Provaré de fer un exercici de reflexió, que és pel que m’han convocat avui aquí. Però he d’advertir que m’he passat el dia escombrant, lligant fustes, fent cartells, movent taules i provant de fer-me entendre i d’entendre a gent amb la qual ens uneix una sola cosa: n’estem farts. Com m’ha dit un amic que m’he trobat a la concentració: fart d’aquesta misèria tan indigne. Això sí: Mai una jornada electoral m’havia semblat més profitosa per entendre un aspecte de les eleccions: els resultats electorals, íntimament, no ens representen.

He estat des de mig matí a la Plaça Catalunya, d’on he marxat a quarts de nou per afanyar-me a arribar a casa a enviar aquest text. Això ha estat el dia de les eleccions, tot i que vostè ho llegeixi l’endemà (bon dia 23!) Volia veure que s’hi coïa, com passaven les hores, què es pretenia. I més enllà d’una explosió sana, sincera i molt necessària de bon rotllo, he quedat una mica perduda. Érem moltes persones treballant i hi havia molts nervis. Una barreja de responsabilitat social insòlita i una invitació a la llibertat aclaparadora. Molts comitès, moltes assemblees i reunions, i molta gent que s’oferia a ajudar, a treballar, a participar, a ser-hi: Formar-ne part.

I ara no ho recordo qui ho va dir, però algun líder molt savi va concloure: Si vols solucionar un problema, envia una sola persona; si vols enrarir-lo, envia una comissió. I aquesta ha estat una mica la sensació que he tingut el dia d’avui, més enllà de la contagiosa esperança i la imprescindible felicitat. Som molts i volem i proposem coses molt diferents, però el moviment del 15M sembla tenir, ara ja, una manera de fer i una estructura sòlida i, en molts casos, incòmodament jeràrquica. Com si no fos de tots. Sé que d’una altra manera seria impossible aconseguir alçar la veu com l’estan / estem alçant, i els felicito sincerament per l’ordre i l’empenta. Però temo que aquesta manera de fer, si no anem amb compte, no inclourà tothom que vol donar suport al moviment.  Té una cosa amable i espontània que trobem a faltar el dia a dia i que és fantàstic redescobrir i compartir. Arriben desenes de persones a felicitar-nos i a felicitar-se els uns als altres, i és enlluernant l’educació i l’afabilitat generals. Però més enllà de tot això, he pensat que podien caure a "parlar per tots, però no amb tots i no de tots". Encara que entenc que, per ara, per ells, no és moment de reflexionar, sinó de posicionar-se i actuar. I tothom treballa i treballa i treballa. I potser només som al moment de celebrar la capacitat, l’organització i el pacifisme ciutadans, que han estat a temps de reaccionar i actuar en conseqüència. Tant de bo aquest fos un moviment que s’estengués i transmetés aquest interès per escoltar els altres i aquesta estranya comunió en els problemes que compartim.

Anècdotes, moltes. I la majoria molt boniques. Però entre les coses més importants del dia d’ahir no destacaria l’esperada baixada d’ERC ni l’esperada pujada de CIU. Sinó que crec que el més "real" del dia d’ahir, i sense cap vincle amb les eleccions, ho resumia una pancarta al centre de la plaça: Aquí huele a humanidad. Benvinguda sigui!