Vicenç Navarro
Autor del llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante
A Espanya, està governant un partit al qual no ha votat la gran majoria de l'electorat espanyol. Ni més ni menys que pràcticament el setanta per cent dels espanyols que van votar en les últimes eleccions legislatives no van donar suport al partit governant. Aquesta situació mostra l'enorme limitació de la democràcia representativa a Espanya. Però la situació és fins i tot pitjor, ja que el govern del Partit Popular, dirigit pel Sr. Rajoy, està aplicant polítiques clarament impopulars, sota el supòsit que la ciutadania els ha votat i que, per tant, estan legitimades per un mandat popular. És cert que aquestes polítiques es van iniciar durant el mandat del govern del Sr. Zapatero, però també és cert que el PP les va magnificar i augmentar considerablement. Ara bé, en tots dos casos es va presentar l'aplicació d'aquestes polítiques com a resultat de la voluntat de l'electorat que els havia votat. En el cas del PP, però, va ser una minoria de la població que va exercir el dret al vot la qual li va donar suport. Ara bé, l'argument del mandat popular tampoc és sostenible, ja que ignora que un ciutadà vota a un partit, però això no vol dir que el votant estigui d'acord amb cadascuna de les propostes del programa del partit al qual vota. Un votant pot estar d'acord amb les propostes fiscals, per exemple, del partit al qual ha votat, i estar en desacord amb les propostes educatives. Però la democràcia representativa no permet votar proposta per proposta. Quan el ciutadà vota, vota per tot o res. No cal dir que el partit guanyador vol presentar l'aplicació de les seves polítiques públiques com un mandat legitimat per a totes les propostes que ha fet, la qual cosa és altament qüestionable. L'evidència mostra que moltes de les polítiques neoliberals que està aplicant el partit governant no són del grat de gran part de les classes populars, que constitueixen la majoria de la ciutadania. Tal partit, conscient d'aquesta impopularitat, les justifica dient que no hi ha alternatives, en contra de l'evidència, que mostra que sí que n'hi ha.
Problemes específics de la democràcia espanyola, a més dels dos anteriors
Aquests dos problemes del sistema democràtic, l'escassa representativitat del sistema democràtic representatiu i l'escassa capacitat d'elecció en les propostes programàtiques dels partits, són intrínseques al sistema democràtic representatiu i apareixen amb especial claredat en el sistema democràtic espanyol. Però hi ha altres diferències que són específiques de la escassament desenvolupada democràcia espanyola. Una és l'escassa proporcionalitat del sistema electoral espanyol, clarament esbiaixat per afavorir els territoris conservadors. I l'altra és la manca d'independència de les diferents branques de l'Estat, conseqüència de la politització de totes les branques de l'Estat (incloent-hi la jurídica) per part del partit governant, que ha adquirit uns nivells extrems en aquest país. I tercera, la gran falta de diversitat ideològica dels mitjans d'informació, clarament instrumentalitzats per les elits financeres i econòmiques que els posseeixen i pels partits governants. Sense una pluralitat ideològica dels mitjans, la democràcia està enormement limitada a Espanya. Les dades que donen suport a cadascuna de les afirmacions que assenyalo en aquest apartat, crític amb la democràcia espanyola, són extensos i contundents, encara que el lector rarament ho podrà veure, llegir o sentir en els grans mitjans d'informació i persuasió del país.
És lògic que la població espanyola estigui d'acord amb que els que governen Espanya "no ens representen"
Tot el descrit en els paràgrafs anteriors explica per què la majoria de la població espanyola està d'acord amb el famós eslògan del moviment dels indignats -el 15M-: "no ens representen". Si democràcia és l'expressió institucional de la sobirania popular en què cada ciutadà té el mateix dret de participar igualment en la decisió col·lectiva, és obvi que la sobirania popular és molt, però que molt limitada a Espanya.
En realitat, aquestes enormes limitacions del sistema representatiu, accentuats per les tres grans deficiències específiques del sistema espanyol, expliquen també l'enorme corrupció dels principals partits governants (sobretot del PP, a Espanya, i de CiU, a Catalunya) i l'àmplia percepció que, com també denunciava el 15M "no hi ha pa per a tant xoriço" a Espanya. Aquesta extensa corrupció és conseqüència del gran dèficit democràtic, que facilita l'existència d'un entramat de poder basat en una clara complicitat del poder polític (que determina la seva instrumentalització) per part d'interessos financers i econòmics. Això és el que Pablo Iglesias ha definit encertadament com a trama de poder.
La necessitat d'un canvi profund de l'Estat espanyol: el problema és molt més greu que la corrupció (que és, en si, molt greu)
La pèrdua de legitimitat de l'Estat espanyol, que apareix en l'escassa valoració de les institucions polítiques a Espanya, es deu a la realitat descrita en la secció anterior. Tots els principals problemes que hi ha a Espanya (des de l'atur i el deteriorament del mercat de treball a l'enorme subfinançament de l'Estat de benestar, així com a la corrupció a l'Estat, incloent la que hi ha hagut a la Generalitat de Catalunya) s'han primordialment a causes polítiques, arrelades en la poca representativitat de la democràcia espanyola (incloent l'existent a Catalunya). Si el lector posés en una columna el que la majoria de les classes populars (que constitueixen la majoria de la població) desitjaria que l'estat realitzés (com ara disminuir les excessives desigualtats existents a Espanya -de les més altes entre els països capitalistes desenvolupats- , garantir una bona ocupació a tota la ciutadania que ho desitgés o millorar les pensions) i, en una altra columna, llistés el que el govern està fent (precisament el contrari), veuria una enorme distància entre el que desitgen els supòsits representats i el que desitgen els suposats representants.
