Barcelona es pot comparar a Nova York? ¿En podem aprendre res d’interessant, per exemple, de la manera de gestionar els cossos policials de cara a la seguretat ciutadana? Ho diem perquè aquests darrers dies la Guàrdia Urbana del cap i casal ha obert un període de reflexió amb un ull posat en la manera de funcionar de la policia de Nova York. I el resultat d’aquesta reflexió, que encara està en curs, dissortadament ens temem que no donarà els resultats que se’n podrien esperar i que molts ciutadans desitgem.
Totes les informacions apunten al fet que el model nou serà enfocat gairebé exclusivament a enfortir la lluita contra la inseguretat ciutadana. I en aquest sentit –emulant el fet que els municipals de Nova York tenen al seu càrrec tot el control policial de la ciutat– s’apunta fins i tot a replantejar la relació de cohabitació amb els Mossos d’Esquadra existent fins ara.
Està bé tenir una guàrdia urbana potent i ambiciosa, però Barcelona no és Nova York en un punt clau: no té ni la plantilla necessària ni, encara menys, els mitjans. Si ja, avui en dia, un dels problemes greus de Barcelona és la manca de guàrdies urbans, si a més se’ls exigeix una atenció superior a la qüestió de la inseguretat, la possibilitat que no puguin atendre-ho tot és alta. En època de crisi econòmica costa molt fer una política expansiva com la que el nou gerent de seguretat municipal, el senyor Delort, té al cap. La plantilla de la Guàrdia Urbana va créixer una mica durant els últims mandats socialistes, davant l’evidència que era imprescindible, no ja pel fet d’abordar noves responsabilitats, sinó simplement per cobrir les que ja tenien.
Hi ha una cosa que qualsevol ciutadà barceloní té claríssima: la Guàrdia Urbana, que vigili la delinqüència però que també ajudi a fer una ciutat més justa i harmoniosa. Volem molts més municipals perquè vigilin, controlin i sancionin tots els conductors descontrolats, tots els que envaeixen els carrils bici i fan inútil qualsevol norma sobre el tema, i tots els ciclistes que fan l’imbècil per les voreres. Cal guàrdia municipal per sancionar durament i sense por tot el caos de circulació originat per indisciplina viària innecessària (per exemple, les furgonetes repartidores, que col·lapsen un carrer simplement perquè volen parar a repartir exactament davant del seu destí).
Mentre no es doblin els integrants de la Guàrdia Urbana, amb la seva dotació econòmica corresponent, és imprescindible –i fins i tot necessari i aconsellable– que els Mossos d’Esquadra estiguin desplegats per Barcelona, sols o en companyia de policia municipal. Barcelona no és Nova York per moltíssims conceptes. El tema sobre el qual ha de treballar un dels grups de dirigents de la policia del cap i casal és “cap on ha d’anar la Guàrdia Urbana?”.
No estem gens segurs que la direcció sigui prioritzar la lluita contra la inseguretat i abandonar la de l’incivisme. Almenys mentre no ens assegurin que una directriu d’aquesta mena no va acompanyada d’una multiplicació brutal de pressupost. Com que això no serà així, almenys durant els propers anys, sense dubtar de la bona fe de l’intent i, sobretot, agradablement sorpresos davant aquesta mena d’autoreflexió tan profunda ordenada des de la cúpula municipal, som escèptics respecte als resultats possibles.
Avui la Filmoteca està de mudança. Amb un retard considerable, la nova seu ja és a punt. Primer s’havia d’inaugurar el 2009, després, veient que a final del 2008 tot just s’hi havien posat els fonaments, es va programar pel 2011. Enguany, havia d’estar acabada pel març. Nou retard i, finalment, la culminació, a partir de l’1 de desembre.
La Filmoteca se’n va del cinema Aquitània tal com hi va arribar, discretament. Com de broma ja han passat 20 anys. S’acomiada amb algunes de les pel·lícules amb què va començar. És una programació especial, amb tres sessions en què s’oferirà El último show (2006), de Robert Altman; The last picture show (1971), de Peter Bogdanovich, i Río Rojo (1948), de Howard Hawks. Aquestes dues últimes seran de franc. És l’únic detall de nostàlgia que es permet, juntament amb el fet de tancar la programació infantil, avui diumenge, amb la projecció de Fantasía, una de les pel·lícules mítiques de la factoria Disney.
