L’any 2004, el biòleg nord-americà Jared Diamond, guanyador d’un premi Pulitzer amb el llibre Armes, gèrmens i acer, va publicar Colapso: Por qué algunas sociedades perduran y otras desaparecen. El llibre es va editar a Barcelona a Debate dos anys més tard, l’any 2006.
Es tracta d’un llibre molt interessant que analitza societats que s’han esfondrat, com ara les de l’illa de Pasqua, l’illa Pitcairn de la Polinèsia o el poble anasazi del sud-oest dels Estats Units a causa de danys ambientals; la civilització maia a causa de danys ambientals, canvi climàtic i veïns hostils, i els víkings de Groenlàndia a causa de danys ambientals, pèrdua de veïns amb qui comerciar, canvi climàtic i rebuig a canviar davant l’esfondrament social. També analitza el fracàs d’Haití, comparat amb el relatiu èxit de la seva veïna, la República Dominicana, o els problemes del creixement de la Xina i Austràlia. I afirma que hi ha cinc factors que hi influeixen: primer, danys ambientals com ara la desforestació, la destrucció de l’hàbitat, els problemes del sòl –erosió i salinització–, els problemes de la gestió de l’aigua, tots els excessos de caça, pesca i població i la contaminació o l’acumulació de tòxics en el medi ambient; segon, el canvi climàtic provocat per l’home; tercer, la difícil convivència de veïns hostils que sovint desemboca en genocidi; quart, l’escassetat d’energia i, finalment, i potser el factor més important, les decisions que prenen les diferents societats davant del seu propi destí.
No tot són desgràcies. També parla de casos d’èxit, com és el de la petita illa de Tikopia, al Pacífic, que des de fa segles ha desenvolupat estratègies originals i alternatives per al control de la natalitat i l’equilibri mediambiental, o formes intensives d’agricultura semblants a la permacultura; o l’èxit agrícola de Nova Guinea, o la creativa gerència dels boscos de Tokugawa al Japó.
En definitiva, les civilitzacions s’esfondren perquè no han sabut o pogut integrar els canvis en el seu entorn, que en la majoria dels casos, no sempre, elles mateixes han provocat, o tenen èxit perquè han pres decisions encertades, quasi sempre arriscades i valentes, sobre el seu propi destí.
Em pensava que en temes de gènere ja ho havia sentit tot, però no; sempre hi ha alguna cosa nova. La darrera és que el fracàs escolar es deu al fet que l’educació primària està massa feminitzada. No ho diu qualsevol, ho diu un estudi: Fracàs escolar? La solució inesperada del gènere i la coeducació, del psicopedagog, mestre i xerpa espiritual (tal com ell es presenta a internet) Daniel Gabarró.
És veritat que quatre de cada cinc estudiants de magisteri d’educació primària són dones, però no sé si és tan veritat que la causa sigui que el desprestigi i les males condicions econòmiques feminitzin la professió en les etapes inicials, tal com afirmen aquests dies els mitjans de comunicació. Si fos així, i ho acceptem, seria molt trist per a les dones.
No crec de cap manera que injectar més homes en l’educació primària sigui la solució. Crida l’atenció i provoca la imaginació dels opinadors, però res més. Hi ha iniciatives al món sobre aquest tema, i les més serioses parlen d’un decalatge cultural entre infants i mestres, en cap cas de qüestions de gènere. En l’àmbit internacional hi ha una gran preocupació per l’abandonament en totes les etapes educatives, i tots els estudis apunten a aquest decalatge cultural. Mentre una gran majoria de mestres encara estan en la societat industrial, la majoria d’alumnes ja estan en la societat de la informació.
El món ha canviat i el que ha canviat més és l’accés al coneixement. Els infants de tot el món ho saben. Els mestres encara ho discuteixen i les polítiques públiques, com a màxim, es preocupen de l’equipament, que sense canvis en els models d’aprenentatge i en els currículums són una manera fàcil de gastar recursos.
Si els mestres volen tornar a ser punt de referència, cosa que les nostres societats desorientades necessiten més que mai, hauran de començar repensant el seu paper i tornant a la seva funció de mentors i prescriptors, no pas de simples dipositaris del coneixement. Avui això les màquines ho fan millor. El que no fan, per sort, és destriar el gra de la palla ni inculcar valors, i això no ho pot fer ningú millor que els mestres. Ells són els que preparen els ciutadans i ciutadanes que dirigiran el nostre futur.
