L’ocultat i ignorat increment de la violència laboral

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra. Autor d’ ‘El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias’

Un tema que merescudament està rebent gran atenció a Espanya és el tema de la violència de gènere (en altres paraules, la violència masclista), que és una xacra a la nostra societat. El 2017, 49 dones van ser assassinades com a conseqüència de la violència masclista, segons la dada oficial del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Però per fi hi ha una creixent conscienciació sobre la necessitat de denúncia d’aquesta violència, amb un increment de les demandes per a què s’apliquin mesures encaminades a la seva eradicació. S’ha d’aplaudir aquesta conscienciació que expressa una gran mobilització per a l’eliminació d’aquesta xacra social.

Tanmateix hi ha altra violència que causa inclús més morts que la violència masclista, i que es troba gairebé amagada, amb nul·la visibilitat mediàtica: em refereixo a la violència laboral, és a dir, a la violència exercida en el lloc de treball sobre el treballador o treballadora sotmesos a unes condicions que danyen el seu benestar. El Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social comptabilitza 524 morts només del gener a l’octubre de 2017, un 2,9% més que en el mateix període de l’any anterior, però els sindicats parlen del voltant de 700 el 2017. I aquest nombre de morts es només la punta de l’iceberg, doncs aquestes morts són la màxima expressió d’un problema molt més extens: el dels mal anomenats “accidents” laborals, que passen en el decurs de la feina, i que són un nombre molt més gran (490.000 entre gener i octubre del 2017). Un nombre que ha anat en augment essent 25.000 més que en el mateix període de l’any anterior (segons dades de l’avanç d’estadístiques corresponent al període gener-octubre del 2017 publicades a la web del mateix Ministeri). És important assenyalar que la gran majoria d’aquestes morts i “accidents” laborals es poden prevenir, és a dir, es poden evitar. En realitat, el seu nombre es pot calcular amb anterioritat a què passin i així ho fan els empresaris i companyies d’assegurances quan estimen el cost que els suposa aquests “accidents” i morts, que passen a ser considerats com a mers costos de producció. 

Per què el nombre és tan elevat i continua augmentant

El seu augment durant els últims anys no es deu (com constantment indiquen les autoritats del govern Rajoy a Espanya o dels governs Mas o Puigdemont a Catalunya) a la suposada recuperació econòmica, ni al creixement del nombre de treballadors, doncs el nombre d’accidents laborals ha estat augmentant molt més ràpidament que el nombre de persones que treballen. En realitat, les principals causes de l’increment d’aquest dany i patiment són el continu afebliment de la classe treballadora i dels seus sindicats, que ha estat succeint a conseqüència de les reformes laborals que, a més d’incrementar l’atur i la precarietat, han debilitat d’una manera molt marcada els treballadors i treballadores, i les seves institucions i llocs de treball. Com ha dit bé en Pedro J. Linares, el Secretari de Salut Laboral de CCOO: “A Espanya estem patint un sever retrocés en els nivells de protecció de la classe treballadora” que origina “la manca d’inversió en prevenció a les empreses, les retallades en polítiques públiques actives, les reformes laborals i l’aposta per polítiques d’austeritat com a sortida a la crisi que han causat un profund deteriorament del sistema preventiu espanyol del qual l’increment de la sinistralitat laboral no és més que [la] conseqüència més visible”. L’evidència científica que sosté aquesta explicació és aclaparadora i contundent. Les polítiques neoliberals recolzades, repeteixo, pels governs Zapatero i Rajoy amb el suport de Ciutadans a Espanya, i pels governs Mas i Puigdemont a Catalunya, han tingut un impacte enorme en l’empoderament del món empresarial a costa de l’afebliment del món del treball. El treballador i treballadora accepten avui uns salaris, una inestabilitat laboral i unes condicions de treball pèssimes, que els fan molt vulnerables a ser danyats i/o perjudicats per aquestes condicions, causa dels mal anomenats “accidents laborals”.

Les causes polítiques d’aquesta violència laboral

Aquesta vulnerabilitat i debilitat respon a polítiques públiques imposades (i dic imposades perquè moltes de les mesures indicades en els paràgrafs anteriors no estaven a les ofertes electorals dels partits governants) i forçades pels governs (no només estatals sinó també autonòmics, com ha estat el cas de la Generalitat de Catalunya) i pel món empresarial. És més, per a debilitar encara més els treballadors i treballadores, se’ls nega la protecció sindical en moltes ocasions, contractant-los com a autònoms, la qual cosa a Espanya (incloent-hi Catalunya) és legal. És l’uberització del món treballador, presentant-se aquest procés de convertir treballadors assalariats en autònoms com a un increment de la flexibilitat i de l’autonomia de les relacions laborals. Flexibilitat és el terme que utilitza sempre el món empresarial (i els seus aliats, els economistes neoliberals) per a justificar l’afebliment del món del treball.