La Filmoteca ha aguantat 20 anys com el darrer reducte del concepte antic que ha presidit les darreres dècades de la cinefília a Barcelona. De reducte de tota mena de consumidors, des de cinèfils fins a jubilats, passant per famílies salvades de la crisi gràcies a la programació infantil pràcticament gratuïta dels diumenges, es passarà al nou concepte de Filmoteca 2.0 o fins i tot 3.0. Modernitat total: es tracta d’un edifici amb vocació polivalent, amb dues sales de projecció interiors (una de gran i una de petita, amb el consegüent augment de sessions i possibilitats de programar) i una pantalla per a projeccions exteriors. També hi haurà botiga, sala d’exposicions, biblioteca i bar. Només hi faltaria un plató de cinema per fer-hi directament les pel·lícules.
Hi hem estat molt bé, al cinema Aquitània. No sabem què se’n farà. No ens fem gaires il·lusions, és un mos massa apetitós per deixar-lo escapar. Però sempre ens en recordarem. Igual que recordarem les altres seus de la Filmoteca en democràcia.
Benvinguda la nova seu de l’illa de Robadors. I li desitgem que superi totes les reticències possibles sobre l’equació infame tan de moda de rendibilitzar la cultura segons paràmetres estrictament econòmics. Ho diem perquè la poca pressa a acabar el recinte coincideix amb les crítiques rebudes pel descens del nombre d’espectadors. A veure, els espectadors deserten de totes les sales. I la Filmoteca n’és una més. Però com que és de titularitat pública, té una responsabilitat que els cinemes particulars no tenen. I aquesta responsabilitat, programant més que mai, l’ha mantingut a l’altura que es mereix.
I un suggeriment final: quan a partir de desembre comencin els actes de reobertura (entre el 22 de novembre i l’1 de desembre no hi haurà sessions), no estaria de més que els regidors del nou equipament, o fins i tot el senyor conseller, tinguessin un detall amb els veïns. La construcció de la Filmoteca ha estat l’obra de la seu i ha comportat molèsties de tota mena per a la gent que viu o treballa als voltants.
Al costat de la nova Filmoteca continua impassible, des del 1820, el Marsella, un dels primers bars de Barcelona. Hi prenien copes Picasso o Gaudí. Ara, a rebuf de la Filmoteca, s’omplirà d’estudiants i cinèfils. I tornarà a posar a prova el gust tan barceloní per l’eclecticisme arquitectònic.
Unitat per Barcelona es mou a l’Ajuntament. És l’exemple de com un grup petit pot incidir en la política municipal a base de fer propostes imaginatives o simbòliques que poden arribar a tenir importància. Així, en el darrer ple del cap i casal es va aprovar una moció presentada per aquest grup per la qual Barcelona es declarava ciutat “activa en la prevenció de desnonaments per dificultats econòmiques i en defensa del dret a l’habitatge”. Hi van votar a favor ICV, PSC i CiU. Per què no ho va fer el PP? Misteri, vista la intenció integradora de la frase, redactada tan genèricament. Suposem que es tracta de l’al·lèrgia característica d’aquest grup a aparèixer d’acord amb els altres, sobretot ara, en vigílies electorals. Tant és. El cas és que l’esmentada aprovació ha estat tinguda en compte per l’alcalde i ha provocat els primers moviments en aquest sentit. Si la ciutat es declara “activa en la prevenció”, que ho demostri.
Xavier Trias va mantenir una reunió aquest dilluns amb una delegació de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) per parlar de les propostes concretes per reduir l’efecte dels desnonaments. L’alcalde va estar acompanyat per la tinent d’alcalde de Qualitat de Vida, Igualtat i Esport, Maite Fandos, el gerent adjunt d’Habitatge, Antoni Sorolla, i el comissionat de Participació Ciutadana, Carles Agustí. Déu n’hi do. Trias va informar la plataforma de dues accions concretes; una, la demanda a entitats socials i empreses que disposin d’espais que puguin ser utilitzats per allotjar famílies en situació de vulnerabilitat, que els cedeixin. A més, s’inclou la negociació amb les entitats bancàries per estudiar la possibilitat que ofereixin alguns pisos buits dels que tenen per tal d’ampliar l’oferta dels serveis socials de l’Ajuntament. En fi, aquesta intenció serà duta al pròxim ple municipal per tal que tingui la força necessària. No sembla que hagi de tenir gaire èxit, entre altres raons perquè no queda clar què és el que l’Ajuntament ofereix a canvi.
