La política abstracta i els ciutadans concrets

La democràcia periòdicament es confronta amb els marcs polítics i jurídics (de Thomas Paine i la cultura política republicana)

La política oficial es el joc dels partits polítics, les eleccions i posicionar-se en les institucions. Els ciutadans, la gran majoria, n’estan fora. No els interessa o  menyspreen l’anomenada classe política.

Hi ha corrupció –i encara més corrupteles– en la vida política oficial, però com en tot. Ni més ni menys, segurament. És molt probable que la corrupció pública sigui menor que en les activitats econòmiques i encara menys important que en les financeres. En la vida privada les corrupteles són encara més generalitzades. El problema principal dels partits no és la corrupció, és l’absència de presència en la vida social.

La democràcia no és un marc rígid, és un procés permanent per aplicar els drets de cada moment històric. A Madrid i d’altres ciutats d’Espanya hi ha moviments radicals antidemocràtics, com també en altres països europeus. No només Vox o sectors del PP i Cs. Hi ha nombroses entitats o grups informals d’amplis sectors. No només de gent de nivell alt o mig.

La política abstracta i els ciutadans concrets

També comença a aparèixer entre la plebe un feixisme de baixa intensitat com va passar als anys 20 i 30 del segle XX. Espanya té una cultura política democràtica feble. En els aparells de l’Estat hi ha sectors postfranquistes, especialment en les cúpules de la Judicatura, les Forces Armades, mitjans de comunicació, etc. I també les forces quasi invisibles de les cúpules de les administracions públiques i econòmiques que condicionen les institucions representatives. A diferència de l’Estat espanyol, els països de sòlida cultura política democràtica europea com França, Regne Unit, Alemanya o els nòrdics tenen més mecanismes per aplicar polítiques innovadores, elaborar normes o convocar referèndums. I fomentar drets, per exemple a l’habitatge digne.

He estat aquest estiu a Madrid en una Residència Universitària –per cert molt còmoda i amable– a la zona "de Serrano, de gente bien". Uns amics m’han dit: "encara sort que en el carrer no et coneixen; si sabessin que ets un comunista, com a mínim t’insultarien". Es veu la ràbia de la gent cridant al carrer contra el Govern espanyol, i si aparegués un dirigent d’Unidas Podemos el podrien linxar. Es mobilitzen contra les mesures pel virus que encara ens impacta i les forces policials permeten concentracions compactes en uns pocs carrers.

Almenys per ara els barris populars són més civilitzats. Però la imatge que queda és la de les manifestacions al carrer amb crits histèrics de nacionalisme ultra del pitjor

passat i la violència contra els republicans, la gent d’esquerres o simplement ciutadans cívics. On són els partits polítics democràtics i d’esquerres? Evidentment en les institucions polítiques. Però al carrer no hi són els partits esquerrans,  progressistes, que volen reduir les desigualtats, millorar la qualitat de vida i prioritzar la justícia amb les persones més necessitades. Vol dir que cal la pressió social,  articular les xarxes d’organitzacions i moviments sensibles, però sobretot la participació dels partits polítics que influiran no només en els altres partits, sinó també en les administracions públiques, els ajuntaments, les entitats culturals i sindicals, les associacions ciutadanes i professionals, etc. Aquesta mobilització política i cívica té incidència en els àmbits polítics en general, els aparells de l’Estat i especialment en la judicatura i les forces econòmiques i els mitjans de comunicació. Encara que no siguin favorables.

La política abstracta i els ciutadans concrets

Els partits d’esquerres amb presència en les institucions tenen poca presència en els territoris. El Partit Socialista té una presència territorial gràcies a la seva forta representació municipal, sigui al govern o a l’oposició. Però té poca o nul·la iniciativa i capacitat de mobilització per temes d’amplitud general, siguin grans temes econòmics i socials –pensions, educació, salari bàsic per tothom i salari mínim just, accés a l’habitatge, sanitat, etc.– o temes culturals o polítics –identitats culturals, sistema electoral més igualitari, instruments de participació política i de rendiment de comptes, etc. Unidas Podemos en teoria és un partit de mobilització social. A la pràctica s’ha tancat en les institucions –Congrés, comunitats, ajuntaments. Ha integrat diversos partits, però en molts casos s’han desvinculat o s’han gairebé difós.

No tenen quadres, no tenen cohesió social ni sabem amb claredat quin és el seu programa i objectius. Influeix molt poc en el Govern espanyol, tot i les bones intencions, i se’ls acusa des de la dreta que són comunistes. Però ni els socialistes són socialistes ni els d’UP són comunistes.

El cas especial és el de Catalunya i els partits independentistes. Hi ha partits –Junts, PDeCAT, ERC, CUP– amb capacitat mobilitzadora, encara que a remolc de les  organitzacions socio-culturals –Assemblea Nacional, Òmnium Cultural i altres amb molta menor influència. També cal comptar els centenars d’ajuntaments i entitats
de tota mena. I organitzacions diverses generades per l’independentisme.

Les grans mobilitzacions de tant en tant arriben a un milió de persones i el referèndum de l’1-O, tot i no ser legal i ser reprimit, va aplegar 2.300.000 persones. L’independentisme és actiu i totes les enquestes el situen entre el 40 i el 50 %. Només un inconvenient: no té una sortida clara que el permeti avançar. Va adquirir un gran capital polític ciutadà l’1 d’octubre que va ser un fracàs estrepitós del Govern espanyol del PP i de les forces policials. Però després les forces independentistes no van saber què fer. Deien que proclamaven la independència, però ho feien quasi d’amagat. Uns marxaven a l’estranger, altres esperaven a casa que els detinguessin. Cal dir que era una gent honesta, valenta i... sense sentit polític. I ara, no tenen altre camí que, poc a poc, anar en darrera.

Segurament en el futur ho faran millor. Almenys tenen un objectiu, potser en lloc d’independència poden construir una escala que arribi a la meitat. Veurem. Mentre les esquerres no independentistes de moment estan instal·lades en les institucions polítiques. Són observadors, que, per cert, tampoc amb un paper gaire brillant.