Llegia el cap de setmana passat unes declaracions de la ministra francesa d’ecologia, Nathalie Kosciusko-Morizet, que afirmava que cal una adaptació justa a les conseqüències del canvi climàtic i als desastres naturals i no tan naturals que aquest comporta. Mentre llegia l’entrevista no podia oblidar la seva mirada de terror i preocupació l’endemà de la catàstrofe de Fukushima durant la seva intervenció a l’informatiu estrella de France 2 conduït pel català David Pujades. Els seus ulls, però, no eren coherents amb les seves paraules, que intentaven treure importància a la situació que el comissari europeu d’energia qualificaria poc després d’apocalíptica.
No es tracta, doncs, de combatre el canvi climàtic, la pèrdua de la biodiversitat, la crisi alimentària, la manca d’aigua potable o les radiacions. Es tracta d’adaptar-s’hi. En realitat, la nostra capacitat d’adaptació és enorme. Trobem normal, per exemple, anar a menjar una pizza a Roma com aquell qui va a la pizzeria de la cantonada, i pagar més per la pizza que pel bitllet d’avió. Els partidaris de l’adaptació poden ser convincents i tot: com que el desastre és inevitable fem el que fem, només ens queda l’opció d’adaptar-nos-hi. La qüestió, doncs, no és intentar canviar les maneres de fer que ens han portat al desastre, sinó adaptar-nos-hi i continuar amb la destrucció.
La fugida endavant de no voler canviar o fins i tot argumentar, com ha fet la ministra francesa, que el canvi climàtic té aspectes positius és una barbaritat que em recorda aquell contertulià que em va fer abandonar aquesta mena de programes perquè sempre deia, parlant del canvi climàtic, que els habitants de Groenlàndia estan molt contents perquè es podran banyar com si fossin al Carib, o la reacció d’un diari al final dels setanta que responia a un article del qual jo era coautora i que parlava del perill de les nuclears, que va publicar una rèplica en què se simulava un fons marí tropical davant de Vandellòs.
Adaptació justa, adaptació permanent, degradació contínua. No volem canviar perquè ens hem acostumat a una forma de vida que ens permet menjar cireres fora de temps. Sort que ja no hi serem quan els nostres descendents ens jutgin.
Qui som nosaltres per jutjar altres cultures i altres maneres de viure i d’actuar? És que ens pensem que som model d’alguna cosa? Jo tinc les meves idees sobre el hijab, però penso que la darrera paraula l’ha de tenir qui el porta si actua amb llibertat.
Tinc la desagradable sensació que el problema de fons no és si la dona va coberta o no (que agradable i sorprenent que és veure tants defensors de la dona!), el problema em sembla que és la nostra pròpia inseguretat, la nostra por a la diferència. No seria ni bo ni sa que prohibir el hijab fos una manera de reafirmar-nos.
No ens hem acostumat als canvis que no tenen marxa enrere. Fa poc més de deu anys un amic em va dir que Catalunya no tornaria a ser mai més com era. En aquell moment em va sobtar i impressionar, i hi penso sovint. Vivim en un país i en una Europa multireligiosa i multicultural que encara conserva somnis d’una homogeneïtat perduda i que es resisteix a acceptar, amb alegria, que mai no tornarem a ser el que érem.
El hijab, o encara més el burca, que per nosaltres pot tenir el sentit d’una vulgar cortina de roba, per altres és signe d’afirmació i eina contra la percepció de rebuig, del nostre rebuig.
En tot cas, per mi el concepte cultura és sinònim de consensuar les diferències, i això passa per acceptar, tolerar i evolucionar conjuntament. Ángel Gabilondo ha teoritzat una fórmula més eficaç que regular i prohibir, i que no sé traduir al català: otrarse, és a dir, posar-se en el lloc d’altri. Només aplicant aquesta fórmula entendrem i serem capaços d’acceptar les raons que porten a una dona a cobrir-se o a no cobrir-se i sabrem respectar la seva llibertat perquè faci el que vulgui.
Fa temps que a tot el món s’alcen veus que titllen de bogeria i irresponsabilitat la construcció de centrals nuclears. El risc de construir-les sobre un terreny sísmic és molt gran, i ja no diguem en un lloc susceptible de patir els efectes d’un tsunami. Però aquests són perills extraordinaris, n’hi ha d’ordinaris, com ara els que explica de manera magistral Marcel Coderch, enginyer expert en energia, que alerta sobre Ascó i Vandellós o Cofrents i diu que “aquí no hi ha tsunamis, però, si es queden sense llum, la situació és la mateixa que a Fukushima”.
