Sense futur ni esperança? No tant...

Jordi Borja

Com pot ser que augmentin les desigualtats en perjudici d'àmplies majories de les classes mitjanes i populars i unes minories acumulin privilegis i riqueses i malgrat això els ultraconservadors guanyin eleccions o esperin guanyar-les, si no ara potser molt aviat? N'hi ha prou amb citar Estats Units, Regne Unit, França, Espanya, Holanda i països d'Europa central (Àustria, Hongria, Polònia, etc.). Fins i tot a Alemanya, l'hegemonia conservadora governa però creix l'extrema dreta i les esquerres baixen. A Itàlia, l'esquerra s'ha fet neoliberal amb Renzi (una versió meridional de Blair) i els moviments dretans es reactiven: la Lega (molt similar al lepenisme francès), una part important de les 5 Stelle i el seu líder Beppe Grillo s'identifiquen amb Trump i l'alcaldessa de Roma és de perfil berlusconià. Però vegem primer alguns casos que indiquen, com en les monedes, que hi ha cara i creu. Com passa als Estats Units, França i Espanya.

Trump ha guanyat però Hillary és un cas de fenomen antipopular. Potser el panorama polític no és tan negre com sembla. Probablement Sanders, una esquerra socialdemòcrata, hagués guanyat segons les enquestes. Hillary apareix com a antipàtica, elitista i militarista, vinculada al món dels multimilionaris i a l'oligarquia política de Washington, sospitosa de corrupció. Quan no hi ha esperança i no es percep un futur millor, els sectors populars es refugien en el passat, en la identitat i en el conservacionisme. El problema no està en la societat sinó en la seva representació política.

A França es temia una possible victòria de Marine Le Pen, l'extrema dreta i ultranacionalista. L'alternativa que apareix ara guanyadora és Fillon, un conservador tradicional, classista i que només ha evolucionat per identificar-se amb el neoliberalisme més dogmàtic. El Món el defineix com "dreta thatcheriana". La societat francesa s'identifica només amb aquests dos perfils? La cultura republicana està arrelada al teixit social però els valors de "liberté, égalité et fraternité" han estat de facto arraconats per la presidència catastròfica d'Hollande i la resta de les esquerres estan fragmentades i de perfil baix. No obstant això, un bloc que reunís totes les esquerres, socialistes inclosos, com el "programa comú" que va liderar Mitterrand, podria ser una alternativa real. Falta lideratge? Podria haver-ho, per exemple Montebourg, socialista marginal, jacobí, productivista però conscient de la sostenibilitat, i profundament republicà. Estil Borrell i més simpàtic que Martine Aubry.

Caminar per l'Espanya política és anar mol malament. És repetir un govern PP amb Rajoy i la seva tropa de funcionaris dels aparells centralistes, aferrats a les normes i els procediments pervertits de tres dècades de burocràcia conservadora i desconeixedora de les realitats concretes i diverses, polítiques, socials i culturals. Com va dir Cortázar "res s'ha perdut si assumim que tot s'ha perdut". Els socialistes, per por uns i per inclinació a les seves canongies altres, van perdre una gran oportunitat fa un any, en les eleccions de desembre. Un Govern progressista, amb el PSOE i Units Podem amb suports de les minories nacionalistes podria haver donat una resposta positiva als nous reptes de la nostra època i reformar el que s'ha deformat especialment en els últims 20 anys: les desigualtats, la sostenibilitat, l'austeritat per a les majories socials, la reforma laboral, la legislació mordassa, etc. I es podria fer el que no es va fer en la transició, superar els llasts del franquisme. Es precisa la segona transició, o més exacte: democratitzar la democràcia naixent i limitada. Com la judicatura, el control públic del sistema financer, la recuperació de la memòria històrica, el reconeixement específic de les nacions de l'Estat espanyol, un sistema electoral just, la participació efectiva i no limitada a les eleccions.

Estem en una època de canvi, de crisi i d'oportunitats. La història pot accelerar-se. En els anys 30 després de la crisi del 1929, els alts nivells de desocupació, la irrupció del feixisme i el nazisme, la violència entre les classes socials però també entre els sindicats i els partits d'esquerra, els comunistes cridaven als socialistes "socialfeixistes ". No obstant això en aquella dècada van sorgir el New Deal als Estats Units, les polítiques productives (keynesianes) i no d'austeritat, l'inici del Welfare State al Regne Unit i la participació dels laboristes al govern, els fronts populars en aliances que unien socialistes i comunistes (a França i Espanya). En un món que en part ja era globalitzat els problemes podien ser similars, les respostes van ser dispars i contradictòries. També és cert que aquest període va culminar amb la guerra. Ara la guerra ja la tenim però es practica principalment fora d'Amèrica i d'Europa per part d'Occident. No es tracta d'evitar la guerra sinó acabar-la i promoure formes més pacífiques i productives que fabricar i consumir armes.