar la moribunda Conferència Mediterrània perquè es converteixi en un organisme de pau regional. Organismes tots ells que, malgrat les seves enormes deficiències, treballen per la pau.

Aquest és el camí, gens fàcil, però necessari per a la construcció d'una pau en positiu, a la qual, per què no, també podrien contribuir unes FAS espanyoles reformades, reconduint les seves estratègies, reduint la seva grandària i capacitats, i abandonant la dissuasió per a substituir-la per la mediació.

 

 

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2021/02/16/la-necessaria-reconversio-de-les-forces-armades/feed/ 0 Armament,Defensa,Exèrcit,FAS,Forces Armades
El forat negre del Pressupost de Defensa https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/12/17/el-forat-negre-del-pressupost-de-defensa/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/12/17/el-forat-negre-del-pressupost-de-defensa/#respond Thu, 17 Dec 2020 12:31:26 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1199 alt --> La ministra de Defensa, Margarita Robles, en intervenció al Ple del Congrés dels Diputats. Kiko Huesca / EFE  Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau El Congrés de Diputats ha aprovat per àmplia majoria el Pressupost de l'Estat per a l'any 2021. Un pressupost expansionista que arriba als 550.486 milions d'euros, un 19,4% més … Continue reading "El forat negre del Pressupost de Defensa"]]> El forat negre del Pressupost de Defensa

La ministra de Defensa, Margarita Robles, en intervenció al Ple del Congrés dels Diputats. Kiko Huesca / EFE 

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

El Congrés de Diputats ha aprovat per àmplia majoria el Pressupost de l'Estat per a l'any 2021. Un pressupost expansionista que arriba als 550.486 milions d'euros, un 19,4% més que el prorrogat en el 2020, i de tall progressista (keynesià) perquè en la seva major part va destinat a fer front a la crisi originada per la pandèmia de la Covid-19, amb partides destinades a l'increment de la despesa social i les inversions públiques, i així promoure el consum i generar ocupació.

Però no tot són bones notícies, perquè el pressupost també té espais en els quals hi ha crèdits que resulten engolits en un forat negre on el progressisme desapareix. El més significatiu és el pressupost del Ministeri de Defensa, que si es tenen en compte les partides repartides per altres ministeris, d'acord amb el que aconsellen organismes com el SIPRI o l'OTAN, s'assoleix un increment del 10,3% i puja a 21.623 milions d'euros, la qual cosa suposa un 1,8% del PIB espanyol. Això significa que diàriament Espanya gasta 59 milions en Defensa.

Entre aquestes despeses militars es troba el que considerem com un engany al Congrés de Diputats i a l'opinió pública. És la diferència que hi ha entre el pressupost inicial aprovat a l'inici de l'exercici i la despesa liquidada en finalitzar l'any, i que aquest any 2020 serà de 933 milions, segons assenyala la liquidació provisional del 2020. Engany, perquè bona part d'aquests diners, 728 milions, són ampliacions de crèdit per sufragar les missions militars en l'exterior, partida que està infravalorada en el pressupost de Defensa i que durant l'exercici cal suplementar. Una fórmula per  amagar la despesa real d'aquestes missions en l'exterior que aquest any de 2020 arribarà a 1.180 milions d'euros.

L'increment en la despesa militar del pròxim any 2021 es dedica sobre tot a les inversions en els nous Programes Especials d'Armaments, que aquest Govern acaba d'edulcorar amb el nom de 'Programes Especials de Modernització', substituint "Armaments" per "Modernització".  Aprovats en part pel Govern de Mariano Rajoy del Partit Popular, modificats i ampliats posteriorment pel Govern de Pedro Sánchez del PSOE el 14/12/2018, quan aquest governava en solitari abans de la seva coalició amb Unides-Podem i que ha assolit la colossal xifra de 13.736 milions, que són els causants de l'augment del pressupost de Defensa de 2021.

Unes inversions en armaments que augmenten en un 30,2% respecte l'any 2020, i que sumen un total de 3.942 milions per a l'adquisició de material militar, infraestructures, instal·lacions, armes i diverses inversions militars, així com els 861 milions en R+D militar, que representa un 20,4% del total de les inversions de l'Estat central.

R+D militar repartida en dos programes, el de "Recerca i estudis de les Forces Armades" del Ministeri de Defensa, de 184 milions d'euros, i el programa de "Suport a la innovació tecnològica en el sector de la Defensa", del Ministeri d'Indústria, que té una assignació de 676 milions, destinats a les empreses militars a base de crèdits a interés zero per desenvolupar els PEA. Un programa de R+D militar que creix  en un espectacular 44,7%.

Un pressupost militar molt negatiu, per allò que hem repetit en moltes de les nostres nombroses investigacions, i és que la despesa i les inversions militars no contribueixen al desenvolupament de l'economia i per contra l'obstaculitzen, perquè les armes no són béns productius que circulin pel mercat i això les impedeix tenir un valor social. A més, comporten inflació, perquè l'Estat quan compra armaments i du a terme inversions militars s'endeuta, i per això aquestes inversions són menys productives que les destinades a l'economia civil, la real, que sí contribueix a crear més ocupació que en la indústria militar.

És un Govern que es presenta com d'esquerres però no és capaç d'enfrontar-se a la realitat de la geopolítica mundial i de fer-se càrrec de la reconversió de les forces armades cap a cossos que tinguin en la seguretat humana i la cura de les persones la seva principal funció. Al contrari, segueix amb missions de dissuasió al servei dels interessos del capitalisme transnacional del mal anomenat Occident, amb el qual es pretén perpetuar el model d'espoli de recursos dels països del Sud global mentre s'enforteixen les seves fronteres amb murs i exèrcits enfront dels desheretats del sistema per ells creat.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/12/17/el-forat-negre-del-pressupost-de-defensa/feed/ 0
Armes al Kazakhstan i el rei emèrit https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/11/19/armes-al-kazakhstan-i-el-rei-emerit/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/11/19/armes-al-kazakhstan-i-el-rei-emerit/#respond Thu, 19 Nov 2020 18:43:37 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1191 alt -->   Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau Els dies 10 i 11 de novembre la premsa espanyola publicava uns articles sobre la relació entre el rei emèrit i el president, en el seu moment, del Kazakhstan. Relació de caceres i regals monetaris i d'una altra classe al monarca. La lectura dels articles em … Continue reading "Armes al Kazakhstan i el rei emèrit"]]> Armes al Kazakhstan i el rei emèrit

 

Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Els dies 10 i 11 de novembre la premsa espanyola publicava uns articles sobre la relació entre el rei emèrit i el president, en el seu moment, del Kazakhstan. Relació de caceres i regals monetaris i d'una altra classe al monarca.

La lectura dels articles em va portar a formular-me dues preguntes. A canvi de què? Que oferia el rei al president perquè li organitzés caceres i li regalés tants diners. Jo no em crec que fos una relació altruista, no em crec que el president Nazarbáyev es compadís de la poca fortuna del rei i per raons de solidaritat o compassió li regalés els 5 milions de dòlars dels quals parla la premsa. Segueixo pensant que al rei li demanaven alguna contraprestació, algun favor a canvi.

Tot seguit he creuat pensaments i he pensat en el paper que va tenir la família reial i en concret el rei Joan Carles I en l'impuls a la indústria espanyola i en concret a la indústria d'armament. El rei ha estat el principal agent comercial per a les vendes d'armes a l'Aràbia Saudita. D'aquí sorgeix la segona pregunta: el rei emèrit va afavorir la indústria espanyola i en concret la indústria militar per vendre al Kazakhstan?

Amb aquesta pregunta al cap he consultat les exportacions espanyoles d'armament en aquest país des del 2004 fins el 2019. Fins al 2007 s'exporta molt poc, exportacions de molt poc valor i l'exportat són municions. En el 2007 el Govern espanyol autoritza exportacions per valor de 18,93 milions d'euros, en el 2012 s'autoritzen exportacions per valor de 66,10 milions d'euros, el 2013 s'autoritzen exportacions per valor de 1,76 milions d'euros, en el 2014 d'autoritzen exportacions per valor de 83,30 milions d'euros, en el 2016 s'autoritzen exportacions per valor de 60,00 milions d'euros, en el 2017 s'autoritzen exportacions per valor de 85,00 milions d'euros i en el 2019 es van autoritzar exportacions per valor de 45,00 milions d'euros. Gairebé totes les exportacions són de material d'aeronaus o vehicles aeris o d'equips d'imatge militar.

El singular del tema no radica en el fet que s'exporti material militar al Kazakhstan, el més excepcional es troba en el fet que és l'únic país de l'Àsia Central al qual la indústria militar espanyola exporta. No s'exporten armes al Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan o l'Uzbekistan, només al Kazakhstan. Fa més de dos anys que no trobava una explicació a aquesta singularitat i aquests dies gràcies al periodisme d'investigació he trobat l'explicació, la relació del rei emèrit amb el president del país va obrir les portes a la indústria militar espanyola d'un país que depèn militarment de Rússia. Espanya és el segon subministrador d'armes al Kazakhstan, per davant de qualsevol altre país europeu o nord-americà. És evident que la indústria militar espanyola manté una relació privilegiada en aquest país.

Podria ser que els diners que el president del Kazakhstan va regalar al rei emèrit no fossin tan altruistes, podria ser que aquests diners sortissin de les arques públiques o de contractes sobrevalorats, i per tant estiguessin vinculats a contractes amb empreses espanyoles, siguin contractes d'adquisició d'armes o d'empreses de vinculades al petroli o minerals.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/11/19/armes-al-kazakhstan-i-el-rei-emerit/feed/ 0
Anàlisi crítica del pressupost de Defensa de l'any 2021 https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/11/09/analisi-critica-del-pressupost-de-defensa-de-lany-2021/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/11/09/analisi-critica-del-pressupost-de-defensa-de-lany-2021/#respond Mon, 09 Nov 2020 10:03:22 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1173 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau Des del 2018 l'Estat espanyol ha funcionat amb un pressupost prorrogat i aprovat per l'aleshores Govern del Partit Popular. Finalment, el nou Govern de coalició entre PSOE i Unides-Podem ha presentat un nou pressupost per a l'any 2021 per a la seva aprovació al Congrés de Diputats. … Continue reading "Anàlisi crítica del pressupost de Defensa de l'any 2021"]]> Anàlisi crítica del pressupost de Defensa de l'any 2021

Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Des del 2018 l'Estat espanyol ha funcionat amb un pressupost prorrogat i aprovat per l'aleshores Govern del Partit Popular. Finalment, el nou Govern de coalició entre PSOE i Unides-Podem ha presentat un nou pressupost per a l'any 2021 per a la seva aprovació al Congrés de Diputats.

Un pressupost consolidat que aconsegueix la xifra de 550.486 milions d'euros, sense les operacions financeres de 416.498 milions, ni més ni menys que un 19,4% més que el del 2020. Aquest important increment és degut, d'una banda, a la injecció de 27.000 milions que la Unió Europea remetrà a Espanya en el 2021 com a bestreta dels 140.000 assignats al nostre país per fer front a la pandèmia de la Covid-19; i, d'altra banda, perquè es preveuen algunes pujades d'impostos (sobre el capital, IRPF, IVA, al dièsel i la taxa Tobin). Sens dubte un optimisme que no sembla tenir en compte l'enorme crisi produïda per la pandèmia del Coronavirus i que no permet veure una sortida tan falaguera com presenta aquest creixement espectacular que presenta l'esborrany del pressupost del 2021. Encara que, és cert, que les propostes del Govern, en la seva major part, van destinades a despesa social i inversions per crear ocupació, i, en aquest sentit, cal celebrar la voluntat de canviar el pessimisme que avui envaeix la societat espanyola i es facin propostes d'increment tan importants de la despesa social.

Però aquestes alegries en l'àmbit de les cobertures de les polítiques socials i d'impuls a l'ocupació tenen en l'àmbit militar el seu costat més negatiu, perquè el pressupost del Ministeri de Defensa consolidat (que inclou Organismes Autònoms, el Centre Nacional d'Intel·ligència i transferències), creix en 664 milions, un 6,5% respecte el 2020 i aconsegueix la xifra de 10.863 milions. I si es tenen en compte les partides repartides entre altres ministeris de caràcter militar, assoleix un augment del 10,3%. I això és una notícia dolenta, perquè la major part d'aquest augment es destina a promoure nous Programes Especials d'Armaments (PEA). Una part, 676,5 milions a les empreses sobre la base de crèdits en R+D militar per desenvolupar noves armes. I una altra encara més elevada, 3.266 milions, 2.342 dels quals són per pagar l'adquisició d'aquestes mateixes armes. Uns PEA que van ser aprovats durant un Govern del PSOE abans del de la seva coalició amb Unides-Podem que arriben gairebé als 14.000 milions en el seu desenvolupament durant els pròxims deu anys. Unes inversions que en Defensa augmenten un 20,4%, respecte l'any 2020.

En l'anàlisi del pressupost de Defensa, no només cal incloure els crèdits del Ministeri de Defensa i els seus organismes autònoms, sinó que s'han d'afegir també totes aquelles partides que estan repartides per altres ministeris, tal com aconsellen organismes tan diferents com l'OTAN i un centre d'estudis sobre la pau, el SIPRI. Això resulta ineludible per saber amb exactitud la despesa militar real que realitza qualsevol país. A Espanya, a més, cal incloure la diferència entre la despesa inicial quan s'aprova el pressupost al Congrés de Diputats i la despesa liquidada en finalitzar l'any i que aquest any 2020, segons Hisenda, serà de 933 milions més que els aprovats inicialment, la major part dels quals són per sufragar les missions militars a l'exterior, partida que està infravalorada i que tots els anys cal suplementar. Una fórmula per amagar la despesa real d'aquestes missions que enguany, el 2020, segons Defensa, pujarà fins a 1.180 milions €. Això ens indueix a fer la mitjana dels últims cinc anys i incloure la xifra resultant.

A més, cal afegir la part proporcional dels interessos del deute, perquè si el Govern s'endeuta per fer inversions en armaments i infraestructures militars, és de rebut que la part proporcional que correspon a Defensa s'inclogui com a despesa militar. Llavors el pressupost final de Defensa augmenta un 9,4% i assoleix la colossal xifra de 21.618 milions €, que suposa un 1,8% del PIB espanyol. Això significa que diàriament Espanya gasta 59 milions en Defensa i que el ciutadà contribueix amb 456 euros anuals de la seva butxaca per finançar les Forces Armades.

Un enorme dispendi de despesa que no es justifica per les amenaces militars que planen sobre Espanya, perquè aquestes no preveuen cap atac exterior, ni cap guerra en les quals Espanya o la UE es puguin veure embolicades. Llavors, per quin motiu es realitza aquesta colossal despesa en armes que acabaran la seva vida útil sense haver complert cap funció que justifiqui la seva adquisició? És fals que salvaguarda i crea llocs de treball i ajuda a rellançar l'economia, perquè nombrosos estudis empírics demostren que qualsevol inversió militar és molt més rendible en l'àmbit civil.

En l'àmbit militar aquest pressupost no té res de social ni de progressista.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/11/09/analisi-critica-del-pressupost-de-defensa-de-lany-2021/feed/ 0
Reptes per sobreviure https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/10/27/reptes-per-sobreviure/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/10/27/reptes-per-sobreviure/#respond Tue, 27 Oct 2020 15:18:50 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1148 alt --> Pere Ortega Centre Delàs d'Estudis per la Pau Abans d'enumerar quins són els reptes que té avui la Pau, cal dir en primer lloc una cosa que hauria de ser òbvia i no ho és: La crisi que travessa avui el planeta és civilizatoria i és provocada pel pensament neoliberal que governa el món i … Continue reading "Reptes per sobreviure"]]> Reptes per sobreviure

Pere Ortega

Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Abans d'enumerar quins són els reptes que té avui la Pau, cal dir en primer lloc una cosa que hauria de ser òbvia i no ho és: La crisi que travessa avui el planeta és civilizatoria i és provocada pel pensament neoliberal que governa el món i que la majoria de la població dels països enriquits acata sense qüestionar que això aboca a les nostres societats a un col·lapse que provocarà un canvi radical en la vida de qui  pugui sobreviure.

Un col·lapse que, malgrat que la comunitat científica adverteix sobre els efectes del model de producció i consum, que provoca l'esgotament de recursos no renovables, de les emissions de CO₂ que produeixen el canvi climàtic i l'escalfament del planeta,  comporta desertització, falta d'aigua potable, catàstrofes naturals, inundacions, pandèmies, migracions massives i molta fam. Qüestions que inevitablement produiran conflictes armats i guerres. Un col·lapse que ja s'anuncia amb les diverses crisis mediambientals que s'han anat produint en els darrers temps, entre les quals cal incloure l'actual pandèmia del Coronavirus, perquè la comunitat científica avisa que darrere de la Covid19 es troben la desforestació accelerada i la pèrdua de biodiversitat.

En aquesta cruïlla, resulta difícil de creure que les grans corporacions i transnacionals que dirigeixen la globalització capitalista canviïn i iniciïn una rectificació buscant un desenvolupament sostenible amb el medi ambient. Perquè, quan es trobi remei a la Covid19 reprendran les seves campanyes de creixement i consum desaforats amb el conseqüent dany mediambiental. I els estats, sempre obedients als seus designis, seguiran implementant polítiques per rellançar aquest creixement econòmic suïcida que aboca a l'esgotament de la biosfera.

I per a això, per si els calgués, disposen d'exèrcits per a si fos necessari utilitzar-los contra aquells que s'oposin a l'expansionisme global de les corporacions. Fixem-nos en les respostes de les potències als desastres que ha provocat la mateixa globalització: tancament i militarització de fronteres per impedir que els desheretats dels països empobrits arribin als països enriquits; o guerres pel control de recursos a diferents punts del planeta. Una situació que, si no canvia, i res ho indica, donarà lloc a una resposta ecofeixista, amb un enduriment de les polítiques de seguretat internes i externes que es tornaran més repressives.

Davant d'aquesta realitat cal posar com a prioritat la resiliència. Resistir-se als dos grans reptes esmentats: "La crisi mediambiental" i "La militarització de les fronteres". Perquè aquestes dues qüestions seran els focus on es lliurarà la gran batalla per l'hegemonia social i política del món actual. I en funció de qui sigui guanyador resultarà el planeta que li tocarà viure a la humanitat en el futur pròxim: països cohesionats, oberts i respectuosos amb el medi ambient; o països amb règims autoritaris amb els drets i llibertats molt restringits.

Aquestes van ser les dues propostes que jo mateix vaig plantejar en la inauguració de les Jornades per celebrar els 20 anys de vida del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Centre que és hereu i es nodreix de la tradició pacifista, una tradició que té en els primers pensadors per la pau la preocupació per la salvaguarda del medi ambient i que van alertar sobre la necessitat de viure en sostenibilitat amb la naturalesa. Així, cal recordar que Henry David Thoreau va ser el creador de Walden, aquell espai on proposava conviure en harmonia amb la naturalesa. Lleó Tolstoi, que a la seva granja de Polyana, un cop alliberats els seus serfs pretenia que s'establissin i visquessin del que els proporcionava la naturalesa. I Mohandas Ghandi, que va crear els 'Ashram', granges-escola en les quals es vivia sota els principis de la noviolencia. Tots tres van escriure i van crear uns models de granges-escola amb les quals proposaven conviure en pau amb la naturalesa i buscaven l'autosuficiència, produint allò que necessitaven per viure, aconsellant a més, treballar només pels mercats locals. Tot això a vegades s'oblida, i aquests antecedents també són alternatives a nivell social i econòmic en l'actualitat. El possible col·lapse mediambiental que s'acosta obligarà a tenir-les en compte. Són propostes que, al costat d'altres d'ecosocials llançades per l'ecologia actual, permetran recuperar economies locals que són més sostenibles que les del capitalisme global.

Mentre esperem aquell dia que durarà anys, caldrà que posem més èmfasi en la construcció  avui d'alternatives que possibilitin canvis polítics en tots els àmbits. Treballar per la pau mediambiental, és també preocupar-se pel desarmament, per la reducció de l'economia militar, dels exèrcits, del comerç d'armes, de la indústria militar, perquè el complex militar industrial és un destacat contribuent a la destrucció de la biosfera.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/10/27/reptes-per-sobreviure/feed/ 0
Joan Carles I, els petrodòlars i les exportacions d'armes https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/10/08/joan-carles-i-els-petrodolars-i-les-exportacions-darmes/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/10/08/joan-carles-i-els-petrodolars-i-les-exportacions-darmes/#respond Thu, 08 Oct 2020 17:47:26 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1134 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau El descens de vendes d'armaments d'Espanya a l'Aràbia Saudita és, en si mateix, un engany. Vegem per què. Espanya en el 2018 va vendre material de defensa a l'Aràbia Saudita per valor de 393 milions d'euros, en el 2019 va baixar a 35,4 milions. Però en canvi … Continue reading "Joan Carles I, els petrodòlars i les exportacions d'armes"]]> Joan Carles I, els petrodòlars i les exportacions d'armes

Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El descens de vendes d'armaments d'Espanya a l'Aràbia Saudita és, en si mateix, un engany. Vegem per què. Espanya en el 2018 va vendre material de defensa a l'Aràbia Saudita per valor de 393 milions d'euros, en el 2019 va baixar a 35,4 milions. Però en canvi les vendes a la Unió dels Emirats Àrabs (EAU) van passar de 42,5 milions el 2018 a 179,2 el 2019. És a dir, mentre unes exportacions descendien unes altres augmentaven. Si extrapolem al conjunt de països de l'Orient Mitjà (OM) ens trobem amb una situació una mica similar perquè, encara que va haver-hi un descens en les vendes d'un 12% el 2019 (es van exportar 586 milions) respecte a 2018, aquest any van ser de 670 milions.

Això demostra que Espanya ha continuat exportant moltes armes als països de l'Orient Mitjà, la major part dels quals formen part de la coalició internacional que està implicada en la guerra del Iemen. Llavors, rebaixar les vendes d'armes a l'Aràbia Saudita per incrementar-les en els EAU i altres països de l'Orient Mitjà equival en la pràctica a seguir ajudant a alimentar la guerra al Iemen. Una guerra que ha produït més de cent mil morts i quatre milions de persones desplaçades i on les Nacions Unides ha demandat un alto el foc alertant que la població de 20 milions d'habitants necessita ajuda alimentària i mèdica urgent. I, malgrat això, Espanya i altres països de la Unió Europea han continuat venent armaments a diversos països que formen part de la coalició internacional que lidera l'Aràbia Saudita al costat de bona part dels països àrabs de l'Orient Mitjà en aquesta guerra.

D'altra banda, l'opinió pública coneix les excel·lents relacions que manté la família reial espanyola amb les monarquies dels petrodòlars, especialment amb la Saudita i la dels Emirats Àrabs. En aquests últims és on ha anat a refugiar-se Joan Carles I, després dels escàndols sorgits arran d'haver rebut milionàries remeses de petrodòlars de l'Aràbia Saudita. Una fortuna, la del rei emèrit, que se sospita prové de foscos negocis, on sempre apareixen els petrodòlars. També són conegudes les pràctiques corruptes i comissions en les relacions comercials de les monarquies de l'Orient Mitjà, pels múltiples escàndols apareguts en el passat amb cobraments de comissions en les transaccions, i entre elles, les relacionades amb les vendes d'armaments en aquesta regió.

Comissions en vendes d'armes que han esquitxat la britànica BAE Systems i la italiana Leonardo que han hagut de donar explicacions davant els jutges dels seus respectius països. Investigacions que desitgem també que es duguin a terme a Espanya, perquè les vendes d'armes de l'espanyola Airbus Defence and Space (avions de transport militar), de Expal, S.A. (explosius), Navantia (corbetes de guerra), Instalaza (municions i projectils), entre altres, i que bé podrien estar subjectes a pràctiques corruptes, com s'ha demostrat en el cas DEFEX encara en mans de l'Audiència Nacional. Empresa controlada per l'Estat a través de la Societat Espanyola de Participacions Industrials (SEPI) on es cobraven i pagaven milionàries comissions en les exportacions d'armes.

Ha arribat l'hora per a que es denunciïn les corrupcions d'uns països de nul·la democràcia, perquè demostren l'escassetat de la democràcia espanyola a través de la falta de transparència en les exportacions d'armes que afavoreixen aquestes pràctiques corruptes. Unes exportacions subjectes a secret d'Estat, perquè les seves actes són secretes, de les quals només s'informa del país que compra armes, però no de qui és l'empresa fabricant, tampoc del tipus d'armes (només en alguna ocasió). Perquè, encara que Espanya gaudeix d'una Llei de comerç d'armes, aquesta, serveix més per afavorir les exportacions que per a impedir que contribueixin a alimentar guerres o reprimir els Drets Humans de poblacions i així fins a vuit apartats que conté aquesta Llei i que haurien d'impedir les exportacions de material militar.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/10/08/joan-carles-i-els-petrodolars-i-les-exportacions-darmes/feed/ 0
Per a què serveixen les Forces Armades https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/09/21/per-a-que-serveixen-les-forces-armades/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/09/21/per-a-que-serveixen-les-forces-armades/#respond Mon, 21 Sep 2020 11:43:53 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1122 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau Moltes de les polítiques de les institucions públiques així com els ordenaments de gestió  els deteriora el pas del tems, els envelleix i en aquest esdevenir es mengen  substancioses parts de la despesa pública, a més de generar perversions que erosionen allò que hauria de ser el … Continue reading "Per a què serveixen les Forces Armades"]]> Per a què serveixen les Forces ArmadesPere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Moltes de les polítiques de les institucions públiques així com els ordenaments de gestió  els deteriora el pas del tems, els envelleix i en aquest esdevenir es mengen  substancioses parts de la despesa pública, a més de generar perversions que erosionen allò que hauria de ser el fonament de qualsevol política de govern, l'interès general.

Així, un govern que fa gala de demòcrata i que diu defensar els interessos de la població i entre aquests els ajuts als més febles, hauria de revisar totes les polítiques públiques de les institucions i trobar mostres improductives pel bé comú, revisar-les i esmenar-les.

Això ve a propòsit de les forces armades (FAS a partir d'aquí) d'Espanya que, igual que en molts altres països, exerceixen un paper que ha deixat de ser necessari des de l'interès general i des d'un punt de vista social. M'explico. Els exèrcits aquí i a Europa van ser creats per preservar la sobirania dels estats davant possibles agressions externes o internes, i així garantir la seguretat de les seves fronteres, infraestructures i població. Això ha estat així des de la pau de Westfàlia (1648), on es reconeixia el principi de sobirania nacional dels estats. I avui, malgrat el temps transcorregut, els exèrcits continuen jugant aquest mateix paper. Però com que la geopolítica canvia i les estratègies de seguretat també, avui, la seguretat, segons descriuen les directives a Espanya i la Unió Europea, es relacionen amb una altra mena d'amenaces, a saber: preservar el medi ambient davant el canvi climàtic, prevenir pandèmies, desastres naturals, atacs cibernètics, migracions massives, crim organitzat, extremisme violent i els conflictes armats. Aquests són els perills que preocupen els estats, i analitzats un a un aquests perills (que no ho faré aquí) a excepció dels conflictes armats, poc o res poden fer les FAS per a evitar-los.

És cert que els conflictes armats poden desestabilitzar la pau regional o mundial, però abans d'utilitzar la força militar, se suposa, s'haurien d'arbitrar totes les mesures polítiques i diplomàtiques ben descrites en els manuals de relacions internacionals per evitar la utilització de la força militar. I, encara que igualment es necessités la utilització d'una força dissuasiva per pacificar i mediar en un conflicte, aquest paper hauria de recaure en Nacions Unides, perquè van ser creades per això. Encara que, certament, mentre l'ONU no disposi d'uns cossos de seguretat propis, que seria el desitjable, els estats seguiran mantenint els seus exèrcits nacionals, i intervenint a demanda de l'ONU quan sigui oportú pels seus interessos en política exterior.

És clar que els anhels de control regional o mundial empenyen alguns estats a ser potències, cosa que busquen manu militari i així defensen els seus interessos neocolonials, i mantenen unes FAS fortament equipades. A Europa occidental ho són Regne Unit i França, però a la resta de països, la funció principal que manté les FAS en actiu és la dissuasió, però en canvi, no es percep cap amenaça externa que posi en perill la sobirania nacional; i per a les amenaces internes ja disposen de cossos de seguretat, de justícia i agències d'informació per a prevenir-les i fer-les front.

Tot aquest preàmbul ve al cas per abordar el paper que juguen les FAS a Espanya, la qual cosa es pot estendre a la resta de països europeus, on la possibilitat d'una guerra ha desaparegut i on els exèrcits no juguen cap altra funció que la dissuasiva. Llavors, per què mantenir 120.000 militars a Espanya o 1.270.000 a la Unió Europea quan no existeixen amenaces que requereixin unes FAS que, com en el cas espanyol, estan equipades amb un armament d'una capacitat letal molt superior als perills que han d'afrontar. Per exemple, com a màxim, fora de les fronteres espanyoles les FAS despleguen no més de 3.000 militars i normalment sempre equipades amb un armament d'escàs potencial, perquè com argumenten els polítics que governen, es tracta de missions de pau, on no es despleguen armaments pesants. Llavors, per què no abordar a Espanya una profunda revisió de les FAS, que rebaixi el seu nombre d'efectius i les seves capacitats, per a posar-les en sintonia amb la realitat geopolítica de l'entorn mediterrani i europeu.

A Espanya, la despesa del Ministeri de Defensa és de 10.199 milions d'euros i afegint-hi totes les altres despeses militars repartides per altres ministeris (seguretat social, mútues, I+D militar, Guàrdia Civil i interessos del deute) es duplica fins els 20.030 milions. Si es reduïssin ostensiblement les FAS en nombre d'efectius podríem estalviar uns abundants recursos monetaris que, destinats a desenvolupament social i l'economia productiva, que la militar no ho és, produirien molt més benestar per a la població.

Observem els dos grans problemes que amenacen en aquest moment tota la humanitat, el desastre mediambiental a causa del canvi climàtic i la pandèmia de la Covid-19. Tenen aquestes dues grans amenaces remei a través de la mediació de les FAS? Indubtablement no, malgrat que es trobin esmentades en la directiva de Defensa d'Espanya. Així, encara que les FAS espanyoles disposin d'una Unitat Militar d'Emergències (UME) que actua com a bombers enfront d'incendis, presta ajuda quan hi ha desastres naturals, aixeca hospitals de campanya, desinfecta infraestructures o  aporta rastrejadors de la Covid-19, és aquesta la seva funció? No. Han estat formades i ensinistrades per fer front a conflictes armats i no per prestar serveis civils, els quals serien molt més eficaços i eficients en mans de cossos civils.

És el moment d'abordar un replantejament de les FAS a Espanya, també a la UE. La crisi mediambiental i la sobrevinguda per la pandèmia de la Covid-19 exigeixen rellançar l'economia productiva per altres camins més sostenibles que els de l'àmbit de l'economia militar. Les amenaces reals no provenen del perill d'una guerra entre estats, això ha desaparegut de les directives de Defensa de la UE, llavors, què s'espera per a la conversió de les FAS?

És clar que la reducció del nombre de militars i de les capacitats de les FAS no és suficient, perquè passar d'un exèrcit extensiu a un més intensiu podria significar que l'exèrcit resultant fos molt més intervencionista i agressiu en política exterior. Per tant, a més de reduir la seva mida, caldrà, en primer lloc, canviar les polítiques militars per adequar-les a la realitat de la geopolítica ja assenyalada. I, en segon lloc, adequar-les a l'estricte respecte dels Drets Humans, que mai s'ha d'oblidar que tenen un caràcter universal. Això obligaria, en el cas espanyol, a abandonar l'OTAN i el seu líder, els Estats Units, tots dos al servei de la defensa dels interessos de les corporacions del neoliberalisme global, que tant de patiment comporten per a la humanitat amb guerres i espoli de recursos. I, per contra, promoure polítiques de neutralitat respecte a les potències; practicar la distensió i la mediació en els conflictes; promoure la seguretat compartida a nivell regional i mundial; potenciar la presència a l'OCDE (Organisme per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) i a l'ONU, organismes que promouen la pau; treballar perquè la Conferència Mediterrània es converteixi en un organisme de pau regional.

Aquest és el camí, gens ni mica fàcil, però necessari per a la construcció d'una pau en positiu, a la qual, per què no, també podrien contribuir unes FAS espanyoles reformades, reconduint les seves estratègies, reduint la seva mida i capacitats, i abandonant la dissuasió per substituir-la per la mediació.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/09/21/per-a-que-serveixen-les-forces-armades/feed/ 0
Exportacions d'armes 2019. El benefici per sobre de la vida https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/06/20/exportacions-darmes-2019-el-benefici-per-sobre-de-la-vida-2/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/06/20/exportacions-darmes-2019-el-benefici-per-sobre-de-la-vida-2/#respond Fri, 19 Jun 2020 22:12:31 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1104 alt --> Tica Font. Centre Delàs d'Estudis per la Pau El govern espanyol segueix impulsant i promovent les exportacions de material militar. Les exportacions de material militar en el 2019 han ascendit a 4.042 milions d'euros, un 8,7% superior a les exportacions del 2018, però un 295,4% superiors a les exportacions del 2010. En els últims 10 anys … Continue reading "Exportacions d'armes 2019. El benefici per sobre de la vida"]]> Tica FontCentre Delàs d'Estudis per la Pau

El govern espanyol segueix impulsant i promovent les exportacions de material militar. Les exportacions de material militar en el 2019 han ascendit a 4.042 milions d'euros, un 8,7% superior a les exportacions del 2018, però un 295,4% superiors a les exportacions del 2010.

En els últims 10 anys s'han alternat els governs del PP i el PSOE al capdavant de la presa de decisions sobre aquestes exportacions. PSOE del 2010 al 2011, PP de 2011-2018 i PSOE des del 2018. En tot aquest període les exportacions s'han incrementat anualment, la qual cosa ens condueix a afirmar que no hi ha discrepàncies rellevants en la política d'exportacions d'armes.
Exportacions d'armes 2019. El benefici per sobre de la vidaLes exportacions de material militar han situat Espanya en la sisena posició en el rànquing mundial, però mentre que la tendència mundial presenta un panorama a l'alça amb petites oscil·lacions, les exportacions espanyoles són marcadament alcistes. Sembla ser que la política dels diversos governs espanyols ha estat la de fomentar les exportacions d'armes sense gaires escrúpols a l'hora de respectar la legislació i sense mostrar preocupació per les conseqüències humanitàries que provoquen.

El volum tan elevat d'autoritzacions a l'exportació que concedeix el Govern avala l'afirmació anterior. En el 2019 es van autoritzar exportacions per valor de 10.090 milions d'euros, de les quals es van exportar el 40%, la qual cosa ens fa preveure que la resta s'exportarà en els pròxims anys.

El 27,3% de les exportacions de material de Defensa en el 2019 ha tingut com a destí l'Àsia, que no només s'està convertint en el centre geopolític mundial, sinó que també s'està convertint en la regió que més s'està militaritzant i es pot esperar que en el futur acollirà algun conflicte armat. Els principals clients d'armes espanyols han estat: Corea del Sud, Singapur, Filipines, Tailàndia. Indonèsia, Malàisia, el Pakistan o l'Índia. En els últims 10 anys el Govern ha autoritzat exportacions a Àsia per valor de 9.145 milions d'euros i s'han exportat armes per valor de 3.733 milions d'euros. El rearmament de molts d'aquests països està condicionat per la política militarista de la Xina, per la bel·ligerància de Corea del Nord, per la inestabilitat del conflicte entre Índia i Pakistan, per les disputes sobre el control de les aigües de les mars de la Xina, pel desglaç de l'Antàrtida i per la por a la supremacia econòmica i militar xinesa. La por a l'hegemonia de la Xina impulsa les compres d'armes a la regió. Clarament podem afirmar que el Govern espanyol contribueix a la inestabilitat d'aquesta regió.

Les exportacions a l'Orient Mitjà han representat un 6,3% del total de les exportacions de material de Defensa del 2019. Aquestes exportacions són preocupants donat el nivell de tensió regional, però són especialment alarmants, per raons humanitàries, les vendes de munició a l'Aràbia Saudita per valor de 7,1 milions d'euros i bombes per valor de 0,8 milions d'euros; munició per valor de 2,4 milions d'euros per part de l'Egipte; a la Unió dels Emirats Àrabs per valor de 9,5 milions d'euros i a Oman per valor de 9,3 milions d'euros. En aquest mateix sentit és preocupant que a l'Iraq s'hagin autoritzat exportacions de municions i explosius per valor de 1,7 milions d'euros.

Pel delicat del material que s'exporta és necessària major transparència per part del Govern espanyol, més informació sobre el material específic que s'ha exportat, així com sotmetre a debat en el Congrés dels Diputats, abans de ser autoritzada l'exportació, unes certes exportacions i els criteris de restriccions a l'exportació. Al mateix temps, instem el Govern a eliminar de la llei de Secrets Oficials, les exportacions de material militar i de doble ús; això facilitaria el control polític per part del Congrés dels Diputats i de les organitzacions de la societat civil.

El que fa prou evident la necessitat d'obtenir més explicacions sobre les decisions que pren el Govern en aquesta matèria ve donada per fets com aquest: en el 2019 el Govern va denegar al Pakistan una exportació d'un paracaigudes, adduint que es denegava sota el criteri del manteniment de la pau, la seguretat i l'estabilitat regional; però al mateix temps ha exportat a aquest país munició per valor de 10,1 milions d'euros. Incongruent.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/06/20/exportacions-darmes-2019-el-benefici-per-sobre-de-la-vida-2/feed/ 0
Exportacions d'armes 2019. El benefici per sobre de la vida https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/06/19/exportacions-darmes-2019-el-benefici-per-sobre-de-la-vida/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/06/19/exportacions-darmes-2019-el-benefici-per-sobre-de-la-vida/#respond Fri, 19 Jun 2020 21:58:40 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1095 Continue reading "Exportacions d'armes 2019. El benefici per sobre de la vida"]]> Tica Font. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El govern espanyol segueix impulsant i promovent les exportacions de material militar. Les exportacions de material militar en el 2019 han ascendit a 4.042 milions d'euros, un 8,7% superior a les exportacions del 2018, però un 295,4% superiors a les exportacions del 2010.

En els últims 10 anys s'han alternat els governs del PP i el PSOE al capdavant de la presa de decisions sobre aquestes exportacions. PSOE del 2010 al 2011, PP de 2011-2018 i PSOE des del 2018. En tot aquest període les exportacions s'han incrementat anualment, la qual cosa ens condueix a afirmar que no hi ha discrepàncies rellevants en la política d'exportacions d'armes.

Les exportacions de material militar han situat Espanya en la sisena posició en el rànquing mundial, però mentre que la tendència mundial presenta un panorama a l'alça amb petites oscil·lacions, les exportacions espanyoles són marcadament alcistes. Sembla ser que la política dels diversos governs espanyols ha estat la de fomentar les exportacions d'armes sense gaires escrúpols a l'hora de respectar la legislació i sense mostrar preocupació per les conseqüències humanitàries que provoquen.

El volum tan elevat d'autoritzacions a l'exportació que concedeix el Govern avala l'afirmació anterior. En el 2019 es van autoritzar exportacions per valor de 10.090 milions d'euros, de les quals es van exportar el 40%, la qual cosa ens fa preveure que la resta s'exportarà en els pròxims anys.

El 27,3% de les exportacions de material de Defensa en el 2019 ha tingut com a destí Àsia, que no només s'està convertint en el centre geopolític mundial, sinó que també s'està convertint en la regió que més s'està militaritzant i es pot esperar que en el futur acollirà algun conflicte armat. Els principals clients d'armes espanyols han estat: Corea del Sud, Singapur, Filipines, Tailàndia. Indonèsia, Malàisia, el Pakistan o l'Índia. En els últims 10 anys el Govern ha autoritzat exportacions a Àsia per valor de 9.145 milions d'euros i s'han exportat armes per valor de 3.733 milions d'euros. El rearmament de molts d'aquests països està condicionat per la política militarista de la Xina, per la bel·ligerància de Corea del Nord, per la inestabilitat del conflicte entre Índia i Pakistan, per les disputes sobre el control de les aigües de les mars de la Xina, pel desglaç de l'Antàrtida i per la por a la supremacia econòmica i militar xinesa. La por a l'hegemonia de la Xina impulsa les compres d'armes a la regió. Clarament podem afirmar que el Govern espanyol contribueix a la inestabilitat d'aquesta regió.

Les exportacions a l'Orient Mitjà han representat un 6,3% del total de les exportacions de material de Defensa del 2019. Aquestes exportacions són preocupants donat el nivell de tensió regional, però són especialment alarmants, per raons humanitàries, les vendes de munició a l'Aràbia Saudita per valor de 7,1 milions d'euros i bombes per valor de 0,8 milions d'euros; munició per valor de 2,4 milions d'euros per part de l'Egipte; a la Unió dels Emirats Àrabs per valor de 9,5 milions d'euros i a Oman per valor de 9,3 milions d'euros. En aquest mateix sentit és preocupant que a l'Iraq s'hagin autoritzat exportacions de municions i explosius per valor de 1,7 milions d'euros.

Pel delicat del material que s'exporta és necessària major transparència per part del Govern espanyol, més informació sobre el material específic que s'ha exportat, així com sotmetre a debat en el Congrés dels Diputats, abans de ser autoritzada l'exportació, unes certes exportacions i els criteris de restriccions a l'exportació. Al mateix temps, instem el Govern a eliminar de la llei de Secrets Oficials, les exportacions de material militar i de doble ús; això facilitaria el control polític per part del Congrés dels Diputats i de les organitzacions de la societat civil.

El que fa prou evident la necessitat d'obtenir més explicacions sobre les decisions que pren el Govern en aquesta matèria ve donada per fets com aquest: en el 2019 el Govern va denegar al Pakistan una exportació d'un paracaigudes, adduint que es denegava sota el criteri del manteniment de la pau, la seguretat i l'estabilitat regional; però al mateix temps ha exportat a aquest país munició per valor de 10,1 milions d'euros. Incongruent.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/06/19/exportacions-darmes-2019-el-benefici-per-sobre-de-la-vida/feed/ 0
Armes per combatre la crisi? https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/05/22/armwes-per-combatre-la-crisi/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/05/22/armwes-per-combatre-la-crisi/#respond Fri, 22 May 2020 18:38:07 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1077 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau L'arribada de la pandèmia de la Covid-19 ha impedit que el Govern de l'Estat presentés el pressupost d'aquest any 2020, i ha obligat a prorrogar el del 2019, que al seu torn estava prorrogat del 2018, un pressupost que havia estat aprovat durant el Govern de Mariano … Continue reading "Armes per combatre la crisi?"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

L'arribada de la pandèmia de la Covid-19 ha impedit que el Govern de l'Estat presentés el pressupost d'aquest any 2020, i ha obligat a prorrogar el del 2019, que al seu torn estava prorrogat del 2018, un pressupost que havia estat aprovat durant el Govern de Mariano Rajoy. Un pressupost que prové doncs de l'etapa de l'austericidi al qual va ser sotmesa la població espanyola per part del Govern del Partit Popular.

Armes per combatre la crisi?

Un pressupost del Ministeri de Defensa que en el 2018 havia tingut un augment d'un 10,5% respecte l'any anterior, el 2017. Un increment que en dos aspectes clau era avantatjós per Defensa: en inversions militars i I+D militar. Les inversions en Defensa havien augmentat un 25%, en haver aconseguit la substancial xifra de 3.696 milions; i la I+D militar pel desenvolupament de noves armes, amb un percentatge encara més alt d'un 47%, arribant als 678,7 milions. Llavors, les pròrrogues del pressupost de Defensa en el 2019 i 2020, amb un pressupost final de 10.199 milions, no ha representat una pèrdua de capacitats per a les FAS, perquè partia d'una situació molt favorable per abordar els seus objectius, especialment les destinades a les adquisicions d'armament.

Un pressupost del Ministeri de Defensa al qual, a més, cal sumar, tal com aconsella l'OTAN als països membres, totes aquelles despeses que, encara que són militars, no s'inclouen als crèdits de Defensa: les classes passives dels militars en servei, en la reserva o pensionistes; la mútua militar; la Guàrdia Civil, cos paramilitar perquè es regeix per l'ordenança militar; les aportacions a organismes militars internacionals com l'OTAN; els crèdits en I+D que es destinen a la producció de nous armaments i que procedeixen del Ministeri d'Indústria. A més, cal afegir els interessos del deute públic corresponents a Defensa, perquè si el Govern endeuta l'Estat per adquirir armes, instal·lacions i infraestructures, la part proporcional que corresponen a Defensa també s'ha d'afegir; finalment, la desviació entre el pressupost inicial aprovat i el pressupost final liquidat en finalitzar l'exercici, que en l'últim any de 2019 va ser de 930 milions.

Llavors, sumant totes les partides indicades, la proposta de despesa militar per  aquest any 2020 arriba als 20.014 milions d'euros. És a dir, gairebé el doble, un 96% superior al del Ministeri de Defensa.

El més significatiu de la despesa militar d'enguany, a la qual ha de fer front el Govern de coalició d'Unides Podem/PSOE, és l'aprovació d'inversions en armes del Consell de Ministres del 14/12/2018 del Govern anterior del PSOE de set nous Programes Especials d'Armes (PEA) per un import de 12.991 milions que s'havien de fabricar entre els anys 2019 i 2032:

• Cinc fragates F-110, per un import de 4.325 M€;
• 248 blindats 8x8 Dragón, d'un cost de 2.100 M€;
• Actualització de l'avió F-2000 amb una aportació de 906 M€;
• 1.172 M€ pel submarí S-80, per solucionar els defectes d'enginyeria que impedien que surés;
• 1.381 M€ pels helicòpters militars NH-90;
• 819 M€ per modernitzar els helicòpters Chinook;
• i 1.397 M€ per a tres satèl·lits de comunicació militar.

En conclusió, el pressupost de Defensa d'aquest any 2020 malgrat estar prorrogat des del 2018 està àmpliament dotat de recursos per seguir amb el desenvolupament i adquisició de noves armes tal com havia programat el Partit Popular en el 2018 i que després el nou Govern del PSOE va ratificar.

Armes per combatre la crisi?

Aquest és el repte que ha d'afrontar Unides Podem com a soci de Govern del PSOE, acceptar aquest malbaratament en armaments o oposar-se a ells en uns moments en els quals l'arribada de la pandèmia de la Covid-19 ha obert una enorme crisi econòmica i ha posat de manifest les mancances de la sanitat pública, víctima, al costat dels altres serveis propis de l'Estat del benestar a Espanya, de les retallades a les quals va ser sotmès després de l'arribada de la crisi del 2008.

Ara, amb la pandèmia, apareix una nova crisi que serà també d'enorme magnitud, que farà necessaris quantiosos recursos públics d'ajudes perquè la població pugui superar la pèrdua d'ocupació i reactivar l'economia productiva. Això ve al cas per denunciar la ingent despesa militar existent avui a Espanya aquí explicada. Si aquesta enorme despesa militar de més de 20.000 milions anuals destinada a proporcionar seguretat, segons ho entenen els governs que s'han alternat al capdavant de l'Estat, es destinés a seguretat humana, és a dir, a aquells àmbits que les persones perceben com a necessaris pel seu desenvolupament  -salut, serveis socials, ocupació, habitatge, educació- de ben segur proporcionarien una major seguretat i benestar a la població.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/05/22/armwes-per-combatre-la-crisi/feed/ 0
Virus, seguretat i pèrdua de drets https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/05/08/virus-seguretat-i-perdua-de-drets/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/05/08/virus-seguretat-i-perdua-de-drets/#respond Fri, 08 May 2020 11:28:06 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1069 Continue reading "Virus, seguretat i pèrdua de drets"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Un simple virus, que ni tan sols és un ser viu, ens ha submergit en una gran crisi sanitària, econòmica, social i política. L'Estratègia Europea de Seguretat de 2003 i 2008 cita com a amenaces a la seguretat d'Europa la possibilitat d'una pandèmia (Sida o Ébola), però no sembla que els estats hagin desenvolupat plans de prevenció davant d'aquesta amenaça. Tot sembla indicar què ens ha enxampat sense preparació.

Un cop detectada la gravetat d'aquesta pandèmia, la major part dels governs, amb formes jurídiques diverses, van decretar el confinament a casa de la població. Per  aconseguir que acceptéssim tancar-nos a casa van haver de desplegar una campanya comunicativa impressionant. Les metàfores utilitzades eren bèl·liques: estem en guerra, guerra al virus, tots som soldats, vencerem, trinxeres, els herois... les metàfores comunicatives es tornen essencials per tal que la població accepti les mesures que el govern implantarà. En aquesta pandèmia les mesures han estat aturar  l'economia, confinar les persones i restringir diversos drets. Durant la crisi econòmica del 2008 les metàfores eren sanitàries i les mesures injectar fons públics per salvar el sistema financer.

A Europa no s'han produït respostes militaritzades, l'exèrcit ha tingut un paper d'organisme civil, s'ha dedicat a desinfectar espais públics i residències de gent gran. Però en alguns països de l'América Llatina han aprofitat aquesta crisi per treure l'exèrcit al carrer i que faci funcions de patrullatge i protecció de certs negocis com el comerç, o reformes legislatives, com al Perú, per assignar a l'exèrcit funcions policials i capacitat per utilitzar les armes al carrer contra la població.

A Europa s'han posat en marxa mesures de seguretat, amb restriccions de drets fonamentals, així se'ns ha tret el dret a la mobilitat (no podíem sortir de casa excepte per anar a comprar aliments o medicaments), el dret de manifestació, el dret de reunió o el dret d'ocupar l'espai públic. La policia tenia assignada la tasca d'impedir, amb coaccions, que sortíssim de casa i exercíssim qualsevol d'aquests drets. Aquests drets sabem que lentament els anirem recuperant, com ja estem veient, però la meva gran preocupació es troba en la previsió de que una part d'algun d'aquests drets no el recuperarem. L'experiència de l'11S (crisi terrorisme) ens mostra que hi ha mesures que es van aplicar en moments de crisis que no s'han revertit, com entrar en un aeroport amb líquids de més de 100 ml, l'ocupació de Guantánamo amb una base militar que mai ha estat tancada o el nivell d'alerta 5 a Paris, que confereix poders especials a la policia.

Una altra mesura de seguretat que s'ha posat en marxa, amb diferents intensitats, ha estat el control de població mitjançant aplicacions de mòbil, unes aplicacions que de manera voluntària (a Europa) o de manera obligada (a la Xina o a Corea del Sud) permeten saber si tens o no el virus, els teus moviments, i en cas de tenir el virus saber les persones amb les quals has tingut contacte i aïllar-les. A Europa moltes persones fascinades per les tecnologies accepten voluntàriament la baixada d'aquestes aplicacions, però amb això estem contribuint voluntàriament a perdre el dret a la privacitat. Recordem les paraules de Hannah Arendt: un govern autoritari el primer que elimina és el dret a la privacitat. És necessari que no cedim drets, que no ens deixem fascinar per la tecnologia i no acceptem que l'Estat impulsi i implementi tecnologia de control social. No és l'Estat qui ha de controlar la societat, és la societat que ha de controlar l'Estat.

En una crisi sanitària com aquesta és rellevant que reflexionem sobre el concepte de seguretat, que ens formulem preguntes com: la seguretat de qui? Qui és l'objecte de la seguretat? i la seguretat enfront de què? de què ens hem de protegir? Aquesta epidèmia ens mostra que la seguretat com a valor absolut no existeix, que som vulnerables, que no ens hem d'obsessionar amb el virus. Li hem de tenir respecte, ser prudents, però no podem deixar-nos vèncer per la por. En el llenguatge bèl·lic d'aquests dies, l'enemic és el veí, les persones que ens envolten i que ens poden transmetre el virus. No hem de caure en aquests raonaments i en aquestes pors. La nostra seguretat no passa per una aplicació que ens digui si al nostre al voltant hi ha algú amb virus, la nostra seguretat consisteix en tenir un sistema sanitari que pugui atendre'ns, cuidar-nos i curar-nos en cas de contreure el virus. La seguretat que les persones necessitem consisteix en que davant un infortuni com aquest la sanitat ens atendrà i l'Estat ens ajudarà econòmicament.

Quan les persones pensen que l'enemic és el veí que pot contagiar-nos, sorgeixen reaccions racistes contra xinesos, gitanos, contra els pobres o fòbies contra el personal sanitari. No ens hem de deixar dominar per la por, un virus no és un perill, és un risc que cal assumir i gestionar.

En termes de governança és preocupant el balanç que es faci, quan passi la crisi, Quin govern ha estat més eficaç per gestionar una crisi d'aquest tipus? Un govern autocràtic com el xinès o una democràcia com Europa/Espanya? És perillós que el balanç final sigui que governs autoritaris són més eficients en la gestió de crisi que els governs democràtics. Aquesta crisi incrementarà el nombre de persones que donen suport a formes polítiques autoritàries, especialment a grups polítics d'extrema dreta, grups que en el cas espanyol aposten per una recentralització de competències i per disminuir el grau de competència de les autonomies.

Encara que estiguem mig confinats, cal tornar a l'activisme social, cal estar atents a no perdre drets en nom de la seguretat, cal estar atents a no acceptar visions securitàries de problemes com epidèmies, terrorisme, canvi climàtic o migracions i, en definitiva, pensar que la Revolució no pot quedar-se en quarantena.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/05/08/virus-seguretat-i-perdua-de-drets/feed/ 0
Covid-19 i Drets Humans https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/04/24/covid-19-i-drets-humans/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/04/24/covid-19-i-drets-humans/#respond Fri, 24 Apr 2020 21:06:38 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1054 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau Amb motiu de la pandèmia de la Covid-19, el Govern va decretar un Estat d'Alarma per evitar el col·lapse que es podria produir en l'àmbit sanitari pel contagi i alhora intentar salvar el nombre més alt possible de vides. Això va obligar a imposar dures restriccions en … Continue reading "Covid-19 i Drets Humans"]]> Covid-19 i Drets Humans

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Amb motiu de la pandèmia de la Covid-19, el Govern va decretar un Estat d'Alarma per evitar el col·lapse que es podria produir en l'àmbit sanitari pel contagi i alhora intentar salvar el nombre més alt possible de vides. Això va obligar a imposar dures restriccions en les llibertats i drets de la població que aquesta ha acatat de manera exemplar.

Així, s'ha restringit el dret a la llibertat de moviments, de reunió i de manifestació a la ciutadania, encara que aquestes limitacions siguin transitòries. Unes altres han estat més polèmiques, com el decret que emparava el seguiment a través dels telèfons mòbils de persones portadores del coronavirus, perquè això podia atemptar al dret de privacitat i intimitat. O l'intent a Catalunya per part del Govern d'imposar un salconduit que acredités no ser portador del virus, cosa que afortunadament ja ha estat retirada.

Una altra qüestió que ha provocat certa alarma ha estat el llenguatge i les metàfores bèl·liques de bona part dels portaveus governamentals, que han estat una constant. Així, ha estat recurrent escoltar militars i polítics que en llenguatge castrense es dirigien als mitjans parlant de guerra, enemic, batalla, victòria, front, armes o de postguerra per a quan s'hagi derrotat el virus.

Cal preguntar-se si això obeeix a una estratègia de comunicació del Govern o és purament casual. No pot ser casual perquè és de suposar que el Govern té una estratègia definida quan es dirigeix a la ciutadania davant d'una situació tan greu com la que travessa el país. Llavors, cal convenir que el llenguatge bèl·lic és l'objectiu perseguit per l'Executiu, i, en aquest sentit, s'ha d'entendre que el protagonisme atorgat a l'estament militar gairebé d'igual rellevància que al de la salut forma part de l'estratègia comunicativa del Govern.

Però en canvi, la diferència dels mitjans aportats per militars o sanitaris per a combatre la pandèmia són abismals. Perquè mentre el Ministeri de Defensa pot prestar una ajuda en transport, instal·lació d'hospitals de campanya o fumigació d'espais, tasques per les quals ha aportat uns 8.000 militars, el personal sanitari que depèn de les institucions públiques de la salut suma (en 2018), 513.777 persones, a les quals cal afegir el personal d'altres institucions públiques que també han prestat una ajuda inestimable.

Llavors, se suposa que hi ha un intent deliberat de presentar al Ministeri de Defensa com un element clau dins l'Estat d'Alarma decretat pel Govern, on els militars es presenten com una de les màximes garanties de seguretat del país.

Aquesta constant presència militar en la lluita contra la Covid-19 ve de com entén l'Estat el concepte de seguretat. En general l'Estat defineix la seguretat com a protecció davant perills i violències que, provinguin de l'exterior o de l'interior, i, en tots els casos, sempre busca la seva protecció per mitjans policials o militars amb els quals protegir la població, les seves infraestructures i territoris.

En canvi, la ciutadania, quan se li pregunta sobre els perills i violències que amenacen a la seva seguretat té respostes molt diferents regularment dependents de l'estatus social al qual pertanyen. Perquè no té la mateixa percepció de la seguretat un 'sense sostre', una família monoparental o algú que es troba a l'atur, que una família acomodada on tots els seus membres tenen les seves necessitats assegurades. Les discrepàncies llavors són enormes, els que reclamaran que la seva seguretat depèn de tenir un treball, un habitatge o les seves necessitats bàsiques cobertes; a la d'aquells altres que demanaran més seguretat enfront del delicte, encara que aquest tingui índexos molt baixos a la societat, com és el cas d'Espanya.

Llavors, és preocupant que la resposta davant la pandèmia tingui una estratègia de comunicació que proposi una seguretat on militars i policies tinguin igual importància que els àmbits de salut i serveis socials. Preocupant perquè és una dinàmica pròpia d'estats autoritaris que posa la vigilància i el control de la ciutadania per sobre de la preservació dels drets individuals emparats per la Declaració Universal dels Drets Humans.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/04/24/covid-19-i-drets-humans/feed/ 0
Fer la guerra a la Covid-19? https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/04/09/fer-la-guerra-a-la-covid-19/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/04/09/fer-la-guerra-a-la-covid-19/#respond Wed, 08 Apr 2020 23:07:25 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1044 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau Es pot trobar justificació que en la lluita per combatre la pandèmia de la Covid-19, el Govern i els seus portaveus hagin utilitzat la metàfora de què es tracta d'una "guerra", però el que no es justifica és que hagin utilitzat un llenguatge bel·licista amb l'agreujant de … Continue reading "Fer la guerra a la Covid-19?"]]> Fer la guerra a la Covid-19?

Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Es pot trobar justificació que en la lluita per combatre la pandèmia de la Covid-19, el Govern i els seus portaveus hagin utilitzat la metàfora de què es tracta d'una "guerra", però el que no es justifica és que hagin utilitzat un llenguatge bel·licista amb l'agreujant de demanar als ciutadans que es comportin com a soldades en combat.

La responsabilitat que això hagi passat recau en un Govern que ha posat al mateix nivell els militars que els cossos civils que combaten la pandèmia. Així, s'ha vist en les rodes de premsa del Govern com la ministra de Defensa, el JEMAD (Cap d'Estat Major de Defensa) o el general que dirigeix la Unitat Militar d'Emergències (UME), ocupaven un lloc igual de destacat que el ministre de Sanitat, ministres i secretaris generals d'altres ministeris que dirigeixen les operacions de control sobre l'estat d'alarma decretat pel Govern.

Així, s'ha sentit als militars utilitzar expressions bel·licistes com, per exemple, que estem sofrint un "estat de guerra" o que es tracta de "guanyar la guerra". O pitjors, quan s'han llançat proclames dient que s'està lliurant "una guerra no convencional", que "tots som soldats en aquesta guerra", que cal mantenir "virtuts militars" i que la població ha mostrat "disciplina i s'han comportat com a soldats".

Un llenguatge que té perverses conseqüències perquè legitima unes formes de conducta que poden conduir a actuar com si realment s'estigués patint un estat de guerra, i que indueixen a la població a pensar que s'han de sotmetre a un estat de vigilància i control com així passa en situacions de guerra real, en què la població es veu sotmesa a una retallada real de drets i llibertats que es justifiquen pel perill que s'infiltrin discursos i subjectes del bàndol enemic. Això, en la situació actual, no té justificació perquè l'exèrcit no té les mateixes capacitats per combatre el coronavirus que el personal sanitari i el de molts altres cossos civils que estan implicats en  combatre la pandèmia del Covid-19.

A més, en una situació real d'"estat de guerra", tota l'economia productiva del país com la vida de les persones es posa en funció de la guerra: canvis en els models de producció, mobilització general de joves per enquadrar-los en l'exèrcit, etc. Una situació que desitgem que mai es produeixi.

Cert és que es necessiten mesures de seguretat per impedir la mobilitat de la població, però això és missió dels cossos de seguretat, no de l'exèrcit, perquè en el cas d'habilitar-lo per a tal funció comportaria la militarització de la vida pública, cosa totalment indesitjable. És per això que resulta molt preocupant haver vist els primers dies la presència de l'exèrcit pels carrers patrullant armats amb subfusells en missions de control i vigilància, com si realment estiguéssim en una situació de guerra. Encara que posteriorment el patrullatge l'han fet sense armes.

Una qüestió molt diferent és que l'UME o altres unitats de l'exèrcit no puguin prestar ajuda en la situació d'emergència que es viu a Espanya, com per exemple, el transport amb avions militars de material sanitari des d'altres països; dur a terme tasques de desinfecció d'hospitals i espais públics; ajuda en la instal·lació d'hospitals de campanya; trasllats de malalts i morts... Però això no justifica que se sobredimensionin les seves actuacions posant-les al mateix nivell que les del personal sanitari i altres serveis de cura a les persones.