Kevin Kelly, en el seu llibre What Technology Wants, parla del principi de precaució, segons el qual, si no hi ha proves que una tecnologia sigui segura, s’ha de prohibir, modificar o ignorar. Per il·lustrar-ho explica una anècdota d’uns pagesos xinesos que tallaven el blat amb una mena de tisores. Un missioner els va portar una dalla que podia fer en hores la feina que ells feien en dies. Van quedar meravellats. El dia següent, però, van demanar la destrucció immediata de la dalla. La comunitat s’havia reunit i va arribar a la conclusió que, si uns lladres la robaven, podrien robar tota la collita d’un camp en una sola nit. Al principi de precaució, Kelly contraposa el principi de proacció, que es fonamenta en l’anticipació, avaluació, priorització del risc i, en tot cas, no prohibir, redireccionar.
El que és veritat és que aquest greu accident de conseqüències encara desconegudes en tindrà una de segura: repensar el programa nuclear a escala mundial. Havíem oblidat Txernòbil i els plans eren uns altres. Com s’explica, si no, la cursa de les potències europees per vendre centrals nuclears a Líbia?
Indignez-vous! és el llibre revelació d’aquest any a França, supervendes de Nadal amb un milió d’exemplars venuts. Té 24 planes, val tres euros i l’ha escrit Stéphane Hessel, un diplomàtic, escriptor i resistent francès de 93 anys. D’origen jueu, va estar internat al camp de Buchenwald i al cap de poc de ser alliberat va ser redactor de la Declaració Universal dels Drets de l’Home.
Tothom es pregunta per la clau d’aquest gran èxit. No és un llibre especialment agradable de llegir, i menys per Nadal, i en alguns moments és massa local. La clau rau en el missatge, i això ens hauria de fer reflexionar.
Hessel parla de la necessitat d’un canvi per mitjà de la creativitat, la no-violència i la resistència, i la seva gran pregunta és com pot ser que actualment no hi hagi prou diners per mantenir l’Estat del benestar quan la producció de riquesa ha augmentat considerablement després de la Segona Guerra Mundial, període en què Europa estava destruïda i arruïnada. Sempre del costat dels dissidents, alerta contra la indiferència, diu que la capacitat d’indignació i de compromís és un element fonamental que ens fa humans i ens convida a una insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que tot l’horitzó que proposen a la nostra joventut és el consum, el menyspreu pels més febles i per la cultura, l’amnèsia generalitzada i la competència a ultrança de tots contra tots.
Jo entenc Hessel i comparteixo una gran part de les coses que diu. El que no entenc és l’èxit que ha tingut. No acabo d’entendre com algú pot rebre un regal com aquest per Nadal i desitjar un bon any.
Fins als anys vuitanta, només les persones que patentaven alguna cosa i els seus advocats es preocupaven per la propietat intel·lectual dels invents. Però tot va canviar quan la Cort Suprema dels EUA va considerar la vida humana un invent i va permetre a l’Oficina Nord-americana de Patents patentar qüestions relacionades amb l’ésser humà. Un altre moment important va ser quan els EUA van incloure els drets de propietat intel·lectual en l’acord general de tarifes i comerç (GATT).
Les patents que estan relacionades amb la biotecnologia han provocat conflictes d’ordre ètic, ecològic, econòmic i polític. Per exemple, l’any 1988 es va patentar el primer mamífer, un ratolí amb la genètica modificada per gens humans i de pollastre degudament infectats amb la intenció d’estudiar la transmissió del càncer. El ratolí es va guanyar un nom, Ratolí Harvard, universitat on es va fer la recerca, però l’experiment va ser un fracàs. Aquesta patent, d’un abast extraordinari, va atorgar a la seva propietària, la multinacional DuPont, la propietat de qualsevol espècie animal amb la genètica modificada i portadora de gens cancerígens.
Les ovelles Tracy i Dolly també són patents biotecnològiques. Gràcies a les seves glàndules mamàries modificades amb gens humans, produeixen proteïna per a la indústria farmacèutica que va permetre a l’antic director del laboratori propietari de la patent dir que les glàndules mamàries són un gran negoci.
Fa poc m’explicaven que han volgut patentar els tractaments ayurvèdics i el ioga, però que l’escàndol generat a l’Índia va ser tan gran que no ho van gosar fer. Tot arribarà…
La UOC ha investit doctora honoris causa Brenda Gourley, fins fa poc rectora de l’Open University, la universitat a distància del Regne Unit, que ha construït el seu prestigi demostrant que altres maneres de fer són possibles. També va ser la primera rectora dona de Sud-àfrica a mitjan anys noranta. Gourley va ser protagonista de la cruel i profunda ferida que l’apartheid va provocar al país, el va combatre, va treballar molt a prop de Nelson Mandela i no va tenir cap problema per demanar perdó públicament i en nom de la Universitat de Kwazulu-Natal, que dirigia, pels errors del passat. Hi ha pobles que es curen les ferides amb l’oblit i n’hi ha que ho fan perdonant i reconciliant-se. En tot cas, el futur decidirà quin material de construcció és més sòlid, si el de la memòria o el de l’oblit.
