Després de veure el documental de TV3 Monarquia o república?, cal dir que no n’hi havia per a tant. En primer lloc, per la realització. En comptes de plantejar un debat a fons actual (tot i que el programa ja tenia dos anys i uns quants dels protagonistes ja eren morts) es va tornar a oferir un repàs de la Transició espanyola, amb imatges i informacions més que conegudes. L’important no és per què hi ha monarquia a Espanya. Ens ho sabem de memòria. I tot i la veu clara de Carrillo explicant-nos un cop més que hi havia el que hi havia (és a dir, poques masses de gent al carrer demanant la ruptura), la sensació de repetició expositiva va ser feixuga. En segon lloc, la qüestió de fons. El programa es va limitar a passar opinions i
comparar-les.
Una cosa és voler ser neutral i una altra no mostrar el teu material d’una manera més o menys endreçada. Per exemple, la manca d’aprofundiment en l’anàlisi de discriminar entre el que és el sentiment antimonàrquic i el sentiment antiespanyol, que es plasma protestant contra el rei com a cap d’Estat (igual que es faria evident contra un suposat president de la República). És el que va passar amb els xiulets de la famosa final de copa de Mestalla entre el Barça i l’Athletic i el que tornarà a passar d’aquí quatre dies, quan es torni a repetir, probablement al mateix lloc.
Un altre exemple de poc aprofundiment és que, per por de faltar a la neutralitat no es treballi la qüestió des de punts de vista una mica diferents. Fixem-nos-hi: es continua incidint en el pecat d’origen del rei com a base per a un canvi de règim. Entesos, ens van obligar a votar la Constitució espanyola incloent-hi la monarquia, sense més opció. Però ara és ara. I un suposat canvi de règim caldria plantejar-lo a partir de l’assumpció de l’esmentat pecat original. Això sí, sense la pressió i la incertesa d’aquells moments, ja és l’hora de revisar a manera de reforma constitucional si es vol agrair a Joan Carles els serveis prestats. Quan es produeixi el fet successori serà el moment ideal (molt més perquè, sigui quan sigui, la majoria de la població ja no es trobarà entre els votants inicials de la Constitució).
Per la resta, les intervencions, en general, van ser entretingudes tot i que no es va dir gaire res de nou. Va sobtar veure algú tan intel·ligent com Aleix Vidal-Quadras parlant contra una possible república tot utilitzant el record de les anteriors com a simple argument. Com si fos el mateix, com si els condicionants històrics no haguessin canviat. També va sobtar el llenguatge rotund d’Iñaki Anasagasti. Sentir algú titllant de “gentuza” els procuradors franquistes presents el dia de l’exaltació de Joan Carles com a cap d’Estat i de “basura” l’entramat legal de la successió franquista és, com a mínim, nou. Com a espectacle televisiu és una oferta molt més forta que no pas les imatges, per exemple, de les protestes gironines contra Joan Carles amb crema de fotografies reials inclosa.
En qualsevol cas, tal com també va afirmar Anasagasti, el simple fet d’elaborar un programa com aquest ja és mostra de salut social i política. I amb això ens quedem.
Per cert, posats a buscar neutralitat, el programa hauria pogut anar a Andorra i fer-hi una enquesta: què se sent quan no es té rei ni president, sinó una mena de fifty-fifty?
Aquests dies ens hem assabentat (via Idescat) que Catalunya, per primer cop en 70 anys, ha perdut població globalment. O sigui, que som menys. Ja érem pocs, doncs ara encara menys. Després de la famosa campanya del Som sis milions, aquests darrers anys havíem passat de llarg els set. És ben curiosa, aquesta mania de considerar els augments com positius i les disminucions, negatives. En el cas de la població no sempre és així. O, de vegades, per a determinats temes, ho és i per a d’altres, no. ¿Cal recordar l’esforç inhumà i titànic de la Xina comunista (emprem aquest adjectiu gairebé nostàlgicament per diferenciar-la de la Xina actual, que no sé ben bé què és) per tal que les famílies tinguessin només un fill? També és cert que països petits com ara Catalunya, històricament, han trobat sovint la salvació, la supervivència, en l’augment demogràfic. La decadència de Catalunya com a país, primer dins de la corona d’Aragó i després integrat en la corona d’Espanya, va venir directament derivada de la gran inferioritat numèrica respecte del poderós veí castellà.
Però avui en dia, evidentment, la cosa ha canviat. Els exèrcits, sense anar més lluny, cada vegada són més reduïts perquè no cal tanta gent per fer un mal semblant. Ara mateix, Obama ha plantejat per primer cop una reducció dels efectius militars dels Estats Units, i no sembla que els adversaris republicans hagin saltat a mossegar-li la jugular. Com tantes coses, doncs, el benefici o el perjudici de la quantitat depèn del lloc i del moment.
