Espanya és el país de la Unió Europea amb pitjors condicions de treball

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra

El conegut i prestigiós European Trade Union Institute ha publicat un informe (“Bad Jobs” recovery? European Job Quality Index 2005-2015) sobre la qualitat de l’ocupació en els 28 països de la Unió Europea que és demolidor per a Espanya. Si considerem que una de les responsabilitats de l’Estat a qualsevol país és assegurar-se que la població pugui aspirar a desenvolupar el seu gran potencial a través del treball, aleshores la conclusió d’aquest informe és que l’Estat espanyol està fracassant rotundament. La Constitució Espanyola, la suposada violació de la qual s’està fent servir com a causa d’empresonament per part dels tribunals d’aquest país, conté a l’article 35.1 el següent mandat: “Tots els espanyols tenen dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família”, mandat constitucional que s’està violant massivament a Espanya, com bé documenta l’informe. A la majoria dels indicadors de qualitat de feina utilitzats en aquest excel·lent estudi –(1) salaris, (2) formes de feina i seguretat laboral, (3) temps de treball i equilibri treball-vida, (4) condicions de treball, (5) habilitats i desenvolupament en la seva carrera laboral, i (6) representació sindical-, Espanya apareix a l’informe a la cua (repeteixo, a la cua) de tota la Unió Europea, només després de Romania i Grècia (Figura 2, p. 11 de l’informe). A la puntuació d’1 (pitjor) a 10 (millor), rep un 3 al Job Quality Index (la més baixa després dels dos països citats), mentre que els països nòrdics de la UE, Suècia, Finlàndia i Dinamarca, reben, respectivament, un 7,5, un 8 i un 9 (les més altes). Espanya, amb un establishment politicomediàtic que s’enorgulleix de tenir una de les economies més fortes i desenvolupades de la UE (la cinquena economia de la UE), amb un nivell de riquesa (23.000 euros en PIB per càpita el 2015, segons Eurostat) semblant a la mitjana de la UE (28.900 euros en PIB per càpita el 2015, també segons Eurostat), és dels països que pitjor tracta els seus treballadors, dada que ni tan sols apareix en els principals mitjans d’informació.  I això passa a cada component que configura aquest indicador de qualitat de l’ocupació. Vegem les dades.   

Espanya no es només el país de la UE on hi ha una precarietat més gran, sinó que és també el país on el creixement de la precarietat ha estat més gran durant el període 2010-2015

Espanya té un dels percentatges més grans de població laboral amb inestabilitat, amb temporalitat indesitjada i amb dificultat per a trobar feina indefinida (principals components de la definició de precarietat) a la UE (Figura 4, p. 13). Aquest percentatge és fins i tot més gran entre les dones treballadores, i també és el país a on el percentatge de treballadors i treballadores en precari ha crescut més durant el període 2010-2015 (conegut com la Gran Recessió). 

Espanya és el país a on les condicions de treball són pitjors (a la UE-15) 

És també interessant subratllar que l’elevadíssim nivell d’atur (de nou, un dels més alts de la UE) va acompanyat amb un dels percentatges més grans d’hores extres. Els treballadors i treballadores espanyols són els que fan més hores extres, cosa que afecta la seva vida personal (el que l’informe defineix com a “equilibri entre vida personal i laboral”) (Figura 5, p. 14). En realitat només a Grècia els treballadors i treballadores estan en una situació pitjor que els espanyols, és a dir, tenen jornades de treball que s’allarguen encara més enllà de les hores acordades. És també important subratllar que les dones treballadores treballen fins i tot més hores extres que els homes treballadors. En aquest punt cal assenyalar el ben conegut fet entre professionals de la salut que les dones espanyoles són les que tenen més malalties relacionades amb l’estrès de la Unió Europea a causa de la seva enorme sobrecàrrega entre la família i el treball.

Espanya té el percentatge més gran de treballadors pobres a la UE

El 2015, Espanya tenia també el percentatge més gran (després de Romania i Grècia) de treballadors en pobresa. Un de cada deu treballadors es trobava per sota del llindar de la pobresa (és a dir, per sota del 60% de la mediana nacional d’ingressos després de les transferències socials). 

