Cuentos de Iberia

La leyenda de Mandroni: el gigante que desafió a Roma (Albert Fàbrega, aranés)

Gulliver and a giant, a painting by Tadeusz Pruszkowski (National Museum in Warsaw).

Gigantes de leyenda

Hacia el año 1200, Saxo Grammaticus escribió el libro Gesta Danorum, donde se halla un argumento de bastante peso para demostrar que los gigantes habían habitado sobre la tierra. Decía Saxo que la presencia de grandes piedras en los túmulos y cuevas de los antiguos pobladores demostraba que era necesaria una fuerza sobrehumana para elevar aquellas construcciones. Y si alguien tenía dudas, solo tenía que mirar a las cimas de los montes y decir qué hombre hubiera sido capaz de llevar aquellas piedras a tales alturas. Junto a los argumentos de Saxo, la prueba supuestamente definitiva de la presencia de gigantes, antes del Diluvio Universal, era las grandes dimensiones de los esqueletos desenterrados de diversas tumbas antiguas.

Ya Virgilio había escrito: "llegará sin duda un tiempo en qué, en estas regiones, el agricultor, volteando la tierra con el curvo arado, hallará venablos corroídos por el óxido, o con los pesados rastrillos golpeará cascos vacíos, y se asombrará viendo gigantescas osamentas dentro de las tumbas abiertas."

En la tradición religiosa cristiana, la Biblia afirma en el Génesis que en aquellos tiempos los gigantes vivían sobre la tierra. Lucrecio, en su obra De rerum natura, argumentaba que la naturaleza seguía un proceso vital en el cual, después del origen del mundo, se inició una etapa de crecimiento y, una vez terminada, cuando la obra era completa, empezó la decadencia, de forma que lo que penetra para renovar los órganos vitales ya no supera lo que estos pierden. Al principio el crecimiento se detiene y a continuación arranca el retroceso. La tierra, agotada, ya solo es capaz de crear seres insignificantes allí donde antes creó los cuerpos gigantes de los grandes animales.

Estos y muchos otros argumentos sentaron las bases para la expansión cultural de la creencia en gigantes antiguos, y dieron pie a la aparición de leyendas sobre gigantes por todas las partes del mundo.

Albert Fàbrega, licenciado en Matemáticas e historiador

Mandròni, eth gigant dera Val d’Aran

Es condes e es cançons an amassat e passat, de generacion a generacion, es ancianes legendes universaus sus es gigants, legendes qu'an passat d'un país a un aute, d'un pòble a un aute, guaireben sense modificacions essenciaus, a on sonque càmbie eth nòm des protagonistes e es endrets a on se debanaue era accion.

Era fabulistica catalana ei plea de condes de gigants, tostemp un shinhau pècs, facils d’enganhar e damb un odorat fòrça sensible tà shomar era carn umana, mès que mès era crestiana, coma es gigants deth conde Er auderet verd que se passen eth temps en tot cantar:

«Farum, farol,
menjarem carn de cristiana,
si Déu ho vol».

En nòste país era legenda mès ben conservada ei era de Mandròni, eth gigant de Betlan, ena Val d’Aran.

Non guaire luenh de Betlan i a ua tuta, ath costat dera carretèra. Non ei guaire prigonda e semble qu'en realitat ei ua anciana hònt d'aigua. Era legenda explique qu'aquiu ère a on viuie Mandròni, eth gigant dera Val d’Aran.

Diden que se ditz que Mandròni ère eth rei dera Val d’Aran. Ère fòrt, plan fòrt, fortissim. Aumens era sua fòrça equivalie ara de 40 òmes, o mès. Era sua estatura siguec tostemp objècte de discussion entre era gent, e non i auec jamès un acòrd. Quauqui uns afirmauen qu'ère tan naut coma er arbe mès naut deth parçan, uns arbes que podien arribar a 20 o 30 mètres. A d'autes aquerò les semblaue pòc e didien que quan hège ua camada era distància entre un pè e er aute ère de 5 km, de sòrta que, damb ua solet pas, podie percórrer granes distàncies e crotzar aisidaments es montanhes mès nautes. Semble que ludie ua espessa barba nera, e semblaue qu'auie un caractèr pacific, maugrat que s'ère enmaliciat se podie mostrar reauments herotge. Fòrça còps auie ajudat as abitants dera val, quan s'auien d'afrontar a tirans mès o mens subervenguts que pretenien esclavizar-los, mès que mès aqueri qu'auien ascendit rapidaments ena escala sociau e credien que podien imposar era sua volontat pertot e a toti. Ja diden qu'eth praube quan va plan qu'ei piri qu'eth can.

