Jordi Borja

Gregori López Raimundo va ser detingut el 1976. Franco havia mort, la dictadura encara era present i el futur incert. Els caps de la policia de Barcelona el qualifiquen de membre destacat del PCE. Ell es presenta com president del PSUC. El policia diu que el PSUC és un grill i el PCE és la toronja. López Raimundo corregeix: son dues toronges, s’assemblen molt però son dues toronges. El PSUC era resultat de la confluència de 4 partits d’esquerres,  l’Unió Socialista de Catalunya (USC), la Federació catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya (PCC) i el Partit Proletari Català (PPC). USC era socialdemòcrata i catalanista i el 70% dels membres. Els altres tres tenien escassa influència en la política catalana. El PSOE català era més aviat esquerrà i distant del catalanisme. El PPC era catalanista, independentista i solament arrelat en el CADCI. El PCC superava el sectarisme anterior de la Internacional Comunista i necessitava al·liarse i fusionar-se per tenir una presència qualificada. Sectors d’orientació comunista, com el POUM, fusió del Bloc Obrer i Camperol de Maurin, procedent de la CNT, i Esquerra Comunista de Nin, propers al trotskisme, es van mantenir al marge. El nou partit va optar per la definició socialista però va evolucionar cap el comunisme. Inclòs el secretari general, Joan Comorera, que provenia de l’Unió Socialista. Comorera va aconseguir que el PSUC fos admès com membre de la Internacional Comunista en tant que partit de la nació catalana. La nació és el poble, no l’Estat. El PSUC en sentit estricte és va mantenir fins els anys 80. La crisi iniciada el 1981 va donar lloc a un procés fragmentador. Però va ser un partit que va arrelar en el curs de la guerra i sobretot en la lluita antifranquista. Va ser partit catalanista, d’esquerres i eix vertebrador principal de la resistència. Amb una base social treballadora, amb importants sectors de professionals i de la cultura va saber integrar més endavant els cristians pel socialisme, el feminisme, l’ecologisme i els altres moviments socials amb vocació de radicalisme democràtic i de transformació socio-econòmica.

Un cop acabada la dictadura van emergir nous partits. El PSC no va apareixer com un grill de la toronja PSOE. Va ser resultat d’una confluència tant o més heterogènea i complicada que la del PSUC. El PSC va neíxer primer de Convergència Socialista, relativament esquerrana i catalanista, no independentista, resultat de la fusió del Moviment Socialista de Catalunya, d’ideologia més marxista i filoobrerista que USC (una part dels quals van deixar el PSUC per anar al MSC) i del desaparegut FOC (Front Obrer de Catalunya), de tradició esquerrana, sindicalista i molt poc catalanista. El PSC es va fusionar amb el PSC Reagrupament, catalanista, socialdemòcrata i anticomunista. S’hi van afegir col·lectius originaris del POUM i sectors diversos del sindicalisme cenetista, del cristianisme i dels autogestionaris. El nou PSC  es va fusionar amb la reaparició de la Federació catalana del PSOE (molt més feble però amb label PSOE). El nou PSC es va establir un pacte amb el PSOE formalment entre iguals. En el marc estatal i internacional elaborarien la política conjuntament i a Catalunya el PSC seria totalment autònom. EL PSC va hegemonitzar les esquerres catalanes, en l'àmbit electoral i institucional, des de la transició fins la primera dècada del segle actual. I va ocupar un espai social i polític molt ampli, des de les classes treballadores i populars fins sectors professionals i de la cultura i fins i tot una part de l'empresariat. Esquerra Republicana dels anys 30 va ser un precedent de confluències d’esquerres. Va governar tot el període republicà (1931-39. A la seva base hi havia més classes mitges, empleats i camperols que obrers, i els seus lideratges eren principalment professionals. La seva heterogeneïtat era encara més complexa: ultranacionalisme i independentisme, republicanisme universalista, lliberals i estatitzadors, legalistes i revolucionaris, empresaris i cenetistes. Un garbuix però que va governar tot el període republicà (1931-39).

Què es pot deduir d’aquestes experiències? Un partit o moviment hegemònic ha de ser inevitablement plural, divers, amb contradiccions en alguns casos, amb capacitat de diàleg intern i pactisme amb la societat. Les esquerres inclouen classes treballadores i populars, i també sectors mitjos, conflueixen cultures i organitzacions diverses. ERC primer, el PSUC després i més tard el PSC han sigut hegemònics precisament per la seva heterogeneïtat sempre que tinguin uns objectius prioritaris compartits.

