La inhabilitació política del president de la Generalitat i del líder d'ERC per part de la Junta Electoral Central (JEC) posa a prova de nou la capacitat de resposta dels demòcrates  davant el comportament irregular de l’aparell d’Estat. Obliga a fer-se preguntes sobre la capacitat de reacció social davant una casta de magistrats que es consideren a si mateixos com a membres d'un poder superior al de la sobirania popular i intervenen directament en la vida política, sense tallar-se, com a supervisors executius, fent i desfent el que tria el poble a les urnes i el que aproven les cambres legislatives.

La desonfiança mutua i l’escalada de tensió entre els dos principals partits independentistes no abonen el terreny per una protesta massiva, generalitzada i contundent a Catalunya. Tot i així no es pot descartar que la indignació ciutadana passi per sobre d’uns dirigents que sovint semblen incapacitats pel treball polític conjunt en defensa de les llibertats. En les últimes hores, cal dir-ho, sí han rebutjat i de forma gairebé unànime les decisions de la JEC, però després del que hem vist darrerament cal preveure que les seves prioritats seguiran marcades tot sovint per intencionalitats senzillament contràries a les ambicions dels competidors.

Apel·len a la unitat estratègica de l’independentisme, però en aquest moment no se sap en què consisteix, perquè no expliquen cap projecte estratègic i cada cop donen menys senyals de voler tenir-ne algun i compartir-lo. En aquest aspecte de la vida política, el de l’estratègia, crida l’atenció el seu silenci quan es demana que responguin a una pregunta aparentment senzilla:

En què es diferencia la Catalunya del futur que imaginen uns i altres?

Resulta prou evident, a més, que les seves picabaralles només tenen a veure amb l'intent d'aconseguir més espai a les institucions i que d'aquesta manera han malbaratat una part del seu capital: han enviat cap a casa seva una bona part dels participants a les excepcionals mobilitzacions que s'han vist en defensa del dret a decidir, reclamat de manera persistent durant la dècada que conclou.

Tornarem a veure en els pròxims temps alguna manifestació equiparable, per exemple, a les de la via catalana dels anys 2013 i 2014, o a la vaga general del 2017?

La direcció d’ERC ha aconseguit que la del PSOE comprometi els pròxims governants de l’Estat a seure i parlar amb els de la Generalitat. No és poca cosa, però per arribar a aquest acord no va considerar necessari conèixer la posició de JxCat sobre les condicions i l’agenda de les reunions. El president de la Generalitat, "inhabilitat" aquest divendres per la JEC, ha dit que  troba a faltar, per exemple, la figura del "relator", que en el seu moment semblava imprescindible.  S’implicaran els governants de JxCat en aquestes converses?  Poden deixar de fer-ho? Què pot fer ara ERC per comprometre efectivament el conjunt de l’independentisme en aquest procés de diàleg que hauria de concloure amb una consulta a la ciutadania?

El PSOE parla ara d'una consulta que es realitzaria només a Catalunya, però que no tindria res a veure amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Des dels Comuns s’assegura que no hi ha condicions encara per poder exercir-lo aquest dret, que cal deixar-ho per més endavant. Ara donen ple suport a l’acord entre PSOE i UP, en el qual figuren una bona quantitat de compromisos, mesures i declaracions d'intencions importants de progrés social, però en relació als territoris aposten per "una Espanya forta i cohesionada, estructurada a partir de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia" i es comprometen a donar "compliment als dictàmens del Tribunal Constitucional". Això vol dir que la paraula "independència" no apareixerà a cap pregunta, sembla evident. oi? I si la "consulta" no contempla aquest concepte, tenen  pensat sobre què es votarà? Canvis a l’Estatut? De quina mena? Tenen alguna proposta preparada per posar a sobre de la taula? I què podran votar els independentistes sobre una oferta de gestió autonòmica?

Tampoc s’ha parlat d’una possible amnistia. El màxim al que poden aspirar de moment els presos polítics catalans és a "gaudir" d’un règim penitenciari de segon grau, perquè segons diuen els "experts", no estan encara capacitats per "viure en la semillibertat" del tercer grau, tot i que amb la graciosa aplicació de l’article 100.2 del reglament corresponent podrien "beneficiar-se" aviat d’una combinació de les mesures previstes pel segon i tercer grau. És a dir, que en algun moment podran començar a passar bona part del seu temps de condemna fora de les presons.

Un dels advocats implicats en la defensa dels presos aconsellava no fer "rebombori" amb aquest tema, perquè els "professionals" de presons que han de resoldre sobre la classificació dels condemnats es defensen a si mateixos com qualsevol corporació i és millor que no se sentin "pressionats".

I si l’amnistia no es planteja com a decisió negociable, sobre què es negociarà? Sobre règims penitenciaris sense fer gaire soroll? Sobre possibles indults?

La judicialització de la vida política catalana, però, va més enllà de les persones que es troben  injustament entre reixes des de fa més de dos anys. Hi ha exiliats que, tinguin o no immunitat parlamentària reconeguda pel Parlament Europeu, haurien de poder tornar en algun moment a casa seva. I una pila de causes pendents de resolució al Suprem, a l’Audiència Nacional, al TSJC i a diferents tribunals. Més les que s’obriran previsiblement a instàncies de la Fiscalia, notablement identificada, com la cúpula judicial, amb entitats i partits del nacionalisme espanyol més ranci.

Serà interessant veure el tracte que es dispensarà en els pròxims dies als excel·lentíssims membres de la JEC, que no és un tribunal, com ha dit Adriana Lastra, però està integrada per magistrats del Suprem i juristes, triats en la seva major pel Consell General del Poder Judicial.

Poden negociar alguna cosa en aquest àmbit els governants demòcrates, catalans i espanyols, sense posar en qüestió un règim polític que busca constantment suport en el seu pilar judicial?