Després de veure el documental de TV3 Monarquia o república?, cal dir que no n’hi havia per a tant. En primer lloc, per la realització. En comptes de plantejar un debat a fons actual (tot i que el programa ja tenia dos anys i uns quants dels protagonistes ja eren morts) es va tornar a oferir un repàs de la Transició espanyola, amb imatges i informacions més que conegudes. L’important no és per què hi ha monarquia a Espanya. Ens ho sabem de memòria. I tot i la veu clara de Carrillo explicant-nos un cop més que hi havia el que hi havia (és a dir, poques masses de gent al carrer demanant la ruptura), la sensació de repetició expositiva va ser feixuga. En segon lloc, la qüestió de fons. El programa es va limitar a passar opinions i
comparar-les.
Una cosa és voler ser neutral i una altra no mostrar el teu material d’una manera més o menys endreçada. Per exemple, la manca d’aprofundiment en l’anàlisi de discriminar entre el que és el sentiment antimonàrquic i el sentiment antiespanyol, que es plasma protestant contra el rei com a cap d’Estat (igual que es faria evident contra un suposat president de la República). És el que va passar amb els xiulets de la famosa final de copa de Mestalla entre el Barça i l’Athletic i el que tornarà a passar d’aquí quatre dies, quan es torni a repetir, probablement al mateix lloc.
Un altre exemple de poc aprofundiment és que, per por de faltar a la neutralitat no es treballi la qüestió des de punts de vista una mica diferents. Fixem-nos-hi: es continua incidint en el pecat d’origen del rei com a base per a un canvi de règim. Entesos, ens van obligar a votar la Constitució espanyola incloent-hi la monarquia, sense més opció. Però ara és ara. I un suposat canvi de règim caldria plantejar-lo a partir de l’assumpció de l’esmentat pecat original. Això sí, sense la pressió i la incertesa d’aquells moments, ja és l’hora de revisar a manera de reforma constitucional si es vol agrair a Joan Carles els serveis prestats. Quan es produeixi el fet successori serà el moment ideal (molt més perquè, sigui quan sigui, la majoria de la població ja no es trobarà entre els votants inicials de la Constitució).
Per la resta, les intervencions, en general, van ser entretingudes tot i que no es va dir gaire res de nou. Va sobtar veure algú tan intel·ligent com Aleix Vidal-Quadras parlant contra una possible república tot utilitzant el record de les anteriors com a simple argument. Com si fos el mateix, com si els condicionants històrics no haguessin canviat. També va sobtar el llenguatge rotund d’Iñaki Anasagasti. Sentir algú titllant de “gentuza” els procuradors franquistes presents el dia de l’exaltació de Joan Carles com a cap d’Estat i de “basura” l’entramat legal de la successió franquista és, com a mínim, nou. Com a espectacle televisiu és una oferta molt més forta que no pas les imatges, per exemple, de les protestes gironines contra Joan Carles amb crema de fotografies reials inclosa.
En qualsevol cas, tal com també va afirmar Anasagasti, el simple fet d’elaborar un programa com aquest ja és mostra de salut social i política. I amb això ens quedem.
Per cert, posats a buscar neutralitat, el programa hauria pogut anar a Andorra i fer-hi una enquesta: què se sent quan no es té rei ni president, sinó una mena de fifty-fifty?
Aquests dies ens hem assabentat (via Idescat) que Catalunya, per primer cop en 70 anys, ha perdut població globalment. O sigui, que som menys. Ja érem pocs, doncs ara encara menys. Després de la famosa campanya del Som sis milions, aquests darrers anys havíem passat de llarg els set. És ben curiosa, aquesta mania de considerar els augments com positius i les disminucions, negatives. En el cas de la població no sempre és així. O, de vegades, per a determinats temes, ho és i per a d’altres, no. ¿Cal recordar l’esforç inhumà i titànic de la Xina comunista (emprem aquest adjectiu gairebé nostàlgicament per diferenciar-la de la Xina actual, que no sé ben bé què és) per tal que les famílies tinguessin només un fill? També és cert que països petits com ara Catalunya, històricament, han trobat sovint la salvació, la supervivència, en l’augment demogràfic. La decadència de Catalunya com a país, primer dins de la corona d’Aragó i després integrat en la corona d’Espanya, va venir directament derivada de la gran inferioritat numèrica respecte del poderós veí castellà.
