Fa un temps em van demanar per una revista cultural un text curt sobre Europa. Era el continent de fa uns cinc o sis anys, on tots nosaltres teníem, de nosaltres mateixos, una percepció molt diferent a la que tenim avui dia. Aleshores vaig escriure sobre una pastisseria on la gent hi veia pastissos estrafolaris amb massa sucre i formes rocambolesques i que tothom pensava que eren massa dolços però, bo i això, els volia comprar. És una imatge d’Europa construïda des d’Amèrica. I se’m va ocórrer un dia que no recordo mentre passejava pel centre de la ciutat de Mèxic.
Avui m’ha tornat a passar el mateix, però el pastís està rosegat i envellit. Ho he notat, una vegada més, tornant de Mèxic. Que tot i la guerra que estem patint i les injustícies amb què hem de conviure cada dia, manté una alegria i una passió que trobo a faltar aquí. Des que he tornat he sentit tantes vegades els cognoms d’Urdangarin i de Millet que me’n faig creus. I tinc amics que s’han convertit en contestadors automàtics que proven de convèncer, sense escoltar, que som en una mena de fi que no sabrem esquivar. És una tristesa molt europea. O que a mi m’hi fa pensar. Em duu a aquella cosa nostàlgica i solemne que tant ens agrada quan té a veure amb la filosofia i la literatura però que ens sembla tan estricta quan ho fem servir per la quotidianitat. Que avui és una altra.
I ja sé que anar i venir del tercer món ens posa en un altre lloc i ens permet veure amb una distància per la qual hauríem de donar les gràcies, enlloc de protestar. Però no protesto, constato: la gent que ve d’Amèrica, ve més contenta. Aquí ens han convençut d’alguna cosa que té a veure amb un passat que és gairebé un conte del que ha sorgit el continent i que avui ens té acorralats com si tot fos a punt d’acabar-se. No és així. Les coses canvien i aquest país no és sempre com nosaltres el recordem de fa tot just cinc anys. La generació dels meus avis van viure una guerra, van veure arribar els exiliats econòmics de la resta de l’Estat Espanyol, van educar els seus fills en una dictadura, van veure marxar a milers de conciutadans a treballar a països més rics i van fer mans i mànegues per tirar endavant una família i convertir aquest país en un país ric –no burgès, que ho havia estat sempre, sinó amb una riquesa més dividida. Tot el que hem aconseguit d’aquest esforç i de l’esforç de la generació posterior (la dels meus pares) no ha desaparegut avui. Seguim tenint moltíssims avantatges si ens comparem amb altres indrets del món. I tenim un grau de llibertat, de seguretat, sanitat, educació i justícia que són inimaginables a països que ens agraden i que fins i tot coneixem o hi viatgem durant les vacances. I tot i així estem emprenyats i tristos i decebuts. Entenc la desesperació de molts, però no la depressió general de tots. I crec que d’alguna manera hauríem de provar de posar-nos el llenguatge a favor. De pensar, no que hem de començar a mentir-nos, però sí que hem de deixar de parlar sempre de la crisi i de tot el que hem perdut, i entendre la seguretat i reconèixer tot el que hem conservat. És necessari, no només per entendre que això continua, sinó per salut mental. Nostra i de tots aquells amb qui parlem com si el món s’enfonsés i nosaltres no sabéssim fer res per aturar-lo.
Les dades són impressionants: a principis del segle XX només se sentia deprimida un 0,5% de la població mundial. Avui: un 45 – 50%. És el segon problema de salut física del món. I va en augment a les zones més riques del planeta. Hi ha 3 milions i mig d’infants deprimits als Estats Units i un 6% dels adolescents estan medicats. I això no és degut a què el món sigui pitjor o nosaltres més pessimistes –tot i que probablement siguem més pessimistes perquè tenim més coses. Sinó que és degut, diu Darian Leader –l’autor de La moda negra. Duelo melancolía y depresión (Sexto Piso, 2011) – a què la malaltia i la seva cura van ser inventades a l’hora.