L’altra mesura presa, secundària, té més probabilitats de tirar endavant. És senzilla i, malgrat això, no s’havia previst. Es tracta de treballar per tal que els jutjats, un cert temps abans d’ordenar el desnonament, tinguin informació precisa de les característiques socials de la família afectada. D’aquesta manera es podran identificar a priori els casos de més gran vulnerabilitat –famílies amb discapacitats, ancians, menors, etc.– i així, abans de fer-los fora de casa de qualsevol manera, els serveis socials ja hauran pogut preveure l’actuació que calgui realitzar. És a dir, no es pot impedir que els facin fora, però almenys, en comptes de trobar-se al carrer amb una mà davant i l’altra al darrere, els serveis socials ja els estaran esperant. És una acció pràctica, relativament fàcil de dur a terme i que impedirà l’existència de casos d’extrema duresa.
És evident que, amb la pràctica, n’aprenem. Però sobta fins a la perplexitat que ningú no hi hagués pensat fins ara. Tampoc hi ha milers d’expedients per resoldre. La mateixa Plataforma d’Afectats per la Hipoteca dóna la xifra d’uns 18 desnonaments cada dia a la província de Barcelona. Són molts? Evidentment. Si de cas, són massa. Però no sembla una xifra impossible d’assumir a l’hora d’elaborar aquest protocol d’actuació davant de casos desesperats.
Les campanyes electorals ofereixen rituals anacrònics, però que es mantenen per rutina. O per la por que, si no es fan, semblaria que estàs qüestionant el mateix fet de celebrar eleccions. La campanya electoral, per ella mateixa, és anacrònica. I, tal com ja s’està experimentant amb el vot electrònic, d’aquí no res, també s’experimentarà amb la campanya electoral 2.0 o 3.0. La raó és senzilla: les campanyes electorals es van inventar per tal d’informar l’elector del programa i de les intencions dels respectius projectes polítics. Això era en èpoques no tan llunyanes històricament on, per exemple, una immensa quantitat de ciutadans eren, així de senzill, analfabets.
Avui en dia, fins i tot l’elector més estúpid del punt geogràfic més llunyà rep un megabombardeig quotidià d’informació política. Per tant, quan arriben les eleccions, sap de sobres –tal com demostren les enquestes– qui votarà i per què.
Després hi ha l’anacronisme del comportament dels mateixos polítcs. No es tracta ja del fet de criticar per falsa i buida de contingut la imatge del candidat de torn de visita electoral en un mercat. La cosa fins i tot pot arribar a ser vista com una concessió melancòlica i sentimental al passat, als orígens. No, parlem de quan els polítics, quan arriba la campanya electoral, fan coses que no fan mai en una altra època.
Per entendre’ns, la qüestió no és que el candidat Duran i Lleida aparegui arrapat a les baquetes com un boig fent sonar una bateria. El problema és que l’elector veu d’una hora lluny que allò és una maniobra electoral de l’assessor d’imatge. I un pensa: que s’hi haguessin posat abans i que ens haguessin donat imatges de Duran i la seva bateria durant els temps precedents. Però ara, no. És a dir, l’efecte que suposadament pretenies obtenir, se’n va. Si els socialistes volen fer un toc ferotge sobre la situació sanitària a base d’encarregar un vídeo de gust discutible, però sobretot, sectari, haver-ne fet un abans. I així, ara, en podries presentar un altre de tan fort o més i la gent li faria més atenció perquè hi veuria una continuïtat de gestió i d’intenció. Com que no és així, s’interpreta com un cop de puny partidista. ¿El resultat a efectes electorals? Zero.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del 2007 ens vam quedar de pedra perquè el llavors candidat de CiU i avui president Artur Mas va consentir d’anar a un programa de televisió perquè li esclafessin un ou al cap. Montserrat Nebreda va fer el paperot encara no fa un any, com a candidata al Parlament, jugant amb l’ambigüitat d’un vídeo on se suposava que sortia despullada, etc. etc. És a dir, que començar la campanya electoral, incloent-hi les aparicions a Polònia, és equivalent a l’arribada del circ i el famós crit de guerra: que comenci l’espectacle! I així és com s’ho pren la gent, com un espectacle. I per això després tenen el respecte que tenen pels polítics i per les institucions. Ens diran: volem fer una campanya electoral diferent, que no sigui avorrida. I nosaltres responem: una campanya no té per què plantejar-se en aquests termes. Els polítics, durant quatre anys, són els mateixos, es comporten de la mateixa manera i hi ha temps de sobres, si es vol, de fer-los veure, ha, ha, ha, tocant-nos la bateria (o el que sigui). Altrament, sembla un insult a la intel·ligència de l’elector.
