Europa i la defensa militar

22 Nov 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentarios

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

A Brussel·les, el passat 13 de novembre, els cancellers de política exterior de la Unió Europea (UE) van decidir recuperar la vella demanda d’una defensa europea autònoma dels Estats Units, és a dir, de l’OTAN. Vella, perquè ja ho van intentar en el passat sense èxit i ara tornen a intentar-ho. Una proposta, d’altra banda, no massa autònoma, doncs van decidir continuar coordinats a l’OTAN. Però el fet, és que es va engegar una Cooperació Estructurada Permanent en Defensa (PESCO), impulsada per Alemanya, França, Itàlia i Espanya, i a la qual sorpresivamente s’han sumat fins a 23 països de la UE, creant un Fons Europeu de Defensa amb un pressupost de 600 milions fins el 2020 i de 1.500 milions a partir del 2021. Aquest nou organisme de defensa posa incertesa sobre el seu propi futur, doncs si a l’OTAN, amb 28 països, no sempre ha estat fàcil que es posessin d’acord en els importants conflictes dels darrers anys, l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, produint-se crisis internes entre els seus membres. A l’Iraq, França i Alemanya es van oposar a participar; a l’Afganistan va jugar un paper secundari de reconstrucció del país, per desavinences sobre com participar en aquest conflicte; i a Líbia va passar una cosa similar. Ara la nova PESCO, amb 23 països adherits, molts d’ells del centre i est d’Europa, fidels aliats dels EUA i de l’OTAN, no serà fàcil convèncer-los que s’emancipin de l’OTAN.

Aquesta PESCO neix en uns moments en què la geopolítica mundial està canviant profundament i avui els desafiaments als quals ha de fer front la comunitat internacional són molt diferents a com ho eren després de la derrota de la URSS en 1991. Des d’aleshores, el capitalisme i la globalització neoliberal s’han imposat a tot el planeta, amb poques i no massa satisfactòries excepcions. En aquest nou escenari, Europa ha deixat de ser el centre d’interès pel capitalisme global que s’ha desplaçat a nous espais. El principal d’aquests es troba al sud-est asiàtic. En aquella regió, s’ha desenvolupat un creixement econòmic espectacular, protagonitzat pels denominats tigres, Vietnam, Singapur, Corea del Sud, Indonèsia, però especialment la Xina i la Índia, que entre tots, sumen més de tres mil milions d’habitants i un creixement imparable, que els ha convertit en objecte de desig de les transnacionals i corporacions del gran capital mundial. Llavors, resulta compresible, que els Estats Units, primera potència mundial en l’econòmic, polític i militar, centri la seva atenció en aquella regió i vagi abandonant gradualment Europa, per centrar els seus esforços geoestratégicos en aquella zona. Així, els EUA, ha anat consolidant les diverses bases militars ja existents entre els seus múltiples països aliats, obrint-ne de noves i desplaçant la seva potent maquinària militar cap a aquella regió. Sobretot, envoltant la Xina, potència a qui més tem, doncs bé sap que, amb els actuals índexos de creixement, en pocs anys els superarà en PIB i es posarà al seu nivell en despesa militar, convertint-se en el seu gran rival.

L’altre gran escenari geoestratégic en disputa se situa a l’Àrtic. El canvi climàtic i el consegüent escalfament del planeta estan propiciant el desglaç de la zona àrtica. La qual cosa obrirà el pas transoceànic al transport marítim de matèries primeres i mercaderies per l’hemisferi nord des d’Àsia a Europa i de Rússia a Amèrica, estalviant milers de quilòmetres de transport i tones de combustible. A més i no menys important, el desglaç permetrà l’extracció d’hidrocarburs i minerals valuosos fins ara inexpugnables en els fons marins àrtics. Llavors, no hi cap el més petit dubte que l’Àrtic es convertirà en una regió on les potències s’enfrontaran pel seu control. De fet, al nord d’Europa, Rússia, Dinamarca, Noruega i els EUA ja s’enfronten pel seu control.

El tercer escenari geopolític on les coses no semblen millorar, o fins i tot poden empitjorar, és a Orient Mitjà. Aquí la incertesa és total. Els enfrontaments que es produeixen entre les potències regionals, l’Aràbia Saudita, l’Iran, Israel i Turquia, més la implicació dels EUA i de Rússia en el seu suport a uns o uns altres, poden ser no només la continuació dels conflictes actuals sinó desembocar en altres nous: observi’s avui el Líban, on podria, tant de bo no sigui així, començar un conflicte armat amb la implicació de l’Iran i l’Aràbia Saudita. A més, existeix el problema dels grups armats gihadistes, que després de la pèrdua dels territoris controlats per Daesh a l’Iraq i Síria, es disseminaran per altres territoris. Grups que ja actuen per altres zones del Nord d’Àfrica i el Sahel.

Davant d’aquesta nova situació de la geopolítica mundial i del menor interès mostrat pels EUA per Europa, a la qual cosa cal afegir la sortida del Regne Unit de la UE, és on cal situar la creació de la PESCO. Un nou organisme militar que neix per impulsar i coordinar unes forces armades europees. Una PESCO, que neix plena d’incògnites respecte al seu soci, l’OTAN, doncs torna el vell dilema: defensa europea amb o sense EUA, és a dir, amb l’OTAN; o pitjor, tindrem dos organismes multilaterals de defensa. Una defensa que ja se sap perquè serveix, per imposar la pau mitjançant la intimidació de les armes.


comments powered by Disqus