Ne es nhèus, ne es ploges, ne es vents, ne es peirades afectauen era sua vida. Eth heired e era calor li èren indiferents. Apartiege a ua raça mès anciana qu'es òmes. Ja non ne demorauen guairi de gigants, ena Tèrra. Enes tempsi ancians l'auien senhorejat, mès, pòc a pòc, era sua espècia s'auie extinguit. Era Tèrra ère de mès en mès agotada e non podie mantier as enòrmes èssers viui que, des des origines dera vida, l'auien poblada. Eth minjar e era aigua viegen rars e es audeths, es reptils e es mamifèrs de mesures mès petites s'adaptauen melhor ath sòn entorn. En tot cas qu'ère ja malaisit de trobar gigants. Arribarie un dia qu'arrés creirie qu'auessen existit jamès.

Coma bon crestian —es gigants, des dera istòria de David e Goliat, non s'an agut jamès per boni crestians— ère maridat e auie ua hilha, que cau creir que tanben èren gigantes. Non sabem es sòns nòms ne eth sòn linhatge, mès eth e era sua familha viuien erosi ena tuta de Betlan, consagradi a quines siguen es causes as que se consagren es gigants. Segur qu'es sues granes dimensions creauen bères dificultats logistiques. Ara ora de hèr es sopes calie disposar d'un gran clòt en tèrra a on codinar: aué aqueri horats son es dolines que se tròben en diferenti punts dera val. Entà lauar-se li calie baishar ar arriu Garona, qu'entada eth non ère mès qu'un petit arriuet. Eth sòn jòc preferit consistie a lançar calhaus, en tot sajar de tocar ua pèira dreita clauada ath miei dera val que dilhèu l'auie quilhada eth madeish: era Pèira de Mijaran. Quan se cocaue a reposar, era tèrra ath sòn environ tremolaue, e de luenh eth sòn còrs estenut semblaue ua sarrada, qu'era cresta non n'ère qu'eth sòn nas. A viatges, quan portaue cargues massa pesades li calie deishar-ne ua part, çò que provocaue notables cambiaments geologics, se boçauen arrius —coma passèc damb er Éssera entre eth Horat d'Aiguallut e es Uelhs deth Joèu, ena Artiga de Lin—, o ben apareishien enòrmes arralhères de grani calhaus, e s'auçauen naui tucs a on abans i auie petites planes.

S'explicaue qu'un còp Mandròni portaue un gran hèish de lenha e, en un moment precís, ath long deth camin, auec hame. Trobèc ua mairia que hège a péisher ua vacada de bòus e li demanèc se li podie dar minjar. Era vielha li didec que prenesse çò que li calesse e Mandròni se mingèc tota era vacada. En escambi dèc era husta ara pastora, qu'auec lenha entà cauhar-se tot er iuèrn. Quan auie sèt, mès d'un còp auie secat bèth arriu. Ara ora d'un repaish li calie cent pans de 9 kg cadun. Entà hèr-los a còder calie bastir un gran horn, coma ua sòrta d'usina siderurgica. Eth menu ère normauments compausat d'un bòu rostit, vedeths, anhèths e pòrcs, prenudi des pagesi der entorn, que l'ac cedien de grat en escambi dera sua amistat e emparament. Normauments beuie dotze botes de vin. Dempús de dinnar hège ua dromida que duraue entre 30 e 40 ores.