“Com més insisteixi la societat en els valors d’eficiència i productivitat econòmica, més proliferarà la depressió com una conseqüència necessària”, ens diu Leader en un llibre esplèndid que he descobert a la passada edició de la Feria del Libro de Guadalajara i que ha resultat ser d’una lucidesa imprescindible. Una joia. Leader fa un repàs per les nostres concepcions del dol i la melangia. I ens explica de quina manera totes aquestes sensacions i reaccions precises i acurades, avui dia són englobades dins d’una sola paraula: depressió. Ell, diu, creu que és degut a una intenció clara de les farmacèutiques i del capitalisme. I llegeix la tristesa d’una manera social, mecànica i industrialitzada. Un nou angle, absolutament inesperat, de totes les coses de què parlem i que sentim sense saber-ne prou. No és el mateix, diu Leader, estar deprimit que passar un dol. Perquè està deprimit, avui ens han fet creure, té cura. És medicable. I per tant mesurable i exacte.
Però la realitat, vista des d’ell, és que tot es va englobar dins d’una sola paraula quan es van descobrir pastilles per minvar-ne els efectes. La cura i la malaltia, diu Leader, van ser descobertes a l’hora. I la nostra capacitat i / o necessitat d’entendre qui som aquí i ara, ens ha fet reduir-nos, sovint, a subjectes autònoms i amb capacitat de producció.
Avui dia, que s’estén com un pop, aquesta terrible sensació de què el món està arribant a un límit –sensació que comparteixen, més aviat, els habitants del primer món–, és més necessari que mai replantejar-nos què és la tristesa, com es processa un dol i de quina manera hom pot tenir un caràcter melancòlic sense estar deprimit. No fa massa vaig assistir a un congrés sobre el diagnòstic i el tractament de l’autisme. L’havien organitzat uns psicoanalistes de Barcelona i volien saber com construíem la tristesa i el mal des de la literatura. Crec que la percepció que l’art pot aportar a les coses que ens fan pensar en la fi del món és imprescindible, no només per acostar-nos-hi i entendre-les, sinó també per vincular-nos-hi i conviure-hi. Deia John Berger que el que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents. I fer-se valent no és només llençar-s’hi sinó també aturar-nos i provar d’entendre. Perquè el pensament és la primera de totes les accions. Crec que endinsar-se en el llibre de Leader és avui un camí precís per entendre’ns. Anar a algun lloc com si es fes de dia. Estiguem o no disposats després a replantejar-nos la nostra manera d’estar tristos, o de dol. Perquè no és un manual, sinó un assaig que suma, no dirigeix. No us el perdeu!
4 / des / 2011
Ahir a la nit uns hormes armats van disparar cinc trets a l’activista mexicana de Ciudad Juárez Norma Andrade, mare de Liliana Alejandra García Andrade: assessianada l’any 2001 i que s’ha sumat als crims contra dones sense resposta de la ciutat del nord. Escric això des de Mèxic, amb els ulls esbatanats i el cor cada cop més feble, a la vista de tantes i tantes injustícies comeses contra els activistes per la pau del país. Des que la setmana passada el Govern de Felipe Calderón va enviar un comunicat de premsa dient que perseguiria i miraria de jutjat les 20 mil persones (i va sumant) que han signat una petició a la Cort Penal Internacional de La Haya contra ell, alguns dels responsables de seguretat del país i els principals caps del narcotràfic. La petició, com us deia, va rebre una resposta immediata i conseqüent amb el govern que encara serà al poder mexicà fins a les eleccions de l’any que ve. No més, perquè a Mèxic no existeix la reelecció presidencial –en aquest cas, per sort.
La notícia ens va arribar quan estava amb un grup d’activistes i després que dos dies abans matessin a Nepomuceno Moreno, que portava més d’un any recorrent el país amb la fotografia del seu fill i tres amics: desapareguts a l’estiu de l’any 2010. I set dies més tard que deixessin a uns200 metresde les portes de la Feria del Libro Internacional de Guadalajara els cossos de 26 persones apilats en tres furgonetes que tallaven el tràfic de dues de les principals avingudes de la ciutat. No m’he cansat de repetir-ho però cada cop és més urgent. A Mèxic ja hem superat les 60mil morts. Les escenes quotidianes de pànic són inimaginables. Els activistes tenen por. Els treballadors per la pau tenen por. La ciutadania té por. I la impunitat ha devorat el país. La situació és tan, tan urgent, que em costa entendre com no es pot arribar a dimensionar des de l’estranger. Jo, que sóc d’aquí –i també d’allà–, com tots els meus conciutadans mexicans estic trista, estic espantada i estic indignada. He vist morir amics, desaparèixer amics i tinc cada cop més amics que han estat torturats –i que ja ha arribat un moment que diem: encara que per sort no els van matar. El nostre nivell de convivència amb la crueltat, la corrupció, les matances massives, les desaparicions, elsalzamientos forzados i un llistat inacabale d’accions cruels que no són jutjades, és emocionalment inacceptable.
