Hi ha diferents classes socials entre les dones, i en conseqüència, diferents feminismes

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Entre els homes, la manera d'expressar el seu masclisme (la manera d'oprimir a la dona) depèn, en gran part, de la classe social de qui ho manifesta. Naturalment que hi ha punts i comportaments comuns, però sempre, o gairebé sempre, la classe social de l'home defineix molt marcadament com s'expressa tal masclisme. No és, doncs, estrany que el mateix passi entre les dones (en un comportament precisament oposat al masclisme). La benvinguda conscienciació de les dones, com a col·lectiu social, de la necessitat d'aconseguir els mateixos drets que els homes, també ve marcada d'una manera molt palpable per la classe social a la qual la dona pertany o representa. D'aquí la pluralitat de moviments feministes.

Va quedar això clar fa diversos dies en un fet que adquiria gran visibilitat mediàtica als EUA, i que va passar a la Harvard University, el centre acadèmic amb més recursos, més ric i més poderós dels EUA. Tal universitat té 37.000 milions en endowment (és a dir, en propietat sobre la qual generar ingressos). Les matrícules dels estudiants són una part molt minúscula dels seus ingressos i, amb aquesta propietat, s'ha convertit en un dels centres de fons d'inversió més importants del país. El fet que sigui un centre educatiu és una activitat més que li dóna nom, però la major part dels seus fons els obtenen a través de les inversions del seu endowment. La riquesa de recursos és, doncs, la seva característica principal. Aquesta universitat és també on part de l'elit dels EUA s'educa, es socialitza i configura la seva manera de pensar amb els valors que tal universitat promou. Als EUA se sap que la cultura d'aquest centre és predominantment conservadora i liberal ("liberal" en el sentit europeu de la paraula, ja que la paraula "liberal" als EUA vol dir socialdemòcrata o socialista, dels quals hi ha molt pocs a Harvard. Per cert, el fet que els coresponsables dels mitjans d'informació espanyols semblin no donar-se compte d'aquesta diferència en la utilització del terme "liberal", crea una confusió enorme en l'audiència d'aquests rotatius).

El conservadorisme de Harvard apareix en totes les seves dimensions, incloent-hi  la seva escassa sensibilitat cap a les poblacions vulnerables i discriminades, com afroamericans, llatins i dones. Ara bé, el 1977 van prendre la decisió d'intentar semblar més moderns i es van obrir lentament als afroamericans (procedents, però, d'escoles privades d'elit, com va ser el cas de l'estudiant Obama, que va arribar a ser president del país), més tard als llatins i, darrerament, a les dones. Harvard vol semblar moderna i feminista.

Ara bé, el seu conservadorisme i liberalisme estructural persisteix i és marcat, apareixent quan menys s'espera, com va passar recentment quan qui havia estat ministre d'Hisenda de l'Administració Clinton, el senyor Larry Summers va ser nomenat, pel Executive Board de tal universitat, president de la Universitat. En una entrevista, l'esmentat senyor Summers va dir que el fet que no hi hagués més dones que fossin catedràtiques en disciplines científiques com física o química, es devia segons ell a raons biològiques, és a dir, a que les dones no eren hàbils per a tals ciències.

El feminisme de la classe de renda alta i mitjana-alta

L'escàndol que aquestes declaracions van crear va ser majúscul, de manera que l'Executive Board de la Universitat ràpidament va indicar que nomenaria a una dona com a presidenta, la qual cosa, per fi va passar. Es va nomenar com a presidenta a la Dra. Drew Faust, que era, a més de ser dona, una coneguda feminista entre la comunitat científica que havia animat a les dones (de la seva classe social, de renda alta i mitjana-alta) a aspirar a llocs d'alt poder institucional, trencant així amb el monopoli de l'home en les estructures de poder. Tal nomenament va ser celebrat pràcticament per la majoria de les associacions feministes dels EUA

El feminisme popular

Ara bé, hi va haver algunes dones de Harvard que no ho van celebrar. No eren ni professores, ni estudiants, sinó treballadores. Eren les dones de neteja de la Universitat de Harvard (concretament de l'hotel que té Harvard en el seu terreny, de set pisos i quaranta habitacions, gestionat per la companyia Hilton Hotels & Resorts). L'hotel, un dels més reeixits de Boston (els quals, tots ells, depenen primordialment de la clientela proveïda pels seus lligams amb al món acadèmic de la ciutat). Aquest hotel l'any passat va aconseguir un dels beneficis més grans del sector hoteler de la ciutat. Però, tot i aquesta riquesa, les dones de la neteja de l'hotel (la gran majoria d'elles llatines) es trobaven entre les més mal pagades del sector, amb més habitacions a netejar per dia i el major nombre d'accidents.

