Abans d'ara

Aprendre a tractar els polítics

No fa massa vaig anar a una universitat a parlar amb els estudiants sobre una pàgina que mantinc contra la violència a Mèxic. Els vaig explicar que, fins que siguin les eleccions, a mitjans del 2012, no hi convidaré a parlar a cap polític mexicà. I, en acabat, va venir un estudiant i em va preguntar: I si no voleu parlar amb polítics, qui voleu que faci realitat les vostres propostes? I a mi: em va deixar pensant. Ho vaig trobar mig ingenu, però no m’ho he tret del cap. Uns dies més tard vaig llegir, en aquest mateix diari, la proposta d’un partit polític: que els ciutadans votessin les propostes de llei per internet, enlloc de què ho fessin dels responsables socials i escollits per a fer-ho. I tampoc no m’ho vaig treure del cap. És la pregunta del milió.

Tenen mala fama, són una classe estratègica de la qual mai no aconseguim fiar-nos-en del tot i quan algú destaca, com ara Tierno Galván aquí o Cuauhtémoc Cárdenas a Mèxic, els admirem. Però tret d’això la relació de la ciutadania amb els seus polítics és molt llunyana i, quan les coses els surten de mare (com ara està passant), es tensa i aleshores: Som sobtadament i excessivament lluny. Aconseguir que els polítics guanyin credibilitat i respecte, és complicadíssim. D’aquí que alguns països europeus segueixin confiant en "l’estabilitat" monàrquica. Jo no. Jo sóc radicalment republicana, confio en la participació ciutadana i dubto sovint de les intencions dels líders polítics. No dels partits, no de les institucions. Però sí de la gent que té massa poder i cap sensibilitat per utilitzar-lo. Gent amb mentalitat pragmàtica, freda i resolutiva sense cap fons al darrere. N’he conegut alguns i és gent de la que mai no em fiaria. Però també sé que hi ha polítics amb imaginació i amb sensibilitat i amb veritables preocupacions morals i socials, tal i com em semblava a mi que eren Cristina Almeida aquí o el primer Andrés Manuel López Obrador a Mèxic. Hi ha gent en la qual, inesperadament, hi confio. Perquè sé que poden fer moltes, moltes coses. I sempre penso que mantenir la moral en aquesta borratxera de poder, és tenir un sentit de la moral molt més alt que la mitja. Obligatori, però reconfortant.

Així que ens debatem, constantment, entre polítics sí i polítics no. Això sí: voto. Perquè no confio en el passotisme i en el deixar fer. No crec que tant sigui que ens governin uns o altres. Crec que podem no confiar en la classe política que tenim perquè quan els estem demanant que se’ns acostin, se’ns allunyen. Mirant-nos des d’un lloc en el qual nosaltres no hi tenim accés i on tampoc no hi voldríem ser-hi. Però penso que això no ens pot rendir. No hem de pensar que, ara per ara, podem fer canvi substancials a la nostra societat sense un diàleg amb la classe política. Així que la nostra capacitat crítica i les nostres ganes de canviar les coses s’han de mantenir vives. No només amb la seguretat que tenim aquí de què el nostre vot serà comptat (que és una cosa que no passa a tot arreu) sinó amb la necessitat d’inventar-nos constantment, inventar-nos sempre, maneres de tractar amb els polítics com si fossin ciutadans. Com si fossin nosaltres. Fins que ens entenguin. Ara, no ens enganyem: posats a parlar, parlem amb l’esquerra que són més receptius i menys insuflats. Així que per començar, jo preguntaria: sortirem tots a votar?

Más Noticias