Em diuen ara que la filla de Norma Andrade, també amenaçada de mort, va denunciar una xarxa de tracta de blanques i casa seva va ser incendiada i va haver de fugir del país. Ara està protegida per la Comissió Interamericana de Drets Humans i viu fora del país. Fa una setmana va demanar protecció per la seva família. I no, probablement no podrà entrar a veure com està la seva mare. Que, per ara, sabem que va rebre cinc trets: tres en un braç i dos en una mà. Des d’aquí ens queda força i moltíssimes ganes de lluitar. Però la tristesa de tant en tant ens tapa, com un núvol. Ho vam notar ahir quan vam rebre junts aquesta nova notícia espantosa. I quan vam demanar un minut de silencia per Nepomuceno. I quan vam anar a on havíem deixat els cossos abandonats de Guadalajara per no res. Per ser-hi. Perquè ens hi veiéssin. Per deixar de deixar-los sols. Per amor. Per decència. Per una humanitat que avui sembla un fil primíssim que sempre és a punt de trencar-se. Per nosaltres. Per Mèxic.
En aquestes eleccions, votaré abans d’hora. Gairebé no hi sóc a temps, perquè s’han impugnat cinc partits a la delegació de Barcelona i això ha fet que els vots triguin més a arribar. Però ja està. Divendres ja van ser aquí. I jo demà dilluns l’aniré a portar al correu. El dia 20 no hi seré, però seguiré (amb por) els resultats electorals des de l’estranger. Aquest any, un cop més, fa mitja por –com diuen al meu poble.
Voto un partit d’esquerres, no cal dir-ho. I sóc de les que sí que vota. No ho havia fet mai fins que els zapatistes van promulgar un referèndum nacional a Mèxic perquè tots els ciutadans i residents diguéssim si estàvem a favor, o en contra, de què deixessin les armes. Aquelles van ser les meves primeres eleccions. I poc després, quan Aznar va pujar al poder de l’Estat Espanyol, recordo haver anat a casa d’un exiliat de la Guerra Civil a la Ciutat de Mèxic i haver-lo vist plorar: han tornat, em deia. I vosaltres no heu servit per res a l’hora d’impedir-ho… La meva idea de com impedir una cosa és molt diferent a la que tenia ell. Ell havia fet la guerra a favor de la República, havia lluitat amb el cos contra el feixisme i havia hagut de deixar casa seva, els seus amics, els seus paisatges i la seva cultura. Jo no. Jo puc anar i venir de tot arreu, potser perquè com deia ahir el meu amic Ernesto al facebook: No dissimulem, en el fons nosaltres som tots neoliberals. Hem d’aprendre encara tantes coses!
Hi ha alguna cosa de cert. Som una generació que forma part d’una societat que, dins de totes les coses que ens estan tocant viure avui dia, hem crescut en un món segur i protegit. No sabem què és la pobresa, la guerra, l’extermini, el feixisme absolut, l’expulsió. No ho hem viscut. Tenim més informació i més teoria que molts dels nostres avantpassats, però la nostra, sovint, és una manera de fer les coses gairebé teòrica. I aquest és, probablement, el canvi que suggeria el meu amic Ernesto a facebook. Dit d’una manera més sintètica. I jo crec que tot plegat no comença, però sí que té una base important en el vot. M’exasperen el passotisme i la rendició, i no suporto els comentaris immediats de “com algú no faci alguna cosa ja veureu com acabarem” o “no hi ha dret! Ningú no pensa fer res?”. Jo sostinc que hi ha molta gent fent coses. I que hem de deixar de parlar de nosaltres com si fóssim burros de carrega i prou. Hem d’assumir que som ciutadans responsables, no només amb drets. I que ens devem a totes les persones que no tenen aquesta llibertat de triar, decidir i ser conseqüent. El nostre, encara que ens costi de creure, malgrat la corrupció, la cobdícia, la repugnant impunitat i els abusos, és una situació força privilegiada. Vivim en un món amb drets i tenim una relació bastant irreverent amb l’autoritat. Però una cosa és això i l’altre és el passotisme, la desídia. No votar per convicció, per principis argumentats i per conclusió, és una cosa. No votar perquè “no serveix per a res i perquè això no hi ha qui ho canviï” és incultura i és donar la paraula a qui ens tracta com ramats. Així que jo us demano, que tal i com estic fent jo aquest cap de setmana: penseu, decidiu, trieu i siguem conseqüents. És important. No és cert que tant sigui qui guanyi i no és cert que donar els vots a no sé qui sigui llençar-los a les escombraries. Perquè el que la nostra societat necessita son ciutadans responsables i que no confiïn en allò que són capaços de fer. Això és de tots i ho haurem de fer funcionar junts. Posem-s’hi?
