Marià de Delàs

Periodista

Un paper molt bonic juga la diplomàcia espanyola a Veneçuela.

El Govern de Pedro Sánchez dona tota mena de facilitats als 200 diplomàtics que el ministeri d’Afers Estrangers ha decidit mobilitzar per millorar la imatge que l’Estat espanyol projecta cap a l’exterior. A banda de la valuosa aportació de l’alta magistratura espanyola al prestigi del sistema judicial, el suport donat per l’Executiu del PSOE a la intervenció nord-americana en la vida política veneçolana no podia ser més oportú.

És una llàstima que Josep Borrell digués que una personalitat com Leopoldo López  no podia utilitzar la residència de l’ambaixador a Caracas com a base pel seu activisme polític. Cal suposar que va ser només un gest, una declaració formal sense especial transcendència ni implicacions pràctiques, perquè el dirigent opositor té un currículum que l’acredita com un autèntic home d'Estat i necessita treballar des d’un immoble que estigui a l’altura de les seves nobles aspiracions. Segur que l’ambaixador Jesús Silva, que ja té una dilatada experiència a Amèrica Llatina sabrà valorar el que pot aportar Leopoldo López en favor del progrés de Veneçuela.

El suport del Govern de Pedro Sánchez a l’operació dissenyada pel secretari d’Estat nord-americà, Mike Pompeo, i el seu emissari especial per "tractar" la qüestió veneçolana, Elliot Abrams, ha estat tota una mostra generositat, que farà créixer la popularitat que Espanya té des de sempre entre els pobles d’Amèrica Llatina, que també han gaudit des de sempre de la protecció dels Estats Units.

Qui no recorda tot el que va fer Abrams per finançar l’exèrcit de mercenaris i guàrdies somocistes que va combatre contra el sandinisme per aconseguir el benestar del poble nicaragüenc?

I el suport que va donar al règim d’Efraín Ríos Mont a Guatemala, per tal que no li faltessin armes per poder matar milers i milers d’indígenes que en realitat eren guerrillers comunistes?

Borrell no interlocuta prou amb aquest impulsor de la democràcia que és Leopoldo López.

Faria bé el ministre espanyol d’intentar que la televisió pública d’Alemanya l’entrevistés de nou, per poder explicar, amb el mateix sentit de la mesura que va demostrar amb el periodista Tim Sebastian, els motius pels quals pensa que tothom hauria de reconèixer en Juan Guaidó i Leopoldo López els líders democràtics que Veneçuela necessita per caminar cap a l’estabilitat i la justícia social.

Leopoldo López té uns antecedents extraordinaris. Es va implicar en l’intent de cop d’Estat contra Hugo Chávez l’any 2002, va establir llaços amb el colombià Álvaro Uribe -el president dels paramilitars-, va afavorir les anomenades "guarimbas", per millorar la convivència entre veneçolans, és clar, i compta a més amb la credencial antichavista  d’haver estat investigat per corrupció.

El currículum de Juan Guaidó no és tan brillant, tot i que forma part del mateix partit que Leopoldo López, i que el seu principal mentor és el millor dels possibles, el president dels Estats Units, Donald Trump.

Un i altre, per tant, són mereixedors de suport del Govern espanyol, l’actual i el que espera poder formar Pedro Sánchez, amb el vist i plau de qui pot decidir el que és democràtic i el que no ho és, d’acord amb el criteri dels principals accionistes de les principals companyies espanyoles i el permís de les entitats financeres.

De tothom és conegut que l'oposició veneçolana, la que governava abans de la irrupció del chavisme, sempre ha estat interessada en la defensa de la democràcia, en el repartiment de la riquesa, el combat contra la corrupció i la sobirania nacional. I el que és més important, la seguretat ciutadana. Qui no recorda la utilització de l'exèrcit l'any 1989 per reprimir la població en l'anomenat Caracazo?

La diplomàcia espanyola hauria de posar en valor no només les motivacions filantròpiques de la dreta veneçolana, en sintonia amb les de l’actual president nord-americà i del seu equip, sinó la llarga tradició dels Estats Units en la protecció dels dirigents demòcrates d’Amèrica Llatina i el Carib i en la defensa de la població més desafavorida.

Posats a fer, el Govern espanyol hauria de posar dempeus una campanya de recollida de fons per contribuir a la construcció del mur que Trump vol eixamplar en la  frontera dels EUA amb Mèxic, per ajudar les poblacions del sud a conformar-se amb el que tenen i a enfortir-se espiritualment amb santa resignació. Per ajudar materialment a Donald Trump en tant noble tasca, l'Estat espanyol podria enviar uns quants vaixells carregats de ganivetes com les que hi ha a les tanques de Ceuta i Melilla.

I obligar al mateix temps als centres d’ensenyament de totes les comunitats autònomes espanyoles no només a combatre la llegenda negra sobre l'evangelització dels indígenes de les terres descobertes per Cristòfor Colom, sinó a explicar també tot el que han fet i fan els EUA en favor dels pobles americans del sud, des d’Amèrica Central fins a Xile i Argentina. Recordar els efectes benèfics dels cops d’Estat, invasions o intervencions militars que s’han donat al llarg dels dos darrers segles per redreçar la vida política i econòmica a països com Hondures, Grenada, Panamà, República Dominicana, Haití, El Salvador, Nicaragua, Bolivia, Colòmbia, Uruguai, Paraguai, Brasil, Argentina, Xile... amb el suport directe o indirecte de l’Administració nord-americana a governants que van prendre el poder o l’ostenten en nom de la llibertat.

Amb aquests precedents, com es pot dubtar de les intencions democratitzadores dels enemics del chavisme, que no es cansen d'intentar que la jerarquia militar veneçolana els faciliti l’accés al poder?