Estat i violència

09 Oct 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentarios

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Una de les característiques de l’Estat modern és la idea àmpliament assumida per bona part dels partits polítics que l’Estat és el dipositari del monopoli de la violència (Max Weber), és a dir, de l’ús de la força. Un monopoli sustentat pel mandat rebut del contracte social ratificat per sufragi universal entre la ciutadania.

Aquest principi, és assumit de forma unànime pels defensors de l’estat liberal actual, afortunadament ha tingut detractores. Ho dic en femení perquè va ser Hannah Arendt (Sobre la violència), qui amb més força va argumentar que mai la violència de l’Estat pot justificar violant drets fonamentals de persones que empara la pròpia llei. Aleshores, considerant que en la societat actual, tant els estats com la comunitat internacional s’han dotat de drets ratificats en les constitucions i a nivell global, entre d’altres, a la Declaració Universal de Drets Humans, qualsevol violació d’aquests drets per part d’un Estat infligit contra grups humans, siguin minories o una sola persona és condemnable, ja que s’està violant l’Estat de Dret, que en tots els casos és garantista dels drets individuals de les persones. Per tant, si hi ha persones que s’oposen mitjançant declaració o actuació a un ordenament i, a més, aquesta protesta es fa de forma pacífica mai l’ús de la força de l’Estat pot vulnerar drets emparats per la mateixa llei.

Això ve al cas pel que va passar a Catalunya l’1 d’octubre quan les forces policials de l’Estat van utilitzar una violència, de totes totes desmesurada, sobre una ciutadania que de manera pacífica pretenia dur a terme un referèndum sobre la independència. Es pot adduir que la consulta no estava autoritzada i era il·legal, però això no justifica l’ús d’una violència desproporcionada sobre gent que exercia drets emparats per la constitució espanyola. Una utilització de violència desmesurada que violava drets fonamentals com els d’expressió, reunió i manifestació.

L’ús de la violència per part de les forces de policia de l’Estat, no només no pot violar els drets de les persones, sinó que a més, ha de ser proporcional als mitjans que utilitzen els que desobeeixen una ordre judicial o de govern. No es pot atacar amb violència desmesurada a persones que s’oposen a l’autoritat quan es manifesten de manera no violenta i sense hostilitat, ocasionant, en alguns casos, greus tumults ciutadans.

Qualsevol intervenció policial en un conflicte d’ordre públic ha de tenir en compte dos importants mesures: una,  que mesuri la necessitat d’actuar, i segona, la de proporcionalitat. La necessitat d’actuar de la policia davant d’un conflicte que alteri l’ordre públic ho mesurarà la pròpia autoritat policial i es durà a terme o no en funció de la gravetat de la transgressió. En el cas que ens ocupa del referèndum de diumenge 1-O, la necessitat existia doncs la policia havia rebut l’ordre judicial d’impedir la votació i requisar les urnes.

Però en canvi, la policia i guàrdia civil havien d’haver guardat proporcionalitat en les seves intervencions davant la població que s’oposava a la seva actuació de manera pacífica. Les imatges que han aportat particulars i mitjans sobre l’actuació policial demostren que no es va respectar aquesta proporcionalitat en emprar una força desmesurada, colpejant brutalment a persones fins aconseguir la xifra de 893 ferits (segons la Generalitat de Catalunya).

Tornant a Hannah Arendt, ens va advertir, que de la violència mai sorgeix el poder i va afegir que el poder només sorgeix de l’acció política. I que la violència sorgeix quan hi ha absència de poder, quan el poder està en perill i es recorre a la violència armada per implementar-la per la força. Fet que al seu torn conduirà a una espiral que eliminarà la democràcia. Aquest és el cas de Catalunya. El poder està en perill pel control del qual s’enfronten dues administracions per controlar-ho, el govern central i el de la Generalitat, i d’aquí sorgeix la violència exercida pel govern Espanyol per doblegar la població que dóna el seu suport al govern català.

Els arguments d’Arendt són compartits en el pensament actual de la construcció de la pau, i són els moviments socials alternatius els que li neguen a l’Estat el monopoli de la violència, i que aquesta no es faci servir contra els seus drets.

El greu conflicte que enfronta el Govern de Catalunya amb el suport d’una part important de la població catalana, enfront del govern central, també recolzat per una part de la societat espanyola, no s’hauria de resoldre mitjançant l’ús de la violència. Massa experiències properes aconsellen que aquest camí convertirà el conflicte en més difícil de transformar. Recordem conflictes propers, els d’Euskadi o els Balcans, sabem de les dificultats per a la reconciliació en aquestes societats. La política és diàleg i negociació. La violència el fracàs de la política i el poder.Doncs això.


comments powered by Disqus