Vicenç Navarro Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i Ex Catedràtic d'Economia. Universitat de Barcelona
En un article anterior vaig explicar com el gran poder i influència de les classes dominants a Espanya sobre l'Estat (sigui aquest central o autonòmic) ha causat l'enorme subdesenvolupament dels serveis i transferències públiques del seu Estat del Benestar ("Les conseqüències del poder de classe: el subdesenvolupament social d'Espanya (part 1)", Públic, 23.02.17). En aquest article, mostraré com el poder de gènere determina que, dins de la pobresa i el subdesenvolupament de l'Estat del Benestar, aquells serveis que tenen menys recursos i estan menys desenvolupats són aquells que afecten particularment a les dones, i que són els serveis d'ajuda a les famílies, com poden ser escoles d'infància -mal anomenades guarderies a Espanya-, i els serveis domiciliaris a les persones amb dependència.
Per mostrar la gran pobresa de recursos públics per a la dona és important contrastar el desenvolupament de tals serveis de l'Estat del Benestar a Suècia (país que ha estat governat per les esquerres durant la majoria del període de temps que va des de la II Guerra Mundial fins ara) amb els existents a Espanya (governada per forces i partits conservadors durant la majoria del mateix període, que va des dels anys quaranta a aquest any). El contrast en el desenvolupament de tals serveis d'ajuda a les famílies és enorme. Per aquest motiu, hem de preguntar-nos: Quines són les diferències en el finançament i desenvolupament de tals serveis públics de l'Estat del Benestar als dos països, i a què es deuen aquestes diferències? I, per explicar-ho, permetin-me que l'article adquireixi un to personal, ja que crec que és la manera més didàctica d'assenyalar aquesta diferència i el perquè de tals diferències.
Quan vaig haver de marxar d'Espanya a causa de la meva participació en la resistència antifeixista a principis dels anys seixanta, vaig anar a Suècia (el partit governant del qual, per cert, havia ofert gran ajuda a la resistència contra la dictadura en aquest país). I així va ser com vaig conèixer la que ha estat la meva esposa durant més de cinquanta anys. La meva esposa és sueca, i la meva sogra era també sueca. Fa gairebé vint anys que la meva sogra, que llavors tenia 78 anys, va caure i es va trencar el fèmur, una situació que ocorre amb bastant freqüència entre la gent gran. En realitat, la mateixa setmana, la meva mare, de 92 anys, que vivia a Barcelona, també va caure i es va trencar el fèmur. Així doncs, vaig tenir l'oportunitat de veure com la societat sueca cuidava la meva sogra i com l'espanyola cuidava la meva mare.
Els serveis d'atenció a les persones amb dependència: comparant Espanya amb Suècia
A Suècia, la meva sogra tenia el dret individual (com a ciutadana sueca i independentment de si tenia o no familiars que poguessin atendre-la) a tenir cinc visites al dia dels serveis públics domiciliaris per a les persones amb dependència. Una visita al matí venia, la despertava i li preparava l’esmorzar; una altra venia al migdia i li preparava el dinar; una altra venia a la tarda i la portava a passejar en una cadira de rodes o li feia companyia a casa; una altra venia més tard a preparar-li el sopar i una altra, a les dues de la matinada, venia a ajudar-la a anar al lavabo. Cinc visites al dia. I la meva sogra, com a ciutadana sueca, ho veia com allò més natural del món. I quan sopava jo amb el meu amic, el llavors ministre socialista de Sanitat i Assumptes Socials, em deia: "Vicenç, proveïm aquests serveis per tres raons. Una, perquè és un servei summament popular. Quan les dretes (els conservadors i els liberals) governen, no ho toquen, doncs saben que pagarien un cost electoral si ho reduïssin. La segona raó és que és més econòmic tenir a la teva sogra a casa seva que en una institució. I la tercera raó és que creem ocupació". A Suècia, un de cada cinc adults treballa als serveis públics de l'Estat del Benestar (tals com sanitat, educació, escoles d'infància –que obren de les 8 del matí a les 8 de la nit, amb una gran riquesa de personal i recursos–, serveis domiciliaris –també amb gran riquesa de recursos i personal–, serveis socials, serveis de prevenció de l'exclusió social, serveis a la infància i a la joventut, i serveis a la tercera edat, entre d’altres). A Espanya no arribem ni a un de cada deu adults. En realitat, si tinguéssim el mateix percentatge d'adults treballant als serveis públics de l'Estat del Benestar que tenen a Suècia, tindríem uns 3,5 milions més de llocs de treball dels que tenim, reduint espectacularment la desocupació a Espanya.
