La difícil però necessària unitat de les esquerres a Catalunya (part II)

Vicenç Navarro. Director de la col·lecció 'L'Estat del Benestar a Catalunya'

Fa uns dies vaig publicar un article, tant en català (al diari Públic) com en castellà (a Público), que vaig titular Hi ha també necessitat d'unitat en les esquerres catalanes en el qual assenyalava la importància per a la Catalunya present i del futur que s'unissin les esquerres en un projecte comú que tingués primordialment tres objectius. Un seria corregir l'enorme dèficit social de Catalunya; la seva despesa pública social per habitant, en les diferents dimensions de l'Estat del Benestar català, tant els serveis públics (com sanitat, educació, serveis socials, escoles d'infància -mal anomenades guarderies-, serveis domiciliaris a persones amb dependència, habitatge social, prevenció de la pobresa i de l'exclusió social) com les transferències públiques (com pensions, assegurança d'atur, ajudes a les famílies, entre d'altres), es troba entre els més baixos de la UE-15 (el grup de països d'un nivell de desenvolupament econòmic similar al de Catalunya i Espanya). Aquesta pobresa de recursos està fent malbé la qualitat de vida, el benestar social i la salut de les classes populars d'aquest país (com he assenyalat en un altre article recent, Les desigualtats socials maten, Públic, 24.03.17).

Per aconseguir aquest objectiu era essencial que s'arribés a un altre objectiu: una mobilització ciutadana que unís els ja existents moviments antiausteritat, que s'han manifestat en tot tipus de marees de tots els colors (blanca, morat, vermella o del color que fos), així com les institucions que històricament han defensat els interessos de les classes populars, com ara els sindicats o els excessivament dividits partits d'esquerres. Aquesta mobilització és essencial per vèncer l'enorme poder polític i mediàtic que tenen les dretes (i els seus aliats) en les institucions conegudes com a representatives, com la Generalitat de Catalunya, i en les institucions mediàtiques del país. Aquesta mobilització és requerida per aconseguir una profunda democratització de tals institucions.

I el tercer objectiu, i com a part d'aquesta profunda transformació democràtica, és aconseguir un reconeixement de Catalunya com a nació, amb tot el dret de decisió, dins d'una Espanya plurinacional, en cas que així la població catalana ho desitgés.

En aquell article vaig mostrar l'enorme endarreriment social de Catalunya i les seves causes, que no són altres que l'enorme domini de les dretes (quaranta anys de dictadura, seguits de gairebé quaranta anys -excepte 7 del tripartit d'esquerres- d'un govern, durant el període democràtic, format per una coalició d'un partit liberal, CDC, pertanyent a la Internacional liberal, i un partit conservador cristianodemòcrata, UDC, de la mateixa família política que el partit Popular d'Espanya, és a dir, de la Internacional conservadora o Unió Internacional demòcrata, en les institucions polítiques i mediàtiques del país). I aquesta fortalesa de les dretes era resultat, a la vegada, del seu gran domini durant la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya (incloent Catalunya), determinant, com a conseqüència, una democràcia molt limitada, amb un Estat del Benestar molt insuficient , i amb una visió de l'Estat espanyol summament insensible a la seva plurinacionalitat, tal com està documentat en la col·lecció que jo vaig dirigir titulada L'Estat del Benestar a Catalunya. És interessant assenyalar que quan es va publicar aquesta anàlisi, la coalició governant a la Generalitat de Catalunya, CiU, a través del seu portaveu, el Sr. Felip Puig, va declarar al Parlament de Catalunya que jo havia tornat de l'exili "per estimular la lluita de classes a Catalunya", a la qual cosa jo vaig respondre que l'únic que jo, amb l'ajuda dels meus col·laboradors, havia fet, era fotografiar-lo i documentar-lo, mostrant amb dades que sí que hi havia una lluita de classes a Catalunya, en la qual el partit governant, representant els grans interessos financers i econòmics del país, estava guanyant diàriament tals lluites, sent això la causa del gran endarreriment social de Catalunya, que continua fins el dia d'avui. La polarització per classe social de la sanitat i de l'educació del país és un clar símptoma d'això. Catalunya té la sanitat i l'educació privada més desenvolupada i amb més subsidis públics que a qualsevol lloc d'Espanya i de la UE-15, essent la seva despesa pública per habitant en aquests (i altres) serveis dels més baixos de la UE-15 . No puc acabar aquesta nota sense esmentar que, com era d'esperar, el Sr. Puig, previsiblement, apareixerà aviat embolicat en els escàndols de finançament "irregular" del seu partit, organització que apareixerà com un dels partits més corruptes que hagi existit a Espanya.

Com és possible que les dretes hagin governat per tant de temps?

Les causes són diverses, però una d'elles ha estat la divisió de les esquerres (en un sistema electoral que afavoreix a les dretes). Per aquest motiu és impossible no concloure que és necessària la unió de totes les forces d'esquerra, establint una àmplia aliança per facilitar el canvi que hauria d'incloure també els moviments socials i contestataris que enriqueixen la societat civil de Catalunya.

