La utilització de les banderes per ocultar les polítiques responsables de la gran crisi social

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

En aquests dies veurem a Catalunya una situació que és bastant comuna avui a Espanya: grans sectors de les classes populars i, molt en particular, de la classe treballadora votaran partits de tendència liberal les propostes econòmiques neoliberals dels quals són clarament contràries i oposades als seus interessos. Un d'ells és el partit més ultraliberal d'Espanya (molt proper al món de les grans empreses de l'Ibex-35) i que en alguns temes econòmics està fins i tot més a la dreta que el Partit Popular, anant fins i tot més enllà que el que avui estan dient algunes figures de l’establishment politicomediàtic de la Unió Europea que, per fi, s'han adonat de l'enorme dany que aquestes polítiques han fet a la població dels països europeus, els governs dels quals les han estat aplicant. L'evidència que aquestes polítiques, com les reformes laborals (que han estat responsables de l'enorme descens salarial i augment de la precarietat) i les retallades de la despesa pública (causa del gran deteriorament dels serveis públics, com ara la sanitat, l’educació, l’habitatge social, els serveis socials i els serveis domiciliaris, entre d’altres, i de les transferències, com ara les pensions, de l'Estat del Benestar), han danyat la qualitat de vida de les classes treballadores és aclaparadora. Ni més ni menys que el Sr. Juncker, president de la Comissió Europea, va dir fa uns dies que "les polítiques de retallades i austeritat de la despesa pública social ha estat potser el principal error europeu durant la crisi" (El País, 19.11.2017).

Doncs bé, el partit Ciutadans ha estat el més neoliberal de tots els partits liberals que existeixen a Espanya (Ciutadans, PP i PDeCAT). Per a aquells lectors que creguin que estic exagerant els aconsello que es llegeixin les propostes que Ciutadans ha fet a nivell de l’Estat. I d'aquesta lectura es dedueixen els seus punts essencials.

El programa neoliberal estatal de Ciutadans

  1. Política fiscal. Ciutadans proposa alhora complir els objectius neoliberals de dèficit de la Comissió Europea amb el ritme asfixiant que l'ortodòxia econòmica proposa, al mateix temps que vol fer una reforma fiscal de reducció impositiva (reducció en la recaptació de 2.000 milions d'euros en l'IRPF).

Ciutadans proposa una reducció fiscal quan, malgrat que el veritable problema fiscal del nostre país no és de despeses excessives, sinó d'ingressos insuficients, Ciutadans, com també han declarat altres partits liberals, advoca per baixar impostos en la propera legislatura. En aquest moment la distància de recaptació fiscal que ens separa amb l'Eurozona és de més de 8 punts percentuals del PIB. La proposta de reforma fiscal de Ciutadans costa diners als contribuents, té efectes regressius i no soluciona el principal problema del nostre sistema tributari (la seva feble capacitat recaptatòria). Ciutadans realitza un trilema impossible. Proposa tres objectius de política econòmica que són impossibles de realitzar alhora: reduir el dèficit públic al ritme al que exigeix Brussel·les, impulsar rebaixes fiscals per als contribuents i garantir els serveis bàsics de l'Estat del Benestar. Per aquest motiu Ciutadans, igual que ha fet el Partit Popular, ha optat en realitat pels dos primers i en contra de l'últim. En definitiva, reduir impostos més mantenir objectius dèficit és igual a retallades de l'Estat del Benestar. 

 2. Política laboral. Ciutadans no estableix cap mesura per incrementar el salari mínim de l'economia (en realitat es nega a incrementar el SMI) i també s'oposa a empoderar els sindicats negant-se a restablir una negociació col·lectiva. També proposa un contracte únic en lloc de contracte indefinit i temporal com avui existeix. Amb el contracte únic, Ciutadans pretén eliminar la "rigidesa" que introdueixen els treballadors indefinits, ja que els seus "drets" impedeixen que se'ls pugui acomiadar i/o que es pugui reduir el seu salari. Se soluciona la "dualitat", i per tant el problema de la desocupació.

Però la realitat mostra que la proposta de C’s de contracte únic, en lloc de revertir aquesta tendència la manté i la reforça, convertint de facto tots els contractes en temporals: encara que se'ls pengi l'etiqueta d'indefinits podran ser rescindits en qualsevol moment amb un cost molt inferior a l'actual. L'aposta de C’s –sota la falsa excusa que hi ha una part de la població amb "massa" drets que impedeix que el mercat laboral sigui flexible- és repartir "equitativament" la precarietat, igualant a la baixa les condicions de tots els contractes i fent sostenible en el temps alguna cosa que caldria eradicar si volem modernitzar l'economia espanyola: la temporalitat i el frau de llei associat a la mateixa.

  1. Retallada de la despesa pública. Plantegen reduir gairebé 4 punts el pes de la despesa en el PIB (del 43,3% al 39,4%).

Aquesta xifra és clarament insuficient per donar credibilitat a qualsevol "agenda social" o a la reversió de les retallades aplicades en aquests anys. Ciutadans proposa, en suma, consolidar les retallades ja practicades aquesta legislatura pel Partit Popular.

  1. Manteniment de l’art. 135 CE. Ciutadans promet complir amb l'article 135 de la constitució tal com està actualment (signat amb nocturnitat i traïdoria pel president Zapatero i pel líder de l'oposició en aquell moment, el Sr. Rajoy), el qual força l'Estat a donar prioritat a pagar els interessos a la banca sobre qualsevol altra intervenció. 