Fa un parell de setmanes, a la plana virtual de tots els diaris d’arreu, vam llegir la història d’un noi que es diu Bryon Widner. Va trigar dos anys i cinc operacions facials, però va aconseguir renegar de qui era. Ha tingut un fill i se’ns ha posat tendre. Ho entenc, de debò: no me’n ric. Però ho trobo patètic.
Sé que la reinserció de bandes del carrer violentes, nazis, pandilleras i desesperades, és una prioritat social. Ho comprenc i aplaudeixo la gent que s’hi dedica i que prova de donar a tota la gent que aconsegueix sortir-ne: un futur millor. Ho admiro. I si els tingués davant els cosiria a preguntes que segur que només ells han pensat i saben com respondre. I entenc també que Byron Widner era un peix gros. Joseph Roy, un investigador de Southern Poverty Law Center, fins i tot va dir: “Va ser com si l’Osama Bin Laden del moviment racista ens truqués”. Perquè la dona de Byron, Julie, estava farta de veure com el seu marit no trobava feina i tenia por que es fes alguna cosa. I es va dir: “Hem deixat el moviment (així en diuen: moviment) i hem creat una família. Ara tenim moltes coses per les quals viure. I vaig pensar que segur que algú ens podia ajudar”. Així que va establir contacte amb Joseph Roy i ell va aconseguir una dona que no ha volgut que se sàpiga el seu nom i que es va oferir a pagar el tractament: 35mil dòlars per eliminar els tatuatges dels cos de Byron Widner. Dos anys i cinc operacions facials l’ex-naxi estava lliure d’estigmes racistes i podia començar una vida nova.
Fins aquí, bastant esperançador. Increïble que hi hagi gent agredida que hagi decidit ajudar qui els van agredir i recuperar persones que, sense cap mena de dubte, ja de fa molts anys mereixen una oportunitat. Però per més voltes i voltes que he donat per internet, no he trobat ni una sola cosa que parli malament de Byron Widner. La seva vida (tiempo al tiempo) s’acabarà convertint en una pel·lícula o un llibre o una sèrie o un passatemps (efímer, però passatemps) a programes de televisions brossa. Ell és el nou heroi. Segur que un reclam per molts altres joves que han pensat: Si ell ho fa, jo també puc. I això és importantíssim. Però Byron Widner, si bé aplaudeixo l’oportunitat que ha rebut i la feina exquisida de Joseph Roy, no és un heroi. És un home que va formar part d’un moviment racista i xenòfob. I si es vol rehabilitar (tot ho sembla indicar), el seu procés no passa només per un quiròfan i una trucada de la seva dona Julie buscant algú que els pogués ajudar. Segur que ha estat complicat i ha patit dolor i ha tingut prou valentia i coratge com per a no fer-se enrere, malgrat les complicacions de les intervencions. Ell és, posat en context, també una víctima. Però per això cal dues coses que no trobo enlloc: La primera de totes, el context: Cal saber com es va fer nazi, per què, contra qui. I això ens duu a la segona cosa més important de totes: Saber a qui va fer mal, si ha demanat perdó, si se n’ha penedit, si té alguna cosa a explicar-nos, si pensa treballar per ajudar a la gent que ha viscut el mateix que ha viscut ell. L’aplaudeixo, aplaudeixo la dona que ha pagat les operacions (tot i que pregunto: reinserir no hauria de ser feina de l’estat?) i aplaudeixo sobre tot Joseph Roy i el futur que espera al fill dels dos ex-racistes. Però ens deu: Ens deu una explicació i una disculpa. No pot ser tractat com un heroi per a no ser racista. Això és simple, beneit i perillosíssim.
