La sé reconèixer. És com una mena d’escuma que puja pel cos com si fóssim els tiranosaures que som. És una sensació incòmode i incontrolable que ens fa fer coses que racionalment menystindríem. Com ara cridar a algú que no volíem cridar, trencar quelcom que no volíem trencar, fer-nos mal. O fer-ne. És una conseqüència física a una reacció moral, emocional, social. Una manera, desesperada, de provar que les coses deixin de ser com són. El moment en què no ens importa perdre-ho tot i estem disposats a sacrificar-nos.

No sabríem dir exactament què ens ho provoca. Perquè sovint pensem que som capaços d’entendre i controlar coses que se’ns escapen. Com ara que ens facin mal –la primera de totes. Però també que facin mal a algú a qui estimem. Que es trenqui alguna cosa que volem. Perdre allò que volíem mantenir. No ser on volem ser. I aleshores la ràbia brolla com un sortidor impossible i d’alguna manera orgànica ens allibera, ens diu: feu el que vulgueu fer, no us controleu, deixeu-vos anar. Un consell fatídic. Crec jo, que sóc defensora inalterable dels esperits lliures. Però és que darrerament penso molt en la proporció de llibertat i de contenció dels nostres actes. En com hauríem de provar d’equilibrar-nos.

Mai no he confiat massa en les filosofies que proclamen la calma com un estat natural. Mai no he cregut en les teràpies que volen, d’alguna manera, estabilitzar-nos. Perquè sempre he tingut la sensació que el ser humà és, per naturalesa, si més no: expressiu. Expressiu gairebé d’una manera involuntària i inevitablement absoluta. Els homes i les dones som molt més espontanis del que "ens està permès", molt més lliures, molt més creadors, passionals, animals, tiranosaures. Molta més vida. I no ho dic com un menyspreu, no ho dic amb la cantarella que hem escoltat sovint de: que pesats que és, com costa de suportar! (o alguna cosa així.) Sinó en un sentit gairebé corpori. Fins on podem aguantar l’ebullició, la passió, la vida. Suportar en nosaltres tot allò que nosaltres som. I saber què és allò que hauríem de provar que no bulli, que no exploti. Perquè el coratge i la raó, tot i l’escut que són, no poden defensar-nos de nosaltres mateixos, no poden protegir-nos de nosaltres mateixos, no poden ajudar-nos a entendre’ns amb les persones que som. O sí, però no n’hi ha prou.

És necessari provar de dir-nos la veritat d’allò que sentim, deixar d’omplir les caselles del que se suposa que hauríem de ser i preguntar-nos, amb honestedat, si tot el que se’ns imposa socialment ens protegeix com a comunitat o ens deixa indefensos com a individus. Però abans ens hem de preguntar, junt i per separat, si podem ser, pacíficament, socialment, comunitàriament, qui som. I si aquesta llibertat passa, de manera inevitable, per algunes contencions. Deia Descartes que tant és si dos més dos fan quatre, però que cal que tots estiguem d’acord en alguna cosa. I jo sovint penso que aquesta lluita interna que ens manté a punt d’explotar i a punt de crear, a punt d’adormir-nos i a punt de sumar, no es calmaria si provéssim d’esbrinar quan fan ara dos i dos en el món on som avui (tal i com s’ho han hagut de preguntar tots els habitants de tots els móns, des de sempre.) Perquè és evident que les convencions d’uns quants no ens encabeixen a tots i que això ho hem de poder enraonar en pau.