Però avui en dia, evidentment, la cosa ha canviat. Els exèrcits, sense anar més lluny, cada vegada són més reduïts perquè no cal tanta gent per fer un mal semblant. Ara mateix, Obama ha plantejat per primer cop una reducció dels efectius militars dels Estats Units, i no sembla que els adversaris republicans hagin saltat a mossegar-li la jugular. Com tantes coses, doncs, el benefici o el perjudici de la quantitat depèn del lloc i del moment.
Un exemple que ens interessa molt a nosaltres, catalans, és el referit a la qüestió lingüística. En aquest afer, no és tan important que Catalunya tingui més o menys habitants, sinó que mantingui la ràtio d’habitants catalanoparlants. Aquí sí que la demografia és fonamental. Els sociolingüistes ho tenen estudiat per totes bandes. I en aquest cas tant és que hi hagi independència o no pel mig. L’únic que importa és el tant per cent d’habitants disposats a parlar la llengua i a usar-la en plenitud de condicions. Quan cau per sota d’un 20% la cosa comença a ser irrecuperable si no hi ha una circumstància externa fortíssima que ho impedeixi. D’aquí que la llengua nacional d’Irlanda, per més oficialitat que tingui, per més que sigui llengua d’un país independent, no aixeca el cap. I desapareixerà en un futur no gaire llunyà. Per què? Perquè la gent no la utilitza. No cal anar tan lluny, a Andorra aviat passarà igual amb el català. El mateix principat de les valls de l’escapada exposava en una enquesta lingüística recent que els portuguesos andorrans, la primera minoria del país, preferien el castellà com a segona llengua que no pas el català. El català no qualla entre els nous andorrans, és ja franca minoria i d’aquí dos dies entrarà en fase marginal. La quantitat de parlants hi és determinant. En llengua, doncs, la demografia sí que compta, i molt, perquè en èpoques dolentes (com ara Catalunya sota el franquisme), ser dominat qualitativament però no pas quantitativament assegura la supervivència fins que les coses millorin.
En qualsevol cas, no ens espantem. Finalment, el descens de població d’aquest 2011 ha estat només de 1.802 persones. Caben totes en un creuer. Ja tornaran. I si no, en època de crisi, serem més a repartir (el
no-res?).
La racionalització de recursos provocada per la crisi no agrada a tothom. Sempre hi ha algú que sent que es lesionen els seus interessos. Si tens un CAP al costat de casa i et diuen que a partir d’ara hauràs d’anar al CAP d’un altre barri i això implica que t’hi hauràs de traslladar en autobús en comptes d’anar-hi caminant, no t’agrada. A Barcelona, s’estan suprimint línies d’autobús que fan el mateix trajecte que les del metro. En aquest sentit, una de les qüestions que s’han posat sobre la taula aquests darrers dies és la decisió dels Transports Municipals de Barcelona de tancar o rebaixar la presència del metro nocturn. Què es fa aleshores quan hi ha partits de futbol entre setmana que acaben a mitjanit? Parlem, òbviament, de partits del Barça, que arrosseguen milers de persones a la boca del metro.
TMB hi ha posat imaginació. Ha comparat un partit del Barça amb un concert de Bruce Springsteen, per exemple, i ha dit que si els promotors musicals, per tal d’atreure els clients a Montjuïc o on sigui, paguen de la seva butxaca els busos llançadora que tornen els espectadors a la plaça de Catalunya quan s’acaba el concert, que el Barça faci el mateix amb els seus seguidors. O sigui, que afluixi els calés necessaris perquè TMB allargui l’horari de manera excepcional. No veiem pas malament que pagui el Barça. La quantitat, 30.000 euros, no sembla gaire cara.