El passat dia 2 de novembre van aparèixer cossos penjats a Wellington (Nova Zelanda), Aarhaus (Dinamarca), Barcelona i Montevideo. Gairebé quatre punts cardinals per un crit desesperat. Era una acció conjunta i global convocada per diversos col·lectius per la pau per a cridar l’atenció sobre la urgentíssima i tristíssima realitat social mexicana. Ara que s’acosten les eleccions escoltarem encara més mentides, que les que ja ens solen dir els mitjans de comunicació vinculats d’alguna manera amb el Govern Mexicà. Uns faran veure que demanen la legalització i els altres diran que no estan disposats a pactar amb el narco una baixada del grau de violència. Tot és mentida. Mèxic és avui un pou on els nivells de corrupció, impunitat i crueltat han superat qualsevol nivell imaginable per a tots nosaltres: la societat civil. I entre les moltes maneres de repudiar, criticar i assenyalar la responsabilitat de les autoritats (i per suposats dels narcotraficants, tot i que ells no han promès cuidar-nos i fer-se càrrec de la seguretat del país), aquesta acció global de penjar cossos va ser un revulsiu que va fer que brollessin crítiques terribles sobre la difusió de la violència però també aplaudiments resignats: És una escena terrible, però nosaltres la vivim cada dia.
En una pancarta al damunt dels cossos penjats, hi deia: “A Mèxic aquesta escena és real i és quotidiana. Necessitem que la vegin. Mèxic, emergència nacional: 50.000 morts”. Ningú no va reivindicar l’acció. Se’n va fer un vídeo de l’acció a Barcelona però no té autor (el podeu veure a youtube: #tweetsporlapaz) i les fotos dels penjats tampoc no tenen autor. Això és perquè la gent té por. Encara que siguin aquí o a Montevideo, a Dinamarca, a Nova Zelanda… Tenim por. A Mèxic hi tenim els amics, la família i, tant de bo, el futur. I ningú vol posar en risc a ningú. Els narcotraficants han aconseguit, veritablement, el que ells anomenen: calentar la plaza. Crear terror abans que el terror arribi, fer una mena de avanzadilla abans que un càrtel arribi a una zona a arravatar-se-la a un altre càrtel: Creen terror, tanquen a la gent a casa seva, proven de comprar totes les autoritats comprables (que mai no són totes) i aleshores arriben els narcotraficants i fan la seva. És una estratègia que els ha funcionat. Tant, que avui, a milers de kilòmetres, moltes persones van tenir por de fer una acció com la del 2 de novembre o, si hi van participar, no en van dir res. No és d’estranyar. L’acció era un recordatori a dos joves que van morir assassinats a Nuevo Laredo, que van aparèixer penjats: un noi de 25 i una noia de 28, amb signes visibles de tortura i un cartell enrotllat dels peus del noi amenaçant les xarxes virtuals que s’enfrontessin, d’alguna manera, a la guerra entre (no contra) el narco. No sabem els seus noms. Cap diari no els ha publicat. No sabem qui van ser aquests dos nois ni qui els va matar. I l’acció del 2 de novembre va ser una manera de recordar-nos que no podem callar. Que en front de tot el que vivim no s’hi val ignorar i esperar. Fa por, fa pena, fa mal. Però els morts, els torturats, els desplaçats i els desapareguts de Mèxic necessiten la veu pública. La nostra i la teva. No ens deixeu sols! No permeteu que ens callin, que ens espantin encara més, que ens facin sentir uns quants reivindicant els drets de moltíssims. La pau s’ha de construir. I Mèxic, més que mai, necessita mans, alè, vida. Urgentment.
En una notícia estranyíssima apareguda ahir s’explicava el cas d’una dona de 50 anys a qui la clínica Teknon de Barcelona va autoritzar com a pacient d’una inseminació artificial. Tres intents i 24.000 euros després (dels quals encara en deu 8.000), la dona va quedar embarassada l’any 2009 i nou dies després d’haver parit la Generalitat li va retirar el nen. La notícia no diu per què, només diu que havia perdut el cap. També explica la misteriosíssima notícia que, dos dies abans que aquesta dona tingués el fill, va sortir una llei que obliga els centres de reproducció a no fer inseminacions a dones de 40 anys o més.