La pobresa de tals serveis d'ajuda a les famílies a Espanya
Un cop vist què passava a Suècia, vegem què passava a Espanya i preguntem-nos: qui cuidava la meva mare? A Barcelona no hi havia tals serveis públics. Els únics que hi havia els proveïa l'Ajuntament, però eren únicament per a persones molt pobres i amb una intensitat d'atenció moltíssim menor que a Suècia (dues visites a la setmana). Aquesta observació no és una crítica a l'Ajuntament de Barcelona, doncs un ajuntament no pot abonar el cost de tal servei (a Suècia ho paguen, a part dels ajuntaments, el govern regional, l'Estat central i l'usuari, que contribueix amb part de la seva pensió). A Barcelona hi havia uns serveis privats que li costaven un ronyó a l'usuari. Eren molt cars (fins i tot quan la majoria de les treballadores empleades en el servei domiciliari eren equatorianes, a les quals es pagava pèssimament). L'elevat preu de tals serveis privats implicava que no fossin accessibles per a les classes populars.
La pregunta, doncs, continua: qui cuidava a la meva mare? I la resposta la coneix qualsevol dona a Espanya: la meva germana, de la meva edat. La dona espanyola cobreix les enormes insuficiències de l'Estat del Benestar espanyol, amb un cost humà enorme. La dona espanyola té tres vegades més malalties a causa de l'estrès que l'home. Té també un cost social elevat, doncs la sobrecàrrega de la dona explica que Espanya tingui una de les fertilitats (nombre de nens per dona fèrtil) més baixes del món. La dona espanyola cuida (entre la família) els infants, els joves (que viuen a casa dels pares fins els 29 anys de mitjana), les seves parelles i la gent gran, i, a més, el 53% treballa també al mercat laboral. Ésser dona a Espanya és ser un ésser humà estressat degut a tantes responsabilitats, i amb escassíssima (pràcticament nul·la) ajuda per part de l'Estat.
I tot això ocorre en una societat que es defineix com a "molt pro familiar", en la qual la família és suposadament el centre de la societat. La hipocresia de l'estructura de poder dominada pels homes (responsable del subdesenvolupament de l'Estat del Benestar, com vaig mostrar en el meu article anterior) apareix, entre molts altres casos, a la narrativa oficial del país, que es presenta com a "molt pro familiar" però que contrasta amb el nul suport a la família per part de l'Estat, les polítiques públiques del qual aquelles estructures de poder determinen. El poder de classe i el poder de l'home (el gènere dominant en les estructures del poder de l'Estat) expliquen l'enorme pobresa dels serveis d'ajuda a les famílies (i, a Espanya, quan diem família, diem dona). I aquest subdesenvolupament d'aquests serveis causa un gran dany a la dona i a tota la societat.
L'oblit als infants. La pobresa i subdesenvolupament de les escoles d'infància a Espanya
Un altre servei d'una enorme importància per ajudar a les famílies (i, per tant, a la dona) són les escoles d'infància, un servei molt poc desenvolupat a Espanya, i això malgrat la gran evidència existent en la literatura científica, que mostra que la inversió pública a les escoles d'infància en un país és una de les inversions més importants que pot fer un Estat, ja que el desenvolupament emocional, psicològic i intel·lectual d'un infant és essencial per al futur d'un país. I tal desenvolupament requereix una interacció i socialització amb altres éssers humans (a més de les mares i els pares) des d'una edat molt primerenca.
De tot el que s'ha dit fins ara és fàcil deduir que l'Estat (sigui central, autonòmic o local) ha de desenvolupar tres tipus de polítiques públiques per ajudar a les famílies (i, repeteixo, per tant a la dona) a aconseguir una societat justa que intenti eliminar tot tipus d'explotació (tant de classe com de gènere), una societat que sigui humana, solidària i amable, i que ajudi els seus membres a aconseguir la felicitat que tot ésser humà mereix. Una d'aquestes intervencions és la d'establir serveis de suport a les dones que els permetin compaginar les seves responsabilitats familiars amb el seu projecte professional. L'altra intervenció pública consisteix a facilitar una revolució cultural, socialitzant l'home en la coresponsabilització de les obligacions familiars. I la tercera intervenció és facilitar la independització dels fills i filles dels seus pares, deixant la llar familiar a edats més primerenques que ara. No és bo per a una societat que els fills i filles visquin amb els pares fins que tenen 29 anys de mitjana. No haurien de sobrepassar els 18 anys. Això requereix tot un seguit d’intervencions que facilitin la seva emancipació.