En l’informe se’ns dóna també una comparativa de salaris entre països. Si mirem la mitjana d’ingressos mensuals nets del treballador remunerat ajustada als preus de cada país, a Espanya és aproximadament d’uns 1.300 euros, un nivell per sota de la mitjana de la UE, tot i que més alt que a països com Hongria o Bulgària (Figura 3, p. 12). Ara bé, quan comparem el percentatge dels treballadors (empleats o autònoms) que estan per sota del 60% de la mediana nacional (fins i tot després de transferències públiques socials) sobre el total de treballadors, Espanya es troba fins i tot pitjor que aquests dos països.

Aquestes dades ens indiquen que tot i que Espanya no tingui com a mitjana els pitjors salaris en termes absoluts, sí que té el percentatge més gran de treballadors pobres, després de Romania i Grècia. Això és resultat de la gran pobresa dels salaris, la gran pobresa de les transferències públiques i les grans limitacions de les polítiques redistributives de l’Estat espanyol, causes determinants de l’elevadíssim nivell de pobresa laboral que existeix a Espanya.  

Espanya està entre els països que tenen pitjors condicions de treball a la UE

Espanya és també un dels països amb pitjors condicions laborals (després d’Hongria i Xipre), que arriben al seu zenit en sectors com ara l’agricultura i la construcció (Taula A4, p. 42). Aquest és un dels indicadors de qualitat de la feina més estudiat i detallat a l’informe, que inclou gran nombre de variables (vint ítems) que analitzen com i en quin entorn es realitza el treball. Es composa de tres sub-dimensions: intensitat del treball; autonomia del treball; i factors de risc físics. Espanya es troba a la cua en pràcticament cadascun d’aquests subindicadors, i molt especialment en els esmentats anteriorment (Figura 6, p. 16).

Espanya és entre els països que menys atenció presten al millorament del coneixement i l’educació laboral 

Per últim, crida l’atenció com també Espanya està fallant estrepitosament en la capacitació dels seus treballadors (a l’informe es registra el percentatge de la població adulta –de 25 a 64 anys- que va participar en educació o capacitació en les quatre setmanes anteriors a l’enquesta). A més, es pregunta als treballadors si estan d’acord amb l’afirmació “La meva feina ofereix bones perspectives de progrés professional”. Com a mitjana, un de cada quatre treballadors a la UE va participar en alguna capacitació en el mes anterior i/o va considerar que la seva feina oferia bones perspectives per al desenvolupament de la seva carrera. L’interessant és que es comparen les dades de 2005-2010 i 2015 per a veure la reacció després de la crisi. En el conjunt de la UE hi ha hagut un gran avenç en la millora de les habilitats i el desenvolupament professional dels treballadors, però no així a Espanya, que destaca entre els països amb pitjors resultats en la millora de la capacitació dels seus treballadors durant aquest període (Figura 22, p. 31) (juntament amb el Regne Unit i Bèlgica, que són països amb un mercat d’educació molt desregulat i privatitzat, mentre que els països amb millors puntuacions són els nòrdics, que són els que tenen la inversió més gran en educació pública).

Quines són les causes d’aquesta deplorable situació?

La resposta a aquesta pregunta no és difícil. Naturalment que no hi ha només una causa. Hi ha moltes causes que, per regla general, apareixen a les pàgines econòmiques dels principals mitjans de comunicació, en les poques vegades que aquests problemes són tractats per aquests mitjans. Però les causes més importants (que són les causes polítiques i la distribució de poder dintre del país) no apareixen gairebé mai en aquests mitjans. I això no és per casualitat. Aquestes causes romanen ocultades i silenciades en aquests mitjans ja que la majoria d’ells estan controlats pels mateixos grups empresarials que formen part de les elits econòmiques i financeres les quals, a través de l’enorme influència que tenen sobre els aparells de l’Estat i les institucions malament anomenades representatives, forcen i imposen a la població polítiques públiques que promouen els seus interessos en contra dels drets dels treballadors. En altres paraules, la classe empresarial (el que abans s’anomenava la classe capitalista, terme que ara no es fa servir perquè sembla un terme “antiquat”) té a Espanya un poder polític i mediàtic molt, però que molt, més gran que la classe treballadora. I això explica que a Espanya es permeti que existeixin aquestes condicions deplorables, promovent reformes laborals com les que va aplicar el govern Zapatero primer i després Rajoy al conjunt de l’Estat, i els governs de Mas i Puigdemont a Catalunya, les quals van debilitar el món del treball d’una manera molt notable. Aquest debilitament ha anat acompanyat d’una gran reducció dels drets laborals, polítics i socials (amb les retallades de la despesa pública social) que han empitjorat la qualitat de vida de les classes populars en general i de la classe treballadora en particular. 