De debò!? I aquesta és una pregunta que faig escandalitzada per tot un grapat de coses. De debò una dona de més de 39 anys no es pot inseminar per llei? De debò la notícia té algun sentit si no ens expliquen què ha passat? De debò poden parlar amb aquesta impunitat d’una dona que no sabem qui és, pensant que la jutjarem per tenir 50 anys i voler ser mare? De debò el fet que no hagi pogut pagar els darrers 8.000 euros és un signe de la raó que té el pes de la llei? De debò que fa dos anys de tot això, que surt ara sense que tingui cap sentit i no se’ns explica absolutament res de la necessitat de publicar la notícia, contextualitzar-la, comparar-la, donar elements per a la reflexió, entrevistar les parts enfrontades? I el pitjor de tot: ningú no ens diu com està la mare, com està el nadó? És una barbaritat. Així de gros. Ho dic seriosament.
Sé que a vegades als periodistes se’ls demana que es facin ressò d’una notícia i no sé si aquest és el cas. No en tinc ni idea, tot i que hi ha elements per pensar-ho. Però insisteixo un cop més en la responsabilitat de fer una cosa així. En la responsabilitat que té qui té accés a la veu pública d’aconseguir que el lector, quan llegeixi el que s’escriu, tingui la sensació que hi ha alguna cosa que té a veure amb ell. La informació sense filtre no és important, perquè no és comprensible, assimilable, intel·ligible ni serveix per construir res més enllà de la dada estricta.
Però encara és més discriminatori el judici. Amb quin dret un periodista culpa (posem que indirectament, va…) una dona pel fet de voler ser mare? Què ens passa? Quin és el delicte? Quines són les conseqüències? Aquesta era la feina de qui va escriure aquella nota i aquestes són les coses que es pregunten els lectors. I escriure d’esquena als lectors és, si més no, maleducat. Així que demanaria a qui tingui accés a la veu pública que la usi amb responsabilitat. Però sobretot demanaria a qui tingui accés a la veu pública un respecte vers les dones, que és imprescindible i gairebé motiu de queixa formal. Perquè és increïble que encara avui, encara aquí, es jutgi una dona pel fet de ser-ho.I en això la premsa té una responsabilitat urgent.
Les noies d’avui, com les nenes d’ahir, s’insulten dient-se nimfòmana o guarra, que vol dir que els agrada el sexe. Les nenes segueixen jugant a ser mares i a esperar prínceps. I les dones, que vam créixer amb tota aquesta porqueria com a marc social (no familiar, en el meu cas, per sort!), provem de fer-los veure que tot això són romanços. Però la impunitat per desprestigiar-nos a la premsa no ens ajuda. Tant de bo, insisteixo un i mil cops, tant de bo hi hagués un òrgan ètic i ciutadà que pogués demanar responsabilitats als mitjans de comunicació!
No fa massa vaig anar a una universitat a parlar amb els estudiants sobre una pàgina que mantinc contra la violència a Mèxic. Els vaig explicar que, fins que siguin les eleccions, a mitjans del 2012, no hi convidaré a parlar a cap polític mexicà. I, en acabat, va venir un estudiant i em va preguntar: I si no voleu parlar amb polítics, qui voleu que faci realitat les vostres propostes? I a mi: em va deixar pensant. Ho vaig trobar mig ingenu, però no m’ho he tret del cap. Uns dies més tard vaig llegir, en aquest mateix diari, la proposta d’un partit polític: que els ciutadans votessin les propostes de llei per internet, enlloc de què ho fessin dels responsables socials i escollits per a fer-ho. I tampoc no m’ho vaig treure del cap. És la pregunta del milió.
Tenen mala fama, són una classe estratègica de la qual mai no aconseguim fiar-nos-en del tot i quan algú destaca, com ara Tierno Galván aquí o Cuauhtémoc Cárdenas a Mèxic, els admirem. Però tret d’això la relació de la ciutadania amb els seus polítics és molt llunyana i, quan les coses els surten de mare (com ara està passant), es tensa i aleshores: Som sobtadament i excessivament lluny. Aconseguir que els polítics guanyin credibilitat i respecte, és complicadíssim. D’aquí que alguns països europeus segueixin confiant en “l’estabilitat” monàrquica. Jo no. Jo sóc radicalment republicana, confio en la participació ciutadana i dubto sovint de les intencions dels líders polítics. No dels partits, no de les institucions. Però sí de la gent que té massa poder i cap sensibilitat per utilitzar-lo. Gent amb mentalitat pragmàtica, freda i resolutiva sense cap fons al darrere. N’he conegut alguns i és gent de la que mai no em fiaria. Però també sé que hi ha polítics amb imaginació i amb sensibilitat i amb veritables preocupacions morals i socials, tal i com em semblava a mi que eren Cristina Almeida aquí o el primer Andrés Manuel López Obrador a Mèxic. Hi ha gent en la qual, inesperadament, hi confio. Perquè sé que poden fer moltes, moltes coses. I sempre penso que mantenir la moral en aquesta borratxera de poder, és tenir un sentit de la moral molt més alt que la mitja. Obligatori, però reconfortant.