L’altra solució seria que els partits comencin més aviat. Això, vistes les inversions multimilionàries de les cadenes televisives (que són les que imposen l’horari comercial dels partits) sembla impossible. Molt més quan els clubs estan lligats de peus i mans a causa dels ingressos que se’n deriven. Però tanmateix, l’alcalde Trias ha demanat que les parts interessades s’ho rumiïn. Simplement perquè sembla l’opció més fàcil i lògica: només que els partits avancessin el començament mitja hora, ja n’hi hauria prou. Tan greu seria? Qui estableix que el famós prime time comença a les deu i no pas mitja hora abans? Si parléssim d’un dissabte o d’una vigília de festa, podríem admetre aquests partits a les deu com a oferta estel·lar televisiva. Però un dimecres o un dijous feiners no tenim tan clar que començar a dos quarts de deu impliqui un desastre tan gran d’audiència (i, per tant, de negoci). Som pessimistes, tanmateix, pel que fa a una possible rectificació en aquest sentit. Un cop prenen una decisió és difícil que la canviïn. Hi ha massa milions en joc. I si tota una estructura mundial ha provocat que es juguin partits al matí per tal que es puguin veure a l’Àsia en un horari decent (i així poder vendre’ls), no creiem pas que cedeixin davant aquestes deu o quinze mil persones, més o menys, que es calcula que agafen el metro per tornar a casa després dels partits del Barça entre setmana.
El debat està servit. I a TMB forcen la discussió dient que no és just demanar sacrificis als usuaris generals (augment de preus, supressió de línies, etc.) i després llençar el calés només perquè els seguidors del Barça puguin tornar a casa amb metro. Com que, en el fons, tot el problema està provocat per la voracitat dels drets televisius (dels quals el Barça rep una bona picossada) el més lògic seria, repetim, que el club blaugrana pagués. O si més no, que arribés a un acord amb TMB.
Els plenaris de l’Ajuntament de Barcelona sovint van carregats de proposicions que afecten directament les relacions humanes més bàsiques. La discussió de les ordenances en va ser un exemple. Es va entrar a reglamentar fins la més minúscula de les accions humanes que un ciutadà de Barcelona podia fer al carrer. Com passa sempre, darrere el desplegament administratiu, darrere les discussions més o menys aferrissades i sempre basades en l’interès partidista i de curt termini, subjau la veritat. I la veritat és que, en temps de crisi, no serveix de res compensar la pròpia precarietat (econòmica, fins i tot moral) redactant més i més ordenances. Un bosc sencer d’ordenances no impedeix de veure la impossibilitat –o la dificultat– de fer-les complir. I això, que ho saben els nostres polítics, no significa cap impediment a l’hora d’aprovar-les de la manera més poc efectiva. Es prefereix pensar en un món ideal però inassumible que no pas baixar a la realitat i desenvolupar un seguit de normes menys espectaculars però més realitzables.
Ara mateix, el plenari de l’Ajuntament de Barcelona acaba de rebutjar una proposició d’ICV-EUiA perquè s’eliminin les multes a les persones sense llar. CiU, PSC i UxB s’hi han abstingut, mentre que el PP hi ha votat en contra. El líder ecosocialista, Ricard Gomà, parla de “manca de voluntat política” dels seus adversaris polítics i els acusa de no ser capaços de reconèixer que, en multar els sense sostre, s’està cometent una injustícia. Mentida, s’està cometent una estupidesa.
A veure, com discriminem els que viuen al carrer perquè volen –que n’hi ha– dels que s’hi veuen obligats? I en qualsevol cas, l’ordenança no permet l’existència de gent dormint al carrer. ¿És una solució multar-los? Evidentment que no. No hi ha cara més estúpida que la del policia municipal que es veu obligat a multar un indigent sabent que està fent teatre del bo: aquella multa no es cobrarà mai, a l’indigent no li passarà res per no pagar-la i, això sí, l’estadística municipal s’enorgullirà, al final de l’exercici anual, de l’augment punitiu (i, per tant, de l’augment d’eficàcia) per part de la policia. El ciutadà (el votant) podrà pensar: ja era hora, per fi actuen. I s’estarà equivocant.
Amb la gent que hi ha al carrer s’hi poden fer moltes coses, fins i tot tancar-los a la presó, però no pas –o només– multar-los. En una època com l’actual, amb una mitjana de 18 desnonaments diaris a la província de Barcelona, el que sobta és que no hi hagi més persones fent voltes pel carrer de nits.
