Quan jo era petita somniava sovint que hi havia una guerra que ho omplia tot de cendres. Em recordo a l’entrada d’una mena de cabana vietnamita que era casa de la meva família, asseguda, esperant que arribés el meu germà perquè entrés a casa a veure si s’havia salvat alguna cosa d’un incendi. Què vols, em preguntava, la nina o el teu diari? I jo triava i ell entrava a casa i en sortia al cap d’una estona brut de cendra i sol. La nostra família no hi era. Aquesta és la primera sensació de tenir por de la guerra que recordo haver sentit mai. Em passava sobre tot els estius, a casa dels meus avis a l’Estartit –o jo ho recordo més de quan era allà. I quan em llevava, li explicava a la meva àvia Luci i li preguntava com eren les guerres. I ella recordava que durant la Guerra Civil un sol Nadal va tenir un regal: una taronja que la seva mare li va aconseguir a Menorca: Republicana. Anys més tard, quan la meva besàvia ja havia mort i la seva filla ja era la meva àvia, anàvem algunes tardes a un camp de tarongers a la vora de la desembocadura de l’Ebre i la meva àvia ens donava un cistell als meus cosins i a mi perquè en collíssim. I nosaltres ens ho passàvem bé, agafàvem les fruites fent sacsejar els arbres i quan tornàvem a casa, la meva àvia pelava al davant nostra una taronja i ens deia que si la pell queia d’una sola peça sortiria la inicial de l’home amb qui ens havíem de casar. Això ho vam fer molts estius, donant per fet que aquelles taronges eren de la meva àvia. Fins que vam descobrir que no. Que a la meva àvia no li calia, però li agradava tenir taronges que no eren seves. I quan li ho vaig preguntar em va dir: És per la guerra –sense que ni ella ni jo ens n’avergonyíssim mai. Més aviat com si amb les taronges haguéssim aconseguit alguna mena de justícia històrica, poètica o agrària.

La guerra... Que diu el Pompeu Fabra que vol dir "Lluita a mà armada entre dos o més pobles, entres els exèrcits de dos o més estats." Un escenari del que sempre volem fugir i que per molt que provem d’imaginar: mai no l’encertem. Negra nit, em va dir la meva altra àvia, la Lolita, quan jo vaig començar a escriure un llibre per adolescents sobre l’exili republicà a Mèxic. La guerra, és negra nit. Que és una foscor que jo he provat d’imaginar sempre. Perquè crec que condensa totes les nostres pors i tota la nostra capacitat de ser atroços. És el pitjor de tots nosaltres i una de les amenaces socials amb més capacitat per a fer-nos contradir, desdir-nos o evadir-nos. Deixar de ser qui som perquè no ens facin mal.

Ho he vist, finalment i per desgràcia, a la guerra mexicana que avui vivim. I totes les coses que m’havien explicat les meves dues àvies m’han servit per entendre-les a elles, sí, però no per viure el paisatge terrorífic que avui és casa nostra. És per això que ara que Anonymous ataca seus oficials del món virtual i ens meravella amb la seva capacitat per donar un missatge des de la pàgina del Sarkozy o de bloquejar la xarxa del FBI, tot i que en diem guerra, molts de nosaltres pensem: Veus com no és tan insegur, enfrontar-nos? Veus com potser no són tan poderosos els que manen? Veus com ens en podríem sortir d’una altra manera? I jo, seguint el rastre del que està passant, em pregunto si hi ha guerres que no ens fan por o si estem usant malament la paraula i quan diem guerra cibernètica volem dir justícia: també històrica, poètica i fins i tot agrària.