Passejant per un centre comercial, veig una botiga de jocs virtuals per la play i coses d’aquestes. I a fora un cartell que hi diu: si ho has aprovat tot i ens portes les notes, et fem un 5% de descompte. I he quedat ben sorpresa! La veritat, pot ser una enganyifa per fer pagar el 95% restant a pares de nens malcriats que no tenien pensat gastar-se res en un joc de la consola. Però dintre de tot, m’ha agradat. He pensat que s’haurien de premiar les coses que estan bé. I aleshores m’he recordat d’un amic que quan era petit escrivia cada nit una notícia pel seu pare. En llevar-se, si el pare entenia la notícia li donava cinc soles. Avui el meu amic és un escriptor bo a qui les coses li van força bé, i un dia em va explicar que la seva principal escola havia estat el seu pare i els diaris que li feia escriure cada nit. Me pagaba, em va dir el meu amic, pero nunca pensé que eso estuviera mal. Anys més tard, en un càtering en què treballava amb la família, vaig escoltar uns publicistes dient que si volien vendre, a partir d’ara, haurien de donar alguna cosa a canvi als consumidors. I efectivament, en pocs anys, comprem abans un producte respectuós amb el medi ambient, ens estimem més pagar a empreses que apadrinen projectes i, si ho tenim a mà, ens estimem més comprar les verdures d’un pagès que no pas les d’un supermercat. Jo quan busco ous miro si són ecològics, els productes de la neteja provo que siguin respectuosos amb l’entorn i fa anys que no compro paper que no sigui reciclat. Però no és només pel medi ambient. És perquè com a consumidors, des de fa un temps, tenim alguna cosa a dir. I poc a poc, cartells com els del centre comercial que he vist aquest matí, seran més freqüents. Aquest pot semblar una manipulació més evident que no pas alguns altres exemples que he posat aquí, però no em sembla tan malament.

No fa massa estava amb la filla d’un amic a qui acabaven de donar les notes. No li havien anat massa bé, i la veig veure, sobre tot, avergonyida. Has tingut mala sort!, vaig dir-li jo. Ja te’n sortiràs millor l’any que ve. I ella em va contestar, amb una responsabilitat que em va deixar impressionada: No, Lolita, és que m’ha fet una mandra de nassos! I tenia raó. L’he vista durant tot el curs i és una nena llesta i a vegades una mica mandrosa que s’ha acabat sentint malament quan han acabat les classes. M’estimaria més que em felicitessin, em va dir la filla del meu amic. I avui, passejant pel centre comercial, he pensat com se sentiria de veure un cartell com aquest. Per una banda segur que no li agradaria perquè se sentiria exclosa, però per l’altre, tenint en compte el que em va dir ella mateixa, sembla ser que ho entendria. I a mi, això, em fa pensar en dues coses. Per una banda, dubto dels motius que tenen els propietaris de la botiga per penjar aquest cartell. Vendre, és clar. Però potser tenen fills que treballen amb ells els estius i han tingut aquesta idea, o que sempre ho han aprovat tot esforçant-se molt i a casa ho entenen, per posar dos exemples. Jo m’estimo més pensar que ho posen perquè creuen que l’educació és important i cal celebrar-la. I l’altra cosa en què m’ha fet pensar tot això, és en els pares que deixen la seva educació en mans dels altres. Quants no se n’aprofitaran d’un cartell com aquest i diran a la mainada: Ho veieu? Si ni a la play us volen! I concloc que premiar notes no sé si està bé o malament, però no ensenyar els nens a estudiar, a aprendre, a tenir valors i a responsabilitzar-se’n, si ens ho podem permetre, és tristíssim!