Per aquest motiu es requereixi una mobilització popular al crit de JA N'HI HA PROU. Espanya no pot continuar amb aquestes enormes limitacions en la seva democràcia. D'aquí la urgència que hi hagi canvis molt grans en aquestes institucions, canviant la democràcia representativa per fer-la autènticament representativa, la qual cosa inclou des d'exigir una proporcionalitat en el seu sistema electoral a un sistema de governs que siguin coalicions de partits, que representin la majoria de la població votant, amb freqüents votacions i mocions de confiança; amb existència de referèndums, que es realitzin a tots els nivells de l'Estat i amb la suficient freqüència per garantir que hi hagin autèntiques possibilitats de democràcia directa i fins i tot assembleària a nivell local; i amb la democratització obligatòria dels partits polítics, impossibilitant l'establiment de castes en els partits, disminuint o diluint el caràcter professional de la política. I tot això hauria de passar juntament amb l'exigència que es diversifiqués el ventall ideològic dels mitjans d'informació, per garantir així la seva pluralitat, prohibint al mateix temps la monopolització de la propietat dels mitjans i la seva propietat per part d'institucions estrangeres.
En aquest aspecte, la crida d'Unidos Podemos a la moció de censura és un acte democràtic, molt necessari, en un moment en què la corrupció ha arribat a un nivell a Espanya, incloent-hi Catalunya, que exigeix una mobilització per treure del govern al partit espanyol més corrupte i exigir als partits un canvi substancial en la democràcia espanyola. Aquest país ho necessita com l'aire que respira.
La situació després de les primàries del PSOE
Acabo aquestes notes amb dues observacions. Una és en referència al resultat de les primàries del PSOE. Era previsible que passés el que ha passat, ja que la militància d'aquell partit està més a l'esquerra que la seva direcció, que des de fa temps ha estat sostenint un establishment polític-mediàtic del qual finalment ha passat a formar part essencial. El resultat de les primàries ha estat principalment un rebuig clar a l'aparell del PSOE i, sobretot, a la seva direcció. El beneficiari d'aquest rebuig ha estat el candidat que, a partir del moment de la seva expulsió d'aquesta direcció, es va convertir en el portaveu de tal rebuig. Li ha anat bé al candidat Sánchez, i és de desitjar que compleixi amb el que ha promès. El bé del país així ho exigeix. Però no cal oblidar que va ser el mateix Pedro Sánchez el que va preferir una aliança amb Ciudadanos (la versió posada al dia del neoliberalisme del PP) abans que amb Podemos. Esperem que aquesta vegada posi a Podem com a punt central en aquesta aliança. En realitat, si els vots dels parlamentaris del PSOE se sumessin als de Unidos Podemos i els seus aliats, més els diferents nacionalismes mal anomenats perifèrics, es podria avui establir un nou govern. Les preguntes són: el vol Sánchez? Ho permetria el PSOE? Veurem.
Les conseqüències de l'escassa democràcia a Espanya
La segona observació és que mentre la corrupció és el tema més punyent i visible mediàticament (que hauria de repugnar i mobilitzar totes les persones amb sensibilitat democràtica a Espanya) hi ha altres que són igualment urgents i que són conseqüència de l'escassíssima representativitat de les institucions democràtiques a Espanya. Avui està clar que els interessos financers i econòmics estan instrumentalitzant aquestes institucions per al seu benefici a costa de tots els altres. Les dades no poden ser més contundents. Durant la Gran Recessió (2008-2016) les rendes del treball com a percentatge de la renda nacional han disminuït un 6% (33.669.000 d'euros), mentre que les rendes del capital han augmentat un 1,7% (7.850 milions d'euros) . És clar que els partits governants han estat beneficiant a les rendes del capital a costa de les rendes del treball de les classes populars. La participació dels beneficis de les empreses, tant financeres com no financeres, a Espanya està per sobre de la zona euro (42% enfront del 40%), mentre que els salaris estan per sota de la mitjana de tal zona, havent-se arribat a una de les majors polaritzacions socials que existeixen en els països que utilitzen l'euro com a moneda comuna. En realitat, Espanya és el país amb major polarització de tota la Unió Europea després de Romania i Bulgària, havent estat el país de tota l'OCDE (el club de països més rics del món) en el qual, durant el període de govern del PP, la desigualtat ha experimentat un dels majors increments en aquesta comunitat. Com a resultat, el 20% més ric d'Espanya disposa de 6 vegades més ingressos que el 20% més pobre; l'1% de la població espanyola amb més patrimoni acapara més d'una quarta part de la riquesa del país, mentre que el 20% més pobre es queda amb un 1%; i la fortuna de les tres persones més riques del nostre país equival a la del 30% més pobre.
Mentrestant, a l'altre pol social, el 41% dels aturats porta més de 2 anys a l'atur, i el 24% més de 4 anys. I més de 4 de cada 10 joves que busquen feina està a l'atur. I el que hauria de ser un escàndol nacional és que totes aquestes dades mostren que la causa d'aquesta situació és que la majoria de les classes populars tenen molt poca incidència en les institucions democràtiques del país. La famosa frase "no ens representen" és una veritat com un puny. Així de clar.