No són menyspreables, però sí que cal aclarir que aquestes funcions no són pròpies de militars i haurien de recaure en els serveis de protecció civil que segur estan millor preparats. Perquè cal no oblidar que l'exèrcit ha estat format en estratègies militars i en l'aprenentatge de l'ús d'armes per  fer la guerra, però no com un cos de seguretat ciutadana i molt menys per prestar ajuda humanitària.

A més, hi ha una altra qüestió important, el desplegament de la UME ha estat de 2.682 militars, una xifra que a més de la UME, a partir del 30 de març, es va ampliar a 6.282 militars que passen a ser coordinats pel ministre de l'Interior. Mentre que el personal sanitari, de serveis socials i de seguretat que estan treballant contra la pandèmia suma centenars de milers de persones. Llavors no s'entén que es posi en el mateix nivell el personal militar que el personal civil.

El que posa de manifest la pandèmia de la Covid-19 és que les funcions de l'exèrcit respecte la seguretat de la població són irrellevants, perquè quan en realitat se'l necessita per motius d'una emergència, sigui sanitària o per catàstrofes naturals, se li exigeixen funcions de caràcter civil. Llavors, per què no dur a terme una reconversió de bona part d'aquests 120.000 militars i convertir-los en un cos de protecció civil?.

Combatre la pandèmia del Covid-19 és una obligació, però se saben les causes que viròlegs i científics han assenyalat i que sorgeix d'un comportament irresponsable dels humans amb la naturalesa. Llavors, per què no posar-se a fer les paus amb la naturalesa? I, en aquest sentit, es comença a reduir el consum de proteïna animal i la utilització de fertilitzants en l'agricultura, tots dos causants de la pèrdua de la biodiversitat que, al seu torn, són les causes de la propagació de la Covid-19. Llavors, el que cal és abandonar el sistema depredador que l'ha fet possible, un capitalisme que en el seu afany d'expansió i control inverteix bilionàries xifres a la producció d'armaments pel control dels recursos no renovables i, a canvi, posar-nos a treballar per recuperar les paus amb la naturalesa, sens dubte, el millor antídot contra els virus.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/04/09/fer-la-guerra-a-la-covid-19/feed/ 0
Virus, lliçons per al futur https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/03/31/virus-llicons-per-al-futur/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/03/31/virus-llicons-per-al-futur/#respond Tue, 31 Mar 2020 12:41:54 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1035 alt --> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau Aquests dies els polítics no són els que generen les notícies, els mitjans ofereixen tota classe de notícies al voltant de la COVID 19 i quan els polítics parlen, encara que sigui del virus, acostumen a fer pena i provocar tristesa. Ens donen una imatge permanentment electoralista, les … Continue reading "Virus, lliçons per al futur"]]> Virus, lliçons per al futur

Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Aquests dies els polítics no són els que generen les notícies, els mitjans ofereixen tota classe de notícies al voltant de la COVID 19 i quan els polítics parlen, encara que sigui del virus, acostumen a fer pena i provocar tristesa. Ens donen una imatge permanentment electoralista, les seves al·locucions van dirigides a criticar totes les decisions que pren el govern central, les critiquen per excessives o per timorates; el seu discurs va dirigit als seus electors, volen transmetre'ls la imatge que ells sempre estan en guàrdia, sempre disposats a criticar el que sigui i per tant mostrar als seus electors que ells ho farien millor. Senyors polítics aprofitin l'aturada del tancament per a modificar les seves formes d'actuació política, abandonin el llenguatge banal electoralista i construeixin proposades de futur.

Algunes reflexions des del confinament a casa i la finestra al món que té en la premsa, la ràdio i la TV, o el whatsapp (del qual ja estic esgotada amb tant de missatge i tanta oferta per passar les hores).

M'ha agradat que la persona que cada dia informa sobre l'estat del virus, infectats, morts, hospitalitzats, l'estat dels hospitals, etc. no sigui un polític. A mi em mereix més confiança i credibilitat, es nota que sap del que parla, amb coneixement tècnic i científic. Transmet la imatge que es fa el que es pot i amb els recursos que es tenen. Sense electoralismes.

No m'ha agradat que a les rodes de premsa tinguin protagonisme la ministra de Defensa i els caps militars. Aquesta és una crisi sanitària i els qui han de parlar són experts sanitaris, el ministre de sanitat o els directors generals responsables de les àrees relacionades amb la sanitat. O han de parlar ministres o directors generals que estan implantat mesures socials per mitigar la crisi, la provocada per l'estat d'alarma. Necessitem mesures que ens protegeixin del contagi del virus, mesures que ens puguin curar, però sobretot necessitem mesures per protegir les persones que no rebran salaris. En pocs dies podrem saber si les mesures que ha pres l'executiu són suficients o no, podrem saber si les mesures de protecció han arribat a tots o quanta gent s'ha quedat a la cuneta. A aquesta crisi sanitària se li acoblarà la crisi econòmica.

És evident que la crisi econòmica que es generarà serà dura, però és important no deixar persones o grups de persones en la desesperació de no tenir res, ni aliments. La desesperació i la sensació de no tenir sortides s'agreujaran amb el tancament i pot comportar reaccions com les d'assaltar establiments d'aliments o les de donar suport a sortides polítiques autoritàries.

No m'ha agradat el llenguatge militar o militarista utilitzat i no només per part dels caps militars o policials a les rodes de premsa. Això no és una guerra, ni els ciutadans som soldats i no serveix el paral·lelisme; no és correcte banalitzar la utilització d'aquests termes, com tampoc és correcte utilitzar aquesta crisi per donar una imatge distorsionada de l'actuació militar. Les notícies ofereixen una imatge excessiva de l'actuació dels militars, per exemple, en la construcció de l'hospital improvisat de l'IFEMA, com si haguessin estat els únics o haguessin estat els principals, obviant la participació d'altres cossos. Necessitem decòrum en la utilització del llenguatge dels polítics i periodistes, en aquest context hi ha altres paraules que es poden fer servir com: enteresa, lliurament, sacrifici, deure, disciplina, solidaritat ... En aquests contextos és adequat construir una altra classe de discurs cap a la societat i sobretot explicar la veritat, encara que aquesta sigui dura o dolorosa.

Ha estat correcta la rectificació del ministeri de Defensa. El primer dia que van sortir els militars al carrer, ho van fer amb les metralletes a la mà i en actitud amenaçadora de control de població. Ha estat correcte rectificar, eliminar les armes del carrer i efectuar tasques de suport necessàries socialment.

Aquests dies malgrat estar tancats, cal aprofitar la crisi per reflexionar a futur, per  pensar en els canvis que cal dur a terme. És moment per a posar en relleu les febleses i vulnerabilitats que tenim, tant personals com globals.

Tenim una indústria de defensa protegida per l'Estat. Com és que la sanitat i la indústria que envolta el material sanitari, farmacèutic, de diagnòstic, etc. no ho està? No només està privatitzada, sinó que està en mans d'altres països. Les regles mercantils de beneficis i la globalització ens posen de manifest que cal prendre un altre rumb. La Sanitat privada ha mostrat ser el que és, un negoci, la seva obligació és amb els accionistes, repartir beneficis, no volen entrar en pèrdues davant aquesta pandèmia. Les bates, màscares i altres productes es compren a la Xina. Per quin motiu aquí no hi ha qui els produeixi? El mercat imposa els criteris producció en funció del cost, així, quan arriba una crisi estem sense recursos i sense eines per actuar, depenem d'altres països i de les seves polítiques. El sistema sanitari i la salut no poden ser mercaderies i no poden regir-se per criteris mercantils. Hem d'establir regles noves.

Si les decisions que ha pres el govern de Sánchez són prou encertades pot ser que salvem un altre escull de caràcter polític. És important que el resultat final, quan es faci el balanç de la sortida d'aquesta crisi puguem dir que ha estat bo, que s'ha actuat bé. Si el resultat fos que la Xina ho ha fet millor que Espanya o Europa, la conclusió seria dura. El missatge que donaríem és que els governs autoritaris són més eficients que els democràtics per resoldre problemes de gran envergadura.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/03/31/virus-llicons-per-al-futur/feed/ 0
El coronavirus i les forces armades https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/03/24/el-coronavirus-i-les-forces-armades/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/03/24/el-coronavirus-i-les-forces-armades/#respond Tue, 24 Mar 2020 08:59:55 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1020 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau La pandèmia del coronavirus és un símptoma més de la globalització que, per a mal o per a bé (ha portat coses negatives i positives) s'ha instal·lat en el nostre món. Una societat global que, amb encert, va descriure el sociòleg Ulrich Beck com la societat del risc, on les poblacions … Continue reading "El coronavirus i les forces armades"]]> El coronavirus i les forces armades

Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

La pandèmia del coronavirus és un símptoma més de la globalització que, per a mal o per a bé (ha portat coses negatives i positives) s'ha instal·lat en el nostre món. Una societat global que, amb encert, va descriure el sociòleg Ulrich Beck com la societat del risc, on les poblacions es trobaven indefenses davant els múltiples desastres que colpegen el món, a causa de la seva ràpida expansió i interconnexió. Així, tempestes, tsunamis, grans incendis, accidents nuclears (Txernòbil i Fukushima), pandèmies, atemptats de l'extremisme violent, grans migracions, canvi climàtic es disseminen instantàniament per tot el planeta creant una forta alarma social.

I ara toca jugar-la-hi amb la pandèmia del Covid-19, una crisi humanitària a la qual només se li pot fer front des de la seguretat humana. És a dir, amb institucions i mesures que tenen com a objectiu la cura de les persones, especialment aquelles que tenen la responsabilitat de la sanitat i els serveis socials. Però a causa de la gravetat de la pandèmia en alguns països han estat necessàries, com s'ha fet a la Xina, Corea del Sud, Itàlia i Espanya, mesures de confinament que impedeixin la mobilitat de les persones per evitar la propagació del coronavirus i que el sistema sanitari col·lapsi. Per fer complir aquestes indicacions s'han arbitrat normes de seguretat que impedeixin la mobilitat i el desplaçament de la població per evitar la propagació del virus. Normes de seguretat que han d'aplicar els cossos de seguretat de l'estat. Encara que això mai hauria de comportar la imposició d'un control securitari ni militaritzat de la vida pública amb la presència de l'exèrcit fortament armat patrullant pels carrers.

Això ve al cas perquè a Espanya està passant una mica d'això. Hem vist com s'utilitza un llenguatge bel·licista inapropiat: guanyar batalles o guanyar la guerra. I, a més, s'ha mobilitzat a l'exèrcit patrullant pels carrers amb subfusells (pel que sembla això només es va fer en un primer moment per a després rectificar). També hem vist com a  les rodes de premsa el Govern ha posat els militars al costat del personal sanitari com si les seves capacitats fossin similars per combatre el Covid-19. No diré que l'exèrcit no pugui ajudar, posant a la disposició de la societat les farmàcies, hospitals militars i el seu personal sanitari, també, mobilitzant la Unitat Militar d'Emergències (UME), un cos creat per dur a terme operacions d'ajuda davant catàstrofes naturals. Però això no justifica que l'exèrcit armat patrulli pels carrers ni la militarització del llenguatge convertint un problema social en un combat militar.

Sobre les UME pesen moltes crítiques, especialment dels propis militars, que addueixen que les forces armades, ni a Espanya ni en altres països han estat creades ni formades per ser un cos d'ajuda humanitària, sinó per a la defensa armada, per ser més precisos, formades en estratègies militars i en l'ús de les armes per fer la guerra.

Però, a més, el fet de mantenir l'UME, un cos que conformen uns 5.000 militars, té els seus costos, en el pressupost del Ministeri de Defensa, deixant a banda els costos salarials, es consignen 31 milions per al seu manteniment anual. Aquesta despesa és molta o és poc? Perquè si es compara amb el total de despesa del Ministeri de Defensa, mantenir els 120.000 militars en servei és molt poc, perquè en el 2019 el seu cost ha estat 10.200 milions. Amb això vull dir, que la suposada ajuda humanitària que l'UME pot prestar és més aviat escassa, perquè la preparació de la guerra costa als espanyols una xifra infinitament superior. I això sense comptar amb la despesa militar que es troba repartit per altres ministeris (Indústria, Exteriors, Seguretat Social, Interior), o els crèdits extraordinaris que suplementen durant l'exercici a les FAS i que coneixem en la liquidació del pressupost. Sumant totes aquestes altres despeses s'aconsegueix la colossal xifra de 20.000 milions.

Però què costaria un cos civil destinat a aquestes mateixes tasques, més o menys? Aquesta és una pregunta difícil de contestar considerant que els militars no es regeixen per paràmetres d'eficiència econòmica ni per drets laborals, perquè la seva dedicació és completa i sense horaris. No tenen dret, per exemple, a cobrar hores extraordinàries. Cal considerar doncs que el seu cost de manteniment li surt molt barat a l'Estat? O, per contra, l'UME és molt més costosa que un cos civil dedicat a la mateixa tasca, perquè només actua en situacions d'emergència i la resta del seu temps ha d'estar descansant a les casernes. Quan un cos civil descansaria en els seus habitatges sense costos addicionals en infraestructures.

Llavors, l'UME només serveix per rentar la imatge de les FAS, per mostrar que l'exèrcit espanyol és un cos que presta ajuda humanitària, que duu a terme missions de pau (un oxímoron) a l'estranger i, així, presentar-se davant la societat com si fos una ONG, amagant el veritable rostre de les FAS, ser un cos destinat a fer la guerra, i per a això adquireix enormes quantitats d'armaments d'uns costos elevadíssims sota el subterfugi que ens donen seguretat. Però quan arriba una pandèmia com la del Covid-19 que afecta la seguretat de la ciutadania aquests armaments no serveixen per a res, i dels 120.000 militars només és possible treure a 2.622 efectius per donar ajuda en la lluita contra el coronavirus (així ho ha indicat el general Fernando López del Pozo que dirigeix l'operació de la UME). Mentre que el gruix dels cossos civils que presten serveis combatent el Covid-19 sumen diversos centenars de milers, perquè al costat del personal sanitari, també cal sumar els serveis socials, Creu Roja, ONG d'assistència, guàrdia civil, guàrdia i policia urbana, i altres cossos que aquests dies estan prestant ajuda a molts municipis.

Concloent: més seguretat humana i menys seguretat militar; més cura de les persones i menys polítiques securitàries que perverteixen la convivència.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/03/24/el-coronavirus-i-les-forces-armades/feed/ 0
Simbiosi entre empreses de defensa i l'Estat https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/03/11/simbiosi-entre-empreses-de-defensa-i-lestat/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/03/11/simbiosi-entre-empreses-de-defensa-i-lestat/#respond Wed, 11 Mar 2020 16:40:27 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=1000 Continue reading "Simbiosi entre empreses de defensa i l'Estat"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Aquest dimarts dia 10 de març el Comandament d'Operacions Especials (MOE) de l'Exèrcit de terra s'ha reunit amb un nodrit grup d'empreses i alguna universitat per  abordar les necessitats que té l'exèrcit de nous equips i capacitats i que les empreses, aprofitant els seus coneixements tecnològics, l'ajudin a produir el que necessiten.

Aquest tipus de reunions o jornades de treball entre diversos departaments militars i empreses de seguretat i defensa són usuals, poden organitzar-se entre 8 o 10 cops a l'any, sense comptar amb les trobades informals en altres esdeveniments com fires, seminaris específics, etc. En el seminari del 10 de març han participat, entre altres empreses, E&Q Engineering, Awepharma, Indra, Star Robotic, Thales, GMV, RFE, Menpro, NVLS, Tecnobit, Grup Iturri, Aitex, Uvision o Everis.

Aquest és un punt clau, les relacions entre corporacions de seguretat i defensa i ministeris com el de Defensa acostumen a ser estretes, als fòrums en els quals es debaten i s'elaboren les doctrines de seguretat es troben els alts funcionaris de l'Estat, directius d'empreses i algunes universitats. Una cop establerts els riscos per la seguretat, en aquests fòrums s'aborden les necessitats de nous instruments i noves armes per  combatre aquests riscos i és aquí on les empreses ofereixen els seus serveis al Ministeri de Defensa.

A tall d'exemple l'Estratègia de Seguretat Europea contempla com a risc o amenaça a la seguretat el Canvi Climàtic. Es preveu que el canvi climàtic afectarà la producció d'aliments; en certes zones baixarà la producció, al mateix temps que es produiran episodis de sequeres de molta duració o inundacions. A conseqüència d'això, es produiran moviments migratoris, dins d'un mateix país o cap a països veïns o cap a Europa. Davant d'aquest escenari les empreses de seguretat i defensa treballen juntament amb els governs per dissenyar i elaborar instruments i enginys que utilitzarà l'Estat en la seva política de control de fronteres, les cabines biomètriques dels aeroports, càmeres, escàners o radars per a escenaris marítims o tractament de milions de dades.

En aquests fòrums o trobades de reflexió sobre seguretat i defensa entre empreses i Estat, s'aborden els reptes de futur i les propostes que les corporacions poden oferir a l'Estat per encarar-los.  A tenor del nombre de trobades i reunions que es mantenen sí que es pot afirmar que la política de defensa i seguretat és més debatuda i és més participada entre el Ministeri de Defensa i les empreses que en el Parlament i amb els partits polítics. Aquesta simbiosi Empresa-Estat no és una anomalia espanyola, és una relació generalitzada a tot el món occidental. L'Administració pública estableix unes relacions de dependència mútua entre les corporacions de seguretat i defensa i l'Estat. Les corporacions de defensa i seguretat participen en els debats on s'estableixen les amenaces a la seguretat i participen en els debats on s'estableixen els nous enginys o armes necessàries amb les quals s'ha de dotar l'Estat.

Convé recordar que la lleialtat de les corporacions privades és la que mantenen respecte els seus accionistes i que han de satisfer els interessos econòmics corporatius, mentre que l'Estat ha de ser lleial als ciutadans amb l'objectiu de satisfer el bé comú i dins del marc del respecte dels Drets Humans. Si no trenquem aquesta simbiosi entre empreses i Estat, l'espiral doctrina-necessitats-desenvolupoment tecnològic-pressupost sempre anirà a l'alça. És una espiral imparable, ja que les corporacions prenen un rol d'Estat sense perdre de vista el principi de generar beneficis econòmics pels seus accionistes.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/03/11/simbiosi-entre-empreses-de-defensa-i-lestat/feed/ 0
El nou Govern i els reptes en Defensa https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/02/25/el-nou-govern-i-els-reptes-en-defensa/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/02/25/el-nou-govern-i-els-reptes-en-defensa/#respond Tue, 25 Feb 2020 18:20:27 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=985 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau Espanya té un nou Govern i, per primera vegada des de 1977, és una coalició entre dos partits d'esquerres, PSOE i Unides Podem, la qual cosa obre noves perspectives per a la política espanyola en tots els àmbits. Aquí es plantegen algunes qüestions relacionades amb la defensa … Continue reading "El nou Govern i els reptes en Defensa"]]> El nou Govern i els reptes en Defensa

Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Espanya té un nou Govern i, per primera vegada des de 1977, és una coalició entre dos partits d'esquerres, PSOE i Unides Podem, la qual cosa obre noves perspectives per a la política espanyola en tots els àmbits. Aquí es plantegen algunes qüestions relacionades amb la defensa i la política exterior.

Es tracta d'aspectes en què el nou Govern haurà de definir l'estratègia per als propers quatre anys. Un dels més importants ja és motiu d'enfrontament entre el Govern i les empreses militars. És el referit a les exportacions d'armes a països de l'Orient Mitjà, especialment a l'Aràbia Saudita i Emirats Àrabs Units (EUA), països que encapçalen la coalició internacional a la guerra al Iemen i que segons la Llei espanyola que regula el comerç d'armes s'haurien de prohibir. Diverses empreses espanyoles fabricants d'explosius acaben d'elevar queixes al Govern relatives a què les seves vendes a l'Aràbia Saudita estan paralitzades i no han rebut el consentiment de la JIMDDU, la Junta Interministerial de Defensa i Doble Ús que autoritza o no les exportacions d'armes. Aquestes empreses, Maxam i la seva filial Expal, han plantejat que duran a terme un ERO que podria afectar 100 treballadors i conduir al tancament de la seva fàbrica a Truvia (Oviedo) si no s'aproven les seves vendes a l'Aràbia Saudita. En aquesta mateixa situació s'hi troben altres empreses: Instalaza, General Dynamics / Santa Bàrbara Sistemes, Everis i Escribano.

En l'última reunió de JIMDDU (04/02/2020) es va aprovar, com era d'esperar ja que el Govern ja s'havia pronunciat en aquest sentit, la venda de les cinc corbetes que fabrica Navantia (empresa pública) per Aràbia Saudita per 1.800 milions d'euros. Però, en canvi, es va denegar una exportació de material explosiu a l'empresa Expal (Maxam) de 3,5 milions d'euros.

Al Iemen, des que el 2015 va començar la guerra, es calcula que hi ha hagut més de 20.000 morts, 800.000 desplaçats i 11,3 milions de persones que necessiten ajuda alimentària i sanitària, segons les Nacions Unides. Per què serviran aquestes corbetes espanyoles? Doncs per mantenir l'embargament que no permet l'arribada de l'ajuda alimentària i mèdica a la població iemenita.

Després de la polèmica i l'alarma pública suscitada per la venda de 400 bombes de precisió del Ministeri de Defensa espanyol, el Govern del PSOE porta vuit mesos sense autoritzar l'exportació de municions, projectils i explosius a l'Aràbia Saudita i als Emirats Àrabs Units (EAU). Segons les empreses fabricants, s'han paralitzat exportacions de municions per un import de 150 milions sota l'excusa que algunes d'elles havien obtingut el permís d'exportació prèviament al fet que el Govern les paralitzés (tot i que no a totes). Escribano va obtenir permís per exportar estacions d'armes per a vehicles i a Everis se li va autoritzar la venda d'una important partida de granades. Escribano és un important subministrador d'armes a el Ministeri de Defensa i, per si no se sap, el president del consell d'administració d'Everis és Eduardo Serra, exministre de Defensa del govern de José María Aznar, fet que probablement haurà tingut alguna influència per obtenir el permís d'exportació.

Les vendes d'armes a l'Aràbia Saudita i a l'Orient Mitjà, amb els seus conflictes i guerres, han obert un fort debat en diferents estats europeu. El Parlament Europeu va aprovar una moció en la qual se sol·licitava als països membres de la UE l'embargament d'armes a l'Aràbia Saudita. Alemanya és l'únic país que de moment l'ha aplicat, mentre que Holanda i Suècia han introduït fortes limitacions a les seves exportacions a Riad.
A Espanya, els temes relacionats amb les qüestions militars i les relacions exteriors haurien de ser revisades pel nou Govern d'Unides Podem i el PSOE per demostrar que és una realitat que ha donat un gir cap a l'esquerra respecte a etapes anteriors. I no només sobre les exportacions d'armes. També hi ha l'etern problema de les bases militars de Morón i Rota i l'actual petició de la seva ampliació que pretenen els Estats Units i que Espanya ha d'autoritzar. El Govern ho permetrà?

D'altra banda, Espanya gasta anualment gairebé 20.000 milions d'euros en defensa (si es comptabilitzen les despeses militars repartides en altres ministeris), 678.700.000 dels quals són ajudes en R + D per a les empreses militars. A més, es mantenen unes forces armades de 120.000 militars que no es justifiquen per les amenaces descrites a la Directiva de Defensa nacional, on la principal amenaça és el terrorisme, i la resta són qüestions de poca rellevància. Quan es disposarà d'un pla de remodelació de l'exèrcit d'acord amb la realitat dels temps actuals on els exèrcits extensius ja no són necessaris ja que la possibilitat d'una guerra entre estats, almenys a Europa, ha desaparegut?

Però el més greu és que el Govern provisional anterior de Pedro Sánchez va adquirir el compromís de posar en marxa set programes d'armaments entre 2019 i 2032 per un import de 12.100 milions d'euros. Entre d'altres el FCAS (Future Combat Air System), el nou avió de combat europeu que es fabricarà entre Alemanya, França i Espanya per substituir l'actual F-2000 el 2040, amb uns costos astronòmics que podrien superar els 50.000 milions d'euros entre els tres països.

Es posaran sobre la taula qüestions d'aquesta rellevància i s'esmenaran les polítiques militaristes dels governs anteriors? Seran els drets humans, la seguretat humana, el desenvolupament humà, en definitiva, la Pau, la guia pel nou Govern de PSOE i Unides Podem? Esperem propostes i respostes a aquestes preguntes.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/02/25/el-nou-govern-i-els-reptes-en-defensa/feed/ 0
Guerres a distància. Guerres 'low cost' https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/02/19/guerres-a-distancia-guerres-low-cost/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/02/19/guerres-a-distancia-guerres-low-cost/#respond Wed, 19 Feb 2020 13:35:31 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=976 alt --> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau El passat 3 de gener el president dels Estats Units d'Amèrica (EUA) va autoritzar que drons armats llancessin un míssil per posar fi a la vida del general iranià Qasem Soleimani quan sortia de l'aeroport de Bagdad (capital de l'Iraq). Soleimani anava acompanyat, entre altres, d'Al Mohandes (que … Continue reading "Guerres a distància. Guerres 'low cost'"]]> Guerres a distància. Guerres 'low cost'

Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

El passat 3 de gener el president dels Estats Units d'Amèrica (EUA) va autoritzar que drons armats llancessin un míssil per posar fi a la vida del general iranià Qasem Soleimani quan sortia de l'aeroport de Bagdad (capital de l'Iraq). Soleimani anava acompanyat, entre altres, d'Al Mohandes (que el 1983 va atemptar contra l'ambaixada dels EUA a Kuwait). Desconeixem quantes víctimes hi va haver en aquest atac o en aquesta execució extrajudicial.

Segons Washington l'atac es va dur a terme amb míssils llançats des d'un dron MQ-9 Reaper. Els drons són avions no tripulats, és a dir, no hi ha humans que els pilotin des de dins de l'aparell. Aquests drons van equipats amb un sensor multiespectral, amb càmera de televisió amb llum monocrom o de color i infraroig (també poden veure de nit), també van dotats de selecció d'objectiu amb laser per guiar els míssils o els explosius amb els quals vagi dotat.

Atès que aquests drons tenen una capacitat de vol d'unes 14-30 hores, acostumen a  estar situats a bases militars relativament pròximes als objectius que es volen abatre. Els militars que supervisen l'operació estan situats a molts quilòmetres del dron i de l'objectiu que volen bombardejar. Poden estar situats a la base aèria de Creech a Nevada o a Virginia. Amb les càmeres i sensors del dron els militars estan veient tot el trajecte de vol i el que passa al seu voltant, poden llegir una matricula de cotxe a 3 km i el temps que triga la informació entre el dron i els operadors militars és de 1,2 segons. Totes aquestes comunicacions es duen a terme via satèl·lit.

Aquests avions de combat no tripulats són més barats que els avions de combat tradicionals, poden estar en l'aire de dia i de nit, amb pluja o sol i els militars que els operen fer la guerra per torns, quan acaba el seu torn poden marxar cap a casa i sopar amb els seus fills i família.

Com dèiem en aquest cas Trump autoritza que es mati o que s'assassini a Soleimani, hi ha uns operadors situats a una base situada en territori nord-americà que de manera remota supervisen tot el procés, fins a prémer el botó de disparar i finalment hi ha un dron armat amb míssils situat en una base americana o d'un altre país que aixeca el vol i executa una missió supervisat a distància.

D'altra banda, el govern de l'Iran va respondre sis dies després atacant amb el llançament de 22 míssils a dues bases iraquianes utilitzades pels nord-americans, la base Ain al Asad (en l'oest) i Erbil (capital del Kurdistan iraquià) i on hi ha desplegades tropes nord-americanes. Míssils llançats des de l'Iran amb destinació a bases a l'Iraq.

No sabem si el míssil nord-americà va causar danys col·laterals o danys no desitjats i va matar persones civils que estaven als voltants de l'atac. Però sí que sabem que un o dos dels míssils iranians, míssils terra-aire, van ser llançats contra un avió comercial amb 176 passatgers a bord. Un avió que s'havia enlairat a l'aeroport internacional de Teheran i es dirigia a Kíev. Segons les autoritats iranianes, "en aquesta situació molt delicada i de crisi", l'avió es va situar prop d'un centre militar dels Guardians de la Revolució amb "una altura i una posició de vol d'un objectiu enemic". Considerant que podia tractar-se d'una resposta dels Estats Units davant l'atac, i tenint en compte "l'augment sense precedents dels moviments aeris a la regió", especialment de "vols de guerra de les forces dels EUA al voltant del país", les Forces Armades van fer caure l'aparell. En definitiva, es va cometre un error a les bateries antiaèries, que van disparar míssils sense tancar l'espai aeri a l'aviació civil i es van llançar míssils a tot allò que estigués a tir. El president Rohaní, va declarar que l'operador del sistema de defensa va confondre l'aparell amb "un míssil de creuer" i que va actuar responent amb un altre míssil per a destruir-lo.

Aquesta sembla ser la manera de fer la guerra actualment. Podem dir que són guerres low cost, guerra amb el lema "baixes zero", guerres en les quals no han de morir els militars però poden morir civils. Seguint el manual de comunicació de guerra, a Espanya i al món occidental podem saber els errors que cometen els adversaris, als qui maten per error; però no sabem qui són les víctimes, ni quantes, que per error dels militars nord-americans s'han produït en aquests atacs.

Amb les noves armes dotades d'intel·ligència artificial, serà necessari tornar a definir què és guerra, què és una arma i què ens queda de la Convenció de Ginebra, del Dret Internacional Humanitari o els Drets humans. El que no serà necessari és tornar a definir què és "víctima", això sí que no canvia.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2020/02/19/guerres-a-distancia-guerres-low-cost/feed/ 0
Armes espanyoles per cometre crims al Iemen https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/12/25/armes-espanyoles-per-cometre-crims-al-iemen/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/12/25/armes-espanyoles-per-cometre-crims-al-iemen/#respond Wed, 25 Dec 2019 18:29:11 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=964 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau Des de l'inici de la guerra de Iemen el 2015, Espanya ha exportat armes a l'Orient Mitjà  per un import de 2.769,5 milions d'euros. En aquest mateix període, la UE ha exportat per un valor de 5.754,2 milions d'euros, això sense comptar el Regne Unit que no … Continue reading "Armes espanyoles per cometre crims al Iemen"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Armes espanyoles per cometre crims al Iemen

Des de l'inici de la guerra de Iemen el 2015, Espanya ha exportat armes a l'Orient Mitjà  per un import de 2.769,5 milions d'euros. En aquest mateix període, la UE ha exportat per un valor de 5.754,2 milions d'euros, això sense comptar el Regne Unit que no informa de les seves exportacions al registre de la UE. Armes que de ben segur, en molts casos, han estat utilitzades a la guerra de Iemen.

L'Aràbia Saudita és el país que lidera la coalició internacional i el país que assumeix l'esforç més gran en la guerra que es duu a terme al Iemen i ha rebut d'Espanya, en aquest mateix període, 1.115 milions en armaments, entre els quals es troben, bombes, municions, míssils, avions de transport militar, llançagranades i altre material militar.

Considerant, com assenyala Nacions Unides, que al Iemen s'està produint una catàstrofe humanitària, on hi ha 22 milions de persones amenaçades d'inanició per falta d'aliments, més de 2,2 milions de desplaçats i refugiats i més de 100.000 morts, dels quals uns 20.000 són civils. Un caos humanitari al qual cal afegir el que denuncia d'Amnistia Internacional, que assenyala que al Iemen s'estan cometent crims contra la humanitat; llavors, les exportacions d'armes d'Espanya i de la resta de països de la UE estan contribuint a l'esmentada catàstrofe humanitària. Però, com d'altra banda, existeix una Llei reguladora de les exportacions d'armes que, d'acord amb la Posició Comuna de la UE, prohibeix expressament la venda de material militar a països que estan participant en un conflicte armat. Espanya i els països que venguin armes als que participen a la guerra del Iemen estan incomplint aquesta Llei.

Això ha donat peu a que diverses organitzacions: Amnistia Internacional; Campaign Against Arms Trade, del Regne Unit; Repti Disarmo, d'Itàlia; Mwatana for Human Rights, del Iemen, i el Centre Delàs d'Estudis per la Pau d'Espanya, coordinats pel European Center for Constitutional and Human Rights, hagin presentat davant el Tribunal Penal Internacional de La Haia, una demanda per a que s'investiguin els ja molt documentats crims i violacions del dret internacional humanitari comesos al Iemen, dels quals són causants les indústries militars europees que subministren armaments als països de la coalició internacional. Demanda extensible tant a les empreses com a les autoritats europees que han autoritzat les exportacions.

Vendes d'armes que realitzen les principals empreses europees d'armaments, Airbus Defence and Space (consorci format entre Alemanya, Espanya, Itàlia i França), Leonardo (Itàlia), Thales i Safran (França), BAE Systems (Regne Unit). Espanya, per seva banda, subministra a l'Aràbia Saudita avions de combat EF-2000 i avions de transport militar a través d'Airbus Defence and Space; Indra proporciona tota l'electrònica d'aquestes mateixes armes, des dels sistemes de vol fins als sistemes de direcció de míssils i de tir; Instalaza ven llançagranades, granades i explosius; i Navantia fabricarà cinc corbetes per valor de 1.800 milions que se suposa serviran per continuar amb el bloqueig per mar, per impedir l'arribada d'ajuda humanitària al  Iemen.

En el cas espanyol, les exportacions d'armes subministrades als països que participen en la guerra de Iemen sí que infringeixen alguns dels vuit criteris que la Llei contempla, els dos més flagrants: vendre armes a països en guerra o que puguin ser utilitzades en greus violacions dels Drets Humans. No haurien de ser exportades, però malgrat això, el Govern les autoritza. Això és així, gràcies a un subterfugi que la Llei mateixa contempla, perquè existeix un apartat que assenyala que les exportacions estaran subjectes a l'interès general. Això permet una interpretació laxa de les normes  sobre exportacions. Permet, en primer lloc, que siguin tinguts en compte els interessos comercials de les empreses espanyoles; i en segon lloc, el que es troba lligat a les relacions exteriors d'Espanya amb el país receptor, i sí una cosa i una altra són prioritàries per a l'interès de l'Estat prevalen per sobre dels criteris aprovats per la UE i que assenyala la Llei espanyola.

I com és ben sabut, la monarquia saudita i la família reial borbònica espanyola mantenen una estreta amistat, i les relacions comercials de les empreses espanyoles a l'Aràbia Saudita són importants. Espanya acaba de construir el tren d'alta velocitat que uneix La Meca amb Medina; i a més hi ha un fort lobby militar industrial espanyol format per les principals indústries indicades (Navantia, Indra, Airbus Defence and Space...). Aleshores, el Govern espanyol no posa cap objecció per aprovar aquestes exportacions a l'Aràbia Saudita i a la resta de dictadures àrabs, perquè aquestes amistats i interessos comercials són molt més importants que els Drets Humans i les morts de civils de iemenites.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/12/25/armes-espanyoles-per-cometre-crims-al-iemen/feed/ 0
El reforç de la seguretat davant el canvi climàtic https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/12/11/el-reforc-de-la-seguretat-davant-el-canvi-climatic/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/12/11/el-reforc-de-la-seguretat-davant-el-canvi-climatic/#respond Wed, 11 Dec 2019 17:45:36 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=950 alt --> Tica Font. Centre Delàs d'Estudis per la Pau Reforçar la seguretat davant el canvi climàtic comporta una visió excessivament estatocèntrica del mateix en termes d'amenaces a la seguretat de l'Estat. Sota aquesta perspectiva queda evident que la seguretat es refereix a l'Estat, al statu quo o les elits; però cal preguntar-se: La seguretat de qui? … Continue reading "El reforç de la seguretat davant el canvi climàtic"]]> Tica Font. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Reforçar la seguretat davant el canvi climàtic comporta una visió excessivament estatocèntrica del mateix en termes d'amenaces a la seguretat de l'Estat. Sota aquesta perspectiva queda evident que la seguretat es refereix a l'Estat, al statu quo o les elits; però cal preguntar-se: La seguretat de qui? Quina amenaça provoca el canvi climàtic? Els estudis que aborden el canvi climàtic elaboren un discurs polític en termes d'amenaces a la seguretat, posen l'accent en els riscos que pot comportar el canvi climàtic per mantenir el sistema actual de valors del món industrialitzat occidental.

Es parteix de la base que el clima està canviant, que pugen les temperatures, que canvia el sistema de pluges, es preveuen períodes de sequeres i altres fenòmens meteorològics. Aquests fenòmens afectaran la producció local d'aliments, localment hi haurà escassetat i això comportarà tres fets socials que són els que es consideren com a riscos per la seguretat.

El reforç de la seguretat davant el canvi climàtic

Pujades de preu d'aliments. D'una banda es considera que hi haurà aliments bàsics com el blat, l'arròs o el blat de moro, que estan sovint subvencionats a molts estats, que poden experimentar pujades dels seus preus a causa dels canvis climatològics i la falta o restriccions d'aigua. Les pujades de preus d'aliments bàsics s'estima que provocarà descontentament polític amb els governants, protestes als carrers i pot arribar a produir caigudes de governs. Exemples d'aquesta situació en tenim prou. Un dels últims al Sudan, a l'abril del 2019, on un decret de pujada del preu del pa va tenir com a conseqüència tot un seguit de protestes de carrer que van comportar la destitució del president del país.

Desplaçaments massius de població. Els diferents efectes del canvi climàtic i el seu impacte en la producció agrícola i el proveïment local de la població produiran desplaçaments massius de població, als quals avui ja anomenem refugiats ambientals. Des d'una visió estatocèntrica l'accent del problema se situa en què aquestes persones puguin voler arribar a Europa o als Estats Units (EUA). Els estats i la Unió Europea desenvolupen un discurs polític de la por o antiimigratori i través de FRONTEX, una política de fronteres que impedeixi o dificulti al màxim l'arribada de refugiats ambientals als nostres països.

Desglaç de l'Àrtic. Aquesta zona pròxima al pol nord és molt rellevant per dos elements: amb el desglaç es podrà accedir als recursos naturals que hi ha en el subsòl i que fins ara no eren accessibles, aquests recursos seran motiu de disputes entre els estats confrontants, la competició geopolítica pot obrir un escenari de conflictivitat armada entre les grans potències. L'altre element rellevant que es produirà amb el desglaç és que permetrà obrir noves rutes comercials que poden produir xantatges entre contendents.

El canvi climàtic és un fenomen que està en marxa i del qual estem notant amb contundència els seus efectes. Davant d'aquest procés podem actuar per mitigar els seus efectes sobre les persones i sobre la naturalesa, perquè ja és tard per a revertir-ho o eliminar-ho.

Les catàstrofes socials vinculades als successos climàtics reflecteixen desigualtats en les oportunitats de viure o de sobreviure i ens posen de manifest que la violència sempre pot ser una opció d'acció per a les víctimes quan aquestes se senten abandonades i criminalitzades pels governants o per aquells que tenen opcions per a ajudar-los. Hem pogut comprovar en desastres naturals relacionats amb el canvi climàtic, el Katrina, huracà María i uns altres, que la gent que es va quedar atrapada per no disposar de cotxe per abandonar la ciutat, es va sentir abandonada per les autoritats polítiques i quan van arribar les forces de rescat i les forces militars aquestes es van dedicar a protegir els supermercats. Què creuen que poden fer les persones que ho han perdut tot? mirar passivament els magatzems tancats? Només a les autoritats els passa pel cap la interpretació d'aquestes conductes com a actes vandàlics.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/12/11/el-reforc-de-la-seguretat-davant-el-canvi-climatic/feed/ 0
Canvi climàtic i militarisme https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/12/04/canvi-climatic-i-militarisme/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/12/04/canvi-climatic-i-militarisme/#respond Wed, 04 Dec 2019 13:07:28 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=937 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau Mentre continuï prevalent el capitalisme com a sistema econòmic el canvi climàtic és irreversible i el col·lapse planetari irremeiable. Per alguns pot semblar una exageració, perquè els capitalistes poden reaccionar i esmenar el seu afany desmesurat de lucre i reduir les plusvàlues que obtenen fins un nivell … Continue reading "Canvi climàtic i militarisme"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Mentre continuï prevalent el capitalisme com a sistema econòmic el canvi climàtic és irreversible i el col·lapse planetari irremeiable.

Per alguns pot semblar una exageració, perquè els capitalistes poden reaccionar i esmenar el seu afany desmesurat de lucre i reduir les plusvàlues que obtenen fins un nivell acceptable que no produeixi deteriorament de la naturalesa.

Canvi climàtic i militarisme

És això possible? Al meu entendre No! Perquè encara que alguns capitalistes raonables ho facin, segur que hi haurà uns altres que no ho faran, i més en un món en el qual actuen interessos tan contraposats fins a l'extrem d'entrar en conflicte en guerres econòmiques i quan aquestes no són suficients, de les altres, amb exèrcits. Perquè, encara que alguns obeeixin als interessos nacionals i facin cas dels seus governs, uns altres, els més potents, les corporacions transnacionals, com ja s'ha vist amb la globalització, els seus interessos són planetaris i es dediquen a mercantilitzar tot l'extraïble de la natura, terra, mar i persones. Amb la qual cosa, el col·lapse és inevitable, perquè l'afany de lucre és intrínsec a la seva naturalesa.

Les emissions de carboni a l'atmosfera s'han accelerat des de l'arribada del sistema de vida implantat pel capitalisme, on prima un consum descontrolat. Per a dur-ho a terme es necessita de l'espoli continu de recursos no renovables que, en la seva explotació i conversió en manufactures emeten gasos que produeixen l'escalfament de l'atmosfera i l'efecte d'hivernacle. Això va acompanyat d'un moviment incessant de milions de persones que es traslladen d'un costat a un altre sense un altre objectiu que vagabundejar per tots els continents consumint energies, també, no renovables. També d'explotacions agropecuàries amb una agricultura i ramaderia intensiva que utilitzen fertilitzants i productes químics molt agressius pel medi ambient. A més d'una mineria extractiva molt contaminant de sòls i aigües. O la pesca intensiva que exhaureix les mars.

Les unes i els altres produiran la disminució o desaparició de glaceres, de gel dels pols, l'augment del nivell de les mars, la desertització de múltiples territoris, la reculada de les terres fèrtils, l'escassetat d'aigua potable i grans trastorns del clima amb devastadores catàstrofes naturals. Una multiplicitat de situacions que produiran migracions massives de persones, greus conflictes, alguns dels quals desembocaran en guerres.

I quina resposta donaran el capitalisme i els seus estats? Allò que alguns han denominat ecofeixisme. Una combinació d'autoritarisme i repressió per preservar un nivell de benestar suficient per a les seves poblacions, encara que amb nivells diferents entre les elits i les classes populars.

I en aquesta situació ens trobem. Per fer front a les conseqüències de l'hecatombe que s'aproxima, els estats enriquits es preparen amb un enfortiment de les seves fronteres, perquè preveuen l'arribada milionària dels empobrits. Així ho indiquen les estratègies de seguretat dels països enriquits. I davant d'això, com actuen? Observem Europa. La Unió Europea, manté missions militars patrullant el Mediterrani per a la lluita "suposadament" contra el gihadisme, la Sea Guardian, amb fragates, submarins, patrullers i avions quan la realitat és que estan controlant les migracions.

D'altra banda, la UE té FRONTEX, l'agència pel control de fronteres, amb un pressupost de 288 milions d'euros en el 2018 i equipada amb material militar per rebutjar l'arribada de migrants. Una agència que des del 2010 ha efectuat fins a 400 vols de deportació de migrants. A més, paga als governs de Turquia, Líbia i el Marroc perquè impedeixin el pas de transeünts cap a Europa.

Espanya, per la seva banda, manté l'Operació Sophia, amb una fragata i 259 militars contra el tràfic d'éssers humans, el control de refugiats i el rescat de migrants que intenten creuar des de la costa africana. I la Guàrdia Civil espanyola al Mediterrani col·labora en quatre operacions de control de migrants: Hera, Indalo, Tritón i Poseidón.

Els refugiats i les guerres

Segons les dades de refugiats d'ACNUR, en el 2017 va haver-hi 68,4 milions de desplaçats i refugiats, 3,5 milions més que en el 2016. I el 2018, van ser 70,2 milions, 2,3 milions més que en el 2017. Entre tots ells un de cada dos refugiats eren nenes/nens. El 85% provenien de països empobrits, i el 58% d'aquests refugiats/desplaçats provenien de països en guerra.

Guerres que provoquen milions de refugiats: de Síria, 6,3 milions; de l'Afganistan; 2,6 milions; de Sudan del Sud 2,4 milions: de Somàlia, 900.000; del Sudan (del Nord), 700.000; de la RD del Congo, 600.000; de República Centreafricana, 500.000; d'Eritrea, 500.000; de Burundi, 400.000. Sense oblidar els 5,5 milions de refugiats ocasionats per la guerra d'Israel a Palestina.

I qui són els que alimenten aquestes guerres mitjançant ajuda militar i vendes d'armes?

Els principals exportadors d'armes en el 2018 van vendre 95.000 milions de dòlars i van ser: els Estats Units d'Amèrica (EUA), el 33%; La Unió Europea (UE), en el seu conjunt el 25%; Rússia, el 23%; la Xina, 6,2%; i Espanya va obtenir el deshonrós setè lloc mundial.

La UE va exportar armes a l'Orient Mitjà per valor de 20.302 M€ des del 2005 al 2014; al Nord d'Àfrica per valor de 4.464 M€.

I Espanya quantes va vendre? A l'Orient Mitjà l'any 2017, 754 milions; i entre el 2008 i el 2017, inclosa Turquia, 4.830 M€, entre un 15% i un 24% segons els anys del total de les seves exportacions a països com l'Aràbia Saudita, Turquia, Emirats Àrabs Reunits, l'Iraq, Egipte, Oman, Catar, Bahrain...

Sí el nivell de desenvolupament dels països enriquits és el causant del canvi climàtic i per tant de les migracions, als quals se sumen els refugiats de les guerres que el model produeix. Llavors, el capitalisme és el causant de l'apocalipsi que s'aveïna. Conclusió: Socialisme o barbàrie!

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/12/04/canvi-climatic-i-militarisme/feed/ 0
Estats Units negocia entrar en els projectes industrials de defensa de la UE https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/11/16/estats-units-negocia-entrar-en-els-projectes-industrials-de-defensa-de-la-ue/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/11/16/estats-units-negocia-entrar-en-els-projectes-industrials-de-defensa-de-la-ue/#respond Sat, 16 Nov 2019 16:49:28 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=913 alt --> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau El 20 de maig del 2019 en aquest mateix blog vam recollir l'empipament de Trump davant les decisions que prenien els estats membre dins la PESCO i que contempla 34 projectes que tenen per finalitat fomentar una base industrial europea de defensa competitiva i innovadora (Jean-Claude Juncker). Per … Continue reading "Estats Units negocia entrar en els projectes industrials de defensa de la UE"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

El 20 de maig del 2019 en aquest mateix blog vam recollir l'empipament de Trump davant les decisions que prenien els estats membre dins la PESCO i que contempla 34 projectes que tenen per finalitat fomentar una base industrial europea de defensa competitiva i innovadora (Jean-Claude Juncker). Per impulsar aquests projectes de defensa el pròxim pressupost de la Unió Europea comptarà amb 13.000 milions d'euros, l'objectiu dels quals serà fomentar que els estats membres realitzin compres conjuntes de fabricació europea que evitin duplicitats de capacitats i ineficiències.

El Fons Europeu de Defensa s'estructura a través de dues finestres "finestra de capacitats", la finalitat de les quals serà ajudar a finançar a aquells estats que de manera conjunta adquireixin un mateix material militar, que els surti més econòmic. L'esquema de finançament preveu que per cada euro invertit per la UE, els estats membres destinin quatre euros del seu pressupost, la qual cosa equival a què es destinin en total 5.000 milions d'euros anuals a l'adquisició de material militar. La segona "finestra de recerca" té per finalitat incentivar, a través de fons europeus, la recerca en nous projectes de material de defensa tecnologies innovadores en matèria de seguretat i defensa, en les àrees d'electrònica, metamaterials, encriptació, drons o robòtica.Estats Units negocia entrar en els projectes industrials de defensa de la UE

A Washington no van agradar aquests projectes de desenvolupament industrial de defensa adoptats en el marc de la PESCO, van al·legar que els mateixos suposen un clar impuls a la indústria europea, la qual cosa pot posar en risc l'hegemonia en el mercat mundial de la indústria militar nord-americana. Estats Units tem que el tímid impuls a la indústria europea de la defensa pugui amenaçar a llarg termini el domini nord-americà en el mercat d'armes, tem que es repeteixi el fenomen Airbus que en el 1969 va llançar el projecte A300 per a competir amb Boeing, que fins llavors dominava completament el mercat d'avions comercials. Cinquanta anys després Airbus ha arrabassat a Boeing el 50% del mercat. En política monetària, Europa va crear l'euro ara fa 20 anys, i ara ja pot rivalitzar amb una moneda de referència.

D'altra banda el govern Trump està preocupat per perdre el mercat d'armes dins la UE, els preocupa que els estats de la UE disminueixin les seves compres d'armes a la indústria nord-americana i optin pel mercat interior europeu. Entre 2011 i 2015 les empreses nord-americanes van copar el 81% del mercat d'armes a Europa, enfront del 19% de les vendes de la UE als EUA. En definitiva els dos temors americans davant l'impuls de la UE de la indústria europea de defensa són que d'una banda disminueixin les adquisicions europees a la indústria nord-americana i en segon lloc que les exportacions europees a la resta del món facin disminuir les quotes de mercat nord-americà.

L'empipament de Trump ha estat tal que al maig va amenaçar amb represàlies comercials a la UE si posava limitacions a les seves empreses per entrar en aquests projectes militars. L'escull que irrita els nord-americans el trobem en el Reglament del Fons Europeu de Defensa. El Reglament permet la participació d'empreses no comunitàries (nord-americanes, angleses o israelianes) però exigeix que la propietat intel·lectual del projecte sigui exclusivament europea i no permet que països tercers imposin controls a l'exportació de l'armament construït a Europa, és a dir que els EUA no podrien vetar una exportació europea a un tercer país al·legant que comparteixen tecnologia i és contrària als seus interessos, o al contrari que la UE imposi restriccions a una venda nord-americana per a que aquestes armes portin tecnologia de la UE. La participació en projectes PESCO també és limitada i estarà sotmesa a l'aprovació unànime dels països de la UE, la qual cosa genera temor als Estats Units a que un sol veto d'un país els pugui deixar fora. Si tenim present que les exportacions d'armes són instrument de política exterior, aquestes normes europees de propietat intel·lectual i transferència de tecnologies poden suposar un element de control europeu sobre les exportacions dels nord-americans, cosa que per a ells és inacceptable. És per aquesta raó que Washington exigeix als països de la UE que modifiquin el Reglament i amenaça amb impedir que empreses americanes participin en el desenvolupament d'armes a Europa. O canvien les normes o les empreses europees hauran de triar: o renuncien a utilitzar capacitats nord-americanes o hauran de desenvolupar les seves pròpies (veto tecnològic). També amenacen amb no permetre la participació de la indústria de defensa europea amb la indústria nord-americana en territori dels EUA.

En aquests dies i després de mesos de negociació, la UE anuncia que Europa i els Estats Units estan a punt d'arribar a un acord que permeti a les empreses americanes unir-se als projectes militars europeus i beneficiar-se del Fons Europeu de Defensa. El que no han transmès és el contingut de l'acord ni el seu abast.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/11/16/estats-units-negocia-entrar-en-els-projectes-industrials-de-defensa-de-la-ue/feed/ 0
La tragèdia del poble kurd https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/10/29/la-tragedia-del-poble-kurd/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/10/29/la-tragedia-del-poble-kurd/#respond Tue, 29 Oct 2019 10:51:46 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=889 alt --> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau L'imperi otomà després de la seva derrota en la 1ª Guerra Mundial va quedar desfet i de les seves cendres van néixer diversos nous estats, però un d'aquells pobles, el kurd, al qual les potències occidentals vencedores van prometre un referèndum d'emancipació no es va acabar complint, … Continue reading "La tragèdia del poble kurd"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'imperi otomà després de la seva derrota en la 1ª Guerra Mundial va quedar desfet i de les seves cendres van néixer diversos nous estats, però un d'aquells pobles, el kurd, al qual les potències occidentals vencedores van prometre un referèndum d'emancipació no es va acabar complint, amb la qual cosa el poble kurd va quedar dividit entre quatre estats: Turquia, l'Iraq, Iran i Síria.

A Turquia, el govern que porta dècades reprimint a la població de la regió del Kurdistan dins les seves fronteres, després de la creació de la guerrilla kurda del PKK i d'un dels diversos alçaments, en la dècada del 1990, va llançar una ofensiva militar que va bombardejar i va arrasar uns tres mil pobles, va provocar un desplaçament forçós de dos o tres milions de persones amb milers de morts i va prohibir la llengua i cultura kurdes. Gran part de la població kurda, per a fugir de la repressió turca, va buscar refugi al Kurdistan sirià.

Va ser a Síria, després de l'inici en el 2013 de l'aixecament popular contra la dictadura de Baixar al-Àssad, transformat en guerra civil, quan els kurds d'aquest país es van fer forts en el nord-est del país a la seva frontera amb Turquia, van crear les milícies Unitats de Protecció Popular (YPG) i es van enfrontar amb èxit a l'ISIS (Estat Islàmic) en la seva pretensió de crear un califat. Alhora que construïen Rojava, un territori on es van dur a terme importants transformacions socials i polítiques amb les quals es pretenia construir una regió autònoma o mini estat dins de Síria.

Cert és que, això va ser possible per l'ajuda prestada pels Estats Units que, mitjançant bombardejos, subministrament d'armes, assessors i tropes militars, va ajudar a les YPG a enfrontar-se i vèncer a l'ISIS i altres grups rebels en els seus territoris. Però ara, en l'encara no resolt conflicte sirià, el president Donald Trump va decidir abandonar Síria deixant als kurds a sotmès al seu pitjor enemic, l'exèrcit turc. Recep Tayyip Erdogan, ja havia advertit que no permetria la creació d'un miniestat kurd a la seva frontera, des d'on es pogués donar cobertura al PKK amb el qual col·laboren les milícies YPG.

La tragèdia del poble kurd

La retirada de les tropes dels EUA va donar pas immediat a bombardejos i a la invasió de l'exèrcit turc del Kurdistan de Sirià, amb centenars de morts i milers de desplaçats. Això es va fer, sens dubte, amb el permís dels EUA. Així, de nou el poble kurd era abandonat per Occident, perquè Europa no va fer una altra cosa que demanar moderació a Turquia, país amb qui mantenen estrets llaços comercials, importants vendes d'armes i amb qui estan associats dins de l'OTAN.

Rússia com a aliat del govern sirià de Baixar Al-Àssad, va aprofitar la retirada dels EUA per negociar amb Turquia una sortida de la crisi. Després de la trobada entre Vladimir Putin i Tayyip Erdogan ha arribat l'acord acceptat per al-Àssad i els kurds de Síria, segons el qual es crea una zona tampó de deu quilòmetres davant la frontera turca vigilada conjuntament per tropes de Rússia, Turquia i afins al govern de Síria. Les milícies kurdes de l'YPG hauran de situar-se a no menys de 30 km de la frontera per garantir que no es donarà cap suport a la dissidència kurda de Turquia.

D'altra banda, a Turquia, a la base militar d'Incirlik, els EUA mantenen armes nuclears tàctiques (per ser llançades des de caces bombarders), amb la qual cosa els llaços militars entre tots dos països són molt estrets. Per això la invasió del Kurdistan sirià va comptar amb el beneplàcit nord-americà. Amb l'OTAN passa el mateix. Des de l'inici de la guerra civil a Síria, Turquia va demanar ajuda a l'OTAN, i el resultat va ser el desplegament d'un operatiu militar a la base d'Incirlik per a repel·lir possibles atacs des de Síria, en el qual participa Espanya amb el desplegament d'una bateria de míssils Patriot i 149 militars. A tot això cal afegir les múltiples vendes d'armes europees a Turquia. Espanya, entre els anys 2008 i 2017, va exportar per valor de 672,9 milions d'euros. Amb la qual cosa la complicitat d'Espanya en les polítiques militars de Turquia en els atacs militars i repressió dels kurds són incontestables.

Conclusió: Europa i els Estats Units són còmplices de tota la tragèdia que ha viscut la població de Síria amb més de 500.000 morts i els dotze milions de persones desplaçades. Sens dubte també la resta dels països que han intervingut en aquesta guerra civil, Rússia, Iran i les monarquies dels petrodòlars (l'Aràbia Saudita, Catar, EAU...). Perquè tots ells han ajudat a alguna de les parts a la guerra civil que ha assolat el país. Una població siriana que era multiètnica, on convivien, entre altres, els kurds, que després de dur a terme un sacrifici en la seva lluita contra el gihadisme de l'ISIS, i haver aconseguit certa estabilitat política, ara de nou es veuen obligats a abandonar una part del seu territori, la qual cosa serà motiu de nous conflictes.

Un greuge actual al qual se sumen molts altres anteriors, la repressió turca, la repressió a l'Iraq per part del règim de Sadam Husein que els va bombardejar amb armes químiques, la repressió a l'Iran. La tragèdia que pateix el poble kurd és un dels obstacles més grans per aconseguir la pacificació d'Orient Mitjà.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/10/29/la-tragedia-del-poble-kurd/feed/ 0
Corrupció, pagaments irreals d'assistents i sobresous d'eurodiputats https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/10/07/corrupcio-pagaments-irreals-dassistents-i-sobresous-deurodiputats/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/10/07/corrupcio-pagaments-irreals-dassistents-i-sobresous-deurodiputats/#respond Mon, 07 Oct 2019 19:48:24 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=875 Continue reading "Corrupció, pagaments irreals d'assistents i sobresous d'eurodiputats"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Aquests dies els candidats a comissaris de la UE estan passant examen davant d'una comissió d'europarlamentaris.  Una d'elles és l'eurodiputada Sylvie Goulard, candidata a comissària i que haurà de fer-se càrrec del Mercat Interior, amb unes responsabilitats molt reforçades que inclouen la nova direcció general d'indústria de Defensa. Un càrrec amb molta pressió per part dels poders empresarials.

En la sessió de preguntes a la qual l'han sotmès han abordat els dos punts negres de la seva trajectòria política. Goulard està essent investigada d'una banda per la justícia francesa i per l'Oficina Europea Antifrau (OLAF) i per una altra per sous percebuts d'un think-thank nord-americà mentre era eurodiputada. Sobre la candidata de Macron pesen sospites fundades de corrupció, per desviament de fons.

L'Oficina Europea Antifrau i la Justícia francesa la investiguen per salaris ficticis a un assistent al Parlament Europeu, Goulard va seguir pagant el sou d'assistent parlamentari a un membre del seu equip que ja no exercia les seves funcions i es dedicava a tasques al partit. Ella el va contractar i ell va cobrar, però mai es va poder acreditar que hagués treballat; en una investigació interna del Parlament van considerar que es va tractar d'una irregularitat administrativa sense mala intenció i la van obligar a retornar 45.000€, xifra que s'estima que va pagar de manera irregular amb fons europeus. El cas contínua sota investigació. Senzillament això es diu corrupció.  Va aprofitar-se del seu lloc d'europarlamentària per obtenir uns rèdits o polítics o econòmics.

Aquest assumpte li va costar haver de dimitir com a ministra de Defensa a França a només un mes després de ser nomenada. Aquests fets són tan greus com per dimitir de ministra a França, però no ho són com per ser Comissària a Europa?

L'altre tema pel qual l'examinen i pel qual ha estat criticada és per rebre una compensació econòmica o "salari extra" de 10.000 €/mensuals durant 3 anys, del 2013 al 2015, per part d'un think-tank nord-americà, l'Institut Berggruen, mentre continuava exercint les tasques d'eurodiputada. Segons Goulard era legal i ho va declarar.

Segurament és legal que un eurodiputat pugui cobrar "sobresous" d'empreses que aprofiten el paper i la influència del diputat o eurodiputat per treballar en favor dels interessos de l'empresa. Legalitat que cal qüestionar-la per part dels electors perquè en definitiva la qüestió radica en si defensa els interessos dels ciutadans o els interessos de l'empresa. Els eurodiputats cobren un bon sou perquè no necessitin vendre's al millor postor, perquè les normes que aproven al Parlament representin l'equilibri d'interessos, prevalent el bé comú i no aprovin les normes que beneficien als més poderosos.

Encara que sigui legal que un eurodiputat cobri un sou d'una empresa, resulta immoral i ens mostra una persona amb molt poca integritat moral que genera desconfiança sobre els seus valors ètics i ens mostra la seva fragilitat moral per  encarar el seu lloc de responsabilitat futur com a Comissària del Mercat Interior.

Algun dia els ciutadans ens prendrem seriosament el deteriorament o el càncer que suposa la corrupció?