Així que ens debatem, constantment, entre polítics sí i polítics no. Això sí: voto. Perquè no confio en el passotisme i en el deixar fer. No crec que tant sigui que ens governin uns o altres. Crec que podem no confiar en la classe política que tenim perquè quan els estem demanant que se’ns acostin, se’ns allunyen. Mirant-nos des d’un lloc en el qual nosaltres no hi tenim accés i on tampoc no hi voldríem ser-hi. Però penso que això no ens pot rendir. No hem de pensar que, ara per ara, podem fer canvi substancials a la nostra societat sense un diàleg amb la classe política. Així que la nostra capacitat crítica i les nostres ganes de canviar les coses s’han de mantenir vives. No només amb la seguretat que tenim aquí de què el nostre vot serà comptat (que és una cosa que no passa a tot arreu) sinó amb la necessitat d’inventar-nos constantment, inventar-nos sempre, maneres de tractar amb els polítics com si fossin ciutadans. Com si fossin nosaltres. Fins que ens entenguin. Ara, no ens enganyem: posats a parlar, parlem amb l’esquerra que són més receptius i menys insuflats. Així que per començar, jo preguntaria: sortirem tots a votar?
M’agrada el teatre. Hi dic sovint i no me’n canso: És un art que m’agrada força. El trobo, literalment, enlluernant. És per això que provo d’anar-hi sovint i de veure quines coses es fan, tan quan sóc per aquí com quan marxo. Sempre miro les cartelleres abans d’anar a algun lloc i provo de fer un tast de les coses que no arriben a casa nostra. Però quan sóc aquí, tot i que tinc algunes sales més de capçaleres que d’altres, m’agrada fer un repàs de les coses que podem veure i, si bé no tot m’interessa veure-ho sí que tot ho vull saber. Així que llegeixo crítiques, suggerències i provo de seguir els gustos de gent que m’interessa. Vaig a veure teatre per adults, dansa i també teatre infantil. I hi ha algunes coses grandioses que no m’he pogut treure del cap, com ara la inoblidable Operació A.V.I., dels Farrés Brothers. Insuperable!
Quan vaig a veure teatre infantil, a més, provo d’anar-hi amb algun nen o nena. I tinc una cosina que es diu Marina a qui agrada força l’actuació i que ara assaja una obra de Molière pel grup de teatre de la seva escola. Així que totes dues, diumenge passat, vam fer cap a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya a veure Polzet: una obra de Charles Perrault amb què la companyia Pa Sucat celebra 25 anys d’existència. Ens n’alegrem, els felicitem, però l’obra va ser una decepció… Més enllà de les titelles de l’Eudald Ferré i la construcció d’estructures de Jordi Regot (si bé la cuina on l’ogre vol cuinar els infants era inqüestionablement d’Ikea), l’obra és avorrida, lenta, sobre actuada i està molt mal dirigida. Són tres actors acompanyats d’un quartet de música que toca quan no toca i que deixen uns silencis absolutament incomprensibles, en una obra en la qual gairebé no es parla i on se sent de fons els nens i nenes que pregunten: Quan sortirà l’ogre? Qui és aquest? Què vol dir això? No. No s’entén. Barreja un grapat de mètodes que tenen poc a veure els uns amb els altres i que no aconsegueixen crear cap continuïtat a escena. Hi ha un tros on fan servir la projecció, hi ha un tros on fan servir la comèdia clàssica (gairebé de revista espanyola dels temps franquistes) i hi ha un tros on hem d’esperar que la mateixa escena es repeteixi set cops… Em sap greu, però no em va agradar gens. Ni a mi ni a la meva cosina, que vam marxar abans d’hores, avorrides i badallant. Li vaig preguntar a ella per què no li havia agradat i em va dir: És que no hi ha teatre, fan teatre! I això és exactament el mateix que en penso jo. No hi ha teatre. No es crea cap màgia, cap intimitat, cap confiança entre els autors i el públic. Agraden alguns recursos però estan mal equilibrats. I fa ràbia que als nens i nenes els segueixin parlant, en aquestes obres de teatre poc qüestionades, com en les obres de teatre d’abans, gairebé amateurs, que han aconseguit que molts alumnes d’escola no tornin al teatre quan són grans. Amb aquella veu impostada, aquells gestos que no es creu ningú i la gairebé absència de direcció, és una llàstima que un teatre com el Nacional, que ja té un públic, no provi d’enlluernar als espectadors més petits. No provi de contagiar-los l’entusiasme i l’art absolut que es pot fer en un escenari. Dura 65 minuts i serà a la Sala Tallers fins el 13 de novembre, però ni fan cap gràcia els seus acudits ni creen cap mena de suspens. PD: Hi ha qui em diu que provi de fer crítiques educades, jo crec que l’educació és dir la veritat i demanar una cultura pública de més qualitat.