No hi ha res més ridícul que una multa que no es pot cobrar. Si vols posar multes, assegura’t abans que no faràs el ridícul. Altrament, sigues més eficaç. De què es tracta? De tenir el carrer net de perdedors? Doncs fes-los desaparèixer, tant si t’impulsa un sentiment sincer d’ajudar-los com si el que vols és, tan sols, evitar la mala imatge. Si no vols tenir personal llençat pel carrer, augmenta la dotació de guàrdies municipals, de furgonetes de l’Ajuntament, etc., els reculls, te’ls emportes i els amagues. I un cop identificats, examina cada cas i resol segons el que sigui. I mentrestant els tens a càrrec dels serveis socials per més que s’hi neguin. Però, ai las, això és complicat i car. I multar és senzill i barat (encara que l’acció sigui gairebé surrealista).
Fa poc s’han publicat les estadístiques sobre el nombre de funcionaris. Extremadura és la comunitat autònoma que en té més, el 29,8% del cens d’habitants que treballen. En segon lloc es troba Castellà i Lleó, amb el 25,7%. Andalusia és la tercera comunitat amb el 24,8%. Després hi trobem Castella-la Manxa, amb el 24,5%, i Madrid (23,1%). Catalunya és la quarta per la cua amb un 19,5% (la que en té menys són les Balears amb un 18,6%).
Dit això, aclarim que, pel que fa a Extremadura, de la crescuda funcionarial només en té la culpa l’estructura administrativa creada per l’Estat de les autonomies. És una regió poc poblada, però amb totes les institucions: Parlament autònom, diputacions, etc. Es vulgui o no, han de ser-hi, no és culpa dels extremenys. Igualment, tampoc no és culpa seva que durant anys i anys, durant tota la Transició política i encara ara, tant en temps de la UCD com en els llarguíssims anys de domini socialista, no es va fer res especialment per tal de canviar el mode productiu i industrial de la regió. Després de trenta anys de subsidis i de transferències econòmiques intercomunitàries, l’estructura social, industrial i comercial amb prou feines ha canviat. No s’ha atacat el problema de base: la distribució de la terra i del poder. A Extremadura, la gent vol treballar. I treballa bé. I hi ha qui intenta ser emprenedor, però es troben amb una classe dirigent econòmica i política que els arruïnen. I de passada ens arruïnen a tots a través de la solidaritat interna.
Sobta observar com una regió tan variada i rica encara ha de conviure amb la servitud d’un territori dominat per grans finques, cacics, i nobles terratinents que no trepitgen les seves finques immenses si no és un parell de cops l’any per anar-hi a caçar. Els socialistes, tímidament, a través de la llei franquista de “fincas manifiestamente mejorables” van intentar agafar per sorpresa la casta dirigent però no se’n van sortir. Recordem, en especial, l’envestida contra la totpoderosa casa d’Alba, a qui van expropiar les finques de la Cabra Alta i la Cabra Baja per baixa productivitat. Però van ser retornades després que l’acció de la Junta recorregués davant totes les instàncies judicials. De fet, aquest va ser el patró seguit a finals dels vuitanta: finca que la Junta expropiava, finca que era retornada després per les sentències del Tribunal Suprem.
I així fins avui, on el fatalisme del treballador agrari davant d’aquesta impotència fa que opti per aprofitar-se del sistema per mitjà de subvencions diverses (qui no ho faria?) o s’incrusti a l’Administració seguint la tradició antiga (abans, per sortir de la misèria es feien guàrdies civils, ara, funcionaris a Mèrida de la Junta). D’aquesta manera, si bé és absurda la ràtio de funcionaris extremenya (que denota que alguna cosa no funciona bé a la regió), també és cert que els diversos governs regionals i espanyols han optat per la via més fàcil: fer-hi fluir diners públics sense trencar res i sense crear
infraestructures.
Que quedi clar, que hi hagi un 29,6% de la població treballadora que siguin funcionaris no és culpa dels extremenys. Els extremenys treballen. I treballen molt bé. I a Catalunya ho sabem perquè conviuen amb nosaltres des de sempre. I si no hi ha manera de canviar la situació, es busquen la vida. Com tothom. Com ho faríem vostè i jo.