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/10/07/corrupcio-pagaments-irreals-dassistents-i-sobresous-deurodiputats/feed/ 0
La paranoia de la seguretat a Barcelona https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/10/01/la-paranoia-de-la-seguretat-a-barcelona/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/10/01/la-paranoia-de-la-seguretat-a-barcelona/#respond Tue, 01 Oct 2019 13:54:10 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=872 Continue reading "La paranoia de la seguretat a Barcelona"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Des de la 11-S de 2001 vivim una època amb estats d'emergència permanents, alertes antiterroristes i amenaces de tota mena. Sens dubte, una percepció subjectiva creada des dels aparells de les grans potències amb el suport de determinats sectors econòmics, corporacions transnacionals, amb la fi concreta de crear por entre la ciutadania i així poder augmentar aquella seguretat que beneficia els seus interessos, entre altres, els de les empreses militars i de seguretat.

Un discurs de la por que ha facilitat que els governs arbitressin moltes mesures securitàries que, combinades amb la crisi econòmica del 2008, han propiciat l'aparició de partits polítics ultra nacionalistes que han responsabilitzat als migrants de les inseguretats que, d'altra banda, són inevitables en un món dominat per una mercantilització de totes les relacions humanes. Fet que, al mateix temps, provoca moltes desigualtats econòmiques i socials, i que deixa en mal estat molta ciutadania. Un discurs de la por que, desgraciadament, ha calat entre la ciutadania que demana més seguretat.

Ara aquesta onada d'inseguretat ha arribat a la ciutat de Barcelona i a Catalunya fins aconseguir certa paranoia en determinats sectors empresarials, els vinculats al turisme, l'hostaleria, la restauració i el comerç.

Els mitjans de comunicació tenen molta responsabilitat en aquesta alarma securitària, perquè durant el darrer any, a Barcelona, qualsevol petit delicte l'han convertit en notícia, donant molta audiència a les crítiques de la majoria dels partits polítics per desgastar d'aquesta manera el govern de la ciutat d'Ada Colau.

Els milions de turistes anuals que arriben a Barcelona atreuen el crim organitzat, que ve a Barcelona a delinquir, d'aquí que augmentin els furts, robatoris, la droga i la prostitució. Aquesta arribada massiva de turistes converteix la ciutat en un gran negoci pels sectors hotelers, els de l'oci nocturn, comerç, promotors d'habitatge i plataformes de pisos turístics com Airbnb. A més, existeix una altra qüestió important, la desigualtat econòmica, el 20% de població que viu en el llindar de la pobresa (Informe Caritas), que provoca marginació social a barris degradats, factor que desgraciadament afavoreix la delinqüència.

És cert però el que mostren les estadístiques, l'augment d'un 30% dels delictes a Barcelona. Una de les principals reivindicacions dels sectors empresarials que tenen la ciutat com a negoci és la d'augmentar la presència policial pel control de l'espai públic i una major repressió al delinqüent. Però un govern amb compromís social hauria de contrarestar el discurs de la por i de la inseguretat, arbitrant mesures de confiança amb els mitjans clàssics de policia i justícia (seria demagògic no dir que s'ha de comptar amb ells). Encara que, això sí, introduint canvis en les seves actuacions, per exemple: el guàrdia urbà de proximitat, de barri, aquell que passeja a peu i és reconegut pels veïns. Però també, introduint mesures de cura a la població que no té les seves necessitats més peremptòries cobertes, amb serveis socials, culturals, d'habitatge, renda mínima garantida...

També, i és fonamental, s'hauria d'arbitrar millor la participació de la població en els assumptes públics, entre ells el de la seguretat. Existeixen taules de mediació i participació als districtes, per fer-les mes operatives amb la participació de tots els agents socials organitzats en els barris, perquè ells poden ajudar a trencar el cicle de la por i la inseguretat i ajudar la convivència ciutadana.

Barcelona i la resta de les ciutats de Catalunya són segures, com ho són la gran majoria de les ciutats europees. La seguretat ciutadana forma part del gran esforç que les societats europees van fer després de la 2a Guerra Mundial per construir l'estat del benestar. Els governs dels ajuntaments, la Generalitat i de l'Estat, d'una banda, han de combatre la percepció i el discurs de la por; adequar, segons les necessitats, els recursos clàssics de guàrdia urbana, policia i mitjans judicials; però també, combatre l'aparició de grups autoorganitzats, perquè això obre el camí a que l'extrema dreta imposi la llei en l'espai públic; finalment, el ja indicat de disposar de la màxima cura de les persones que no tenen cobertes les seves necessitats bàsiques. Segur que això augmentaria la seguretat i la convivència a les ciutats

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/10/01/la-paranoia-de-la-seguretat-a-barcelona/feed/ 0
Drons ataquen una refineria, guerra deshumanitzada https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/09/19/drons-ataquen-una-refineria-guerra-deshumanitzada/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/09/19/drons-ataquen-una-refineria-guerra-deshumanitzada/#respond Thu, 19 Sep 2019 17:36:37 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=857 Continue reading "Drons ataquen una refineria, guerra deshumanitzada"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

La nit del 14 de setembre vam veure imatges d'una refineria de petroli en flames a l'Aràbia Saudita. L'incendi es va produir amb el llançament de projectils des d'un grup de drons, que són avions no tripulats. Aquest tipus d'atacs contra persones concretes a les quals es volia matar o atacs a infraestructures determinades han estat utilitzats de manera freqüent per part dels Estats Units en la seva lluita contra el terrorisme a l'Afganistan, el Pakistan, l'Iraq, el Iemen o Somàlia, o en certes ocasions han estat utilitzats per part d'Israel sobre els territoris palestins. Fins ara l'ús d'aquesta tecnologia per llançar projectils era exclusiu dels països tecnològicament avançats.

El que hi ha de nou en la notícia és que aquesta tecnologia s'ha utilitzat contra un país aliat dels Estats Units, s'ha utilitzat contra els interessos econòmics de l'Aràbia Saudita, s'ha atacat la producció de petroli. Els mitjans de comunicació aquests dies s'han centrat en especular sobre dues qüestions. La primera sobre l'autoria, els rebels houthis del Iemen afirmen que han estat ells, però els serveis d'intel·ligència militar nord-americans ho posen en dubte i s'inclinen per acusar a l'Iran d'aquest atac. La segona qüestió s'ha centrat en la tecnologia capdavantera utilitzada; si els míssils han sortit del Iemen s'han hagut d'utilitzar drons de gran potència que havien de travessar de 1.000 a 1.300 km de distància, aeroports grans i sistemes de guiat complexos per comandar en xarxa de 10 a 20 drons. Altres fonts afirmen o especulen sobre que en l'atac es poden haver utilitzat drons i míssils creuer. Tot això és car i els rebels no deuen tenir tants recursos econòmics i tecnològics per a aquest tipus d'atac, encara que els houthis són el grup no estatal més expert a utilitzar drons kamikazes. Aquest dimecres militars de l'Aràbia Saudita han presentat les restes de projectils i drons i utilitzats en l'atac i que segons ells són atribuïbles a Iran, encara que no poden afirmar l'emplaçament des d'on van sorgir.

Si realment tota l'operativa prové de l'Iran, si ells estan darrere d'aquest atac, estan enviant un missatge molt clar: fins i tot sense armes nuclears l'Iran té la capacitat de causar greus danys a l'economia de l'Aràbia Saudita i de rebot a tota l'economia mundial. Cal prendre nota d'aquest missatge i no aventurar-se a portar respostes militars i a repensar les polítiques d'assetjament.

El mercat dels drons s'ha disparat, els xinesos han venut molts d'aquests aparells a diversos països de l'Orient Mitjà. Qualsevol país amb una base industrial raonable pot transformar aquests aparells en avions de combat.

L'ús d'aquestes noves armes, drons amb projectils, aprofundeix en la idea d'un nou tipus de combat, permet atacar objectius precisos, sense pilots arriscant la seva vida i amb uns nivells baixos de víctimes col·laterals. Aquestes noves armes estan dissenyades amb mentalitat occidental, atacar amb "baixes zero" i de baix impacte en l'opinió pública, de manera que no tinguin cost electoral pels polítics que decideixin utilizar aquesta tecnologia per a dur a terme un atac.

Però aquest atac ens posa sobre la taula que aquesta tecnologia també ha arribat als països tecnològicament no tan avançats i és un senyal per a prendre's seriosament el debat sobre on ens pot conduir el desenvolupament d'armes dotades amb intel·ligència artificial i capacitat de dur a terme atacs sense intervenció humana.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/09/19/drons-ataquen-una-refineria-guerra-deshumanitzada/feed/ 0
La inseguretat ciutadana a Barcelona https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/09/10/la-inseguretat-ciutadana-a-barcelona/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/09/10/la-inseguretat-ciutadana-a-barcelona/#respond Tue, 10 Sep 2019 11:29:18 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=842 Continue reading "La inseguretat ciutadana a Barcelona"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

En l'últim any a Barcelona s'ha dut a terme una forta mobilització de diverses forces socials denunciant l'augment de la inseguretat ciutadana a causa d'un augment de la delinqüència a través de furts, robatoris, baralles, assassinats i increment del crim organitzat. Forces socials en les quals estan presents els lobbys locals de l'hostaleria, la restauració i el comerç, els partits polítics conservadors, però també d'esquerres, perquè membres del PSC i ERC en la campanya electoral de les municipals van utilitzar la inseguretat per desgastar la candidatura d'Ada Colau. Forces a les quals es van sumar els mitjans de comunicació, donant molta audiència a qualsevol incident que afecti la seguretat ciutadana a Barcelona, i, que ha prosseguit després del pacte polític d'esquerres entre els Comuns i el PSC.

Sense desmentir el que les estadístiques assenyalen, que cert és que els índexos de criminalitat han augmentat a Barcelona, també cert és que la inseguretat ha estat utilitzada per construir un discurs molt reaccionari (abans ho dèiem així) que busca infondre por entre la població amb una clara inclinació a buscar la causa de la inseguretat en els emigrants. I amb una reivindicació, augmentar la presència policial de control de l'espai públic i una persecució i repressió més gran del delinqüent.

Aquesta preocupació ha calat fortament entre la població i s'han succeït algunes manifestacions reclamant més seguretat a les autoritats, i, cert és que aquestes han de prendre mesures davant l'augment dels delictes. Però al mateix temps cal analitzar les causes que motiven l'increment de la delinqüència, i entre elles, hi ha una que sobresurt, l'arribada de 30 milions de turistes anuals a la ciutat, la qual cosa impulsa la proliferació de pisos turístics i l'oci nocturn amb el trastorn que això provoca en la convivència ciutadana. Fets que incentiven l'arribada de delinqüència organitzada de l'exterior especialista en el furt, la prostitució i la droga. A més, existeix una altra causa endèmica, la desigualtat econòmica de les capes socials més deprimides entre les quals es troba els migrants, alguns d'ells sense papers que els aboca a "buscar-se la vida" en l'espai públic amb la venda il·legal dels manteros i que per a alguns provoca inseguretat.

Davant això, les autoritats competents han de prendre mesures per a donar resposta a les demandes ciutadanes, i, si una de les causes és el turisme massiu, llavors, la primera mesura és imposar una taxa al turisme i augmentar les dels locals d'oci nocturn i hotels. Augment d'impostos que també afectaran a la resta de la població, perquè si es reclamen més mitjans, aquests requereixen d'ingressos més alts i la taxa turística no aconseguirà sufragar els costos d'augment dels cossos de seguretat i judicials.

Però, a més, s'ha de tenir en compte una altra premissa, la seguretat total és impossible, i menys a les ciutats. Perquè és precisament a les grans conurbacions urbanes on es concentra el major nombre de ciutadans del món, en la de Barcelona 5,1 milions d'habitants en relació als 7,6 milions per a tota Catalunya, dels quals 802.000 són estrangers. I, és per aquest motiu que, l'espai urbà és on es dirimeix el nombre més alt de conflictes. Conflictes que en la seva major part estan directament relacionats amb la mercantilització de la ciutat, perquè la ciutat com a tal és un negoci. Fet, que al costat de la diversitat i pluralitat de les persones que conviuen en les conurbacions urbanes complica les relacions humanes. És llavors, la confrontació d'interessos i la diversitat social i cultural la que genera els conflictes, i el repte és com afrontar-los, aprendre a gestionar-los i transformar-los de manera positiva creant relacions de respecte mutu, de reciprocitat, de justícia mitjançant accions que no comportin violència.

És clar que davant l'alarma social que s'ha creat, les autoritats han de donar respostes i la primera és incrementar mesures de calma policials i socials. Però alhora, i aquestes són més importants, s'han de desenvolupar polítiques públiques en serveis que van des dels tradicionals, guàrdia urbana, policia i mitjans judicials; a altres com serveis socials, culturals, mobilitat, educatives i sanitàries. Serveis que tenen com a funció l'atenció prioritària a aquells sectors de la ciutadania més vulnerables, perquè no tenen cobertes les necessitats més essencials. En aquest sentit, per tant, la seguretat ciutadana no es pot equiparar només a un problema d'ordre públic i a mesures per combatre el delicte, sinó que ha de tenir una visió social integradora de preservar la convivència i el bé comú per a tota la ciutadania.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/09/10/la-inseguretat-ciutadana-a-barcelona/feed/ 0
El llast de la violència a l'Amèrica Llatina https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/09/05/el-llast-de-la-violencia-a-lamerica-llatina/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/09/05/el-llast-de-la-violencia-a-lamerica-llatina/#respond Thu, 05 Sep 2019 13:41:23 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=833 Continue reading "El llast de la violència a l'Amèrica Llatina"]]> Tica Font. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Llatinoamèrica ostenta el títol de ser la regió amb la taxa d'homicidis més elevada del món. El nivell de violència a les ciutats d'Amèrica Llatina s'assembla, per la intensitat, a un escenari de guerra silenciosa o guerra invisible. 7 dels 20 països amb taxa més alta d'assassinats mundials en el 2017 són llatinoamericans. De les 50 ciutats amb nivells d'homicidis més alts, 42 es troben a l'Amèrica Llatina, Los Cabos (Mèxic 365 homicidis), Caracas (Veneçuela 3.387 homicidis), Acapulco (Mèxic 910 homicidis), Natal (Brasil 1.378 homicidis) i Tijuana (Mèxic 1.897 homicidis) són ciutats que superen les 100 morts per cada 100.000 habitants i any.

La major part d'aquestes morts no són fruit de les guerres, de conflictes armats, no són lluites pel poder polític, són producte d'economies il·legals com el narcotràfic, el tràfic de persones o òrgans, de la violència de bandes o 'maras', del control territorial i de la violència interpersonal en la vida quotidiana. Economies que no funcionen sense l'aplicació de violència.

La violència té uns efectes directes en la vida de les persones i en el desenvolupament econòmic del país. En aquelles zones o poblacions amb elevades taxes de criminalitat, la qualitat de vida de les persones es veu altament reduïda, en tant que aquesta violència les impedeix tenir treballs estables, gaudir dels espais públics segurs o tenir restringit el dret de moure's amb llibertat pel seu barri; la violència provoca baix rendiment escolar, altes taxes d'abandonament escolar entre adolescents i en definitiva la por que imposen en els barris provoca que es trenqui el teixit associatiu, les formes d'organització veïnals, modifica les conductes de la gent i augmenta la vulnerabilitat de les dones.

Les bandes, les 'maras' o el narcotràfic, amb les seves formes de control territorial, de control de la vida de les persones que viuen en aquest territori, de l'extorsió econòmica que exerceixen, de la imposició de treballar per a ells o de la por que imposen, trenquen les estructures relacionals de la població.

Enfront d'aquesta violència, que l'Organització Mundial de la Salut denomina com d'epidèmia i que afirma que s'està tornant crònica en algunes zones urbanes, els governs dels diferents estats d'Amèrica Llatina han aplicat la mateixa recepta política, la de «mà dura". Aquesta política ha consistit a incrementar el nombre de policies al carrer, excessos dels mateixos cossos de seguretat, modificar el codi penal en el sentit d'endurir les penes de presó i rebaixar l'edat d'entrada a presó per  incloure a joves de 'maras' o bandes i finalment de militaritzar la seguretat incorporant als militars en les tasques pròpies de la policia. La incorporació de l'exèrcit en tasques policials o la creació d'unitats especials fora de la policia, s'ha implantat com a mesura per contrarestar l'alta corrupció dels cossos policials; però aquesta política de mà dura i la presència de l'exèrcit al carrer ha suposat un augment de desapareguts o d'execucions extrajudicials.

Aquestes polítiques han provocat un increment notable de membres de bandes empresonats i un augment dels anys de condemna, la qual cosa ha suposat un increment considerable de la gent empresonada, a presons ja col·lapsades i que com a efecte contrari al perseguit, han facilitat que les xarxes criminals s'organitzin  millor i que des de dins de les mateixes presons reforcin la seva estructura orgànica.

D'altra banda cal considerar els alts índexos de corrupció dels estaments públics amb diners que provenen de les diverses formes d'economia il·legal com el narcotràfic o el tràfic de persones, corrupció que afecta als cossos policials, els polítics electes, als jutges o els empresaris. Els alts índexos de corrupció són principals factors de la baixa confiança i credibilitat en les institucions públiques; en concret la policia és un dels estament més degradats i amb menor suport de la població i, no només per la corrupció sinó també per la multitud de casos de denúncies per excessos o de denúncies d'execucions extrajudicials per part de les forces de seguretat i pels elevats índexos d'impunitat. Aquest deteriorament de les institucions públiques acaba fomentant que els països centreamericans s'hagin convertit en la principal ruta de la droga i el tràfic de persones cap als Estats Units.

Els desplaçaments de població centreamericana creuant Mèxic fins els Estats Units no és nova. Fa prou anys que es donen, però en els moviments actuals de població es pot apreciar com la violència exercida per les 'maras', les bandes o els grups criminals s'ha convertit en un factor rellevant en l'emigració; al mateix temps que està essent un factor important en els desplaçaments de població entre ciutats o dins de la mateixa ciutat. La població fuig de les extorsions i amenaces. En una ciutat el control social i territorial de les bandes o les 'maras' pot arribar a ser tan asfixiant o generar suficient por entre les famílies que el millor és marxar. Les conseqüències del desplaçament o la migració per a aquestes famílies són enormes. Abandonen la casa, les escoles, els treballs i els escassos recursos econòmics de la família i tot això afecta de forma profunda els vincles familiars i els vincles comunitaris.

Per a la població la situació que viuen és tan dura que políticament estan sorgint populismes que defensen la «mà dura», candidats polítics que guanyen eleccions però que governen de forma autoritària i que poden arribar a posar en perill el poc que s'ha aconseguit en drets democràtics, polítics, socials o econòmics. Des de fa més de 20 anys que s'estan aplicant les mateixes polítiques públiques, les mateixes receptes per combatre la violència com poden ser el populisme punitiu i repressor o polítiques de frontera que limiten el pas de persones, les mateixes polítiques que ja s'ha vist que són obsoletes, però que poden generar vots fent creure a la gent que amb mà dura tot anirà millor.

El segon element preocupant són les esglésies evangèliques amb un missatge ultraconservador. Aquestes esglésies han estat determinants en la victòria de Bolsonaro al Brasil, a Costa Rica el candidat a les eleccions a president i predicador evangèlic, va convulsionar les eleccions amb un programa populista que explota el sentiment popular antipolític i religiós, o a Colòmbia, on les esglésies evangèliques van aconseguir decantar la balança pel «no» en el referèndum sobre els acords de pau amb la guerrilla de les FARC.

No tinc respostes o propostes i menys respostes simples i de curt termini per a revertir aquesta situació. En tot cas sí que estic convençuda que les receptes polítiques que s'han aplicat fins ara no han resultat, o que cal aplicar respostes de llarg termini.

Amèrica Llatina no és la regió més pobre del món, però sí que és la regió més desigual, és important revertir o disminuir les violències estructurals, disminuir les bretxes estructurals com: reduir el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, eliminar la pobresa extrema, revertir la falta d'infraestructures (eminentment on viuen els més pobres: clavegueram, aigua potable o transport públic), la segregació de població en funció dels recursos econòmics (guetos), incrementar l'escolarització infantil i juvenil, millorar la salut, respectar les minories. En definitiva respectar els Drets Humans, posar les persones, la igualtat entre les persones i la dignitat de les persones en el centre de les polítiques, canviar l'estil de vida i el model de creixement implantant, respectant el medi ambient.

Impulsar polítiques que ajudin les dones a exercir els seus drets als recursos econòmics, poder accedir a la propietat, poder accedir a la propietat de la terra, a combatre el patriarcat que provoca tantes violacions dels drets de les dones. Els joves necessiten oportunitats reals d'inclusió social, necessiten programes educatius, laborals, culturals, esportius i recreatius que els permetin optar per plans de vida en societat. Els joves necessiten treballs legals com a alternativa al crim organitzat o a les bandes delinqüencials.

També podríem pensar en mesures més problemàtiques políticament com legalitzar la droga. Si la producció, distribució i consum són legals, si es regulen i paguen impostos una bona part de la criminalitat i la violència disminuiria.

Però és necessari que la població de tot el món estigui organitzada, que creixi el teixit social on les persones ens donem suport mútuament, però també organitzacions que plantegin respostes i propostes polítiques que ens ajudin a conviure, respectant la diversitat i els drets humans de totes les persones. En definitiva és necessari que tots participem en la construcció d'un món millor, és important que aquest treball no el deleguem en els polítics.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/09/05/el-llast-de-la-violencia-a-lamerica-llatina/feed/ 0
Les contradiccions del Procés català https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/07/20/les-contradiccions-del-proces-catala/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/07/20/les-contradiccions-del-proces-catala/#respond Sat, 20 Jul 2019 11:32:05 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=827 Continue reading "Les contradiccions del Procés català"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Les aigües baixen mogudes en el bloc sobiranista que promou la independència de Catalunya. Un bloc que, malgrat les aparences, mai s'ha mantingut unit, perquè la lluita per l'hegemonia política sempre ha estat dura i acarnissada entre els seus membres, l'espai post-convergent (amb els seus diversos noms), ERC i la CUP. Però després de les eleccions municipals del 26-M, aquestes diferències s'han convertit en abismals i cadascun dels partits s'ha embolicat en la seva capa i ha llançat per la borda la unitat estratègica per pactar d'acord amb els interessos particulars de cadascun dels partits en el seu accés als organismes en què es podia accedir al poder, tant en ajuntaments com en els consells comarcals i diputacions.

Això que per als moviments cívics ANC i Ómnium resulta un greu problema per  aconseguir els seus objectius d'autodeterminació i independència, no ho és pel sentit comú de la política, ni pels partits polítics que estan immersos en ella, perquè forma part de la lògica comuna que s'estableixin pactes de governabilitat segons la realitat política de cada conjuntura local. N'hi ha prou amb treure a col·lació a un mestre de l'estratègia política, Maquiavel. Per a ell, la negociació i el pacte són les principals virtuts a les que el príncep s'ha de sotmetre abans que endinsar-se per camins més escabrosos. Diàleg, que sí l'ocasió ho fa possible, fins i tot ha de contemplar l'enemic, sempre que sigui per la finalitat última d'aconseguir objectius polítics.

Això en la realitat política de Catalunya s'ha traduït en pactes una miqueta inversemblants i que escassos mesos enrere eren impossibles. Pactes, que després del 26-M s'han convertit en la pedra de toc per accedir al poder en molts organismes catalans. Així, es pot veure com ERC ha arrabassat 26 alcaldies als postconvergents, i en 7 casos gràcies als vots de socialistes, entre altres, ciutats tan emblemàtiques com Figueres i Sant Cugat del Vallés. A la inversa, a 32 municipis JuntsxCat i PSC han pactat, dels quals, quatre han donat l'alcaldia al PSC i la resta per a JxCat, molts en detriment d'ERC. Cert és que, en 50 municipis la unitat sobiranista ha funcionat i JxCat i ERC han pactat el govern de la ciutat, i aconseguit ciutats emblemàtiques com Lleida, Tarragona, Reus i Manresa, ciutats on han comptat amb el suport, a vegades de la CUP, en altres de Comuns/Podem.

Els llocs on les espurnes d'enfrontament han sorgit amb més virulència han estat per aconseguir l'alcaldia de la capital de Catalunya i a la Diputació de Barcelona. A l'ajuntament de la ciutat comtal el pacte del PSC amb els Comuns ha portat Ada Colau a l'alcaldia que, encara que empatats en regidors amb ERC, els Comuns van quedar amb escassos vots per sota d'ERC. Però a la Diputació de Barcelona ha estat a l'inrevés, JxCat (7 diputats) en lloc de pactar amb ERC (16 diputats) ha pactat amb el PSC (16 diputats) i li ha lliurat la presidència d'un organisme amb molt poder (un pressupost de mil milions d'euros).

No és un contrasentit, ni una traïció al procés ni al soberanisme. És pur pragmatisme polític, fruit de la conjuntura política de cada espai i moment polític en què es viu, i que obeeix a unes lògiques que tenen a veure amb els interessos d'accés al poder per  governar els territoris, i també amb la consecució d'objectius polítics concrets que res tenen a veure amb els objectius del procés.

A més, i aquest és l'argument de més pes, en unes eleccions, sí no s'obté la majoria absoluta, no governa qui més vots obté, sinó qui és capaç d'aconseguir majories negociant i pactant. I tampoc els pactes han estat contra natura, sinó d'ideologies que en la majoria dels casos, i encara que alguns no els agradi, es complementen. JxCat, ERC, CUP, PSC, CUP, Comuns i Podemos, tenen en el concret moltes qüestions en les quals poden posar-se d'acord, deixant de banda a la dreta més dura, Ciutadans i PP, partits als quals en la majoria dels organismes s'ha deixat fora dels pactes. Encara que en algun petit municipi alguna negociació hi ha hagut; a Cabrera d'Anoia, Ciutadans i ERC van impedir al PSC governar; i a Sant Vicenç de Montalt, CUP, PSC, Ciutadans i PP es van aplegar per impedir que JxCat aconseguís l'alcaldia, que va passar a les mans del PSC.

El procés independentista fa aigües? No, però s'ha entrat en una altra dinàmica, s'ha abandonat la utopia per entrar en el pragmatisme polític, aquell que arracona principis per abordar la governabilitat concreta, que en definitiva és el que vol i necessita la ciutadania, i no el somni difús que ofereix el procés. I això és la política municipalista, la que s'exerceix per donar resposta a les necessitats més pròximes i immediates de la vida de les persones.

Després del 26-M, el Procés ha entrat en una nova fase. La multilateralitat s'ha imposat per pur realisme. Els polítics instal·lats en el frontisme dels blocs haurien de veure en la diversitat que ofereixen els pactes municipals el camí per recuperar la convivència entre les diverses sensibilitats de la ciutadania catalana.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/07/20/les-contradiccions-del-proces-catala/feed/ 0
No s'ha de tornar a votar, s'han de posar d'acord https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/07/10/no-sha-de-tornar-a-votar-shan-de-posar-dacord/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/07/10/no-sha-de-tornar-a-votar-shan-de-posar-dacord/#respond Wed, 10 Jul 2019 09:07:40 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=816 Continue reading "No s'ha de tornar a votar, s'han de posar d'acord"]]> Tica Font, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Els líders dels partits sembla que no tinguin capacitat per gestionar la diversitat política que manifesten els ciutadans a través del vot. Només a tall d'exemple a la Comunitat de Madrid (PSOE 37, PP 30, Cs 26, Mes Madrid 20, VOX 12 i Podemos-IU 7) la suma d'escons PP, Cs i Vox és suficient perquè es plantegin poder governar junts, però el missatge públic que ens ofereixen és el d'incapacitat per poder arribar a un acord de programa de govern. Pot ser que avui assistim a una escena insòlita, el mai vist fins ara, que s'arribi al ple d'investidura sense que hi hagi acord entre ells per  votar a un candidat. El fracàs de la sessió d'avui posarà en marxa el rellotge de dos mesos per poder arribar a un acord o haver de convocar noves eleccions. La dreta sembla incapaç d'arribar a acords entre les seves fraccions. El mateix podem dir de les negociacions a la Comunitat de Múrcia.

Vox, que té la clau de l'acord per a investir, vol treure profit de la seva posició i no donarà el seu suport al candidat de PP sinó és a canvi d'influir en el programa de govern i tenir càrrecs de govern. O cedeixen els altres o anem a eleccions!

Situació similar la trobem a l'esquerra. Hi ha dificultat entre PSOE (123 escons) i Podemos (66 escons) per trobar punts comuns programàtics que els permetin arribar a un acord de govern, després de cada reunió dels dos líders arriba el moment dels retrets o acusacions de no dir la veritat sobres les intencions de cadascun. Sánchez ofereix acords de programa, càrrecs intermedis i un govern en solitari socialista; Iglesias busca un govern de coalició i per tant tenir programa conjunt i repartiment de ministeris. Més o menys seriosament el president afirma o amenaça amb que si no hi ha investidura en la primera volta, no hi haurà segona volta, deixarà córrer el temps i noves eleccions el 10 de novembre.

Les intransigències que mostren els líders polítics donen una imatge negativa de la política, si no tenen capacitat per arribar a acords simples no ens podem imaginar com podran arribar a acords de gran importància pels ciutadans, com aturar i revertir el Canvi Climàtic o les grans desigualtats a la nostra societat. Si no tenen capacitat  per acordar sobre com repartir-se un govern, com serà possible que acordin la manera de regular el sistema financer?

El bipartidisme s'ha acabat, no hi ha dos projectes polítics en litigi, no hi haurà en molt de temps un projecte polític hegemònic que tingui el suport majoritari de la població. Els nous governs ja no es construiran entre iguals sinó entre diferents. El problema no és de la població, no es tracta que votem reiteradament fins que un partit obtingui la majoria absoluta. Són vostès els líders polítics els que han de gestionar la diversitat social, són vostès els que han de donar el missatge a la societat que entre diversos, i mantenint la identitat pròpia, és possible entendre's, és possible dialogar, escoltar-se i arribar a acords. És educatiu per a la societat que ens mostrin que cadascú ha cedit en honor del bé comú.

Si vostès no tenen capacitat per arribar a acords el missatge que ens fan arribar a la població és el de la impossibilitat de conviure junts i que per tant només és possible la imposició del més fort sobre el més feble. La societat necessita que vostès marquin un discurs diferent, un discurs de respecte, d'entesa, en definitiva un discurs constructiu.

L'opció no és tornar a votar, el repte és gestionar els resultats que tenim.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/07/10/no-sha-de-tornar-a-votar-shan-de-posar-dacord/feed/ 0
Espanya i el nou caça bombarder https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/07/04/807/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/07/04/807/#respond Thu, 04 Jul 2019 12:38:32 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=807 Continue reading "Espanya i el nou caça bombarder"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

No és nou. Es repeteix la història. Europa ha de ser a la carrera aeronàutica militar per desenvolupar d'aquesta manera tecnologies que després serviran per a què després, en el sector civil, es puguin explotar industrialment i disposar d'una economia més competitiva. I per a això, res millor que tornar a iniciar el desenvolupament d'un nou caça bombarder de combat. A aquest acord han arribat Alemanya, França i Espanya, per a posar en marxa el Futur Sistema Aeri de Combat (FCAS o NGWS en les seves sigles en anglès), països que participaran a parts iguals, amb un 33% cadascun, per disposar d'aquest superavió.

L'anunci es va dur a terme en la Fira d'armes de Le Bourget (París) amb la presència de les ministres de Defensa d'Alemanya, França i Espanya, així com del president francès Emmanuel Macron. Un avió que haurà de disposar de prototips en el 2030 amb un cost inicial de 8.000 milions d'euros i que desenvoluparan les indústries matrius Airbus i Dassault, amb les quals col·laboraran Thales, MBDA, Safran i MTU; i es pot suposar que Indra des d'Espanya.

8.000 milions és la xifra inicial, però millor no enganyar-se, en la fase de desenvolupament es necessitaran no menys de 30.000 milions que es desemborsaran de les arques públiques dels estats, és a dir, la ciutadania, per a benefici d'aquestes indústries.

No és nou i no ha de sorprendre'ns, perquè aquests van ser els mateixos arguments que es van utilitzar per desenvolupar l'actual EF-2000 o Eurofigther, el caça bombarder avui vigent en aquests mateixos països, Alemanya, França i Espanya, i en el qual també van participar el Regne Unit i Itàlia. Un avió de combat que també es presentava com a imbatible i que seria l'última i més prestigiosa novetat en avions de combat, envejat per molts països que acabarien adquirint, convertint-se en un gran negoci per a les empreses i països productors. Es va complir aquesta expectativa? Categòricament, no.

El nombre d'avions EF-2000 pactats pels països signants del projecte van ser: Regne Unit 232, després rebaixats a 160; Alemanya, 180 rebaixats a 143; Itàlia, 121 rebaixats a 96; Espanya 87 rebaixats a 73. França, malgrat haver participat en la fabricació, es va separar del projecte EF-2000, per impulsar un prototip propi, el caça Rafale. Mentre que el nombre de EF-2000 exportats van ser: a 72 a l'Aràbia Saudita; 15 a Àustria; 12 a Oman; 22 a Kuwait i 14 a Catar. En total 607 van ser els caces bombarders fabricats.

Una xifra gens menyspreable, però l'imbatible tecnològicament Eurofigther, no va superar en vendes als Tornado de la britànica BAE Systems que va vendre 991 aparells. Mentre que el Rafale de la francesa Dassault va vendre alguns menys que el EF-2000 però va aconseguir l'estimable xifra de 310 caces.

I sense comptar amb tota la gamma d'avions de combat que es fabriquen als Estats Units per part de Lockheed Martin (F-35, un altre avió considerat imbatible), o els models de Boeing. Avions de combats que posseeixen molts països europeus i que continuen adquirint. Amb la qual cosa l'EF-2000 ha estat un caça bombarder més entre molts altres que es fabriquen, i queda en qüestió el fet que el projecte EF-2000 fos un gran èxit entre els països socis dins  la UE, perquè ni ha aconseguit desbancar els altres prototips europeus, ni rivalitzar amb els dels Estats Units.

A banda d'això queda la qüestió més important: els costos. L'EF-2000, a Espanya (Per a cada país ha tingut costos diferents) en la seva fase inicial, en el 1997, va ser pressupostat amb un cost de 9.255 milions d'euros, quan en el 2019 ja s'han desemborsat 12.843 milions per a 73 aparells (176 milions per unitat). Una quantia de la qual uns 4.000 milions (no se sap amb exactitud) van ser en ajudes d'I+D pel disseny i desenvolupament de l'aparell.

Una despesa colossal en I+D i producció que se suposa ha tingut un efecte beneficiós per a l'economia productiva espanyola a causa del transvasament de tecnologies al sector civil. Algun expert del Ministeri de Ciència i Tecnologia des d'on s'ha finançat la I+D per a produir l'EF-2000 hauria d'explicar si s'ha portat algun estudi per a quantificar els efectes beneficiosos de semblant dispendi per a les arques públiques. No, que sapiguem.

Llavors pura superxeria pseudocientífica per  justificar el fet d'haver llençat a les escombraries 4.000 milions d'I+D, i la resta de 8.900 milions a adquirir uns aparells que se suposa han proporcionat benestar a la població espanyola.

Un malbaratament que ara es torna a posar en marxa amb el FCAS en una espiral de milers de milions d'euros que aniran en detriment de l'economia productiva, la real, la que beneficia de debò a la població. A més d'una altra qüestió de més importància. El FCAS contribuirà com qualsevol altre projecte armamentista a la carrera d'armaments i al militarisme subjacent entre països competidors per aconseguir  l'hegemonia mundial.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/07/04/807/feed/ 0
Trump, la UE i la indústria de les armes https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/05/20/trump-la-ue-i-la-industria-de-les-armes/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/05/20/trump-la-ue-i-la-industria-de-les-armes/#respond Mon, 20 May 2019 16:51:25 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=801 Continue reading "Trump, la UE i la indústria de les armes"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

De nou Trump de disputes amb Europa. Des que va arribar a la presidència que ens diu "gorrers" als europeus, que ells han de pagar fins al 70% de les despeses de l'OTAN, va demanar a tots els governs de la UE que incrementessin el seu pressupost militar fins el 2% del PIB i que destinessin fins al 40% de la seva despesa en capacitats, és a dir, en renovar en armament. Tots els governs de la UE ho han acceptat i s'han marcat terminis per complir amb aquest compromís.

Però de nou Trump no s'ha quedat content amb les decisions que ha pres la Comissió respecte a la I+D militar en el pròxim pressupost de la UE.

La Comissió Europea a mitjans de juny del 2018 va presentar tres projectes per impulsar una defensa europea pròpia i els seus pressupostos associats. Econòmicament el més rellevant és el Fons Europeu de Defensa, que en el pròxim pressupost 2021-2027 estarà dotat amb 13.000 milions d'euros. El segon projecte s'anomena  Instrument Europeu de Pau o també Fons Europeu per a la Pau, és un projecte concebut per a finançar els costos comuns de les missions militars pròpiament europees en l'exterior, estarà dotat amb 10.500 milions d'euros. És un nou fons per finançar la despesa militar i de defensa que actualment no es pot finançar amb el pressupost de la UE. El tercer projecte serà Connectar Europa, que intentarà fomentar la mobilitat militar (personal i equips) dins la UE dels cossos militars dels països de la pròpia Unió, estarà dotada de 6.500 milions d'euros, la qual cosa pot exigir l'adaptació d'infraestructures, eliminar barreres i normatives que obstaculitzin la mobilitat militar dins el territori de la UE.

El Fons Europeu de Defensa s'estructura a través de dues finestres.

La "finestra de capacitats", dotada amb 500 milions d'euros en els exercicis 2019 i 2020 i de 1.000 milions d'euros anuals en l'exercici 2021-2027, a través del Programa Europeu de Desenvolupament Conjunt de Capacitats en Defensa (EDIDP) i la finalitat de la qual serà ajudar a finançar a aquells estats que de manera conjunta adquireixin un mateix material militar, que els surti més econòmic. L'esquema de finançament preveu que per cada euro invertit per la UE, els Estats membres destinin quatre euros del seu pressupost, la qual cosa equival a què es destinessin en total 5.000 milions d'euros anuals a l'adquisició de material militar. Aquestes ajudes als estats es complementaran amb altres instruments financers com poden ser la generació d'eurobons de defensa i que aquestes despeses no computin com a dèficit públic, és a dir que es puguin computar les aportacions econòmiques als programes conjunts com a inversions, de manera que als efectes de la Comissió no es considerin com a dèficit dels estats, reduint així de facto les exigències de compliment per part de la UE dels nivells de dèficit pressupostaris dels Estats membres . Tot això per facilitar la interoperabilitat entre sistemes pels Estats membres.

La "finestra de recerca", dotada amb 25 milions d'euros pel 2017 i amb 90 milions per a l'exercici 2018-2019 i 500 milions anuals en l'exercici 2021-2027, a través del Programa Europeu de Recerca en Defensa (EDRP) i que té per finalitat incentivar, a través de fons europeus, la recerca en nous projectes de material de defensa tecnologies innovadores en matèria de seguretat i defensa, en les àrees d'electrònica, metamaterials, encriptació, drons o robòtica. Aquesta finestra preveu el finançament directe a la indústria de defensa perquè dugui a terme activitats conjuntes de recerca en tecnologia innovadora, amb una intensitat de fins el 100% dels costos directes més un 25% en concepte d'ajudes per a costos indirectes. Amb aquesta decisió la Comissió ha fet un pas endavant per apostar també per subvencionar la recerca en l'àmbit de la Defensa, i no només en el de la seguretat com ha succeït en pressupost anterior.

Què és el que enerva a Trump? Que a la UE es prenguin decisions sense supeditar-les als interessos estratègics dels Estats Units.

Del Programa Europeu de Recerca en Defensa, que es durà a terme amb la participació de la indústria europea d'armament (mínim 3 indústries per a accedir als fons), no li agrada que el Reglament permeti la participació d'indústria no comunitària (els Estats Units o Israel) però amb certes condicions com exigir que la propietat intel·lectual sigui exclusivament europea i no permetre que tercers països imposin restriccions a l'exportació de l'armament produït en territori europeu.

Els Estats Units es queixen que la participació en aquests projectes estarà sotmesa a l'aprovació unànime dels països de la UE, amb  la qual cosa un sol vot de país membre podria deixar fora la indústria nord-americana d'un projecte determinat. També es queixen que la dispersió de recursos entre la indústria nord-americana i la de la UE, produiria sistemes militars no interoperatius i per tant una competència de producció i mercat entre els Estats Units i la UE.

En definitiva, Trump veu perillar el negoci de la indústria d'armes a Europa. La indústria nord-americana té un gran mercat en els governs europeus i el Fons Europeu per a la Defensa és un pas petit o tímid però posa les bases per a que la indústria europea pugui competir amb la nord-americana i amb el seu mercat.

Els nord-americans no només es queixen, també amenacen amb tancar el seu mercat a la indústria militar europea, encara que la balança comercial de productes militars els sigui favorable. Exigeixen que es rectifiqui el Reglament suprimint les condicions de propietat intel·lectual i controls d'exportacions i que en la PESCO s'elimini el dret de veto i que es permeti que cada país convidi a participar en cada projecte a les empreses que desitgi. En definitiva, com que la UE subvencionarà la indústria europea no volen que la indústria nord-americana quedi fora del pastís i sobretot poder-se aprofitar de la I+D que es creï.

Trump inicia una altra guerra, més silenciada que la de Huawei, en tecnologia militar contra Europa, per assegurar-se la seva supremacia tecnològica.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/05/20/trump-la-ue-i-la-industria-de-les-armes/feed/ 0
El meu programa electoral municipal https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/05/09/el-meu-programa-electoral-municipal/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/05/09/el-meu-programa-electoral-municipal/#respond Thu, 09 May 2019 18:18:30 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=789 Continue reading "El meu programa electoral municipal"]]> Tica Font. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

No sóc candidata electoral, però tinc propostes per encarar el repte de convivència entre ciutadans/veïns que comparteixo amb tot aquell que vulgui que les parlem o defensem.

Pacifiquem la política

Cada partit, com és natural, ha de fer èmfasi en les seves propostes i posar en relleu les diferències programàtiques amb els altres partits. Però des de fa molt temps els representants polítics estan de brega permanent, elevant el to de veu, fent servir un to crispat, insultant els adversaris i utilitzant informació falsa per atacar el seu oponent.

Els ciutadans necessitem que els polítics es comportin en públic de manera educada, que mostrin respecte per les propostes dels contraris. No és necessari desqualificar l'oponent per mostrar on radica la diferència de la seva proposta. Els debats entre partits semblen realities de bregues, més encaminats a mostrar qui és més dur i més intransigent que no a ajudar els ciutadans a descobrir els matisos que aporta cada formació política.

Ens mostren una imatge de la política com a confrontació i no com a construcció. El fet de la divisió de vot entre diversos partits ha de conduir a mostrar els matisos que aporta cada partit als problemes que tenim els ciutadans.

Desmercantilizar la ciutat

Són els poders econòmics, financers i els fons d'especulació immobiliària els que acaben decidint l'urbanisme de la ciutat, els que distribueixen l'espai urbà, mitjançant determinades intervencions urbanístiques disfressades de bones intencions. Convertir el centre històric en espai turístic i comercial, desallotjant els veïns i destruint el teixit social. Determinant les zones d'oci nocturn, les zones culturals per al teatre, museus, cinemes o altres activitats. Aquesta mercantilització de l'espai urbà provoca fenòmens d'expulsió, d'exclusió, d'assetjament i de control sobre els ciutadans. Construint una ciutat polaritzada en el seu espai, on cada barri o districte mostra un nivell de renda econòmica diferent, un nivell educatiu, un estat de salut física o mental diferent o una esperança de vida diferent.

La Ciutat sempre ha escenificat conflictes de tota mena, ella en si mateixa és un entramat de contradiccions i font de conflictivitat. El repte de ser els governants de la ciutat radica en com gestionar aquests conflictes i en quins interessos es prioritzaran: els mercantils o els dels ciutadans? El sou mínim interprofessional s'ha augmentat a 900 €/al mes (amb les consegüents protestes del PP i Cs), el preu del lloguer d'un pis a Barcelona ronda el més barat 680€ i el preu mitjà els 950€. Amb aquests salaris no es pot viure i els serveis socials no tenen suficients recursos per compensar amb alguns ajuts a les famílies que no arriben a fi de mes.

Vivim en el segle de la diversitat. Cal construir convivència

Les nostres ciutats són gresols d'identitats diverses amb múltiples llengües, tradicions culturals diferents, pràctiques religioses diferents. Les dones ocupen un lloc destacat, lluitant contra la discriminació, la desigualtat o la violència que pateixen simplement per ser dones. Els diversos col·lectius LGTBI revindiquen ser acceptats i reconeguts amb la seva diferència. El segle XXI representa la demanda de ser reconegut per la resta de la societat amb la seva pròpia identitat, representa el segle de la diversitat i per tant el trencament de l'homogeneïtat.

Qualsevol projecte polític que vulgui governar la ciutat ha d'adoptar mesures per protegir a les persones que pateixen el racisme, la xenofòbia, intolerància religiosa o sexual. Necessitem que els polítics de tots els partits ajudin a promoure el respecte interpersonal i a l'acceptació de les diferències i la pluralitat. Necessitem que els liders polítics no atiïn la por a la diferència per guanyar votants.

Com he dit no sóc candidata a les eleccions, però em comprometo a treballar per a que la ciutat sigui més inclusiva i puguem tots conviure en ella pacíficament.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/05/09/el-meu-programa-electoral-municipal/feed/ 0
La seguretat als programes de les esquerres https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/04/14/la-seguretat-als-programes-de-les-esquerres/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/04/14/la-seguretat-als-programes-de-les-esquerres/#respond Sun, 14 Apr 2019 11:09:37 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=776 Continue reading "La seguretat als programes de les esquerres"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Llegir la part dels programes electorals que els partits d'esquerra radical (entenent per radical el que va a les arrels dels problemes) dediquen a la Seguretat és descoratjador. Es nota que l'esquerra mai ha tingut propostes per a una qüestió tan important com és la Seguretat de les persones i ha deixat en mans dels partits conservadors i liberals la formulació d'aquesta qüestió.

En la seva versió clàssica la seguretat té com a objectiu la defensa de l'Estat, tant per a prevenir amenaces i perills provinents de l'interior com de l'exterior. Un model de seguretat que comporta una preocupant tendència a la securitització, tant per mitjans militars com policials. Aquest ha estat el model que sempre han sostingut els partits conservadors.

En el 1994, Nacions Unides a través del PNUD desenvolupava el nou concepte de Seguretat Humana, on les persones es convertien en el centre de preocupació de totes les polítiques públiques i per fer front als problemes d'inseguretat, tant els de caràcter global i transfronterer com els interns, considerant que els éssers humans estan profundament interconnectats en un escenari global on les principals amenaces sorgien de la manca de recursos per donar seguretat econòmica, alimentària, de salut, mediambiental, personal, política i comunitària. D'aquí va sorgir que la seguretat prengués una perspectiva multidimensional, que vivim en un món interdependent i que, per tant, les estratègies per abordar aquesta nova realitat no podien ser estrictament militars o policials i que calia introduir estratègies diplomàtiques, civils, de cooperació al desenvolupament... Aquesta nova visió es va anar desenvolupant fins culminar en les noves doctrines de seguretat al voltant de la denominada "seguretat humana".

La seguretat cal formular-la a partir de dues reflexions. Qui és el subjecte de la seguretat? En aquest sentit calia canviar el subjecte de la seguretat, l'Estat o les elits per les persones. La segona qüestió era abordar, a quin tipus d'amenaces calia fer front? La proposta de la seguretat humana consistia en anar més enllà de la violència física i assumir altres factors com els socioeconòmics i els mediambientals com a essencials per a la supervivència i la dignitat de les persones.

És des d'aquesta nova formulació que l'esquerra ha de defensar un model de seguretat propi, diferenciat del que proposen des de la política conservadora i en general tots els estats. Un model de seguretat que no posi en el centre de la seva preocupació la persecució del conflicte i del delicte, sinó la seva prevenció i transformació, evitant la securitització. Una política que aspira a transformar els conflictes dirigint-se a les arrels i causes que els provoquen i diversificant la intervenció a través dels diferents actors de què disposa l'Estat per intervenir en els conflictes i que no són únicament policials.

Posem només un exemple, el terrorisme, és el que més preocupa els estats europeus i recollit en l'Estratègia Europea de Seguretat (EES) de la Unió Europea, on es recullen els perills i les amenaces a les quals Europa ha de fer front en escenaris que afecten la seguretat. Es descriuen: el terrorisme; el crim organitzat; la ciberseguretat; la seguretat energètica; el canvi climàtic que pot donar lloc a catàstrofes naturals; l'emigració; proliferació d'armes de destrucció massiva; i els conflictes armats que poden desestabilitzar la pau. A excepció dels conflictes armats, la resta no pot tenir resposta des de l'àmbit militar i els exèrcits i les policies convencionals per si soles no poden oferir solucions, sinó que han d'intervenir tota una multiplicitat d'agents i serveis per a pal·liar-los.

El terrorisme, segons es desprèn de la EES, s'ha convertit en la principal amenaça. Preocupació que sorgeix dels atemptats que en alguns estats s'han produït i que s'ha traduït en mesures de seguretat que han retallat drets i llibertats a la ciutadania i que, de manera especial, afecten els seguidors de l'islam. Un terrorisme que s'ha convertit en un mite, perquè segons l'Index Global de Terrorisme (GTI) que elabora l'Institut d'Economia i la Pau (IEP 2017), en el 2016 els morts per terrorisme als països de l'OCDE només van representar un 1% i el 99% restant es va donar als països que pateixen conflictes armats i de religió majoritària musulmana. Així el risc de morir en un atemptat terrorista a Europa és d'un entre un milió i tres milions segons els països. Mentre que el risc de morir en un accident de trànsit és d'un entre 23.000. On hauria de ser més intensa la preocupació per la seguretat, en el trànsit rodat o en el derivat del terrorisme?

El que fa falta és anar a les causes que provoquen el terrorisme i, per tant, analitzar els processos que condueixen a la radicalització de joves que s'enrolen en el gihadisme violent.

El gihadisme com a fenomen polític sorgeix de les guerres iniciades pels Estats Units i els seus aliats a l'Afganistan i l'Iraq. Guerres que van provocar una reacció de les poblacions d'aquests països com a resposta a l'ocupació estrangera. Guerres que després amb diferents variants han tingut continuïtat a Líbia, Síria i el Iemen, i que en tots els casos han comportat molt de sofriment a les poblacions afectades i han  contribuït a crear una gran frustració als pobles del món musulmà. Perquè els centenars de milers de morts, els milions de refugiats, la destrucció d'habitatges i infraestructures han fet retrocedir en dècades les condicions de vida de les poblacions afectades, comportant rebuig i odi cap als causants de tantes atrocitats.

Són aquestes violències comeses sobre el món musulmà les que donen ales a l'aparició de diferents grups gihadistes a molts països. Grups gihadistes que afirmen que els occidentals van anar a fer-los la guerra, a bombardejar les seves ciutats i matar a la seva gent, i com a resposta, van declarar la guerra a Occident i van cridar a atacar els interessos occidentals a qualsevol lloc.

En el cas de la joventut europea de religió musulmana que s'apunta a l'extremisme violent, a les frustracions esmentades, cal afegir el desarrelament que pateixen alguns d'aquests joves com a causa que els pot empènyer a radicalitzar el seu pensament i accions. La millor forma de combatre la no integració d'aquesta joventut és solucionar les arbitrarietats següents:

• Falta de papers que regulin la seva residència;
• Falta de drets polítics, com per exemple, no tenir accés al vot o gaudir de l'acolliment d'institucions;
• Dificultats d'accés al mercat de treball;
• Falta de reconeixement a la seva cultura i religió;
• Impedir l'aparició de barris gueto que afavoreixen la marginació i combatre els existents.

Unes accions que han d'anar acompanyades d'un canvi radical en política exterior que, en lloc de donar cobertura a les guerres iniciades a països de majoria musulmana tingui com a objectiu aconseguir la pau. Aquest és el camí per implementar una seguretat humana enfront de l'extremisme violent i no buscar-la amb mesures de securitització policial o militar.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/04/14/la-seguretat-als-programes-de-les-esquerres/feed/ 0
El meu programa electoral per Europa https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/04/06/el-meu-programa-electoral-per-europa/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/04/06/el-meu-programa-electoral-per-europa/#respond Sat, 06 Apr 2019 14:59:00 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=765 Continue reading "El meu programa electoral per Europa"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

No sóc candidata electoral, però tinc propostes que comparteixo amb tot aquell que vulgui que les parlem o defensem.

Una Europa i un planeta sense armes nuclears

Rússia té 8.500 caps nuclears, els Estats Units 7.700, Regne Unit 225 i França 300 caps nuclears. Els Estats Units i Rússia han trencat el tractat que eliminava els anomenats euromissils (abast d'entre 500 i 5.500 km). En la trobada de l'OTAN del 3-4 d'abril els Estats Units es van comprometre a no tornar a instal·lar míssils en territori europeu.
Jo no vull aquestes armes que poden destruir la vida de tot el planeta!! Les tensions polítiques amb Rússia fan ressorgir les alarmes davant la possibilitat que tornin les amenaces amb armes nuclears.

Una Europa que no sigui potència militar

Trump ens ha dit aprofitats. Vol que cada Estat augmenti el pressupost de Defensa fins el 2% i que el 40% de la despesa militar es destini a adquirir més armes (espera fer negoci). Els 28 governs ja han cedit i s'hi han posat.

Per primera vegada en la història de la Unió Europea (UE) ja s'ha creat una unitat militar pròpia de la UE amb capacitat d'actuar fora de territori (serà per atacar). Per primera vegada el nou pressupost tindrà una partida per a Defensa de 30.000 milions d'euros. Per primera vegada donarem subvencions a la indústria militar perquè dissenyi i produeixi armes tecnològicament noves.

No vull que llevin l'IVA a la indústria d'armes

Per ajudar els Estats a gastar més en armes i que la UE subvencioni compres d'armes als Estats Units, faran que el deute que adquireixin els Estats amb aquestes compres  no computi com a dèficit públic, crearan eurobonus i altres mesures. Però el súmmum és que es plantegi reduir o eliminar l'IVA a la indústria d'armament. A mi, com a dona, m'indigna que els governs de la UE es posin d'acord perquè un avió de combat no pagui IVA i que les compreses (amb ales) que utilitzem les dones paguin el 16% d'IVA, que un mísil no pagui IVA i un tampax pagui el 16%.

En els últims 10 anys els ciutadans de la UE hem vist com es retallava en sanitat, educació o prestacions socials. El que necessitem és que es reverteixin aquestes polítiques i no impulsar polítiques militaristes. El pròxim pressupost de la UE destinarà 30.000 milions a defensa. És evident que cal ajudar les empreses a innovar en noves tecnologies, però en aquelles tecnologies que ajuden a viure millor.

Personalment crec en la diplomàcia, en els mecanismes com el diàleg i la negociació per fer front als reptes mundials, i no vull que en el meu nom o amb l'excusa de defensar els drets humans o els drets de les dones s'utilitzin les armes per enderrocar governs o accedir als recursos naturals.

Però com he dit no sóc candidata a les eleccions.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/04/06/el-meu-programa-electoral-per-europa/feed/ 0
Autoinculpar-se amb els Jordis https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/03/27/autoinculpar-se-amb-els-jordis/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/03/27/autoinculpar-se-amb-els-jordis/#respond Wed, 27 Mar 2019 17:38:08 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=753 Continue reading "Autoinculpar-se amb els Jordis"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

He rebut una proposta d'un amic objector de consciència per autoinculpar-me al costat de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pel judici a l'independentisme, en el seu cas, per la implicació en els actes de protesta ciutadana davant el registre de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya el 20 de setembre de 2017, i he decidit subscriure-la.

Per què? Perquè d'aquests actes no es desprèn que es cometés cap delicte com el que s'imputa als Jordis per rebel·lió i sedició. Perquè només van actuar com a portaveus i mediadors entre els manifestants i la Guardia Civil que duia a terme un registre per ordre judicial. Uns actes que van ser organitzats de forma espontània i que van consistir en una concentració de protesta de milers de persones, que responien al dret de llibertat d'expressió i de manifestació. Se'ls pot responsabilitzar de convocar la concentració, perquè tots dos eren els presidents de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, les dues entitats cíviques que, amb més afany, promouen la independència de Catalunya. Però això, no canvia l'ordre de les coses, perquè la llibertat d'expressió i de manifestació, com a dret humà, ha de prevaler per sobre de qualsevol altra norma.

Una altra cosa hauria estat que es demanés l'autoinculpació al costat dels polítics presos que, juntament amb els Jordis, estan processats en el judici per la consulta de l'1 d'octubre del 2017 sobre l'autodeterminació de Catalunya. Llavors, la meva resposta hauria estat negativa, doncs al meu parer, existiria un problema que atempta els fonaments dels principis de la Desobediència civil, que és haver reconegut haver desobeït la llei, i, en conseqüència, estar disposat a assumir les conseqüències d'aquest acte. I això, no ho han fet els polítics jutjats. Com sí que ho van fer, Thoreau, Gandhi i tants altres, entre ells els objectors i insubmisos al servei militar obligatori que, a Espanya i molts altres països s'han oposat, en consciència, a lleis que consideren injustes.

Els polítics presos, han basat la seva defensa en la coherència dels seus actes amb principis democràtics, i, especialment, perquè defensaven i compartien la demanda d'una part important de la ciutadania catalana expressada a les urnes que va possibilitar la majoria parlamentària i un Govern de Catalunya partidari de dur a terme un referèndum d'autodeterminació. Encara que això ho prohibís la justícia espanyola per no estar recollit en la Constitució. Però en cap cas, els polítics han reconegut que incomplissin la llei espanyola, sinó que complien amb les lleis emanades del Parlament de Catalunya. Una contradicció flagrant, perquè l'ordenament jurídic de les institucions catalanes està recollit i emparat en la Constitució Espanyola.

Però a banda de qüestions jurídiques que sens dubte són importants. Aquí el que es dilucida són qüestions de consciència, i en aquest punt, tant Thoreau, com Gandhi, Luther King, com a filòsofs de la teoria moral i política com John Rawls i Jurgen Habermas, posen especialment en relleu que, en el cas de desobeir la llei, s'ha d'estar disposat a assumir les conseqüències de l'acte. Perquè d'aquesta manera es demostra ser un bon ciutadà. Perquè amb l'assumpció de les conseqüències, es pretén donar exemple a la ciutadania de la injustícia que s'imposa.

Cal recordar que Thoreau va ser obligat a pagar impostos a un estat, el dels Estats Units, que acabava de dur a terme la invasió militar i annexionar-se els territoris de nou Mèxic, Arizona i Califòrnia, pertanyents a l'estat de Mèxic. Gandhi s'enfrontava al Regne Unit per alliberar Índia del colonialisme. I Luther King per la igualtat de drets civils de la comunitat negra dels EUA. Ells tres i tots els seus seguidors, es mostraven orgullosos d'entrar a la presó, perquè pretenien demostrar com d'injusta era la llei que els condemnava per defensar una causa justa.

I fins i tot anaven més enllà, Gandhi i LutherKing també deixaven oberta la possibilitat que, en el cas que es demostrés que estaven equivocats i que la seva consciència els enganyava, assumien les conseqüències del seu acte.

La seva actitud, no era pusil·lànime, sinó que estava carregada de raó moral. Així es presentaven davant l'opinió pública i la ciutadania, no només com a bons ciutadans disposats a assumir la llei, sinó com un exemple a seguir per la resta de ciutadania. Fet que feia que molts altres seguissin les seves passes i estiguessin disposats a omplir les presons. Com així van fer els insubmisos de la "marxa de la sal" a l'Índia; els insubmisos que van lluitar contra les lleis segregacionistes dels EUA; o els insubmisos al servei militar obligatori que van posar en dificultats la justícia espanyola condemnant-los a presó i que a Navarra van arribar al centenar els insubmisos empresonats.

Els delictes de rebel·lió i sedició que s'imputen als polítics sense haver mediat violència personal no tenen sentit. El de malversació de fons públics s'haurà de demostrar. En canvi, el de desobediència per vulnerar la llei, sí que el van cometre i aquí veig feblesa per part dels polítics a admetre-ho, segurament perquè temen ser inhabilitats per a l'exercici de la política governamental.

Però ni Jordi Cuixart ni Jordi Sánchez se'ls acusa de desobediència, llavors els drets de llibertat d'expressió i de manifestació que van exercir el 20/09/2017 estan essent vulnerats i l'autoinculpació és un acte de defensa de drets fonamentals.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/03/27/autoinculpar-se-amb-els-jordis/feed/ 0
“Algèria no és una monarquia, és una república”. Incertesa https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/03/19/algeria-no-es-una-monarquia-es-una-republica-incertesa/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/03/19/algeria-no-es-una-monarquia-es-una-republica-incertesa/#respond Tue, 19 Mar 2019 14:03:11 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=740 Continue reading "“Algèria no és una monarquia, és una república”. Incertesa"]]> Tica FontCentre Delàs d’Estudis per la Pau

Els mitjans de comunicació espanyols parlen poc de les mobilitzacions ciutadanes a les principals ciutats d'Algèria. Els ciutadans han sortit al carrer, protesten contra l'intent del règim de Bouteflika de continuar en el poder. La gent demana canvis, volen canvis, en una pancarta pot llegir-se "Algèria no és una monarquia és una república". Les protestes van començar quan el president Bouteflika, home vell, de 82 anys i amb greus problemes de salut, anunciava que volia tornar a ser candidat a les eleccions després de 20 anys en el poder. Els col·legis d'advocats demanaven al Consell Constitucional que no avalés Bouteflika com a candidat electoral per la seva "incapacitat per exercir" les seves funcions de cap d'Estat.

