Identitats compartides i el brexit català

13 Jul 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentarios

Pere Ortega

Centre Delàs d’Estudis per la Pau

La identitat de les persones es construeix en base a diversos factors i fases de la vida. A la infantesa, per l’educació rebuda a la família, més endavant per l’educació rebuda a l’escola i l’entorn social. Quan es passa a la fase adulta i es pot discernir amb més llibertat, l’entorn social continua sent important, però sobretot és la formació la que conforma la identitat. Així hi ha persones que han rebut una cultura a la família, una altra a l’escola, una per el lloc on viuen, i una última a través de l’auto formació, que a més s’anirà transformant al llarg de la vida.

Aquesta consideració inicial està feta per aclarir que la identitat és una cosa molt personal i es construeix en funció dels factors abans esmentats i que, evidentment, no són coincidents en totes les persones. En el cas de Catalunya es donen aquests casos i alguns senten una identitat únicament catalana i altres una identitat compartida o múltiple. Aquests últims, se senten igual de còmodes amb la cultura catalana que amb la castellana i potser amb altres, atès que utilitzen les dues llengües com a vehiculars i potser altres i això es viu amb naturalitat. Amartya Sen, va encunyar el concepte d ‘ “identitat compartida” en el seu llibre Identidad y violencia, advertint que la identitat no hauria de ser motiu d’enfrontaments, perquè qualsevol persona té singularitats molt específiques que la fa diferent de qualsevol altra dins de la mateixa comunitat on viu. Així, un ciutadà català, pot haver nascut a Castella, ser de pares bascos, ser homosexual, vegetarià, historiador, practicar el ciclisme, agradar-li el flamenc, ser amant de la natura, boletaire, defensor dels drets dels infants i més coses. I pot sentir que la seva identitat cultural està compartida, per una llengua materna, per l’escolarització feta en una altra llengua i haver adquirit una tercera identitat per haver escollit treballar i viure a Catalunya.

A més, les persones poden autoclassificar-se per moltes altres qüestions que no només per un sentiment nacional, per exemple, per la classe social, pels seus estudis, per l’ocupació que desenvolupa, per la llengua, per l’estatus social, per una tendència política o per la religió. Llavors, pot no sentir moltes emocions davant d’una bandera o himne nacional i en canvi sentir-se exaltat per la bandera i l’himne d’un club esportiu.

Tot això ve al cas perquè molts catalans, en el debat sobre la construcció d’un estat separat d’Espanya poden viure això amb preocupació, perquè se senten igual de catalans com agermanats amb la resta de gent que viu a l’estat i no volen separar-se, sinó continuar convivint sense fronteres entre ells. I tot i que reconeguem el mal tracte que Catalunya rep de les institucions polítiques espanyoles, sobretot després de la sentència del Tribunal Constitucional que va esmenar l’Estatut aprovat pels catalans; també pel mal tracte fiscal; pel mal tracte a la llengua catalana i altres greuges; demanin una solució política que no trenqui els llaços entre Catalunya i Espanya. I en aquest sentit, es declarin favorables d’un estat català federat o confederat amb la resta de la península.

Totes les persones no som iguals, tenim diferències que ens fan únics. Som iguals davant la llei pel que fa a drets (menys els immigrats, malauradament), però a la resta no ho som. A Catalunya, tenim tantes diferències que fa que la nostra cultura sigui diversa. Per exemple, en les terres de l’Ebre els agraden els toros, canten i ballen jotes, i en canvi a Barcelona sembla que la majoria abomina els toros i no els interessa la jota. A Catalunya tenim compositors de sarsueles, excel·lents novel·listes en català i castellà, cantants de flamenc, músics i cuiners que de llocs llunyans. És a dir, som diversos, plurals, interculturals i molts, ens sentim catalans i al mateix temps espanyols o d’altres llocs.

I aquí apareix l’actual proposició del Govern de la Generalitat de convocar un Referèndum per l’1 d’octubre sense negociar-ho amb l’Estat. Que a més es proposa amb una pregunta binaria que diu: “Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república”, i que anuncia que la consulta tindrà el caràcter vinculant. Una pregunta que aboca a una confrontació entre els partidaris del sí i del no, que és tant com provocar una divisió entre la població i que afectarà la convivència social a Catalunya.

La gravetat de l’assumpte prové del caràcter unilateral de la convocatòria. És a dir, que no es tracta d’una proposta negociada i pactada, ni tan sols ha estat portada al Parlament català. Sinó que trencant tot l’entramat jurídic que empara l’estat dret, es proposa una consulta sense cap garantia democràtica. I amb agreujants, no s’estableix un mínim de participació ciutadana en la consulta que avali el resultat final; és a dir, que si anés a votar tan sols una petita part de la població amb dret a vot el resultat es donaria per bo. Com tampoc s’estableix quin percentatge dels vots avalaria el resultat.

Davant semblants disbarats, cal exigir als partits polítics d’un i altre signe i als governs de la Generalitat de Catalunya i molt especialment al d’Espanya que fins al moment s’ha negat a escoltar les peticions de Catalunya, se senten a dialogar i busquin una solució per evitar mals majors, sens dubte el més important, la ruptura social entre la població.


comments powered by Disqus