Per aquest motiu diverses persones amb diferents històries i biografies, procedents de diferents sensibilitats polítiques, ens reunírem amb certa freqüència i en diferents fòrums per explorar la possibilitat d'establir àmplies aliances o confluències d'aquestes esquerres, pertanyents a diferents opcions polítiques i moviments socials, tasca difícil, a causa de la gran diversitat de sensibilitats i cultures polítiques existents a Catalunya, que cobreixen un enorme ventall de postures política, i que van des de l'anarquisme al comunisme (amb les seves diferents branques), passant pel socialisme i / o la socialdemocràcia, amb les seves diferents versions.

Els primers intents en els últims deu anys van ser en la formació de Catalunya Sí que és Pot, resultat de l'aliança entre Podem, d'una banda, i ICV, EUiA i Equo per l'altre, aliança que en aquell moment no va comptar amb el suport de Barcelona en Comú, i amb el suport només parcial del Procés Constituent. Aquest últim moviment -el Procés Constituent- havia jugat un paper important en el desenvolupament d'una nova cultura que intentés estimular una àmplia coalició unida per un compromís cap al sobiranisme (expressat en la seva defensa del dret d'autodeterminació), concepte diferent al de secessionisme, juntament amb una demanda per a que s'estimulés una revolució politicosocial de caràcter democràtic i polític que impliqués una transformació profunda de les institucions polítiques, el que requeriria i exigiria un canvi polític en la formació i comportament dels partits polítics. Juntament amb els meus amics Arcadi Oliveres i Teresa Forcades vam fundar tal moviment, que ha estat lloc de trobada de moltíssimes de les persones (Gerardo Pisarello, Xavier Domènech, Albano Dante, Esther Vivas, Marta Sibina i un llarg etcètera) que han estat claus en el desenvolupament d'aquest desig d'unitat. El meu distanciament del Procés Constituent (PC) més tard va ser, en part, conseqüència de la divergència, dins de la direcció del PC, pel que fa a la participació a Catalunya Sí que és Pot. Jo a favor, i Arcadi i Teresa en contra. Un motor d'aquesta aliança de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) va ser el creixement de Podemos que, en la versió catalana, Podem, va tenir des dels seus inicis conflictes interns de notable envergadura. El seu creixement es va produir malgrat aquestes tensions, ja que més que Podem va ser Podemos qui generava el seu suport electoral a Catalunya.

L'aparició d'En Comú

L'altra família política va ser En comú, resultat de les mobilitzacions socials, primordialment, però no exclusivament, de la PAH, essent l'agitació social el motor de tal moviment. Gelosa al principi de les altres forces polítiques (el que explica el seu distanciament de Catalunya Sí que és Pot), va ser favorable més tard a la confluència amb altres forces polítiques, que van ajudar a la seva expansió, facilitada pel lideratge de la seva dirigent, Ada Colau. La seva victòria va representar un tsunami polític, i la seva bona relació amb Pablo Iglesias a nivell estatal, i també la gran estima i respecte entre Pablo Iglesias i Xavier Domènech, van facilitar la gran coalició d'En Comú Podem, essent avui el desig de les dues formacions polítiques que conflueixin en un espai comú.

Les dificultats d'unir les diferents cultures

És inevitable que hi hagi dificultats en el desenvolupament d'aquest nou espai, ja que el seu objectiu és passar de ser una coalició de partits a convertir-se en una nova formació política, amb diferents sensibilitats. Les cultures polítiques de tals sensibilitats eren i són molt diferents. I aquesta diversitat i riquesa poden ser també la seva debilitat. És important subratllar aquestes diferències i dificultats, ja que els mitjans d'informació de més pes a Catalunya, com a la resta d'Espanya, tenen la tendència (en part, com a conseqüència de la seva molt limitada cultura i experiència democràtica) a personalitzar constantment les diferents sensibilitats polítiques, diluint, quan no anul·lant, l'element més important, que són les diferències que cada partit polític té en la seva cultura política. És per aquest motiu que, erròniament i d'una manera tendenciosa, amb un clar objectiu manipulador, es presenten les tensions interpartidistes com una lluita pel poder personal, intentant desacreditar totes les alternatives d'esquerres.

No cal dir que també hi ha tals lluites de poder, bé personals, bé d'aparells de partits, lògiques i legítimes en aquest últim cas, doncs un nou subjecte i espai polític pot diluir i / o afeblir tals aparells, alguns dels quals estan dirigits per allò que al Xile d'Allende es coneixia com a "culs de ferro", que estaven enganxats a la butaca, de la qual era impossible treure'ls. És urgent que aquesta realitat i aquesta imatge canviïn, ja que recorden massa a la vella política. Però reduir les tensions inevitables a meres lluites pel poder és reduccionista. I no ajuda a entendre el que ha estat passant en el sorgiment d'aquest nou espai polític, ni tampoc ajuda a comprendre per què una de les candidatures que es presenten per dirigir-la hagi escollit com a nom el de "En Comú Podem", nom al que, per cert, jo dono suport.

