No és possible recuperar la memòria històrica a través de la llei de la memòria històrica

Vicenç Navarro. Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Les campanyes de recuperació de la memòria històrica han centrat les seves activitats en el reconeixement de les víctimes de l'enorme repressió que va caracteritzar aquell règim dictatorial, un dels més repressius dels que hagin existit a Europa al segle XX. Mai s'ha de deixar d'emfasitzar que, segons estudiosos dels règims feixistes i nazis a Europa, com el recentment desaparegut professor Malefakis, de la Universitat de Columbia de Nova York, per cada assassinat polític que va cometre el règim feixista liderat per Mussolini, el que va liderar el General Franco va cometre 10.000. Conscient que tenia a la majoria de les classes populars en contra, el règim dictatorial espanyol va utilitzar el terror per mantenir-se al poder, establint una por generalitzada sobre el qual, i a través del control de totes les institucions generadores de valors (des dels mitjans d'informació fins al sistema educatiu), es va establir una cultura profundament antidemocràtica que fins i tot persisteix avui a Espanya, i que explica que l'Estat espanyol hagi condemnat a una persona a un any de presó per haver insultat la memòria de l'almirall Carrero Blanco, segon en la jerarquia a l'Estat dictatorial, després del propi dictador.

Com pot ser que aquesta cultura heretada del règim dictatorial encara existeixi?

La resposta a aquesta pregunta es troba en bona part en la manera com es va realitzar la transició de la dictadura a la democràcia, procés que no va significar una ruptura amb l'Estat que va regir Espanya durant gairebé quaranta anys, sinó una apertura per incorporar elements de democràcia. Les forces conservadores que controlaven l'Estat dictatorial i els mitjans d'informació van dominar el procés de transició, dominació que explica la baixa qualitat de la democràcia espanyola, l'escàs desenvolupament del seu Estat del Benestar i la persistència de la cultura franquista. Tal dominació és la que també explica la resistència a la recuperació de la memòria històrica, incloent-hi la demanda de rehabilitació i l'homenatge a les víctimes del règim terrorista anterior. Tal resistència es basa, d'una banda, en la clara oposició de les forces conservadores que controlaven l'aparell de l'Estat dictatorial i dels seus hereus (que continuen exercint una enorme influència sobre l'Estat actual), així com, d'altra banda, en el limitadíssim compromís amb aquesta recuperació de la memòria històrica per part dels líders del PSOE, la integració en el nou Estat, a través del bipartidisme, es va basar en una sèrie de renúncies i adaptacions a aquest nou Estat ia  la cultura que va transmetre. I aquesta oposició i / o limitadíssim compromís per recuperar la memòria històrica (en la seva tasca de rehabilitar i homenatjar les víctimes del franquisme) és el resultat de la presa de consciència que la demanda de reconeixement de tals víctimes obre la possibilitat que es generi una altra demanda, semblant, però diferent, que es redefineixi la història d'Espanya, corregint la tergiversada història que es continua presentant a les institucions reproductores de valors del país, per tal de poder establir una cultura oposada a l'actual, que sigui continuadora de la cultura republicana que la franquista va substituir. Aquest és el gran temor de les forces bipartidistes a recuperar la memòria històrica.

El constant argument que van utilitzar les dretes a Espanya en contra de l'aprovació d'una llei de memòria històrica va ser que "obriria ferides", que s'assumeix (erròniament) que estan tancades. Però tal argument amaga el fet que l'oposició a la recuperació de la memòria històrica té poc a veure amb l'estat de les ferides, i molt a veure, per contra, amb el desig d'evitar que es conegui la història real dels diferents pobles i nacions d'Espanya. Amb això s'evita també que es qüestioni la cultura franquista que persisteix, impedint que reaparegui la cultura republicana. Aquí es troba el quid de la qüestió.

La tasca d'ocultació dels mitjans d'informació i persuasió a Espanya. El cas d'El País

Durant moltíssims anys, els mitjans d'informació han promogut i continuen promovent les institucions monàrquiques borbòniques, tergiversant tant el seu passat com el seu present, ocultant realitats que poguessin danyar-les. Les grans limitacions de la llibertat de premsa (un indicador més de l'enorme poder de les forces conservadores) van aparèixer amb tota claredat en aquesta protecció de la Monarquia per part dels mitjans, confonent persuasió i promoció amb informació. Un cas clar és el d'El País. Aquest rotatiu va ser fundat per dirigents del règim anterior, i en el seu naixement van intervenir personatges com Fraga Iribarne, tal com va reconèixer recentment el president del Grup Prisa (al qual pertany aquest rotatiu), Juan Luis Cebrián. En realitat, Cebrián prové d'una família feixista, essent el seu pare un dels directors del diari Arriba, del partit feixista Falange Española. Seguint els passos del seu pare, va ser periodista i va treballar a diaris de l'aparell feixista, com Pueblo (que era el diari propietat dels sindicats verticals). Més tard va ser un dels directors de RTVE (concretament, cap del servei d'Informatius) durant l'últim període de la dictadura, el màxim instrument mediàtic el règim.