Aquests dies els mossos d’esquadra estan duent a terme una sèrie de protestes en defensa dels seus drets laborals. Entre les accions reivindicatives que han dut a terme s’ha dit que han pres la decisió de deixar de banda el català com a llengua d’ús preferent amb el ciutadà. Segons Carles Manrique, vicesecretari general de l’SME-CCOO, cada mosso faria el que cregués convenient. Diu: “Hi ha dos idiomes aquí a Catalunya, un és el català i l’altre el castellà, i no estem incomplint cap llei”. Els comandaments sindicals dels mossos afirmen que d’aquesta manera piquen allà on fa més mal a l’Administració, la qual se suposa que està molt pendent de totes aquestes qüestions d’imatge. Molt bé.
La Plataforma per la Llengua ha criticat immediatament aquesta decisió dels Mossos d’Esquadra de deixar d’utilitzar el català com a mesura de pressió cap a l’Administració. Suposem que s’hi aniran afegint altres opinions, totes basades en la perplexitat. La mateixa que ens assalta quan escrivim aquestes línies, però per raons totalment oposades. La més important és la innocència bàsica de l’argumentació. Amics de la Plataforma: els mossos difícilment poden deixar d’usar el català quan ja ara mateix, segons com, l’usen ben poc. La força d’una acció reivindicativa és que serveixi per a alguna cosa. Ja sigui directament sobre els comandaments, ja sigui indirectament a base de mobilitzar l’opinió pública. Així assistim a accions d’allò més cridaneres dutes a terme per col·lectius ben seriosos. Per exemple, a força de repetir-se comença a ser banal el fet de despullar-se en públic. S’ha repetit tant que no té força. Ara arriben els comandaments sindicals dels mossos i ens amenacen que la policia nostrada parlarà en castellà preferentment. Han provocat un enrenou relatiu. Èxit, doncs? No, perquè a la pràctica, tret del ressò mediàtic, la pressió real és fluixa. Els mossos ja et parlen en castellà gairebé sempre, d’entrada. La consciència lingüística d’un cos policial català com és el dels Mossos d’Esquadra ha estat molt baixa dels del principi, entre altres raons per l’origen heterogeni dels seus components. Depèn de la comarca, òbviament, però a Barcelona –igual que la Guàrdia Urbana– els mossos, per defecte, sempre et parlen en castellà. Els mossos mai de la vida s’adrecen a ningú primer en català i després en castellà si estan patrullant a Barcelona o al Baix Llobregat, o bé si es troben amb un immigrant de l’origen que sigui. Els mossos, per poc que els burxin –o per iniciativa pròpia–, els veiem declarar un cop i un altre, als tribunals, en castellà. No donen exemple per sistema.
Tanmateix, la culpa no és seva. La consciència lingüística és una cosa que es té o no es té. I si no es té, calen directrius de país molt clares per convèncer un funcionari que les ha d’aplicar. Però resulta que els mateixos polítics que fan les regles, sovint de partits nacionalistes, catalanistes o com els vulguin dir, els mateixos que haurien de donar encara més exemple que els mateixos mossos, no ho fan. De manera que comuniquen a la policia autonòmica la sensació que “això” de la llengua és una qüestió “política”, no pas intrínseca. I com a qüestió “política”, és susceptible de ser utilitzada com a factor de pressió en una negociació. Com les armilles antibales. Ja s’ho faran.
Durant la Segona Guerra Mundial, en una trobada hispanoitaliana d’altes jerarquies, el general Millán Astray, tip dels elogis continus que els seus col·legues italians feien del Duce, va afirmar de l’afany treballador de Franco: “Pues el Caudillo, non se levanta ni per meare”. Admirable capacitat, doncs, la del dictador espanyol. Se n’hi coneixien moltes, però el control de l’esfínter miccional no és de les més famoses.
Llàstima, perquè si a Barcelona algú en pogués obtenir el secret, ens estalviaríem molts diners. D’entrada, els dos milions llargs d’euros anuals que costa la neteja del pixum descontrolat. Els qui tenim moto (curiós el costum dels amos dels gossos de considerar que no passa res per pixar-se a la roda d’una moto) sabem que no n’hi ha prou de netejar amb aigua i sabó. L’orina corrou, d’aquí que costi tants diners la neteja a fons de les propietats municipals afectades per l’orina lliure dels ciutadans que decideixen deixar-se anar al carrer.
