Per què dono suport a Podemos, al nou Podem Catalunya i a Catalunya en Comú-Podem

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Com a estudiós de la situació social d'Espanya he estat més que preocupat pel deteriorament del benestar i qualitat de vida de les classes populars, que constitueixen la majoria de la població espanyola (incloent la catalana), deteriorament que ha tingut lloc durant aquests anys de crisi coneguts com la Gran Recessió (que per a milions d'espanyols ha significat la Gran Depressió), i que s’hauria també de titular la Gran Crisi Social, ja que ha estat (i de molt) la principal crisi social que Espanya (incloent Catalunya) ha sofert durant el seu període democràtic. He documentat extensament aquest deteriorament en els meus escrits, tant acadèmics (Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante, Ed. Anagrama, 2015) com en premsa general (veure "El principal problema que té avui Catalunya del qual no es parla: la crisi social", Públic, 30.06.2017 i "El nou règim social d'Espanya", Públic, 23.06.2017).

El deteriorament és tal que per primer cop en el període democràtic els fills estan tenint un nivell de vida inferior al dels seus pares. A Catalunya, per exemple, el 40% de la població té un nivell de vida (mesurat en unitats de compra estandarditzades) menor que el dels seus pares. I relacionat amb aquest fet, veiem també un altre fenomen preocupant: el nombre de persones que ascendeixen en l'escala de mobilitat social és, a Catalunya, inferior al nombre de persones que descendeix en aquesta escala. Ara bé, no a tots els va igual de malament. En realitat, a alguns els ha anat bastant bé. Així, a Catalunya els ingressos del quintil superior en nivell de renda (el 20% de renda superior, un grup d'enorme poder polític i mediàtic) ha vist créixer els seus ingressos considerablement mentre la majoria de la població els ha vist reduir, de manera que Catalunya (i Espanya) han assolit una de les desigualtats més grans de la Unió Europea. Al nostre país, les classes populars estan patint. Per aquest motiu la imatge que els establishments financers i econòmics estan promovent, amb l'ajuda dels establishments polítics i mediàtics del país (tant a Espanya com també a Catalunya), que estem ja "recuperant-nos" no descriu encertadament el que està succeint. Si assumim que recuperació vol dir tornar als nivells de vida i renda anteriors a la crisi, llavors les dades mostren la falsedat d'aquest supòsit. Avui ser mileurista (que era un terme per definir escassetat abans de la crisi) ha passat ja a ser un somni per a milions de catalans i espanyols. 

Per què aquesta gran crisi social

En realitat, per estrany que sembli les causes d’aquesta crisi són bastant fàcils de veure, tot i que és més que probable que el lector no les vegi, ni les senti, ni les llegeixi en els principals mitjans de comunicació del país. Les causes han estat les polítiques públiques dutes a terme pels partits governants, tant a Espanya com a Catalunya, durant tots aquests anys, i que responen a un ideari neoliberal que ha dominat el pensament econòmic català, espanyol i europeu, ideari promogut també durant molts anys pels establishments europeus com el Consell Europeu, la Comissió Europea, l'Ecofin (els ministres d'Economia i Hisenda de la UE), el Banc Central Europeu (BCE) i també el Fons Monetari Internacional (FMI). Aquestes polítiques han inclòs reformes laborals que han afeblit els sindicats i que han creat un gran deteriorament dels salaris (un 10% com a mitjana des de 2007) i la qualitat del treball, amb augments massius de la precarietat en l'ocupació, com ho demostren les dades: el 57% de les feines creades entre el 2n trimestre de 2014 i el 2n trimestre de 2017 són temporals, on els contractes més freqüents són només de 15 dies, així com un augment elevadíssim de la desocupació, que ha arribat a assolir un 52% entre els joves i això malgrat que un milió i mitjà d'ells han deixat Espanya, cosa que converteix el nostre país en un dels que exporta més joves a l'estranger.