Estem per aplicar la llibertat d’horaris comercials? T’ho miris com t’ho miris, hi ha molt mala peça al teler. I els petits comerços tenen totes les de perdre. Vivim èpoques en què les persones són eminentment pràctiques. Avui tot es configura per grups d’opinió, per grups de consumidors, etc. I la gent viu sotmesa a condicions cada cop més dolentes, més fortes. De la qual cosa se’n deriva una creixent insolidaritat. Ara bé, d’això no es pot deduir que, en general, els ciutadans i ciutadanes visquin obsedits per fer la punyeta al petit comerç. Ho diem perquè, de vegades, quan sentim parlar els petits comerciants, sembla que sigui així. I no, un possible client mai no és un enemic. És molt més senzill, hi ha gent que pot viure acudint al petit comerç i n’hi ha d’altra que no. Tot aquest grup és molt nombrós i agraeix al cel que pugui anar a comprar el diumenge o les jornades festives. Tant si és just com si és injust. Per una altra banda, hem de conviure amb les excepcions que preveu la mateixa llei, que pràcticament et faculten per comprar qualsevol cosa que vulguis, això sí, de caràcter bàsic– tant si és diumenge com dimarts.
Després hi ha la pressió del sector turístic, que és el que s’ha fet sentir ben alt aquests dies. Argumenten que cada vegada més una part importantíssima dels visitants de Barcelona hi vénen per passar-hi un dia, només. I aquest dia és, gairebé sempre, diumenge o festiu. I se’ls fa estrany trobar-s’ho tot tancat.
Ho repetim, la tendència imparable és anar cap a la llibertat d’horaris perquè una majoria de clients ho demana. I, en el fons, serà així perquè els representants del petit comerç, el més reticent a l’ampliació de l’horari comercial, són els primers que justifiquen la seva negativa basant-se gairebé en criteris econòmics. És a dir, t’argumenten que a ells no els sortiria a compte, que és inviable obrir els festius perquè la mesura afavoriria només els grans operadors. Ben lluny, doncs, del discurs del dia de descans com a reivindicació social aconseguida a la qual no es pot renunciar, etc. Discurs social que, tot sigui dit, interessa poc o gens al ciutadà, que l’únic que vol és que el deixin tranquil per comprar quan a ell li vingui de gust. La mentalitat del comprador actual és: ho vull tot i ho vull ara. I punt.
Des de Barna Centre es proposa una solució de compromís. Vista l’existència de turistes que visiten el cap i casal només els diumenges i els festius, demanen que es declari el centre de Barcelona zona d’interès turístic i així puguin obrir els comerços aquests dies, tant si són del passeig de Gràcia com del barri Gòtic. En canvi, no hi estan d’acord, perquè ho consideren inviable, altres organitzacions del sector com ara la Fundació Barcelona Comerç i la Confederació de Comerç de Catalunya.
En aquest sentit, el senyor Gaietà Farràs, president del Consell de Gremis de Barcelona, assegurava que “el fet d’obrir més hores no farà que la gent tingui més diners per gastar”. Dissortadament, és veritat, no tindrem més diners. Però, també és veritat que la probabilitat que la facturació augmenti a base d’obrir més hores no es pot negar tan taxativament com ho fan els sectors contraris a la llibertat
d’horaris.
En fi, l’Ajuntament ha acceptat de fer un estudi de viabilitat sobre la proposta de Barna Centre. Ja veurem què en diu.