Atau passauen es dies. Eth solei gessie e eth solei s'amagaue. Mès un mau dia es romans —que creauen un empèri e tot ac volien— aucupèren era Val d’Aran. Es pagesi e pastors ibèrs, qu'èren braves, s'i acarèren, mès, coma en tanti d'auti lòcs, aqueres tribus mau organizades non se podien afrontar damb succès a armades plan noirides, plan armades e disciplinades, de sòrta qu'es romans hègen e des·hègen a plaser per tot eth territòri. Plan lèu es sòns campaments, geometricaments ordenadi, s'esteneren per tota era val, coma petites viles reticulades. Es aranesi auien d'alimentar a òmes e animaus, atau que periodicaments les calie portar abondiues provisions as campaments.

Pr'amor que tot aquerò non podie èster, de bon començament eth gigant s'afrontèc as legions romanes. Es sues intervencions provocauen un gran nombre de mòrts as invasors, non sonque pr'amor qu'ère gigant, mès tanben pr'amor que coma aranés coneishie fòrça melhor qu'es romans eth terren per a on se moiguie, es lòcs a on dreçar es emboscades e es lòcs a on amagar-se de manèra segura. Entada eth ère coma esclafar hormigues, maugrat qu'a viatges es hormigues lo shordauen a pecics. Fòrça viatges es romans auien enviat centúries de soldats contra Mandròni, en tot sajar de someter-lo. Mès tanti coma s'i apropauen, tanti qu'èren heridi o mòrti. Es maquines de guèrra mès auançades non artenhien a redusir-lo. Fin finau es romans renoncièren d'afrontar-se-i dirèctaments e sagèren d'arribar a hèr era patz damb eth. Envièren a un messatgèr ena tuta de Betlan:

—Òu era tuta!!!, Çò cride er enviat

—Qui me demane?, Çò arrespon Mandròni
—Un que vò èster eth tòn amic, çò ditz eth soldat
—Jo non è cap d'amics entre es romans!, Çò exclame eth gigant
E ací acabèc er assag.

Ara, eth temps passaue e es romans non se'n gessien damb Mandròni. Mès pècs non èren. De hèt, en cèrta manèra, èren acostumadi ara preséncia de giganti. August decoraue era sua villa ena isla de Capri damb uassi enòrmes de monstres marini e de bèsties gigantes. Lucreci comparaue era Tèrra damb un èster viu, a on, dempús dera estapa de creishença comence era epòca dera decadéncia. En sòn declivi era natura ja solament pòt crear èssers insignificants a on abans creaue còssi gigants.

Siguesse coma siguesse, es legionaris dera Val d’Aran se despatolhèren entà dreçar ua arratèra ara hilha de Mandròni e, maugrat que les costèc fòrça, artenheren sequestrar-la. Un dia qu'era gojata baishaue soleta a refrescar-se en arriu, un nombrós grop de soldats romans emboscadi poderen capturar-la e portar-la, fòrtaments estacada e susvelhada, ath sòn campament. Quan eth gigant se n'assabentèc, s'enforisquèc de tau manèra que se n'anèc dirèctaments tath campament roman a on ère prenuda era sua hilha e la liberèc. Damb es sòns pès e mans de gigant trincaue tot çò que podie, e a toti es soldats qu'agarraue les talhaue ua aurelha. As sòns caps, decurions e centurions, les talhaue es dues. Atau arremassèc aurelhes e, quan ja n'auie un bon pialèr, les envièc tà Roma, tar emperaire. Non cau díder que se Mandròni s'auie enforiscat, eth cap suprèm des romans encara s'enforisquèc mès, e ordenèc que, siguesse coma siguesse, calie acabar damb Mandròni e capturar-lo, viu o mòrt.

Un dia, es espions romans lo localizèren en un endret apròp de Garòs, deth temps que dormie, çò que hège tot soent, pr'amor qu'es gigants, en generau, an de besonh dormir fòrça. Damb es cames tremolantes de pòur ath cas se se desvelhaue, artenheren a clauar fòrtes estaques ath sòn entorn e a estacar-lo damb còrdes. Es granes còrdes, emplegades entà estacar es vaishèths enes pòrts, virauen e revirauen eth còrs de Mandròni en tot formar un immens cocon. Enfin solament se li vedie era cara. Quan Mandròni se desvelhèc, maugrat es sòns esfòrci, non podec liberar-se des estacaments. E ara, qué calie hèr?, Se demanauen es soldats. Envièren a messatgèrs tà Roma e es ordes sigueren categoriques: aucitz-lo!