L'altre gran component d'aquestes polítiques públiques neoliberals han estat les polítiques de retallades de la despesa pública, molt accentuades en les transferències públiques com les pensions (que, a causa d'aquestes retallades, es calcula que es reduiran en un 30% d'aquí a uns trenta anys) i les ajudes a les famílies, així com en els serveis públics de l'Estat del benestar com ara sanitat, educació, serveis socials, serveis destinats a ajudar les persones amb dependència, i habitatge social, entre molts d’altres. Aquestes retallades, juntament amb les privatitzacions en aquests serveis, han contribuït a la dramàtica reducció del benestar i qualitat de vida de les classes populars. La gent normal i corrent ho està passant molt malament, i ja que aquestes classes populars constitueixen la majoria de la població un esperaria que aquesta crisi social centrés l'atenció del debat polític en aquestes eleccions del 21 de desembre. I, en canvi, no el centra. Per què no? Per entendre això hem d'entendre qui són els que imposen (i dic imposen perquè cap d'aquestes polítiques públiques neoliberals estava als programes electorals dels partits governants) i quant poder polític i mediàtic tenen. 

Qui aplica aquestes polítiques?

La resposta a aquesta pregunta és també molt fàcil de veure, encara que tampoc el lector no la veurà, sentirà o llegirà en els mitjans. La resposta és tan fàcil que als responsables d'aquestes polítiques se’ls pot descriure amb noms i cognoms, tots ells amb gran projecció mediàtica, encara que cap d'ells aparegui en els mitjans per la seva responsabilitat per haver creat l'enorme Gran Crisi Social. Fem una llista dels partits neoliberals.

En primer lloc cal posar el govern Rajoy, que ha aplicat amb gran duresa aquestes polítiques –reformes laborals i retallades- que han causat tant de sofriment. Al costat del PP cal posar Ciutadans, que és fins i tot més papista que el Papa. És avui el partit més neoliberal existent a Espanya. Conegut com la "branca política de l'Ibex-35", el seu compromís amb aquestes polítiques és molt acusat i això malgrat que hi ha cada cop més veus dins de l'ortodòxia neoliberal que comencen a dubtar de la saviesa i conveniència d’aquestes polítiques. Ni més ni menys que el Sr. Jean-Claude Juncker, el president de la Comissió Europea, ha admès recentment que les polítiques d'austeritat ("retallades") han estat un error per a la Unió Europea, i el Sr. Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, i la Sra. Lagarde, presidenta del Fons Monetari Internacional, han indicat que els salaris a Espanya (incloent Catalunya) són massa baixos. I a Espanya fins i tot El País, que és el principal òrgan de difusió del neoliberalisme, va fer un editorial recentment indicant que pot ser que els salaris siguin massa baixos. La dreta dura espanyola, el PP i Ciutadans, no obstant això, roman fidel al seu dogma neoliberal, passi el que passi. Després de tot, els interessos econòmics que els financen ho estan passant molt bé. Els beneficis de l'Ibex-35 mai no havien aconseguit nivells tan alts. La dada més indicativa d'això és que mentre que les rendes del treball (sobre el total de rendes) han anat disminuint durant la Gran Crisi Social, les rendes del capital han anat pujant.

A Catalunya, el partit neoliberal més important és Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), ara rebatejat com a PDeCAT, un partit clientelista, amb un llarg historial de corrupció, pertanyent a la mateixa família política europea que Ciutadans; tots dos es presenten com de centre quan en realitat han estat dels partits que han proposat i/o votat més lleis neoliberals a les Corts Espanyoles.

I per estrany que sembli cal incloure el PSOE de Zapatero en aquesta categoria, ja que va ser aquest governo el que va començar les polítiques neoliberals que van ser més tard continuades i expandides per les dretes governants que el van succeir. I incloc en aquesta categoria el PSC, atès que tot i que les seves bases (a diferència del PP, Ciutadans i el PDeCAT) són de gent d'esquerres (que prioritza polítiques antineoliberales), les direccions i aparells de tots dos partits han reaccionat a la crisi financera amb polítiques neoliberals de llibre de text. Cal reconèixer i aplaudir que el PSOE i el PSC juguessin un paper clau en l'establiment de l'Estat del Benestar a Espanya. Però, repeteixo, la seva resposta a la crisi va ser típicament neoliberal i no hi ha indicis que Pedro Sánchez estigui compromès a trencar amb el neoliberalisme. M'encantaria estar equivocat. El PSOE té economistes de gran vàlua, de tradició socialdemòcrata, però encara avui els que han assessorat els governs socialistes han estat de clara tendència socioliberal (la versió light del neoliberalisme). Fins ara, Pedro Sánchez sembla haver renunciat, un cop més, al seu compromís d'aliar-se amb altres forces progressistes com Unidos Podemos per realitzar el canvi tan urgent que el país necessita. 