Un exemple que ens interessa molt a nosaltres, catalans, és el referit a la qüestió lingüística. En aquest afer, no és tan important que Catalunya tingui més o menys habitants, sinó que mantingui la ràtio d’habitants catalanoparlants. Aquí sí que la demografia és fonamental. Els sociolingüistes ho tenen estudiat per totes bandes. I en aquest cas tant és que hi hagi independència o no pel mig. L’únic que importa és el tant per cent d’habitants disposats a parlar la llengua i a usar-la en plenitud de condicions. Quan cau per sota d’un 20% la cosa comença a ser irrecuperable si no hi ha una circumstància externa fortíssima que ho impedeixi. D’aquí que la llengua nacional d’Irlanda, per més oficialitat que tingui, per més que sigui llengua d’un país independent, no aixeca el cap. I desapareixerà en un futur no gaire llunyà. Per què? Perquè la gent no la utilitza. No cal anar tan lluny, a Andorra aviat passarà igual amb el català. El mateix principat de les valls de l’escapada exposava en una enquesta lingüística recent que els portuguesos andorrans, la primera minoria del país, preferien el castellà com a segona llengua que no pas el català. El català no qualla entre els nous andorrans, és ja franca minoria i d’aquí dos dies entrarà en fase marginal. La quantitat de parlants hi és determinant. En llengua, doncs, la demografia sí que compta, i molt, perquè en èpoques dolentes (com ara Catalunya sota el franquisme), ser dominat qualitativament però no pas quantitativament assegura la supervivència fins que les coses millorin.
En qualsevol cas, no ens espantem. Finalment, el descens de població d’aquest 2011 ha estat només de 1.802 persones. Caben totes en un creuer. Ja tornaran. I si no, en època de crisi, serem més a repartir (el
no-res?).
La racionalització de recursos provocada per la crisi no agrada a tothom. Sempre hi ha algú que sent que es lesionen els seus interessos. Si tens un CAP al costat de casa i et diuen que a partir d’ara hauràs d’anar al CAP d’un altre barri i això implica que t’hi hauràs de traslladar en autobús en comptes d’anar-hi caminant, no t’agrada. A Barcelona, s’estan suprimint línies d’autobús que fan el mateix trajecte que les del metro. En aquest sentit, una de les qüestions que s’han posat sobre la taula aquests darrers dies és la decisió dels Transports Municipals de Barcelona de tancar o rebaixar la presència del metro nocturn. Què es fa aleshores quan hi ha partits de futbol entre setmana que acaben a mitjanit? Parlem, òbviament, de partits del Barça, que arrosseguen milers de persones a la boca del metro.
TMB hi ha posat imaginació. Ha comparat un partit del Barça amb un concert de Bruce Springsteen, per exemple, i ha dit que si els promotors musicals, per tal d’atreure els clients a Montjuïc o on sigui, paguen de la seva butxaca els busos llançadora que tornen els espectadors a la plaça de Catalunya quan s’acaba el concert, que el Barça faci el mateix amb els seus seguidors. O sigui, que afluixi els calés necessaris perquè TMB allargui l’horari de manera excepcional. No veiem pas malament que pagui el Barça. La quantitat, 30.000 euros, no sembla gaire cara.
L’altra solució seria que els partits comencin més aviat. Això, vistes les inversions multimilionàries de les cadenes televisives (que són les que imposen l’horari comercial dels partits) sembla impossible. Molt més quan els clubs estan lligats de peus i mans a causa dels ingressos que se’n deriven. Però tanmateix, l’alcalde Trias ha demanat que les parts interessades s’ho rumiïn. Simplement perquè sembla l’opció més fàcil i lògica: només que els partits avancessin el començament mitja hora, ja n’hi hauria prou. Tan greu seria? Qui estableix que el famós prime time comença a les deu i no pas mitja hora abans? Si parléssim d’un dissabte o d’una vigília de festa, podríem admetre aquests partits a les deu com a oferta estel·lar televisiva. Però un dimecres o un dijous feiners no tenim tan clar que començar a dos quarts de deu impliqui un desastre tan gran d’audiència (i, per tant, de negoci). Som pessimistes, tanmateix, pel que fa a una possible rectificació en aquest sentit. Un cop prenen una decisió és difícil que la canviïn. Hi ha massa milions en joc. I si tota una estructura mundial ha provocat que es juguin partits al matí per tal que es puguin veure a l’Àsia en un horari decent (i així poder vendre’ls), no creiem pas que cedeixin davant aquestes deu o quinze mil persones, més o menys, que es calcula que agafen el metro per tornar a casa després dels partits del Barça entre setmana.
El debat està servit. I a TMB forcen la discussió dient que no és just demanar sacrificis als usuaris generals (augment de preus, supressió de línies, etc.) i després llençar el calés només perquè els seguidors del Barça puguin tornar a casa amb metro. Com que, en el fons, tot el problema està provocat per la voracitat dels drets televisius (dels quals el Barça rep una bona picossada) el més lògic seria, repetim, que el club blaugrana pagués. O si més no, que arribés a un acord amb TMB.