Mantenir l'art. 135 és mantenir el principi jurídic neoliberal de subordinar l'Estat del Benestar als interessos del capital financer.

No cal dir que Ciutadans, com fan els altres partits de la dreta liberal, presenta els seu programa sense aclarir mai les conseqüències de les seves propostes, endolcint-les amb tot tipus de llenguatges seductors que segueixen les últimes tècniques de màrqueting polític. Així parlen de "llibertat" de "mercats", de "competitivitat" i d’altres, conceptes darrere dels quals hi ha una realitat d'enorme explotació que afavoreix un sector minoritari de la població (els rics i súper rics -que deriven els seus ingressos de les rendes de la propietat i gestió de la propietat de béns i serveis- i les classes mitjanes il·lustrades que els serveixen) a costa de la gran majoria de la població que són les classes populars i les classes treballadores. I les dades així ho demostren. Les rendes del capital com a percentatge de totes les rendes del país han augmentat espectacularment a tots els països en què aquestes polítiques s'han aplicat a costa d'un descens molt notable de les rendes derivades del treball. En realitat, aquest fet és el causant de l'enorme crisi social que aquests països, com Espanya, estan tenint.

Com pot ser que grans sectors de la classe treballadora vagin a votar-los?

La resposta és molt fàcil i les eleccions catalanes ho mostren. El "front patriòtic espanyolista" liderat per Ciutadans a Catalunya ha utilitzat la bandera espanyola per ocultar les seves polítiques neoliberals. Per cert, el mateix ha estat fent el govern Puigdemont (utilitzant en aquest cas la bandera estelada independentista). Les banderes avui a Catalunya i a Espanya estan ocultant els responsables de tot aquest dany a les classes populars. El sa amor pel país als dos costats de l'Ebre està sent mobilitzat per les dretes neoliberals espanyoles i neoliberals catalanes per ocultar les seves polítiques neoliberals sota les banderes.

A Catalunya tenim d'una banda el front patriòtic espanyolista, anomenat unionista, al qual els uneix no només el suport al 155 de la Constitució Espanyola, sinó també el suport a l'article 135. Tots ells (el PP, Ciutadans i el PSC-PSOE) van donar suport a la llei 135 (Ciutadans no la va votar però avui la defensa) que força l'Estat espanyol a donar prioritat al pagament dels interessos als bancs per sobre de l’atenció a les necessitats de la població. És el bàndol unionista i neoliberal. Però l'altre bàndol, l'independentista, anomenat també secessionista –PDeCAT, ERC i CUP-, està liderat pel PDeCAT, els superpatriotes catalans, que s'oposen al 155 però, en canvi, no es van oposar al 135. És probable que la majoria de la classe treballadora catalana (de parla castellana) voti el primer grup, per creure's que són els que defensa la seva identitat com a espanyols, a més a més de catalans. Però aquesta defensa de la identitat els suposarà un cost en el seu benestar. L'evidència històrica és aclaparadora, realitat que és fins i tot més clara si aquest bloc "superpatriòtic" està liderat per Ciutadans, el més ultraliberal.

D'altra banda, és probable que les classes de renda mitjana i alta votin els independentistes, per defensar la seva identitat catalana que veuen limitada, quan no negada per l'Estat espanyol. Però la gran majoria també veuran afectada la seva qualitat de vida per l'aplicació de les polítiques neoliberals que van ser imposades (i dic imposades perquè no estaven als seu programa electoral) pel partit que ha governat Catalunya durant la major part del període democràtic, Convergència (que és de la mateixa família liberal europea que Ciutadans). Cal recordar que Convergència va governar en coalició amb Unió Democràtica (avui a les llistes del PSC, que tampoc no es va oposar al 135).

I aquí està el problema. El tema nacional ha ocultat el tema social. Avui l’única força que s'oposa (com s'han oposat des del principi) al neoliberalisme (incloent el 135), i que posa les necessitats de les classes populars, ara i no solament en el futur, com a prioritat, és la coalició Catalunya en Comú-Podem. Sé que alguns m'indicaran que la CUP també ho ha fet. Però aquest partit ha sempre avantposat el tema nacional sobre el tema social, i s’ha convertit en un apèndix de Junts pel Sí, donant suport al successor d'Artur Mas i al que aquest partit representa.

Una última observació. Les veus crítiques en aquest país tenen grans dificultats a poder ser sentides com a conseqüència de l'enorme control dels mitjans d'informació per part de partits amb sensibilitat neoliberal o socioliberal (en el cas dels mitjans públics) o per part dels interessos financers (en el cas de mitjans privats), i aquest control apareix clarament en aquests dies d'eleccions, quan els diners juguen un paper determinant en el màrqueting polític que caracteritza les eleccions. Ciutadans a Catalunya s'està gastant milions per seduir la classe treballadora. En canvi les veus i partits que poden mostrar amb dades que com bé diu el refrany "encara que es vesteixi la seda, la mona mona es queda", no tenen aquests mitjans. I és a això al que anomenen democràcia. Jo prego al lector que, si està d'acord amb mi, distribueixi aquest article entre les poblacions de barris populars a Catalunya (i a la resta d'Espanya).