La cervesa és traïdora, la nit és llarga, i com que no tenim una bufeta màgica com la de Franco, el pixum pressiona i cal donar-li sortida. D’acord. L’Ajuntament de Barcelona no comprèn el fracàs de les dues línies endegades fins ara per pal·liar, almenys una mica, la situació: la de la instal·lació de lavabos mòbils i l’habilitació de lavabos públics. Els lavabos mòbils no són de pagament, però tot i amb això provoquen recels, sobretot en les dones, que no hi entren ni que es morin. I no són especialment bruts. Almenys, no més bruts que els de més d’un bar dels voltants. D’altra banda, també provinent bàsicament del món femení, s’addueix que provoquen sensació d’inseguretat personal. Probablement tenen raó, però en qualsevol cas, l’eficiència del mètode es demostra menor de
l’esperada.
L’habilitació de lavabos escampats per la ciutat que puguin ser utilitzats gratuïtament pels ciutadans fa riure. La idea era bona: arribar a un acord amb espais particulars i públics per tal que els seus lavabos poguessin estar a la disposició de la gent. Per què ha fracassat? Per la senzilla raó que ningú no té ni idea de la seva existència. Ni tan sols a peu de carrer: els cartells indicadors són petits, bonics, macos… i n’hi ha pocs. Hauria de ser al contrari, com en tantes ciutats europees: el servei s’hauria d’anunciar repetidament, en un quilòmetre a la rodona, amb indicació de la ruta i tot plegat amb un cartell que cridi mínimament l’atenció (encara que, ai las, sigui poc glamurós).
Ara, el nou govern municipal, amb la idea de marcar territori, anuncia que, probablement, una bona solució seria restaurar l’existència dels urinaris públics de tota la vida. Aquests espais al carrer, amb entitat pròpia, van desaparèixer de la ciutat fa anys. Va dir-se que era perquè no se’n podia garantir un ús correcte, higiènic i segur. En el fons, com el tramvia, va tractar-se d’una qüestió de model, de moda. Ni el tramvia era tan ineficient que calgués eliminar-lo, ni els urinaris públics tan negatius. El tramvia ha retornat triomfalment. I els urinaris públics sembla que també. No sabem si impediran que la gent pixi al carrer (qui signa ha vist, a la rambla del Raval, com un noi pixava sense adonar-se’n contra la mateixa cabina del lavabo mòbil buit) però almenys farà que la ciutat sembli una mica més civilitzada.
La desqualificació genèrica de la selecció catalana de futbol és tan ridícula com patètica. Cridant “és una selecció de fireta” no n’hi ha prou, amics (amb els noms que conformaven l’alineació de l’equip català l’altre dia, d’altra banda, déu nos en guard de qualificar-la “de fireta”). Adduir-hi com a demostració que només van assistir al partit gairebé 40.000 persones, tampoc sembla gaire sòlid (¿ompliria el Bernabéu –o la Condomina– un partit amistós Espanya-Tunísia?).
A veure si ens aclarim: vivim en un país que gaudeix, des de fa molts i molts anys, de majoria nacionalista al seu Parlament (encara que no ho sembli). Molts dels que troben “poca cosa” la selecció catalana formen part d’un grup polític nacionalista majoritari que, tanmateix, mesura al mil·límetre la política de fermesa amb Espanya. Si no et vols bellugar (tot i la mobilització popular que hi va haver) t’hauràs de conformar amb aquest únic partit anual amistós. Podríem amenaçar: fins que no puguem tenir una selecció nacional de futbol de debò, no juguem més partits amistosos. A Madrid es trencarien de riure. Et dirien: molt bé. Perfecte.