Hi ha coses que, avui en dia, són comprensibles (tot i que no pas justificables). Per exemple, que un emigrant no delinqüent intenti aprofitar-se del sistema. Entre d’altres raons perquè els autòctons també ho fan. I l’obligació de l’Estat és estar-hi amatent, sobretot en èpoques de crisi, i intentar detectar aquestes esquerdes. No són pitjors els marroquins que havien aconseguit de continuar cobrant fraudulentament el subsidi de la Generalitat, tal com l’acció matussera del Govern d’aquest estiu va demostrar, que els milers de grecs que, també tal com s’ha vist, fa anys que cobren les pensions dels seus parents morts.
Un emigrant acabat d’arribar pot ser una persona de bé (com ho són la immensa majoria) i, tanmateix, intentar d’aconseguir com sigui una targeta sanitària que protegeixi la seva família. A casa nostra, i al món occidental en general, una de les vies clàssiques d’accés directe als papers oficials eren els matrimonis de conveniència. Els primers que se’n surten abans que les autoritats no s’adonen del frau són afortunats.
Una esquerda aprofitada fins a l’exageració –i que per culpa de la sobreexplotació, com passa amb els aqüífers, ha acabat per quedar obsoleta– era l’oficina municipal de regularització de parelles de fet, l’anomenat registre d’unions civils, que funcionava des de l’any 1994 a l’Ajuntament de Barcelona. Va ser una mesura progressista adreçada a facilitar la vida al col·lectiu homosexual en matèria d’accés a determinats drets dels matrimonis tradicionals (sobretot, dels patrimonials i d’herència). Aquest registre, però, ha esdevingut innecessari. Per una banda, el Codi Civil ja admet els casaments entre homosexuals. I per l’altra, si no et vols casar, es faciliten molt les condicions per demostrar la convivència, tant, que no cal anar a l’oficina municipal a registrar-se com a unió civil.
I vet aquí que els cossos policials han detectat que justament ara, que no fa falta, és quan hi ha més demandes per obtenir certificats d’unió civil. Se sospita que l’esmentat registre s’està utilitzant com a via indirecta per legalitzar la residència d’emigrants acabats d’arribar. Fins i tot s’han detectat casos de persones que constaven diverses vegades formant part de diferents d’aquestes unions civils. La solució municipal ha estat també un clàssic: en comptes d’arreglar-ho, liquidar-ho. Com la gran decisió de Telefónica o dels bancs de lluitar contra els indigents que es refugiaven a les cabines o als caixers interiors: eliminem-ho. Vet aquí la via més fàcil i la més injusta: tots hi sortim perdent. No hi ha cabines, sinó aquella mena de telefonets a l’aire lliure que no serveixen per a res. I s’han tancat una pila de caixers automàtics interiors i s’han tornat a col·locar absurdament a l’exterior (obligant els clients a la inseguretat).
El cas és que Joaquim Forn, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament, ha dit que el registre d’unions civils es tanca. L’Estat ha detectat l’esquerda i li ha entatxonat un pegot de ciment per tapar-la. Mentrestant, feliços els qui han pogut treure profit de la qüestió mentre l’esquerda era oberta. I qui hi ha arribat tard, no solament està buscant una nova esquerda en el sistema, és que, a hores d’ara, quan llegeixin aquestes ratlles, segur que ja l’ha trobada. I tornem a començar. Sense acritud, que diria aquell.
Hi ha aspectes de la relació entre les administracions que sovint resulten incomprensibles. La burocràcia té les seves servituds, entre les quals hi ha la lentitud, encara que la qüestió que està en joc sigui d’extrema gravetat. Això el ciutadà ho percep com una mena d’insensibilitat incurable, d’impossibilitat gairebé metafísica, i s’hi resigna. És a dir, que acabem per retallar-nos nosaltres mateixos els nostres drets. En els països anglosaxons la gent és conscient dels seus drets i dels seus deures. I la cultura de la reclamació es troba arrelada i està ben vista. Aquí gairebé és el contrari.
Això implica que t’has de refiar –que ja és dir– que els polítics i els alts funcionaris compliran les seves promeses. Hi ha casos especialment sagnants i flagrants en què el bé comú és posat en tensió a causa de la lentitud administrativa. Són els casos en què hi ha implicats patiments personals greus i reiteratius i, tot i amb això, les propostes fan el seu tràmit burocràtic tan lentament com sempre.