Ara bé, el que era molt positiu era que, malgrat aquestes diferències, semblava que podia arribar-se a un acord. En realitat, com a participant d'aquest procés d'intentar la unificació de les esquerres, puc donar constància que, en termes comparatius amb altres processos semblants anteriors que he pogut viure en primera persona, l'evolució de les negociacions va ser difícil però positiva fins fa només un parell de dies. En realitat, des del principi, vaig veure que les diferències existents eren solubles i així li ho vaig comunicar als interlocutors que em van demanar la meva opinió. I en aquest procés és de justícia destacar la paciència, coherència, sensibilitat i capacitat d'escoltar i alhora de dialogar, que va mostrar Xavier Domènech al llarg del procés, mostrant la seva habilitat per dirigir un procés difícil i complex. Tal habilitat no sempre va aparèixer, però, en tots els dirigents dels diferents partits. Però el fet és que es podia (i continua podent-se) assolir aquesta unitat. Continuo creient que podrien (i haurien) de resoldre totes les diferències, considerant un error greu la retirada de la direcció de Podem, doncs podria haver tingut més influència i impacte estant dins que fora d'aquest espai comú. Milions de catalans i espanyols desitgen unitat de les esquerres. Es va veure a Vistalegre II i lamento que els companys i companyes de la direcció de Podem no ho vegin igual. Aquesta separació, si no es resol, farà malbé enormement a les classes populars de Catalunya, a les quals totes les esquerres han de servir. I debilitarà molt a les esquerres (incloent a Podem a Catalunya i Podem a Espanya), apoderant a les dretes. Així li ho vaig comunicar a les bases de Podem en la presentació que vaig fer fa uns dies a Cerdanyola del Vallès (13.03.17)  https://www.youtube.com/watch?v=grtIecJm08o&feature=youtu.be . I així ho continuo creient. Com ja he dit abans, no és bo, ni per a Catalunya ni per a Espanya, que la direcció de Podem estigui fora d'aquest espai comú.

Una darrera observació

I finalment, una nota personal. Ja que el meu nom ha aparegut extensament aquests dies en els mitjans de comunicació, voldria aclarir també diversos punts. Un és que des que em vaig incorporar de nou a la vida acadèmica catalana, he intentat donar suport a totes les forces progressistes a Catalunya i a Espanya que m'han demanat ajuda. Quan va sorgir el 15-M vaig ser dels pocs acadèmics que li van donar suport amb tota intensitat, i quan va sorgir Podem ho vaig recolzar immediatament, i continuo recolzant-lo, alegrant-me que s'hagi aliat amb IU per constituir Units-Podem. Conec bé la direcció de Podem (que constitueix un dels col·lectius amb més compromís amb un canvi radical i profund del país, i amb major integritat i decència polítiques). D'aquí la meva plena dedicació com a membre del Consell Ciutadà i del Govern a l'ombra.

A Catalunya he donat suport també a totes les opcions polítiques d'esquerres, compartint una gran frustració per l'ambient asfixiant que pateix Catalunya. I des del principi he intentat una unitat de totes les esquerres, que explica que quan les forces progressistes, partits d'esquerres, sindicats i moviments socials, van establir un projecte comú, la UPEC (Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya, per les seves sigles en català ), em demanessin que jo ho dirigís; aquest és avui un dels pocs espais institucionals on les esquerres col·laboren. Com a part d'aquest intent de facilitar la unió, vaig animar a Xavier Domènech i el seu equip a establir aquest nou espai, i d'aquí que fos lògic que acceptés la seva petició de sumar-me al projecte. Quan vaig comunicar a Pablo Iglesias que pensava acceptar la proposta d'en Xavier, en Pablo em va animar a que respongués positivament. És conegut que Podemos i la seva direcció consideren essencial que es formi aquest nou espai, que seria la formació agermanada amb Podem a nivell de l'Estat. I sóc conscient que Pablo Iglesias ha mostrat una gran sensibilitat al respectar l'autonomia de Podem dins Podemos.

Aclarits aquests punts, només em resta afegir que intentaré servir tots dos espais polítics germans, En Comú Podem i Podem, posant a la seva disposició el coneixement que he anat adquirint durant anys d'experiència acadèmica i també política. Necessito anar ràpid, ja que als meus vuitanta anys vull veure aviat, pel bé de Catalunya i d'Espanya, una Catalunya presidida per Xavier Domènech i un govern espanyol presidit per Pablo Iglesias. Crec que ho veuré. Així ho espero.

I una nota final a la joventut (de totes les edats). Vinc d'una família on es troben representades totes les sensibilitats progressistes que han existit a Catalunya. Part d'ella va haver d'exiliar-se, i algunes van acabar als  camps de concentració nazis. I tinc un pòster d'aquells temps en què es veu un nen mirant a gent gran, amb uniformes de les diferents forces armades de l'Exèrcit Republicà, a les quals els pregunta "Per què us baralleu entre vosaltres?" Aquelles lluites van contribuir a la seva derrota. I ara ens hem de preguntar: Fins quan continuaran les esquerres dividides?