La realitat és que de la qual no se’n parla mai és precisament de les causes del que s’anomena erròniament accidentabilitat laboral, la majoria producte de l’excessiva influència política que el món empresarial té sobre les institucions representatives responsables d’aquelles polítiques públiques (com les reformes laborals i les retallades en protecció social) que causen el creixement de les vulnerabilitats en les condicions de treball i que provoquen el que s’anomenen “accidents” laborals. S’ha de subratllar, per tant, que les reformes laborals neoliberals realitzades pel PSOE i pel Partit Popular, amb el suport de Ciutadans i PDeCAT, són les responsables del deteriorament de les condicions de treball a Espanya, incloent-hi Catalunya. Al contrari del que sembla, aquesta asseveració no és una consideració partidista, doncs és fàcil demostrar que l’aplicació de les polítiques públiques que han imposat aquests partits són la causa de l’increment de la mal anomenada accidentabilitat laboral.

Espanya (incloent-hi Catalunya) és un dels països amb una violència laboral més gran

Estem entre els països de la Unió Europea dels 15 (els països de la Unió Europea d’un nivell de desenvolupament econòmic semblant a Espanya) que tenen una violència laboral més gran. I això es deu al gran poder de la classe empresarial. L’experiència internacional mostra que, a més força dels sindicats a un país, menor és la mortalitat i “accidentabilitat” en el mercat de treball. Les dades així ho mostren. Mentre a Espanya per cada 100000 treballadors hi ha 3 morts, a Finlàndia n’hi ha 1,2; a Alemanya 1,4; a Suècia 1,5; i al Regne Unit 1,6 (dades d’Eurostat, índex de sinistralitat laboral per a l’any 2014).  D’aquí que s’hauria de concloure que el terme “accident” és excessivament eufemístic. Les relacions laborals estan caracteritzades a Espanya per un desequilibri de les relacions de força entre el món empresarial i el món del treball, essent els enormes beneficis dels primers obtinguts a costa d’un afebliment dels segons. Aquesta és la realitat ocultada en el discurs polític i mediàtic a Espanya, incloent-hi Catalunya. Aquest desequilibri està basat en la força i el domini dels que controlen els llocs de treball, que generen els mal anomenats “accidents” i les morts laborals. Aquests són clarament resultat d’una violència intrínseca al desequilibri de les relacions de poder, que justifica l’ús del terme violència laboral. L’afebliment de la classe treballadora, objectiu principal de les polítiques neoliberals, és la causa del dany (que pot acabar amb les seves vides) imposat als treballadors i treballadores.

Els sectors a on la violència laboral es dóna amb més impunitat

Un dels sectors a on existeix major violència laboral és el sector agropecuari, molt ben mostrat a l’últim programa de Salvados (“Stranger Pigs”, emès el dia 04/02/2018). Felicito el Jordi Évole per haver mostrat les condicions d’esclavatge a què estan sotmesos grans sectors de la classe treballadora a la indústria càrnica a Espanya (incloent-hi Catalunya) amb la complicitat de l’Estat espanyol (i el govern català a Catalunya). Explica l’enorme influència de les forces conservadores i neoliberals als mitjans d’informació el fet que tal tipus de programa hagi trigat tant en fer-se i que sigui tan infreqüent. L’agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca, és el sector en què els “accidents laborals” es donen amb més freqüència (després de la construcció) i a on hi ha hagut increments més grans. En ell, els treballadors són més vulnerables, al ser més dèbils i sense institucions que els defensin. En aquest sector continua augmentant la sinistralitat, amb el resultat de 41 morts en els primers sis mesos del 2017 (segons dades del Ministeri d’Ocupació). En aquest sector la sinistralitat ha assolit xifres extremes: 5 de cada 100 treballadors han tingut un accident laboral. L’altre sector de major sinistralitat és la construcció, on el nombre de sinistres va ser inclús més gran (64), 23 més que l’any anterior. Un augment el 45%! I els grans mitjans no han dit res.

I mentrestant, el monotema del país és el TEMA NACIONAL. Aquí els tres grans partits, el PP, Ciutadans i el PDeCAT (tots tres d’ideologia neoliberal), estan protagonitzant la batalla de les banderes: els primers, PP i Ciutadans, enarborant la bandera borbònica; i el PDeCAT enarborant l’estelada; ocultant tots ells la seva responsabilitat en el deteriorament de les condicions de treball a Espanya, incloent-hi Catalunya. Així de clar.