No sortim d’un cercle viciós pel qual seguim parlant amb termes de temporalitat i d’excepcionalitat de l’època en què vivim. Seguim parlant de crisi com un fenomen greu però passatger, complicadíssim però conjuntural. I, per tant, fins i tot aquells que són o som crítics amb les polítiques d’austeritat i d’erosió de tot allò que és públic, ens entestem a parlar del fet que caldria fer servir polítiques de recuperació que permetessin recuperar el “creixement”. I, de fet, aquesta sembla ser la fita que explicaria i justificaria tot el que es fa o es proposa fer: recuperar el camí del creixement. Aquest seria el principal objectiu social de tothom, sigui quina sigui la seva posició actual envers les polítiques imposades per la Unió Europea. I segurament, en canvi, mai com ara ens hauríem de preguntar si l’objectiu de seguir creixent, en termes de renda personal, familiar i de producte interior brut de cada país, té encara sentit, té encara raó de ser.
El problema no és només que els instruments estadístics de què disposem per mesurar riquesa i creixement no són els adequats i serveixen cada vegada menys per quantificar el benestar d’una comunitat, com van posar de manifest Amartya Sen, Joseph Stiglitz i Jean Paul Fitoussi, en el que es va anomenar Commision on the measurement of economic performance and social progress, patrocinada pel Govern francès. El problema és que felicitat i riquesa deixen d’estar vinculades a partir d’un cert nivell de qualitat de vida. L’obsessió que cal sortir de la crisi per tornar a estar “on érem abans” (és a dir, en un creixement de renda i de consum que semblava imparable) és clarament absurda. Primer, perquè els ritmes de creixement d’un simple 1% anual ens portarien en uns quants anys a xifres de renda del doble de les que tenim ara. ¿No és més sensat preocupar-se del creixement global sostingut i dels problemes que tot plegat genera per al futur col·lectiu? ¿Quin sentit té seguir creixent competint amb altres països si l’única raó per fer-ho sorgeix del fet que cal competir per ser més que els altres? Sortir de la crisi potser vol dir sortir de la dinàmica que cal créixer o morir. Potser sortir de la crisi és repartir millor el que tenim, a escala local i global.
Amb aquest títol s’ha portat a terme una recerca a França que volia per una banda posar en relleu la reaparició sobtada de la pobresa en un volum i amb unes característiques que havien estat les habituals en els darrers decennis. I per altra banda, com de malparats quedaven els drets tan costosament aconseguits al llarg dels anys.
Tots sabem que la pobresa no havia desaparegut mai. Tanmateix hem de reconèixer que tenia altres perfils, i altres dimensions, sobretot si ho comparem amb el que volia dir ser pobre als anys quaranta, cinquanta o, fins i tot, seixanta. Es parlava fins i tot de “pobresa postmaterial”. I es feia esment, encertadament, que no tota pobresa estava estrictament relacionada amb tenir o no tenir, sinó que també tenia a veure (i segueix sent cert) amb temes com ara la solitud, la malaltia, la pèrdua de sentit vital, etc. Tot això segueix existint i comptant, però tornem a tenir en primera línia aquells que simplement no tenen…
Han tornat els pobres. I torna també què fem per assegurar els seus drets més imprescindibles: treball, casa, salut, educació… No estic exagerant. Hi ha llocs d’Espanya i de Catalunya on, per exemple, els immigrants tenen dificultats a mantenir aquests drets si no estan empadronats o si no poden acreditar que tenen feina. El més greu és ser capaços d’entendre que el problema no és només d’ells, sinó també, i sobretot, nostre. No és un problema de recollir diners i d’expressar així què ens preocupa. És un tema de dignitat.
Com diu Galeano, el que dóna caritat ho fa des de la jerarquia. El que és solidari, ho fa des del mateix pla que el que pateix. Parlar de drets és parlar d’igualtat; parlar des del mateix nivell. Dret i caritat són antagònics. Comença a ser hora de parlar de renda bàsica. De què fem per assegurar un mínim a tothom. El dret a l’existència. Tenim l’obligació social d’afrontar el tema. Encara que sigui per pur egoisme.
Encara que sigui pel fet que el que passa a altres avui ens pot passar a nosaltres demà. Cal que avancem cap a un constitucionalisme que incorpori la vida material i les necessitats bàsiques com a béns comuns indiscutibles.
La situació està agafant perfils dramàtics. Des del punt de vista polític, sembla clar que Alemanya ha pres la direcció de la Unió Europea, amb tot el suport dels holandesos i els nòrdics. El missatge és clar. No estan disposats a redistribuir riquesa més enllà de les seves fronteres. I la forma en què actuen, parlen i manen demostra que ja s’han perdut les formes. No hi ha sobirania que valgui. Sembla clar que estan disposats a deixar caure Grècia, i ho fan sabent que el fet té conseqüències, però també que d’aquestes coses se n’aprèn. Els parlamentaris grecs van aprovar el pla de rescat diumenge a la nit, mentre cremava Atenes, com si tinguessin una pistola a la templa. I ara se’ls demanen noves exigències. Mentrestant, Der Spiegel donava a conèixer dimarts que el nombre de suïcidis a Grècia s’ha doblat en els dos darrers anys (www.
spiegel.de/international/europe/0,1518,814571,00.html), mentre creix el nombre de pobres entre les classes mitjanes.
