Vicenç Navarro
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra
En els últims dies han ocorregut uns fets que mostren la pervivència de la cultura franquista a la societat espanyola, incloent-hi l'Estat i les seves diferents branques, entre elles la judicial, així com en els majors mitjans d'informació. Vegem les dades.
Fa uns dies es va dictar una sentència condemnant a la Sra. Cassandra Vora a un any de presó i set d'inhabilitació absoluta per haver tuitejat acudits sobre l'atemptat que va acabar amb la vida de l'almirall Carrero Blanco, president del govern a l'Estat liderat pel General Franco. Tal condemna va ser dictada per l'Audiència Nacional, en considerar que aquestes tuits presentaven "una actitud irrespectuosa i humiliant (cap al almirall Carrero Blanco) que encaixa dins del delicte d'humiliació a les víctimes (del terrorisme)", considerant aquest personatge com a víctima d'un acte terrorista. He d'admetre que vaig haver de llegir aquesta sentència més d'una vegada, ja que m'era difícil comprendre i acceptar el que estava llegint.
En aquest dictamen es considera com a víctima al president d'una de les dictadures més sagnants i repressives que hi ha hagut a Europa. Segons el professor Malefakis de la Universitat de Columbia (Nova York), expert en feixisme europeu, per cada assassinat polític que va cometre el règim liderat pel dictador feixista italià Mussolini, el règim liderat per Franco, del qual l'almirall Carrero Blanco era la seva màxima autoritat després del mateix general, va cometre 10.000 (tal xifra no inclou a les persones mortes en el conflicte bèl.lic). L'almirall Carrero Blanco va ser figura clau en un règim responsable de les enormes atrocitats comeses sota el seu mandat. En realitat, tal règim va governar a força d'atemorir la població, sent el terror part de la seva estratègia per mantenir-se al poder. Va ser un règim dictatorial que va fer ampli ús d'accions terroristes que van merèixer la denúncia no només de les Nacions Unides, sinó de moltíssimes organitzacions internacionals en defensa dels drets humans. Les dades mostren que va ser un dels règims dictatorials més repressius i sagnants que hagin existit a Europa, i va ser l'Estat que va assassinar més espanyols, quedant encara ara més de 120.000 persones assassinades que segueixen desaparegudes, sense conèixer-se el seu parador. En termes proporcionals, només Cambodja va superar Espanya en el nombre d'assassinats polítics desapareguts. Va ser, per tant, una mesura moral i justa que s'atemptés reeixidament en contra d'una figura responsable de tanta brutalitat. Totes les sensibilitats morals admeten el dret de rebel.lió, sigui o no armada, enfront d'un règim dictatorial que oprimeix la població civil. Llegeixin la Declaració de Drets Humans de les Nacions Unides i ho veuran.
Arriba, doncs, l'extrem d'insensibilitat democràtica que la mort d'aquest personatge sigui presentada per l'Audiència Nacional de l'Estat espanyol com un acte "terrorista" i a ell com "víctima del terrorisme", essent aquesta suposada víctima una de les responsables d'un els Estats dictatorials més terroristes que hagin existit a Europa. Era previsible que aquest acte es definís com a terrorista per part del règim dictatorial. Ara bé, és una aberració que mostra la continuïtat de la cultura dominant d'aquell règim a l'Estat espanyol que tal eliminació física del president del govern d'aquella dictadura sagnant es presenti ara també per l'Estat espanyol com un acte terrorista, de la mateixa manera que el va definir la dictadura franquista.
Els grans dèficits en la cultura democràtica de l'Estat espanyol
En realitat, en qualsevol país amb cultura democràtica, tal assassinat seria presentat com un acte lloable i noble per eliminar el dictador i els seus sequaços, essent probablement els seus autors homenatjats com a herois per les autoritats del sistema democràtic. Així va passar en altres països que van ser governats per partits nazis o feixistes, abans que fossin alliberats i se'ls permetés viure en democràcia. Seria impensable que algú que hagués intentat assassinar Hitler o Mussolini fos considerat un terrorista, i que els dictadors que haguessin estat assassinats fossin considerats víctimes del terrorisme. A Espanya, però, la transició de la dictadura a la democràcia no va significar una ruptura, el que va implicar que es continuï reproduint i promovent una cultura que està basada en els valors i fins i tot la narrativa del règim anterior, diferenciant Espanya de la resta de la Europa occidental. Llegeixin el que s'escriu a la premsa europea i nord-americana sobre la decisió de l'Audiència Nacional, i sentiran la indignació i vergonya que tal sentència i tal narrativa haurien de generar a Espanya.