Va col·laborar amb altres elements de l'Estat dictatorial per afavorir una apertura, pressionant perquè hi hagués un canvi significatiu a l'Estat que facilités l'establiment del joc democràtic, tasca meritòria però també limitada, doncs estava clar des del principi que els límits de l'apertura estaven fixats, permetent el debat dins d'uns paràmetres summament limitats. Una conseqüència d'això va ser que El País va ser sempre hostil a forces i personalitats d'esquerra que poguessin qüestionar l'Estat monàrquic actual i que poguessin significar una amenaça per a la continuació de les relacions de poder dins d'aquest Estat, resultat del maridatge entre el poder econòmic i financer, d'una banda, i el poder polític i mediàtic per l'altre. Això explica la seva clara oposició a figures com Alfonso Guerra i més tard Josep Borrell al PSOE, a Gerardo Iglesias i Julio Anguita al PCE, i ara a Pablo Iglesias a Podem.

Les declaracions de Juan Luis Cebrián, president del grup Prisa, sobre la memòria històrica

Tal oposició d'El País a les esquerres s'estén a la Llei de la Recuperació de la Memòria Històrica. En una entrevista recent a El Mundo (20.02.17), Cebrián expressa la seva oposició a la Llei de la Memòria Històrica, ja que "genera conflictes i problemes". Considera que l'Estat no hauria de ficar-se en aquesta tasca. Després de reconèixer que "la majoria d'impulsors del diari (El País) van ser persones vinculades amb el franquisme" afegeix, però, que ell, en realitat, mai va ser franquista (sí, llegeixin i ho veuran, dit pel mateix individu que va dirigir els més grans mitjans de propaganda i persuasió de tal règim). També qüestiona en aquesta entrevista que el règim que ell anomena franquista fos terrorista, criticant al President Zapatero per haver indicat aquest que el seu avi, assassinat pels colpistes, va ser víctima del terrorisme, assenyalant Cebrián que això no és cert, ja que no va ser una víctima del règim, sinó una víctima de la guerra entre dos bàndols, assumint (erròniament) que els Estats dels dos bàndols van intentar dominar a la població mitjançant l'exercici del terror. Com era de preveure, nega també la plurinacionalitat d'Espanya, i considera que la llei està per sobre de tot i de tots, llei que ha estat acordada en unes coordenades de poder heretades de la inmodèlica Transició, molt desigual i poc equilibrada. Cebrián està en contra de la redefinició d'Espanya que reconegui la seva plurinacionalitat, i es mostra disposat a enviar la Guàrdia Civil a Catalunya per posar ordre, assegurant-se que la llei es respecta, exigint que els representants parlamentaris que actuen per realitzar un referèndum vagin a la presó, igual que el gendre del rei Joan Carles I hauria de fer, posant un tema profundament polític (la relació de Catalunya amb Espanya) al mateix nivell que si fos un cas de frau i corrupció fiscal. No deixa de ser paradoxal que aquest personatge, que amb el seu silenci a través del seu diari va cobrir en el seu dia l'enorme corrupció de Jordi Pujol, per tal de protegir-lo, ara exigeixi la presó per a aquells que demanen la secessió. La doble moralitat d'aquest personatge i l'oportunisme mostrat al llarg de la seva vida són un bon reflex de la reproducció de la cultura i el comportament franquistes que continua donant-se en grans seccions de tal rotatiu.

No cal dir que El País té professionals de gran valor, però la seva credibilitat i integritat s'ha de qüestionar pel seu silenci ensordidor enfront dels comportaments sectaris, abusius i clarament antidemocràtics d'aquest rotatiu que s'han anat accentuant en els darrers anys, en contra de les veus que exigeixen un canvi profund per establir una Espanya més democràtica, més justa, més plurinacional i amb moltíssima més pluralitat en els seus mitjans. Cal denunciar també aquest silenci.

Voldria afegir una nota personal. Procedeixo d'una família represaliada pel feixisme, pel mateix règim al que van servir el pare i el fill Cebrián. No podem estar més lluny pel que fa a biografia i vida professional. Que aquest individu presenti el meu desig de desemmascarar tanta mentida i tant cinisme com "un intent d'obrir les ferides" és una mostra més, com a mínim, de la incomprensió que els fills i filles dels vencedors del cop feixista militar mostren cap l'enorme mal que han fet i continuen fent a Espanya. Ara bé, és probable que en lloc d'incomprensió sigui un cas més del cinisme i manca de vergonya (no hi ha una altra manera de definir-ho) que ha caracteritzat els oportunistes que han estat governant Espanya durant tant de temps en defensa dels seus interessos, reproduint la cultura franquista que està asfixiant al país.

Resum de la presentació pel Professor Navarro al simposi celebrat a la Universitat de Nova York el dia 24 d'abril, 'Imperfect Transition and Challenges of the Present Victims of Francoism, Terrorism and the State'