La lògica alemanya i dels seus aliats es fonamenta en la idea que ja n’hi ha prou de gent que visqui de les subvencions, de les transferències, de la solidaritat dels que penquen i s’esforcen. I aquesta lògica s’ha anat estenent entre les forces conservadores de tots els països, i també entre les nostres elits dirigents. L’episodi de la renda mínima d’inserció, que va denunciar el Síndic de Greuges dilluns passat, n’és una clara demostració. A França, fa uns mesos Le Figaro publicava a primera pàgina la imatge d’un home jove dormint en una hamaca feta amb la bandera francesa, i a tota plana afirmava: “La França dels assistits”. Les víctimes del nou ordre social, paradoxalment, són presentats com els gran beneficiaris. I precisament els més emprenyats són aquells que són massa pobres per sortir-se’n però tenen una mica massa d’euros per poder rebre ajudes. Hem de canviar moltes coses que no funcionen. S’han de millorar els mecanismes de gestió. S’ha d’evitar que les ajudes només vagin a les velles generacions. Però atenció a estigmatitzar aquesta creixent massa de gent que anem condemnant a l’exclusió i al menyspreu. Hauríem d’anar amb compte amb els efectes perversos de l’estratègia alemanya en el nostre entorn
més proper.
Les mesures aprovades pel Govern van més en la línia d’abaratir el treball ja existent que d’aconseguir generar ocupació. Molta gent opina que hi ha dues grans vies per generar ocupació. Una és la que sembla seguir el Govern espanyol, i a rebuf, el Govern català. Es tracta de portar a terme un seguit de mesures fiscals que provin d’aconseguir que els empleadors incorporin nous empleats. L’altre seria la que comporta una intervenció molt més directa dels poders públics. La via escollida no acaba de distingir entre sectors econòmics, i per tant el que pot anar bé en un àmbit sectorial pot no ser útil en un altre. I per altra banda, no acaba d’assenyalar on es prioritza la creació de nous llocs de treball. No és ben bé el mateix que el nou lloc de treball sigui en un fast food o en un nou casino, que sigui en un centre de recerca o en una empresa de software. Per altra banda, si s’incentiva molt la contractació de joves, això pot generar pressions per treure’s de sobre els més grans de 40 anys, que habitualment tenen sous molt més alts. I de fet, com sabem, les mesures aprovades també ho faciliten. Per altra banda, el problema que tenim és tremendament urgent i el que s’ha proposat no té per què tenir, en el millor dels casos, efectes immediats. Una empresa pot decidir contractar a final d’any, quan vegi més clar com aniran les coses, i pel final d’any falten molts mesos.
L’altra via és la que aplica Obama als Estats Units després del fracàs de les mesures estrictament fiscals. Manté en part les desgravacions i els incentius, però ha aconseguit aprovar centenars de milions de dòlars per mantenir professors, modernitzar escoles, refer carreteres, vies i estacions de tren… Un nou New Deal que implica tornar a la feina milers de treballadors de la construcció. I així aconsegueix crear llocs de treball immediatament, i no quan altres ho decideixin. Moltes són obres petites, de gran intensitat de treball i controlades per una agència dedicada al tema, que contacta amb entitats locals, amb serveis d’ocupació i amb entitats de la societat civil que s’hi dediquen. Cal imaginació. Cal repensar coses, no podem seguir veient com es deterioren les condicions de treball dels que treballen i augmenta sense parar l’exèrcit dels aturats.
Cada cop són més les evidències que demostren la gran significació de l’educació de 0 a 6 anys, i en especial els primers tres anys, per a l’activació i desenvolupament futur de la persona. Una persona de la rellevància mundial del professor de la UPF Gosta Esping Andersen ha publicat nombrosos estudis en què demostra les enormes conseqüències que té per a una comunitat, per a un país, el fet que els infants gaudeixin de l’atenció i els impulsos necessaris per assolir les bases que li permetran ser una persona formada i capaç d’afrontar els reptes cada cop més exigents d’una societat com aquella en què estem entrant. Els estudis d’Esping Andersen i els informes PISA ens parlen de la gran importància de la família en els processos formatius dels nens i nenes. Anteriorment, l’informe Coleman, als Estats Units, havia demostrat de manera contundent el mateix, la significació de la família i l’entorn en l’educació, per sobre del que representava el fet d’anar a una o altra escola. Recordo encara la frase de Bertrand Russell en la seva autobiografia, quan deia que “als 9 anys vaig interrompre la meva educació per anar a l’escola”. Tenir només quatre mesos de permís maternal, no disposar d’escoles infantils de qualitat, haver de deixar l’infant amb els avis o amb una mainadera, acaba tenint impactes molt rellevants en les oportunitats vitals dels afectats. Recordem que Catalunya té nivells d’educació d’adults terriblement deficients, una assignatura encara no superada en els anys de democràcia.