La situació de les esquerres catalanes

A Catalunya, ERC va ser un dels components de la coalició d'esquerres –el Tripartit-, que ha estat l'únic govern d'esquerres que Catalunya ha tingut en el seu període democràtic. És un partit que és un paraigua de moltes sensibilitats polítiques, des de marxistes a liberals: l'única cosa o el més important que les uneix és el seu independentisme. Ara bé, m'afligeix que el seu equip econòmic sembli compartir les tesis del dogma neoliberal. Diversos indicadors reforcen la meva impressió. La Llei de Pressupost aprovada per Junts pel Sí va ser una continuació dels pressupostos anteriors de Convergència i Unió, sense canvis significatius. Les seves polítiques assistencials (com ara combatre la pobresa energètica) anaven per bon camí però han estat insuficients. Però en temes clau no hi ha hagut una ruptura amb el neoliberalisme, deixant intactes les principals intervencions realitzades per Convergència (avui PDeCAT) que han danyat el món del treball i l'Estat del Benestar. És també sorprenent i decebedor que en el famós debat Borrell-Junqueras a TV3, aquest últim prengués com el seu punt de referència al guru ultraliberal del moviment independentista, el Sr. Sala i Martín.  Semblen estar mal aconsellats si es deixen influenciar per aquest economista, l'economista més promocionat pel principal instrument mediàtic del govern de Junts pel Sí, TV3, pagat pels contribuents catalans, la gran majoria dels quals no comparteix la ideologia neoliberal promocionada per aquest economista a la televisió pública catalana en aquests dies preparatoris per a les eleccions.

Finalment, la CUP, tot i que es presenta d'esquerres i molt radical en el seu missatge, en realitat sempre avantposa el tema nacional al tema social, cosa que la converteix a la pràctica en un aliat imprescindible de Junts pel Sí.

En aquest resum del panorama polític a Catalunya i Espanya puc predir que tret que hi hagi un canvi significatiu en les polítiques públiques del PSOE, PSC i ERC, serà molt difícil que sortim de la Gran Crisi. Esperar que canviïn les dretes em sembla un error. Això em porta a explicar per què dono suport a Podemos, IU, En Marea, Catalunya en Comú-Podem i Podem Catalunya. La resposta és molt lògica: són els únics partits que s'han oposat al neoliberalisme, i a on han governat han mostrat que altres polítiques alternatives eren i són possibles. L'evidència d'això és aclaparadora. A on governen aquestes forces polítiques s'apliquen polítiques diferents i oposades a les neoliberals, com a les principals ciutats d'Espanya. 

Però hi ha també altres raons per les quals els dono suport. La plurinacionalitat d’Espanya

Però hi ha una altra raó. Com a català i espanyol, que vinc d'una família represaliada pel seu suport i compromís amb el benestar de les classes populars dels diferents pobles i nacions d'Espanya, així com per la seva visió republicana i no borbònica de l'Estat, em sento identificat amb l'únic espai polític (Unidos Podemos, En Comú Podem, En Marea) que considero hereu d'aquesta tradició i cultura republicana. El seu reconeixement del plurinacionalisme d'Espanya és una característica que el fa atractiu a tots aquells que volen viure junts a Espanya, en fraternitat, solidaritat, amb respecte a la diversitat i plurinacionalitat, construint una Espanya policèntrica i no radial, com ara.

