Llegeixo a la premsa espanyola "Un grupo de sicarios mata a 20 personas en un bar de Monterrey. La policía baraja la hipótesis del ajuste de cuentas entre bandas rivales de narcotraficantes" (El País). O bé: "Un grupo de sicarios mata al menos a 20 personas en un bar en México. La cadena Televisa dijo que hasta ahora se sabe que se trató de un ajuste de cuentas entre dos grupos criminales" (Público). La premsa catalana no en diu res. Surt un inoportú article de Sànchez Piñol sobre la invenció de la metralladora –inoportú per ser l’endemà de l’atemptat de Monterrey, vull dir. El Periódico ni mu a la portada. I La Vanguàrdia a la primera pàgina tampoc no en parla. I jo sovint penso que som notícia efímera, però que no som, som, notícia. I això m’entristeix. Evidentment em sembla una terrible injustícia, perquè és de casa meva que parlo. Però a més perquè em sembla objectivament incomprensible. Entenc que al món hi passen moltes coses, que hi ha problemes greus i urgents dins i fora de casa, i que són moltes les coses que ens calen saber per entendre els problemes llunyans. Però amb Mèxic, i no ho dic pas perquè sigui casa meva, hi tenim una relació especial i un deute històric. I ara, més que mai, ens n’hauríem de fer càrrec. És impressionant la poquíssima informació que ens arriba, com s’explica i de quina manera ens l’espolsem del damunt. Perquè digui el que digui la premsa estrangera (molta incorrectament informada o fins i tot ensabonada pel govern mexicà), vivim una situació extrema i és urgent que a fora ens entenguin, ens respectin i ens facin cas.

Divendres a la nit van entrar quinze persones en un bar de Monterrey (un lloc que ha canviat a una velocitat desconcertant en els darrers anys) i van insultar, cridar, disparar i segrestar. Confirmats: vint assassinats i vuit segrestos. I nosaltres això ens ho trèiem del damunt un dia i un altre amb una frase que a mi (que a nosaltres) ens crispa: "ajuste de cuentas entre bandas rivales de narcotraficantes". Quina barra, quina informació més empobrida, quina explicació més simple i més escaient pel govern mexicà. Quina vergonya! A Mèxic comptem 40mil morts en els darrers cinc anys, comptem 9mil desapareguts i sumem, sense cap ànim competitiu, més morts que les tristament famoses dictadures de Sud Amèrica. Som un país ferit, humiliat i a sobre incomprès. El govern mexicà va imposar i manté una estratègia de "guerra contra el narco" que està dessagnant el país. I les democràcies occidentals l’aplaudeixen, l’entenen, i fins i tot li donen ànims. No només els polítics. Sinó personatges curiosament mal informats, com ara el cantant Bono, feliciten al president per la seva valentia a l’hora d’enfrontar-se al terror.

Però això no és així. No està passant així. Els ciutadans mexicans no estem sent protegits contra el narcotràfic per unes autoritats amb què puguem confiar. Sinó que vivim enmig d’un foc creuat, d’una corrupció impensable, de delinqüents de tots els bàndols i d’una prepotència política que ens ha convertit en un país que des de fora es resumeix dient que tenim alguna cosa de salvatges o que per sort ha acabat amb una dictadura i ha aconseguit una democràcia que s’atreveix a fer les coses d’una altra manera. Ja ho sentim prou a Mèxic, tot això, i ja ens indigna massa que ens expliquin així. Però fora també ho hem d’aguantar?