Ara mateix ens trobem que la setmana passada vam veure com una nota pública del Govern central exposava que l’executiu de Madrid prometia impulsar el registre electrònic de faltes a Catalunya abans que s’acabés aquest 2011. Això és bàsic per a ciutats com ara Barcelona, on la multireincidència és una de les xacres més insuportables. El secretari d’Estat de Cooperació Territorial, Gaspar Zarrías, va assegurar que el Govern comparteix “plenament” la preocupació de l’Ajuntament de Barcelona per la multireincidència de faltes, i per tant farà un esforç per engegar l’esmentat registre dins la data promesa. I és aquí quan al·lucines de debò, perquè la foto, les expressions, els desitjos, etc., etc., semblen copiats literalment de la reunió que l’exalcalde Hereu va mantenir a Madrid amb el ministre Caamaño fa un any més o menys. O sigui, estem igual que abans. I la cosa ja agafa extrems de molta gravetat. Si cal, recordem què significa l’existència d’aquest registre: senzillament que les detencions per faltes es podran consultar alhora i que quedaran registrades administrativament alhora. Per la qual cosa el jutge sabrà al moment que aquell individu que té davant acumula 50 o 60 detencions per faltes. I que això ho converteix en delicte i, per tant, el pot enviar a la presó. Ara, encara que no s’ho creguin, aquesta informació no la tenen. Per això és tan important. Per millorar la seguretat pública i apujar la moral de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra.
Com que la multireincidència no es registra, els delinqüents saben que robar els surt molt barat: una multa que sovint mai no paguen. El que dèiem: un dels grans triomfs de l’exalcalde Hereu, i així se li va reconèixer des de tots els àmbits, va ser aconseguir, aviat farà un any, que en el nou Codi Penal la multireincidència es convertís en delicte. A més, va arrencar la promesa al ministre que l’esmentat registre s’implementaria immediatament. Doncs bé, res de res. I l’alcalde nou hi torna i li tornen a prometre el mateix, com si ara es tornés a començar el procés. És increïble que no es puguin demanar responsabilitats a ningú. És increïble que tot un alcalde de Barcelona hagi d’anar a Madrid a implorar a un secretari d’Estat –en el fons són els que manen de debò– que compleixin el que van prometre a l’alcalde anterior.
La setmana passada, durant les jornades organitzades pel Club d’Economia de Lloret per debatre el futur d’aquesta vila com a destinació turística, es va arribar a una conclusió: es tracta que hi hagi més vigilància i més policia, però no s’ha de canviar res. Perquè, altrament, el turisme se n’anirà a altres llocs més barats i permissius. En aquesta reunió hi havia el nou alcalde, el senyor Codina, i el conseller Puig, que va afirmar que això d’aquest estiu passat ha estat una “anècdota”. I ho va fer més gràfic assimilant-ho a una berruga.
Davant del fet que l’estiu que ve, doncs, tornarà a passar el mateix, se’ns acudeix oferir un suggeriment. Vist que els empresaris, l’Ajuntament i la Generalitat hi juguen la carta de la hipocresia i fins i tot del cinisme, penso que ens podem relaxar i deixar-ho córrer. Que es declari Lloret definitivament ciutat oberta per al turisme, no pas de borratxera, sinó d’autodestrucció massiva. Que s’hi aixequi un tancat que inclogui la part de la ciutat dedicada, suposadament, a l’esbarjo, amb accessos controlats per la policia. Una mena de gueto per a turistes desestructurats. Fins i tot es podria cobrar una taxa municipal. I, un cop dins, que fessin el que volguessin, que destrossessin, o que es matessin (no és parlar per parlar, s’hi maten de debò). I tothom a fer caixa.
Fa vergonya adonar-se que encara existeix aquesta classe empresarial tan conservadora i carca. I aquesta Administració tan comprensiva. Quina decepció, conseller Puig. ¿Com s’ho farà per evitar que l’estiu del 2011 hi torni a haver, per exemple, morts per violència? Vostè sap perfectament que els empresaris que el van acompanyar l’altre dia no l’ajudaran. Estan paralitzats pel pànic a perdre el cèntim d’euro. Per tant, miraran de fer la viu-viu. Davant d’això, ¿el Govern de la Generalitat està disposat a enviar, durant tres mesos, cada dia, cada nit, un exèrcit d’inspectors que facin complir la llei als empresaris? Sense anar més lluny, la llei que prohibeix l’existència i, encara menys, l’ostentació pública d’ofertes de consumició
alcohòlica.