El president va patir un vessament cerebral en el 2013 que el va deixar amb greus seqüeles, va en cadira de rodes, no parla en públic i ha reduït dràsticament les seves aparicions públiques. Els algerians no només protesten per l'estafa que representa que Bouteflika sigui novament el candidat a president, també rebutgen un sistema polític obsolet dominat per vells veterans de la guerra de la independència de 1962. Bouteflika finalment ha cedit, ha renunciat a ser candidat i ha anunciat la decisió de retardar les eleccions sense posar data a les mateixes i sense posar data a la seva sortida com a president. La gent demanava als carrers eleccions sense Bouteflika i ara tenen  Bouteflika sense eleccions.

En el seu missatge de renúncia es compromet a crear una Conferència nacional que lideri la transició, però al capdavant de la mateixa ha posat  un home fidel al règim, un diplomàtic de 85 anys, un altre home vell sense connexió amb la joventut. Posats a fer veure que hi ha reformes, el primer ministre Ouyahia de 67 anys ha dimitit i el seu lloc l'ocuparà qui era ministre de l'Interior, de 59 anys, i han creat el càrrec de vice-ministre ,que l'ocuparà qui va ser ministre d'Afers Estrangers, Ramtane Lamamra, de 66 anys.

Al carrer, milers o milions d'algerians rebutgen aquestes maniobres del règim per  poder perpetuar-se, continuen lluitant amb l'esperança d'un gran canvi. Ningú a Europa gosa parlar de "primavera" algeriana. Els europeus hem associat el terme "primavera àrab" a repressió, conflicte violent armat, guerra, fluxos migratoris i rellançament de l'islamisme polític.

Entre els occidentals inquieta el passat recent algerià, pesen els records de la dècada dels 90, quan els islamistes van guanyar les eleccions i els militars van donar un cop d'Estat per fer-los fora del poder.

A Europa pesa la pregunta sobre si els islamistes podrien beneficiar-se electoralment d'aquesta rebel·lió i si en el cas que hi hagués eleccions lliures les tornarien a guanyar com va passar en els 90.

El general Ahmed Gaid Salah, cap de l'exèrcit algerià, en un discurs públic ha apel·lat a la responsabilitat per trobar solucions a la crisi. La pregunta que es formulen molts algerians és, de quina parla el general? Està demanant la dimissió de Buteflika? o està avisant d'una possible intervenció militar? Tinguem present que els militars controlen les explotacions petrolieres i les empreses de seguretat d'aquesta indústria, són el poder a l'ombra.

La població algeriana continua manifestant-se a favor del canvi de règim, han recuperat l'energia de la protesta encara que no han oblidat els resultats devastadors de la guerra dels 90. El règim intenta guanyar temps, intenta negociar amb certs sectors per a dur a terme canvis per a que tot segueixi igual, i els governs europeus estan preocupats perquè els canvis que es puguin produir amb les eleccions no posin en perill l'arribada de gas fins les nostres empreses i cases.

El silenci europeu parla, un silenci que renuncia a defensar els grans valors com els de democràcia i llibertat, un silenci que no dóna suport a la població que demana canvis, un silenci que dóna suport a qualsevol solució encara que sigui un cop d'Estat i forta repressió, amb la condició que no guanyi unes eleccions l'islamisme polític o que es posi en risc el gas que arriba al sud d'Europa. En definitiva un silenci que advoca per un canvi que no canviï res.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/03/19/algeria-no-es-una-monarquia-es-una-republica-incertesa/feed/ 0
Reivindicar l'antimilitarisme https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/03/07/reivindicar-lantimilitarisme/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/03/07/reivindicar-lantimilitarisme/#respond Thu, 07 Mar 2019 07:36:41 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=719 Continue reading "Reivindicar l'antimilitarisme"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'auge de l'extrema dreta a Europa i al món hauria d'alarmar a qualsevol persona decent. Aquí tenim Donald Trump presidint l'imperi, Bolsonaro el Brasil, Putin a Rússia, Duterte a Filipines i tants altres que governen a Itàlia, Hongria, Polònia, Àustria, o estan en els parlaments de França, Països Baixos, Alemanya, Dinamarca, Finlàndia, Suècia i a Espanya al parlament d'Andalusia i potser aviat en el de Madrid. Inflamen la població amb els seus discursos nacionalistes d'enaltiment de banderes, himnes patriòtics i exèrcits. Això hauria d'obligar les forces socials a rescatar els discursos humanistes que tenien com a finalitat la convivència i la pau entre la ciutadania mundial, i entre ells, el d'oposar-se al militarisme creixent actual.

Recordem que va ser davant les guerres més importants que van assolar Europa en el Segle XX quan va sorgir el moviment pacifista, i que una part important del mateix era antimilitarista. Dic una part, perquè és cert que no tot el moviment pacifista va ser antimilitarista. No ho eren Gandhi ni Luther King, encara que el seu rebuig a l'ús de la força militar per a resoldre els conflictes era fort, i es van oposar, Gandhi a intervenir en la Segona Guerra Mundial i King va rebutjar el bel·licisme del seu govern i la intervenció al Vietnam. Encara que, moltes altres sí van ser clarament antimilitaristes, com Petra Kelly, Dorothy Day i Bart De Light. Aquest darrer, després de la Primera Guerra Mundial, el 1921, va ajudar a fundar la War Resisters International, que va difondre l'antimilatarisme. Així, durant la Segona Guerra Mundial va haver-hi antimilitaristes desertors dels exèrcits a gran part dels països europeus que, encara que la seva història està en bona part per escriure, algunes coses se saben d'Alemanya, França, Regne Unit i de la Guerra Civil espanyola del 1936.

Aquesta reflexió ve al cas de l'auge d'aquest nacionalisme agressiu i militarista que amenaça la societat mundial amb nous bel·licismes. Com a prova d'això, aquí tenim l'amenaça d'una nova carrera d'armaments nuclears entre els EUA i Rússia; les amenaces llançades pels EUA contra l'Iran o Veneçuela; el cèrcol dels EUA sobre la Xina; les aliances entre Rússia, la Xina i l'Índia per frenar el bel·licisme dels EUA; els enfrontaments entre els nacionalismes de l'Índia i el Pakistan; sense oblidar els sempre presents militarismes a l'Orient Mitjà (Israel, Aràbia Saudita, Egipte, Turquia), on a més dels enfrontaments ètnic-religiosos de la zona es barregen l'afany de control geopolític i, com no, dels hidrocarburs.

Militarisme que va de la mà de l'augment de la despesa militar mundial, que després de la breu recessió de la crisi de 2007-2015 i encara no del tot tancada, ha tornat a augmentar arreu del món, amb especial embranzida als EUA, que pressiona als seus deixebles a incrementar-ho. Aquí estan els seus aliats europeus augmentant els seus pressupostos en defensa. La mateixa Unió Europea té la proposta de destinar enormes fons comunitaris a la recerca en l'àmbit militar. En el 2018 va aprovar un pressupost d'I+D militar de 590 milions d'euros, que pels anys 2021-2027 arribarà als 13.500 milions que rebran les indústries militars i de seguretat per desenvolupar armaments i tecnologies de control i vigilància en fronteres i aeroports. Amb una finalitat última, adquirir armaments conjunts pels països membres que s'especula que arribin fins els 50.000 M€ i que serviran per desenvolupar el nou exèrcit europeu dins de la Permanent Structured Cooperation (PESCO).

I Espanya, que per a no ser menys, preveia gastar-se entre 2019 i 2032, 12.100 milions d'euros en set nous programes d'armes (aprovats pel Govern de Pedro Sánchez) amb el propòsit d'aconseguir aquesta mítica xifra del 2% de despesa militar respecte el PIB. Mítica perquè no obeeix a cap raonament empíric, perquè això només depèn de quin model de FAS es desitgin per a Espanya, cosa que no se sap. Quan, d'altra banda, no es tenen recursos suficients pel manteniment dels enormes estocs d'armes que es mantenen emmagatzemats i que no se sap què fer amb ells ni per a què serviran (els Eurofigther, blindats Lleopard i Pizarro, helicòpters Tigre...).

Aquesta tendència mundial a incrementar la despesa militar amb finalitats bel·licistes no té una altra finalitat que preparar-se per a un futur on els exèrcits salvaguardin models de societat ecofeixistes. Aquells que pretenen continuar amb la sobreexplotació de recursos no renovables, que condueixen a l'esgotament d'hidrocarburs i altres minerals, per continuar amb les emissions de carboni a l'atmosfera que produeixen un irreversible (si no es posa remei) escalfament del planeta que provoca el canvi climàtic i catàstrofes mediambientals que, al seu torn, provocaran grans conflictes humans, entre ells grans migracions i guerres.

Necessitem doncs recuperar un moviment antimilitarista que posi al centre de les lluites socials la connexió entre bel·licisme i el model capitalista imperant.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/03/07/reivindicar-lantimilitarisme/feed/ 0
Cimera Trump - Kim Jong Un. Hi haurà resultats? https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/02/27/cimera-trump-kim-jong-un-hi-haura-resultats/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/02/27/cimera-trump-kim-jong-un-hi-haura-resultats/#respond Wed, 27 Feb 2019 22:16:38 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=716 Continue reading "Cimera Trump - Kim Jong Un. Hi haurà resultats?"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Aquest dimecres ha començat a Hanoi, Vietnam, la segona cimera. En la primera, la declaració conjunta afirmava el compromís de tots dos països a treballar per la desnuclearització total de Corea del Nord. Al llarg d'aquests vuit mesos no sembla que s'hagi avançat molt, no hi ha una agenda clara de com dur a terme aquesta "desnuclearització total" i el seu cronograma corresponent.

En primer lloc és necessari aclarir què significa una desnuclearització total, tancar i desmantellar les centrals de producció de material nuclear?, tancar i desmantellar les instal·lacions de míssils?, destruir els míssils que porten material nuclear?, què es fa amb el material nuclear o per no dir com i qui verifica el procés de desnuclearització i qui el paga.

A canvi de què? Què vol Kim Jong Un dels Estats Units per a quedar-se amb l'única carta que posseeix per a tenir rellevància política internacional. Si desmantella el seu arsenal nuclear passarà a ser irrellevant geoestratègicament. Kim Jong Un sap que no pot vendre's barat. S'han apuntat alguns elements que donen pistes de per on podrien anar els interessos de Pyongyang.

Renunciar al programa nuclear i balístic li podria suposar una obertura en les relacions diplomàtiques amb el món, trencar l'aïllacionisme i acabar amb les sancions econòmiques. Si en aquestes converses els Estats Units reconeixen Corea del Nord com a país i obren relacions diplomàtiques, aplanen el camí a la resta de països. En concret això suposaria avalar i normalitzar les relacions entre les dues corees.

A mitjans del 2018 Kim Jong Un va anunciar la seva intenció de centrar la seva política econòmica no tant en el desenvolupament militar sinó en ocupar-se més  del desenvolupament industrial. És a dir que podria inclinar-se per obrir-se al mercat i copiar les polítiques xineses o vietnamites, obrir-se al mercat però tenir un control de ferro en el terreny polític i social.

Per a l'administració nord-americana, aconseguir el compromís de desnuclearització de Corea del Nord suposaria acabar amb un dels països que formen part del "eix del mal". Recordem G. W.Bush va declarar a l'Iraq, l'Iran i Corea del Nord com a "estats canalla". L'Iraq ja és un estat fallit i a l'Iran intenten novament acorralar-lo. Recordem que Obama també va propiciar uns acords de desnuclearització a canvi d'acabar amb les sancions econòmiques i que ara Trump ha trencat. Per a Trump aconseguir un acord amb Kim per a la desnuclearització podria representar una reeixida en política exterior, potser la seva única reeixida, amb la qual reivindicar-se com a agent de pau internacional i per tant podria aspirar o somiar amb obtenir el Premi Nobel de la Pau (emulant Obama).

La lògica indica que perquè aquesta cimera no sigui un fracàs, ha d'acabar en alguna concreció. Kim Jong Un podria comprometre's a no realitzar proves de míssils balístics de mig abast i a tancar de manera progressiva una instal·lació de producció de material nuclear a canvi que els Estats Units declarin oficialment la fi de la guerra amb Corea i li aixequin les sancions econòmiques.

Aquí radica el dilema d'aquesta trobada, és possible que la cimera només acabi en declaracions de bones intencions?, pot ser i en aquest cas seria un fracàs. Qui serà el primer a fer un pas creïble per a l'altre? Pyongyang diu que ja ha donat suficients mostres de bona voluntat i reclama que Washington aixequi si més no parcialment les sancions, però a Washington semblen no confiar en la seva paraula.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/02/27/cimera-trump-kim-jong-un-hi-haura-resultats/feed/ 0
El pressupost fallit i els independentistes https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/02/15/el-pressupost-fallit-i-els-independentistes/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/02/15/el-pressupost-fallit-i-els-independentistes/#respond Fri, 15 Feb 2019 19:39:22 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=707 Continue reading "El pressupost fallit i els independentistes"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El pressupost pactat entre el Govern del PSOE i Units Podem per a aquest any 2019 ha estat rebutjat al Congrés de Diputats pels vots del PP, Cs, PDeCAT i ERC. Un pressupost que, des d'un punt de vista social, era el més progressista que s'havia presentat des de l'arribada de la democràcia a Espanya.

Un pressupost que plantejava entre altres propostes positives, l'increment de la recaptació fiscal d'un 5,4% mitjançant l'augment de dos punts de l'IRPF per les rendes anuals superiors a 130.000 €; i quatre punts superiors a 300.000 €; un augment de la tributació mínima a les grans empreses del 15% i un 18% a entitats financeres i d'hidrocarburs (algunes d'aquestes grans empreses tributaven tan sols un 6%); augment de l'impost de patrimoni en un 1% a fortunes superiors als 10 M€; creació d'un impost als serveis digitals; impost a les transaccions financeres; augment de la lluita contra el frau fiscal. Uns augments en la recaptació fiscal que servien, en la seva majoria, per incrementar les ajudes socials. Entre les més importants: pujades de les pensions d'acord amb l'IPC; a les pensions mínimes un 3%; de les ajudes per a beques; a la dependència, augment salarial d'un 1,6% a funcionaris; ajudes contra la violència de gènere... O la pujada del salari mínim interprofessional de 735 a 900 euros mensuals. Mesures que en el seu conjunt pretenien millorar el consum de la població més precaritzada i ajudar a crear ocupació en dotar de major capacitat adquisitiva a les rendes més baixes.

És clar que aquests pressupostos podrien haver estat molt millors, sobretot en recaptació fiscal i haver passat a la banda alta entre els països socis de l'eurozona. Avui Espanya està en un lloc intermedi, i té una pressió fiscal del 35,4%, mentre la mitjana és d'un 41,4%. Per tant, encara hi havia prou recorregut si es tractava d'apujar impostos, perquè aquests continuen recaient sobre les rendes del treball en grau molt més alt que en les de capital. Hi ha dades que ho demostren.

Mentre l'IRPF dels empleats aporta el 21,3% del que es recapta, les empreses aporten el 7% i els impostos a la propietat un 7,7%. Una disparitat que demostra la desproporcionalitat d'un sistema fiscal que beneficia, sobretot, als quals gaudeixen de rendes més altes en detriment dels que les tenen més baixes baixes, que són la majoria de la població.

Però també és cert que, malgrat l'optimisme que oferia la proposta de pressupost del 2019, es contemplava un ajustament estructural, perquè es preveia un dèficit pressupostari de només un 1,8% del PIB, imposat des de la Comissió Europea, i que es traduiria forçosament en retallades. Això no era una bona notícia, doncs s'hauria d'aplicar, sense saber avui sobre quines partides recauria aquesta reducció. Aquesta era una qüestió clau i destinada a complir amb l'objectiu de dèficit d'aquest 1,8%, quan en el 2018 es preveu que el dèficit final rondarà el 2,7%. Això suposava limitar en molt l'aspiració de pal·liar l'austericidi implantat en els darrers anys per part del Govern del PP, i, per tant, disminuïa el possible èxit social que pretenia el pacte pressupostari entre PSOE i Units Podem.

I a més, aquest pressupost fallit, tenia en l'àmbit del Ministeri de Defensa un aspecte molt negatiu, doncs contemplava l'adquisició de nous programes d'armes per un import de 12.100 milions (que deixem per a un altre article).

El rebuig als pressupostos obliga el Govern de Pedro Sánchez a convocar eleccions legislatives i, per què no, amb la possibilitat que les guanyi el bloc conservador que ja va guanyar les autonòmiques a Andalusia. I que el PP, Cs i VOX implantin un govern ultraconservador, considerant la possible presència de VOX, que dins o fora del govern pressionarà per imposar una involució en tots els àmbits polítics.

La pèssima gestió del bloc independentista català de no donar suport a els pressupostos pot tenir conseqüències molt greus per a Catalunya, però també per a la resta d'Espanya. Perquè si es materialitza un govern amb aquests partits, el sofriment polític, econòmic i social s'incrementarà en major grau a Catalunya que a Espanya. Perquè espanta sentir les amenaces i barbaritats que llancen els líders del bloc conservador sobre Catalunya. Així, el conflicte català, en sí mateix molt complicat, s'aprofundirà i la seva gestió no serà igual en mans del bloc conservador, que en mans d'un bloc de centre esquerra. Que per cert, encara que més difícil, també podria esdevenir que tingués majoria parlamentària, i igual que va descavalcar del govern al PP de Mariano Rajoy, una coalició entre PSOE, Units Podem, ERC, PDeCAT, PNB, Bildu, Marees i Compromís podrien frenar l'arribada de la dreta al govern.

Esperem que la cultura de la pau il·lumini les ments de la classe política i impedeixi que pitjors violències i desigualtats s'imposin a l'Estat espanyol.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/02/15/el-pressupost-fallit-i-els-independentistes/feed/ 0
Veneçuela, vestíbul cap a la guerra https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/02/05/venecuela-vestibul-cap-a-la-guerra/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/02/05/venecuela-vestibul-cap-a-la-guerra/#respond Tue, 05 Feb 2019 19:45:30 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=696 Continue reading "Veneçuela, vestíbul cap a la guerra"]]> Tica Font. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

La situació a Veneçuela es complica dia a dia prou com per a què cada vegada sigui més plausible la implosió política i finalment el conflicte acabi en guerra civil.

La societat està polaritzada, porta anys dividida, des d'abans d'Hugo Chávez, la qual cosa comporta dificultats per establir mecanismes polítics de distensió, elements que afavoreixin l'establiment de punts de trobada i obrin una via de concòrdia a la coexistència entre els diversos projectes polítics. Tants anys amb la societat polaritzada no es reverteixen fàcilment i pot agreujar-se la situació sí el que es presenta comporta sortides de vencedors i perdedors.

Cal tenir presents elements interns i externs que condicionen la situació per  buscar sortides. Internament hi ha diversos elements que fan pensar que és possible la irrupció de violència armada als carrers. D'una banda ,amb Chávez es van crear unes milícies populars, que han rebut formació, ensinistrament en l'ús d'armes i estan armades. En aquests moments es calcula que hi ha milió i mig de persones armades i Nicolás Maduro ha declarat que incrementarà la xifra fins els dos milions. D'altra banda, l'exèrcit i la policia continuen sent fidels al govern de Maduro.

A més, el règim actual ha posat als alts comandaments militars a gestionar algunes grans empreses que van ser nacionalitzades en època de Chávez, entre altres, l'empresa pública de petrolis, i, en defensa dels seus propis interessos, aquests mostren fidelitat al govern de Maduro.

L'oposició veneçolana i països com els Estats Units estan intentant dividir l'exèrcit. Si l'exèrcit es divideix o una xifra considerable de militars s'inclina per abandonar el règim i donar suport a l'oposició i hi ha un alçament militar, Maduro pot incitar, com ha amenaçat, la sortida de les milícies al carrer, llavors la guerra civil estarà servida.

Acabada la Guerra Freda, els vencedors de la mateixa van impulsar canvis de governs als països que es resistien a les polítiques de lliure mercat i als interessos de les empreses transnacionals, com l'Afganistan, l'Iraq o Líbia, tres països on les pressions exteriors per a afavorir canvis de govern van acabar en guerra i van provocar estats fallits on avui impera el desordre. Acabarà així Veneçuela? És possible un canvi de govern/règim sense violència? Maduro cedirà el poder sense lluitar? Els militars el deixaran caure? A canvi de què? Les milícies sortiran al carrer si l'exèrcit flaqueja? O pot passar com a Síria que s'amenaça, s'impulsa un canvi de govern que no s'ha aconseguit i del qual al Assad ha sortit reforçat. A tot això cal afegir els gestos bel·ligerants dels EUA com la nota en el quadern de l'extremista John Bolton del passat 29 de gener que deia "5.000 militars cap a Colòmbia" i les imatges del cap del Comando Sud, almirall Craig Faller visitant la zona fronterera en Cúcuta, Colòmbia, on va mantenir reunions amb membres de les forces armades colombianes. Dos dies abans allí mateix va estar el comandant de l'Exèrcit Sud dels EUA, general Mark Stammer.

Líbia va ser sotmesa a embargament d'exportació de petroli, la qual cosa va derivar en una crisi econòmica molt dura sobre la població, però Gadafi va resistir i si va caure, va ser perquè va haver-hi guerra civil i la comunitat internacional va bombardejar el país situant-se al costat de l'oposició. Maduro fa la comparació que el seu país pot tornar-se com un Vietnam, però les sancions i l'embargament decretat poden fer que se sembli més a l'Iraq.

Des d'una altra perspectiva Veneçuela pot haver estat triada per Trump com a nou laboratori de la seva política exterior enfont de la Xina i Rússia. La indústria petroliera de Veneçuela està gestionada pels militars i en els últims anys, a causa de la falta d'inversions, la capacitat d'extracció de petroli ha caigut en picat. Les úniques inversions que s'han dut a terme han estat amb capital rus i xinès, que han concedit crèdits al govern a canvi d'actius petroliers. El propi Guaidó i alguns dels seus col·laboradors parlen de la necessitat d'inversions estrangeres per rellançar la indústria de petroli. Fins i tot han assegurat a la Xina i Rússia que ells també es beneficiarien del canvi de govern, però cap d'aquests dos països confia en què un nou governo pro Estats Units reverteixi els contractes ja signats amb Chávez. Pequín mostra preocupació pels diners que ha prestat i que podria ser que no recuperi si hi ha canvi de govern.

En termes geopolítics Maduro ha elaborat una estratègia política de confrontació i desafiament als EUA, partint de la base que vivim en un món multipolar i que els seus aliats eren Rússia i la Xina. Però l'arribada de Donald Trump està donant un tomb geopolític rellevant, està impulsant la consolidació de blocs regionals i el repartiment d'àrees d'influència. D'una banda la sortida de tropes nord-americanes d'Afganistan i de Síria deixa l'espai d'influència d'Orient Mitjà a Rússia, les tensions comercials amb la Xina estan reforçant la integració regional asiàtica. Els Estats Units a través del conflicte de Veneçuela, adverteix a russos i xinesos que Amèrica del Sud és territori seu. En aquest sentit Veneçuela és un peó de la geoestratègia dels Estats Units davant Rússia i la Xina.

Massa pressa s'han donat els governs europeus a renunciar a les vies de negociació i a situar-se al costat de Trump. La guerra civil és la pitjor de les solucions per a la població. Si es produeix, els nostres governs tindran la seva part de responsabilitat.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/02/05/venecuela-vestibul-cap-a-la-guerra/feed/ 0
Ecofeixisme i militarisme https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/01/25/ecofeixisme-i-militarisme/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/01/25/ecofeixisme-i-militarisme/#respond Fri, 25 Jan 2019 17:26:54 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=681 Continue reading "Ecofeixisme i militarisme"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Dues causes suposen un perill vital per a la supervivència de la vida al planeta. Un és el canvi climàtic causat per l'acció humana sobre els ecosistemes, amb efectes com l'emissió de gasos amb efecte d'hivernacle, sobreexplotació dels recursos no renovables, contaminació de les aigües, minvament de la biodiversitat que provoquen catàstrofes mediambientals, sequeres, huracans. Els uns i els altres que, amb el pas del temps s'intensificaran fins a l'extrem de crear grans conflictes humans.

La segona gran causa que posa en perill a la humanitat són les armes nuclears. Un perill una miqueta oblidat, però que està aquí, en mans de nou governs, que poden utilitzar com a mitjà per intimidar a la resta de països del món. Un perill que en mans d'aquests governs es converteix en una amenaça per a la supervivència. Això ve al cas per l'actitud amenaçadora de Donald Trump d'anunciar la ruptura del (Intermidiate Nuclear Forces), signat entre Ronald Reagan i Mijail Gorbatxov en el 1987. Tractat que va allunyar del sòl europeu la possibilitat d'una guerra nuclear, perquè fins aleshores, les dues potències havien instal·lat míssils nuclears, de curt i mitjà abast (de 500 a 5.500 km), a banda i banda de la frontera que dividia Europa durant la Guerra Freda. Si aquest acord es trenca, l'amenaça nuclear tornarà a Europa.

Aquesta amenaça té la seva causa en l'afany de dominar, uns altres diran controlar, la geopolítica mundial, i així extreure beneficis pels seus sistemes de vida, que en tots els casos són de capitalisme. Però ja és sabut, que els capitalistes rivalitzen entre ells, i arribat el cas, també es fan la guerra. Així, els Estats Units amenaça a Rússia i la Xina. I aquestes dues, responen amb aliances per a respondre amb les seves mateixes armes als Estats Units i als seus aliats. I en aquest sentit, tots ells, duen a terme un reforçament de les capacitats militars de les seves potències, convertint les seves forces armades en un bastió ofensiu i defensiu (tots dos alhora) enfront la resta de potències amb les que rivalitzen pel control de recursos i mercats.

És a dir, hi ha un militarisme creixent entre les grans potències que amenaça la supervivència humana al planeta.

Però l'amenaça del canvi climàtic i la competició pel control dels recursos, aigua, minerals, hidrocarburs, terres cultivables, també està emparentat directament amb el militarisme de les grans potències. Perquè cal no oblidar que, pel control d'aquests recursos, o per a mantenir els efectes secundaris del canvi climàtic, sequeres, falta d'aigua, augment del nivell del mar, es derivaran conflictes interns a  molts països, i al seu torn, massives migracions cap als països més rics. Aquests països ja es troben en alerta, i entre els perills per a la seva seguretat, tal com es diu a documents oficials, fan constar el canvi climàtic, les sequeres, les pandèmies i les migracions, i arbitren com a resposta, l'enfortiment de les seves fronteres, amb més presència de forces policials i militars. Aquí tenim la proliferació de murs, policies frontereres i especialment les forces armades militars patrullant per terra, mar i aire.

Per tant, s'estan militaritzant les respostes entre els països enriquits, que competeixen pel control de l'hegemonia mundial. I alhora, militaritzen les causes que el seu model econòmic provoca sobre els països empobrits.

Això ho podem denominar com ecofeixisme, doncs pot convertir en norma de govern als països enriquits, l'autoritarisme, la retallada de libertats i la intolerància, especialment cap als diferents, és a dir, les persones migrants. Tot això per a conservar un estil de vida a costa de la majoria empobrida de la població mundial. Un ecofexisme que necessitarà d'un militarisme cada vegada més bel·ligerant per a mantenir els privilegis de les elits que avui governen el món.

Si no posem remei, el món orwel·lià el tindrem aquí.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/01/25/ecofeixisme-i-militarisme/feed/ 0
Ens volen submises i a casa https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/01/14/ens-volen-submises-i-a-casa/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/01/14/ens-volen-submises-i-a-casa/#respond Mon, 14 Jan 2019 12:23:12 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=669 Continue reading "Ens volen submises i a casa"]]> Tica Font. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

A Espanya VOX ha obert el front de lluita contra els immigrants i contra les dones. Hi ha molts homes que atribueixen la seva mala situació econòmica, el seu empobriment, la seva falta de perspectives de millora d'ocupació i la seva falta d'esperança en el futur a aquests dos col·lectius socials. Als immigrants adduint que, d'una banda, provoquen la baixada de salaris i, per una altra, que ocupant un lloc de treball impedeixen que un altre d'aquí hi treballi; En l'altre extrem de causalitat situen al col·lectiu de dones que, d'una banda, amb la seva introducció en el món laboral, treuen el treball als homes i, per una altra, reivindicant la no discriminació salarial o la paritat estan llevant llocs als homes. Una anàlisi dolenta de la situació econòmica i social porta a culpabilitzar de la mala situació econòmica i laboral a altres col·lectius socials quan el problema és estructural i no de persones.

En definitiva VOX recull el vot d'aquelles persones que consideren que temps anteriors van ser millors; que els temps en què les dones estaven a casa netejant, cuinant i encarregant-se de l'educació dels fills, eren millors. Amb VOX pren cos i espai electoral el conservadorisme social, el tornar a posar a les dones en el seu lloc, en el qual han estat durant mil·lennis, sotmeses als homes i amb una divisió social clara. "La dona amb la cama trencada i a casa". Aquest debat el duen a terme demanant que la llei de violència de gènere sigui derogada, que la violència contra les dones sigui considerada com a "coses de parella", "coses que passen en l'àmbit privat". És a dir, conservar el dret dels homes a pegar a les dones i que les administracions públiques no interfereixin en això.

Fa un parell d'anys el president Putin va fer una proposta legislativa sobre aquest tema. Si un home es sobrepassa atonyinant a la seva dona i la mata, calia considerar-ho assassinat, però si no la mata i no es sobrepassa en les conseqüències de la pallissa, pegar a la seva dona una vegada a l'any, no hauria de ser delicte.

Aquest corrent conservador, en el sentit de tornar a la dona al seu lloc "natural" en la societat, està essent fortament impulsat per les esglésies evangèliques a l'Amèrica Llatina i a l'Amèrica del Nord. Esglésies que electoralment donen suport a candidats que en els seus programes incloguin mesures i lleis que impedeixin l'avortament, que il·legalitzin l'homosexualitat o que no permetin els matrimonis entre persones del mateix sexe.

La nova ministra de Dona, Família i Drets Humans del Brasil, en les seves primeres declaracions ens va regalar amb la frase que amb l'arribada de Bolsonaro s'inicia una nova era al Brasil en la qual "els nens vesteixen de blau i les nenes de rosa". Declaracions que van aixecar protestes a les xarxes socials i a les quals ella va contestar dient que s'havien interpretat malament les seves paraules, que ella parlava metafòricament. "Dir que la nena vesteix de color rosa i el nen de blau significa que respectarem la identitat biològica dels nens", va explicar; afegint-hi: "En el nostre Govern, ningú ens impedirà cridar a les nostres nenes princeses i als nostres nens prínceps".

Aquesta dreta conservadora parla d'"ideologia de gènere" per a atacar les reivindicacions d'igualtat de les dones, i contraposar-la a la perspectiva de gènere. És el mantra a través del qual reivindiquen el retorn al passat, tornar a la dona al lloc que ha ocupat a la societat i no acceptar l'homosexualitat o identitats sexuals diferents. Defensen la tradició familiar, segons la qua només és família si està formada per un home i una dona.

Tot aquest conservadorisme és una resposta a la revolta o revolució que estan fent durant anys les dones. No volen que hi hagi canvis. Serà dur, però no hi ha pas enrere  possible!

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/01/14/ens-volen-submises-i-a-casa/feed/ 0
L'esquerra i les armes https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/01/02/lesquerra-i-les-armes/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/01/02/lesquerra-i-les-armes/#respond Wed, 02 Jan 2019 10:04:33 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=647 Continue reading "L'esquerra i les armes"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

El Govern de Pedro Sánchez va demostrar el seu tarannà amb la pau al Pròxim Orient en confirmar la venda de les 400 bombes guiades per làser, suspeses momentàniament per la ministra de Defensa, Margarita Robles, així com també en confirmar la fabricació de cinc corbetes per part de Navantia amb destinació a l'Aràbia Saudita. I que el Govern del PSOE, juga la carta del militarisme en favor dels lobbys de les armes.

Confirmació que es va plasmar el 14/12/2018 amb l'aprovació dels nous Programes Especials d'Armes (PEA), que per un import de 7.331 milions s'han de fabricar entre 2019 i 2032 amb destinació a les forces armades espanyoles. Es tracta de cinc fragates F-110 (4.325 M€); 348 blindats 8×8 (2.100 M€); actualització de l'avió de combat F-2000 (906 M€). Uns PEA que es vénen a sumar als ja aprovats el mes d'abril passat, després de l'arribada a la Moncloa del PSOE, quan el Govern va aprovar aportar 1.172 M€ pel submarí S-80, aquell que per defectes d'enginyeria s'enfonsa però no flota, que es construeix al Ferrol per Navantia; més altres 1.381 M€ per a complementar la construcció dels helicòpters militars NH-90; més tres satèl·lits de comunicació militar amb un cost de 1.397 M€; i 819 M€ per a modernitzar els helicòpters Chinook.

Entre aquells PEA i aquests d'ara, la inversió en noves armes per a les FAS sumen 12.100 M€. La justificació d'aquest enorme dispendi, segons l'Executiu, és que representa una gran aportació pel sosteniment i la creació d'ocupació, amb l'afegit, que a més assegura grans avanços en tecnologies que en el seu traspàs a la indústria civil asseguren una major competitivitat per a l'economia espanyola en els mercats globals. Fal·làcies que no se les creuen ni els economistes neoliberals, perquè si algú llegeix els balanços de les indústries militars espanyoles o coneix les anàlisis que es fan del mercat mundial d'armes que realitzen alguns centres especialitzats (SIPRI o BICC per exemple), veurà que els resultats demostren precisament el contrari. Vegem-ho.

A Espanya, les drassanes Navantia, una de les empreses més beneficiades d'aquests nous contractes, l'any 2017 va produir unes pèrdues de 297 M€, i en els últims deu anys ha perdut 1.023 M€. Amb l'agreujant que Navantia com és una empresa pública, les seves pèrdues són assumides per l'Estat. Es pot imaginar el que es podria fer amb més de 1.000 milions per a convertir aquestes drassanes cap a la producció civil. La resta d'indústries sí que donen beneficis, però amb l'agreujant que són parasitàries dels encàrrecs del Ministeri de Defensa, que si no es produïssin els seus encàrrecs i depenguessin del mercat global d'armes ja haurien tancat les seves portes.

En quant als mercats globals d'armes, passa una cosa similar. Les grans companyies  dels Estats Units, Rússia, Regne Unit, França i Alemanya, Lockheed Martin, United Aircraft, BAE Systems, Airbus Military, Thales i Krauss-Maffei), tenen beneficis, però, com en el cas de les espanyoles, és gràcies als grans contractes que els faciliten els estats dels seus propis països, dels quals són molt dependents i per tant parasitàries d'aquests.

A més hi ha estudis rigorosos d'economistes de prestigi (Leontief, Melmann, ...) que són ben eloqüents, perquè van demostrar que aquests recursos destinats a produir armes invertits a fabricar béns civils, a causa dels costos d'oportunitat, produirien més beneficis en la societat, perquè generarien més ocupació i competitivitat a aquests productes. I d'altra banda reduirien el deute públic de l'Estat, perquè la immensa majoria de les armes (un 98%) les adquireixen els estats, i només un 2 o 3% surten al mercat.

Llavors, senyors polítics, menys xerrameca buida dels defensors de l'establishment corporatiu de les armes i més destinar recursos a crear riquesa produint béns de consum socials. Perquè, sí com pregonen, són defensors d'un estat social, redistributiu, que genera ocupació, benestar i busquen treballar per la pau mundial,  no facin el joc al lobby militar-industrial, causant del militarisme, guerres i els seus efectes secundaris -terrorisme gihadista, migracions, que impulsen l'espoli de recursos, emissions de gasos amb efecte d'hivernacle, canvi climàtic- que condueixen al col·lapse civilitzatori.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2019/01/02/lesquerra-i-les-armes/feed/ 0
Rebel·lia en el món rural, en la perifèria https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/12/20/624/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/12/20/624/#respond Thu, 20 Dec 2018 15:46:36 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=624 Continue reading "Rebel·lia en el món rural, en la perifèria"]]> Tica Font. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Molt s'ha parlat de la victòria electoral de Trump gràcies al vot rural de l'Amèrica profunda. El mateix ha succeït amb el vot del Brexit al Regne Unit, on la majoria rural o la perifèria de les metròpolis, és la que ha donat suport a la sortida de la Unió Europea. L'últim gran moviment, el de les "armilles grogues" a França, representa el mateix fenomen "primer nosaltres"; el seu detonant, que no causa, va ser la pujada dels impostos al carburant, pujada que va fer vessar el got de frustracions i del lent empobriment de les capes mitjanes de la societat no metropolitana. La globalització ha comportat un declivi del món industrial, moltes empreses o han tancat o han reduït els seus llocs de treballs, ja que no podien competir amb els productes importats produïts en altres països pel seu baix cost. D'aquesta manera moltes persones han vist com els seus salaris baixaven, i les prestacions econòmiques només arriben per a pagar el lloguer i les despeses de la casa; la precarització, l'empobriment i la fragilització social han expulsat la gent més jove cap a les grans ciutats. En els darrers anys hem vist com moltes persones han abandonat el conreu dels camps i han abandonat les ciutats petites i mitjanes cap a les metròpolis a la recerca d'oportunitats de treball.

Els macro indicadors econòmics mostren que l'economia creix, que es genera riquesa, però aquesta riquesa es situa en les grans ciutats, que és on es genera ocupació. Aquesta reorganització territorial de la desigualtat, l'ocupació i la vida afecta majoritàriament a les classes mitjanes perifèriques que són les que cada vegada tenen treballs pitjor pagats i precaris i en ciutats petites i mitjanes que es van despoblant i en les quals les retallades pressupostàries fan disminuir la qualitat dels serveis sanitaris, educatius o socials.

Trump, Brexit, "armilles grogues" (armilles que s'utilitzen en la carretera per a ser vistos), són el resultat de 50 anys de globalització, de recomposició econòmica, són l'expressió de cansament, de rebel·lia, d'aixecar la veu, de posar de manifest que la perifèria també existeix i que vol viure amb dignitat i amb els mateixos estàndards socials i de qualitat dels serveis públics que els de les metròpolis. Aquest fenomen no és conjuntural, ve per a quedar-se i és fruit del procés de marginació social de les classes mitjanes perifèriques, d'obrers industrials, empleats, autònoms, petits empresaris, pagesos o treballadors públics; tots ells formaven la base de la classe mitjana i han estat sacrificats en el model econòmic de la globalització i han estat abandonats per les elits polítiques, que redueixen la participació política de la societat al vot cada quatre anys.

Els primers que han sabut captar aquest malestar social han estat els populistes, són els primers que han sabut veure que les classes populars no se senten representades pels partits tradicionals i són els que han llançat el missatge més simplista possible, segons el qual el causant de tots els mals es troba en "l'altre", està en els immigrants, que accedint a un treball o que accedint a serveis sanitaris i socials, ens deixa a "nosaltres" sense treball o serveis socials o a les mateixes dones que en la mesura que reivindiquen accedir al món laboral i en les mateixes condicions que els homes també formen part d'aquest "altre" que amenaça "el nostre" futur.

L'èxit del populisme i de la banalització radica en l'ús massiu de la mentida com a instrument polític i radica a situar com a enemic a un altre col·lectiu de persones sense qüestionar que els problemes que han provocat aquesta rebel·lió són estructurals, és del propi sistema econòmic, de la desregulació i de la desprotecció de les persones.

El pitjor que podem fer és comprar i acceptar la visió que la culpa de l'empobriment de les perifèries és deu a la migració. El pitjor que podem fer és enfrontar-nos entre grups humans, si a principis de l'era industrial la confrontació real no era entre treballadors manuals i treballadors industrials, ara la contradicció no és entre treballadors autòctons i treballadors immigrants. Tots som víctimes d'una violència estructural que provoca desigualtat social. El repte és saber canalitzar les nostres emocions i els nostres projectes de manera que ens dignifiquin com a humans.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/12/20/624/feed/ 0
El futur dels exèrcits https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/11/24/el-futur-dels-exercits/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/11/24/el-futur-dels-exercits/#respond Sat, 24 Nov 2018 13:18:00 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=615 Continue reading "El futur dels exèrcits"]]> La realitat, encara que no agradi als defensors dels estats com a única possibilitat de governança, és que els exèrcits estan perdent la funció bàsica per a la qual van ser creats: dissuadir d'un atac exterior i protegir territori i població. Aquesta és una realitat palpable si s'observen els 32 conflictes armats avui existents al món, on les guerres entre estats han desaparegut i aquestes són interestatals, encara que, això sí, de caràcter internacional, per la presència de múltiples estats en suport dels diferents actors que en elles intervenen.

Així, hi ha regions del món on la possibilitat de guerres és pràcticament inexistent. Per exemple, en el conjunt d'Europa occidental i de la Unió Europea ha desaparegut tota possibilitat d'una guerra entre els estats membres. A Sud-Amèrica, una regió pacificada, on, a banda de Colòmbia que segueix patint una violència extrema en el seu interior, les rivalitats entre estats són pràcticament nul·les. I ja no diguem a Oceania, on no sembla possible que sorgeixi cap conflicte entre els microestats que allí existeixen, molts d'ells sense exèrcit, o entre les dues potències regionals d'Austràlia i Nova Zelanda.

Per aquest motiu el gran debat pendent actual en els estats, és què fer amb els exèrcits extensius. Per a què necessiten els països membres de la UE en el seu conjunt 1.350.000 militars i a Sud-Amèrica 1.200.000. Un debat, que encara que no s'abordi de manera pública, el contemplen els governs de molts països. Hi ha el temor derivat de l'oposició que generaria a les forces armades el fet de veure els seus llocs de treball en perill, sobretot dels alts comandaments, que veurien com s'esfumen els privilegis que els atorga el fet de ser els màxims exponents de tenir a les seves mans l'hegemonia de la violència de l'Estat.

Però la realitat del món actual és la que és. Els avenços tecnològics en el desenvolupament de noves tipologies d'armaments, com els avions no tripulats, la robòtica, la utilització del làser, la guerra electrònica, atacs cibernètics... Fa disminuir la utilització del nombre de tropes en els conflictes. A la qual cosa cal afegir només la  megalomania de les grans potències, que busquen l'hegemonia amb el seu potencial militar, els EUA, Rússia, Xina. O aquelles que mantenen una presència postcolonial en àmbits geogràfics allunyats de les seves metròpolis, com França i el Regne Unit. O les que pretenen ser-ho a nivell regional i s'enfronten entre si per aconseguir-ho, com Turquia, Aràbia Saudita, Iran, Israel a Orient Mitjà. O les que s'enfronten entre si per conflictes territorials del passat, com Índia i Paquistán o les dues Corees.

Mentre que, d'altra banda, els estats sense conflictes, però amb compromisos en aliances militars com l'OTAN, o internacionals com Nacions Unides, o regionals, com a la UE, han d'enviar militars a determinades intervencions, però que per descomptat són de molt reduït nombre en comparació a la dimensió de les seves forces armades. Per exemple Espanya, no envia més de 3.000 militars en les seves missions a l'exterior. Llavors, tornem a la pregunta inicial, Per a què mantenir uns exèrcits extensius?

D'aquí, que alguns estats, com en el cas espanyol, s'hagin creat cossos que es dediquen a dur a terme missions de caràcter civil, per tenir cura de la població. Aquesta és la tasca de la Unitat Militar d'Emergències (UME): prestar ajut en cas d'incendis, inundacions, terratrèmols i altres catàstrofes naturals. És aquesta la seva funció? Sens dubte que no, doncs això ho haurien de dur a terme cossos de protecció civil i no militars. Però com no se sap què fer amb els 120.648 militars existents en el 2018, se'ls entreté en funcions de caràcter civil, apagant focs i altres missions de salvament davant catàstrofes naturals, a l'espera que algun govern del futur abordi una qüestió tan polèmica com seria reduir el nombre de membres de les forces armades o d'eliminar-les.

Sí, eliminar-les, doncs això seria possible el dia que la comunitat internacional es disposi a reformular Nacions Unides i atorgar-les el paper que les atorga la seva Carta fundacional: ser garant de la pau mundial, i per a això disposar d'un cos de seguretat propi que possibilitaria que els estats dissolguessin els exèrcits nacionals: La pau perpètua que pronosticava Kant.

Avui al món es gasten 1.740.000.000.000 de dòlars i a Espanya 20.000 milions d'euros. Què podríem fer amb tan ingents quantitats de diners? Deixo les respostes al lector.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/11/24/el-futur-dels-exercits/feed/ 0
Trump, els seus modals i la defensa europea https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/11/15/trump-els-seus-modals-i-la-defensa-europea/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/11/15/trump-els-seus-modals-i-la-defensa-europea/#respond Thu, 15 Nov 2018 17:51:19 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=604 Continue reading "Trump, els seus modals i la defensa europea"]]> Tica Font, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

En aquests dies de celebracions a París, en la commemoració del centenari de la finalització de la I Guerra Mundial, Trump va marcar distància i perfil propi, havia de posar de manifest la seva filosofia d'"Amèrica primer" i res de multilateralisme, res de crear consensos, només perfil propi. Per això mentre que tots els mandataris es van traslladar en autobús, ell de manera ostentosa i discordant ho va fer en el seu vehicle blindat i a més per mostrar més el seu rebuig a qualsevol aparença de multilateralitat, no va assistir a la reunió del Fòrum sobre la Pau, ell de forma voluntària es va aïllar i se'n va anar al cementiri americà de Suresnes on reposen els soldats nord-americans morts durant la Gran Guerra.

Per si no n'hi havia prou amb els gestos, el president nord-americà ho va complementar amb declaracions que no tenen desaprofitament "La nostra obligació és preservar la civilització que van defensar i protegir la pau per a la qual tan noblement van donar les seves vides fa un segle per assegurar-la". És evident que Trump està disposat fins i tot a la guerra per defensar els interessos nord-americans, per defensar la posició de primera potència mundial. El menyspreu cap a la resta de líders mundials presents a Paris el va mostrar afirmant: "Hem passat dos dies fantàstics a França, i aquest ha estat sense cap dubte el millor moment del viatge", va afirmar en el cementiri. Comentari propi de qui està de vacances o turisme i sense manifestar cap respecte per la resta de líders mundials presents a París.

Els comentaris de Trump, en aquests dies de commemoració del final de la I Guerra Mundial, podríem qualificar-los com els del "gos de l'hortolà, que ni menja ni deixa menjar". Va plantar als altres mandataris presents a Paris i els seus modals es van posar de manifest des de la seva arribada als esdeveniments, buscant la confrontació amb l'amfitrió dels mateixos. Macron va aprofitar la cita a la seva ciutat per fer declaracions a favor d'"una Europa sobirana", dotada d'"un veritable exèrcit europeu", que permetria una menor dependència dels Estats Units EUA) per establir la seva pròpia política de defensa. Com és habitual, Trump va reaccionar amb una piulada incendiària, afirmant que aquestes declaracions eren un insult. "El president francès Macron acaba de proposar que Europa construeixi el seu propi exèrcit per protegir-se a si mateixa dels EUA, la Xina i Rússia. Molt insultant, però potser Europa hauria de pagar primer la seva part equitativa de l'OTAN, que els EUA subvencionen enormement!", va escriure. Trump sembla cabrejar-se pel fet que Europa no faci el que ell vol. El president nord-americà ha manifestat en diverses ocasions que militarment l'OTAN no està entre les seves prioritats i demana als europeus que incrementin les despeses de defensa a l'OTAN, que comprin més armament, que comprin armes a les empreses americanes, evidentment.

Els governs dels països de la UE ja han acceptat incrementar les despeses de defensa, ja s'han compromès a aportar més fons a l'OTAN i ja han acceptat la compra d'armament nou. Els nous pressupostos de la UE ja contemplen subvencions a la indústria militar europea i incentius als governs per l'actualització de les armes dels exèrcits nacionals.

França vol anar més lluny, tradicionalment ha promogut la idea d'una defensa europea autònoma dels Estats Units i de l'OTAN, però el Regne Unit sempre s'ha manifestat contrari a aquesta posició. Aquesta divisió ha deixat en mans dels Estats Units i de l'OTAN, la definició de les polítiques de seguretat i defensa. Amb el Brexit i amb Trump, per Macron és el moment d'apostar per construir una defensa comuna, independent dels Estats Units, i d'impulsar el desenvolupament de la seva indústria de defensa. Són decisions que semblen irritar Washington, ja que afectarà a les seves vendes de material militar als europeus. Les empreses de defensa del Regne Unit i dels Estats Units no tindrien accés als nous fons europeus de defensa.

La UE ha engegat el Pla d'Acció Europeu de la Defensa, la qual cosa representa tenir un instrument financer per potenciar les capacitats militars de la UE i equiparar-se a altres potències militars com els Estats Units, la Xina o Rússia. L'objectiu és dotar-se de majors instruments i potencialitats de dissuasió enfortint la capacitat d'acció militar. Queda per veure si finalment la UE a més de potència econòmica mundial es convertirà en potència militar mundial. França vol liderar aquest procés, però Alemanya mai s'ha involucrat a fons en aquesta aspiració i els països de l'Est europeu confien més en la força militar nord-americana i en l'OTAN que en els seus socis de la UE. Però Trump no vol que es vagi tan lluny com pretén Macron. Només vol rebaixar les seves aportacions econòmiques i militars a l'OTAN i que els europeus comprin més armes als Estats Units.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/11/15/trump-els-seus-modals-i-la-defensa-europea/feed/ 0
Europa, escenari de guerra nuclear https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/11/12/europa-escenari-de-guerra-nuclear/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/11/12/europa-escenari-de-guerra-nuclear/#respond Mon, 12 Nov 2018 10:43:21 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=601 Continue reading "Europa, escenari de guerra nuclear"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

La insensatesa de Donald Trump per dinamitar la pau mundial ha arribat a la seva màxima expressió amb la proposta d'abandonar el tractat INF (Intermediate Nuclear Forces Treaty), signat per Ronald Reagan i Mijail Gorbatxov el 1987. Tractat que va allunyar del sòl europeu la possibilitat d'una guerra nuclear, doncs fins llavors, les dues potències havien instal·lat míssils nuclears, d'abast curt i mitjà (de 500 a 5.500 km), els Cruise i Pershing per part dels Estats Units (EUA) i els SS-20 per part de la URSS a tots dos costats de la frontera que dividia Europa durant la Guerra Freda amb l'objectiu d'atacar-se mútuament.

Cert és que l'actual Rússia de Vladimir Putin havia anunciat desplegar els denominats Novator 9M729, uns nous míssils capaços de burlar l'"escut antimíssils" que els EUA va instal·lar a Polònia, Romania i Rota (Cadis). Fet que també havia estat una resposta de Rússia després de l'abandonament per part dels EUA, en el 2002, del tractat ABM que prohibia la instal·lació d'antimíssils. Un Tractat que havia mantingut el pèrfid equilibri nuclear de pau o terror -segons com es miri- entre les dues potències sota l'amenaça d'una "segura destrucció mútua".

Si es formalitza la ruptura del INF, la carrera d'armaments nuclears està servida i Europa tornarà a ser el camp de batalla d'una possible guerra nuclear, doncs seran països de l'OTAN els que acullin en el seu sòl la instal·lació de míssils d'abast mitjà, capaços d'arribar a Rússia i altres països, doncs Rússia respondrà amb míssils que arribin a qualsevol punt d'Europa occidental.

Una estratègia que es trama des de fa anys. El desplaçament del desenvolupament econòmic d'Europa occidental i els EUA cap al sud-est asiàtic, amb la Xina com a pròxima primera gran potència econòmica mundial, alarma els EUA, que ha desplaçat el seu interès geoestratègic cap a aquesta regió, amb l'enfortiment de les nombroses bases que envolten la Xina i el Japó, Corea del Sud i Filipines. Mentre que la Xina fa la mateixa cosa en els mars que la circumden i desenvolupa una gran força naval per protegir les aigües marítimes per on circulen els recursos i el comerç que necessita la seva economia.

D'aquí sorgeixen els moviments geopolítics que duen a terme Rússia, la Xina, la Índia i l'Iran, i les aliances que aquests països estan teixint entre si i que no són només econòmiques, sinó que també tenen un peu posat en la seguretat mútua i en la cooperació militar. També és simptomàtic l'acostament entre països històricament rivals com la Xina i el Japó. Com també ho és el canvi d'estratègia dels EUA respecte a Corea del Nord i l'acostament entre les dues Corees, essent Corea del Sud un gran aliat dels EUA.

Sens dubte no és una nova Guerra Freda, doncs els interessos mutus entre totes aquestes potències per la interconnexió i interdependència de les seves economies impedeix que s'iniciï el bloqueig polític i econòmic entre aquests països. Però en canvi, la carrera d'armaments entre ells si que ha començat, doncs ni els EUA de Donald Trump, ni la Rússia de Putin, basen la seva hegemonia en la força militar i no estan disposats a deixar-se amenaçar.

Els EUA van trencar l'acord nuclear subscrit amb l'Iran perquè aquesta no desenvolupés armes nuclears, posant en major perill un Orient Mitjà ja encès per les guerres de Síria i el Iemen, on les potències regionals i mundials es divideixen en el seu suport a un o un altre contrincant.

D'altra banda, Rússia ja va advertir Ucraïna amb l'adhesió de Crimea i va donar suport a les repúbliques del Dombás quan aquest país va fer un gir cap al bloc occidental. I ara adverteix que, si es trenca el Tractat INF, es posa en perill la ratificació del Tractat START III del 2010 de reducció dels arsenals nuclears signat entre Barack Obama i Dimitri Medvédev.

Mentrestant, la Xina es queda impassible i no es pronuncia, però segueix enfortint les seves forces armades, encara que, és cert,no ho està fent amb míssils intercontinentals ni modernitzant el seu arsenal nuclear.

Europa occidental hauria de reaccionar no permetent que de nou l'amenaça d'una guerra nuclear torni al sòl europeu. Cal aixecar la proposta de neutralitat i independència enfront de les grans potències. De tornar a demanar als governs que abandonin la seva submissió respecte els EUA i en aquest sentit desprendre's de l'OTAN. Per descomptat, tampoc sotmetre's a Rússia, sinó buscant un paper mediador que faciliti la distensió en la geopolítica mundial. El contrari és caure en les arpes de la geoestratègia de la tensió que només beneficia els senyors de la guerra (el lobby militar industrial) i les grans corporacions que es mouen al seu darrere.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/11/12/europa-escenari-de-guerra-nuclear/feed/ 0
Parlem de violències urbanes https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/31/parlem-de-violencies-urbanes/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/31/parlem-de-violencies-urbanes/#respond Wed, 31 Oct 2018 19:52:11 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=586 Continue reading "Parlem de violències urbanes"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Segons l'OMS cada any més d'1,6 milions de persones perden la vida de manera violenta en un homicidi, tres vegades més que els morts provocats per les guerres. Aquestes xifres representen la punta de l'iceberg, ja que altres actes violents contra la integritat física de les persones, no són computats estadísticament i no hi ha registres sobre els mateixos.

Amèrica Llatina és la regió del món amb una taxa més alta d'homicidis del món: 22,3 homicidis per cada 100.000 habitants (Banc Mundial 2015). Per països, entre els principals en el rànquing trobem El Salvador, que té una taxa de 82,8; Hondures, 56,5; Veneçuela, 56,3; Jamaica, 47,0; Belize, 37,6; Brasil, 29,5; Guatemala, 27,3; Colòmbia, 25,5; Mèxic, 19,3, i Puerto Rico, 18,5 homicidis per cada 100.000 habitants en el 2016. La taxa a Espanya se situa en 0,6.

Segons dades de 2016 d'Igarapé Institute, 43 de les 50 ciutats amb taxa més alta d'homicidis al món estan situades a Amèrica Llatina. La més perillosa és San Salvador (El Salvador), amb una taxa de 136,7 assassinats per cada 100.000 habitants, li segueixen Acapulco de Juárez (Mèxic) amb 108,1 i San Pedro Sula (Hondures), on la taxa se situa en 104,3 morts per cada 100.000 habitants.

Les xifres són esgarrifoses i situen el problema de les diverses violències més enllà dels homicidis en un primer plànol. Encara que les xifren siguin dures, la violència no és inevitable ni constitueix un component intrínsec de la condició humana. La violència és un element cultural, un element après que es pot desaprendre i es pot prevenir amb una bateria de mesures diverses que vagin més enllà del plantejament "llei i ordre", tan recurrent entre sectors polítics mancats d'iniciatives. Al problema de la violència ens podem acostar des de perspectives diverses, de salut, d'educació, de convivència, d'economia, de pau, abordant en definitiva els factors econòmics, socials o culturals. Entendre les situacions que es troben a les arrels i les causes que sustenten la violència ofereix la possibilitat d'intervenir-hi per evitar els actes violents i proporcionar als responsables polítics una gran varietat d'actuacions o plans polítics que puguin prevenir actes violents, incidir per canviar els valors que legitimen l'ús de la violència i a assistir a les víctimes d'aquesta violència.

Del 5 al 8 de novembre tindrà lloc a Madrid el II Foro Mundial sobre Violencias Urbanas y Educación para la Convivència y la Paz. Aquest Fòrum reflecteix la preocupació per aquest problema a les ciutats i reflecteix el compromís dels municipis per afrontar-ho.

Però mentre que en els municipis, per la relació directa que mantenen amb els ciutadans, busquen actuar sobre les causes que els sustenten, implantant plans d'acció social que intenten revertir les mateixes, els estats acostumen a inclinar-se per instruments repressius. Al Brasil, el nou president d'extrema dreta Jair Bolsonaro, es va comprometre a relaxar les lleis de control d'armes. "Hem de donar a tots el dret de portar armes, com als EUA", és a dir el dret de ciutadans a disparar contra un altre ciutadà i ha anunciat que traurà als carrers l'exèrcit per lluitar contra la violència i el crim organitzat. Si Bolsonaro duu a terme aquestes mesures, cal esperar que s'incrementi la taxa d'homicidis i el nombre de desapareguts, tal com ha passat a Mèxic des que es va declarar la guerra al narcotràfic.

Existeix el perill que molts votants triïn opcions populistes que ofereixin solucions simplistes "de mà dura", que està demostrat que no resolen el problema, que simplement ho van desplaçant pel territori d'un lloc a un altre. Per evitar-ho cal treballar amb polítiques de llarg termini que actuïn sobre les causes que els sustenten.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/31/parlem-de-violencies-urbanes/feed/ 0
El suposat pressupost progressista del 2019 https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/18/el-suposat-pressupost-progressista-del-2019/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/18/el-suposat-pressupost-progressista-del-2019/#respond Thu, 18 Oct 2018 11:35:24 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=570 Continue reading "El suposat pressupost progressista del 2019"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El pressupost pactat entre el Govern del PSOE i Units Podem, és, sens dubte, des del punt de vista social, un dels més progressistes que s'han presentat en diverses dècades.

Les bones notícies es tradueixen en l'increment, entre uns altres, de la recaptació fiscal d'un 5,7% mitjançant l'augment a les rendes més altes de dos punts de l'IRPF; un augment de la tributació mínima a les grans empreses; augment de l'impost de patrimoni; creació d'un impost als serveis digitals; impost a les transaccions financeres; augment de la lluita contra el frau fiscal. Enhorabones per a tots dos partits, doncs aquests augments en la recaptació fiscal seran, en la seva majoria, per incrementar les ajudes socials. Entre les més importants: pujades de les pensions d'acord amb l'IPC; a les pensions mínimes; de les ajudes per a beques; a la dependència, ... O la pujada del salari mínim interprofessional de 735 a 900 euros mensuals. Mesures que en el seu conjunt milloraran el consum de la població més precaritzada i ajudaran a crear ocupació.

Però malgrat l'optimisme que ofereix la proposta de pressupost, també hi ha un fort ajust estructural, doncs es preveu un dèficit de tan sols un 1,8% del PIB que es tradueix en una retallada de 4.850 milions, la qual cosa no és bona notícia i haurem de saber sobre quines partides s'aplica la reducció. Es tracta d'una qüestió clau que no és gens ni mica satisfactòria, destinada a acontentar a la UE en l'objectiu de dèficit, i pretendre rebaixar-ho a l'1,8%, quan aquest any 2018 rondarà el 2,7%. Doncs això suposa limitar en molt l'aspiració de pal·liar l'austericidi implantat en anys anteriors per part del Govern del Partit Popular, que si bé en el 2019 es proposa augmentar en determinades partides socials, seguiran limitant la despesa pública, especialment el capítol d'inversions, que en certa mesura és el que dóna l'impuls més important a l'economia productiva.

A més, cal saber sobre altres qüestions d'importància i que cada any analitzo amb detall. Em refereixo a la despesa militar, una despesa que, per supérflua, destrueix riquesa en l'economia productiva. És sabut que, encara que ho desmenteixin els economistes de l'establishment i encara que es justifiqui com una despesa estructural necessària, no és productiva. Aquests 120.000 efectius que consumeixen uns 20.000 milions d'euros, en salaris, armaments i manteniment d'infraestructures i serveis, destinats en l'economia real, la productiva, generarien molta més riquesa.

Primer, perquè bona part d'aquests militars, serien més productius treballant en la funció pública, en la indústria o prestant serveis, que no dissuadint possibles atacs o amenaces de l'exterior, que no existeixen.

Segon, perquè, les aportacions en R+D al sector militar i a la producció d'armaments, triplicarien la creació de llocs de treball en altres sectors industrials o de serveis. És sabut que el sector militar industrial viu de la inèrcia que mantenen la majoria dels estats, com l'espanyol, només que per a ús i gaudi dels accionistes de les empreses militars o dels alts comandaments militars en aquest joc macabre de l'estratègia de prevenir o fer la guerra.

