Altrament

L'esperança que ve

Imma Tubella

La setmana passada vaig escriure unes paraules molt pessimistes fruit de la lectura d’un llibre que reflexionava sobre el moment present: La insurrecció que ve, signat pel Comitè Invisible. La conclusió és que el present no té futur i que només ens queda la destrucció, començant pel nostre entorn, es tracti de mobiliari urbà o d’institucions diverses, i acabant per nosaltres mateixos. La ressaca de la lectura m’ha acompanyat durant dies.

Res no canvia de sobte, i continuo pensant que els nostres joves tenen un futur difícil. Ningú no pensa en ells perquè la nostra preocupació es redueix al curt termini. I això ve de lluny. L’altre dia, en l’acte de graduació dels estudiants de la UOC a Madrid, Eduard Punset deia que en la història de l’Arca de Noè es té cura de la supervivència de tota mena d’animals, però no s’hi fa cap referència als joves, que haurien d’haver estat l’esperança de futur.
En l’article de la setmana passada, influïda pel llibre i per les dinàmiques dels darrers anys, suposava que l’abstenció el 28-N seria molt elevada, fins i tot que podria ser la guanyadora real de les eleccions, però, dit això, també vull dir que avui sóc més optimista; no tant pel resultat de les eleccions, o no solament pel resultat de les eleccions, com perquè, ja durant la nit electoral, vaig tenir la sensació que alguna cosa molt profunda havia canviat. Que deixàvem o podríem deixar enrere temps de confrontacions estèrils i poc responsables que posaven al davant interessos de partit i de govern (per no dir personals), tot oblidant els interessos del país. Repeteixo, no es tracta de resultats ni de percentatges, es tracta d’actituds. És com si quasi tots els nostres polítics haguessin madurat, com si les coses retrobessin el seu ordre. I això em fa pensar que l’esperança és possible.

Más opiniones del/a autor/a »

Más Noticias