Tot plegat té sentit recordar-ho quan el ministre Wert s’estrenava dient que la fase de 0 a 3 anys no era una fase pròpiament educativa sinó de conciliació, i també té a veure amb el que va declarar fa poc la consellera Rigau, en dir que “les retallades a Ensenyament afecten només els serveis no essencials, com ara les llars d’infants”. Crec que en moments com els actuals podríem dir que és normal haver d’establir prioritats, però també caldria decidir aquestes prioritats amb una mica de seny. Si entenem que l’educació obligatòria és de 6 a 16 anys, i estem reclamant fer l’esforç d’assegurar l’educació infantil, entenent-la com a imprescindible, caldria replantejar ingressos i despeses en educació, incorporant-hi també la despesa universitària.
Aquests darrers dies hem pogut observar diversos fets que apunten que fins i tot els polítics conservadors detecten una creixent sensibilitat contra el sistema capitalista i els seus efectes socials i vitals. I això passa aquí i en molts altres llocs. Només cal anar seguint la campanya dels republicans als Estats Units i es pot veure que els candidats Romney, Gringrich i el ja descavalcat Perry busquen combinar missatges anti-Obama per ser “socialista com els europeus” amb una notable retòrica anticorporacions. I ho fan distingint els “que de veritat creuen en el mercat dels que només busquen avantatges financers, trencant famílies, arruïnant ciutats i generant milers d’aturats” (Gringrich). O, com deia Perry, distingint el “venture capitalism” (els emprenedors que prenen riscos) del “vulture capitalism” (el dels voltors que només s’aprofiten de la carronya). El cert és que, segons l’enquesta del prestigiós centre Pew, el 77% dels americans deien el desembre del 2011 que “hi ha massa poder en les mans de molts pocs rics i corporacions” i la cosa pujava al 83% si escoltàvem el que deien els joves de menys de 29 anys. I un notable 49% d’aquests joves veien amb simpatia el socialisme, molt per sobre del 31% de la població en general.
En aquestes contrades, la forta i influent tradició socialdemòcrata ens ha fet creure al llarg de molts anys que el capitalisme podia tenir un rostre humà si se’l compensava amb polítiques redistributives basades en sistemes fiscals progressius. La cosa ara s’ha complicat. Si no pots mantenir la redistribució per manca d’ingressos fiscals, creix el conflicte i la desigualtat que genera un capitalisme estructuralment pensat per a la competició i no per a la solidaritat. I els gestors socialdemòcrates del capitalisme ho tenen més complicat. I han de preguntar-se com encaixen els seus principis en el nou escenari. El neoliberal De Guindos, per exemple, ha entès millor la situació que Zapatero i Salgado, limitant el sou dels executius d’entitats financeres que han gaudit d’ajudes públiques. En aquest context, res fa suposar que la victòria de Rubalcaba (o el que hauria representat Chacón), serveixi per canviar discurs. Sobretot quan la resposta al capitalisme ja no pot ser l’estatalisme pur i dur, i quan la fórmula socialdemòcrata ha quedat tocada de mort.
El nou ministre del ram, Jose Ignacio Wert, s’ha destapat amb un conjunt notable d’afirmacions i propostes. Entre elles, que els principis inspiradors del model Bolonya (o Espai Europeu d’Educació Superior) no acabaven d’encaixar “amb la nostra tradició (sic) universitària”. No sabem què deu voler dir això, però no fa esperar res de bo, després d’anys d’implantació complicada del model, i just quan la manca de recursos posa en qüestió la perspectiva més activa i personalitzada que es pretenia impulsar. Mentrestant, a Catalunya seguim immersos en una situació complicada. El Govern va decidir traslladar la gestió de la manca de recursos i les retallades que se’n deriven a les mateixes universitats. Diners que, d’altra banda, havien estat previstos i acordats entre Govern i universitats en anys anteriors.
És obvi que el mapa universitari català i la distribució de recursos, titulacions, departaments i personal no és gaire racional i que cal eliminar solapaments, generar aliances i fins i tot fusions, però crec que en aquest terreny la determinació del Govern hauria de ser clau, pactant-ho amb l’ACUP, que representa bona part de les universitats catalanes. No s’ha emprès aquest camí. Es trasllada el problema als equips i òrgans de govern de cada universitat. I la batalla interna comença, sobretot si, com és evident, no és acceptable una rebaixa lineal quan les diferències de recursos entre titulacions i departaments és molt clara. Les tensions als campus augmenten, i els equips de govern trontollen. La cirereta final la posa el Consell Social de la UAB demanant que s’intervingui la gestió de les despeses. Com està passant arreu, es confon fer front a la nova època, centralitzant i jerarquitzant les decisions, però només en l’àmbit del control de despesa. La UE als estats, els estats a les regions i municipis, les regions a les universitats… Tothom perd autonomia i sobirania. I a partir d’aquí es perd també el sentit de corresponsabilitat per sortir-ne. Com més controlem, intervinguem i restringim l’autonomia, menys implicació i col·laboració obtindrem. Cal més capacitat de govern i de prendre decisions, més capacitat de generar aliances, i menys autoritarisme intervencionista i jeràrquic.