En l'aire queda saber la proposta de la ministra de Defensa, Margarita Robles, de si es posaran en marxa nous Programes Especials d'Armaments (PEA) que va xifrar en 5.500 milions pels propers anys, lluny dels 10.800 que va prometre l'anterior ministra Dolores de Cospedal, per fabricar una nova Fragata F-110, uns blindats 8×8, helicòpters NH-90, drons i satèl·lits militars. Una despesa inútil des del punt de vista social, doncs donarà treball a unes indústries improductives, com l'empresa  pública Navantia perd diners tots els anys; o Airbus i Indra, de les quals també l'Estat és accionista i per tant, reben un tracte de favor i privilegis que no afavoreixen  l'economia de mercat de la qual el propi Govern del PSOE és defensor.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/18/el-suposat-pressupost-progressista-del-2019/feed/ 0
El Nobel de la Pau premia la lluita contra la violència sexual com a arma de guerra https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/11/el-nobel-de-la-pau-premia-la-lluita-contra-la-violencia-sexual-com-a-arma-de-guerra/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/11/el-nobel-de-la-pau-premia-la-lluita-contra-la-violencia-sexual-com-a-arma-de-guerra/#respond Thu, 11 Oct 2018 16:12:32 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=562 Continue reading "El Nobel de la Pau premia la lluita contra la violència sexual com a arma de guerra"]]> Tica Font

Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Kosovo, Rwanda, Libèria, Colòmbia.... tots aquests conflictes ens han mostrat que la violència de gènere i la violència sexual durant el conflicte i el postconflicte, ha estat una pràctica generalitzada, reiterada i persistent. Avui es reconeix que les dones es veuen afectades per actes de violència de manera diferent als homes, que alguns d'aquests actes es dirigeixen específicament contra elles, mentre que uns altres els afecten en major proporció que als homes.

Violència de gènere és aquella que està dirigida contra les dones o homes en raó del seu sexe i/o rol de gènere, socialment reconegut. En els conflictes armats de les últimes dècades s'han descrit casos de reclutaments forçosos de nois per grups armats en els quals una part el seu entrenament consisteix a violar dones, a assassinar dones embarassades amb cops en els seus ventres o l'extracció dels seus fetus. La violència de gènere habitualment es manifesta en forma de violència sexual, però pot incloure atacs no sexuals contra dones, homes o menors.

Violència sexual és aquella violència que inclou l'element sexual, com la violació sexual, avortaments forçats, embarassos forçats, despullaments públics, unions forçades o servitud sexual. Violació sexual en la majoria de legislacions ha estat definida com un acte sexual no consentit, aquest concepte pot incloure actes que suposin la inserció d'objectes i/o l'ús de certs orificis corporals que no es consideren sexuals per se. A través de les narracions de milers i milers de dones que van patir violència sexual durant els conflictes armats podem agrupar-les en violació sexual, perpetrada per un home contra una dona una sola vegada; violació sexual reiterada, comesa pel mateix home contra la mateixa dona en més d'una ocasió; violació sexual massiva i múltiple, comesa contra més d'una víctima de manera simultània o diferida en el temps per més d'un perpetrador; violació sexual pública, en aquest cas l'escenari en el qual es duu a terme la violació és un espai públic, carrer, església, escola i/o en presència d'altres persones de la mateixa comunitat.

Servitud sexual la pateixen les dones que són separades de la seva comunitat i confiades o recloses a viure amb un home, el seu raptor. També pot succeir que un petit grup de dones siguin utilitzades per satisfer les necessitats sexuals d'un grup d'homes policies, exèrcit, insurgents... Aquestes dones són obligades a cuinar, rentar, netejar, ballar o prestar serveis sexuals. El període de temps pot ser d'uns dies a mesos. Posteriorment, aquestes dones poden ser executades o alliberades

Les dificultats per perseguir penalment a criminals, per delictes sexuals comesos per agents de l'Estat són grans. D'una banda aquests delictes van ser comesos anys enrere, en circumstàncies de conflicte armat, on la majoria dels casos no han estat denunciats en el seu moment, o si van ser denunciats, no hi ha registres o evidències, i on a posteriori obtenir proves forenses resulta gairebé impossible.

El missatge pels homes és que violant a la seva dona estan violant la seva propietat, i el seu honor i el de la seva família, a més de recordar-los que han fallat en el seu rol de protecció a la família. De manera que la violació sexual sobre una dona suposa l'exercici de poder sobre les dones, però també sobre els homes. Per aquesta raó els embarassos forçosos van formar part de la neteja ètnica, que una dona tingui un fill d'una altra ètnia o religió suposarà el rebuig de la seva comunitat, suposarà culpabilitat i rebuig a si mateixa per no haver resistit a la violació o per haver sobreviscut o pel deshonor que suposa per a la família i el rebuig al nen per tots aquests sentiments contraposats.

La violació és una pràctica que busca despertar en les víctimes sentiments de por, angoixa, inferioritat, humiliació i degradació. La violació és utilitzada com una forma d'intimidació, càstig, represàlia, humiliació, ofensa o com a instrument de pressió per obtenir informació. Generalment  s'utilitza com a instrument per dominar, castigar i humiliar dones, i a través d'elles, als homes als quals es troben vinculades  (pare, marit, germà, fill, parella), homes que són considerats enemics; castigar físicament i moral a dones considerades enemigues o perilloses, perquè s'organitzen i exerceixen un rol no desitjat.

Amb freqüència la violència sexual ha estat utilitzada amb el propòsit de controlar la població o castigar-la, sembrar el terror per expulsar una població d'un cert territori i facilitar el posterior control territorial i els seus recursos, o fins i tot han tingut la intencionalitat d'eliminar parcialment o total a un grup nacional, ètnic, racial o religiós determinat.

D'aquesta manera la violació sexual també constitueix un acte de tortura, mentre que els despullaments i tocaments constituirien actes de tractament degradant; amb la qual cosa si tenim present que el genocidi, la desaparició forçada i la tortura són delictes contra la Humanitat, la violació sexual, en ser inclosa com a delicte de tortura pot ser considerada com a delicte contra la Humanitat, actualment ja està reconegut com a crim per l'estatut de Roma.

Ara bé., intentar que les violacions sexuals siguin jutjades com a crims de lesa humanitat fa necessari demostrar que la violència sexual contra les dones té un caràcter generalitzat i sistemàtic. D'aquesta manera, les responsabilitats afecten no només als perpetradors directes (agents estatals; militars, policies, civils paramilitars o insurgents), sinó també als seus caps o superiors, exigeix demostrar que es va seguir un patró i requereix que les dones siguin capaces de trencar el seu silenci, atrevint-se a denunciar i a sostenir la denúncia al llarg del procés judicial. És per aquesta raó que aquest crim no està essent jutjat ni condemnat en tribunals.

El premi nobel d'aquest any posa l'accent en aquest fenomen premiant a dues persones una dona víctima i un metgessa que treballa en la recuperació de les dones. Però per acabar amb aquesta xacra social, més enllà de la violació que pateixen les dones en contextos de guerra o de catàstrofes humanitàries, cal que es posin en pràctica polítiques que encarin el fenomen de la violència contra les dones en períodes d'estabilitat, abordant-ho com una constant social. Les desigualtats gènere, l'assetjament i les diverses discriminacions que pateixen les dones dia a dia estan a la base que alimenta les diverses violències que sofreixen les dones en períodes especials com la guerra o catàstrofes.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/11/el-nobel-de-la-pau-premia-la-lluita-contra-la-violencia-sexual-com-a-arma-de-guerra/feed/ 0
Obesitat, pobresa i alimentació https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/04/543/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/04/543/#respond Thu, 04 Oct 2018 00:14:03 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=543 Continue reading "Obesitat, pobresa i alimentació"]]> Tica Font

Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Des de la FAO, segons dades del 2016, informen que 806 milions de persones pateixen gana, és a dir, que se'n van al llit cada dia amb una menor ingesta de calories de les necessàries; i al mateix temps, que 2.200 milions de persones pateixen de sobrepès i 796 milions són obesos. La fam i el sobrepès són símptomes d'un mateix problema. Tant els famèlics com els obesos estan relacionats entre si pel sistema de producció i consum d'aliments, per aquesta raó la cerca de solucions per eradicar la fam al món hauria de servir per prevenir o millorar les properes pandèmies mundials (diabetis II i les afeccions cardíaques) lligades a l'obesitat.

La mateixa FAO ens informa que les principals causes de la pobresa i la subnutrició estan vinculades a catàstrofes humanes com la guerra o a catàstrofes naturals com la sequera persistent però no a la falta d'aliments. També destaca que les principals borses de pobresa i fam es concentren en zones rurals als països en desenvolupament, persones que depenen de l'agricultura com a mitjà de subsistència. És a dir, en el mitjà rural els problemes de subnutrició els pateixen els agricultors; alhora que la pobresa i subnutrició està augmentant en la perifèria de les zones urbanes, a causa de l'emigració d'agricultors cap a les ciutats.

Entre les raons per les quals els agricultors de les zones rurals representen el gruix de persones pobres i subnodrides, es troben la falta de recursos vitals, com a terres, aigua o llavors, la falta de crèdits per pagar llavors, adobs, pesticides, aigua, màquines...; també perquè l'agricultura actual és eminentment de monocultiu, amb la qual cosa l'agricultor viu de la seva venda i depèn del preu que marquin les multinacionals i de les regles internacionals de comerç.

L'estil de vida urbà amb llargs desplaçaments laborals, falta de temps, etc. juntament amb una major implantació de la indústria agroalimentària i dels seus menjars i begudes elaborades, ha comportat canvis en la dieta, incorporant un augment del consum de carbohidrats refinats, grasses i olis processats. Aquests canvis en la dieta de les persones humils tant de països rics com de països en desenvolupament, han provocat un augment de les taxes de sobrepès i obesitat.

Encara impera la creença que la fam és un problema de pobres i l'obesitat un problema de rics. Aquesta creença és falsa, dues terceres parts de les persones obeses o amb sobrepès viuen en països amb ingressos baixos o mitjans; als Estats Units les comunitats afroamericasnas i els llatins pateixen més obesitat que la comunitat blanca. El sobrepès i la subnutrició afecten majoritàriament a les persones amb menors recursos econòmics.

En aquesta història sobre els aliments, tant els agricultors com els consumidors estem units enfront les grans corporacions, que amb la seva obsessió pels beneficis econòmics controlen les varietats i la producció d'aliments que després els consumidors troben en les prestatgeries dels supermercats. Encara que un consumidor vulgui comprar menjar sa i suposant que pugui fer-ho (cosa gairebé impossible) aquest es troba atrapat per l'agronegoci. Quan un consumidor intenta comprar aquells tomàquets o pomes amb el sabor que recorda de petit, li resulta impossible, només troba unes poques varietats de tomàquet, les mateixes varietats que trobes a tots els supermercats d'Espanya o Europa. Per què? Pel consumidor, aquestes varietats són més atractives, tenen la pell més bonica i brillant; però per l'industrial aquestes varietats suporten millor el transport de llargues distàncies, la pell no es danya amb tanta facilitat, toleren els productes d'encerat i neteja mecànica, responen bé als pesticides o a la producció industrial. Aquestes característiques fan disminuir les pèrdues de peces de fruita des de la seva recol·lecció en el camp fins l'arribada al consumidor. Aquestes són les raons per les quals no trobem certes varietats al mercat.

En definitiva, no som nosaltres els consumidors els que triem el que volem menjar. El consumidor només pot escollir entre les tres varietats de tomàquets que hi ha en les prestatgeries i no són els agricultors els que escullen la varietat a sembrar, és l'agroindustria qui decideix pels dos, agricultors i consumidors, en funció dels seus interessos econòmics. No obstant això, el consumidor, davant l'abundància de menjar en els prestatges, acostuma a pensar que tenim la llibertat d'escollir el que mengem, però en definitiva el nostre menú no es confecciona a partir del que escollim, o l'estació de l'any o del país en el qual vivim, el menú és el mateix a qualsevol part del món, independentment de la geografia i l'estacionalitat.

La situació actual de producció i comercialització dels aliments al món globalitzat es revela insostenible per les seves greus repercussions socials (migracions camp-ciutat, explotació laboral, pobresa creixent,...), econòmiques (destrucció de mercats locals i regionals, destrucció de llocs de treball en l'agricultura,...) i ambientals (destrucció de recursos agroecològics, pèrdua de biodiversitat, contaminació,...).

Els moviments socials més grans del món estan descobrint maneres diferents de pensar i viure el menjar, un dels moviments socials més importants del Sud, Via Camperola, agrupa milers d'organitzacions d'agricultors que reneguen de les polítiques de producció d'aliments i del paper que se'ls assigna en la seva producció. D'altra banda en els entorns urbans, eminentment del Nord, han aparegut moviments que critiquen i plantegen alternatives als aliments industrialitzats com els grups lligats al Moviment Slow Food, cooperatives o xarxes de consum orgànic.

Solucionar el problema de la fam i les malalties relacionades amb la dieta passa per nodrir-nos i conrear aliments d'una manera diferent, passa per conrear aliments ecològicament sostenibles i socialment justos. Menjar aliments frescos, orgànics, produïts localment, de temporada i a un preu just per a l'agricultor resulta car i no totes les persones s'ho poden permetre. Menjar bé, de manera saludable per al nostre organisme, amb respecte cap a la naturalesa, etc. és car i aquells que no tenen suficients recursos o no tenen temps per escollir i cuinar els aliments, queden relegats a menjar aliments de baixa qualitat i procedents de la agroindustria.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/10/04/543/feed/ 0
Les venes obertes de Síria https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/09/20/les-venes-obertes-de-siria/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/09/20/les-venes-obertes-de-siria/#respond Thu, 20 Sep 2018 17:53:19 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=529 Continue reading "Les venes obertes de Síria"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Les forces governamentals sirianes de Baixar al-Àssad es preparen per donar l'assalt a l'últim reducte important de les forces rebels a la ciutat d'Idlib, amb una població de tres milions de persones, la qual cosa pot ocasionar una nova crisi humanitària amb milers de civils morts i centenars de milers de refugiats que vindran a sumar-se pel cap alt d'11,5 milions existents. Una tragèdia humanitària de la qual són responsables els estats que donen suport a les parts enfrontades en aquesta guerra civil.

La tragèdia que viu la població siriana per culpa de la guerra civil que castiga aquest país, com ja va passar en altres guerres anteriors, ha remogut les consciències d'analistes independents i moviments socials a l'hora d'analitzar aquest conflicte. Tots estan d'acord en què aquesta guerra és una catàstrofe per al poble sirià. Uns mantenen que es tracta d'una revolució iniciada per enderrocar un govern autoritari. Uns altres ho desmenteixen adduint que es tracta d'una més de les moltes agressions imperialistes dels Estats Units i els seus aliats a l'Orient Mitjà. Mentre que uns tercers sostenen que és una guerra civil que enfronta a uns rebels mantinguts per les petromonarquíes àrabs enfront d'una dictadura que compta amb el suport de Rússia i de l'Iran.

En altres articles he explicat que la guerra de Síria cal considerar-la com una de les denominades "guerres brutes". Aquelles en les quals és difícil situar-se al costat d'un dels bàndols, doncs cap d'ells ofereix cap garantia de defensar una causa justa, entenent com a tal el dret a l'autodefensa o com a mínim uns valors democràtics. Tal és el cas del conflicte d'Ucraïna, el de Colòmbia, avui en vies de solució, el del Iemen o el de Síria. Conflictes molt diferents als casos de Txetxènia, Bòsnia, Kosovo, Palestina i molts altres on es distingia molt clarament entre pobles que resistien una agressió i uns agressors que pretenien doblegar els drets d'aquests pobles.
En uns i altres casos, la posició de qualsevol analista independent, i entre aquests els representants de moviments socials (entenc per tals els no adscrits al pensament neoliberal que per descomptat inclou a Rússia) hauria de ser sempre col·locar-se al costat dels pobles. Per una simple raó, perquè són els que pateixen les doloroses conseqüències de l'agressió.

En els passats conflictes de l'ex-Iugoslavia (1991-2001), de la invasió de l'Afganistan (2001), de l'Iraq (2003) o de Líbia (2011), la posició dels analistes independents i dels moviments socials va ser que es tractava d'agressions dels Estats. De Sèrbia i Croàcia en el cas bosnià; de Sèrbia en el cas de Kosovo; dels EUA i els seus socis a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia. Cap d'aquests analistes es va posar del costat dels talibans a l'Afganistan, ni molt menys al costat dels dictadors Sadam Husein o de Muamar el Gadafi que governaven a l'Iraq i Líbia, sinó que repudiaven aquells règims alhora que criticaven l'agressió dels EUA i els seus aliats, i d'igual manera ho feien amb Milosevic i Tudjman de Sèrbia i Croàcia.

Una segona raó per analitzar qualsevol conflicte, hauria de partir de l'anàlisi de les causes que l'han motivat, sense apriorismes que conformin lectures distorsionades de la realitat. És en aquest sentit, que m'atreveixo a fer algunes conjectures sobre el cas sirià.

A Síria, després de la mort de Hafez al-Àssad, el seu fill Baixar al-Assad va rebre el seu règim en herència. És a dir, una república autocràtica dirigida per una família que transmet el poder de pares a fills. En el 2011, en l'inici de la primavera àrab que va travessar tot el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, Al-Assad va agredir sense pietat als qui demanaven democràcia i llibertat. Cert és, que després, després de mesos de patir una forta repressió de les forces governamentals, alguns opositors, que no tots, amb l'ajut exterior en forma d'armament, van respondre a les agressions de les forces militars governamentals i va començar la guerra civil.

Si els rebels tenien l'ajuda inicial d'algunes petromonarquíes àrabs (Aràbia Saudita, Qatar, Emirats Àrabs Units) de grups armats sunnites provinents de l'Iraq, i també de Turquia i els EUA, als qui després es van afegir el Regne Unit, França i Israel. Al-Àssad, tenia l'ajuda de Rússia, Iran i de Hezbollah del Líban. Convertint la guerra de Síria en un conflicte internacional.

Aquí és on s'embruten les mans els analistes no independents, que d'una forma obscena se situen al costat d'un dels dos bàndols enfrontats. Qualificant, uns, d'agressió imperialista la duta a terme pels EUA i els seus aliats i defensant la dictadura del neoliberal d'Al-Àssad.  I dic que és neoliberal, perquè Al-Àssad, contràriament al seu pare Hafez, és un ferm defensor de la globalització capitalista. Mentre que uns altres, feien el mateix qualificant Rússia i l'Iran de no menys imperialistes per incrementar la seva part de domini sobre l'Orient Mitjà. Ressaltant uns els crims contra la humanitat comesos per al-Àssad, altres destacaven els crims no menys terribles dels grups rebels, entre els quals es troba l'ISIS i uns altres de similars característiques.

Una situació incoherent que divideix als qui haurien de mantenir-se units en la defensa del dret dels pobles empobrits a escollir el seu futur. Haurien d'estar units per acabar amb les 33 guerres vigents al món. Guerres causants del 80% dels 68,5 milions de persones desplaçades i refugiades del món. Guerres que es perpetuen per l'afany especulatiu de les grans corporacions que ostenten el poder econòmic mundial, que no dubten a implicar-se en intervencions militars i guerres quan els seus interessos es veuen amenaçats, i entre les quals es troben tant les dels EUA, com les de Rússia i les dels aliats de tots dos bàndols.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/09/20/les-venes-obertes-de-siria/feed/ 0
Obrers, armes i l'Arabia Saudita https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/09/12/514/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/09/12/514/#respond Wed, 12 Sep 2018 14:52:04 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=514 Continue reading "Obrers, armes i l'Arabia Saudita"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Els treballadors de Navantia de la badia de Cadis han sortit al carrer a manifestar-se després de l'anunci de la ministra de Defensa, Margarita Robles, de suspendre la venda de 400 bombes de comandament laser a l'Aràbia Saudita, ja que veien perillar el contracte per fabricar cinc corbetes per a aquest país, després que es donés a conèixer el malestar manifestat pel Govern saudita. Immediatament l'alcalde de Cadis, José María González, conegut com Kichi, i la presidenta d'Andalusia Susana Díaz es van sumar a donar suport als treballadors de Navantia.

Després de donar-se a conèixer les queixes saudites i dels treballadors, el govern del PSOE ha fet marxa enrere i sembla ser que ordena el  subministrant les 400 bombes, per un import de 9,4 milions, a l'Aràbia Saudita, per a, possiblement, ser llançades sobre la població de Iemen.

Molt trist i desalentador veure com uns obrers es manifesten demanant fabricar armes, que un alcalde, la presidenta d'una Comunitat Autònoma i el Govern de l'Estat, tots autodenominats d'esquerres els recolzin, també que els sindicats callin. Davant aquests fets, la solidaritat, els drets humans, el medi ambient, la pau són valors que queden sense contingut, desapareix l'ètica i el bé comú perquè prevalgui l'egoisme personal. I ningú, ningú, presenta alternatives, i n'hi han.

Els sindicats de Navantia, l'ajuntament de Cadis, el Govern d'Andalusia i el Govern de l'Estat s'han posat a investigar i dissenyar un pla de conversió d'aquesta naviliera? No! S'ha buscat la complicitat de col·legis professionals d'enginyers, d'associacions professionals i d'empresaris per portar un pla de revitalització de la zona? Sembla que no. Però en canvi, segur que és possible una reindustrialització i posada en funcionament de nous serveis a tota la badia de Cadis per limitar l'impacte negatiu d'una conversió industrial de Navantia.

Doncs aquest és l'únic camí per a una empresa, que tots els anys perd diners. Perquè Navantia, empresa pública propietat de l'Estat, és una empresa que té un compte de resultats sempre ha estat negatiu.

En el 2016 es van perdre 230 milions, i en els últims deu anys 730 M€. I si perd diners és perquè els costos de producció dels seus vaixells són superiors al valor de la seva venda. Llavors, aquestes cinc corbetes que es vendran a l'Aràbia Saudita per 1.800 milions per cobrir els seus costos de producció haurien de tenir un valor més elevat. En canvi, les pèrdues s'eixuguen amb recursos de l'Estat, i llavors, es pot afegir que els llocs de treball de Navantia són ineficients i valdria més la pena estudiar la seva conversió de l'àmbit militar i passar a produir béns i serveis de caràcter civil que, si més no, no produirien aquest esquinçament moral, que és vendre armes per a la guerra. Doncs aquestes corbetes serviran per continuar amb el bloqueig del Iemen i impedir l'arribada d'aliments i ajuda humanitària a una població on es calcula que set milions de persones estan a la vora de la inanició.

A més, i en un altre ordre de coses, vendre armes a l'Aràbia Saudita contravé la Llei de Comerç d'Armes de l'Estat Español, que assenyala amb tota precisió que no s'han de vendre armes a països immersos en conflictes armats; països on es cometin greus abusos als drets humans; que posin en perill la pau regional. Així fins a vuit apartats que impedeixen les vendes d'armes a la monarquia saudita.

Però malgrat això, l'Aràbia Saudita és un dels principals clients d'Espanya en la compra d'armaments. I això és a causa de dues qüestions. Una, que prevalen més els interessos comercials de les empreses espanyoles; la segona, que les relacions exteriors d'Espanya amb aquest país són prioritàries, doncs és ben sabut que la petromonarquía saudita i els borbons espanyols mantenen una forta amistat. Això resulta ser més important que els drets humans dels i les saudites, o els milers de morts que provoquen les bombes que es llancen sobre la població iemenita.

Només en el 2017 l'Aràbia Saudita va adquirir armes a Espanya per valor de 270,2 M€, 90 milions dels quals eren en municions. És a dir, si no se subministressin 9,4 milions en bombes només se suspendria un 10% de les municions i un 3,5% del total de les vendes d'aquest any. Per tant, aquest gest podia ser una petita satisfacció, però no resolia el problema ètic de fons, que els treballadors de Navantia amb el suport d'alguns polítics han posat damunt la taula. Quan s'abordarà la qüestió ètica de l'exportació d'armes?

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/09/12/514/feed/ 0
Síria i les esquerres https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/07/11/siria-i-les-esquerres/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/07/11/siria-i-les-esquerres/#respond Wed, 11 Jul 2018 21:27:32 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=497 Continue reading "Síria i les esquerres"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

La guerra de Síria, com ja ha passat en altres guerres anteriors, ha remogut les aigües d'analistes independents i moviments socials a l'hora d'analitzar i afrontar aquest conflicte. Sembla que tothom està d'acord en què aquesta guerra és una catàstrofe per al poble sirià. Uns, però, sostenen que es tracta d'una revolució iniciada per enderrocar un govern autoritari. Uns altres ho desmenteixen adduint que es tracta d'una més de les moltes agressions imperialistes dels Estats Units d'Amèrica i els seus aliats a Orient Mitjà. Mentre que uns tercers sostenen que és una guerra civil que enfronta uns rebels sostinguts per les petro-monarquies àrabs enfront d'una dictadura sostinguda per Rússia i l'Iran.

En altres articles he sostingut que la guerra de Síria cal enclavar-la entre les denominades "guerres brutes". Són aquelles en les quals és difícil situar-se al costat d'un dels bàndols, doncs cap d'ells ofereix cap garantia de defensa d'una causa justa, entenent com a tal el dret a l'autodefensa o si més no d'uns valors democràtics.

Aquest és el cas del conflicte d'Ucraïna, el de Colòmbia, avui en vies de solució, el del Iemen o el de Síria. Conflictes molt diferents als casos de Txetxènia, Bòsnia, Kosovo, Palestina i molts altres on es distingia molt clarament entre pobles que resistien una agressió i uns agressors que pretenien doblegar els drets d'aquests pobles.

En uns i uns altres casos, la posició de qualsevol analista independent, i entre aquests crec que cal incloure els moviments socials (entenc per tals els no adscrits al pensament neoliberal, que per descomptat inclou Rússia), hauria de ser sempre col·locar-se al costat dels pobles. Per una simple raó, perquè són els que pateixen les doloroses conseqüències de l'agressió.

En els passats conflictes de l'ex-Iugoslavia (1991-2001), de la invasió de l'Afganistan (2001), de l'Iraq (2003) o de Líbia (2011), la posició dels analistes independents i moviments socials va ser que es tractava d'agressions dels Estats. De Sèrbia i Croàcia en el cas bosnià; de Sèrbia en el cas kosovar; dels EUA i els seus socis a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia. Cap d'aquests analistes es va posar del costat dels talibans a l'Afganistan, ni molt menys al costat dels dictadors Sadam Husein o de Muammar el Gaddafi que governaven a l'Iraq i Líbia, sinó que repudiaven aquells règims alhora que criticaven l'agressió dels EUA i els seus aliats, i d'igual manera ho feien amb Milosevic i Tudjman de Sèrbia i Croàcia.

Una segona raó per analitzar qualsevol conflicte, hauria de partir de l'anàlisi de les causes que ho han motivat, sense apriorismes que conformin lectures distorsionades de la realitat. És en aquest sentit, que m'atreveixo a fer algunes conjectures sobre el cas sirià.

A Síria, després de la mort de Hafez al-Assad,  el règim va quedar en mans del seu fill Bashar al-Assad. És a dir, una república autocràtica dirigida per una família que transmet el poder de pares a fills. En el 2011, en l'inici de la primavera àrab que va recórrer tot el Nord d'Àfrica i Orient Mitjà, Al-Assad, va agredir sense pietat als qui demanaven democràcia i llibertat. Cert és, que després, després de mesos de patir una forta repressió de les forces governamentals, alguns opositors, que no tots, amb ajuda exterior armada, van respondre les agressions de les forces militars governamentals i va començar la guerra civil.

Si els rebels tenien l'ajuda inicial d'algunes petro-monarquies àrabs (Aràbia Saudita, Catar, Emirats Arabs Reunits) de grups armats sunnites procedents de l'Iraq, i també de Turquia i els EUA, al que després es van afegir Regne Unit, França i Israel. Al-Assad, comptava amb l'ajuda de Rússia, Iran i de Hezbollah del Líban, convertint la guerra de Síria en un conflicte internacional.

Aquí és on mostren la seva cara els analistes no independents, que d'una forma obscena se situen al costat d'un dels dos bàndols enfrontats. Qualificant, uns, d'agressió imperialista la duta a terme pels EUA i els seus aliats i defensant la dictadura del neoliberal Al-Assad. Va afirmar el de neoliberal, perquè Al-Assad, al contrari del seu pare Hafez, és un ferm defensor de la globalització capitalista. Mentre que uns altres, feien el mateix qualificant a Rússia i Iran de no menys imperialistes per incrementar la seva part d'hegemonia a Orient Mitjà. Ressaltant uns els crims contra la humanitat comesos per al-Assad, els opositors, els crims no menys terribles dels grups rebels entre els quals es troba ISIS i uns altres de similar caràcter.

Una situació incoherent que divideix als qui haurien de mantenir-se units en la defensa del dret dels pobles empobrits a escollir el seu futur. Que haurien d'estar units per acabar amb les 33 guerres vigents al món. Guerres causants del 80% dels 68,5 milions de persones desplaçades i refugiades del món. Guerres que es perpetuen per l'afany especulatiu de les grans corporacions que ostenten el poder econòmic mundial, que no dubten a recórrer a intervencions militars i guerres quan els seus interessos es veuen amenaçats, i entre les quals es troben tant les dels EUA, com les de Rússia i els aliats de tots dos bàndols.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/07/11/siria-i-les-esquerres/feed/ 0
Calma Sr. Trump, la UE gastarà més en defensa https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/07/04/calma-sr-trump-la-ue-gastara-mes-en-defensa/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/07/04/calma-sr-trump-la-ue-gastara-mes-en-defensa/#respond Wed, 04 Jul 2018 16:30:58 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=486 Continue reading "Calma Sr. Trump, la UE gastarà més en defensa"]]> Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Novament Trump està a l'atac, aquesta vegada ha enviat cartes als presidents dels països de la Unió Europea (UE) que formen part de l'OTAN per demanar-los que incrementin el seu pressupost de defensa fins el 2% del PIB. La petició no és nova, Obama ja ho va fer i amb més classe, però Trump insisteix i amenaça amb retirar fons econòmics a l'OTAN i tropes nord-americanes en territori europeu, en concret d'Alemanya.

Però els països europeus ja han assumit les peticions, ja s'han compromès a això i ja s'han posat d'acord a impulsar la política comuna de defensa de la UE. Entre maig i juny del 2017 el Consell d'Afers Exteriors de la Unió va aprovar l'estratègia global en matèria de seguretat i defensa que posa en marxa la Cooperació Estructurada Permanent (PESCO), iniciativa que faculta els Estats Membres a coordinar objectius en l'àmbit de la seguretat, adquisicions de material bèl·lic i operacions conjuntes de defensa i pau. La PESCO no equival a un Exèrcit Europeu, però sí és un gran pas endavant en la integració militar entre els països de la UE. És un pacte entre els participants per finançar, desenvolupar i desplegar els seus exèrcits conjuntament. La seva principal novetat és el seu caràcter permanent i que els compromisos assumits són obligatoris per als Governs.

La Comissió Europea a mitjans del juny de 2018 va presentar tres projectes per impulsar una defensa europea pròpia i els seus pressupostos associats. Econòmicament el més rellevant és el Fons  Europeu de Defensa, que en el pròxim pressupost pel 2021-2027 estarà dotat amb 13.000 milions d'euros.

El segon projecte és que es coneix com Instrument Europeu de Pau, també anomenat Fons Europeu per a la Pau. És un projecte concebut per finançar els costos comuns de les missions militars pròpiament europees a l'exterior, estarà dotat amb 10.500 milions d'euros. És un nou fons per finançar la despesa militar i de defensa que actualment no es pot finançar amb el pressupost de la UE.

El tercer projecte serà Connectar Europa, que intentarà fomentar la mobilitat militar (personal i equips) dins de la UE dels cossos militars dels països de la UE, estarà dotada de 6.500 milions d'euros, la qual cosa pot exigir l'adaptació d'infraestructures, eliminació de barreres i de les normatives que obstaculitzin la mobilitat militar dins del territori de la UE.

El Fons Europeu de Defensa s'estructura a través de dues finestres "de capacitats", dotat amb 500 milions d'euros en els exercicis 2019 i 2020 i d'1.000 milions d'euros anuals en l'exercici 2021-2027, a través del Programa Europeu de Desenvolupament Conjunt de Capacitats en Defensa (EDIDP) i la finalitat del qual serà ajudar a finançar aquells estats que de manera conjunta adquireixin un mateix material militar, que els surti més econòmic. L'esquema de finançament preveu que per cada euro invertit per la UE, els Estats Membres destinin quatre euros del seu pressupost, la qual cosa equival al fet que es destinessin en total 5.000 milions d'euros anuals a l'adquisició de material militar.

Aquestes ajudes als estats es complementaran amb altres instruments financers com poden ser la generació eurobonus de defensa i que aquestes despeses no computin com a dèficit públic, és a dir que es puguin computar les aportacions econòmiques als programes conjunts com a inversions, de manera que als comptes de la Comissió no es considerin com a dèficit dels estats, reduint així de facto les exigències de compliment per part de la UE dels nivells de dèficit pressupostaris dels Estats Membres . Tot això per facilitar la 'interoperabilitat' entre sistemes per als Estats Membres.

La "finestra de recerca", dotada amb 25 milions d'euros per 2017 i amb 90 milions per a l'exercici 2018-2019 i 500 milions anuals en l'exercici 2021-2027, a través del Programa Europeu de Recerca en Defensa (EDRP) i que té per finalitat incentivar, a través de fons europeus, la recerca en nous projectes de material de defensa tecnologies innovadores en matèria de seguretat i defensa, a les àrees d'electrònica, meta-materials, encriptació, drons o robòtica. Aquesta finestra preveu el finançament directe a la indústria de defensa perquè dugui a terme activitats conjuntes de recerca en tecnologia innovadora, amb una intensitat de fins al 100% dels costos directes més un 25% en concepte d'ajudes per a costos indirectes. Amb aquesta decisió la Comissió ha donat un pas endavant per també apostar per subvencionar la recerca en l'àmbit de la Defensa, i no només en el de la seguretat com ha succeït en pressupost anterior.

Aquestes dues finestres es complementaran amb un altre pilar: l'impuls de la inversió en les cadenes de subministrament europea en defensa, accions encaminades a aconseguir una major independència i autosuficiència en tecnologia de defensa; inversions en el teixit industrial de defensa incloent-hi Pimes, Start-Ups(accés al finançament) o unes altres com: l'ús dels Fons Estructurals i d'Inversió així com els del Banc Europeu d'Inversions  (cosa que ocorrerà per primer cop en projectes de defensa), fons que caldrà reorientar; excempcions d'IVA ; l'impuls de clusters regionals d'excel·lència o el suport a través dels Programes COSME i ERASMUS per a la formació i adquisició de competències en tecnologies de defensa.

El pressupost total destinat a seguretat i defensa per part de la UE per al període 2021-2027, passarà a ser de 30.000 milions d'euros.

Sr Trump, els estats Membres de la UE ja s'han posat a fer el que els demana. No tingui tanta pressa que ja fan els deures!

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/07/04/calma-sr-trump-la-ue-gastara-mes-en-defensa/feed/ 0
Avança l'Europa de la Defensa https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/06/28/476/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/06/28/476/#respond Thu, 28 Jun 2018 12:01:57 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=476 Continue reading "Avança l'Europa de la Defensa"]]>

Tica Font, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

El dilluns 25 de juny de 2018 s'ha fet públic l'anunci de la denominada Iniciativa Europea d'Intervenció (IEI), que conforma una coalició militar, sense la presència dels Estats Units i de l'OTAN. Nou països conformen aquest grup, França, Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Estònia, els Països Baixos, Espanya, Portugal i el Regne Unit, que s'ha sumat a aquesta iniciativa i d'aquesta forma, París aconsegueix mantenir-lo com a aliat militar clau. Després del Brexit,  assumeix el paper de lideratge en temes de defensa.

Trump ha criticat als europeus de "gorrers", que no paguen la part que els correspon de la seva defensa, els ha exigit que compleixin amb els acords de la cimera de l'OTAN del 2014, incrementar els pressupostos de Defensa fins al 2% del PIB i dedicar el 40% del mateix a inversions en equipaments militars d'alt valor tecnològic, al mateix temps que insinua que anirà abandonant els seus compromisos amb l'OTAN. A aquesta situació cal afegir que al març del 2019, el Regne Unit abandonarà la Unió Europea i la preocupació, en termes de seguretat en relació a Rússia des de l'annexió de Crimea,  la conflictivitat a Ucraïna...

Tot això ha posat novament sobre la taula la incapacitat de la Unió Europea (UE) en el seu conjunt de projectar el seu poder militar com a potència mundial cap a l'exterior. La UE no té una política de defensa comuna, autònoma. A la UE se la reconeix com a potència econòmica mundial, però no com a potència militar. França tradicionalment ha promogut la idea d'una defensa europea autònoma dels Estats Units i de l'OTAN i el Regne Unit sempre s'ha manifestat contrari a aquesta posició. Aquesta divisió ha deixat en mans dels Estats Units i de l'OTAN la definició de les polítiques de seguretat i defensa.

En aquest nou escenari la UE ha obert un període per definir el paper que vol tenir al món respecte les altres potències mundials, si vol tenir un rol dur, coercitiu i intervencionista militarment o ser un poder tou. Fins ara no hi ha hagut consens en aquest punt, però podem observar decisions que mouen el panorama.

El Consell d'Afers Exteriors (18 de maig de 2017) aprova un document sobre la implementació de l'Estratègia Global en matèria de seguretat i defensa i la necessitat de posar en marxa la Cooperació Estructurada Permanent (PESCO). Al juny el Consell Europeu va donar el vistiplau a la implementació de la PESCO que faculta a un grup d'estats membres a coordinar els seus objectius en l'àmbit de la seguretat, les adquisicions de material bèl·lic i les futures operacions conjuntes de defensa i de pau.

La Comissió Europea impulsa aquest debat amb un document, 'Reflexió sobre el futur de la defensa europea', en el qual presenta tres possibles opcions pel futur de la defensa europea. De menor a major intensitat són: un escenari de cooperació, seria voluntari i cas a cas; un escenari de defensa i seguretat compartida, els estats membres posarien en comú actius financers i operatius, la UE donaria el seu suport i compromís; i el tercer escenari seria de seguretat i defensa comunes. Aquest escenari preveu elaborar una política de defensa comuna en la qual els estats assumiran més compromisos pel que fa a la seguretat dels altres, fent que la protecció d'Europa sigui una responsabilitat compartida. La UE hauria de ser capaç de dur a terme operacions de seguretat i defensa d'alt nivell. Cap d'aquests escenaris està tancat. Dependrà dels consensos als quals arribin els propis estats membres, però la UE està apostant fortament per no quedar-se en el primer escenari, que representaria seguir com fins ara.

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker i altres dirigents europeus sostenen que la PESCO no equival a un Exèrcit Europeu, però sí és un gran pas endavant en la integració militar entre els països de la UE. És un pacte entre els participants per finançar, desenvolupar i desplegar els seus exèrcits conjuntament. La seva principal novetat és el seu caràcter permanent i que els compromisos assumits són obligatoris pels Governs.

La iniciativa per llançar la PESCO la van adoptar les grans potències de la UE: Alemanya, França, Itàlia i Espanya, que apostaven per un pla ambiciós en matèria de cooperació militar. Es tractava del primer exemple de la nova Europa a múltiples velocitats que s'imposarà després del brexit. Però al final s'han sumat la majoria dels països membres, la qual cosa planteja el risc de rebaixar el nivell d'ambició. En total, participen 25 països. Tots els de la Unió Europea excepte Dinamarca, que no participa en la defensa europea, i Malta. Tampoc està el Regne Unit, que marxa el 29 de març del 2019. Els 25 països que s'han sumat a la PESCO, han assumit una vintena de compromisos vinculants, inclòs augmentar la despesa de defensa, participar en projectes de desenvolupament de capacitats conjuntes i aportar forces per a operacions de la UE.

Macron, el setembre del 2017, va al·ludir a la necessitat d'"anar més lluny" del que ja va la cooperació estructurada en el marc de la UE (la PESCO). El motiu, en la seva opinió, és que falta una estratègia comuna. "La nostra incapacitat per actuar junts de manera convincent qüestiona la nostra credibilitat com a europeus". França intenta esquivar els llargs processos de decisió a la UE per crear un grup selecte més centrat en missions militars. Alemanya, sempre ha estat més prudent a l'hora d'impulsar o involucrar-se en projectes en un àmbit militar, i vol que tot projecte quedi estretament vinculat a la defensa europea.

Per primera vegada la Comissió Europea irromp amb força en l'àmbit de la seguretat i la defensa, àrea fins ara reservada gairebé exclusivament als estats membres. A partir d'ara la Comissió exigirà a cada Estat que incrementi la seva despesa en defensa fins el 2% del PIB, que harmonitzin els requisits militars i que coordinin les seves estratègies industrials, de R+D i d'adquisicions. D'altra banda la indústria de seguretat i defensa haurà d'integrar-se en consorcis transnacionals per poder beneficiar-se de totes les ajudes financeres.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/06/28/476/feed/ 0
El Govern del PSOE i el pressupost de Defensa del 2018 https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/06/15/el-govern-del-psoe-i-el-pressupost-de-defensa-del-2018/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/06/15/el-govern-del-psoe-i-el-pressupost-de-defensa-del-2018/#respond Fri, 15 Jun 2018 18:05:25 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=467 Continue reading "El Govern del PSOE i el pressupost de Defensa del 2018"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El nou govern del PSOE no pensa esmenar els pressupostos del 2018 heretats del Partit Popular i acabarà aprovant-los. Aleshores, agradi o no, ens haurem d'empassar l'augment del 10,5% del pressupost de Defensa, destinat íntegrament a adquirir noves armes. Així, les inversions en armes passaran de 2.597 milions en el 2017 a 3.017 milions el 2018, la qual cosa representarà un espectacular augment del 42,3%. El mateix passa amb la partida de R+D militar, a la qual l'any passat es van destinar un total de 461,7 milions i aquest any augmentarn en un 46% més, fins a arribar als 678 M€.

Aquestes alegries en la despesa militar sorgeixen del supòsit que mantenia el govern del PP segons el qual Espanya està sortint de la crisi que es va iniciar en el 2008 i ja es podia invertir en nous armaments. Per aquest motiu l'exministra de Defensa, Dolores de Cospedal, va anunciar un nou cicle inversor en armes. Algunes d'aquestes "inversions" es troben plasmades en partides habilitades al pressupost de Defensa de 2018. Cospedal, va anunciar l'inici de set nous Programes Especials d'Armaments (PEA), amb un cost inicial de 10.805 milions per als propers deu anys. Aquestes noves armes, són: 348 vehicles de combat VCR 8×8 Piraña; una fragata F-110; 4 drones Reaper; helicòpters Chinook; avions d'entrenament; avions de proveïment de combustible en l'aire; modernització de sistemes de comandament i control aeri; adequació dels helicòpters NH-90.

Uns nous sistemes d'armes que vénen a engrossir els PEA ja existents, algun d'ells en construcció (helicòpter NH-90) i que han representat un enorme cost, 34.240 milions, a l'erari públic, i dels quals encara es deu, segons Defensa, al voltant de 18.000 milions (Comissió de Defensa 16/04/2018).

Per fer front al pagament del deute dels PEA, aquest any 2018, s'han d'abonar 1.376 M€, com el crèdit consignat és de 2.164,48 M€, la diferència de 788 milions es destinarà a retornar al Ministeri d'Indústria les ajudes concedides en R+D a les empreses militars. Aquesta devolució al Tresor de les ajudes en R+D a les empreses no havia estat possible a causa de la crisi que des de 2008 va afectar l'economia espanyola. Un deute xifrat en 15.000 M€ per l'anterior Secretari de Defensa, Pedro Argüelles (Comissió de Defensa 23/05/2013). Xifra que, sumada als 18.000 M€ que es deu a les empreses, representa 33.000 milions de deute final.

És a dir, existeix un colossal deute generat per l'adquisició d'armaments i ara es pretén ampliar-la. Així es desprèn del programa 122B de modernització dels PEA, on s'habiliten crèdits per fer front a tres dels set nous programes: Vehicle de combat VCR 8×8 Piraña, 9,2 milions; Helicòpters NH-90, 237 milions; i una fragata F-110, sense crèdit. Deixant la resta de programes per a propers exercicis.

La principal crítica que s'ha de fer a les inversions en nous armaments és l'enorme malbaratament de diners públics per dissuadir a hipotètics enemics d'atacar el territori espanyol, quan, aquesta hipòtesi està lluny de la realitat geopolítica dels països membres de la UE. Ni tampoc per a les missions a l'exterior en les quals el Govern s'ha implicat, doncs gairebé cap d'aquestes armes dels PEA ha traspassat mai les fronteres espanyoles i es mantenen en dipòsits, dàrsenes i hangars, esperant que acabi la seva vida útil per ser reemplaçades per unes altres de major cost i així prosseguir una carrera armamentista cap a enlloc. Carrera que beneficia a les indústries militars espanyoles, però també europees i dels Estats Units. Quan, d'altra banda, per a la població les veritables amenaces provenen de la falta d'ocupació, d'habitatge, de cobertures socials per a la dependència, de tenir pensions dignes... Aquesta és la seguretat que desitja i espera la població li proporcioni l'Estat. Què pensa fer sobre aquestes colossals inversions en armes el govern de Pedro Sánchez? Tant de bo esmeni els crèdits per adquirir més armaments. Però en matèria militar les polítiques del PP i del PSOE mai han diferit massa. Tant de bo m'equivoqui.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/06/15/el-govern-del-psoe-i-el-pressupost-de-defensa-del-2018/feed/ 0
Trump, guerra secreta al Iemen https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/06/06/trump-guerra-secreta-al-iemen/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/06/06/trump-guerra-secreta-al-iemen/#respond Wed, 06 Jun 2018 15:49:17 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=444 Continue reading "Trump, guerra secreta al Iemen"]]> Tica Font. Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs

Trump està considerant revocar la política de transparència de l'era d'Obama que buscava que les operacions antiterroristes fossin més transparents, emetent un informe anual sobre les operacions aèries convencionals o amb drones al Iemen, Somàlia o Afganistan, atacs dirigits contra persones sospitoses de dur a terme una activitat terrorista. L'administració Trump no només ha deixat d'informar d'aquestes operacions sinó que les està incrementant en nombre.

A diferència d'Obama, Trump ha delegat la guerra contra el terrorisme en els seus generals, els ha cedit el poder per prendre les decisions de dur a terme atacs en aquests tres països. Segons Trump, cedir aquest poder és la manera de tenir més èxit en la política antiterrorista, però també suposa una coartada per esquivar la responsabilitat que comporta prendre aquestes decisions.

Durant el mandat d'Obama i en resposta a les pressions d'organitzacions civils sobre la responsabilitat i els danys a civils per l'ús de míssils des de drones en la lluita contra el terrorisme, Obama va emetre una Ordre Executiva el 2016 que instava a l'administració a fer públic un informe anual sobre les operacions dutes a terme i les baixes associades a les mateixes.

Aquest mes de maig, l'administració Trump hauria d'haver presentat aquest informe, recollint les operacions dutes a terme i el nombre de víctimes civils ocasionades durant el seu mandat, però el representant del Consell de Seguretat Nacional ha dit que aquesta Ordre Executiva està sent revisada i que pot ser rescindida.

Aquest canvi de política cap a la restricció informativa o, millor dit, l'augment del secretisme, coincideix amb un augment espectacular dels atacs selectius al Iemen, Paquistan o Somàlia. En el primer any de mandat Trump, segons el Consell de Seguretat Nacional, s'han llançat 161 atacs al Iemen i Somàlia, més del triple dels realitzats en l'últim any Obama, i que no hi ha un increment en el nombre de víctimes civils, en comparativa amb l'últim any.

Hina Shamsi, directora del Projecte de Seguretat Nacional de la Unió nord-americana de Llibertats Civils, va qualificar la nova pràctica de "profundament inquietant". La falta de transparència és utilitzada per ocultar el nombre d'operacions, el cost d'aquestes operacions, les conseqüències de l'ús de la força letal i el nombre de civils que de manera errònia han sofert les conseqüències d'aquestes operacions.

S'oculta a polítics, a ciutadans o a públic en general aquesta informació, la qual cosa comporta tenir una imatge imprecisa de la guerra a Iemen, Afganistan o Somàlia, provoca un augment de la impunitat, mentre que Trump o el Pentàgon no rendeixen comptes i evadeixen responsabilitats.

Incrementar el secret impedeix dur a terme una supervisió efectiva de control sobre l'executiu per part del Congrés nord-americà.
El secretisme sobre els costos i les conseqüències de la política d'assassinar amb drones per part de Trump, impedeix el rendiment de comptes i una supervisió pública per les morts injustes. Les víctimes d'accions letals mereixen tenir justícia i reparació pels danys soferts, igual que la població nord-americana mereix saber i poder opinar sobre els assassinats secrets que en el seu nom comet l'administració de Trump.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/06/06/trump-guerra-secreta-al-iemen/feed/ 0
Més inversions en armes al pressupost de 2018 (2) https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/05/28/mes-inversions-en-armes-al-pressupost-de-2018-2/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/05/28/mes-inversions-en-armes-al-pressupost-de-2018-2/#respond Mon, 28 May 2018 12:16:26 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=437 Continue reading "Més inversions en armes al pressupost de 2018 (2)"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Finalment han estat aprovats els pressupostos de l'Estat. De les moltes crítiques que se li han fet, ha faltat una més contundent a la despesa en Defensa (excepte Units-Podem i ERC). Crítica orientada a denunciar que Defensa augmenta el seu pressupost en un 10,5% per adquirir noves armes. Així, les inversions en armes passen de 2.597 milions en 2017 a 3.017 milions en 2018, la qual cosa representa un espectacular augment del 42,3%. Passa el mateix amb la partida de R+D militar. L'any passat es van destinar un total de 461,7 milions i aquest any seran un 46% més fins a aconseguir els 678 M€.

Aquestes alegries en la despesa militar sorgeixen del supòsit que manté el Govern del PP, que Espanya està sortint de la crisi iniciada en el 2008 i ja es poden fer inversions en nous armaments. És per aquest motiu que la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, ha anunciat un nou cicle inversor en armes i que algunes de les mateixes es troben plasmades a partides habilitades al pressupost de Defensa del 2018. Cospedal, va anunciar la implementació de set nous Programes Especials d'Armaments (PEA), amb un cost inicial de 10.805 milions per als propers deu anys. Aquestes noves armes, són: 348 vehicles de combat VCR 8×8 Piraña; una fragata F-110; 4 drons Reaper; helicòpters Chinook; avions d'entrenament; avions d'abastiment en vol; modernització de sistemes de comandament i control aeri; adequació dels helicòpters NH-90.

Uns nous sistemes d'armes que vénen a fer més grans els PEA ja existents, algun d'ells en construcció (helicòpter NH-90) i que han representat un enorme cost, 34.240 milions, a l'erari públic, i dels quals encara es deuen, segons Defensa, aproximadament 18.000 milions (Comissió de Defensa 16/04/2018).

Per fer front al pagament del deute dels PEA, aquest any 2018, s'han d'abonar 1.376 M€, com el crèdit consignat és de 2.164,48 M€, la diferència de 788 milions es destinarà a retornar al Ministeri d'Indústria les ajudes concedides en R+D a les empreses militars. Aquesta devolució al Tresor de les ajudes en R+D a les empreses no havia estat possible a causa de la crisi que des del 2008 va afectar l'economia espanyola. Un deute xifrat en 15.000 M€ per l'anterior Secretari de Defensa, Pedro Argüelles (Comissió de Defensa 23/05/2013). Xifra que sumada als 18.000 M€ que es deu a les empreses representa 33.000 milions de deute final.

És a dir, existeix un colossal deute generat per l'adquisició d'armaments i ara el Govern pretén ampliar-la. Així es desprèn del programa 122B de modernització dels PEA, on s'habiliten crèdits per fer front a tres dels set nous programes: Vehicle de combat VCR 8×8 Piraña, 9,2 milions; Helicòpters NH-90, 237 milions; i una fragata F-110, sense crèdit. Deixant la resta de programes per a propers exercicis.

La principal crítica que s'ha de fer a les inversions en nous armaments és l'enorme malbaratament de diners públics per dissuadir hipotètics enemics d'atacar territori espanyol, quan, aquesta hipòtesi està lluny de la realitat geopolítica dels països membres de la UE. Ni tampoc per a les missions a l'exterior en les quals el Govern s'ha implicat, doncs gairebé cap d'aquestes armes dels PEA ha traspassat les fronteres espanyoles i es mantenen en dipòsits, dàrsenes i hangars, esperant que acabi la seva vida útil per ser reemplaçades per unes altres de major cost i així prosseguir una carrera armamentista que no condueix enlloc i que beneficia, sobretot, a les indústries militars espanyoles, però també europees i dels Estats Units. Quan, d'altra banda, per a la població les veritables amenaces provenen de la falta d'ocupació, d'habitatge, de cobertures socials per a la dependència, de tenir pensions dignes... Aquesta és la seguretat que desitja i espera la població que li proporcioni l'Estat i a la qual el Govern del Partit Popular no desitja fer front.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/05/28/mes-inversions-en-armes-al-pressupost-de-2018-2/feed/ 0
El colossal augment en Defensa 2018 https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/05/14/el-colossal-augment-en-defensa-2018/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/05/14/el-colossal-augment-en-defensa-2018/#respond Mon, 14 May 2018 16:20:32 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=425 Continue reading "El colossal augment en Defensa 2018"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

S'han presentat els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) de 2018 i com cada any analitzem la despesa en Defensa. El primer que cal destacar és que mentre el total de la despesa pública de l'Estat espanyol augmenta un 1,3% en relació al 2017, el del Ministeri de Defensa augmenta un 10,5%, cosa que no passa en cap altre ministeri. I quant augmenta la despesa dels ministeris de l'àmbit social respecte l'any anterior? La sanitat un 3,9%, l'educació un 3% i la cultura un 4,6%. I per combatre aquesta gran xacra que representa l'atur i la precarietat laboral, que sens dubte és el major problema de la societat espanyola, quants recursos es destinen? El Ministeri de Foment  rebrà un paupèrrim augment del 3,9%, quan des de 2008 els crèdits d'aquest ministeri han disminuït un 28%. I els recursos per a infraestructures, la partida més lligada a la creació d'ocupació, un 5,3% i des del 2008 s'han reduït un 63%. Llavors podem concloure, que el Ministeri de Defensa, és, sens dubte, el que més ajuda rep per part del Govern del Partit Popular.

Un increment del 10,5% que en la seva major part es destina a dotar de més crèdit per les partides d'adquisició de nous armaments, en dos àmbits: fer front als pagaments ja compromesos dels Programes Especials d'Armaments (PEA) i destinar més recursos a la R+D per dissenyar i produir nous PEA. Així, les inversions en armes en el 2018 augmenten un espectacular 42,3%, passant de 2.597 M€ en el 2017, a 3.017 M€ el 2018. Passa el mateix  amb la partida de R+D militar: l'any passat es va destinar un total de 461,7 milions i aquest any s'incrementarà en un 46% fins arribar als 678 M€.

Aquest assumpte dels PEA té sumit el Ministeri de Defensa en un caos econòmic pels deutes de més de 30.000 M€ que ha anat acumulant el Ministeri des de l'inici d'aquests programes d'armes (1). Aquest any 2018, Defensa ha assignat al pagament dels PEA un crèdit de 2.164,48 M€.

En aquest pressupost de Defensa, com en anys anteriors, persisteix un engany que amaga la despesa militar real. El pressupost no contempla el cost real de les intervencions militars en l'exterior. Des de l'inici d'aquestes missions, el crèdit per a aquesta partida ha oscil·lat dels zero euros a 14,3 milions, quan, en realitat, sempre ha estat molt superior. El cost final en el 2017 va ser d'1.080 M€ (Comissió de Defensa 16/04/2018). Aquest any, per a que el frau no sigui tan espectacular, s'han habilitat 314,3 M€. Però el Secretari de Defensa, Agustín Conde, va advertir a la Comissió de Defensa que, a la vista dels compromisos adquirits per les missions de les FAS a l'exterior, la despesa a la fi del 2018 no serà inferior a 1.114 M€.

Però hi ha altres despeses, que són inequívocament militars i es troben repartides per altres ministeris i que seguint les indicacions de l'OTAN s'han d'afegir. Com són la despesa de la seguretat social dels militars, la mútua militar, la Guàrdia Civil (un cos militar), els crèdits per R+D a les empreses per produir noves armes (PEA)... I nosaltres afegim la despesa del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI), per tractar-se d'un Centre dirigit per militars i on la majoria dels seus membres també ho són. També, la part proporcional dels interessos del deute, doncs si Defensa destina una part important del seu pressupost a inversions, i per finançar-les, Hisenda emet deute públic, és de rebut que els interessos que genera l'endeutament en Defensa es considerin, en la seva proporció, despesa militar. Així, el resultat final és que la despesa militar de l'Estat espanyol que es presenta per a la seva aprovació al Congrés de Diputats per 2018 és de 19.926,36 milions d'euros. Més del doble que el del Ministeri i els seus Organismes Autònoms que és de 9.635,7 M€. El que representa una despesa militar diària de 54,6 milions, i que cada habitant de l'Estat hagi de desemborsar anualment 428 euros per contribuir a la defensa del territori espanyol.

Un colossal augment de la despesa militar que ve a confirmar el que ja va anunciar la ministra de Defensa, Dolores de Cospedal: el govern del Partit Popular farà un esforç per complir amb l'acord de la sessió de l'OTAN de Gal·les de setembre de 2014, d'aconseguir el 2% del PIB en despesa militar l'any 2024.

El càlcul sobre què representaria per a Espanya l'any 2024 arribar al 2% del PIB en despesa militar mostra xifres espectaculars. Considerant només la despesa del Ministeri de Defensa de 2017 (8.776,5 milions), i no la resta de despeses militars repartides per altres Ministeris, va ser de 0,75 del PIB, i si es vol aconseguir el 2% s'haurien de destinar 23.403 M€ de la despesa pública a Defensa. Això sense explicar el creixement anual del PIB, que en el 2024 sens dubte serà superior a l'actual, la qual cosa segur situaria la despesa militar en no menys de 25.000 milions anuals. I això també sense explicar la resta de partides repartides per altres ministeris ja detallades que, tenen com a destinació final el manteniment de les FAS, i que farien que la despesa militar d'Espanya se situés per sobre dels 35.000 M€ anuals. La qual cosa representaria superar el 3% del PIB.

Aconseguir la xifra del 2% del PÌB en despesa militar no ve determinada per cap anàlisi empírica, si no que surt dels desitjos dels comandaments militars del Pentàgon que, al costat dels interessos de directius i accionistes de les indústries militars, pressionen al govern dels Estats Units per a que el seu president, sigui republicà o demòcrata, pressioni al seu torn a la resta dels països aliats perquè augmentin la despesa militar. Una insistència per a que Europa faci augmentar la despesa militar, que segur està determinada per l'interès dels EUA a afavorir la seva pròpia indústria militar i les seves vendes d'armes a Europa i a la resta del món, doncs els EUA són el principal fabricant i exportador d'armes del planeta, i qualsevol augment de la despesa militar beneficiarà la seva indústria.

L'oposició política al Congrés de Diputats aprovarà aquests pressupostos? (Continuarà).

(1) Per saber més sobre els PEA consultar, Ortega, Pere, La bombolla de les armes i la indústria militar a Espanya, Informe 33. http://www.centredelas.org/images/informes_i_altres_pdf/informe33_peas_cast_web_def.pdf

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/05/14/el-colossal-augment-en-defensa-2018/feed/ 0
Xina, futura potència militar mundial https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/05/02/xina-futura-potencia-militar-mundial/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/05/02/xina-futura-potencia-militar-mundial/#respond Wed, 02 May 2018 17:21:43 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmises/?p=416 Continue reading "Xina, futura potència militar mundial"]]> Tica FontCentre d'Estudis per la Pau JM Delàs

Aquesta setmana el SIPRI ha fet públic el seu informe sobre despesa militar, aquest ha ascendit en 2017 a 1,74 bilions de dòlars, el més elevat des del final de la Guerra Freda, representa el 2,2% del PIB mundial i equival a una despesa de 230$ per persona que habita en aquest planeta.

En el rànquing mundial, entre els 15 primers (USA, Xina, Aràbia Saudita, Rússia, Índia, França, UK, Japó, Alemanya, Corea del Sud, Brasil, Itàlia, Austràlia, Canadà i Turquia) van gastar el 80% de la despesa militar mundial i els cinc primers van gastar el 60%. Els dos països que més inversió militar realitzen són els Estats Units, amb 610.000 milions de dòlars, el 35% de tota la despesa militar mundial, i en segon lloc la Xina, que s'estima que ha gastat 228.000 milions de dòlars, un 13% de la total despesa militar mundial.

La diferència entre ells radica en que els Estats Units, a causa de la crisi econòmica,  va reduint la seva despesa militar en un 14% des del 2008,  mentre que en el mateix període la Xina ha incrementat la seva despesa militar en un 110%. En el 2006 el pressupost militar dels Estats Units era sis vegades superior al xinès, en el 2017 és 2,6 vegades superior. De mantenir-se aquesta tendència de decreixement o estancament de la despesa militar nord-americana i de l'increment de la despesa militar xinesa, aquest país podria convertir-se en la principal potència militar mundial d'aquí a pocs anys.