Som conscients que tot té un preu. I que si el control és més rígid, els turistes se n’aniran a Egipte. Però quina mena de turistes? Aquests turistes no interessen a la generalitat de la població de Lloret. Són pobres com rates, no gasten ni un euro. Si el tenen, se’l guarden per la nit. Grans sectors comercials de Lloret no hi sortirien perdent tant, si aquests turistes no hi vinguessin. I pel que fa als possibles perjudicats, que mirin entorn i veuran que hi ha llocs on s’ha fet el canvi a un altre tipus de turisme i no s’ha enfonsat el món.
Per ser justos, cal dir que en aquesta reunió van protestar l’expert en turisme José Antonio Donaire i el president del Patronat de Turisme Girona Costa Brava, Ramon Ramos. No els van fer gens de cas. Josep Maria Molist, president d’Evenia Hotels, durant una de les taules rodones, com a gran justificació va afirmar que “de turisme de borratxera n’hi ha a tot arreu”. Fantàstic. I va afegir: “Tenim problemes en la repercussió mediàtica de Lloret perquè s’han creat molts estereotips…” Però, ¿quina repercussió vol que tingui? ¿O és que els incidents són inventats? Per part nostra, no cal que s’amoïni per això, no n’hi haurà més, de repercussió. Ja s’ho faran.
La societat civil és la que s’oposa a l’estructura de l’Estat (la societat política) i les empreses (la societat industrial). Això no impedeix que tingui ideologia, esclar. Però sorgeix per plantar cara a la pressió política i als interessos empresarials. Sovint serveix per empènyer l’acció administrativa i, fins i tot, per substituir-la.
A Catalunya estem orgullosos del nostre esperit associacionista i, fins i tot, el considerem un tret diferencial. A Espanya, un exemple n’han estat, els darrers anys, les associacions sorgides entorn del fenomen de recuperació de la memòria històrica. Davant un Estat no gaire disposat a donar la cara, va ser la societat civil la que va moure tota la qüestió fins a aconseguir que els polítics acabessin fent un pas endavant. Els casos més interessants de la societat civil són els que, sense tenir un objectiu concret, es preocupen pel que els envolta i no tenen mandra d’exposar públicament la seva opinió. I encara menys, si cal, d’intervenir activament, segons el seu punt de vista, per resoldre un problema social. D’aquí que els polítics intel·ligents treballen pensant en la societat civil, petits nuclis organitzats que poden ser creadors d’opinió i, per tant, de vot.
Tota aquesta introducció ve per donar fe del que s’ha donat a Barcelona durant aquest darrer cap de setmana. Sepultat en els centenars d’activitats de la gran ciutat hi ha hagut un exemple clar, net, pur i envejable de fortalesa de la societat civil. Es tracta dels actes solidaris que, amb el lema Japó, no t’oblidem, ha organitzat el Centre Català de Kansai (Osaka) al Japó. Han estat un seguit d’actes extraordinaris per tal de recaptar fons destinats als infants damnificats a causa del terratrèmol, tsunami i accident nuclear esdevinguts el passat mes de març al Japó.
Organitzat com cal, és a dir, de manera gens amateur, amb voluntaris i entitats col·laboradores, hi han participat músics, artistes, especialistes en diverses matèries, etc. És a dir, un grup de gent individual que s’ajunta lliurement per tal de fer possible un esdeveniment, de manera totalment desinteressada. Alhora, els col·laboradors, gent professional, assegura el màxim nivell en tots els actes: concert de música de cambra, tallers diversos d’introducció a la societat japonesa, com ara “Diferències cultuals en la negociació”, “El Wa, base de l’etiqueta japonesa”, “Introducció a la dansa clàssica japonesa”, “Fer haikus a la catalana” i molts actes més repartits en jornades de matí i tarda des de dissabte fins dilluns. Les entitats col·laboradores han estat d’allò més heterogènies: Adolfo Domínguez Japó, Casio Espanya, Escola Luthier, Espai Sucre, Línies Aèries Turques, Conserves Ferrer, Triangle Postals, Flores Navarro i moltíssims més.