Ha d'establir-se el 4t pilar del benestar: quin és aquest pilar?
És clar que l'alliberament de la dona és una exigència per al benestar de tota la societat, fet poc vist per les classes dominants a Espanya. El nombre de fills i filles que desitgen les famílies espanyoles és de 2 per família (nombre que és també bastant comú als dos costats de l'Atlàntic Nord). I a Espanya és on el nombre actual (1,32) està més allunyat del que seria desitjable, solament per davant de Grècia (d'entre els països de la UE-15). D'altra banda, tenim evidència que la majoria de dones desitja desenvolupar una professió o treball al món laboral, situació que és d'una gran importància econòmica, doncs l'entrada de la dona al mercat de treball és una condició sine qua non per augmentar la riquesa del país (treball vol dir riquesa), així com per crear ocupació. L'entrada de la dona al mercat laboral crea la necessitat de crear llocs de treball per realitzar els serveis personals que abans realitzava com a mestressa de casa.
Per aquest motiu, facilitar aquesta integració de la dona al mercat de treball és una exigència humana i també econòmica. I això és el que van veure els governs suecs ja en els anys seixanta. Vaig tenir l'enorme privilegi llavors de conèixer a Alva Myrdal que, amb el seu espòs, Gunnar Myrdal (més tard Premi Nobel d'Economia), va establir les bases de les polítiques familiars a Suècia. Ja als anys cinquanta, el govern suec era conscient que en un futur proper faltarien persones per ocupar els llocs de treball. Per aquest motiu, el govern suec va considerar dues alternatives per resoldre tal problema. Una hauria estat la de facilitar la immigració i obrir les fronteres àmpliament. L'altra era facilitar la integració de la dona al mercat de treball, que és la que van escollir. A Espanya es va escollir sempre la primera alternativa (facilitar la immigració) per davant de la segona (ajudar a la integració de la dona al mercat de treball), en part a causa del domini de les dretes i del món empresarial sobre les institucions polítiques (l'immigrant, per la seva condició d'immigrant, amb menor protecció social, accepta salaris més baixos i condicions de treball pitjors). Per aquest motiu, Suècia té el percentatge més gran de dones al mercat de treball, i Espanya té un dels percentatges menors. Una condició per a la integració de la dona al mercat laboral és facilitar la seva integració establint uns serveis d'ajuda a les famílies, com ara escoles d'infància i serveis domiciliaris per a les persones amb dependència (tal com van fer a Suècia), la qual cosa es coneix a Espanya com el 4t pilar del benestar. Tals serveis estan molt poc desenvolupats a Espanya.
Hi ha possibilitats que s'estableixi el 4t pilar del benestar a Espanya?
Sí que n'hi ha. Però això requereix una gran pressió social. I seria desitjable que el moviment feminista fes seva aquesta campanya. M'explicaré. I permetin-me que, de nou, em refereixi a la meva experiència personal.
Des que em vaig integrar a Espanya de nou, fa ja molts anys, he intentat ajudar a totes les forces progressistes que desitgen millorar la molt millorable situació social i econòmica de les classes populars. Dirigeixo el Programa de Polítiques Públiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), des d’on intento posar el meu coneixement al servei d'aquells governs, partits polítics, sindicats o moviments socials que em demanin ajuda per facilitar el seu compromís amb la millora de la qualitat de vida de les classes populars. Entre els professors del programa tinc la sort de comptar amb l'economista Josep Borrell. La seva enorme experiència als governs d'Espanya i al Parlament Europeu, i la seva gran sensibilitat social, han estat de gran vàlua. Quan va ser escollit a les primàries del PSOE (contra el candidat oficial Joaquín Almunia) em va trucar de seguida demanant-me que l’ajudés. I ens vàrem trobar a l'estació de Sants. Sempre recordaré aquella tarda pel que va passar. Em va demanar que l’ajudés i recordo que li vaig dir que sí que l’ajudaria, però aquesta ajuda estava condicionada al fet que es comprometés, en cas que fos President del govern espanyol, a desenvolupar deu polítiques públiques. I la primera era comprometre's a establir els serveis a les dones espanyoles que ja tenien les dones sueques, garantint que tinguessin els mateixos drets que tenia la dona sueca. I quan em va preguntar el significat de tal promesa, vaig mostrar-li una cadira propera a la qual li faltava una pota de les quatre que hauria de tenir i li vaig dir: "l'Estat del Benestar en aquest país és com aquesta cadira, té tres potes. Una és el dret a la sanitat (un dret, per cert, encara no formalitzat), una altra és el dret a l'educació, i la tercera és el dret a la pensió (dret que encara no existeix plenament, tot i que les pensions no contributives van en aquest sentit). Però no hi ha una quarta pota, que és el dret a l'accés als serveis d'ajuda a les famílies, que hauria d'incloure el dret a les escoles d'infància i el dret als serveis domiciliaris (tal com tenen a Suècia)". Com era d'esperar, Josep Borrell em va preguntar com ho pagaríem. I jo, que sabia que em faria la pregunta, vaig proposar-li les mesures fiscals necessàries, que serien populars i que la ciutadania recolzaria, ja que estarien basades en augmentar la càrrega impositiva a les rendes derivades de la propietat del capital i de les rendes superiors. En Borrell i jo vam titular aquests serveis, en record de la quarta pota de la cadira, el 4t pilar del benestar, terme que des de llavors ha fet fortuna.