La Xina, en aquests últims anys, ha dut a terme inversions molt rellevants en la indústria militar, desenvolupant armament nou, no només en sentit defensiu sinó també ofensiu, prepara a les seves tropes per al combat, especialment en capacitats marítimes, intel·ligència, vigilància, guerra electrònica o suport logístic. No sembla probable que a curt termini els xinesos entrin en alguna guerra, però si això arribés a produir-se segur que la guerra enfrontaria la Xina amb els Estats Units i que la batalla segurament es duria a terme a l'espai marítim.

La Xina manté amb Filipines un litigi sobre la territorialitat de les illes Spratly (el Tribunal de la Haya ha donat la raó a Filipines), per al  Japó la lliure circulació marítima en el mar del Sud de la Xina i el de la Xina Oriental, és essencial. El 60% del petroli que consumeix el Japó transita per aquesta zona i, a més, el Japó administra les illes Senkaku (properes a Taiwan) i que la Xina reclama com a seves.

Igual que el Japó, el 70 per cent de les importacions de petroli de Corea del Sud transiten pel mar del Sud de la Xina. Tant el Japó com Corea del Sud tenen forces armades modernes, ben equipades, però petites i des de la II Guerra Mundial confien en les forces armades nord-americanes i en les seves tropes situades en bases militars a tots dos països, en què seran els nord-americans qui els protegiran del gegant militar xinès.

D'altra banda és preocupant la despesa militar d'Orient Mitjà. En primer lloc, destacar la falta de dades precises sobre despesa militar de l'Aràbia Saudita, Catar, Síria, la Unió dels Emirats Àrabs o el Iemen.

Malgrat tenir dades estimades, la despesa militar de tots aquests països s'ha incrementat en un 41% entre el 2009 i el 2015, i això malgrat la crisi econòmica i la baixada dels preus del petroli. L'Aràbia Saudita és de llarg el que té major despesa militar a la regió, i el tercer en el rànquing mundial, en el 2017 va gastar 69.400 milions de dòlars; entre el 2008 i el 2015 va incrementar la seva despesa militar en un 74%.

El segon lloc a la regió l'ocupa la Unió dels Emirats Àrabs, amb una despesa en el 2017 similar a la del 2014 de 24.400 milions de dòlars.

L'embargament sobre l'economia de l'Iran va provocar que la despesa militar fos disminuint, però l'aixecament de l'embargament en el 2014 ha facilitat que el pressupost militar s'incrementi en un 37 per cent des del 2014, arribant a 14.500 milions de dòlars en el 2017. La despesa militar d'Israel ha ascendit a 16.500 milions de dòlars (sense incloure els 3.100 milions de dòlars d'ajuda militar que reben dels nord-americans). Set dels deu països amb major despesa militar respecte del PIB se situen a Orient Mitjà: Oman destina el 12 per cent del seu PIB a despesa militar, l'Aràbia Saudita el 10 per cent, Kuwait el 5,8%, Jordània el 4,8%, Israel el 4,7%, el Líban el 4,5% i Bahréin el 4,1%.

En definitiva preparant-se per a la guerra.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/05/02/xina-futura-potencia-militar-mundial/feed/ 0
Armes o pensions? https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/03/20/armes-o-pensions/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/03/20/armes-o-pensions/#respond Tue, 20 Mar 2018 17:58:10 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=387 Continue reading "Armes o pensions?"]]> Pere OrtegaCentre Delàs d’Estudis per la Pau.

María Dolores de Cospedal ha anunciat el nou cicle inversor del Ministeri de Defensa concretat en set programes especials d'armaments (PEA) amb un cost inicial de 10.805 milions. Les noves armes, algunes d'elles ja anunciades, són els blindats 8×8 Piranya, la fragata F-110, 4 drones Reaper, helicòpters NH-90 i Chinook. Ara haurem d'afegir avions d'entrenament, avions de reabastament a l'aire i la modernització de sistemes de comandament i control aeri; uns nous sistemes d'armes que engrossen els PEA ja existents, alguns d'ells encara en construcció, i que han representat un cost per a l'erari públic espanyol de 34.240 milions d'euros. D'aquest total, encara queden per pagar uns 21.351 milions (Agustín Conde, Secretari de Defensa, Comissió de Defensa 26/04/2017). I a aquesta xifra encara s'ha d'afegir la devolució dels crèdits en concepte d'R+D, que cada any es concedeixen a les empreses militars des del Ministeri d'Indústria, a les empreses que construeixen aquests artefactes i que segons l'anterior Secretari de Defensa, Pedro Argüelles, (Comissió de Defensa 23/05/2013) sumen un total de 15.000 milions.

Existeix un enorme deute generat per l'adquisició d'armaments i la previsió és d'ampliar-lo. La justificació d'aquests nous PEA ve donada pel compromís verbal -que no signat- del president Mariano Rajoy en la sessió de l'OTAN a Gal·les el setembre de 2014, on es va comprometre, al costat de la resta de països membres de l'OTAN, a destinar el 2% del PIB en despesa militar l'any 2024. Aquesta decisió no ve determinada per cap anàlisi, sinó que surt de la cistella dels comandaments militars del Pentàgon i del president dels Estats Units que, sigui republicà o demòcrata, ha vingut repetint insistentment en els últims anys. L'actual president, Donald Trump, va arribar a l'extrem d'amenaçar d'abandonar la defensa d'Europa i l'OTAN si els països europeus no contribuïen en el seu manteniment. Una insistència a augmentar la despesa militar europea que segurament està determinada per l'interès dels Estats Units en afavorir la seva pròpia indústria militar i la venda d'armes a Europa i a la resta del món. No cal recordar que els estatunidencs són els principals fabricants d'armes del món i qualsevol augment de la despesa militar beneficia la seva indústria.

En un article anterior vaig fer un càlcul aproximat que aquí detallo amb exactitud sobre què representaria per a Espanya i pel conjunt dels països de l'OTAN i de la Unió Europea arribar al 2% del PIB en despesa militar. Per a l'Estat, considerant només la despesa del Ministeri de Defensa de 2017 (8.776,5 M€) i no la resta de despeses militars repartides per altres Ministeris, el total invertit va suposar un 0,75% del PIB. És a dir, que si es vol arribar al 2%, s'haurien de destinar 23.403 M€ de la despesa pública a Defensa. Això sense tenir en compte el creixement anual del PIB, que el 2024 serà superior a l'actual, la qual cosa segurament situaria la despesa militar en no menys de 25.000 milions d'euros.

Quelcom similar els ocorre als països europeus membres de l'OTAN, que el 2016 van tenir una mitjana de despesa, segons el SIPRI 2017, d'un 1,50% del PIB, i que en el seu conjunt gasten en defensa 254.000 M€. Això vol dir que arribar al 2% del PIB representaria una despesa de 339.000 M€.

L'increment per a la UE encara seria superior, ja que, en el seu conjunt, els països gasten en defensa una mitjana de l'1,46% del seu PIB (287.000 M€), i passarien a gastar 393.000 milions amb un 2%.

Costa de creure que, enmig de la crisi que des del 2008 castiga a Europa i Espanya, els governs europeus es llencin a proposar aquest increment tan increïble de la despesa. Però és d'especial gravetat el cas espanyol, on l'augment rondarà els 17.000 milions quan, per contra, s'ha retallat la despesa en sanitat, educació, infraestructures i cultura; les pensions de jubilació estan amenaçades; no hi ha habitatges socials que frenin l'auge del seu preu, i amb un atur estructural del 16%. Un augment descontrolat de la despesa militar sense justificació quan ni Espanya ni Europa han d'afrontar amenaces militars. Segons indiquen les mateixes Directives de Defensa d'Espanya i de la UE, el màxim perill prové del terrorisme, i no sembla que els exèrcits -com ja s'ha demostrat- puguin fer res per frenar atemptats. Ni la desestabilització que enfronta els Estats Units i Rússia amenaça Europa, que sembla que hagi de contestar amb una major força militar quan el que és aconsellable és que es negociï i l'OTAN deixi de tensar les fronteres amb Rússia.

Llavors, què proporciona major seguretat a la població, l'armament o la despesa social?

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/03/20/armes-o-pensions/feed/ 0
Les revolucions no violentes i Gene Sharp https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/02/25/les-revolucions-no-violentes-i-gene-sharp/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/02/25/les-revolucions-no-violentes-i-gene-sharp/#respond Sun, 25 Feb 2018 08:02:26 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=375 Continue reading "Les revolucions no violentes i Gene Sharp"]]> Pere Ortega

Centre Delàs d’Estudis per la Pau 

Gene Sharp acaba de morir, però l'herència que ens ha deixat per a la transformació social i política és immensa. Sharp com a professor de ciència política i filosofia a  diverses universitats d'Estats Units va desenvolupar, partint de les idees de Gandhi, una teoria política per afrontar conflictes polítics mitjançant la no violencia. Una teoria que descansa en un gran principi que defensava Gandhi, que el poder descansa en la ciutadania i no en el govern, que sempre ho exerceix per delegació, i si el poble li retira el seu suport, el govern s'enfonsarà. Teoria que va desenvolupar no només pensant en els estats amb democràcies liberals, sinó especialment dirigida a estats no democràtics i amb violacions dels drets humans. Així, Sharp va elaborar una metodologia per a que la ciutadania tingués la possibilitat de canviar les polítiques dels governs quan aquests vulneren drets considerats fonamentals. Teories que va sistematitzar en diversos manuals publicats i disponibles en diversos idiomes a l'Albert Einstein Institution  i que gràcies a ells han permès transformacions polítiques a diversos països del món, especialment en els governats per dictadures.

Aquestes teories se situen dins de les propostes de Gandhi que la desobediència i la no cooperació dirigida contra un objectiu concret i de manera sistemàtica per un col·lectiu de persones poden doblegar l'Estat. Les propostes de Sharp parteixen de les idees que Gandhi va desenvolupar per enfrontar-se a l'imperi britànic, tant en la Sud-àfrica de l'apartheid com contra el domini colonial britànic a l'Índia, i que van resultar determinants per aconseguir la seva emancipació en el 1947. Unes teories que es basen en la creença que la violència genera violència; que aconseguir objectius polítics per mitjans violents crearà contraviolencia, doncs aquells als qui s'arrabassi el poder amb violència se sentiran legitimats, al seu torn, també per exercir violència per recuperar el poder. D'alguna manera, Sharp, com els seus antecessors Mohandas Gandhi i Martín Luther King, en el terreny teòric i pràctic, consideren la vida com a sagrada, i vulnerar-la és anar contra la pròpia naturalesa humana, i en aquest sentit, mantenen que cal enfrontar-se al mal no exercint violència contra les persones, sinó formulant propostes i accions que convencin a la població que poden transformar el conflicte.

El fracàs de les revolucions armades per implantar sistemes polítics més justos i igualitaris va conduir a Gene Sharp a desenvolupar sistemes d'acció política per afrontar transformacions que conduïssin a eradicar lleis considerades injustes des de la perspectiva dels drets humans o fins i tot per enderrocar governs. La més coneguda de les seves propostes són els 198 mètodes per oposar-se a injustícies. Un mètode que va ser aplicat a Espanya a partir del 1976 pels objectors i insubmissos que es van oposar al Servei Militar Obligatori (SMO), que es va traduir en més d'un milió d'objectors i uns 50.000 insubmisos, molts dels quals van entrar a les presons i que finalment van acabar doblegant l'Estat espanyol, quan aquest va percebre que les casernes podien quedar buides. Fet que va crear les condicions per a que en 2002 s'acabés abolint el SMO.

La influència de Gene Sharp en els moviments polítics d'oposició a règims autoritaris ha estat immensa. Els seus manuals i propostes van ser utilitzats per moviments i societat civil local per enderrocar diversos règims del bloc soviètic després de la caiguda del Mur de Berlín a Polònia, Txecoslovàquia, Hongria. Però de manera molt especial a Sèrbia, l'any 2000, quan un gran moviment de protesta ciutadà va fer caure al govern autoritari de SlobodanMilosevic; també en el 1996 a Ucraïna va fer caure a Leonid Kuchma, i en la revolta de Maidan de 2014 a l'oligarca Yanukóvich. També les seves obres van influir en les revoltes de les denominades "primaveres àrabs", especialment quan a la plaça de Tahrir del Caire, es va organitzar una gran protesta que va fer caure al règim del general Hosni Mubarak, mobilizaciónen en les quals els estudiants de la Universitat del Caire van utilitzar el manual de no violencia de Sharpper per oposar-se a la dictadura.

Gene Sharp ha estat objecte de dures crítiques per part d'alguns sectors de l'esquerra en les quals se l'acusa d'haver permès a la CIA dels Estats Units utilitzar els seus manuals per encoratjar la caiguda de governs a Ucraïna i Sèrbia, contraris a les posicions de la Casa Blanca i més propers a Moscou; o a Veneçuela, on alguns opositors a Chavez i Maduro es van reunir amb Sharp per demanar-li assessorament. Però això no és obstacle per rebutjar la metodologia de Sharp, doncs la no violencia com a mètode pragmàtic per enfrontar-se a lleis o governs no democràtics s'ha demostrat més eficaç que la violència, i cal celebrar que es prengui el camí de la desobediència o la no cooperació abans que la lluita armada.

És important remarcar aquest punt, doncs mentre que per Gene Sharp la no violencia és només un mètode per construir societats més justes i democràtiques, per Gandhi la no violencia era una transformació social global, que aplicada en tots els terrenys de la política possibilitaria la igualtat social, econòmica i de gènere, permetent una societat emancipada de totes les violències, les estructurals, culturals i personals.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/02/25/les-revolucions-no-violentes-i-gene-sharp/feed/ 0
La sobirania dels pobles https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/01/26/la-sobirania-dels-pobles/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/01/26/la-sobirania-dels-pobles/#respond Fri, 26 Jan 2018 18:11:46 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=366 Continue reading "La sobirania dels pobles"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Ser sobirans és afirmar que la ciutadania és lliure d'escollir el seu futur. En línies generals s'hauria d'estar d'acord, encara que si s'aprofundeix una mica més i s'analitza com s'exerceix la sobirania, llavors, potser, es comença a dubtar que tal afirmació respongui a la realitat. Perquè, qui és el subjecte de la sobirania? el poble? la nació? o l'estat? En la major part d'ocasions aquests tres subjectes no coincideixen. Perquè hi ha pobles sense estat, nacions que són estats i pobles que no són nacions però es consideren com a tals. Aquests últims, perquè no estan assentats en un sol territori i es troben disseminats dins d'altres nacions o estats convertint-se en minories ètniques. Per a complicar més les coses, des de la revolució francesa, la nació s'assimila a estat, i els estats liberals així ho proclamen i sempre uneixen nació amb estat.

Llavors, la ciutadania (poble), quan exerceix la sobirania? També ho sabem, el dia en què és cridat a les urnes per anar a votar els seus governants, que generalment i segons els països és una vegada cada quatre o cinc anys. Però en l'interregne entre una i una altra votació electoral, la ciutadania és convidada a exercir sobirania sobre altres qüestions importants? Generalment, no, o en escasísimes ocasions; i les decisions les pren sempre el govern o el parlament en nom del poble, i com a molt es consulta a la ciutadania per confirmar una constitució, però poques coses més, potser un tractat internacional i no sempre.

Llavors la sobirania està més que limitada i es converteix en un concepte d'afirmació dels interessos d'un grup social o partit polític que l'invoca com a subjecte per aconseguir una reivindicació. Però en general la sobirania no és una realitat sobre la qual se sustenta la democràcia. Perquè democràcia és el dret de tota la ciutadania sense excepció a ser escoltada i prendre decisions sobre el seu futur, incloses les minories ètniques, de gènere o edat (la infància també té drets) i no única i simplement la sobirania de la majoria.

Aquesta reflexió ve al cas perquè en el conflicte que es viu a Catalunya, sobirania s'assimila a autodeterminació. Tant pels defensors de l'Estat espanyol com a unitat, com la dels partidaris de la creació d'un estat independent català. Mentre els primers sostenen que la sobirania recau en tota la ciutadania espanyola, que inclou els diversos pobles i comunitats de l'Estat, com així ho confirma la Constitució espanyola, els segons  sostenen que Catalunya és una nació perquè així ho desitja la majoria de la seva població, que se sent poble doncs té una identitat pròpia i diferenciada de la resta d'identitats que poblen Espanya. I com a tal manté que té dret a ser sobirana i decidir sobre el seu futur. D'aquí deriva l'enfrontament i el conflicte actual que manté enfrontades poblacions i partits polítics de tot l'Estat.

L'autodeterminació va ser concebuda i plasmada en tractats internacionals com un dret dels pobles per alliberar-se del jou dels imperis colonials. L'autodeterminació, no va ser pensada per als pobles que vivien a països amb democràcies liberals, doncs en aquestes  se suposava que es vivia amb constitucions que havien estat aprovades per la ciutadania amb sufragi universal. I en el cas que sorgís alguna petició d'autodeterminació d'un poble que habiti un territori dins d'un estat, la seva demanda seria atesa pel govern de l'Estat i canalitzada de manera que donés satisfacció a aquesta comunitat i al conjunt de la ciutadania. Tal cosa, de moment, no s'ha aconseguit a Catalunya per l'obcecació del govern espanyol en voler impedir-ho.

Amb aquestes reflexions sobre la sobirania volia concloure, que en política, l'important no són els principis en què se sustenta una constitució, sinó els mitjans que mouen l'acció política a buscar solucions davant les demandes de la població, incloses les minories. Alershores, com s'exerceix la tan reclamada sobirania? Sempre hauria de ser amb més democràcia i en conseqüència, garantint la sobirania de la ciutadania quan aquesta desitja exercir-la.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/01/26/la-sobirania-dels-pobles/feed/ 0
Colossal augment de la despesa militar https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/01/14/colossal-augment-de-la-despesa-militar/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/01/14/colossal-augment-de-la-despesa-militar/#respond Sun, 14 Jan 2018 14:41:49 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=359 Continue reading "Colossal augment de la despesa militar"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

De moment, com no hi ha possibilitat d'aprovar el pressupost de 2018 es prorrogarà el de 2017. Però a tenor del declarat per la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, ja s'anuncien canvis d'importància. Així, en vigílies de Nadal, Cospedal va anunciar que el pressupost de Defensa augmentarà fins a l'any 2024 en 10.000 milions fins a arribar als 18.000 M€ (el 2017 va ser de 8.716,5 milions). I aamb aquest propòsit ha enviat una carta al secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, comprometent-se a aconseguir aquesta colossal xifra.

En realitat, no era res de nou, ja que Mariano Rajoy s'havia compromès a la cimera de l'OTAN a Gal·les, de setembre de 2014, quan, els Estats Units de la mà de Barack Obama, van exigir que els països membres de l'Aliança havien d'arribar, almenys, a una despesa militar equivalent al 2% del seu PIB. Que els aliats europeus van acatar donant-se un termini de deu anys per aconseguir-ho. En l'actualitat, els països de l'OTAN tenen una mitjana de despesa d'1,5% del PIB.

Però existia una dificultat per complir amb aquest compromís, la crisi econòmica. I sense superar-la semblava impossible que tant els governs europeus com el govern espanyol es llancessin a gastar tant en defensa. Per a Espanya, si es té en compte només el pressupost del Ministeri de Defensa de 2017, pel que fa al PIB, representa un 0,78%. És clar que això depèn de com es calculi la despesa militar, doncs sí es tenen en compte totes les partides militars repartides per altres ministeris i que la mateixa OTAN diu que s'han de comptabilitzar com a despesa: seguretat social, pensions i mútua militar; missions militars a l'exterior; ajudes en R + D a les empreses militars (Ministeri Indústria); el cos militar de la Guàrdia Civil (Ministeri Interior); quotes OTAN (Ministeri Exteriors). Llavors, ens trobaríem que el pressupost de Defensa espanyol és més del doble que el consignat i Espanya se situaria amb una despesa de 18.800 milions. Amb la qual cosa, Espanya, avui, ja se situa en una despesa del 1,6% del PIB. Però si sumem els 10.000 milions que pretén augmentar Cospedal i afegim aquestes altres despeses militars repartides en altres ministeris ens trobarem que en 2024 podem gastar-nos en Defensa la inversemblant xifra de 28.000 milions a l'any.

Per corroborar el que assenyalem, en la Pasqua militar del 6 de gener passat i com a regal de Reis, davant la plana major de l'exèrcit, la ministra Cospedal va llançar un nou anunci: que Defensa adquirirà set nous grans programes d'armes (blindats Piraña, fragata F -110, blindats Pizarro, UAV Reaper, avió de reproveïment en vol, nodes UME, helicòpters Chinook), així com la renovació de les infraestructures militars (casernes, dàrsenes i aeroports). Un cicle inversor que en els propers quinze anys pot suposar una inversió de 15.000 milions. A més, Cospedal també va anunciar que s'enviaran més militars a les missions a l'exterior. I va afegir, que des del passat 13 de novembre, Espanya al costat d'Alemanya, França i Itàlia participa a la creació de la PESCO (Cooperació Estructural Permanent de Defensa), el nou organisme multilateral de Defensa d'obediència europea, que suposarà una despesa militar extra, ja que amb aquesta finalitat s'ha creat un Fons Europeu de Defensa amb un pressupost 500 milions que a partir de 2021 serà de 1.500 i al qual Espanya ha de contribuir. Tot això situa Espanya en un escenari d'una enorme despesa militar.

És a dir, es disposarà de molts recursos per combatre les amenaces violentes que diuen que provenen de l'exterior, en nom d'una seguretat indefinida. Però no hi haurà recursos per combatre les violències internes de tipus estructural d'una seguretat, aquesta sí, molt definida: manca d'habitatge social, escoles bressol, renda mínima garantida, assistència social, reduir llistes d'espera en sanitat, combatre la violència de gènere. Per exemple, aquesta última, ha generat una enorme alarma social per la violència contra les dones, per combatre-la, es va subscriure un pacte entre tots els grups parlamentaris per dotar un programa amb 200 milions, que de moment haurà d'esperar ja que no hi ha pressupost i es funciona amb el prorrogat de 2017.

Però mentrestant, l'empresariat industrial militar de la mà de Maria Dolores de Cospedal i el beneplàcit de la cúpula militar està preparant un escenari inversor que pretén dur la despesa militar a proporcions inversemblants i esperem que inacceptables per l'oposició.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2018/01/14/colossal-augment-de-la-despesa-militar/feed/ 0
Sobre el sobiranisme https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/12/20/sobre-el-sobiranisme/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/12/20/sobre-el-sobiranisme/#respond Wed, 20 Dec 2017 19:33:57 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=348 Continue reading "Sobre el sobiranisme"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Ser sobirans és tant com afirmar, que la ciutadania és lliure d'escollir el seu futur. En línies generals, s'hauria d'estar d'acord, encara que si s'aprofundeix una mica més i s'analitza com s'exerceix la sobirania, llavors, potser, es comenci a dubtar que tal afirmació respongui a la realitat. Per què?, qui és el subjecte de la sobirania, el poble, la nació o l'estat? En la majoria d'ocasions aquests tres subjectes no coincideixen. Perquè hi ha pobles sense estat, nacions que tenen estat i pobles que no són nació però es consideren. Uns perquè no estan assentats en un sol territori i es troben disseminats convertint-se en minories ètniques dins d'altres nacions o estats. Per a major complicació, des de la revolució francesa, la nació s'assimila a estat, i els estats liberals així ho proclamen i sempre conjuminen nació a estat.

Llavors, el poble, quan exerceix la sobirania? També ho sabem, el dia en què és cridat a les urnes per anar a votar els seus governants, que generalment i segons els països és una vegada cada quatre o cinc anys. Però en l'interregne entre una i una altra votació electoral, la ciutadania (el poble), és alguna vegada convidat per exercir sobirania sobre altres qüestions importants? Generalment no, en molt poques ocasions, i les decisions les pren sempre el govern o el parlament en nom del poble, i com a molt es consulta a la ciutadania per confirmar una constitució, però poques coses més, potser un tractat internacional i no sempre.

Llavors, la sobirania està més que limitada i es converteix en un concepte d'afirmació dels interessos d'un grup social o partit polític que ho invoca com a subjecte per aconseguir una reivindicació, però no és una realitat sobre la qual se sustenta la democràcia. Perquè democràcia és el dret de tota la ciutadania sense excepció a ser escoltada i escollir el seu futur, incloses les minories ètniques, de gènere o edat (la infància també té drets) i no única i simplement la sobirania de la majoria.

Aquesta reflexió ve al cas perquè en el conflicte que es viu a Catalunya, la sobirania està fortament lligada a l'autodeterminació. Tant pels defensors de l'Estat espanyol, com dels partidaris de la creació d'un Estat independent català. Mentre els primers, sostenen que la sobirania recau en el poble espanyol, que inclou els diversos pobles i comunitats de l'Estat, i així ho confirma la Constitució espanyola. Els segons, sostenen que Catalunya és una nació perquè així ho desitja la majoria de la seva població, el poble català té el dret a exercir la sobirania, i en tal cas, a decidir sobre el seu futur. D'aquí deriva l'enfrontament i el conflicte actual que manté enfrontats a poblacions i partits polítics de tot l'Estat.

Però l'autodeterminació va ser concebuda i plasmada en tractats internacionals com un dret dels pobles colonitzats per alliberar-se del jou dels imperis. No va ser pensada per als pobles que vivien en països amb democràcies liberals, doncs en aquests se suposava que es vivia amb constitucions que havien estat aprovades per la ciutadania per sufragi universal. I en el cas que sorgís alguna petició d'autodeterminació d'un poble que habiti un territori dins d'un estat, la seva demanda seria atesa pel govern de l'estat i canalitzada de manera que donés satisfacció a aquesta comunitat i al conjunt de la ciutadania. La qual cosa, de moment no s'ha aconseguit a Catalunya per l'obcecació del govern espanyol a impedir-ho.

Amb aquestes reflexions sobre la sobirania volia concloure, que en política, l'important no són els principis i la ideologia, sinó els mitjans que mouen l'acció política a buscar solució per a la majoria de la població; i l'esquerra, en particular, en favor de les persones més necessitades. I això no passa per encasellar-se en posicions de amb mi o contra mi, o que tot és blanc o negre, sinó que també existeixen els grisos, els matisos i els efectes col·laterals.

Per acabar i com a advertiment per desmitificar conceptes. Com s'exerceix la tan recorreguda sobirania? Ho sabem, amb democràcia, però en massa ocasions a través del monopoli de la violència, amb cossos de seguretat (policia) i forces armades (exèrcit), amb els quals es garanteix la sobirania de l'Estat/nació enfront de les amenaces de l'interior o de l'exterior. Com alguns desitgem més democràcia i no estem d'acord amb la violència i que la sobirania recaigui en la ciutadania, treballem per canviar els estats liberals en societats on la participació ciutadana faciliti la transformació.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/12/20/sobre-el-sobiranisme/feed/ 0
Europa i la defensa militar https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/11/22/europa-i-la-defensa-militar/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/11/22/europa-i-la-defensa-militar/#respond Wed, 22 Nov 2017 19:45:40 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=333 Continue reading "Europa i la defensa militar"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

A Brussel·les, el passat 13 de novembre, els cancellers de política exterior de la Unió Europea (UE) van decidir recuperar la vella demanda d'una defensa europea autònoma dels Estats Units, és a dir, de l'OTAN. Vella, perquè ja ho van intentar en el passat sense èxit i ara tornen a intentar-ho. Una proposta, d'altra banda, no massa autònoma, doncs van decidir continuar coordinats a l'OTAN. Però el fet, és que es va engegar una Cooperació Estructurada Permanent en Defensa (PESCO), impulsada per Alemanya, França, Itàlia i Espanya, i a la qual sorpresivamente s'han sumat fins a 23 països de la UE, creant un Fons Europeu de Defensa amb un pressupost de 600 milions fins el 2020 i de 1.500 milions a partir del 2021. Aquest nou organisme de defensa posa incertesa sobre el seu propi futur, doncs si a l'OTAN, amb 28 països, no sempre ha estat fàcil que es posessin d'acord en els importants conflictes dels darrers anys, l'Afganistan, l'Iraq, Líbia, produint-se crisis internes entre els seus membres. A l'Iraq, França i Alemanya es van oposar a participar; a l'Afganistan va jugar un paper secundari de reconstrucció del país, per desavinences sobre com participar en aquest conflicte; i a Líbia va passar una cosa similar. Ara la nova PESCO, amb 23 països adherits, molts d'ells del centre i est d'Europa, fidels aliats dels EUA i de l'OTAN, no serà fàcil convèncer-los que s'emancipin de l'OTAN.

Aquesta PESCO neix en uns moments en què la geopolítica mundial està canviant profundament i avui els desafiaments als quals ha de fer front la comunitat internacional són molt diferents a com ho eren després de la derrota de la URSS en 1991. Des d'aleshores, el capitalisme i la globalització neoliberal s'han imposat a tot el planeta, amb poques i no massa satisfactòries excepcions. En aquest nou escenari, Europa ha deixat de ser el centre d'interès pel capitalisme global que s'ha desplaçat a nous espais. El principal d'aquests es troba al sud-est asiàtic. En aquella regió, s'ha desenvolupat un creixement econòmic espectacular, protagonitzat pels denominats tigres, Vietnam, Singapur, Corea del Sud, Indonèsia, però especialment la Xina i la Índia, que entre tots, sumen més de tres mil milions d'habitants i un creixement imparable, que els ha convertit en objecte de desig de les transnacionals i corporacions del gran capital mundial. Llavors, resulta compresible, que els Estats Units, primera potència mundial en l'econòmic, polític i militar, centri la seva atenció en aquella regió i vagi abandonant gradualment Europa, per centrar els seus esforços geoestratégicos en aquella zona. Així, els EUA, ha anat consolidant les diverses bases militars ja existents entre els seus múltiples països aliats, obrint-ne de noves i desplaçant la seva potent maquinària militar cap a aquella regió. Sobretot, envoltant la Xina, potència a qui més tem, doncs bé sap que, amb els actuals índexos de creixement, en pocs anys els superarà en PIB i es posarà al seu nivell en despesa militar, convertint-se en el seu gran rival.

L'altre gran escenari geoestratégic en disputa se situa a l'Àrtic. El canvi climàtic i el consegüent escalfament del planeta estan propiciant el desglaç de la zona àrtica. La qual cosa obrirà el pas transoceànic al transport marítim de matèries primeres i mercaderies per l'hemisferi nord des d'Àsia a Europa i de Rússia a Amèrica, estalviant milers de quilòmetres de transport i tones de combustible. A més i no menys important, el desglaç permetrà l'extracció d'hidrocarburs i minerals valuosos fins ara inexpugnables en els fons marins àrtics. Llavors, no hi cap el més petit dubte que l'Àrtic es convertirà en una regió on les potències s'enfrontaran pel seu control. De fet, al nord d'Europa, Rússia, Dinamarca, Noruega i els EUA ja s'enfronten pel seu control.

El tercer escenari geopolític on les coses no semblen millorar, o fins i tot poden empitjorar, és a Orient Mitjà. Aquí la incertesa és total. Els enfrontaments que es produeixen entre les potències regionals, l'Aràbia Saudita, l'Iran, Israel i Turquia, més la implicació dels EUA i de Rússia en el seu suport a uns o uns altres, poden ser no només la continuació dels conflictes actuals sinó desembocar en altres nous: observi's avui el Líban, on podria, tant de bo no sigui així, començar un conflicte armat amb la implicació de l'Iran i l'Aràbia Saudita. A més, existeix el problema dels grups armats gihadistes, que després de la pèrdua dels territoris controlats per Daesh a l'Iraq i Síria, es disseminaran per altres territoris. Grups que ja actuen per altres zones del Nord d'Àfrica i el Sahel.

Davant d'aquesta nova situació de la geopolítica mundial i del menor interès mostrat pels EUA per Europa, a la qual cosa cal afegir la sortida del Regne Unit de la UE, és on cal situar la creació de la PESCO. Un nou organisme militar que neix per impulsar i coordinar unes forces armades europees. Una PESCO, que neix plena d'incògnites respecte al seu soci, l'OTAN, doncs torna el vell dilema: defensa europea amb o sense EUA, és a dir, amb l'OTAN; o pitjor, tindrem dos organismes multilaterals de defensa. Una defensa que ja se sap perquè serveix, per imposar la pau mitjançant la intimidació de les armes.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/11/22/europa-i-la-defensa-militar/feed/ 0
Conflicte, desobediència i responsabilitat política a Catalunya https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/11/05/conflicte-desobediencia-i-responsabilitat-politica-a-catalunya/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/11/05/conflicte-desobediencia-i-responsabilitat-politica-a-catalunya/#respond Sun, 05 Nov 2017 08:49:16 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=322 Continue reading "Conflicte, desobediència i responsabilitat política a Catalunya"]]> Pere Ortega Grasa Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Quan s'afronten conflictes aferrissats i amb les parts molt enfrontades, en la mediació de conflictes sempre es contempla com la qüestió més important no la fi, és a dir la solució del conflicte, sinó els mitjans que s'utilitzen per a la seva transformació i possible pacificació.

La premissa inicial és que les dues parts estiguin d'acord en iniciar converses per trobar una sortida al conflicte. La segona, abordar qüestions tan importants com l'espai i lloc on s'han de trobar les parts per parlar. Lloc i espai que permetin un diàleg franc que no afavoreixi a cap de les parts. Una tercera, que es reconeguin mútuament com a parts del conflicte i que per tant, hi hagi un reconeixement mutu entre iguals a la taula de negociació. Finalment, que hi hagi una disposició mútua per trobar una sortida dialogada al conflicte, que és tant com estar d'acord que al final es produirà una transformació del conflicte sense cap vencedor, però en què totes les parts sortiran guanyant. És a dir, que el conflicte prosseguirà i no es resoldrà, però que hi ha una sortida al mateix que permeti a les parts no continuar amb els enfrontaments.

Després d'aquestes no fàcils conjuncions, ve la qüestió més important, que les parts estiguin disposades a renunciar a alguna de les seves peticions. Doncs serà impossible que tots aconsegueixin la totalitat de les seves reivindicacions. Sinó que l'important serà que les parts han avançat i aconseguit que part de les seves peticions s'han aconseguit.

Malgrat els molts intents que hi ha hagut de mediació per trobar punts d'acord per pacificar el conflicte que enfronta el govern de Catalunya amb el govern d'Espanya, aquests no han fructificat. I una part i l'altra s'han atrinxerat en les seves posicions sense buscar una sortida que permetés el diàleg. El govern d'Espanya brandant l'imperi de la llei; el govern de Catalunya imposant la unilateralitat de l'autodeterminació.

El final de la història no està escrit, i els enfrontaments entre les parts prosseguiran endurint el conflicte i convertint-lo en més irresoluble. Com el monopoli de la violència està en mans de l'Estat espanyol, el govern català haurà d'assumir les conseqüències de desobeir la llei espanyola. De moment hi ha peticions fiscals molt dures contra el Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament, per delictes de sedició, rebel·lió i malversació de fons públics. I ja hi ha deu empresonats, dos d'ells per obstaculitzar l'acció de la justícia, acusats de sedició, sens dubte una barbaritat que s'hauria esmenar deixant-los en llibertat.

Quan la llei impedeix l'exercici de drets fonamentals, sens dubte ha de ser impugnada i aquells que vulguin exercir en consciència els seus drets, desobeir. I en el cas que l'imperi de la llei caigui sobre ells i siguin jutjats i condemnats, s'haurien de sentir satisfets, ja que en la seva pugna amb l'Estat hauran demostrat que s'ha comès una injustícia. Aquesta va ser la victòria dels 5.000 (aproximadament) objectors de consciència al servei militar obligatori empresonats en la dècada de 1990 a Espanya; la victòria dels milers d'afroamericans seguidors de Luther King empresonats als Estats Units en la seva lluita per la igualtat dels drets civils; i dels milers seguidors de Gandhi també empresonats a l'Índia que lluitaven per la independència de l'imperi britànic. Tots dos havien predicat i argumentat que entre la llei i la justícia cal obeir a la consciència i escollir la justícia.

És clar que també hi va haver objectors a Espanya que es van amagar i van fugir. I afroamericans als EUA i indis a l'Índia que van fer el mateix o van utilitzar la violència per aconseguir les seves justes, sens dubte, reivindicacions. Van ser els "panteres negres" dels EUA o Subhas Chandra Bose que va organitzar un exèrcit per alliberar l'Índia. Però ni unes ni altres van resultar tan exemplars com les de Rosa Parks o Gandhi.

En el conflicte català passa una cosa semblant. La part de la població organitzada que vol la independència i la república, de moment s'han dut a terme una lluita pacífica i no violenta exemplar per aconseguir els seus propòsits. Però hi ha un problema de moment irresoluble per la negativa del govern del Partit Popular a acceptar que es dugui a terme un referèndum que indiqui quanta ciutadania desitja la independència. I encara que es va dur a terme una consulta l'1-O, aquesta només va ser indicativa per als partidaris del Sí a la independència, però no dels contraris, que no van acceptar la consulta. A més de no existir garanties democràtiques que la avalessin. Sens dubte per culpa del Govern central que no la va autoritzar. Però l'obcecació en convocar-la tampoc va avalar el seu resultat.

Davant d'aquesta situació no hi cap una altra solució que desfer el camí unilateral. Tant del govern central del PP d'impedir el referèndum, com del dissolt govern de JuntsxSi de la Generalitat, i tornar a intentar el diàleg en una taula

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/11/05/conflicte-desobediencia-i-responsabilitat-politica-a-catalunya/feed/ 0
Estat i violència https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/10/09/estat-i-violencia/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/10/09/estat-i-violencia/#respond Sun, 08 Oct 2017 23:16:06 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=312 Continue reading "Estat i violència"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Una de les característiques de l'Estat modern és la idea àmpliament assumida per bona part dels partits polítics que l'Estat és el dipositari del monopoli de la violència (Max Weber), és a dir, de l'ús de la força. Un monopoli sustentat pel mandat rebut del contracte social ratificat per sufragi universal entre la ciutadania.

Aquest principi, és assumit de forma unànime pels defensors de l'estat liberal actual, afortunadament ha tingut detractores. Ho dic en femení perquè va ser Hannah Arendt (Sobre la violència), qui amb més força va argumentar que mai la violència de l'Estat pot justificar violant drets fonamentals de persones que empara la pròpia llei. Aleshores, considerant que en la societat actual, tant els estats com la comunitat internacional s'han dotat de drets ratificats en les constitucions i a nivell global, entre d'altres, a la Declaració Universal de Drets Humans, qualsevol violació d'aquests drets per part d'un Estat infligit contra grups humans, siguin minories o una sola persona és condemnable, ja que s'està violant l'Estat de Dret, que en tots els casos és garantista dels drets individuals de les persones. Per tant, si hi ha persones que s'oposen mitjançant declaració o actuació a un ordenament i, a més, aquesta protesta es fa de forma pacífica mai l'ús de la força de l'Estat pot vulnerar drets emparats per la mateixa llei.

Això ve al cas pel que va passar a Catalunya l'1 d'octubre quan les forces policials de l'Estat van utilitzar una violència, de totes totes desmesurada, sobre una ciutadania que de manera pacífica pretenia dur a terme un referèndum sobre la independència. Es pot adduir que la consulta no estava autoritzada i era il·legal, però això no justifica l'ús d'una violència desproporcionada sobre gent que exercia drets emparats per la constitució espanyola. Una utilització de violència desmesurada que violava drets fonamentals com els d'expressió, reunió i manifestació.

L'ús de la violència per part de les forces de policia de l'Estat, no només no pot violar els drets de les persones, sinó que a més, ha de ser proporcional als mitjans que utilitzen els que desobeeixen una ordre judicial o de govern. No es pot atacar amb violència desmesurada a persones que s'oposen a l'autoritat quan es manifesten de manera no violenta i sense hostilitat, ocasionant, en alguns casos, greus tumults ciutadans.

Qualsevol intervenció policial en un conflicte d'ordre públic ha de tenir en compte dos importants mesures: una,  que mesuri la necessitat d'actuar, i segona, la de proporcionalitat. La necessitat d'actuar de la policia davant d'un conflicte que alteri l'ordre públic ho mesurarà la pròpia autoritat policial i es durà a terme o no en funció de la gravetat de la transgressió. En el cas que ens ocupa del referèndum de diumenge 1-O, la necessitat existia doncs la policia havia rebut l'ordre judicial d'impedir la votació i requisar les urnes.

Però en canvi, la policia i guàrdia civil havien d'haver guardat proporcionalitat en les seves intervencions davant la població que s'oposava a la seva actuació de manera pacífica. Les imatges que han aportat particulars i mitjans sobre l'actuació policial demostren que no es va respectar aquesta proporcionalitat en emprar una força desmesurada, colpejant brutalment a persones fins aconseguir la xifra de 893 ferits (segons la Generalitat de Catalunya).

Tornant a Hannah Arendt, ens va advertir, que de la violència mai sorgeix el poder i va afegir que el poder només sorgeix de l'acció política. I que la violència sorgeix quan hi ha absència de poder, quan el poder està en perill i es recorre a la violència armada per implementar-la per la força. Fet que al seu torn conduirà a una espiral que eliminarà la democràcia. Aquest és el cas de Catalunya. El poder està en perill pel control del qual s'enfronten dues administracions per controlar-ho, el govern central i el de la Generalitat, i d'aquí sorgeix la violència exercida pel govern Espanyol per doblegar la població que dóna el seu suport al govern català.

Els arguments d'Arendt són compartits en el pensament actual de la construcció de la pau, i són els moviments socials alternatius els que li neguen a l'Estat el monopoli de la violència, i que aquesta no es faci servir contra els seus drets.

El greu conflicte que enfronta el Govern de Catalunya amb el suport d'una part important de la població catalana, enfront del govern central, també recolzat per una part de la societat espanyola, no s'hauria de resoldre mitjançant l'ús de la violència. Massa experiències properes aconsellen que aquest camí convertirà el conflicte en més difícil de transformar. Recordem conflictes propers, els d'Euskadi o els Balcans, sabem de les dificultats per a la reconciliació en aquestes societats. La política és diàleg i negociació. La violència el fracàs de la política i el poder.Doncs això.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/10/09/estat-i-violencia/feed/ 0
Perill d'incompliment dels acords de pau a Colòmbia https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/10/04/perill-dincompliment-dels-acords-de-pau-en-colombia/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/10/04/perill-dincompliment-dels-acords-de-pau-en-colombia/#respond Wed, 04 Oct 2017 18:38:40 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=301 Continue reading "Perill d'incompliment dels acords de pau a Colòmbia"]]> Tica Font, Directora Institut català Internacional per la Pau

Henry Acosta, que va exercir el paper de artífex entre el Govern colombià i les FARC abans i durant els diàlegs de pau a l'Havana, i qui en els moments durs de la negociació va intervenir per evitar la ruptura de la taula de diàleg, ha escrit una carta als mitjans de comunicació advertint que està molt preocupat pel que considera la no implementació de l'acord.

La primera fase dels acords, el desarmament de les FARC s'ha complert escrupolosament, les FARC han lliurat les seves armes. La missió de l'ONU a Colòmbia ha informat que ha finalitzat la seva tasca de recollir i inutilitzar les armes recollides a les 'Zonas Veredales' i que han destruït el material inestable.

Acosta en la seva carta adverteix del perill d'incompliment d'acords que s'han de dur a terme durant els dos primers anys.

El primer d'ells, un cop s'ha executat el Desarmament i la Desmobilització arriba el moment de la Reinserció, l'anomenat procés de DDR. La Reinserció es va pactar que fos col·lectiva, que es desenvoluparien uns projectes de desenvolupament comunitari, o d'economia social per als 14.000 insurgents. Tot sembla indicar que el Govern ha optat per una altra resposta diferent a la pactada, lliurar 3.200 € (8 milions de pesos) a cada insurgent de forma individual. L'opció individual comporta el risc que la persona s'ho gasti i quan no li quedin recursos passi a formar part dels grups criminals o bandes organitzades. Les FARC volien formes col·lectives d'ocupació que representin una autoajuda i els allunyi de l'economia il·legal.

La segona gran preocupació es centra en el debat que està tenint lloc al Tribunal o Cort Constitucional sobre si les FARC poden passar o no a fer política. El punt essencial de tota negociació d'aquesta índole, és que els grups armats o grups guerrillers deixen les armes per canalitzar les seves reivindicacions polítiques per via democràtica, a través de les institucions democràtiques. Les FARC acaben de crear un partit nou, si la Cort decidís el NO a aquest partit deixa a les FARC amb una sola sortida, tornar a la muntanya, tornar a prendre les armes per defensar el seu projecte polític. Ja se sabia que hi havia punts de l'acord que requeririen de canvis constitucionals. Si no hi ha plans viables de reincorporació i no hi ha via de participació política. Quines sortides hi ha?

Tercera preocupació, els acords contemplen crear zones electorals més petites a zones rurals, en concret es va acordar crear 16 zones electorals a territoris allunyats de les zones més densament poblades, és una iniciativa que afavoriria la presència política de les FARC però donaria més visibilitat a les problemàtiques rurals. El Parlament colombià està debatent aquest punt, però centren el debat en el nombre de municipis que han de formar aquestes noves zones, amb el perill de diluir la finalitat que contenia l'acord.

Quarta preocupació. Els tribunals i sales de la Justícia Especial. En aquests moments s'està en fase de selecció de magistrats, entre els candidats a això hi ha exmagistrats i exjutges de les Forces Armades, i entre els que haurien de jutjar i dictar sentència als actors del conflicte la imparcialitat d'aquests magistrats ha de prevaler i per tant no escollir magistrats que pertanyen o han format part de les Forces Armades. Si tenim en compte que la unitat d'investigació d'aquests tribunals ja ha recaigut en la Fiscalia General la imparcialitat podria quedar en entredit.

Construir la pau és cosa de tota la societat, no és una cosa d'elits, incumbeix a tots els ciutadans, tots ells tenen un paper a fer i tots han de treballar per a que sigui possible. La implementació d'aquests acords és una oportunitat pel canvi que cal aprofitar. És el moment de trencar amb el costum colombià de no complir amb el pactat i amb els compromisos adquirits. És el moment de dur a terme el lema del procés de Guatemala "Dialogar per pactar, pactar per complir i complir per canviar".

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/10/04/perill-dincompliment-dels-acords-de-pau-en-colombia/feed/ 0
La guerra com a causa dels atemptats https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/09/07/la-guerra-com-a-causa-dels-atemptats/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/09/07/la-guerra-com-a-causa-dels-atemptats/#respond Thu, 07 Sep 2017 21:47:56 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=288 Continue reading "La guerra com a causa dels atemptats"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Després dels atemptats ocorreguts a Barcelona i Cambrils el 17 d'agost s'han produït múltiples interpretacions, les més grolleres relacionen els atemptats amb l'Islam i el món àrab en haver estat reivindicats per Daesh. Ningú, que jo sàpiga, ha esmentat que eren uns joves catalans de Ripoll (alguns escrivien i parlaven el català), eludint la seva religió i orígens familiars. Aquest tipus d'anàlisi vol dir que hi ha una càrrega pejorativa negativa cap al món musulmà que desgraciadament indueix a la islamofòbia.

Si analitzem la reacció de la comunitat musulmana després dels atemptats, tant a Barcelona, ​​Cambrils, Ripoll com en els atemptats que han tingut lloc en altres ciutats europees en els últims temps, la comunitat musulmana sempre ha estat la primera a condemnar els atacs i als grups, que en nom de l'Islam els han comès, i deixant molt clar que els seus autors no havien associar-se amb l'Islam, ja que representaven una aberració de la seva religió.

Les causes que motiven aquests atemptats s'han de buscar fora de la religió, ja que aquesta és només utilitzada com subterfugi per les seves instigadors. Darrere d'un atemptat terrorista sempre hi ha una causa política i això hauria d'induir els analistes a intentar explicar-la. El terrorisme quan ataca de forma indiscriminada a civils sempre ha estat vinculat a moviments nacionalistes, revolucionaris o contra revolucionaris, a l'Estat (quan el practica), a més d'estar i sempre en totes les guerres. Llavors, hauríem de pensar quines són les causes que mouen a Daesh o Al-Qaida i els grups que actuen en el seu nom, que darrere de cercar objectius polítics, la creació d'un califat o l'expulsió de "infidels" dels seus territoris, potser també estan motivats per altres causes.

A la manifestació del dissabte 26 d'agost a Barcelona de rebuig als atemptats, una de les pancartes deia "Les vostres guerres, els nostres morts" que venia a denunciar la vinculació de l'Estat espanyol en les guerres i ocupacions militars a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia. Denuncia que vinculava els atemptats de Barcelona i Cambrils amb l'anomenada "Guerra contra el terrorisme" iniciada en el seu dia per George Bush jr des dels EUA i els seus aliats, entre d'altres Espanya i que avui té les seves seqüeles a Síria i Iemen.

Una altra de les denúncies presents a la manifestació de Barcelona va ser l'exhibició de múltiples banderoles on es denunciava la vendes d'armes de l'Estat espanyol a l'Aràbia Saudita i altres països de l'Orient Mitjà. Armes que bé podrien haver estat utilitzades pels diversos grups que actuen en les guerres que es lliuren a Síria i Iemen, entre ells el mateix Daesh. En els últims deu anys, del 2007 al 2016, Espanya ha exportat a l'Aràbia Saudita per valor de 1.409 milions ia països de l'Orient Mitjà com Emirats Àrabs Reunits, Egipte, Oman, l'Iraq, Bahrain, Jordània, Qatar, Israel, Kuwait i Turquia ( que tot i ser un país europeu està plenament implicat en la guerra de Síria), per un import de 4.233 milions en aquests deu anys. Bona part d'aquests països estan implicats en la guerra de Síria i Aràbia Saudita, a més, bombardejant Iemen.

Per tant, entre les causes que motiven atemptar a Barcelona i Cambrils i en altres països europeus, es troben les guerres que, amb el seu horror i patiment han desencadenat EUA i els seus aliats europeus a l'Orient Mitjà. Llavors, tampoc ha de sorprendre tant la resposta jihadista d'atacar indiscriminadament als països que van donar el seu suport a la guerra contra ells.

És hora d'invertir el camí iniciat el 2001 que va incendiar Orient Mitjà i que ens han portat aquests llots. No és tasca fàcil però no hi ha altra sortida. La construcció de la pau és sempre una tasca a llarg termini, que s'ha d'implementar diàriament, de manera pacient, amb diàleg, de compartir, de cooperació, de respecte mutu, de drets humans.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/09/07/la-guerra-com-a-causa-dels-atemptats/feed/ 0
Explosius espanyols a gihadistes i com esquivar la llei https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/08/29/277/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/08/29/277/#respond Tue, 29 Aug 2017 10:59:25 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=277 Continue reading "Explosius espanyols a gihadistes i com esquivar la llei"]]> Tica Font, Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

Dissabte ens vam manifestar a Barcelona i altres ciutats espanyoles arran d'uns atemptats a Barcelona i Cambrils reivindicats per ISIS.

A la manifestació hi havia molts cartells denunciant la venda d'armes espanyoles a països com l'Aràbia Saudita, el govern del qual, i altres organismes privats, han realitzat molts donatius econòmics per construir mesquites, però sobretot per pagar el salari d'imams que defensin la seva versió més radical de l'Islam .

Aquestes exportacions de les empreses espanyoles, són immorals però legals i tenen autorització del govern espanyol per realitzar-se. És responsabilitat del govern que es duguin a terme o no. Cal tenir present que aquestes autoritzacions formen part dels secrets oficials. Però en aquest article voldria recollir altres exportacions molt controvertides i que són il·legals a banda d'immorals.

A mitjans del 2015 a la frontera turca amb Síria va ser detingut un carregament amb 21 tones de corda detonant (explosius). Aquest carregament tenia permís, així consta en el segells de l'albarà del carregament, de la policia turca, la destinació i el full de ruta del carregament indicava que el destinatari final era una empresa d'Estimen, Jordània i que creuaria el territori sirià. Algú es creu que un camió amb explosius pot creuar els territoris ocupats i controlats per Daesh / ISIS o al-Nusra o altres milícies sense que sigui interceptat? Tot fa pensar que aquest carregament d'explosius tenia com a destí les milícies de ISIS o al-Nusra.

L'albarà del carregament és de l'empresa Maxam Anadolu, filial de l'empresa d'explosius espanyola Maxam. No cal ser massa imaginatiu per interpretar que aquest és un enviament de material explosiu de manera il·legal a alguna d'aquestes milícies. És evident que el carregament tenia el permís del govern turc o almenys d'alts càrrecs públics turcs, el que no sabem és si el govern espanyol també tenia coneixement i va donar el seu consentiment a l'exportació o no.

Analitzem alguns aspectes d'aquests fets. La ruta de transport. Un carregament de material explosiu procedent de Turquia amb destinació a Jordània i la ruta creua territori sirià en plena guerra. En el període en què aquest carregament va ser detingut a la frontera turca, a l'altre costat de la frontera operen grups milicians inclosos en l'anomenat Front Islàmic, combatent les forces militars de Baixar al-Assad en llocs com Alep. Si els explosius no tenien com a destí aquest grup i haguessin seguit el seu camí cap al sud, haguessin entrat en territori controlat per opositors yihadistes com el Front Al-Nusra, si tampoc aquests grups eren els destinataris i el carregament hagués continuat el seu viatge, entraria en territori controlat per Daesh. Qui era en realitat el destinatari d'aquests explosius? No ho sabem, però és evident que aquesta tramesa no és innocent i tampoc és falta de professionalitat en el logista que ha organitzat la ruta de transport.

Quique Badia i David Meseguer (http://bit.ly/1nInY2s) en un article afirmen que l'empresa compradora que figura a la factura, és fantasma, no existeix, telefònicament o per internet no hi ha rastre d'ella. L'empresa productora afirma no saber res, es desentén del tema, però la veritat és que sense una demanda de compra d'una empresa, fantasma o no, l'administració turca no pot concedir una autorització de trànsit ni d'exportació, documentació amb la qual estava dotat el carregament d'explosius.

L'empresa fabricant és Maxam Anadolu, una de les 45 filials de l'espanyola Maxam. Segons les investigacions de Quique i David en el consell d'administració de Maxam Anadolu hi ha un delegat de Maxam Espanya i és aquest el que decideix l'estratègia que ha de seguir l'empresa turca. Segons Maxam Espanya l'empresa turca pren les seves decisions de forma independent a l'espanyola.

De tot això hi ha elements clau i responsabilitats que cal abordar.

Maxam Espanya havia de saber d'aquesta venda, és impossible que no sabés la venda i la ruta, per tant és de suposar que sabien que estaven venent, de manera il·legal, explosius a les milícies sirianes. Però atès que la fabricació i venda es duen a terme des d'una empresa turca, Maxam no ha de demanar autorització a la JIMDDU (Junta Interministerial de Material de Defensa i Doble Ús) i en duanes espanyoles no cal registrar aquesta venda. Per tant, com pot Maxam seguir venent explosius i no acatar la legislació europea, espanyola i el nou Tractat internacional sobre comerç d'armes? Fàcil compra accions suficients d'una empresa en un altre país i eludeix els controls polítics i jurídics espanyols.

La qüestió és que pensa fer el Govern espanyol amb Maxam, premiar-la?, seguir contractant més subministraments d'explosius, bombes o míssils o es prendrà seriosament el control d'armament i impedirà que vendes com aquestes es duguin a terme?

En aquest assumpte tots es fan els bojos, ningú en sabia res, ni l'empresa turca, ni el govern turc, ni l'empresa espanyola, ni el govern espanyol. Per tant ningú assumeix responsabilitats. El govern espanyol no sabem si ha iniciat actuacions contra aquestes il·legalitats i males pràctiques d'una empresa. El silenci i l'opacitat és la norma imperant.

És cosa de tots nosaltres, és cosa dels ciutadans empènyer i treballar perquè aquesta classe d'armes no arribin a mans que no han d'arribar.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/08/29/277/feed/ 0
La Xina i les maniobres al Bàltic https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/27/261/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/27/261/#respond Thu, 27 Jul 2017 11:37:01 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=261 Continue reading "La Xina i les maniobres al Bàltic"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

En l'ambient enrarit que es viu a Catalunya i Espanya a causa del conflicte català, qualsevol posicionament provoca reaccions oposades. Aquest ha estat el cas del meu article anterior "Identitats compartides i el brexit català" publicat en aquest Blog, que ha suscitat, com era d'esperar, controvèrsia, i que algunes persones s'hagin adreçat al Centre Delàs, preguntant si el meu article, que sempre signo com a membre del Centre, representava la posició oficial de la institució. Doncs no, aquest, com qualsevol altre article meu, només representa la meva posició personal i mai la del Centre Delàs.

* * *

Unes maniobres militars sempre són una demostració de força per part de l'Estat que les du a terme. Amb elles, sempre es tracta de demostrar, especialment a països rivals, la capacitat de projectar força armada per fer front a qualsevol eventual crisi. Amb elles, els estats pretenen advertir a altres estats que estan preparats per intervenir a qualsevol conflicte que posi en perill els seus interessos, i en aquest sentit, dissuadir i infondre por a qualsevol altre Estat de ficar-se en aquests interessos. És per això que qualsevol desplegament de forces militars duent a terme assajos de guerra ha de ser entesa com un fet contrari a la convivència entre estats, ja que desestabilitza la pau de la regió on es duen a terme.

Això ve al cas perquè aquests dies, al Bàltic, Rússia i Xina, estan realitzant conjuntament unes maniobres militars a les aigües territorials de Kaliningrad, un territori sota jurisdicció russa amb sortida al Bàltic, allunyat de la seva frontera i enclavat entre Polònia i Lituània, tots dos països membres de l'OTAN. Aquestes maniobres militars han alarmat l'OTAN, especialment a les tres repúbliques bàltiques i Polònia, doncs diuen sentir-se amenaçades per aquest desplegament militar a les seves fronteres. Que Rússia projecti la seva força militar a Kaliningrad és cosa sabuda, allà té desplegats míssils Iskander d'abast mitjà amb capacitat de portar caps nuclears, uns míssils disposats per Rússia com a resposta al desplegament de l'escut antimíssils que els Estats Units van situar a Polònia i Romania. Però que la Xina vagi de maniobres a Kaliningrad, un territori tan allunyat de les seves fronteres i on no se li coneixen interessos, és com per alarmar-se. Precisament un país, la Xina, poc procliu a crear tensions en la geopolítica internacional.

La resposta a aquesta pregunta no pot ser altra que la Xina ha decidit donar suport a Rússia davant els Estats Units i l'OTAN a Europa de l'Est. D'una banda, perquè la Xina se sent intimidada en la seva pròpia àrea geogràfica en el sud-est asiàtic. Doncs allà, els EUA han estat incrementant la seva presència, reforçant les seves bases militars repartides per tota la regió, on ha augmentat el seu potencial naval. Si s'observa el mapa de bases militars dels EUA, aquestes formen un ventall que envolten els mars al voltant de la Xina. A més, hi ha una gran tensió entre Corea del Nord i els EUA i els seus aliats, Corea del Sud i Japó. Una tensió que la Xina vol disminuir, ja que el seu augment o possible explosió armada afectaria de ple al seu interès per mantenir la pau a les seves fronteres. A més de considerar que la tensió amb Corea del Nord és una excusa per situar l'armada dels Estats Units davant les seves costes, la qual cosa, segur que preocupa la Xina.

Per descomptat les maniobres militars al Bàltic per part de Rússia i la Xina no són una bona notícia, ja que agreugen les tensions en una zona on es confronten els interessos de Rússia i dels diversos països de la zona que són membres de la UE i la OTAN. Països, que a més, alberguen minories importants d'origen rus, on, també i amb regularitat, es duen a terme maniobres de l'OTAN, tant a Polònia com a les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània. Espanya mateixa té previst desplegar fins 635 militars, avions F-18, una fragata i blindats Pizarro i Leopard en missions de l'OTAN. Els F-18 per "protegir" l'espai aeri bàltic d'incursions russes, i a Polònia per "reforçar" la seva defensa davant Rússia. Un reforç i protecció, que Rússia veu com una intimidació en les seves fronteres per part de l'OTAN. Vladímir Putin, pot ser un nacionalista disposat a defensar la població de parla russa repartida fora de les seves fronteres, com va demostrar amb l'annexió de Crimea i les repúbliques del Donbas davant Ucraïna perquè quedessin sota la seva influència russa. Però desencadenar una intervenció en territori polonès o en les repúbliques bàltiques,  que formen part de l'OTAN, desembocaria en un conflicte d'àmplia magnitud i potser armat.

Per descomptat les maniobres militars conjuntes entre Rússia i la Xina a l'Europa bàltica no són una bona notícia, ja que pronostiquen tensions i potser enfrontaments futurs. Però alhora demostren que Rússia i la Xina, com a socis, no estan disposats a deixar que els EUA i els seus socis marquin l'agenda de la geopolítica mundial. I avisen, a Donald Trump, que s'ha de comptar amb ells en qualsevol actuació que pugui trastocar l'ordre mundial.