Darrerament llegeixo moltes coses sobre narcotràfic, així que un amic periodista que ha de fer una xerrada a Madrid em demana: pensa en alguna història que recordem per una anècdota no vinculant. I no he parat de donar-hi voltes. Recordem de les coses, les coses petites. I a partir de fixar la mirada en elles és com construïm una història i com avancem cap a alguna cosa més grossa. Lleó Tolstoi deia: Explica la història del món i no estaràs explicant res, explica la història del teu poble i estaràs explicant la història del món. I a mi aquest consell sempre em fa pensar en la mateixa anècdota..
Quan jo era petita i vivia a Albons venia els divendres una practicant a revisar la salut del poble i mirar si a ningú li faltava res. Així que els divendres al matí, trèiem una filera de butaques del cine a fora d’una sala que hi havia a la part baixa de l’ajuntament i veiem com els avis feien fila perquè les revisés la Reyes, que era com es deia aquella practicant que venia des de Verges i que un cop, fins i tot, ens va donar un curs de socorrisme a la part de dalt del bar del meu poble. D’aquell dia recordo el ninot inflable, els consells per a fer el boca a boca i una armilla de color taronja que ens feia sentir uns nens grans i importants. Però tret d’aquell moment, recordo, de tots els divendres, la filera de butaques de fusta que trèiem al carrer i els avis agafant tanda. I a mi perquè no m’agrada el cinema, però sempre he pensat que així deuen ser les pel·lícules de Fellini.
Quan la Reyes arribava amb un Ford Fiesta de color daurat, despertava certa excitació. Els avis es removien a les cadires, tothom alçava inconscientment el cap i algú tossia una mica com si se sentissin més malament del que estaven, ara que veien un professional de la salut a la vora. I jo sempre que explico aquell moment o el comparteixo amb els amics d’aleshores, començo preguntant: Us en recordeu del Ford Fiesta, de les butaques de fusta, de la parella d’avis que cada divendres es volia guanyar el lloc l’un a l’altre? I tothom diu: sí, sí, sí. Però llavors el record es va fent petit: us en recordeu com pujava aquell graó tan gros de la part baixa de l’ajuntament? I aquí alguns ja diuen que no… I la bata emmidonada? I cada cop són menys… Però aleshores pregunto: Recordeu el soroll que feia la bata emmidonada de la Reyes quan obria amb aquella clau de ferro tan grossa la sala que feia servir de consultori? Recordeu la fressa de la roba dura? I aquí és quan tots els meus amics em diuen que no. Que aquest és un record que estic inventant. I pot ser, tal vegada la sala ja era oberta i els mateixos que havien tret les butaques al carrer, ja l’havien ventilada. Però jo ho recordo com si fos avui. I és a partir d’aquell moment petit en què recordo com fregava la mànega de la bata contra el braç de la practicant, que sóc capaç d’escriure. Sempre a partir de moments petitíssims com aquell. I penso, tot i que això no servirà al meu amic que ha de parlar de periodisme, que no només recordem coses petites de les històries. Sinó que així és com les construïm, les inventem o les recuperem. Així ens fem qui som.
El meu amic hagués volgut que li expliqués alguna història que tingués a veure amb el narcotràfic i no ho he pogut fer. Ignoro quins detalls es recorden de les històries que se saben fora de països com Colòmbia o Mèxic. Però suposo que tard o d’hora haurem d’aprendre a explicar-ne.