Avui aquesta visió variada i plurinacional és més necessària que mai ja que els nacionalismes extrems -el nacionalisme borbònic per una banda, i els secessionistes independentistes per l'altre- estan portant el país a un desastre no només social, sinó també nacional. No és casualitat, per cert, que els mateixos partits que volen imposar la seva visió uninacional d'Espanya, el PP i Ciutadans (liderant el nacionalisme espanyolista), i el PDeCAT (liderant el nacionalisme independentista) siguin també els partits més neoliberals. Estan tots ells utilitzant les banderes per amagar el seu neoliberalisme, la qual cosa constitueix un cas típic d'amagar-se darrere de les banderes per ocultar unes polítiques que estan causant tant de dany. L'evidència que existeix aquesta utilització de les banderes (la borbònica pels primers, i la estelada pels segons) per ocultar la seva defensa dels grans interessos econòmics i financers que representen és aclaparadora. És dolorós veure com Ciutadans, les polítiques neoliberals del qual estan danyant la classe treballadora a Catalunya i a Espanya, sigui el que aconsegueix més suport en els barris obrers a causa de la seva defensa de la "unitat d'Espanya". 

Últimes observacions sobre Podem Catalunya

Una de les causes de l'enorme poder de les dretes a Espanya i a Catalunya es deu a la gran divisió de les esquerres (veure "La desunió de les esquerres: una de les majors causes de la gran crisi social", Públic, 14.11.2017). D'aquí l'enorme necessitat que les esquerres catalanes, molt dividides, estableixin coalicions tendents cap a una unitat. Això ha estat possible a nivell de l'Estat quan es va establir En Comú/Podem, que va guanyar les eleccions generals a Catalunya dos cops. És la unió de Barcelona en Comú, ICV i EUiA amb Podem, la branca catalana de Podem. Aquesta coalició, no obstant això, no s'ha establert a Catalunya fins ara.

I és aquí on s’han d'entendre diversos punts atès que, com era d'esperar, els mitjans –en la seva campanya d'hostilitat cap a aquesta esquerra- han estat tergiversant les notícies sobre el canvi de lideratge a Podem Catalunya. No són certs diversos fets. No és cert que Pablo Iglesias hagi intervingut a Podem Catalunya de la mateixa manera que Rajoy ha intervingut el Govern català. Aquesta versió, interessadament promoguda per la direcció sortint de Podem, és falsa, ja que no va ser "Madrid" sinó la màxima autoritat de Podem Catalunya, els inscrits, els que van votar massivament en contra de la direcció anterior i a favor de la coalició amb Catalunya en Comú. En realitat, el descontentament de molts membres de Podem amb la direcció política de l'equip anterior, proper a la CUP i a ERC, era ben conegut i la gran participació –que va batre tots els rècords-, amb un no a la política de la direcció sortint i un sí rotund a la coalició, era previsible.

D'altra banda, la convocatòria immediata d'eleccions el 21D per part del govern Rajoy va crear problemes de calendari que van impossibilitar els procediments característics de cultures participatives com la de Podem, com són les primàries i la preparació de les llistes electorals, la qual cosa explica que no només Podem sinó moltes altres formacions polítiques no poguessin seguir aquests procediments. És més, Podem va nomenar una gestora integrada per persones conegudes, les quals eren reconegudes com a favorables al mandat del nivell més sobirà de Podem, els inscrits. Aquesta gestora es va establir després d'haver fet la llista electoral, ja que la seva funció era diferent: preparar la campanya electoral juntament amb Catalunya en Comú i també preparar l'Assemblea Ciutadana per triar la nova direcció de Podem. I, com era d'esperar, hi ha membres que, en coherència amb el seu desacord amb el mandat dels inscrits, estan deixant Podem Catalunya, cosa que queda compensada per un nombre major de membres que s'estan mobilitzant per establir el nou Podem, complint així l'objectiu de la unitat de les forces progressistes que Catalunya necessita com l'aire que respira. I un primer pas per a això és l'establiment de la coalició Catalunya en Comú-Podem, que és l'única força política avui a Catalunya que combina una crítica al neoliberalisme, que ha danyat tant la majoria de la població catalana, amb propostes alternatives que han mostrat ser factibles a on han governat, juntament amb un reconeixement de la plurinacionalitat d'Espanya amb una proposta real i realitzable per dur-la a terme.