Mai van ser bons els temps per a la lírica, però l'arribada del bel·licista Donald Trump a la Casa Blanca ens obliga a redoblar els esforços per fer les paus.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/27/261/feed/ 0
Espanya fomenta la carrera d'armament a l'Àsia https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/21/espanya-fomenta-la-carrera-darmament-a-lasia/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/21/espanya-fomenta-la-carrera-darmament-a-lasia/#respond Fri, 21 Jul 2017 09:55:00 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=256 Continue reading "Espanya fomenta la carrera d'armament a l'Àsia"]]> Tica Font, Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau

En aquests últims anys hem pogut observar que la política expansionista del govern Xinès encara no s'ha involucrat en cap guerra, no és tan pacifica, o almenys els seus veïns no la perceben com pacífica. El govern xinès en els últims anys ha centrat la seva línia estratègica de seguretat geogràficament al Mar Meridional de la Xina i en el desenvolupament de noves capacitats militars. El seu pressupost de defensa ha augmentat un 150% en els últims anys i la seva política de defensa l'està basant en impulsar el desenvolupament d'una indústria militar competitiva en àrees rellevants com la marítima, l'aeroespacial, la nuclear i les tecnologies de la comunicació i està promovent la venda d'armes modernes com a part de les seves aliances comercials; al mateix temps que està portant a terme un gran programa de modernització de les Forces Armades.

En els últims anys la Xina apareix entre els cinc primers llocs en increment de pressupost militar i en adquisicions i vendes d'armament, s'ha dotat d'avions de combat, de drons, portaavions o submarins d'atac, totes elles armes ofensives, no defensives; la conseqüència d'aquesta política de rearmament xinesa és un increment de la tensió en els països veïns i un rearmament dels seus veïns. Rearmament que podria ser qualificat de carrera d'armament. De fet en els últims anys Índia, Vietnam o Filipines estan incrementant de manera substantiva els seus pressupostos de defensa i les seves adquisicions d'armament modern.

La tensió o inseguretat que la Xina està generant en certs països asiàtics obre un mercat rellevant per a la indústria d'armament que veu com s'estan incrementant les seves peticions per adquirir noves armes.

La indústria espanyola no vol quedar-se fora d'aquest mercat florent. Fins fa pocs anys el mercat asiàtic no era rellevant per a la indústria espanyola, però l'informe elaborat per la Secretària d'Estat de Comerç "Estadísticas españolas de exportación de material de defensa, de otro material y de productos de doble uso, 2016" mostra que el 10% del total de les exportacions d'armes espanyoles han tingut com a destinació països asiàtics.

De les exportacions que recull aquest informe cal destacar les exportacions a Malàisia que el 2016 va adquirir material de defensa per valor de 167.630.000 de € (entre 2007- 2016 va adquirir armes per valor de 823 milions d '€), Indonèsia 65.920.000 € (entre 2007- 2016, 350 m d '€), Kazakhstan 73,32 m € (entre 2007- 2016, 224 m d' €), Filipines 12,38m de € (entre 2007- 2016, 115 m d '€), Vietnam 2,87 m d '€ (entre 2007- 2016, 100 m d' €), Índia 17,90 m d '€ (entre 2007- 2016, 94 m d' €), Corea del Sud 16,90 m d '€ (entre 2007- 2016, 65 m d '€), Tailàndia 36,11 m d' € (entre 2007- 2016, 62 m d '€) o al Pakistan 8,44 m d' € (entre 2007- 2016, 35 m d '€).

El mateix informe destaca que el govern ha autoritzat exportacions de material de defensa a Corea del Sud per valor de 1.488,18 milions d'euros, el que representa que el 27% de les autoritzacions d'exportació de 2016 tindran com a destinació en un futur proper Corea del Sud. Al 2016 el govern ha autoritzat exportacions a Indonèsia per valor de 104millones de €, a Kazakhstan per valor de 60 milions d '€, a Singapur per valor de 48 milions d' € o Malàisia i Pakistan per valor de 35 i 33 milions d '€ respectivament .

El negoci és el negoci i és evident que la indústria espanyola de defensa, amb el suport del govern espanyol intenta aprofitar la situació de tensió creixent i el rearmament dels països de la zona per obtenir grans beneficis econòmics encara que això pugui acabar en l'esclat de un conflicte armat i la seva consegüent crisi humanitària.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/21/espanya-fomenta-la-carrera-darmament-a-lasia/feed/ 0
Identitats compartides i el brexit català https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/13/identitats-compartides-i-el-brexit-catala/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/13/identitats-compartides-i-el-brexit-catala/#respond Thu, 13 Jul 2017 15:44:25 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=250 Continue reading "Identitats compartides i el brexit català"]]> Pere Ortega

Centre Delàs d'Estudis per la Pau

La identitat de les persones es construeix en base a diversos factors i fases de la vida. A la infantesa, per l'educació rebuda a la família, més endavant per l'educació rebuda a l'escola i l'entorn social. Quan es passa a la fase adulta i es pot discernir amb més llibertat, l'entorn social continua sent important, però sobretot és la formació la que conforma la identitat. Així hi ha persones que han rebut una cultura a la família, una altra a l'escola, una per el lloc on viuen, i una última a través de l'auto formació, que a més s'anirà transformant al llarg de la vida.

Aquesta consideració inicial està feta per aclarir que la identitat és una cosa molt personal i es construeix en funció dels factors abans esmentats i que, evidentment, no són coincidents en totes les persones. En el cas de Catalunya es donen aquests casos i alguns senten una identitat únicament catalana i altres una identitat compartida o múltiple. Aquests últims, se senten igual de còmodes amb la cultura catalana que amb la castellana i potser amb altres, atès que utilitzen les dues llengües com a vehiculars i potser altres i això es viu amb naturalitat. Amartya Sen, va encunyar el concepte d ' "identitat compartida" en el seu llibre Identidad y violencia, advertint que la identitat no hauria de ser motiu d'enfrontaments, perquè qualsevol persona té singularitats molt específiques que la fa diferent de qualsevol altra dins de la mateixa comunitat on viu. Així, un ciutadà català, pot haver nascut a Castella, ser de pares bascos, ser homosexual, vegetarià, historiador, practicar el ciclisme, agradar-li el flamenc, ser amant de la natura, boletaire, defensor dels drets dels infants i més coses. I pot sentir que la seva identitat cultural està compartida, per una llengua materna, per l'escolarització feta en una altra llengua i haver adquirit una tercera identitat per haver escollit treballar i viure a Catalunya.

A més, les persones poden autoclassificar-se per moltes altres qüestions que no només per un sentiment nacional, per exemple, per la classe social, pels seus estudis, per l'ocupació que desenvolupa, per la llengua, per l'estatus social, per una tendència política o per la religió. Llavors, pot no sentir moltes emocions davant d'una bandera o himne nacional i en canvi sentir-se exaltat per la bandera i l'himne d'un club esportiu.

Tot això ve al cas perquè molts catalans, en el debat sobre la construcció d'un estat separat d'Espanya poden viure això amb preocupació, perquè se senten igual de catalans com agermanats amb la resta de gent que viu a l'estat i no volen separar-se, sinó continuar convivint sense fronteres entre ells. I tot i que reconeguem el mal tracte que Catalunya rep de les institucions polítiques espanyoles, sobretot després de la sentència del Tribunal Constitucional que va esmenar l'Estatut aprovat pels catalans; també pel mal tracte fiscal; pel mal tracte a la llengua catalana i altres greuges; demanin una solució política que no trenqui els llaços entre Catalunya i Espanya. I en aquest sentit, es declarin favorables d'un estat català federat o confederat amb la resta de la península.

Totes les persones no som iguals, tenim diferències que ens fan únics. Som iguals davant la llei pel que fa a drets (menys els immigrats, malauradament), però a la resta no ho som. A Catalunya, tenim tantes diferències que fa que la nostra cultura sigui diversa. Per exemple, en les terres de l'Ebre els agraden els toros, canten i ballen jotes, i en canvi a Barcelona sembla que la majoria abomina els toros i no els interessa la jota. A Catalunya tenim compositors de sarsueles, excel·lents novel·listes en català i castellà, cantants de flamenc, músics i cuiners que de llocs llunyans. És a dir, som diversos, plurals, interculturals i molts, ens sentim catalans i al mateix temps espanyols o d'altres llocs.

I aquí apareix l'actual proposició del Govern de la Generalitat de convocar un Referèndum per l'1 d'octubre sense negociar-ho amb l'Estat. Que a més es proposa amb una pregunta binaria que diu: "Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república", i que anuncia que la consulta tindrà el caràcter vinculant. Una pregunta que aboca a una confrontació entre els partidaris del sí i del no, que és tant com provocar una divisió entre la població i que afectarà la convivència social a Catalunya.

La gravetat de l'assumpte prové del caràcter unilateral de la convocatòria. És a dir, que no es tracta d'una proposta negociada i pactada, ni tan sols ha estat portada al Parlament català. Sinó que trencant tot l'entramat jurídic que empara l'estat dret, es proposa una consulta sense cap garantia democràtica. I amb agreujants, no s'estableix un mínim de participació ciutadana en la consulta que avali el resultat final; és a dir, que si anés a votar tan sols una petita part de la població amb dret a vot el resultat es donaria per bo. Com tampoc s'estableix quin percentatge dels vots avalaria el resultat.

Davant semblants disbarats, cal exigir als partits polítics d'un i altre signe i als governs de la Generalitat de Catalunya i molt especialment al d'Espanya que fins al moment s'ha negat a escoltar les peticions de Catalunya, se senten a dialogar i busquin una solució per evitar mals majors, sens dubte el més important, la ruptura social entre la població.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/13/identitats-compartides-i-el-brexit-catala/feed/ 0
Securitització del canvi climàtic https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/05/securititzacio-del-canvi-climatic/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/05/securititzacio-del-canvi-climatic/#respond Wed, 05 Jul 2017 10:51:23 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=232 Continue reading "Securitització del canvi climàtic"]]> Tica Font

Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

En el dia a dia, en els moments de cafè o seguint les conferències d'experts, parlem dels efectes del canvi climàtic i de com aquest pot arribar a canviar la vida de milions de persones. Però hi ha un aspecte del que amb prou feines es parla, que ha estat abordat de manera profunda per N. Buxton i B. Hayes en el llibre Canvi Climàtic S.A. i del que voldría recollir algun aspecte i recomanar la seva lectura.

En primer lloc destacar l'enfocament securititzador de l'escalfament global del planeta. La mateixa Estratègia Europea de Seguretat situa el canvi climàtic com una amenaça o risc per la seguretat. El canvi climàtic es percep com un multiplicador d'amenaces per catàstrofes naturals, inundacions, sequeres prolongades, degradació del medi ambient, desertització d'àmplies zones i competència per recursos naturals. Tot un seguit de catàstrofes que poden provocar pujades en els preus dels aliments i exacerbar la situació de pobresa de milions de persones, o donar lloc a crisis humanitàries conseqüència de fam persistents; tot això també provocaria crisis polítiques en tant que la situació desesperada de milions de persones comportarà frustració social i crisi o inestabilitat política, podent produir-se revoltes violentes.

Aquestes prediccions arriben a configurar-se com un risc o una amenaça a la seguretat d'Europa en tant que la inestabilitat de governs de països amb recursos clau per a l'economia, pot posar en perill el proveïment de certs recursos o pot afectar les rutes comercials dels mateixos. El discurs securitizador ens remarca que hem entrat ja en l'era de les conseqüències del canvi climàtic i que entre altres coses ens anem a enfrontar a disturbis socials, inestabilitats polítiques i milions de persones que es veuran forçades a desplaçar-se a països més segurs, molt probablement d'Europa.

A tot el món, tant al Nord com al Sud, les respostes previstes a l'escenari descrit anteriorment, seran les de respondre amb més repressió i vigilància, el abordaran com si la protesta i el descontentament fossin una contrainsurgència permanent, en definitiva el problema principal de l' canvi climàtic seran les persones, les persones que es rebel·lin a admetre la inevitabilitat de la seva situació, a haver de resignar-se al paper de problema i que es rebel·lin a l'estatus quo que se'ls ha assignat.

Abordar el canvi climàtic com un tema de seguretat és la manera d'enfocar-ho que tenen les agències militars i de seguretat, l'aborden com amenaces a llarg termini, que busquen l'enfocament de mantenir el control sobre el problema abans d'abordar el problema de fons. S'han securitzat problemes com l'escassetat d'aigua, d'aliments o d'energia i s'han transformat en 'seguretat hídrica', 'seguretat alimentària' o 'seguretat energètica', de manera que això permeti justificar la compra i acaparament massiu de terres de cultiu, o que la 'seguretat energètica' serveixi per desplegar accions militars-policials "preventives" contra activistes mediambientals o per assegurar l'accés als recursos energètics.

Les respostes militars i policials tenen lloc quan les elits tenen por al desordre social, por als pobres, a les minories i els immigrants. Les agències de seguretat tendeixen a percebre disturbis potencials on altres identifiquen la situació d'injustícia.

Aquest discurs securititzador no aborda com aturar o frenar el canvi climàtic, Cal analitzar de forma critica el discurs imperant sobre el canvi climàtic i la seguretat. Cal introduir un altre enfocament i articular noves alternatives al discurs. Alternatives per afrontar el canvi climàtic existeixen, fa anys que s'han anat desenvolupant. És el moment de debatre-les i articular respostes de baix a dalt, de construir moviments inclusius que afrontin la injustícia social sistèmica en què vivim. En definitiva és el moment de desenvolupar respostes justes i solidàries i no respostes de por i repressió

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/07/05/securititzacio-del-canvi-climatic/feed/ 0
Preguntes sobre el terrorisme https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/06/30/preguntes-sobre-el-terrorisme/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/06/30/preguntes-sobre-el-terrorisme/#respond Fri, 30 Jun 2017 09:37:34 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=225 Continue reading "Preguntes sobre el terrorisme"]]> Pere Ortega

Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs

A l'Estratègia de Seguretat i Defensa d'Espanya, de la mateixa manera que a l'Estratègia Europea de Seguretat dissenyada per la UE, es defineixen els principals perills i amenaces a la seguretat, d'entre ells, el terrorisme, si fem cas al discurs oficial dels estats, l'amenaça més rellevant i urgent són els possibles atacs terroristes.

Però el terrorisme té una dificultat, no hi ha consens en la comunitat internacional sobre com definir-lo. Nacions Unides no ha estat capaç d'això, malgrat haver-ho intentat. Per una raó molt simple, perquè en situació de guerra o conflicte armat, en la lluita de la població per donar resposta a una agressió o ocupació estrangera, contra el colonialisme o contra un règim opressor que reprimeix els drets de la població, acusar els grups que practiquen la resistència armada de terroristes és inadequat, i molts estats s'han negat a ratificar una definició que negués el dret a rebutjar amb violència una agressió violenta. És l'anomenat dret a la defensa practicat per maquis, partisans i guerrillers als que no es pot acusar de terroristes, ja que seria tant com considerar a Che Guevara o Viriato com a tals.

Una altra cosa són els escrúpols morals i consideracions polítiques que es puguin tenir sobre els mètodes utilitzats per aquests grups armats.

Aquesta mateixa prevenció és extensible a l'anomenat terrorisme d'Estat, practicat d'una manera o d'una altra per molts estats. Robespierre i Pinochet el van instal·lar com a política d'Estat i moltes accions practicades de manera il·legal des de les clavegueres de l'Estat podrien ser denominades com terrorisme. A Espanya, per exemple, els GAL.

Amb això no vull dir que no puguem distingir entre el que és una acció terrorista de la que no ho és, doncs atacar civils innocents és condemnable des d'un punt de vista polític i moral. Però col·locar un explosiu en una discoteca no difereix molt de llançar una bomba sobre un edifici d'habitatges en una ciutat. Això em porta a una primera consideració.  En una situació de guerra o conflicte armat, encara que avui els estats no declaren la guerra, es pot parlar de terrorisme? La meva resposta és negativa, perquè tot i existir una Convenció de Ginebra que assenyala quins són els crims de guerra, els estats o grups que fan la guerra tenen com a objectiu vèncer el contrari, utilitzant tots els mètodes al seu abast i destruint qualsevol instal·lació o infraestructura per debilitar el contrari, i ataquen escoles, hospitals, plantes potabilitzadores i es bombardegen ciutats i la seva població. Podrem dir que s'han comès crims de guerra, però hi ha alguna guerra en la qual no se'n hagin comès? Aleshores, i en aquest sentit, el que hem de condemnar i intentar abolir és la guerra.

Respecte del gihadisme. Per què es titlla de terroristes els atacs de l'ISIS a Síria i no les de la resta de grups armats, incloses les forces del govern d'Al-Assad quan els seus actes no són menys terrorífics que els de l'ISIS? Observadors internacionals han dit que crims contra la humanitat els estan cometent tots els actors en la guerra de Síria. A més, hi ha la complicitat en els crims de guerra que s'estan cometent a Síria per part dels estats implicats en aquesta guerra: Rússia, Iran, Aràbia Saudita, Qatar, Emirats Àrabs Reunits, Egipte, Turquia, Estats Units, França i altres països europeus que subministren armes i ajuda als contendents. Segur que tots aquests estats negaran que són còmplices d'actes terroristes.

L'11-S de 2001, es va iniciar una "guerra contra el terrorisme". Llavors, tampoc ens pot estranyar que hi hagi gent que s'uneixi a grups armats i ataqui les metròpolis dels estats que van iniciar guerres i ocupacions militars a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia, i avui a Síria i Iemen. Si es fa la guerra a aquests països, ells també vénen als nostres a fer el mateix, i per descomptat en molt menor grau.

Això mateix es pot estendre a la resta de guerres actuals i passades. És que massacrar la població de les ciutats de Dresden i Hamburg o Hiroshima i Nagasaki va ser menys terrorífic que l'atac perpetrat per la Wehrmacht als pobles d'Ucraïna i Rússia, o el que va fer l'exèrcit japonès a la Xina durant la 2a Guerra Mundial?

Cal desmuntar el discurs dels governs i de la majoria dels mitjans de comunicació als quals el terme terrorisme s'ha convertit en una manera demonitzar la violència dels altres, però no la que comet Occident a Orient Mitjà. Un discurs que serveix d'excusa per implementar polítiques securitàries cada vegada més repressives amb els drets humans i les llibertats de les nostres poblacions.

Per prevenir i combatre els atacs gihadistes a Europa s'ha de buscar solució a la marginació i falta de perspectives de futur que pateixen molts joves europeus, que acaben abraçant causes nihilistes com el gihadisme. En segon lloc, abandonar les intervencions militars a l'Orient Mitjà i obrir processos de negociació en aquells conflictes.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/06/30/preguntes-sobre-el-terrorisme/feed/ 0
L'atemptat islamofòbic de Londres https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/06/23/latemptat-islamofobic-de-londres/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/06/23/latemptat-islamofobic-de-londres/#respond Fri, 23 Jun 2017 16:13:16 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=216 Continue reading "L'atemptat islamofòbic de Londres"]]> Tica Font

Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

La setmana passada hi va haver un "acte terrorista" a Londres diferent d'altres atemptats sobre els quals els mitjans de comunicació han parlat extensament. En aquest atemptat un home britànic amb una furgoneta va envair la vorera propera a una mesquita atropellant a un grup de vianants que tornaven del rés nocturn, com a conseqüència de l'atropellament va haver un mort nou ferits. L'autor d'aquests fets en ser detingut cridava: "vull matar musulmans".

El Consell Musulmà Britànic (MCB) va qualificar aquest acte com un acte d'islamofòbia. Aquesta mena d'actes fa anys que s'estan duent a terme. Segons Tell Mama, organització que registra els atacs contra musulmans al Regne Unit i dóna suport a les seves víctimes, cent mesquites han estat atacades des del 2013 i el nombre d'atacs cada vegada és més gran, els 'delictes d'odi' es van multiplicar per dos a Manchester en els dies posteriors a la matança al concert musical juvenil i per cinc a Londres després de l'atemptat al pont.

Els delictes d'odi tenen lloc quan una persona ataca a una altra per raons de la seva pertinença a un grup social, per la seva orientació sexual, la seva identitat de gènere, pel seu origen ètnic, religiós, afiliació política o discapacitat. En definitiva els delictes d'odi no deixen de ser delictes per intolerància. En general els mitjans de comunicació només els esmenten com a notícia quan l'acte comès és greu, és a dir quan l'acte produeix lesions molt greus sobre les persones atacades, sigui el cas d'assassinats o homicidis.

En el dia a dia hi ha dones que expliquen que al carrer o al metro les recriminen vestir d'una certa manera (manifesta una pràctica religiosa determinada) o nens a l'escola que els insulten i se'ls diu que vagin cap a casa seva. De manera freqüent es produeixen pintades vexatòries en centres religiosos, mesquites o sinagogues, es duen a terme danys físics a comerços, cementiris, centres religiosos o propietats particulars. Aquests actes i danys físics i emocionals pretenen atemorir tot un col·lectiu i a la societat en general.

De fet els musulmans que viuen a Europa experimenten diversos graus de discriminació i marginació en matèria de treball, educació o habitatge, sovint les polítiques i programes de lluita contra el terrorisme o la radicalització, així com el tractament en els mitjans de comunicació, faciliten o fomenten una visió estereotipada negativa i plena de prejudicis cap a aquests col·lectius.

La discriminació cap als musulmans es pot atribuir tant a actituds islamofòbiques com a sentiments racistes i xenòfobs. Aquests actes islamofòbics, racistes i xenòfobs contra musulmans hauríem de emmarcar-los en un context més general d'hostilitat cap als immigrants i les minories. El més preocupant és que aquestes actituds i aquestes idees anti islàmiques, xenòfobes i racistes han penetrat en el discurs polític europeu, apuntalant estereotips que qualifiquen els musulmans d'intolerants, misògins, violents, cruels i diferents.

Els mitjans de comunicació, recollint i difonent les proclames dels grups jihadistes, que no deixen de ser minories allunyades de la centralitat de l'islam, acaben transmetent una imatge de l'islam com una religió intrínsecament violenta, misògina i oposada als valors i cultura occidentals.

Temes com el burca, el vel, el nicab, la construcció de mesquites, entre d'altres, creen debats socials i polítics enverinats, en els quals les dones tant si són europees com no, pel fet d'usar aquestes peces són presentades com a dones oprimides a les quals cal alliberar de l'opressió, el que comporta una victimització i deshumanització d'un col·lectiu.

El debat que generen els partits polítics xenòfobs i la manera en què els mitjans de comunicació aborden quotidianament certes actuacions, generen a la societat un clima de por i d'inseguretat cap a les minories i "els diferents", provocant en certs perfils personals que actuïn contra aquests col·lectius.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/06/23/latemptat-islamofobic-de-londres/feed/ 0
El bel·licisme neoliberal de Donald Trump https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/06/02/el-bellicisme-neoliberal-de-donald-trump/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/06/02/el-bellicisme-neoliberal-de-donald-trump/#respond Fri, 02 Jun 2017 09:21:24 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=208 Continue reading "El bel·licisme neoliberal de Donald Trump"]]> Pere Ortega

Centre Delàs d’Estudis per la Pau

El final de guerra freda va acabar amb el món bipolar instal·lat després de la 2a Guerra Mundial entre la URSS i els EUA, i va instal·lar l'unipolar presidit per la potència guanyadora, que immediatament va obrir pas a una onada de globalització neoliberal impulsada pels organismes internacionals dirigits pels Estats Units. Però l'aparició de potències regionals i la recuperació de Rússia, els BRICS, van provocar un cert declivi dels EUA i van obrir el camí a una nova etapa multipolar. Exemples: la guerra civil a Ucraïna, però sobretot la guerra de Síria. Tots dos han evidenciat l'enfrontament entre els EUA i Rússia i l'allunyament de la resta de BRICS dels EUA. En aquest nou escenari geopolític, Putin adverteix al govern nord-americà que no s'immisceixi en les seves àrees d'influència. Mentre la Xina, sens dubte la potència més intel·ligent, s'inhibeix dels conflictes internacionals, però juga les seves cartes geopolítiques al Sud i Est asiàtics, i la resta de potències resolen els seus interessos particulars buscant superar les dificultats de desenvolupament intern en el seu entorn regional.

Però l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca ha complicat molt la geopolítica mundial. Trump que arriba al poder a cavall del descontentament generalitzat de la població que ha patit les conseqüències de la crisi del capitalisme financer global, aixeca la bandera d'un nacionalisme aïllacionista i contrari a la lliure circulació de mercaderies i persones, a les quals s'acusa de ser la principal causa d'haver deixat a l'atur o fer perdre poder adquisitiu a les classes mitjanes i populars dels països industrialitzats. Un nacionalisme culturalment conservador, xenòfob i fonamentalista. Donald Trump, està emparentat amb les Marine Le Pen, Nigel Farange, Geert Wilders, Alternativa per Alemanya, Alba Daurada (Grècia), FPO (Àustria), el populisme no xenòfob però contradictori de Beppe Grillo a Itàlia, o els governs ultraconservadors d'Hongria i Polònia.

La política econòmica aïllacionista d'imposició d'aranzels al comerç mundial proposada per Trump, xoca obertament amb el neoliberalisme i les grans corporacions i transnacionals a la resta del món. El neoliberalisme ha permès una concentració de capital en molt poques mans com no havia passat en tota l'etapa de guerra freda, i s'ha estès per tot el món permetent un creixement de capital que atorga molt de poder als seus posseïdors. Així, serà difícil que el capitalisme industrial d'economia productiva local, que defensava Trump, s'imposi al capital financer basat en la lliure circulació de mercaderies i capitals. Sobretot, perquè tot i les contradiccions internes del capitalisme als EUA, serà difícil que un milionari com Donald Trump, amb grans capitals en el sector financer, acabi donant l'esquena als seus adinerats companys de viatge en favor del capital industrial nacional.

D'aquesta contradicció principal, surten les últimes accions bèl·liques de Trump. Si en un primer moment Trump havia pronosticat l'aïllacionisme i buscar solució als conflictes on estan enfangats els Estats Units, a l'Afganistan i a l'Iraq, o enfrontat amb Rússia a Síria i Ucraïna, i s'anunciaven acords amb Putin per pacificar aquests conflictes, inesperadament, Trump, va donar l'ordre de llançar l'abril passat, míssils Tomahawk sobre la base aèria de Shayrat a Síria, des d'on havien sortit els avions que van bombardejar la població de Jan Shijún, en mans de l'ISIS, que van causar 72 morts per inhalació de gas sarín, una arma química prohibida, que Al-Assad i Rússia neguen que s'utilitzés.

Escalada bel·licista que Trump va prosseguir pocs dies després llançant una bomba GBU-43 de proporcions colossals sobre un refugi de talibans a l'Afganistan. Una bomba mal anomenada "mare" de totes les bombes. Un tipus de bomba de 10 tones que trenca els límits entre armes convencionals i armes de destrucció massiva, perquè aquesta bomba té un radi d'acció de 3 km i en 1,6 km no deixa res amb vida. I tot seguit enviava l'armada als mars de Corea i amenaçava Corea del Nord amb un atac si el país de Kim Jong-un prosseguia fent proves amb míssils. Una excusa per situar-se davant la Xina, país al qual EUA veu com a gran rival en la lluita pels recursos fòssils i que enfronta el capitalisme xinès amb el dels EUA.

El xoc entre diferents formes de capitalisme no és nou. Ha estat motiu de moltes guerres i és causa d'alguns dels conflictes avui existents, potser en menor mesura que altres causes més destacats, però sens dubte present a Síria i Iemen. L'escalada bel·licista de Trump, que inclou un augment de 60.000 milions de dòlars en despesa militar, apunta en sentit contrari a l'aïllacionisme inicial per ell anunciat i sembla que s'inclina per prosseguir la seva expansió globalitzadora de control de l'economia mundial, cosa que sens dubte afavoreix al neoliberalisme financer.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/06/02/el-bellicisme-neoliberal-de-donald-trump/feed/ 0
Els Estats Units d'Amèrica i els mars de la Xina https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/05/09/els-estats-units-damerica-i-els-mars-de-la-xina/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/05/09/els-estats-units-damerica-i-els-mars-de-la-xina/#respond Tue, 09 May 2017 18:41:31 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=199 Continue reading "Els Estats Units d'Amèrica i els mars de la Xina"]]> Tica Font. Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau
La guerra de Síria representa el final d'un ordre internacional unipolar, Estats Units està perdent la seva hegemonia mundial, Rússia planta cara als Estats Units i torna a l'arena internacional reivindicant el seu paper de potència al mateix temps que sorgeixen països emergents com la Xina, que s'està configurant com a potència.

En els últims anys el centre de gravetat polític o geopolític s'ha anat desplaçant cap a Àsia. La Xina i alguna altra potència com l'Índia o el Japó definiran en les properes dècades les prioritats, les conflictivitats mundials. A la regió asiàtica és on es dirimiran els interessos i controvèrsies territorials, l'accés a recursos naturals crítics per a l'economia i on Rússia i la Xina s'esforçaran conjuntament per qüestionar la supremacia mundial dels Estats Units. No obstant això l'aliança de Rússia i la Xina pot ser feble a causa dels desequilibris creixents entre tots dos i les divergències d'interessos a l'Àsia Central.

En les últimes dècades l'objectiu estratègic xinès més important ha estat el de mantenir el seu creixement econòmic, la Xina s'ha convertit en la gran fàbrica del món i per tant en el major consumidor de recursos naturals del món, la qual cosa condiciona la seva política exterior i la seva política de seguretat que fa que la prioritat estigui marcada per la necessitat d'assegurar-se l'aprovisionament de matèries primeres i l'accés comercial a tot arreu del món per tal de vendre els seus productes.

En aquest sentit, per assegurar-se el subministrament energètic i assegurar les seves rutes de trànsit, cal tenir bones relacions o relacions comercials prioritàries amb els estats de l'Àsia Central, la Mar Càspia, el Sud-est Asiàtic i Orient Mitjà. A través d'inversions en infraestructures en els països d'aquestes regions, la Xina intenta assegurar l'accés a les matèries primeres que necessita la seva potent indústria; ara bé aquests interessos xinesos coincideixen amb els interessos de Rússia, Estats Units, Índia o el Japó, la qual cosa confereix inestabilitat a la regió.

La tensió a la regió augmenta a causa de les actuacions estratègic-militars xineses. Des de fa alguns anys el pressupost de defensa xinès està augmentant espectacularment, el govern està modernitzant el seu equipament i capacitats militars, està desenvolupant la indústria militar en les àrees més rellevants: marítima, aeroespacial, nuclear i tecnologies de la comunicació i està promovent la venda de armes modernes com a part de les seves aliances comercials. En els últims anys la Xina apareix entre els cinc primers llocs en increment de pressupost militar i en adquisicions i vendes d'armament, s'ha dotat d'avions de combat, de drons, portaavions o submarins d'atac, totes elles armes ofensives, no defensives; la conseqüència d'aquesta política de rearmament xinès podria comportar una mena de carrera d'armament als països veïns. De fet en els últims anys Índia, Vietnam o Filipines estan incrementat de manera substantiva el seu pressupost de Defensa i les seves adquisicions en armament modern.

Públicament les autoritats xineses manifesten que les seves actuacions en el terreny militar pretenen modernitzar les seves capacitats i que l'increment del seu poder militar es deu al fet que busquen protegir els seus interessos i garantir la seguretat de l'accés als recursos energètics i matèries primeres. Però de fet podem observar que porten un política expansionista no tan pacifica, o almenys els seus veïns no ho consideren un comportament pacífic. El govern de Pequín, en els darrers anys, ha centrat la línia estratègica de seguretat al Mar Meridional de la Xina.

Els arxipèlags d'illes, illots, atols, bancs de sorra o cayos de la mar de la Xina Meridional són motiu de disputa territorial entre els diversos països amb zona costanera de Xina, Taiwan, Filipines, Malàisia, Brunei, Indonèsia i Vietnam. Tots ells reivindiquen la propietat dels mateixos, ara mateix aquests illots i arenals estan en aigües internacionals, però la Xina actua com si fossin territori Xinès, com si estiguessin situats en les seves aigües territorials.

La importància d'aquests illots i de la reivindicació xinesa rau en el fet que aquests passarien a ser aigües territorials xineses i deixarien de ser aigües internacionals (com ho està sent actualment), el que permetria a la Xina controlar la navegació marítima, entre el 40 i 50 per cent de la navegació mundial de mercaderies. També el petroli que consumeixen els països asiàtics navegaria per aigües territorials xineses, la qual cosa li atorgaria un gran poder sobre el comerç mundial.

La importància estratègica d'aquestes illes ha portat a la Xina a construir-hi illes artificials amb bases militars i bases submarines, així com a la construcció de pistes d'aterratge. Segons Estats Units, la Xina podria estar instal·lant en aquestes illes sistemes de radars i de míssils i tot això seria el pas previ per declarar les illes zona d'exclusió.

El passat mes de juliol el tribunal internacional d'arbitratge va fallar contra la Xina en una demanda presentada per Filipines sobre la sobirania de part d'aquestes zones marítimes, tot i això la Xina segueix amb la construcció i no respecta la sentència.

Tant els EUA com països de la zona es refereixen a les instal·lacions que duen a terme els xinesos com "la gran muralla de sorra" i alerten que aquestes infraestructures podrien servir amb propòsits militars o per apuntalar les seves reclamacions territorials.

La Xina per la seva part acusa els EUA de provocació als seus interessos per la presència militar nord-americana en aquest mar de la Xina Meridional i els seus constants patrullatges de portaavions o de maniobres militars amb altres països de la zona.

El mar de la Xina s'ha convertit en una zona d'alt potencial de conflicte armat. Les tensions per la propietat d'aquests illots estan pujant perillosament de to. En el fons assistim a un pols entre la Xina i els EUA pel control d'aquesta zona o un pols perquè la Xina no es faci amb el control d'aquests mars. Tots dos s'acusen de voler militaritzar l'àrea del pacífic. Però de fet l'escalada de tensió amb Corea del Nord està sent utilitzada per militaritzar la zona i perquè els Estats Units introdueixinEls EStats més forces militars en els mars i en països que senten tensió amb la Xina.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/05/09/els-estats-units-damerica-i-els-mars-de-la-xina/feed/ 0
Tambors de guerra entre Corea del Nord i els Estats Units https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/05/03/tambors-de-guerra-entre-corea-del-nord-i-els-estats-units/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/05/03/tambors-de-guerra-entre-corea-del-nord-i-els-estats-units/#respond Wed, 03 May 2017 15:40:13 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=188 Continue reading "Tambors de guerra entre Corea del Nord i els Estats Units"]]> Tica Font, Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau

Aquestes últimes setmanes estem presenciant rumors de tambors de guerra. Trump va llançar la 'mare de totes les bombes', la bomba convencional més potent que existeix, a l'Afganistan sobre túnels ocupats per combatents d'ISIS. Dies abans els EUA van llançar míssils contra posicions del règim sirià. Tant els míssils sobre Síria com la bomba sobre l'Afganistan han de ser interpretats com a missatges indirectes al règim de Kim Jong-un. El missatge adverteix Corea del Nord de la determinació de Trump d'atacar el país; el missatge és clar, hi ha determinació política i no li  tremolarà la mà per prémer el botó de l'atac militar.

A través dels tuits de Trump assistim a una escalada verbal. Trump avisa Corea del Nord: "Està buscant problemes", i el règim avisa que respondrà a l'enviament d'armes per part dels EUA a la zona. Adverteix de "conseqüències catastròfiques" i "mesures dures" si els Estats Units continuen amb les seves provocacions, després que el portaavions Carl Vinson i la seva flotilla hagin estat desplegats a la zona. La tensió va pujant cada dia i Trump segueix advertint Corea del Nord i exigint ​​a la Xina que s'involucri i l'ajudi a frenar el seu aliat.

Durant la visita que va fer el primer ministre japonès Shinzo Abe als Estats Units, Corea del Nord va dur a terme un nou assaig balístic i va llançar un míssil, a la qual cosa Trump va contestar: "Corea del Nord està buscant problemes. Si la Xina vol ajudar-nos, fantàstic. Si no, resoldrem els problemes sense ells! els EUA ". La tensió amb Corea del Nord augmenta en paral·lel a les creixents discrepàncies amb Rússia a causa de les seves diferents posicions respecte la guerra de Síria.

Estats Units fa dies que difon la idea que actuarà pel seu compte contra Corea del Nord si la Xina no posa més de la seva part i col·labora per impedir-ho: "Li vaig explicar al president de la Xina que un acord sobre comerç amb els Estats Units seria molt millor per a ells si resolen el problema nord-coreà! ", ha assenyalat, vinculant els dos temes de negociació amb Pequín.

Pyongyang ha amenaçat, a través del diari oficial, amb respondre amb un atac nuclear si li provoquen: "El nostre poderós Exèrcit revolucionari està vigilant cada moviment d'elements enemics amb les nostres mires nuclears posades en les bases invasores dels Estats Units" no només a Corea del sud i el pacífic "sinó també en els EUA del continent".

Els japonesos es preparen per respondre a un possible atac amb míssils i afirmen que podrien interceptar els míssils llançats per Pyongyang; al mateix temps que estan preparant l'enviament de diversos vaixells de guerra al mar de la Xina Oriental per unir-se al portaavions nord-americà Carl Vinson en la seva lluita per dissuadir Corea del Nord de seguir duent a terme proves amb míssils i assajos nuclears. Alhora que han difós entre la població nipona consells a seguir en cas que es facin sonar les alarmes d'atac de guerra.

La trobada entre Washington i Pequín de fa pocs dies ha estat cordial, més del que s'esperava. S'esperava una reacció més dura per part de la Xina davant la instal·lació de míssils nord-americans en territori sud-coreà ja que encara que els mateixos vagin dirigits a Corea del Nord estarien molt a la vora de territori xinès, a més de la possibilitat que Trump anunciï sancions contra empreses o bancs xinesos que facin negocis amb Corea del Nord. Les desavinences en aquests temes, com també en el de la sobirania sobre Taiwan o les reclamacions sobre sobre illes del Mar de la Xina Meridional, són grans però Wang ha estat molt pragmàtic i advoca per a que no hi hagi guerra.

La situació de la Xina es complica. No vol una guerra prop de les seves fronteres, una guerra contra qui ha estat un dels seus aliats històrics, al mateix temps que observa la seva pèrdua de poder i influència amb Kim Jong-un, mostra d'això és que no va ser avisada amb anterioritat del llançament de míssils. Pequín pressiona per a que Corea del Nord abandoni el seu programa d'armes nuclears, però al mateix temps no vol debilitar més el règim de Pyongyang, tem que el debilitament o l'enfonsament del règim pugui arribar a provocar la unificació de les dues Corees i deixar  la Xina sense un aliat a Àsia.

Trump ha assenyalat reiteradament que un atac preventiu és una opció, però qualsevol xoc armat amb el règim Kim Jong-un equival a obrir una caixa de Pandora. No serà fàcil dur a terme atacs "preventius" ja que l'hermetisme del règim impedeix conèixer amb exactitud l'emplaçament de les instal·lacions nuclears o què passaria si cau el dictador. Qui controlaria les armes nuclears?

Hi ha un risc elevat d'escalada militar cap a una internacionalització del conflicte, qualsevol moviment podria desencadenar un conflicte bèl·lic entre les dues Corees. La Xina no vol que el règim nord-coreà col·lapsi, no li interessa, el cost del conflicte és significativament més elevat que els beneficis i no vol pagar aquest preu. Tot pot dependre de la seva capacitat de persuasió sobre Kim Jong-un perquè rebaixi la tensió. Però l'escalada militar permet als Estats Units consolidar la seva presència militar a les mars de la Xina i li permet al mateix temps afermar el seu paper de potència militar a la zona, paper que lentament la Xina li està arrabassant.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/05/03/tambors-de-guerra-entre-corea-del-nord-i-els-estats-units/feed/ 0
El pressupost de Defensa augmenta un 32% https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/04/27/el-pressupost-de-defensa-augmenta-un-32/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/04/27/el-pressupost-de-defensa-augmenta-un-32/#respond Thu, 27 Apr 2017 10:27:24 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=185 Continue reading "El pressupost de Defensa augmenta un 32%"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El Ministeri de Defensa, després de deu anys de continu retrocés, aquest any 2017 augmenta el seu prresupost en un 32% si es compara amb l'inicial aprovat l'any anterior, tot i que en termes reals augmenta un 0,6%. Aquesta disparitat ve donada per les argúcies pressupostàries que el ministre Montoro aplica a aquest Ministeri per amagar la despesa militar real a l'opinió pública. M'explico: El Ministeri d'Hisenda, d'acord amb el de Defensa, des de l'any 2012, van decidir no incloure el pagament dels Programes Especials d'Armaments (PEA) en el pressupost, per després, durant l'exercici, recórrer a l'aprovació en el Consell de Ministres d'un crèdit extraordinari per fer front als pagaments d'aquests PEA. D'aquesta manera es duia a terme un frau, aparentment el pressupost de Defensa disminuïa quan en realitat augmentava, com després es constatava en la liquidació del pressupost en acabar l'any, ja que tots els anys augmentava en més de 2.000 milions.

Aquesta pràctica irregular, va ser denunciada pel Centre Delàs d'Estudis per la Pau i portada als partits polítics de l'oposició del Congrés de Diputats, que van elevar una protesta conjunta entre UPyD, IU-ICV-ERC i PSOE davant el Tribunal Constitucional, qui va acabar dictaminant que es tractava d'una pràctica il·legal i que els crèdits havien de ser aprovats al Congrés dels Diputats. Això va impedir que el 2016 es dugués a terme el pagament dels PEA i s'hagués d'ajornar a 2017, ajuntant-se dues anualitats que sumen 1.824,5 milions i que justifiquen l'augment d'un 32% del pressupost de Defensa.

Els PEA, són grans programes d'armaments (avions EF-2000 i A400M, helicòpters Tigre i NH-90, vaixells de guerra i blindats) així fins a 24 PEA iniciats en 1996 sota la presidència de José María Aznar, que en la seva totalitat a data d'avui tenen un cost colossal, 35.478.000, dels quals es deuen no menys de 26.000 milions, als quals Defensa ha de fer front anualment mitjançant el pagament entre 800 i 1.500 milions.

Però la incorporació dels pagaments dels PEA no acaba amb l'ocultació de les despeses en defensa, ja que hi ha una altra partida, la de les missions militars a l'exterior, que se li assignen 14,3 milions, quan tots els anys es gasta al voltant de 800 milions que són aportats des d'un fons de reserva, un calaix de sastre que preveuen els pressupostos per a imprevistos. Si a això afegim totes aquelles partides inequívocament militars que es troben repartides per altres ministeris, classes passives militars, mútua militar, R + D militar (Indústria), Guàrdia Civil (Interior), CNI (Presidència) i interessos del deute en proporció al despesa en defensa, aleshores la despesa militar espanyola ascendeix a 18.605.000. Una quantia que representa 51 milions diaris de despesa militar al qual cada ciutadà contribueix amb 400 euros a l'any de la seva renda. Una despesa que com desitja la ministra de Defensa, De Cospedal, eleva el crèdit en defensa d'Espanya fins al 1,63% del PIB i ens apropa al 2% que reclama l'OTAN.

Coincidint amb la presentació del pressupost de l'Estat espanyol, aquests dies se celebra la setmana mundial d'acció sobre la despesa militar (GDAMS), una campanya que porta a terme International Peace Bureau, i resulta oportú fer una crida a l'opinió pública que s'han redoblar els esforços per reduir la despesa militar, així com els seus destinataris, les forces armades estatals, que al món són 19,7 milions de soldats amb una despesa 1,686 bilions de dòlars, dels quals, només que els Estats reduïssin el 3% , tal com va sol·licitar el PNUD de Nacions Unides, representaria un estalvi de més de 50.000 milions que destinats al desenvolupament acabarien amb les grans desigualtats que en tots els ordres hi ha al planeta.

Això és extensible a l'Estat espanyol, ja que el nostre país des de l'arribada de la crisi el 2008, ha patit una forta retallada en la despesa pública afectant especialment a la despesa social, a l'educació, la sanitat, les inversions en infraestructures, l'obra pública i al foment d'ocupació. Així, el pressupost presentat per a la seva aprovació aquest any 2017, continua amb la tònica d'anys anteriors d'aplicar forts ajustos en la major part dels ministeris, amb un creixement pràcticament nul en tota la despesa no financera, que tan sols suposa un augment d'un 1, 3% respecte  l'any anterior. Mentre es prioritza el pagament en armaments de nul·la necessitat social que només beneficia les empreses militars. Quan per altra banda, el creixement del PIB el 2016 va ser d'un 3,2% i per a l'any 2017 es pronostica d'un 2,5%, és a dir, que estem emergint de la crisi i per contra es presenta un pressupost molt regressiu.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/04/27/el-pressupost-de-defensa-augmenta-un-32/feed/ 0
Donald Trump a l'atac https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/04/11/donald-trump-a-latac/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/04/11/donald-trump-a-latac/#respond Tue, 11 Apr 2017 09:05:41 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=179 Continue reading "Donald Trump a l'atac"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Donald Trump va donar l'ordre de llançar el passat 7 d'abril, 59 míssils Tomahawk sobre la base aèria de Shayrat a Síria, des d'on van sortir els avions que van bombardejar la població de Jan Shijún, en mans del ISIS, que van causar 72 morts entre ells 20 nens per inhalació de gas nerviós. Possiblement gas sarín, una arma química prohibida. Tant el règim d'Al-Assad, com Rússia, neguen que s'utilitzés gas neurotòxic en aquest atac, adduint que les morts per gas nerviós podrien ser fruit de l'explosió d'un dipòsit que el contenia en mans del ISIS.

Condemnable i mereixedor de sancions i represàlies és l'ús d'armes químiques. Però sembla una mica inversemblant que Al-Assad les utilitzés sabent les conseqüències que tindria pel seu règim. Però també és condemnable l'atac ordenat per Donald Trump sobre Síria, qui, prenent-se la justícia per la seva mà de forma unilateral i sense autorització de Nacions Unides, va violar el dret internacional bombardejant un Estat sobirà, perquè encara que no ens agradi la dictadura d'Al-Assad , Síria és un Estat reconegut per l'ONU. Atac amb míssils, que per cert, van ser llançats per dos destructors que tenen la seva base a Rota (Cadis). És a dir, que Espanya serveix de base als EUA per llançar atacs sense autorització de l'ONU, que després el govern de Rajoy beneeix.

És clar que bombardejos sobre Síria també els han portat a terme amb la mateixa impunitat Turquia, França i Israel. Com tampoc han de merèixer cap elogi els bombardejos, el desplaçament de tropes i l'ajuda militar prestades per Rússia, l'Iran i Hezbollah al govern d'Al-Assad, encara que tinguessin permís del govern sirià per fer-ho. Ni tampoc el tenen les petromonarquies de l'Orient Mitjà, l'Aràbia Saudita i Qatar que entre altres han estat sufragant l'ISIS i als rebels que combaten Al-Assad. Tots aquests països són responsables d'una tragèdia de proporcions gegantines: més de 325.000 morts i 11,5 milions de persones desplaçades i refugiades.

Però l'inesperat atac de Donald Trump a Síria trenca l'estratègia de política exterior dels EUA a l'Orient Mitjà, ja que afavoreix l'ISIS, i s'enemista amb Rússia, país amb qui Trump pretenia un acostament per combatre plegats a la "guerra contra el terrorisme ".  Ara el bombardeig dels EUA, tot i que avisés prèviament del seu atac a Rússia, refreda i enfronta les relacions entre tots dos i obre incerteses respecte a una solució a Síria, i deixa en l'aire el camí que seguirà l'estratègia de la Casa Blanca a l'Orient Mitjà.

De moment, els que s'han beneficiat del bombardeig són els grups rebels, inclòs l'ISIS, que lluiten contra el règim d'Al-Assad, com també tots els països que els donen suport. Però també hi ha altres beneficiaris, el complex militar industrial dels EUA. El fabricant dels Tomahawk, el cost dels quals és de 1,45 milions de dòlars la unitat (85,5 milions els 59 míssils), Raytheon, era qui es mostrava més feliç, ja que l'endemà de l'atac, a la borsa de Wall Street , les seves accions pujaven un 1,47%, seguida de les altres grans indústries de guerra, Lockheed Martin, General Dynamics, Boeing i Northrop Grumman. Entre les cinc, en un sol dia van guanyar 3.300 milions. Empreses que es freguen les mans amb el bel·licisme de Donald Trump, que han aplaudit la proposta d'incrementar en un 10% (60.000 milions $) el pressupost del Pentàgon, la qual cosa les ha portat a guanyar un 15% en quota de mercat, i que esperen ansioses que compleixi amb la seva promesa de guanyar una nova guerra. Així ho va prometre Trump en campanya electoral. De moment, un portaavions dels EUA es dirigeix ​​cap a les aigües de Corea per intimidar Corea del Nord.

L'imprevisible Donald Trump ha donat un pal de cec a Síria, ara dirigeix ​​els seus míssils cap a Corea del Nord i potser aviat amenaci a l'Iran, mentre continua la "guerra contra el terrorisme" per infondre por entre la població i vendre'ns "seguretat". Les carreres d'armaments per a alegria del complex industrial militar estan en marxa, la despesa militar pujarà a tot el món, a Espanya aquest any 2017 un 32%.

Hem empoderar-nos i fer-nos insubmisos a la barbàrie de les guerres que prediquen els nostres estats.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/04/11/donald-trump-a-latac/feed/ 0
Negociacions amb ELN: serà una pau de segona? https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/04/04/negociacions-amb-eln-sera-una-pau-de-segona/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/04/04/negociacions-amb-eln-sera-una-pau-de-segona/#respond Tue, 04 Apr 2017 16:52:05 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=172 Continue reading "Negociacions amb ELN: serà una pau de segona?"]]> Tica Font, Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

A primers de febrer es van iniciar les negociacions entre el Govern Colombià i l'ELN. Porten poc temps de converses i encara no s'ha fet públic que hagin arribat a algun acord. Enmig d'aquestes negociacions ha continuat la lluita armada, tant les forces de l'Estat com els guerrillers de l'ELN han dut a terme actes amb víctimes mortals. De moment aquestes accions de combat no han comportat una interrupció del diàleg i de les negociacions, actitud que cal valorar positivament per ambdues parts.

En algun moment caldrà fer el pas de l'anunci de l'alto el foc, en algun moment caldrà aturar les accions violentes contra la població civil, incloent-hi els segrestos. Seguir en la lluita armada i negociar no pot compaginar-se durant molt de temps, no és sostenible. Seguir amb el combat, pensar que l'ús de la força armada pot oferir un avantatge en les negociacions, és una mala estratègia negociadora, és una mala opció que no ajuda a l'ELN en les seves negociacions i no els ajuda a incrementar la seva acceptació o popularitat per part de la societat civil.

Per desgràcia per a l'ELN, els acords amb les FARC i la seva implementació estan resultant mediàtics, els mitjans de comunicació estan cobrint la desmobilització de les FARC, el procés d'aprovació de les lleis que inicien l'aplicació dels acords o el disseny dels tribunals especials. Vulguem o no, és inevitable que l'atenció mediàtica es centri en els acords amb les FARC, tant en la societat colombiana com des de l'exterior, tant les institucions com els organismes públics o privats es centren en l'observació del dia a dia del procés d'implementació, les dificultats que hi ha o els retards o els incidents. És un fet que les negociacions amb l'ELN no aixequen l'interès mediàtic que han generat les negociacions amb les FARC.

Vulguem o no, les negociacions amb l'ELN no comportaran la posada en marxa d'altres tribunals especials, no comportaran la creació d'una altra Comissió de la Veritat, no comportaran que es creï un nou museu històric ni propiciarà que s'escriguin més relats o memòries del que va passar al país.

És per tot això que cal assumir que aquestes negociacions no poden allargar-se molt en el temps, l'ELN no pot quedar-se fora del procés que s'ha obert al país, la societat no els esperarà, són ells els que hauran de pujar a un tren que ja està en marxa. No tindria sentit, seria una oportunitat perduda que aquesta negociació acabi quan ja han transcorregut alguns anys de la fi de les FARC, ja que s'arrisquen a que els seus acords representin una pau de segona, una pau amb poca rellevància política i social.

L'altre element que resulta difícil d'encaixar i al qual l'ELN ha concedit molta importància és el de la participació de la societat civil, així es manifesta en l'agenda de negociació en el punt de "democràcia per a la pau", un punt molt rellevant. Encara no es coneix quin serà el model que s'estableixi per canalitzar la participació de la societat civil i en quins aspectes seran rellevants les propostes que faci.

Aquesta aposta de participació pot ser una mina en els els propis peus de l'ELN.

Els moviments i organitzacions socials, en aquests moments de transició pels que passa el país, han d'ocupar l'espai que els correspon, cal que els partits polítics, el govern i els empresaris acceptin el paper que tenen els moviments socials en una societat democràtica, han d'acceptar les discrepàncies, l'autonomia de la societat en confeccionar una agenda reivindicativa pròpia, han d'acceptar la seva legitimitat com a actors polítics i la seva independència de qualsevol partit. Els partits han d'acceptar que els moviments socials no són un instrument electoral i no han d'intentar cooptar-los o això representarà la seva mort com a moviment.

En aquest sentit l'ELN haurà d'afinar molt en el disseny de la participació social, sobre com és la societat en la que ha de participar i per a quins temes és necessària la seva opinió i participació.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/04/04/negociacions-amb-eln-sera-una-pau-de-segona/feed/ 0
Un exèrcit europeu, una solució https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/22/un-exercit-europeu-una-solucio/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/22/un-exercit-europeu-una-solucio/#respond Wed, 22 Mar 2017 18:26:42 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=166 Continue reading "Un exèrcit europeu, una solució"]]>
67/5000
Tica Font, Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

Per alguna inusual raó un dels aspectes que la construcció d'un Estat català produeix, és el debat sobre si Catalunya hauria de tenir exèrcit o no.

Els partidaris del sí, al·leguen raons de "normalitat".  Tot país "normal" o tot país que s'en faci dir té exèrcit i per tant Catalunya hauria de desenvolupar un exèrcit propi. En aquest sentit normalitzar o crear un estat normalitzat, és equivalent a crear i a desenvolupar tots aquells aspectes o instruments que al llarg d'aquests últims segles han desenvolupat els Estats moderns i participar en tots els fòrums que correspongui, inclosa l'OTAN.

Posats a crear un Estat val la pena no replicar mimèticament els estàndards d'altres estats europeus. Pot ser convenient proposar un Estat més d'acord amb els actuals reptes globals , sense certs llasts que tenen els estats actuals.

Els que defensen el no a un exèrcit són variats. Molts d'ells són pacifistes i ho plantegen en termes holístics de no-violència. Altres ho plantegen en termes de seguretat, és a dir, que com a primera premissa plantegen abordar els riscos i amenaces recollits en l'Estratègia Europea de seguretat (2003, 2008 i 2016), amb el benentès que no qüestionen aquests riscos i amenaces a la seguretat, el que plantegen és debatre les polítiques que seguretat que cal desenvolupar per fer front a aquest riscos i amenaces i en segon lloc plantegen el debat sobre els millors instruments per abordar aquestes amenaces.

En resum, l'Estratègia Europea de Seguretat recull les amenaces a la seguretat europea en l'ordre següent: La proliferació d'armes de destrucció massiva, tant en mans de terroristes com en mans de certs estats, es defineixen com un perill per a la seguretat mundial, per això cal que els esforços es dediquin a evitar que nous estats tinguin la capacitat de fabricar armes atòmiques. El terrorisme, respecte del qual es reconeix que la UE ha actuat amb decisió per protegir la societat. Veuen necessari redoblar els esforços contra la radicalització de certes ideologies extremistes lligades a l'islamisme que fomenten la violència. La delinqüència organitzada, s'afirma que s'han d'aprofundir les associacions de seguretat interior entre els països europeus, mitjançant una política de major coordinació i integració dels cossos policials i judicials, posant especial zel en els moviments de persones. La ciberseguretat, ja que aquest és un punt feble de les economies modernes que depenen en gran mesura d'infraestructures vitals com transports, comunicacions i subministrament d'energia. Àmbit que s'ha de reforçar per evitar ciberatacs. La seguretat energètica, hi ha una gran preocupació per la dependència energètica, sobretot de l'energia fòssil i per la inestabilitat dels països proveïdors. En aquest sentit es fa una aposta per la diversificació dels combustibles, de les fonts de subministrament i de les rutes de trànsit, també pel bon govern i el respecte per l'estat de dret en els països d'origen. El canvi climàtic, es percep com un multiplicador d'amenaces per catàstrofes naturals, degradació del medi ambient i competència per recursos naturals; tot això pot exacerbar la situació de pobresa, donant lloc a crisis humanitàries, polítiques i de seguretat que produiran conflictes que afectaran les rutes comercials dels recursos i produint migracions que poden arribar a Europa.

Els que afirmen que no cal tenir un exèrcit català, al·leguen que per fer front a les amenaces anteriorment descrites, es necessiten instruments de caràcter socioeconòmic, policial, judicial o d'intel·ligència però no d'índole militar.

Entre un i altre d'aquests debats, hi cap un tercer debat fora de l'àmbit estrictament català i és un debat en context de la Unió Europea. Amb la sortida d'Anglaterra de la UE, la crisi econòmica i la crisi dels radicalismes xenòfobs a Europa, seria convenient obrir el vell debat europeista; seria el moment de construir més Europa en termes socials, polítics, fiscals, etc. En aquest context, un cop Anglaterra hagi marxat seria convenient debatre la proposta que la UE es doti d'un exèrcit per a tothom, és el moment d'abordar que no té sentit tenir una Europa amb 27 exèrcits dotada amb 1.600.000 militars i amb capacitats plenes d'actuar tots per separat. Políticament aportaria més unitat tenir un sol exèrcit, encara que format amb les parts del que aporten els països membres. Seria més econòmic ja que no hauria d'haver capacitat plena amb 27 exèrcits sinó amb un de sol; representaria un desarmament, ja que sobrarien armes de les que actualment es posseeixen; alliberaria recursos per adaptar l'exèrcit al vector tecnològic i exigiria menys personal.

En aquest nou escenari caldaria replantejar les relacions militars amb els Estats Units a través de l'OTAN.

En el cas que Catalunya esdevingui un Estat i no tenint exèrcit com actualment no en té, en aquest nou escenari de construir un exèrcit europeu, Catalunya podria contribuir a la seguretat europea amb personal per unir-se a aquest exèrcit europeu i aportar fons per sufragar la defensa europea en la part que li correspongui.

Posats a ser pragmàtics es pot buscar una solució que no qüestiona res però que pot resultar més eficient.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/22/un-exercit-europeu-una-solucio/feed/ 0
Kichi, Podemos i armamentisme https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/16/kichi-podemos-i-armamentisme/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/16/kichi-podemos-i-armamentisme/#respond Thu, 16 Mar 2017 16:40:27 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=160 Continue reading "Kichi, Podemos i armamentisme"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Jordi Évole, excel·lent periodista, va dedicar un programa de Salvados a les vendes d'armes espanyoles a l'Orient Mitjà, i especialment a les exportacions que tenen com a destinació l'Aràbia Saudita, entre les quals figura una possible venda de cinc corbetes que, de signar-se el contracte, haurà de construir Navantia per un import de 2.000 milions. La controvèrsia que pretenia evidenciar el programa sorgia pel fet que l'Aràbia Saudita és una dictadura corrupta, que no respecta els drets humans dels seus súbdits (que no ciutadans), i que a més les vendes d'armes a aquesta monarquia vulnerava la Llei d'armes espanyola, la Posició Comuna que sobre aquesta mateixa qüestió té la UE, com també el Tractat Internacional d'Armes. Lleis i tractats destinats a impedir vendes d'armes a països que estan en guerra, i l'Aràbia Saudita ho està al Iemen, a més d'estar implicada en l'ajuda als grups rebels a la guerra de Síria.

Entre les diverses entrevistes que Évole va dur a terme, va parlar amb l'alcalde de Cadis, José María González Santos, Kichi, un dels líders de Podemos d'Andalusia. Ciutat on Navantia té drassanes que hauran de construir algunes d'aquestes corbetes. En aquesta entrevista, l'alcalde, davant les preguntes incisives d'Évole, sobre si era partidari de la signatura del contracte amb l'Aràbia Saudita, va defensar la construcció de les corbetes, sota l'argument que aquestes aportaran càrrega de treball a una població on hi ha un 30% d'atur, sense donar crèdit, com havia dit un altre entrevistat anterior, que vulneren la llei o poden ser utilitzades en la violació dels drets humans d'altres poblacions.

Va ser un argument pobre, trist i lamentable. Pobre, perquè no és tota la veritat que Navantia amb la fabricació de vaixells de guerra faci disminuir l'atur. Potser sí a Cadis o Ferrol (ciutat on està l'altre drassana de Navantia), però contribueix a potenciar l'atur a la resta de l'Estat. Perquè Navantia, és una empresa que sempre al llarg de la seva història ha tingut pèrdues, i com es tracta d'una empresa 100% pública, les seves pèrdues es pal·lien amb les rendes de treball que paguen la resta d'espanyols, i per tant, el que és bo per als treballadors de Navantia és nefast per a la resta de treballadors, ja que destrueix inversió de l'Estat en altres llocs. Navantia, per si no ho sap Kichi o altres lectors, en els últims quinze anys, entre 2001 i 2015, ha tingut pèrdues per valor de 3.624.000 d'euros (segons balanços en el Registre Mercantil).

Trist, perquè potser els obrers i sindicats de Navantia no se sentin solidaris amb els treballadors del Iemen que pateixen bombardejos de l'Aràbia Saudita. Però Kichi, un alcalde que sorgeix dels moviments socials, que en el seu anterior activisme anava a manifestacions pacifistes i que avui milita a Podemos, fora estrany que no hagi cantat en alguna ocasió la Internacional, on es proclama la solidaritat amb tots els pobres de la terra, i en aquest sentit, no es declari internacionalista i solidari amb tots els oprimits siguin o no gaditans.