La cultura franquista perdura en amplis sectors del sistema judicial
En realitat, els jutges o fiscals que hagin actuat a Alemanya com ho ha fet l'Audiència Nacional, haurien estat sancionats pel cos judicial i, probablement, expulsats d'ell, per extirpar aquest tipus de pensament del cos judicial. Avui està totalment prohibit a Alemanya enaltir el nazisme o la figura de Hitler o els seus sequaços. Definir l'atemptat al dictador o als seus col·laboradors com un acte terrorista està prohibit a Alemanya, no a l'Espanya actual. El sistema judicial no ha reconegut encara avui, després de gairebé quaranta anys de democràcia, a les víctimes del règim dictatorial terrorista imperant a Espanya durant altres gairebé quaranta anys. En realitat, el sistema judicial espanyol, excepte comptadíssimes excepcions, no ha exigit un homenatge i reparació a les víctimes del règim dictatorial, víctimes que es troben a les cunetes, oblidades i deshonrades. Quina autoritat moral es té per parlar de defensa de les víctimes del terrorisme, quan s'ha estat callat durant tant de temps sobre les víctimes del terrorisme franquista?
Què és terrorisme? El que és terrorisme en un context no ho és en un altre
Un altre exemple de la pervivència del franquisme és assumir que l'assassinat va ser terrorisme, adduint com a prova que va ser realitzat per una organització, ETA, definida com a terrorista. El fet que l'atemptat reeixit en contra de l'almirall Carrero Blanco fos realitzat per ETA no converteix aquell acte en un acte terrorista. Que un acte sigui o no terrorista depèn del context en què es realitza tal acció. Acabar amb la vida d'un dels personatges responsables de la major repressió que s'hagi conegut a Espanya no és un acte terrorista, independentment del que ho faci. La resistència antifeixista a Espanya va intentar en diverses ocasions eliminar físicament al dictador, com també va passar a la dictadura feixista italiana, i a la nazi. Avui els que ho van intentar són homenatjats en aquells països.
Sé que maliciosament i erròniament se m'acusarà, per part de les dretes a Espanya, de defensar el terrorisme d'ETA, quan en realitat, el que estic dient és que l'assassinat de Carrero Blanco no va ser un acte terrorista. Durant la resistència antifeixista en els anys cinquanta i seixanta no vaig afavorir la lluita armada contra la dictadura, i no la vaig afavorir perquè creava com a resposta fins i tot més repressió, la qual cosa va ser encara més clara durant el període democràtic, en què les accions d'ETA van reforçar els elements més reaccionaris dins de l'Estat espanyol. La violència per part d'ETA va debilitar moltíssim les esquerres, no només al País Basc, sinó a la resta d'Espanya. I així ho han reconegut els seus successors. A través de la via democràtica estan aconseguint molt més.
D'aquí que hi hagi una diferència enorme entre atemptar contra la vida d'un personatge clau en la dictadura, durant el règim terrorista dictatorial espanyol, i atemptar contra l'adversari en un context democràtic (per molt limitada que sigui tal democràcia). Aquesta mesura en democràcia és profundament antidemocràtica i mereix tota mena denúncia (com he fet en més d'una ocasió). Però també han de denunciar els assassinats de milers d'espanyols durant la dictadura, víctimes que han estat oblidades a causa de l'enorme força i poder que els hereus d'aquella dictadura i la cultura d'aquell règim encara tenen en els aparells de l'Estat espanyol. Però en la terminologia oficial de l'Estat, reproduïda per l'Audiència Nacional, "víctimes" són només les produïdes per ETA, però no els assassinats pel règim, dels quals ells són hereus. Així és l'Espanya actual.
Una darrera observació. Em va sorprendre enormement que el PSOE no protestés pel comportament de l'Audiència Nacional. Va haver-hi milers i milers de socialistes (inclosos els meus pares) víctimes de la brutal repressió de la dictadura que, d'estar vius, es considerarien profundament ofesos i indignats, no només pel comportament de l'Audiència Nacional, sinó pel silenci ensordidor de la direcció del PSOE davant tal cas d'insensibilitat democràtica. Com pot el PSOE estar callat davant de tanta barbaritat? ¿No s'adonen de la incoherència que representa tal silenci? ¿I de la vergonya que suposa que avui a Espanya vaig continuar donant-se aquesta imatge tan antidemocràtica? Li aconsello a la direcció del PSOE que es llegeixi el que es comenta sobre aquest cas fora d'Espanya, i ho veuran.
I, per acabar, l'espectacle en els mitjans ha estat també indicador que la cultura democràtica està summament limitada. Des d'Iñaki Gabilondo a El País als mal anomenats debats a La Sexta, el punt d'atenció era sobre si es podien escriure o no comentaris ofensius sobre les víctimes, assumint tots els mitjans que l'almirall havia estat una víctima del terrorisme, tal com ho va definir el règim terrorista del General Franco i de l'Almirall Carrero Blanco. Imaginen si això passés avui en els mitjans d'informació d'Alemanya o Itàlia? Doncs sí, passa a Espanya. Fins quan?