Amb imaginació es podria proposar crear una selecció nacional andorranocatalana: que jugadors catalans poguessin jugar amb la selecció nacional d’Andorra. A canvi que algun jugador andorrà hi tingués lloc o que algun partit es jugués a Andorra, amb tot el que significa, podríem gaudir del miratge de la independència futbolística. Però anem a pams. En primer lloc, per a Andorra, Catalunya és una regió espanyola que fa frontera amb ells. Propera i estimada, però espanyola. Tant és que parlem la mateixa llengua (cosa cada vegada més difícil de comprovar), l’últim que farien (en la mateixa línia que els darrers mil anys) seria buscar-se problemes amb Espanya. I en qualsevol cas, si els jugadors catalans jugaven amb Andorra, suposem que seria sota pavelló oficial únic andorrà. Que la Federació Catalana de Futbol ho provi. Però ens temem que no hi hauria gaires probabilitats d’èxit. En segon lloc, també caldria convèncer jugadors internacionals espanyols, com ara Xavi, Puyol, etc., que optessin per aquesta nova possibilitat. No se sap mai, però em sembla que els posarien en un compromís important.
Esgotada la via andorrana, tornem a la casella de sortida? No. Un cop més, encara que no ho sembli, la independència no és l’única possibilitat. Caldrà repetir-ho una i mil vegades: una actitud diferent de l’Estat que majoritàriament acull els catalans, Espanya, podria canviar la situació. En volen un exemple? Molt fàcil: Espanya podria admetre que seleccions nacionals com ara la catalana participessin en competicions oficials (repetim, la independència no és imprescindible, fixem-nos en el cas de la Gran Bretanya) sota una única condició: la selecció catalana mai no s’enfrontaria a l’espanyola (i si per l’atzar d’un sorteig en una competició internacional això fos imprescindible, la nostra selecció quedaria desqualificada automàticament). Jo, particularment, ho acceptaria.
Això permetria, en teoria, gaudir de més probabilitats que “Espanya” com a país pogués obtenir triomfs internacionals, ja que per a un bon espanyol el triomf d’una hipotètica selecció catalana també significaria una victòria espanyola. O no?
Què, no cola, oi? Doncs ja està.
Fa uns quants dies, en una reunió d’alt nivell barceloní formada per uns quants empresaris dels que havien participat en la redacció del Pla Estratègic de Barcelona, es va incidir en una obvietat: la necessitat de millorar el nivell d’anglès dels catalans. I en aquest sentit es parlava que calia integrar un pla d’ensenyament trilingüe en la nostra societat. Hi ha mala peça al teler, en aquests moments. El Departament d’Educació no està per a la inversió que caldria fer per aconseguir uns resultats mínimament decorosos en aquesta matèria.
Però, com es podia esperar, en aquesta reunió d’alt nivell es va escapar, un cop més, el provincianisme que ens té arrapats a terra i ens impedeix volar. Un provincianisme basat, d’altra banda, en tòpics. Ens referim, un cop més, a la visió de la llengua catalana com a problema. L’advocat Gonzalo Rodés deplorava el fet que, en igualtat de condicions, un estranger es decanti per una altra ciutat espanyola on “no li exigeixin aprendre una llengua que, sent de valor universal, és en canvi d’ús limitat”. Tòpics i més tòpics.
És ben evident que per a molts dels nostres ciutadans il·lustres el català és una nosa. Quina mala sort històrica que han tingut anant a parar a viure en aquest racó de món. Senyor Rodés, Barcelona i Catalunya generen per elles mateixes tanta atracció que aquests estrangers que diu que se’n van perquè no aguanten la presència del català a les seves vides sense que sigui un guarniment folklòric són ben poquets. Catalunya hauria de ser com Holanda, per exemple, on la presència de l’anglès és corrent i normal en la vida pública. I que també, com Holanda, que és un altre país petit amb una llengua també petita, gaudíssim d’una realitat nacional estable i normal. Les grans multinacionals volen fer negoci, els importa molt poc la llengua que es parla als llocs on s’instal·len. No volen problemes. Fujitsu acaba de triar Barcelona per obrir-hi un centre europeu d’atenció al client. I l’ha triada d’entre una vintena de possibles ubicacions a Europa gràcies a la valoració de les nostres infraestructures, el nivell de les universitats i escoles de negocis i l’existència de treballadors molt ben qualificats professionalment. No sembla que el dimoni pelut de la llengua catalana els hagi espantat gaire.
