Abans d'ara

La responsabilitat comercial

Dijous passat homes armats va entrar al Casino Royale de Monterrey, van mullar el local de benzina i van tirar granades de mà. Les portes d’emergència estaven tapiades amb ciment i el local no tenia permís per funcionar. I fins a dia d’avui que escric això, hem contat més de 50 morts. Tot això va passar a quarts de quatre de la tarda. I a la nostra quotidianitat, si bé alguns tenen més ressò que uns altres, fets com aquests són ara ja constants. I tot així no entenc per què la guerra que estem patint a Mèxic no és un tema constant i no es considera un conflicte quotidià a les pàgines dels nostres diaris, als nostres informatius. Estic veritablement desesperada de sentir dir que és una lluita del govern mexicà contra el narco. No ho és. I sempre que ho llegeixo tinc ganes de plorar. És una vergonya! I és per això que quan vaig veure que l’Espanyol estava subvencionat per Cancun i que tot plegat era presentat com una festa, em vaig indignar.

I consti que em sap greu pensar perquè l’Espanyol és un equip pel que sempre he sentit una certa flaca. Però la procedència dels diners mexicans avui ha de ser transparent, translúcida. I perquè a Mèxic vivim sota un estat de terror i humiliació que passa, inevitablement, per l’economia. Assumeixo que aquí tenim mecanismes per vigilar i garantir la procedència dels diners, i confio que l’Espanyol hagi fet aquesta tasca imprescindible. Però a banda, Cancun no és el paradís turístic que ens venen, sinó un de les seus principals del narco mexicà, refugi de pederastes i terra de zetas: que avui a Mèxic és com dir: terra d’assassins i de víctimes. De risc. Cancun, que mai va ser exactament un paradís sinó un lloc per blanquejar diners, perquè els polítics corruptes hi fessin negocis i perquè diversos càrtels s’ho repartissin com si fos casa seva, és avui una ciutat amb moltíssims problemes que, més enllà de la zona exclusiva per joves americans que baixen a fer el seu spring break (riu-te’n dels borratxos de Lloret!), viu sumit a la desesperança indígena i la por als narcotraficants. Un lloc on l’activista Lydia Cacho es juga la vida cada dia per protegir les dones que escapen de les xarxes de prostitució i la venta de nens i nenes... Segueixo? Jo estimo Mèxic (l’adoro!) i fins no fa massa seguia aquell estrany pacte silenciós de no parlar mai malament del nostre país amb estrangers. Però avui la realitat és massa bèstia. Els mexicans estem molt espantats, molt indignats amb la reacció internacional i ens sentim tristíssimament sols. Estem farts de veure que no som notícia, que quan ho som es manipula la realitat per parlar bé d’un govern corrupte i vinculat claríssimament amb aquesta guerra entre narcos (no contra el narco.) De manera que veure sortir els jugadors de l’espanyol amb aquests barrets que ens ridiculitzen i que ningú no usa, i amb logo d’una de les ciutats més corruptes de Mèxic a la seva camiseta, què voleu? Diguéssim, com diuen a Mèxic: para decir lo menos, que em sap greu. No dubto de la bona fe del club ni dels seus jugadors i els seus socis. Però no estic segura de què sàpiguen què estan patrocinant ni quin significat té avui Cancun per milions de persones: el infern. Així que més enllà dels interessos hotelers d’alguns, m’irrita que el govern mexicà es dediqui a subvencionar clubs estrangers quan nosaltres necessitem ajut per combatre el desastre social: Portem 50mil morts, 10mil desapareguts i una tristesa inimaginable pel que estem vivint i per com ho estan explicant.

Más Noticias