La pensió dels expresidents
Continua la picabaralla, tan demagògica, sobre els polítics i els seus sous, a base de barrejar conceptes, com sempre. Podem discutir si les pensions dels expresidents del Govern espanyol són altes o baixes. O si aquestes figures polítiques poden acumular o no fonts d’ingressos milionaris suplementaris. Això és una cosa, però una altra de molt diferent és qüestionar directament que aquestes figures institucionals, purament representatives, hagin de cobrar. O que hagin de cobrar de manera més o menys paral·lela al que cobraria un treballador de la construcció. És a dir, que si han estat presidents només quatre anys, o set o vuit, no pot ser que cobrin el que cobren quan ara mateix s’està discutint, precisament, l’augment de l’edat de jubilació. Un expresident de l’Estat o un expresident de la Generalitat són figures institucionals que, encara que ja no exerceixin, a la pràctica continuen treballant, ja que la dignitat de la institució que han representat els acompanya sempre vagin on vagin. Cal exigir-los el màxim, igual que a tots els polítics. Cal castigar-los si ho fan malament. Però cal respectar les institucions, encara que sigui formalment. És bàsic, només cal observar què fan als Estats Units amb els expresidents: són l’expressió viva de l’Estat i fins i tot són requerits per fer feines extraordinàries, mani qui mani en aquell moment i sigui o no sigui del seu mateix color polític. Els diners pagats de pensió als expresidents són dels més ben emprats per la hisenda pública. El que sembla car acaba sent barat sempre que aquests expresidents responguin amb la dignitat que correspon a la seva categoria. I això (veient el comportament de José María Aznar, amb les seves contínues declaracions de caire partidista) de vegades no està gens clar. Però això ja seria matèria d’una altra història.