Vet aquí, societat civil en estat pur. Perquè les institucions no n’han volgut saber res. En el cas del Consolat General del Japó a Barcelona, la cosa és particularment ofensiva. I ens remet, precisament, a la reacció oficial del Govern japonès, aleshores, del desastre, minimitzant, no admetent-ne la gravetat i, després de la pressió de la societat civil, havent d’acabar per situar la catàstrofe en la seva dimensió real.
Repetim, és societat civil pura: gent lliure que lliurement, independent, s’associa i empeny endavant la comunitat. Cal agrair-ho.
Ja fa anys i panys que Barcelona guanya posicions, t’ho miris com t’ho miris, en tota mena de rànquings. La setmana passada vam parlar en aquesta mateixa columna que, fins i tot en els taxis (qui ho diria!), Barcelona havia estat declarada la ciutat amb el millor servei d’Europa! Ara ens acabem d’assabentar que la nostra ciutat es troba en el lloc 25 del món en la classificació de les ciutats… més cares. O sigui, que ens trobem en la franja alta. Fantàstic. Per davant de ciutats com per exemple Madrid, Los Angeles, Chicago, Hong Kong i Miami. I darrere dels de sempre: Nova York, Tòquio, Roma, Londres, París… Ara mateix, la ciutat més cara del món és Oslo, la capital noruega.
Per cert, ja que esmentem Madrid, aquest mateix informe situa la capital d’Espanya per damunt de Barcelona pel que fa a nivell salarial. Això, unit a una mitjana de preus més baixos, fa que el poder adquisitiu, en aquesta ciutat, estigui per damunt del nostre. O sigui, que treballant igual un madrileny aconsegueix més que nosaltres. Millor per a ells. Però fa una mica de ràbia.
També som els campions d’Espanya en el preu del lloguer d’habitacions. De mitjana, es paguen prop de 400 euros per compartir pis. Què els sembla, s’hi animen?
De tota manera, Barcelona és una ciutat amb diferències molt accentuades entre districtes i fins i tot entre barris. Si agafem l’exemple clàssic de la barra de pa, depenent del lloc de Barcelona et pot arribar a costar fins 25 cèntims més, cosa que significa, en proporció, una brutalitat.
A mi, una de les dades recents (aquest cop, de Catalunya) que més m’ha fet esgarrifar és que més d’un 33% de les famílies no tenen ni cinc per a un imprevist. Això és Amèrica, ja es veu. Almenys en aquestes qüestions. No existeix estalvi. Per a què? A més, nosaltres, a Barcelona, amb la societat –tal com hem dit– tan barrejada que tenim, amb els ingressos del turisme i de la capital cultural i botiguera, no hi ha manera que baixin els preus de res. ¿Sabien que ha baixat la despesa familiar a l’hora d’anar a comprar i que, per contra, els preus han continuat pujant? Si els interessa (OCU dixit), la superfície més barata és Alcampo, seguida de Lidl, Aldi i Carrefour. Tothom es llança a les marques blanques. Es tracta de comprar la mateixa quantitat (i qualitat?) amb menys diners. Per ara, la cosa va quadrant, però tot té un límit.
Per cert, la referència a la posició de Barcelona pel que fa a carestia de la vida la dóna un informe pagat per la Unió de Bancs Suïssos, poca broma! ¿I volen que els digui quina és la broma de veritat? Doncs que el 2008, quan la crisi començava, Barcelona era la vintena ciutat més cara del món. Ara, n’és la vint-i-cinquena. Però és que l’any 2010 érem en el trentè lloc! O sigui, que perdem poder adquisitiu a raig i la nostra ciutat s’encareix. Com s’entén, això?
Sempre ens podem consolar com a babaus i mirar qui ho entén menys que nosaltres. Fixin-s’hi: pel que fa a la llista de ciutats més cares, en només dos anys São Paulo ha passat del lloc quaranta-dosè al dinovè! Per contra, el poder adquisitiu dels seus ciutadans, durant aquest temps, s’ha mantingut igual. O sigui, una mena de tsunami econòmic. És com si a casa nostra els preus, en aquest temps tan curt, haguessin pujat més o menys el doble. En fi, una bogeria. Però aquí estem, tots plegats: pobrets i alegrets.