Aquestes polítiques públiques neoliberals, que tenen els seus màxims promotors en els partits neoliberals com ara el PP, Ciutadans (que és el més neoliberal de tots ells), el PDeCAT i els partits socioliberals (com el PSOE), han contribuït a aquest deteriorament de les condicions de feina. En realitat les polítiques neoliberals tenen com a objectiu precisament augmentar el poder del món empresarial a costa de disminuir el del món del treball. I ho han aconseguit.

No cal dir que aquest excessiu poder politicomediàtic del món empresarial ve de lluny. Ha estat una constant a la història d’Espanya. El gran subdesenvolupament social d’Espanya està basat precisament en l’enorme concentració de poder polític i mediàtic que ha existit en aquest país i que la Transició de la dictadura a la democràcia no va canviar (veure el meu llibre El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias, editorial Anagrama, 2006).

La Constitució, el patriotisme i la qualitat de l’ocupació

Avui estem veient un gran debat sobre el MONOTEMA NACIONAL en què uns i altres estan fent servir la Constitució Espanyola (definint-se com els constitucionalistes) com el principal punt de referència per a sancionar els seus adversaris, incloent-hi el seu empresonament. Converteixen així la Constitució en un document sagrat al qual s’ha de respectar i obeir. És més, alguns constitucionalistes (com el PP i Ciutadans) exigeixen fins i tot la seva acceptació com a prova de patriotisme. Segons aquest argument, la Constitució és el document que garanteix la unió i el benestar dels espanyols. Aquesta postura és també promocionada activament pels mitjans d’informació, que deliberadament promouen els articles de la Constitució que els afavoreixen, i ignoren aquells que els desafavoreixen, com ara l’article 35.1.   

En el debat “nacional” sobre qui és més patriota s’ignora i oculta, no obstant això, que aquestes mateixes forces polítiques súper-patriotes són també les principals defensores de les polítiques neoliberals que van en contra precisament del dret-mandat explicitat també a la mateixa Constitució per aquell article. En realitat, és un signe d’una enorme hipocresia que, a la vegada que sacralitzen la Constitució, presentant-se com els grans patriotes, hagin estat proposant i aplicant polítiques públiques que han danyat enormement les classes populars d’aquest país, que constitueixen la majoria de la nació i de la pàtria. Si el concepte de pàtria inclou (com hauria d’incloure) la població que viu al seu territori, aleshores està clar que aquests partits estan utilitzant el sentiment patriòtic per a mobilitzar la població per a fins diferents i contraris als que indiquen, ocultant que són les polítiques públiques neoliberals les que estan violant l’article 35.1 de la Constitució i el benestar de les classes populars, component central de la nació i de la pàtria.

Una cosa una mica semblant passa a l’altra banda del debat nacional. Els independentistes estan hegemonitzats pel PDeCAT, la dreta catalana de sempre, que ha estat imposant i forçant polítiques neoliberals idèntiques a les aprovades pel PP i Ciutadans (en realitat, les retallades han estat fins i tot més extenses a Catalunya que a la resta d’Espanya), realitat ignorada sota la seva crida al patriotisme, oblidant també que les classes populars són o haurien de ser el centre d’aquesta pàtria i nació. No es pot estimar la nació, la pàtria, un país, i alhora danyar la qualitat de vida de la població que hi viu. I això és el que està passant (i ha estat passant) a Espanya i a Catalunya durant força temps. Els nobles sentiments patriòtics s’han estat manipulant i utilitzant per a ocultar el mal que els falsos patriotes han estat imposant a la població. Així de clar.