Faves comptades

Treure el sostre per arreglar les goteres

Acabem l’any amb la sensació que cada dia que passa estem pitjor. I res fa suposar que l’any que comença diumenge serà millor. Al revés. El 2012 es presenta com un any tràgic. Més atur, menys consum, sense canvis en la distribució dels costos de la crisi. I tot plegat derivat d’una fe cega, per part dels que prenen decisions en els escenaris econòmics institucionals que compten (FMI, Banc Mundial, BCE...), que només hi ha un camí per sortir d’on som. I aquest camí assenyala menys dèficit, menys despesa pública, més ajudes al sector financer privat, no pujades d’impostos, abaratiment dels acomiadaments i reducció significativa del volum del sector públic i del nombre dels seus empleats. La combinació és tremenda i socialment molt costosa. Ho explicava tan bé com sempre fa uns dies El Roto en un dels seus acudits filosòfics: la promesa és que refarem la casa, tindrem un sostre molt més ben preparat per al futur que ens evitarà les goteres actuals. Però, per arribar-hi, cal passar fred, cal ser més fràgils i vulnerables, cal arriscar-se a agafar constipats, grips i pulmonies. I cal, fins i tot, acceptar que n’hi haurà que no se’n sortiran.

Fa una mica de por la confiança cega que tenen els aiatol·làs de l’ortodòxia econòmica que aquesta és l’única via en què es pot avançar. I cada cop que fan una passa més sense obtenir resultats (en alguna forma de recuperació econòmica, en augment de l’ocupació, en millora de les condicions socials...), sembla que això els entossudeix més que cal que la nau arribi al port designat, costi el que costi, peti qui peti. Ja que aleshores, un cop a port (1,3% de dèficit) tot tornarà a ser com abans..., o com a mínim millor que el dia anterior.
No hi ha persones. Hi ha xifres, variables i coeficients de caixa. El problema és que ells, els que decideixen, es basen en una legitimitat de milers i milers de persones, i per tant es creuen carregats de raó per decidir en noms de tots ells. Però potser no s’adonen que "ells" cada cop són menys, i que estan més sols i més enquistats en les seves veritats. D’això se’n diu el problema del group thinking. Només sents els que pensen com tu, només fas cas dels que diuen el que vols sentir. Bon any!

Más Noticias