Quan els socialistes van governar, de nou, més tard, van acceptar una part de la proposta que vam fer, l'establiment dels serveis domiciliaris (per desgràcia, escassament finançats i que els governs conservadors a Espanya, incloent-hi Catalunya, han reduït enormement), sense establir, no obstant això, les escoles d'infància. El fet que es reduís el finançament dels serveis domiciliaris i que ni tan sols s'incorporessin les escoles d'infància es deu a l'escassa pressió popular exercida sobre els aparells de l'Estat, escassa pressió resultat del limitat poder de la dona (i, sobretot, de la dona arrelada a les classes populars) en les institucions polítiques i en la societat civil. El masclisme a Espanya és molt fort, com passa en totes les societats amb una intensa i extensa cultura religiosa.
És cert que cada vegada hi ha més dones a les Corts i als centres de decisió. Però la meva experiència a diversos països on he viscut i treballat m'ha ensenyat que el simple canvi d'homes per dones a les institucions representatives no és suficient perquè la vida de la majoria de les dones –que pertanyen a les classes populars– se’n beneficiï. Això ha passat amb els homes i passarà amb les dones. Hi ha classes socials dins dels homes i hi ha classes socials dins de les dones. Tret que les dones en llocs de poder representin sobretot els interessos de les dones de les classes populars (que constitueix la majoria de les dones a qualsevol país), el benestar d'aquestes últimes no millorarà. Això és el que ha ocorregut amb els negres als EUA. No hem d’oblidar que, durant el mandat del President Obama, el primer president dels EUA afroamericà, la qualitat de vida i benestar de la majoria dels afroamericans de classe treballadora no va millorar. I tampoc hem d’oblidar que la majoria de les dones de classe treballadora no van votar la feminista Hillary Clinton, sinó el candidat Trump, que es va presentar amb un discurs i narrativa de classe apel·lant a la classe treballadora blanca davant de l’establishment polític-mediàtic representat –segons Trump- per la candidata demòcrata, la Sra. Hillary Clinton, que va presentar-se com la dona feminista en defensa de les dones. La candidata del moviment feminista, liderat per dones de classe mitjana alta i per classe de renda alta, en el cas de la Sra. Clinton, mai van dirigir-se a la classe treballadora i al seu patiment, conseqüència de l'aplicació de les polítiques liberals. Per aquest motiu, les dones de les classes populars van votar el candidat republicà Trump com a rebuig al que representava la Sra. Clinton, el "male dominated establishment" del Partit Demòcrata, que en el seu moment (ja fa moltíssims anys, durant l'època del President Roosevelt) es considerava el Partit del Poble.
De tot el que s'ha dit en aquest article hauria de concloure’s que els partits progressistes haurien de ser especialment sensibles a les connexions entre els dos tipus d'explotació: el de classe i el de gènere. Aquest és el repte de les i els feministes en tals opcions polítiques: tenir en compte la dimensió de classe, prioritzant sempre a les classes populars i, en aquest cas, a les dones de tals classes, per les quals el desenvolupament del 4t pilar del benestar és essencial per millorar el seu benestar. Aquests serveis i el canvi d'actitud de l'home són elements d'enorme importància en l'alliberament de la dona -i també de l'home-, doncs aquest últim, en sostenir i mantenir el seu caràcter explotador, disminueix i limita el potencial del seu propi desenvolupament emotiu, psicològic i intel·lectual. L'evidència d'això és aclaparadora.