Lamentable, perquè l'alcalde de Cadis, hauria de tenir alternatives per crear ocupació en lloc de reivindicar la fabricació d'armes a Navantia, i que no se li acudeixi que en lloc de construir vaixells de guerra es puguin construir vaixells de pesca. És a dir, que no pensi que és possible posar en marxa plans de conversió de Navantia i passar de la producció militar a produir béns civils. Que no es preocupi en buscar complicitats d'ajuntaments de la zona, Diputació, Comunitat Autònoma, diversos ministeris, col·legis professionals, universitats, sindicats i moviments socials, i entre tots, fer plans de conversió; o al seu lloc, plans de desenvolupament per a la comarca, perquè, en el cas que el tancament de Navantia sigui inevitable, no es produeixi una depressió a la zona. A més, Kichi s'ha preguntat quants llocs de treball es podrien crear amb la pasta que cada any perd Navantia ?, repeteixo, 3.624.000 en quinze anys.

Aleshores, vies de solució és clar que n'hi ha, la conversió d'indústries militars s'ha dut a terme de manera programada després de cadascuna de les guerres mundials en molts països; després de la guerra freda, a tot Europa, amb especial èmfasi a Alemanya, països de l'Est i a Rússia. I a Espanya després de la guerra civil també.

A més, igual que parlem de producció militar, també podríem parlar d'indústries altament contaminants amb el medi ambient i tantes altres que posen en perill la supervivència del planeta. Segur que l'alcalde de Cadis i Podem han pensat en això i tenen alternatives. Llavors una mica més de coherència amb la transformació social que prediquen.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/16/kichi-podemos-i-armamentisme/feed/ 0
Dones constructores de pau https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/07/dones-constructores-de-pau/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/07/dones-constructores-de-pau/#respond Tue, 07 Mar 2017 18:25:26 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=146 Continue reading "Dones constructores de pau"]]> Tica Font. Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau

Les accions que duen a terme les dones en períodes de violència o guerra poden ajudar-nos a eixamplar la manera d'entendre la construcció de la pau. Posar fi a un conflicte armat i construir la pau és un objectiu que acostuma a mobilitzar la comunitat internacional de diverses maneres, amb missions de pau, delegacions diplomàtiques o impuls a comissions de negociació, entre d'altres. Generalment les dones queden excloses de tots aquests instruments de pau, no en formen part freqüentment i sovint ni tan sols són escoltades amb les seves afectacions especials en aquests espais.

Avui voldria dur a terme un reconeixement a les aportacions de les dones en la construcció de la pau. Les dones durant i després d'un conflicte són el suport de les famílies, de les relacions familiars i de les relacions interpersonals de la comunitat més propera. Les dones són les que han desenvolupat el paper essencial de la construcció de la pau en l'esfera informal, en l'esfera no oficial, i són les que han quedat excloses dels processos de pau formals, de les taules de negociació, se les ha exclòs fins i tot de veu, en tant que no poden ser escoltades les seves reivindicacions i el seu treball de constructores de pau passa desapercebut en les esferes acadèmiques, en les esferes polítiques i públiques.

El paper de les dones constructores de pau sorgeix de la seva experiència d'opressió, de la seva experiència del que significa ser exclosa i de la recerca d'una societat més inclusiva. Moltes dones han acabat sent i són activistes constructores de pau en tant que han defensat formes no violentes de relacionar les persones; moltes dones s'han convertit en mediadores entre la guerrilla i la família o la comunitat, grups de dones han negociat amb els bàndols armats espais per poder conrear o comerciar els productes que mantenen la vida de la comunitat; moltes dones s'han convertit en conselleres de traumes, en cuidadores de patiments, moltes d'elles han detectat situacions que podrien transformar-se en violentes i han actuat. Són les dones les que acaben actuant de cooperants en el repartiment de l'ajuda humanitària, esdevenen cooperants de desenvolupament.

En moltes ocasions han estat les dones les que han facilitat el diàleg entre faccions armades, clans o grups enfrontats, són les que intenten convèncer el marit, el fill, nebot, pare o oncle per a que abandonin la violència. Són elles les que sovint tendeixen ponts entre les línies divisòries, les que busquen els punts comuns i de trobada que sobrepassen els elements de divisió. Les dones han posat les qüestions vitals com la continuïtat de la vida, la supervivència de la família, l'alimentació, el tenir sostre, la salut o l'educació com a elements essencials a salvar.

La contribució de les dones a la construcció de la pau es dóna majoritàriament en l'esfera informal, es produeix en allò que anomenem la rebotiga, amb treballs no remunerats, amb treballs considerats auxiliars i sense reconeixement social. És per tot això que les dones queden excloses dels processos formals de construcció de pau, excloses de les comissions de negociació de pau, les seves peticions solen quedar excloses dels punts de negociació. Les dones poden ser avantguarda en iniciatives de pau, però els negociadors acostumen a ser gairebé en exclusiva homes.

Quan un conflicte violent o una guerra acaba solen ser les dones les que comencen a recompondre el teixit social, són elles les que es queden a càrrec de fills, vells i malalts, són elles les que enmig de la devastació han de trobar la manera de sobreviure per a tots els membres que estan al seu càrrec. En canvi la societat i els acadèmics no reconeixen l'activitat que duen a terme les dones com a activitat constructora de pau.

L'experiència ens mostra que les dones articulen el conflicte i la pau de manera diferent als homes, però les investigacions acadèmiques ofereixen molt pocs estudis i molt poques explicacions als conceptes subjacents en la construcció de la pau. Hi ha pocs estudis que abordin com funciona la construcció de la pau i quin paper realitzen les dones en el mateix.

Cal trencar el dualisme que els homes només són idonis per al món públic, per al món polític, per a la justícia transicional, per a les negociacions polítiques i les dones només són idònies per actuar en el món privat, per actuar al món del cura de les persones, per recollir els trossos emocionals de la violència i la guerra. La construcció de la pau es construeix en els dos mons, necessita de les dues esferes i les dones volen estar en les dues esferes.

Finalment cal tenir present que també hi ha dones que agafen les armes, s'uneixen als grups guerrillers o insurgents o porten a terme tasques de suport als guerrillers. Hi ha dones que assumeixen el paper dels homes en la construcció de la divisió i la guerra.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/07/dones-constructores-de-pau/feed/ 0
Àsia i Orient Mitjà, principals importadors mundials d'armes https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/01/asia-i-orient-mitja-principals-importadors-mundials-darmes/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/01/asia-i-orient-mitja-principals-importadors-mundials-darmes/#respond Wed, 01 Mar 2017 17:07:59 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=140 Continue reading "Àsia i Orient Mitjà, principals importadors mundials d'armes"]]> Tica Font, directora de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

Les exportacions internacionals d'armes són un bon termòmetre, un bon indicador polític. D'una banda mostren les zones del planeta que acumulen més tensió, les zones on es compren més armes i, d'altra banda reflecteixen les polítiques d'aliances entre els estats. Només cal fixar-se en qui ven i a qui.

Fa pocs dies l'Institut Internacional de la Pau d'Estocolm (SIPRI) ha fet públic l'informe 2016 de les transferències internacionals d'armes.

Les conclusions generals són, d'una banda, que des dels atemptats de les torres bessones les exportacions d'armes mundials han augmentat progressivament any rere any, encara que no s'hagi aconseguit arribar al màxim de la guerra freda; d'altra banda ens indiquen que l'Àsia i Oceania encapçalen el rànquing d'importacions d'armes amb el 43% del total de les armes mundials, seguit de l'Orient Mitjà que ha importat el 29% del total. Importacions que no poden sorprendre ningú, donat l'increment de tensió que està suposant la Xina, amb el seu cada vegada superior paper de potència regional, que fa que altres països de la zona com l'Índia, Vietnam, Corea del Sud o el Japó facin grans inversions en el desenvolupament d'armes i en importacions de material bèlic. Cal assenyalar que a l'Índia i al Vietnam les armes que adquireixen són majoritàriament de fabricació russa i en canvi Corea del Sud les compra a empreses Nord-americanes. Corea del Nord manté el seu aïllacionisme. No hi ha constància d'adquisicions però caldria formular-se la pregunta de qui està donant suport en tecnologia i finançament al seu programa militar, donada l'extrema pobresa a la qual està sotmesa la població.

Que Orient Mitjà sigui la segona regió en importació d'armament no és sorprenent. tenint en compte la situació de col·lapse i guerra que pateixen l'Iraq i Síria, així com el conflicte del Iemen, en el qual intervé Aràbia Saudita, entre d'altres.

Les exportacions d'armes no deixen de ser un instrument polític en mans dels governs. Tant els països productors com els importadors utilitzen aquest mercat per segellar aliances d'interessos externs al mateix ja siguin d'índole econòmica o política. Si mirem amb deteniment cada país i a qui li compra armes, o el que és el mateix, al fet sobre a quins països exporta Estats Units o Europa, podrem observar que les aliances internacionals mantenen una certa continuïtat de les àrees d'influència de la Guerra Freda. A l'Orient Mitjà és evident que Iran i Síria són abastits per Rússia i la Xina i els països del Golf, Turquia o Egipte són abastits pels EUA o Europa.

Finalment destacar que en un món sacsejat per tensions, conflictes i guerres, els principals exportadors d'armes són: Estats Units amb una quota de mercat del 33 per cent, de les quals gairebé el 50 per cent van tenir com a destí països de l'Orient Mitjà. Rússia amb el 23 per cent de les exportacions mundials, de les quals el 70% van tenir com a destí només quatre països: Índia, Vietnam, Xina i Algèria. El 74% del mercat mundial d'armes està controlat per cinc països: Estats Units, Rússia, la Xina, França i Alemanya.

 

 

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/03/01/asia-i-orient-mitja-principals-importadors-mundials-darmes/feed/ 0
INDRA, una indústria de guerra (2) https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/02/22/indra-una-industria-de-guerra-2/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/02/22/indra-una-industria-de-guerra-2/#respond Wed, 22 Feb 2017 10:43:29 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=131 Continue reading "INDRA, una indústria de guerra (2)"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El compte de resultats d'Indra, segons el balanç de l'empresa de 2014, va tenir pèrdues de 91,2 milions. Immediatament la nova direcció, sota el mandat del seu nou president Fernando Abril-Martorell jr, va anunciar un pla estratègic de reestructuració de la companyia per 2014-2018, i immediatament l'ERO no es va fer esperar. A l'estiu de 2015 s'anunciava que 1.750 persones d'arreu l'Estat es veurien afectades per un expedient de regulació d'ocupació. El sindicat majoritari d'Indra, Co.Bas, va denunciar que aquest ERO era una maniobra d'enginyeria comptable de la nova direcció que havia manipulat els balanços introduint com a despeses no recurrents una partida de 196 milions. Així s'aconseguia que el resultat final de la companyia donés pèrdues.

Aquest sindicat indicava que darrere de l'ERO es trobava una maniobra política del Govern del PP. La pretensió era crear un pol militar industrial (ja indicat en l'article anterior) impulsat pel titular del Ministeri de Defensa, Pedro Morenés. En aquest sentit, cal observar que l'ERO no afecta la producció militar, sinó que s'estenia a altres unitats de la companyia. Aquesta proposta, entronca amb la política seguida per l'actual govern del PP, qui a través del Ministeri de Defensa i la SEPI pretenen impulsar la indústria militar, un sector que consideren estratègic per a la Defensa i la Seguretat Nacional, i de pas ajudar el sector a superar la crisi iniciada el 2008, quan Defensa va patir retallades que també van afectar a les compres d'armes a les empreses.

Una altra sospita de les maniobres que duia a terme la nova direcció d'Indra és que, després de l'anunci del nou pla estratègic i l'ERO, les accions en el mercat de valors pujarien considerablement, la qual cosa va succeir. Així, un cop aconseguit el pla de vincular Indra al pol industrial militar, es podria justificar la venda d'Indra al sector privat i obtenir importants plusvàlues per a l'Estat.

Una de les qüestions més controvertides d'Indra és tot el relacionat amb empreses subcontractades, una pràctica molt generalitzada en les grans empreses, especialment les de serveis, espai on Indra hi juga un gran paper. Segons el balanç anual de l'empresa de 2015, la subcontractació d'Indra va afectar 1.483 persones arreu l'Estat. Però segons el sindicat Co.Bas, aquests podrien arribar als 6.500, com així ho indica el compte de correu electrònic a la base de dades de la companyia acabada en @ eservicios.indra.es, i cal pensar que només a Barcelona, ​​segons aquest sindicat figuren uns 800 subcontractats.

Aquesta qüestió de l'externalització de treball a través de subcontractacions té un gran impacte en l'economia del país. En primer lloc perquè a través d'ella es permet la fragmentació d'un àmbit molt important del procés productiu, el laboral, ja que això permet que el control del conjunt del producte quedi exclusivament en mans de la direcció de l'empresa, i fora del control dels treballadors i del seu comitè d'empresa. Aquesta fragmentació permet a la direcció de l'empresa reduir la plantilla, tot i que bona part de la ma d'obra subcontractada presta els seus serveis en la mateixa factoria (així passa a Indra), amb la qual cosa fracciona i debilita l'acció sindical dels treballadors, perquè aquests subcontractats, estan acollits a convenis sindicals diferents i, a més, tenen una jerarquia de comandaments superposada, el de l'empresa matriu i el de la subcontractada. En segon lloc, es produeix una competència molt agressiva entre les empreses subcontractades per aconseguir els serveis de l'empresa matriu, la qual cosa es tradueix en treball a temps parcial, precari, baixos salaris i menys drets laborals per als treballadors. És a dir, unes pràctiques abusives sobre els treballadors que debiliten molt l'acció en defensa dels seus drets. A Indra passa tot això, la ma d'obra subcontractada té la mateixa o fins i tot millor qualificació que la de l'ocupació fixa, però en canvi tenen menys drets laborals, pitjors salaris i contractes amb horaris parcials i molt fragmentats.

Els passejants de la zona de Diagonal al 22@ de Barcelona, quan es trobin davant de l'imponent edifici de vidre d'Indra Sistemes i admirin la seva bonica arquitectura, han de saber que Indra no és cap empresa modèlica en RSC (responsabilitat social corporativa). Com a conseqüència de les pràctiques abusives en les seves subcontractacions, en aquest lloc es dóna ocupació a 1.035 persones, 910 a la resta d'empreses del grup i unes 800 persones més a d'altres empreses subcontractades. Tampoc ho es per la seva implicació en la producció militar d'armaments. Unes armes que Espanya avui està exportant a països com Turquia, Aràbia Saudita, Egipte o Qatar entre molts països ,que directament o indirecta estan implicats en les guerres actuals de Síria, Iemen, Afganistan i l'Iraq, i en conseqüència, amb la greu crisi de refugiats que fugen de la guerra i als que Espanya i Europa avui els nega acollida.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/02/22/indra-una-industria-de-guerra-2/feed/ 0
INDRA, una indústria de guerra https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/02/13/indra-una-industria-de-guerra/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/02/13/indra-una-industria-de-guerra/#respond Mon, 13 Feb 2017 17:57:49 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=119 Continue reading "INDRA, una indústria de guerra"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Indra va néixer de la fusió el 1989 entre dues empreses, la pública INISEL i la privada CESELSA conservant en mans de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) el control del 66% de les accions de la nova Indra i la resta repartit en mans privades . En l'etapa de privatitzacions del govern de José María Aznar, 1998-99, quan ja Indra estava sanejada i aconseguia beneficis, la SEPI va vendre la participació estatal a diversos accionistes mentre el Ministeri de Defensa li encarregava el desenvolupament de l'electrònica de la major part dels armaments que aleshores tenia en fabricació: blindats, avions, vaixells de guerra i múltiples projectes de guerra electrònica.

Indra, des del seu naixement ha estat una de les empreses més protegides de l'Estat, gràcies a això ha crescut de forma ininterrompuda, amb una taxa de creixement en vendes del 455% entre el 1996-2015 aconseguint una facturació de 2.850 M € en aquest últim any . Aquesta protecció s'exemplifica en que Indra té la seva major concentració de negoci en el sector públic, on a més de gaudir de la majoria dels contractes que desenvolupen tecnologies per a armaments, també contracta la seguretat de la informació de la major part de ministeris, com també del recompte de les eleccions, tant generals com municipals i autonòmiques, a més d'altres múltiples serveis, controls en autopistes, aeroports, aeris i fronterers.

A l'adreça d'Indra ha figurat durant 22 anys, des de 1992, Javier Monzón, amic personal del rei Joan Carles I i propietari d'un jet que prestava sovint al monarca, perquè aquest portés a terme les seves múltiples "sortides" privades de la Zarzuela per aquests mons. Però el govern del Partit Popular, després de tants anys, va substituir Javier Monzón de la direcció en 2014, essent substituït per un home de més proximitat política al govern del PP, Fernando Abril-Martorell júnior, fill de qui va ser procurador a les Corts de la dictadura franquista i després ministre d'Economia amb la UCD.

Avui, el 2015, Indra agrupa un total de 37.060 empleats amb presència a 33 països, 20.251 a Espanya i la resta a l'exterior. El seu accionista principal va ser durant molts anys Caja Madrid, després transformada en Bankia, que posseïa el 20,14% de les seves accions, Telefónica amb un 3,14% i diverses corporacions de fons financers es reparteixen la resta.

La crisi de les entitats financeres de 2008, va enfonsar a Bankia, destapant la fraudulenta gestió dels seus directius; entre d'altres, l'exministre d'Hisenda Rodrigo Rato, que havia substituït Miguel Blesa, que havia arribat a la direcció de Bankia per mediació de José María Aznar. Amb Bankia enfonsada, el Govern del PP va decidir rescatar Bankia injectant de les arques públiques 22.424.000. Però no hi va haver prou, el Govern del PP, per ajudar al sanejament i injectar liquiditat a Bankia, a través de SEPI, l'agost de 2013, va adquirir el total de les accions d'Indra per 337.100.000. El Govern del PP aconseguia dos objectius, primer, tornar a ajudar a Bankia. El segon no era tan conegut, però si divulgat pel ministre de Defensa Pedro Morenés, qui havia manifestat el desig de crear un gran pol industrial militar per ajudar les empreses del sector a superar la crisi econòmica, ajudant a crear sinergies entre elles i abaratir costos de producció. Una proposta en la que Indra jugava un paper fonamental, ja que proporciona la major part de tecnologies en electrònica a les empreses del sector militar.

Aquesta proposta i el compromís de Morenés estan relacionats amb les retallades pressupostàries aplicades al Ministeri de Defensa que afectaven les compres d'armes a les empreses militars. Indústries a les que Morenés s'havia compromès a ajudar impulsant aquest pol industrial militar. Un exemple d'això són les 33 agregadories militars creades pel Ministeri de Defensa a ambaixades i consolats per ajudar a l'exportació d'armes de les indústries de defensa espanyoles. Això últim ha tingut els seus efectes. El 2014, Espanya va aconseguir el 7è lloc en el rànquing mundial d'exportadors d'armes (SIPRI 2015). Ajudes a unes indústries militars que no han estranyar, ja que és ben conegut que Morenés va mantenir forts vincles amb empreses militars on va ocupar diversos càrrecs directius: conseller a Instalaza (fabricant d'explosius), MBDA Espanya (filial del més important indústria de míssils de Europa) i en la de seguretat Segur Ibérica.

Pel que fa a la seva producció, Indra és un holding que agrupa diverses empreses, organitzada en sis grans àrees d'activitat: energia i indústria, tecnologies de la informació, administracions públiques, transport i trànsit, serveis financers i seguretat defensa. En aquesta última, és Indra Sistemes l'empresa dedicada a la producció militar amb major nombre de treballadors en plantilla de 12.865 i una facturació de 2.850 milions el 2015. En els seus balanços figura que el sector de la seguretat i defensa ocupa al voltant d'un 20% de la seva facturació, segons els anys. Però les xifres de vendes que ofereix per divisions no fan distinció entre civil o militar pel que no es pot determinar amb exactitud el volum total de la seva producció militar.

A la factoria de Barcelona, ​​el seu director és Manuel Brufau, germà d'Antoni Brufau, president actual de Repsol, abans de Gas Natural i anteriorment vinculat a La Caixa, empreses en què és principal accionista. Una altra persona ocupant llocs de direcció a Indra de Barcelona ha estat Josep Pujol Ferrusola, amb emoluments que rondaven els 400.000 euros a l'any. Després dels escàndols de corrupció que van envoltar la família Pujol, Indra va decidir prescindir de Josep Pujol amb una indemnització de 2 milions d'euros. Les excel·lents relacions de Brufau amb els diferents governs de la Generalitat de Catalunya, que sens dubte va afavorir la presència de Josep Pujol, han facilitat que Indra fos una empresa amb qui s'han contractat múltiples serveis, els més destacats les eleccions autonòmiques, la majoria de les municipals; també de les autopistes catalanes, on per cert La Caixa també és principal accionista. Els possibles tractes de favor per part de la Generalitat a aquesta empresa, s'exemplifiquen en les ajudes rebudes a través de la Secretària d'Indústria i Energia (SIE), i del Centre d'Innovació i Desenvolupament (CIDEM), ambdues sota control de la Generalitat de Catalunya. Entre 2004 i 2011 (no hem aconseguit dades actuals), Indra va rebre ajudes per un import de 1,45 milions d'euros.

La participació d'Indra Sistemes en projectes militars és espectacular. El seu principal client és el Ministeri de Defensa i participa en gairebé tots els grans programes d'armes de les forces armades espanyoles: els sistemes de vol dels avions de combat F-2000, els Helicòpters Tigre i NH-90 que fabrica Airbus Defence and Space ; tota l'electrònica i sistemes de comunicació de tota classe de vaixells de guerra i submarins que construeix l'estatal Navantia; els blindats Pizarro i Lleopard que fabrica Santa Bàrbara Sistemes; el guiat de míssils que disparen tots aquests armaments; així com també desenvolupa sistemes de guerra electrònica, per la qual cosa disposa d'una factoria / bunquer a Madrid amb 500 empleats. També té contractes militars i de seguretat en múltiples països. La facturació en l'àmbit militar el 2015, va ser de 542 M €.

(Continuarà).

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/02/13/indra-una-industria-de-guerra/feed/ 0
Ciutats per la pau https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/02/07/ciutats-per-la-pau/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/02/07/ciutats-per-la-pau/#respond Tue, 07 Feb 2017 11:02:04 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=100 Continue reading "Ciutats per la pau"]]> Tica Font. Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau

Les ciutats s'han convertit en un microcosmos del que passa al món, i en aquest sentit, on es donen cita totes les violències que deterioren i amenacen la vida individual i comunitària. Entre elles, la més preocupant és sens dubte, la violència terrorista que colpeja moltes ciutats, però al costat d'ella, existeixen i proliferen altres violències, algunes més ocultes, altres més visibles, totes elles insidioses, violències que cal identificar i tallar per fer possible unes ciutats on proliferi una major justícia social que condueixi a millorar la convivència i la pau.

Les ciutats també han patit l'efecte de la globalització, i en aquest sentit s'han convertit en espais estratègics per a funcions econòmiques avançades, però també per als expulsats d'aquestes funcions econòmiques que ja no es necessiten, ni com a treballadors assalariats, ni com a consumidors. Així es parla de "ciutats fallides", "selves urbanes", "urbanització de la guerra" i "urbicidi". De fet, es produeixen processos de "desciudadanització" o d'éssers humans que es converteixen en mers "residents" amb pèrdua de drets i, fins i tot, com a éssers humans, perquè perden el seu "dret a tenir drets". Són reptes que les noves polítiques municipals han de plantejar com un procés de transformació de conflictes globals en l'àmbit local.

Les violències, de manera genèrica, s'han dividit en tres categories: violència directa o personal, violència estructural i violència cultural. La violència estructural genera desajustos socials que produeixen marginació, misèria, exclusió i expulsió de la vida quotidiana de persones, grups humans i barris sencers. La violència cultural està conformada per ideologies, creences i universos simbòlics que justifiquen desigualtats, marginacions i exclusions dels que són diferents i que legitimen la violència estructural, que al seu torn són causa de la violència directa, que van des de les violències masclistes, al crim organitzat fins a la ciutat com a escenari de guerra.

En el sentit del que s'ha exposat, la transformació de les cultures generadores de violència en cultures de pau és una tasca fonamental per als ajuntaments i per a les organitzacions civils, que han d'estimular polítiques que erosionin la legitimació i el recurs a la violència, i serveixin per la prevenció i transformació pacífica dels conflictes. Les cultures de pau es poden i s'han d'arbitrar des de tots els àmbits competencials dels ajuntaments, contribuint així a construir convivència a les ciutats.

Així mateix, els ajuntaments han anat adquirint cada cop més rellevància en l'àmbit internacional, com actors amb capacitat de liderar propostes i iniciatives, sobre aquells problemes globals relacionats amb el medi ambient, les migracions, la pobresa, el racisme i la violència, entre d'altres . Les ciutats, cada vegada més interconnectades, han d'afrontar formes de violència associades al local i al global i que afecten la gestió municipal. La permeabilitat de les fronteres, els creixents fluxos de població, les comunitats d'immigrants no integrats, les repercussions transfrontereres per factors econòmics, mediambientals o dels que fugen de les guerres o són perseguits pels seus governs en els seus propis estats, posen de manifest tant la interdependència de les societats, com la bretxa en desigualtat existent entre les mateixes.

Però la ciutat també és l'espai on la societat civil està organitzada i elabora pensament i propostes d'acció per pal·liar les necessitats dels ciutadans i fer front als diversos conflictes socials. Així, els ciutadans s'organitzen de manera diversa en associacions veïnals, esportives, culturals, d'ajuda social a persones necessitades que, en el terreny micro; Totes aquestes associacions són essencials per a la transformació dels conflictes ciutadans. Aquestes entitats cíviques presten un servei fonamental per al bé comú i, al costat dels serveis que faciliten els municipis, conformen els pilars on assentar la pau i la convivència a la ciutat. En aquest sentit, els municipis han de desenvolupar plans per integrar les entitats socials en les polítiques de cura a la ciutadania. Evidentment, sense substituir mai la responsabilitat política dels governs locals, però sí com a instruments de participació democràtica en les polítiques de les ciutats.

Les noves propostes de governança global transcendeixen les fronteres dels actuals Estats nació i incideixen en noves formes de governança local. Seran les respostes de convivència i inclusió a nivell local les que poden produir el canvi global. És a les ciutats on hem d'elaborar pensament i alternatives als conflictes que patim les persones en entorns urbans que ens permeti transformar les cultures violentes en cultures de pau.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/02/07/ciutats-per-la-pau/feed/ 0
El militarisme de Donald Trump https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/31/el-militarisme-de-donald-trump/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/31/el-militarisme-de-donald-trump/#respond Tue, 31 Jan 2017 16:47:11 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=79 Continue reading "El militarisme de Donald Trump"]]> Pere Ortega. Centre Delàs d'Estudis per la Pau

El pessimisme de la intel·ligència ens té advertits que després del dolent ve el pitjor. Així ho confirmen les primeres passes de Donald Trump en política exterior amb unes propostes temibles que amenacen la convivència i la pau mundial. Entre la llarga llista de nomenaments de personatges de la dreta més reaccionària, va nomenar com a secretari de Defensa a James Mattis, un ex-general partidari de les guerres preventives. I fidel a les seves promeses de campanya electoral, una ja s'ha complert, signant un decret que impedeix a ciutadans de set països entrar als EUA, tots de religió musulmana, d'on, segons Trump, procedeix el gihadisme que ataca els EUA: Síria, Iran , l'Iraq, Iemen, Afganistan, Sudan, Somàlia i Síria. En aquesta llista, en canvi, no hi ha aquells estats que estan acusats de sufragar el gihadisme, Aràbia Saudita, Qatar i la resta de petromonarquies sunnites, per una raó senzilla, són aliats dels EUA.

És difícil que Trump empitjori l'unilateralisme de George Bush jr amb les seves guerres preventives contra el terrorisme a l'Afganistan i l'Iraq i el més probable és que aquestes guerres de l'Orient Mitjà prenguin una dimensió diferent. Però no cal esperar que vagin a millorar, ja que dubto que busqui solucions per la via de la negociació i l'acord, que condueixin a la pacificació de la regió, sinó més aviat al contrari. Doncs en campanya, Trump va anunciar un augment del militarisme dels EUA, incrementant la despesa militar i el nombre de les forces armades, i que acabaria amb el gihadisme de manera expeditiva, és a dir augmentant la guerra.

En aquest sentit ja ha parlat amb Vladímir Putin amb qui és sabut que manté una relació cordial, i un país, Rússia, on Trump i el seu Secretari d'Estat, Rex Tillerson, un altre ultra ex executiu de Exxon Mobil, mantenen lucratius negocis en hidrocarburs. Segur que tots dos han abordat la guerra de Síria i com acabar amb el gihadisme. Però això tampoc vaticina res de bo, doncs pot ser temible una aliança entre Rússia i els EUA per acabar amb el gihadisme, ja que recórrer a un major ús de la força, no solucionarà el problema del terrorisme, ja que vèncer l'ISIS i altres grups gihadistes sobre el terreny pot ser relativament fàcil, però la seva dispersió per altres àrees és segura, des d'on continuaran perpetrant els seus atacs.

També hauran abordat, Putin segur que l'ha plantejat, que es finalitzi la fustigació de l'OTAN a les fronteres russes, i que li doni suport davant Ucraïna per resoldre el conflicte amb les repúbliques rebels de Donetsk i Lugansk. I en aquest sentit és fàcil preveure un canvi en les relacions entre aquests dos països i que passin de la confrontació actual a un apaivagament mutu i potser a una progressiva amistat.

Pitjor ho van a tenir els palestins, si encara és possible empitjorar. Doncs Netanyahu, després de la victòria del seu amic Trump, ja ha anunciat l'augment de la colonització de Cisjordània, i espera rebre el suport de la nova administració dels EUA, que ja ha anunciat la instal·lació de l'ambaixada a Jerusalem, un territori, que Nacions Unides denomina com ocupat il·legalment per Israel. És a dir, que el calvari dels palestins es prolongarà i empitjorarà amb nous enfrontaments.

La gran incògnita és si Donald Trump fustigarà a la Xina. Aquest sí que pot ser un escenari de catàstrofes futures. Xina fins a la data, tot i haver modernitzat les seves forces armades amb nous armaments, no ha dut a terme inversions importants en el seu armament nuclear, i s'ha limitat a protegir el que diu són les seves aigües territorials, amb una armada cada vegada més potent, per assegurar el flux de recursos que necessita el seu país per seguir amb el seu incessant desenvolupament. Aquest fet que ha portat a la Xina a crear illes artificials en aigües que són litigi amb el Japó, Vietnam i Filipines, on hi ha petroli. Si els EUA entra en col·lisió amb la Xina, es pot desencadenar un conflicte que afectarà a l'àmbit nuclear, de proporcions insospitades i catastròfiques per al planeta.

No menys preocupant és la relació amb l'Iran. Prosseguiran els EUA amb la política d'apaivagament amb la república dels aiatol·làs, o faran cas a Israel i Aràbia Saudita, i tornarà a assetjar l'Iran? Si ho fa, la tercera guerra mundial que es porta a terme a l'Orient Mitjà s'incrementarà, doncs Iran, potència emergent, tampoc és un país que es deixi doblegar en la seva sobirania.

L'etapa de Barack Obama al capdavant de l'imperi sens dubte va estar plena d'ombres i desencerts en política exterior, però s'havien produït, encara que menors, alguns avenços. En desarmament, hi va haver una petita reducció de l'arsenal nuclear; disminució del bel·licisme i de les intervencions a l'exterior; es van desactivar conflictes (Iran i Cuba); es va reduir la despesa militar dels EUA i dels països de l'OTAN; es va reduir el nombre d'efectius militars. Ara, aquest nou personatge que lidera l'imperi és temible i si porta a terme totes les seves promeses el món es pot tornar molt més perillós, les guerres es poden incrementar, el gihadisme terrorista ser més virulent. A part d'altres qüestions no menors: negar el canvi climàtic i augmentar les emissions de CO2; no donar suport a les Nacions Unides; augmentar les violacions de drets humans, com autoritzar la tortura i la xenofòbia. Temps dolents per a la pau.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/31/el-militarisme-de-donald-trump/feed/ 0
La Cort Interamericana condemna l'Estat colombià per abusos a la Comuna 13 de Medellín https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/25/la-cort-interamericana-condemna-lestat-colombia-per-abusos-a-la-comuna-13-de-medellin/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/25/la-cort-interamericana-condemna-lestat-colombia-per-abusos-a-la-comuna-13-de-medellin/#respond Wed, 25 Jan 2017 18:29:18 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=70 Continue reading "La Cort Interamericana condemna l'Estat colombià per abusos a la Comuna 13 de Medellín"]]> La Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH) ha condemnat a l'Estat colombià per considerar que les autoritats van cometre abusos en els operatius per recuperar el control de la Comuna 13 de Medellín, especialment en la maniobra coneguda com a operació Orión de 2002. El tribunal va tenir en compte cinc casos de dones que van ser detingudes il·legalment, desplaçades i una d'elles, assassinada.

La Cort va estudiar els casos de Myriam Eugènia Rúa Figueroa, Luz Dary Ospina Bastidas, Mery del Socorrro Naranjo Jiménez, Maria del Socorro Mosquera Londoño i Ana Teresa Yarce. Les dues primeres van ser amenaçades, assetjades, van patir violacions i ocupació dels seus domicilis i, conseqüentment, van ser obligades a desplaçar-se". Les altres tres van ser "privades arbitràriament de la seva llibertat, obligades a desplaçar-se i després d'una sèrie de denúncies sobre l'actuació de grups paramilitars en connivència amb la Força Pública a la zona, va ser assassinada la senyora Ana Teresa Yarce el 6 d'octubre de 2004".

La decisió de la sentència diu que l'Estat no va garantir el dret a la vida, la llibertat personal, la integritat, la protecció familiar, l'honra i la dignitat, la circulació i residència, la llibertat d'associació i el dret de tenir garanties i protecció judicial pels assassinats, desaparicions i desplaçament forçat que va generar. La sentència també reconeix que l'Estat no és responsable en tots els casos que van tenir lloc en aquesta operació, ja que alguns van ser investigats i els responsables condemnats de manera correcta.

Gràcies a aquesta sentència, 5 dones hauran de ser reparades i es responsabilitza l'Estat colombià pels excessos en la utilització de la força i violacions als drets humans que es van realitzar durant els operatius, especialment en l'operació Orión.

L'operació Orión va tenir lloc en el període de trànsit entre la presidència d'Andrés Pastrana i la nova presidència d'Álvaro Uribe Vélez. Uribe va decidir recuperar zones que considerava que estaven sota el control de grups guerrillers. En el cas de la Comuna 13, on vivien les defensores de Drets Humans, hi havia una guerra entre milícies de les FARC, el ELN, i el bloc paramilitar per fer-se amb el control a la zona. Va ser en aquest context que es va donar llum verda a un seguit d'operatius militars que van deixar una llarga estela de greus violacions de Drets Humans.

Es va tractar d'una gran operació militar en què, a més de l'Exèrcit, van participar la Policia metropolitana, el DAS i la Fiscalia. No obstant això, en diverses investigacions de la justícia colombiana s'ha assenyalat que la Força Pública va comptar amb l'ajuda de grups paramilitars que operaven a la zona per dur a terme operacions com Orión. L'operatiu va desplegar helicòpters i 1.500 efectius, que van bloquejar les entrades i sortides de la comuna durant 4 dies i van revisar cada pam de la comuna. Durant l'operació més de 1.200 persones es van desplaçar de la Comuna 13 a altres parts de la ciutat. Els fets que van tenir lloc aquests dies estan recollits en l'informe de Centre Nacional de Memòria Històrica, que recull dades del CINEP,  on es deixa constància que la força pública va realitzar 150 violacions de domicilis i va capturar 355 persones, de les quals 82 van acabar sindicades. Parlen d'un civil mort, 38 civils ferits i 8 desapareguts.

La Cort, en la seva sentència, fa referència a la situació de vulnerabilitat en la qual es trobaven les dones defensores de Drets Humans en aquells moments, ja que eren les principals víctimes dels assetjaments, destrucció dels seus projectes i agressions. Les dones no només resultaven afectades, també ho eren els seus fills i parelles.

Les cinc dones de la sentència de la Cort treballaven en l'Asociación de Mujeres de las Independencias, treballaven sobre violència de gènere a la Comuna 13, en les Juntas de Acción Comunal i eren referents polítics i objectius militars dels grups paramilitars, que volien exercir control en aquest territori. En poques paraules, aquestes dones eren un obstacle per als interessos dels grups paramilitars, que les van incloure en les seves "llistes negres".

 

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/25/la-cort-interamericana-condemna-lestat-colombia-per-abusos-a-la-comuna-13-de-medellin/feed/ 0
Felip VI, Arabia Saudita i el gihadisme https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/17/felipe-vi-arabia-saudita-i-el-gihadisme/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/17/felipe-vi-arabia-saudita-i-el-gihadisme/#respond Tue, 17 Jan 2017 11:21:43 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=61 Continue reading "Felip VI, Arabia Saudita i el gihadisme"]]> Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Felip VI de Borbó, rei d'Espanya, ha anat de visita a l'Aràbia Saudita on una altra família reial governa. Aquesta visita s'enquadra, com tantes altres que va fer el seu pare Joan Carles I, com un viatge de negocis. Aràbia Saudita, és un país amb un enorme PIB, ocupa el 19 lloc en el rànquing mundial, íntegrament procedent de posseir les reserves mundials de petroli més importants i aleshores és comprensible que Felip VI acompanyi al sector empresarial espanyol per intentar que s'aconsegueixin contractes amb la petromonarquía saudita. Encara que el que no és tan normal és la classe de govern que regeix els designis dels saudites.

Aràbia Saudita, és ben conegut, que està regida per una autocràcia familiar, la família Saud, que al més pur estil medieval musulmà es regeix per la llei islàmica. S'estima que no són menys de mig miler els familiars que dirigeixen tot l'entramat de l'Estat i ocupen la majoria de llocs més importants de l'administració saudita. A tall d'exemple, l'actual rei, Salman bin Abdelaziz, que va heretar el tron ​​del seu germà gran, encara té 42 germans que per ordre d'edat li succeiran en el tron. Però el que crida l'atenció d'aquesta plutocràcia no és la dictadura amb què es governa, on tots els ressorts de l'Estat, executiu, legislatiu i judicial recauen sobre el monarca, sinó que es tracta d'un dels països més corruptes del món, així ho assenyala Transparency Internacional. És ben conegut que qualsevol negoci que es vulgui dur a terme en aquest país ha d'anar acompanyat de substancioses comissions pels membres de la família reial que intercedeixen en totes les negociacions, i nombroses són les investigacions i judicis per corrupció a diversos països per aquestes causes .

Entre els presidents i executius d'empreses espanyoles que acompanyaven Felip VI a la visita, es trobaven empresaris de ferrocarrils RENFE, CAF, Talgo, de constructores OHL, Acciona, FCC i Sacyr, un grup del sector electrònic; i finalment, les que criden més l'atenció, un nodrit grup d'indústries militars, Navantia, INDRA, Sener i Arpa. Per si no se sap, l'Aràbia Saudita va ser el 2015,  comprador més imporatant d'armes del món i Espanya un productor important d'aquests artefactes. Sí que se sap, que l'Aràbia Saudita està immers en una guerra oberta al Iemen, on intervenen les seves tropes i la seva aviació bombardeja sovint aquest territori on els rebels huzíes, de la branca xiïta, es van aixecar en armes contra el dictador Saleh.

Però hi ha més coses que insulta la nostra intel·ligència. Aràbia Saudita del corrent sunnita, anomenada wahhabisme, ha estat finançant el gihadisme, hi ha proves fefaents d'això, i entre altres, a un dels corrents més sectàris de l'Islam, els salafistes, als que els ha proporcionat recursos, armes i ha estat darrere dels grups armats que actuen en la guerra de Síria contra el règim d'al-Assad, del corrent xiïta i recolzat per l'Iran. País amb qui s'enfronta per l'hegemonia militar a l'Orient Mitjà en una cursa d'armaments que no presagia més que nous conflictes. Entre les múltiples acusacions de finançar el gihadisme es troba el fet que 15 dels 19 terroristes que van atemptar contra els Estats Units l'11-S de 2001, eren saudites.

Al seu torn, Aràbia Saudita és un país denunciat per Amnistia Internacional i Human Rights Watch com un dels més grans violadors dels drets humans, dones i treballadors sense drets, país on homosexuals i lesbianes són condemnats a morts, un país on tots els anys unes 300 persones són executades.

Amb aquest tipus de país el Govern d'Espanya es va a fer negocis, i entre d'altres intenta vendre 5 corbetes per un valor de 2.000 milions d'euros que ha de fabricar Navantia a les factories de Cadis i El Ferrol. Vendes d'armes que segons indica la Llei espanyola que regula el comerç d'armes haurien d'estar prohibides, ja que viola els criteris de la llei i d'obligat compliment que recull de la posició comuna de la UE, i que prohibeix vendre armes a països que participen en conflictes, on es produeixen greus violacions dels drets humans, així fins a vuit criteris. I no només viola la Llei espanyola i la Posició Comuna de la UE, també la del recent Tractat de Comerç d'Armes internacional aprovat a les Nacions Unides i que Espanya ha ratificat.

Lamentable que l'oposició política al govern del Partit Popular no aixequi la veu i digui que aquestes vendes són una ignomínia. Lamentable és que els sindicats obrers de Navantia i les altres empreses militars que busquen càrrega de treball a l'Aràbia Saudita s'oblidin de la solidaritat de classe amb els obrers d'altres països que són massacrats amb les armes que ells fabriquen. Lamentable que els alcaldes i governs autonòmics on estan ubicades aquestes empreses no busquin alternatives de conversió d'aquestes indústries promovent estudis, al costat dels sindicats, col·legis professionals i altres institucions per deixar de fabricar armes i passin a la producció civil.

Sens dubte s'han d'arbitrar mesures per eradicar el gihadisme terrorista i tots estarem d'acord que s'ha d'actuar sobre les seves causes. Per això s'hauria d'impedir la venda d'armes als Estats com el de l'Aràbia Saudita i altres similars d'Orient Mitjà. Armes que després s'utilitzen en guerres causant molt dolor entre la població civil, que és el motiu pel qual molts joves s'enrolen a les files gihadistes.

Alcaldes, governs autonòmics, sindicats i moviments socials on s'ubiquen les fàbriques d'armes espanyoles que subministren armes a països de l'Orient Mitjà, on es troba una de les causes que promou el terrorisme internacional?

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/17/felipe-vi-arabia-saudita-i-el-gihadisme/feed/ 0
Normalització de la violència https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/11/normalitzacio-de-la-violencia/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/11/normalitzacio-de-la-violencia/#respond Tue, 10 Jan 2017 23:41:40 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=55 Continue reading "Normalització de la violència"]]> Tica Font. Directora de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

En la nostra vida diària ens podem trobar amb multitud de violències, de caràcter interpersonal o de caràcter estructural, la qüestió és si reaccionem o no davant elles i com reaccionem.

Qui no s'ha trobat en una cruïlla de carrers en què dos conductors, o un conductor i un motorista o un conductor i un ciclista s'aturen al semàfor i comencen a insultar-se, de vegades a empènyer i en alguna ocasió a donar-se cops. Tots hem presenciat en persona o per la televisió que certs partits de futbol hores abans o hores després acaben amb destrosses al carrer, aparadors trencats, mobiliari de terrasses o contenidors destrossats. Espectadors de futbol que insulten l'àrbitre, pares de lligues de futbol escolar cridant i insultant com energúmens a àrbitres o nens de l'equip contrari. Joves que a la porta de la discoteca acaben a cops, adolescents que assetgen les seves primeres núvies i controlen fins i tot el seu whatsapp, agressions a immigrants al metro o als sense sostre quan dormen en un caixer. Aquesta violència interpersonal aconsegueix la màxima expressió contra dones, homosexuals, persones del col·lectiu LGTB, immigrants o sense sostre.

En el 2015, segons l'últim informe de la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura, hi va haver 323 persones que van denunciar episodis de tortura i maltractaments a Espanya, 89 d'elles pertanyen a moviments socials, 50 eren persones immigrants, 37 presos, 19 menors i 58 diversos. Entre el 2004 i 2015 hi va haver a la vora de 8.000 persones que van patir tortura, tracte vexatori i mort sota custòdia. Aquestes actuacions violentes no són com les anteriors, violències interpersonals, aquestes són dutes a terme per agents de la seguretat pública, per funcionaris de l'Estat, policies, agents de presó o guàrdia urbana, persones que quan exerceixen actuacions violentes estan en una posició de poder davant la seva víctima. Aquesta relació de poder davant la víctima provoca por de denunciar les agressions dels agents públics, por que s'agreuja quan des del Ministeri de l'Interior s'amenaça amb querellar-se amb aquells que denunciïn vexacions.

El passat desembre el Comitè Internacional de la Creu Roja alertava de la permissivitat de l'opinió pública davant la tortura, afirmava que el 36% de la població que resideix en països en conflicte armat consideren que és legítim torturar combatents "enemics". La permissivitat davant la tortura no és patrimoni de països en conflicte, és una pràctica que amb diferent intensitat s'està produint a tot el món. Hi ha un pensament molt comú entre la població que considera que les persones que pateixen maltractaments o tortures per part de les autoritats públiques es deu,  segurament, a que han fet "una cosa dolenta".

Cal afegir que hi ha altres violències menys visibles, les violències estructurals, les que deixen a milions de persones sense feina, milions de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, els que veuen reduïda la seva esperança de vida per habitar en un barri perifèric , els milers de persones que moren per la contaminació atmosfèrica de les nostres ciutats, els milers de persones que han estat expulsats del sistema i no tenen ni un sostre on aixoplugar-se. Aquestes violències estructurals sovint són percebudes com a simples desgràcies, coma si fossin fenòmens naturals davant els quals no cal plantejar i exigir responsabilitats polítiques.

El cinema, la televisió i els videojocs han banalitzat i normalitzat la violència, ens han fet percebre com a normal i com a correcte que els forts o els agents de seguretat utilitzin la força i mètodes violents davant de certes persones, com poden ser assassins, violadors, lladres , terroristes, o "enemics". Però en la vida real, fora de les pel·lícules, molts dels que pateixen la violència no són criminals i ni tan sols s'ha investigat si ho eren o no, però sembla que en les nostres ments hem acceptat torturar i vexar altres persones, que aquestes pràctiques són admissibles sota certes circumstàncies.

Caldrà treballar per descolonitzar les nostres ments, per rebutjar qualsevol acte violent sobre una altra persona i per indignar-nos quan aquest acte sigui dut a terme per funcionaris públics.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/11/normalitzacio-de-la-violencia/feed/ 0
L'imperi derrotat https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/04/limperi-derrotat/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/04/limperi-derrotat/#respond Wed, 04 Jan 2017 11:49:15 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=47 Continue reading "L'imperi derrotat"]]> Pere Ortega, Centre Delas d’Estudis per la Pau.

Calia ser un talòs per no adonar-se que les polítiques dutes a terme pels Estats Units després del final de la Guerra Freda el 1989 eren un absolut desastre per al món. Calia ser un insensat per pensar que la solució als conflictes que llavors vivia el món, i especialment la regió que n'acumula el major nombre, l'Orient Mitjà, es podien resoldre donant suport a les dictadures que sotmetien els seus pobles. En canvi, alguna gent de bona fe, vam pensar que es podia aspirar a un nou ordre mundial basat en dividends de pau com va predicar el PNUD de 1991. Però l'imperi vencedor d'aquella contesa, en lloc d'administrar la pau es va dedicar a crear un nou ordre basat en el domini mitjançant aliances, de vegades militars (expansió de l'OTAN), de vegades econòmiques (OMC, APEC, ALCA), que permetés l'expansió del seu sistema, ja saben vostès, el capitalista.

No és que l'etapa de la Guerra Freda fos millor, doncs va estar presidida per un enfrontament continu entre les dues potències amb múltiples guerres a la perifèria dels seus imperis, que al seu torn ens amenaçaven amb el terror d'una guerra nuclear. Però un cop vençuda Rússia, els EUA ho va fer tan malament, que en comptes de donar-li la mà per ajudar-la, es va dedicar a humiliar-la. Els primers passos bel·licosos van ser l'expansió de l'aliança militar OTAN cap a les seves fronteres. El segon, més tenebrós, va ser l'anul·lació de l'acord ABM que impedia construir escuts antimíssils i assegurava la destrucció mútua en cas de guerra nuclear. Sens dubte una barbaritat, però la dissolució de l'ABM de manera unilateral per part dels EUA i la posterior instal·lació d'un escut antimíssils a Polònia i República Txeca deixava indefensa Rússia davant els míssils nuclears dels EUA i presagiava nous enfrontaments per al futur.

Els desencerts dels EUA van continuar. Havia sembrat odis per tot l'Orient Mitjà, donant suport a Israel en els excessos contra palestins; donant suport a Bin Laden i gihadistes a l'Afganistan per expulsar l'URSS; desencadenat guerres a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia; recolzat cops militars al Pakistan i Egipte; ajudat els rebels que es van aixecar en armes contra el règim d'Al-Assad a Síria; dóna suport a la guerra actual d'Aràbia Saudita al Iemen. I el pitjor, iniciar una guerra contra el terrorisme que ells mateixos havien afavorit i que ara ataca per tot el món.

Resumint que per on passava el cavall de guerra dels EUA sorgia el caos. Però l'arribada al govern de Rússia de Vladimir Putin, canvia el rumb de les coses. El nou líder rus amb l'ajuda prestada per la pujada del preu dels hidrocarburs, va rellançar el poder de Rússia com a potència en el tauler mundial. L'ocasió la va tenir, primer a Geòrgia el 2008, després a Ucraïna amb l'annexió o recuperació de Crimea el 2014, i després fins avui a Síria.

Així, la presa d'Alep per les tropes d'Al-Assad amb l'ajuda de Rússia ha representat una derrota estrepitosa de la política exterior dels EUA a l'Orient Mitjà. Mentre que, per contra, per a la Rússia de Putin, ha estat una victòria que la col·loca a com a virtual guanyadora de la controvertida partida d'escacs (guerra) que les dues potències juguen a la regió.

El desgavell de la guerra de Síria, on cadascuna de les potències i estats han jugat les seves cartes en favor dels seus interessos particulars ha estat un desastre per al poble sirià, però també per a la pau a l'Orient Mitjà i el món. EUA, Europa occidental, Turquia, totes les petromonarquies han donat suport als rebels, inclosos l'ISIS i Jabhat Fateh al-Sham, antiga Al-Nusra vinculada a Al-Qaida (segons Robert Fisk), encara que en ocasions, no masses, alguns d'aquests estats els han bombardejat. D'altra banda, Rússia, Iran i la milícia de Hezbol·là, del Líban, han donat suport al govern d'Al-Assad. Però aquest caos, després de la caiguda d'Alep i l'acord inesperat entre Rússia i Turquia, un soci privilegiat de l'OTAN, ha donat un tomb inesperat que obre un nou escenari, un alto el foc que parcialment s'està produint i unes converses que poden finalitzar la guerra.

La propera arribada d'un altre fonamentalista (ja ho va ser George Bush jr) com Donald Trump a la presidència dels EUA no presagia res de bo. Per construir la pau es necessiten de més actors que Donald Trump i Vladímir Putin negociant. Calen estats disposats a declarar-se insubmisos de les potències, que se solidaritzin i sacrifiquin en ajudar al desenvolupament dels drets humans de totes les poblacions. No ho faran, però nosaltres ho continuarem exigint.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2017/01/04/limperi-derrotat/feed/ 0 Estats Units,Guerra Freda,Orient Mitjà,pau,Trump
Les armes són béns econòmics? https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2016/12/21/les-armes-son-bens-economics/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2016/12/21/les-armes-son-bens-economics/#respond Wed, 21 Dec 2016 11:15:57 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=25 Continue reading "Les armes són béns econòmics?"]]>
Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau
Em vaig comprometre en un article anterior a argumentar sobre quina mena de béns són les armes. Doncs en això estic. Una de les bones aportacions de Marx a la teoria econòmica (em refereixo a Karl no a Groucho, encara que segur que aquest hauria analitzat amb agudesa el concepte), va ser la distinció entre valor d'ús i valor de canvi en béns i productes. En aquest sentit Karl Marx afirmava que un producte tenia valor d'ús pel simple fet d'existir, doncs aquest s'havia produït per tenir una utilitat entre els humans. I en aquest sentit, afegia, que a més de tenir valor d'ús havia de tenir un valor de canvi,  és a dir, entrar en els circuits d'intercanvi entre les persones, això que denominem mercat, i que només aleshores accedia a tenir un valor social.

Per tant, només aquells productes que les persones consumim tenen un valor social, cosa que no tenen els productes que no es poden intercanviar al mercat. Així, a ningú se li ocorre fabricar productes que no es pugui comerciar amb ells. Doncs això és exactament el que passa amb les armes, encara que alguns economistes de l'establishment s'entesten a afirmar el contrari, no existeix un mercat d'armes. Cap persona pot anar al mercat a comprar-se un avió de combat, un tanc o una fragata, doncs això només ho poden adquirir els Estats, però no la població en general.

Els defensors de les armes podran afegir que sí existeix un mercat d'armes curtes i lleugeres, i és cert, però en la majoria de països del món aquest mercat, a causa del caràcter mortífer de l'artefacte, està molt regulat i es necessiten diversos permisos que restringeixen en molt l'accés a posseir armes, per exemple a Europa. I en aquells països on sí es pot accedir amb facilitat a adquirir-les, sempre són armes curtes i com a molt lleugeres (aquelles que poden ser transportades a mà), com és el cas dels Estats Units. Després estan les armes que a través del crim organitzat arriben als mercats il·legals, però aquestes també són armes curtes o lleugeres. Però en un i un altre cas, aquestes armes no arriben més enllà d'un 1% o 2% sobre el total de la producció mundial, és a dir, no més enllà d'uns 7 mil milions enfront dels 367.000 milions (SIPRI 2016) que adquireixen els Estats per armar els seus exèrcits. Després estan els traficants d'armes, però ells es nodreixen de part d'aquest 1% o 2% al mercat irregular i il·legal, per descomptat ho fan amb la connivència d'alguns Estats que les hi faciliten. Aquestes grans fires d'armes que s'exhibeixen al món són aparadors per mostrar els avanços tecnològics aconseguits i perquè els Estats acudeixin a adquirir armes pesades i lleugeres, i encara que aparentment apareguin com un "mercat" no ho són, doncs les persones en general no podran adquirir-les per al seu ús i gaudi (és un dir).

D'aquí es deriva la crítica a la despesa militar per mantenir exèrcits i l'adquisició d'armes, de la qual afirmem que entorpeix el creixement de l'economia productiva. D'una part, perquè aquesta despesa genera endeutament públic destinat a un servei, l'exèrcit, de "suposada" necessitat i eficiència, doncs al contrari de serveis socials, educatius o sanitaris, on si es percep la necessitat, no es percep en el cas de les armes.

Les armes en ser adquirides per l'Estat, impedeixen que béns de capital, de coneixements tecnològics i de mà d'obra es destinin al sector productiu civil on generarien majors beneficis per una qüestió de "costos d'oportunitat" que es perden, doncs destinats al desenvolupament de l'economia real, la productiva que té valor social, generarien més desenvolupament econòmic. Al que cal afegir, la dependència de les indústries militars del Ministeri de Defensa que les converteix en parasitàries de l'Estat, ja que només viuen de les seves demandes, i això les condueix a no desenvolupar polítiques d'eficiència en el control de costos. L'Estat acabarà pagant sigui el que sigui el cost final de l'arma. Així ocorre a Espanya (i en altres països), on l'adquisició de la majoria dels grans contractes d'armes no estan subjectes a concurs públic, sinó que s'adjudiquen a dit a les indústries.Clar que els economistes del establishment recorreran a Keynes per afirmar que qualsevol despesa pública crea ocupació i repercuteix en creixement. Doncs com va afirmar aquest excel·lent economista, contractar treballadors per fer rases per després tapar-les crea ocupació i impulsa l'economia d'un país. Però davant això, cal afegir que o augmentes els impostos per cobrir aquest treball improductiu o s'augmenta el deute i el dèficit públic.

Al que s'ha d'afegir una qüestió de pragmatisme social, les armes sempre s'utilitzen en el sentit de la pau negativa (dissuadir o amenaçar mitjançant el seu ús o fer la guerra), quan existeixen altres mitjans per construir la pau positiva, aquella que preconitza la transformació dels conflictes per altres mitjans que l'ús de la força.

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2016/12/21/les-armes-son-bens-economics/feed/ 0
Colòmbia dia D https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2016/12/11/colombia-dia-d/ https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2016/12/11/colombia-dia-d/#respond Sun, 11 Dec 2016 22:30:27 +0000 http://blogs.publico.es/croniques-insubmisses/?p=16 Continue reading "Colòmbia dia D"]]> Tica Font, Directora de l'Institut Internacional per la Pau

Després del rebuig als acords de pau, el govern colombià i les FARC van negociar uns nous acords introduint propostes dels partidaris del no. Els nous acords han estat sotmesos a votació a les Corts colombianes i han estat ratificats, amb la qual cosa s'inicia el període d'implementació, de posar-los en marxa. Això comportarà que les Corts aprovin les lleis necessàries que els desenvoluparan i en paral·lel que les FARC es desplacin fins a les zones acordades d'aquarterament i iniciar el procés de desarmament i reinserció de combatents.

Oficialment la guerra ha acabat, oficialment es comença a construir una societat amb menys violència. Però la ratificació dels acords i la seva implementació no es porta a terme en un dia ni s'aconsegueix només aprovant lleis; la implementació dels acords és un procés que requerirà un temps, un període en el qual es confrontaran els interessos de forces que reclamen canvis, avenços i els que s'oposen als mateixos. Cal esperar que vingui un període difícil, on la confrontació serà dura i no exempta de violència.

En el que portem d'any han estat assassinats almenys 70 líders socials, s'han produït 279 amenaces i 28 atemptats contra líders socials i defensors de drets humans, agressions produïdes en entorns rurals i perpetrats per grups paramilitars. De fet, l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans adverteix que ser líder social en una zona rural de Colòmbia és un risc per a les seves vides.

Aquest any han estat assassinats membres actius de les Juntes d'Acció Comunal a les regions en què les FARC han tingut una forta presència i on han exercit la seva influència; molts d'aquests líders camperols assassinats formen part del nou moviment polític d'esquerra Marxa Patriòtica, molt compromesos en la defensa dels acords de pau. Segons el moviment de Marxa Patriòtica des que el 2012 es van iniciar les negociacions de pau, prop de 120 dels seus activistes han estat assassinats, 17 en el que portem d'any. Segons les FARC, darrere d'aquests assassinats hi ha una estratègia regional per debilitar el procés de pau o fins i tot hi ha un pla per exterminar-los. Les FARC temen els funestos anys 80, quan els líders rellevants del partit Unió Patriòtica van ser exterminats i les autoritats polítiques, policials i judicials se'n van rentar les mans i no van perseguir aquests crims. Des del Ministeri de l'Interior s'assegura que no hi ha un patró comú en aquests assassinats i que per tant no hi ha un pla d'extermini.

Aquests dies s'inicia una etapa de postconflicte, una etapa difícil, plena d'incerteses, on les forces tradicionals a les regions se sentien còmodes, feien i desfeien al seu aire emparats sota una guerra de la qual obtenien el seu botí. La fi de la guerra canvia el context, ja no hi ha una guerra sota la qual excusar-se per obtenir rèdits i les veus crítiques que denuncien aquestes formes d'espoli i impunitat es fan sentir.

La sortida de les Farc d'un territori representa un buit de poder social i econòmic sobre els habitants d'aquests territoris el que comporta que el control i les regles de joc que establia la guerrilla estan trencades i apareixen uns nous actors que volen controlar aquests territoris. A Tumaco, Nariño ja porten 119 assassinats (la gran majoria no són líders socials) en aquests anys de negociació, a causa de disputes entre grups diferents que es barallen per les rutes del narcotràfic i que tracten d'ocupar el lloc que ocupava la guerrilla. Moltes d'aquestes morts no necessàriament tenen una motivació política per assassinar militants d'esquerra o líders socials, sinó més aviat les seves motivacions són les d'eliminar rivals de negoci o vendettes entre ells.

La qüestió és que hi ha i qui hi ha darrere de tots aquests assassinats, ¿és simplement una readaptació dels nous actors o una campanya orquestrada per sabotejar els acords de pau? Les investigacions judicials i la justícia estudien els casos de violència de manera individualitzada, de manera que en la majoria dels casos no se'n pot trobar l'autor físic ni l'autor intel·lectual. Aquest és el gran repte de la justícia colombiana, ja que en no poder saber qui els comet, i en no acusar ningú, es manté la impunitat i per tant la continuïtat d'aquestes accions.

Perquè el procés de pau sigui creïble i representi un punt d'inflexió és essencial l'actuació dels aparells de l'Estat, és essencial que tant la policia com la justícia demostrin que realment actuen contra tots aquells que cometin assassinats independentment que el rerefons sigui polític o econòmic. El govern ha de donar una ordre molt clara i molt concreta a tots els cossos de l'Estat i als ciutadans, no hi haurà impunitat!

]]>
https://blogs.publico.es/croniques-insubmises/2016/12/11/colombia-dia-d/feed/ 0