Les  esquerres catalanes per ser protagonistes de la política catalana no poden tenir cap dependència respecte els partits els partits espanyols i si participen en el govern de l’Estat es deuen a Catalunya. No es pot tenir lideratge polític a Catalunya si no s’és plenament independent dels governs i del partits d’àmbit estatal. El PSC era, i és, formalment independent, però ha viscut sempre sotmès al PSOE. A Catalunya el PSC va expressar intermitentment el caràcter nacional de Catalunya i va defensar la consulta o referèndum. Però el PSOE els va imposar sempre  que rectifiquessin. El PSC s’ha trobat en una excepcional mobilització a Catalunya que ja dura des de 2011 i excepte breus moments ha estat sempre a remolc d’un PSOE, o una dirigència, de ranci espanyolisme. I a Catalunya s’ha trobat en companyia i al costat de la dreta pura i dura, el PP i Ciutadans, respecte a la relació amb l’Estat. Partit sotmès, partit marginal, així són les coses a Catalunya. El sistema de partits a Espanya és una cosa, a Catalunya (i a Euzkadi, i ara també a Galícia i el País Valencià) és una altra.

En aquests darrers anys han aparegut a Catalunya, i a la resta de l’Estat espanyol, nous actors polítics (Podemos, Mareas, Barcelona en Comú, etc) i altres que s’han revitalitzat (nacionalismes esquerrans, Esquerra Unida, Compromís, Iniciativa, etc).  A Catalunya s’han donat tres fenòmens que es poden considerar un avenç que pot ser capdavanter. Primer, el teixit heterogeni de moviments socials complementaris  i que  va donar lloc a un moviment polític, En comú, centrat a Barcelona, amb una líder excepcional, Ada Colau, que va guanyar l’alcaldía i va irradiar a Catalunya. Segon, una part significativa del catalanisme radical, independentista i anticapitalista, com Procés Constituent i col·lectius propers a la CUP, van optar per inserir-se en un bloc polític-electoral que integrés independentisme i dret a decidir o consulta amb propostes socials avançades. Tercer, Iniciativa i EUiA  van recuperar les arrels del PSUC, la mobilització social, el dret d’autodeterminació i la vocació unitària de les esquerres. L’inici de la confluència es va iniciar per les bases d’uns i altres a partir de les campanyes electorals, principalment a Barcelona i s’ha estès irregularment per Catalunya. Els processos confluents han estat propis de Catalunya, sense cap dependència respecte a partits d’àmbit estatal.

Al mateix temps apareix Podemos. A Catalunya inicialment va  tenir vots (eleccions europees, 2014, 118.000 vots, quasi un 5%, però ICV-EUiA va obtenir més del 10%) sense tenir presència organitzativa ni líderatges o portaveus. Però a les eleccions següents (municipals, Parlament, generals) van integrar-se a les candidatures En Comú, ICV-EUiA, etc i van aparèixer podemites electes sorgits del cercles i dels contactes amb la cúpula de Podemos. Ara existeixen cercles de Podem a Catalunya, recents i hetoregenis, autònoms formalment però la seva força es deriva de la seva vinculació amb la direcció de Podemos. Es podran integrar en el procés de confluència que s’ha iniciat fa uns mesos?  La confluència suposa que gradualment les organitzacions s’hauran fusionat per convertir-se en una força diversa però integradora, amb especificitats però amb cohesió política, amb una línia pròpia i que no dependrà en cap cas d’un partit estatal. Els nous dirigents de Podem a Catalunya fan declaracions que indiquen una vocació hegemònica en lloc de facilitar el consens. És començar malament, promoure la competitivitat tribal en lloc de la integració i la cohesió.  Tothom sortiria perdent, i sobretot Podem.Tots els indicis ens diuen que els vots i els militants de En Comú i ICV/EUiA son superiors a Podem i també els líders consolidats (Ada Colau, Xavier Domènech, Ernest Urtasun, etc) tenen molt més reconeixement. I fora una error enorme que la confluència fos percebuda com una delegació o organització subordinada a Podemos.

Podem és i ha de ser una part important de la confluència, però cap de les organitzacions confluents ha de pretendre liderar-la, i menys a priori. La nova organització ha de ser i ha d'aparèixer com catalana, que no depèn de cap força exterior, que té vocació d’autogovern i vol pactar les relacions en igualtat amb l’Estat espanyol. Catalunya, i per tant la confluència, necessita aliats a l’Estat espanyol i Podemos ho és i ho ha demostrat. Per la seva part Podemos sap molt bé, com ho sap el PSOE, però sembla que ho hagi oblidat, que les esquerres actualment no poden guanyar eleccions a Espanya sense els vots de Catalunya. Les aliances i las iniciatives conjuntes poden fer-se entre iguals, entre Podemos i la confluència. Un Podem fora de la confluència ens farà a tots plegats menys forts, i també afeblirà molt a Podemos.