El dissenyador Carlos Ferrater, en la reunió que esmentàvem, insistia, endut pel tòpic, per la ignorància de la normativa actual a la universitat i pel probable coneixement d’algun cas aïllat elevat a categoria que “la llengua catalana és un fre a l’hora de captar estudiants de talent i professorat d’arreu del món”. De debò que fa riure. Un “estudiant de talent” que vulgui venir a una universitat pública catalana es troba exactament amb el mateix que si va a una universitat pública holandesa pel que fa a les llengües nacionals respectives, el català i l’holandès. Perquè el món és així, variat. I això és una riquesa que actua com un catalitzador per a l’intel·lecte de l’esmentat estudiant. I si és “de talent”, es queda a Barcelona o a Utrecht malgrat l’existència i “la nosa” del català i l’holandès.
De tota manera, entre vostès i jo, estimats lectors, en el fons, el problema sempre és el mateix, el que molesta és que el català intenti equiparar-se al castellà, que demani una vida simplement normal a casa seva.
Fa poc s’han públiques les dades d’una enquesta del 2010 feta pel Departament d’Interior sobre violència masclista. Tenint en compte els paràmetres habituals d’investigacions semblants, aquesta és d’abast mitjà gran: 4.029 dones interrogades telefònicament. Els resultats deixen astorat perquè són d’una magnitud inesperada. Gairebé una de cada tres dones enquestades declara que ha sofert una agressió masclista greu al llarg de la seva vida. El matís de greu és important perquè d’entrada es limita la subjectivitat de l’agredida. No tothom considera igual de greu una actitud. Les diferències poden arribar a ser notables.
Per això, l’enquesta preguntava només sobre set supòsits concrets: amenaça de mort sense armes, amenaça directa amb una arma, agressió física sense armes ni objectes, agressió física amb armes o objectes, tocament sexual amb amenaça o amb violència, i, no cal dir-ho, intent de violació i violació. Observem, amb sorpresa, que l’enquesta barreja dos elements que poden induir a l’equívoc: una cosa és l’agressió masclista exercida entre membres de parelles o d’exparelles, on l’element principal –amb més o menys violència– és la humiliació i la submissió. Una altra és l’agressió exercida per tal d’agredir sexualment o violar una desconeguda. L’origen no és ben bé el mateix i no s’haurien de tractar junts.
En qualsevol cas, les xifres impressionen. I encara impressiona més, fins al punt que des del Departament d’Interior estan estudiant amb atenció el fet que la immensa majoria dels casos no es denuncien. La síndrome d’Estocolm explicaria en molts casos el perquè d’aquesta manca d’acostament a la justícia. Però també la convicció que, no solament no serveix de res, sinó que, de vegades, ho empitjora. Ja hem denunciat més d’un cop, per exemple, la imposició per part dels jutges de l’anacrònica mesura de la condemna a l’allunyament. Se salda, any rere any, amb una fredor que esgarrifa, amb casos mortals. Dones que es creuen el que els diuen, que denuncien i que acaben mortes. Mentrestant, jutges i policies passen el temps discutint sobre el millor model de polseres localitzadores per als violents.
L’àrea corresponent de l’Ajuntament també es troba amb la mateixa situació: el nombre de dones que s’ha adreçat als serveis municipals d’atenció a les víctimes de la violència masclista és relativament petita en comparació amb allò que, segons l’enquesta que tractem, caldria esperar. Les raons de fons, no cal dir-ho, són les mateixes.
Tornant a l’enquesta, val a dir que no hi ha manera de reduir-ne l’impacte. Perquè si els resultats són fiables –i ho són– resulta que durant el 2009 la violència de gènere va afectar un 1,7% de barcelonines d’entre 18 i 70 anys. Això significa més de 9.000 dones. També significa que si fem un cop d’ull al nostre voltant, la probabilitat que algú molt a prop de nosaltres ho hagi patit és relativament alta. I nosaltres no en sabíem res.
El sentiment d’impotència en una qüestió com aquesta és gran. I, malgrat tot, la sortida de la víctima en casos de maltractament domèstic –en els casos d’agressió sexual entre desconeguts és obvi– continua sent la denúncia. Sí, a risc de saber que en molts casos, no solament no et facilitarà les coses sinó que, tal com hem dit, potser te les complicarà.