Aquí, sovint es parla dels honoris causa quan els protagonistes són celebritats, i és més difícil que se’n parli quan són membres de la comunitat científica. La Brenda pertany al darrer grup, però mereix que se’n parli, perquè el seu nom és sinònim de global, obert, acció, passió, compromís, transformació, justícia social i dignitat de la persona, valors que admiro i que intento, en la mesura que puc, imitar, perquè estic segura que totes dues compartim el pensament de Mandela quan afirma que “l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”. I crec que ella també estaria d’acord a afegir que l’educació impulsada per les TIC multiplica el poder de l’arma i, per tant, les possibilitats de transformació. La Brenda s’ha emocionat i ens ha emocionat, com també el cant de Nkosi sikelel’ iAfrika (Déu beneeixi Àfrica), himne nacional de la República de Sud-àfrica, per part del grup Green Duo, i d’alguna manera ens ha donat forces per continuar defensant la nostra diferència.
Un cop aclarit que les retallades no es produeixen perquè Catalunya no sàpiga administrar els seus diners, sinó perquè l’Estat practica l’espoli fiscal, he de dir que la decisió de la consellera Rigau d’aparcar temporalment l’EduCat 1×1 em sembla encertada, perquè crec fermament que l’educació en general, primària, secundària i superior, s’ha de repensar.
Repensar l’educació no passa pels equipaments, passa per canviar radicalment de cultura. Fa anys que en tenim proves clares. El 2002 vam demostrar que alguna cosa no funcionava quan més d’un 60% de nens i nenes de primària i secundària i un percentatge semblant de mestres eren usuaris intensius d’internet, però l’ús a l’escola era de 0,8 hores al mes. El Departament d’Educació havia fet un esforç molt important instal·lant aules d’informàtica a les escoles i, en veure que s’utilitzaven poc, es va centrar a formar professors i a posar en marxa el programa d’informàtica (PIE). Després van venir els ordinadors per a cada nen. Tot això està molt bé en un pla estratègic consensuat amb la comunitat educativa, que tingui en compte les noves habilitats dels nens i que, sobretot, repensi el mètode d’aprenentatge, perquè els nens ja ho han fet i ja han descobert camins d’accés al coneixement més interessants que els tradicionals, però molts professors encara no. Els recomano que estiguin atents a Tiching, un producte adaptat a les necessitats dels nostres joves creat per ells mateixos.
Si el mètode d’aprenentatge no integra les TIC als currículums escolars, anirem gastant de manera inútil. Calen propostes de govern clares, pensant en el país i no en les eleccions, a llarg termini i amb un lideratge ferm. Ens hi juguem molt, per exemple, el futur dels nostres joves, i el nostre.
Acostumo a creure-m’ho tot, o gairebé. Potser per això, quan fa un parell d’anys la meva filla em va dir que el web estava mort i que pràcticament quedava substituït per Facebook, vaig pensar que era una provocació més de les que em fa contínuament la meva família perquè digui: “Ah, sí?” Però resulta que no era cap broma i ara el que realment utilitzem són aplicacions. Vint anys després de la seva implantació, el web ha estat eclipsat per Skype, Netflix, Twitter, Facebook i un quart de milió d’aplicacions més.
En molt poc temps hem passat del web obert a plataformes semitancades que usen internet com un instrument de distribució, no com un cercador. Molt aviat algú va veure que la gran quantitat d’informació disponible però desordenada i caòtica no era viable i que en darrer terme era difícil construir un model de negoci en un context sense ordre ni concert, i es van inventar les aplicacions per posar ordre i facilitar la cerca i el negoci.
Tim Berners Lee, creador del web i membre de la comunitat UOC, va ser creador d’un món, però no estic segura que en preveiés la fi. En tot cas, el web no és la culminació de la revolució digital, només el començament, i cada cop hi ha més internautes que utilitzen internet però no el web. Vostès mateixos, cada vegada que facin servir internet mirin l’adreça i comprovaran que les tres www cada cop són més estranyes. El web no desapareixerà del tot, com tampoc no han desaparegut el telegrama o el fax, però perdrà la centralitat.
Ara, doncs, ja no es tracta de buscar, es tracta de rebre, i això no és negatiu. En tot cas, el que em preocupa és que a poc a poc va desapareixent l’utopisme col·lectivista dels creadors del web i es va consolidant el pragmatisme mercantil. No passa res, però tinguem-ho en compte.