Hèt e hèt, es tribus ibères guaire pacifiques non èren, e non auien pietat des sòns enemics. Un còp mòrt solien decapitar-los, clauar-les un gran clau en cran e penjar eth cap ena punta d'ua lança, que plaçauen plan visibla sus es muralhes des sòns poblaments, coma avís as navigaires. As romans les semblèc que serie ua bona leçon pagar as sòns enemics damb era madeisha moneda. I a qui ditz qu'eth gigant ère practicaments invulnerable, solament podien herir-lo en melic. Tan cèrt coma que tota causa que nèish morís, artenheren -damb fòrça esfòrci- a aucir a Mandròni e quitament poderen clauar-li un clau ena tèsta. Ben, un clau non, non ère cap un clau, mès ua grana barra d'acièr que les auie calgut hargar era ua des hargues dera val entara escadença. Çò que ja non artenheren siguec a talhar-li eth cap e encara mens a penjar-lo en cap de lòc. Deishèren eth sòn còrs en lòc a on l'auien aucit. Dies e dies demorèren es aranesi a hèr era hòssa a on enterrar-lo. Caleren tones de tèrra entà corbir eth sòn còrs. Era sua hemna e era sua hilha lo plorèren dies, setmanes, mesi. Es lèrmes creèren lacs sense hons enes montanhes, e naui arrius a on abans non n'i auie. Eth plor etèrn dera hilha de Mandròni encara s'escor montanha enjós en Saut deth Pish. S'en bèth moment abandonèren era val, o s'encara viren pes crestes inospites, non ac poderíem pas díder, mès a compdar d'alavetz jamès mès se'n sabec pas arren d'eres, ne jamès mès s'entenec a parlar de cap d'aute gigant ena Val d’Aran. Solament demorèc, entà tostemp, era istòria, que passaue de pairs a hilhs, deth gigant dera Val d’Aran.

Era tradicion orau ditz qu'en daurir-se uns cavòts apròp dera glèisa de Garòs se’n treiguec un cran gigant, damb un clau clauat ath miei dera tèsta, qu'era gent supausèc qu'ère era de Mandròni. Aqueth cap, que se sauvèc en campanau dera glèisa pendent fòrça ans, ditz que hège 3 m —d'auti afirmen qu'ère tot er esquelet çò que hège 3 m. S'ère eth cap de Mandròni, era nautor deth gigant auie d'èster d'uns 22 mètres, e eth sòn pes de guaireben ua tona. Era tuta a on viuie, non guaire luenh deth començament dera carretèra que puge tà Betlan, hè just 22 m enquia arribar ara sua part enaiguada.

Ja hège temps que Virgili, eth gran poèta roman, auie escrit: «sense cap de dobte vierà tanben un temps que, en aqueres encontrades, eth pagés, en tot revirar era tèrra damb eth rond araire, trobarà dards escuradi peth rovilh leprós, o damb es pesucs rastèus tustarà casqui uets, e se merivelharà en tot veir uassi gigantesqui laguens des cavòts dubèrti».

Er arrebrembe de Mandròni a perviscut ena tradicion aranesa, e, pertot, eth folklòre a conservat es figures des gigants, en fòrça casi ja solament coma gigants de hèsta, immortalizadi en aquera famosa e simpla cançon infantila:

«El gegant del Pi
ara balla, ara balla,
el gegant del Pi
ara balla pel camí
El gegant de la Ciutat
ara balla, ara balla,
el gegant de la Ciutat
ara balla pel terrat».

Traducción de Ferriol Macip i Bonet. 2018.

 

El libro físico de Cuentos de Iberia se puede adquirir en la tienda online de la editorial o encargándolo en tu librería de proximidad.

Más Noticias