Al llarg de més de tres anys aquestes dones han estat intentant sindicar-se, doncs, si ho aconseguissin, podrien defensar-se col·lectivament i negociar els seus salaris, beneficis socials i condicions de treball. Harvard, incloent-hi la seva presidenta feminista, s'ha oposat a tal cosa durant molts anys. I malgrat les peticions de les treballadores, moltes feministes de gran renom als EUA, figures de l'establishment polític-mediàtic del país, van ignorar aquestes peticions. En un interessant article a la revista The Nation, Sarah Lemand i Rebecca Rojas han detallat la gran i heroica lluita d'aquestes treballadores per aconseguir que Harvard acceptés que poguessin sindicar-se. I les treballadores de la neteja van descobrir que hi ha tants feminismes com classes socials existeixen als EUA. I que les feministes de l'establishment polític-acadèmic-mediàtic nord-americà no representaven els interessos de la majoria de les dones que no pertanyen a aquests classes benestants i adinerades. El conflicte entre aquestes dues classes (les classes de renda alta i mitjana-alta, d'una banda, i la classe treballadora, de l'altra) va aparèixer també en la definició dels seus interessos. La realitat és que la integració de les primeres a les estructures de poder era i és irrellevant per a la dona de les classes populars.

I això es va veure també clarament en les últimes eleccions a la Presidència d'aquell país. El fet que la candidata a la presidència del Partit Demòcrata intentés mobilitzar les dones presentant-se com la candidata feminista és un exemple d'això. La gran majoria de les dones de classe treballadora no la van votar; van donar suport a Trump que, juntament amb el candidat socialista, va apel.lar al vot de classe, incloent un discurs i uns temes de clara acceptació i atractiu per a les classes populars. Classe social, després de tot, segueix essent una variable clau per entendre el que passa al nostre voltant, no només en el món de l'home, sinó també en el món de la dona.

Les conseqüències de la debilitat del feminisme popular

I això passa també a Espanya. L'evidència científica existent mostra clarament que, a Espanya, aquells serveis de l'Estat del benestar que estan menys desenvolupats són precisament els serveis d'ajuda a les famílies, com ara les escoles bressol -mal anomenades guarderies en el nostre país- i els serveis domiciliaris a les persones amb dependència. El dèficit en el desenvolupament d'aquests serveis en aquest país és enorme.

I a Espanya quan diem "família" volem dir dona. És la dona la que porta la càrrega més gran de responsabilitats familiars. El contrast dels països del sud d'Europa (on les dretes han estat històricament molt fortes) amb el nord (on les esquerres han estat històricament molt fortes) és aclaparador. A Suècia, per exemple, el nombre d'hores setmanals dedicades a les tasques familiars per part de la dona és de 26. L'home, 22. A Espanya, la proporció és de 42 versus 8.

Aquí radica l'escassíssim desenvolupament dels serveis d'ajuda a les famílies en el sud d'Europa, amb un cost humà enorme. La dona espanyola té tres vegades més malalties degudes a l'estrès que l'home. I la dona més afectada és la de classe treballadora, que no té serveis privats com la de classe benestant (la minyona), que la pot ajudar. És per aquest motiu que la majoria d'enquestes mostren que, a més de millors condicions de treball i millors salaris, les demandes més comunes per part de les dones de les classes populars són les dirigides a aconseguir aquests serveis. És urgent que els partits polítics que estan arrelats en les classes populars i que es considerin al servei d'aquestes classes protagonitzin i liderin la universalització d'aquests serveis a Espanya. Espanya (incloent-hi Catalunya) necessita una consciència més alt de les necessitats de les dones pertanyents a les classes populars. L'evidència d'això és aclaparadora. Així de clar.