Ho he de celebrar. Aquest ha estat el meu estat de Facebook durant els darrers dies i encara ho vull celebrar. Fa anys que esperem que passi una cosa així i no pensem picar: no escoltarem les versions partidistes, ni mirarem els mapes turístics de la Generalitat que publica l’ABC amb esments a les corrides, ni ho confondrem amb cap actitud política ni nacional. Aquest és el triomf de la moral i la tendresa. I això no passa gaire sovint. Així que: Goodbye, bullfighters! Potser si ho diem en molts idiomes la gent no confondrà la crueltat amb l’espectacle. No pensarà que aquí a casa nostra pensem que està bé fer una cosa així, encara que molts d’ells mai no l’acceptarien en els seus països d’origen, i encara que ho trobarien, si s’aturessin a pensar-hi, un acte brutal. Prou. La tortura no és art ni és cultura. Ho signo des de fa vint anys i visc convençuda que les corrides, els correbous, les persecucions d’ànecs o una festa del nord del País Basc en la qual a un gall li tallen el coll són manifestacions absolutament irracionals de nosaltres mateixos. Tant me fan l’estètica, la història o les contradiccions. Convertir la mort en un espectacle és una aberració. Ja el filòsof alemany Theodor W. Adorno va advertir-nos, després d’Auschwitz, que l’ésser humà havia d’experimentar amb l’art i no pas amb la vida. Perquè l’únic argument que justifica la crueltat i la degradació pública és una cosa que anomenem instint animal. Però els animals no fan res semblant. Així que hauríem de pensar sobre alguna cosa molt perversa que hi ha en la nostra civilització i que ens ha dut a justificar l’animal que no som. Alguna cosa que ens fa defensar allò que essencialment ens repugna. No perquè l’ésser humà sigui intrínsecament bo. Sinó perquè és intrínsecament poruc.