Per què Podem Catalunya necessita un canvi profund

Vicenç Navarro 

Crec que en aquest moment Podem s'està jugant la seva existència i la seva raó de ser. I dic això no perquè hi hagi perill que desaparegui, sinó perquè continua en una línia merament testimonial, que reuneix la gent que està fins al capdamunt de la societat en què viu, sense la capacitat d'incidir en ella per canviar-la profundament. Podem Catalunya ha entrat en els últims anys en una línia constant de protesta però la seva incidència en la transformació de les institucions representatives catalanes ha estat relativament menor. I és per aquesta raó que necessita un canvi profund, per poder fer canvis profunds en elles.

Permeteu-me doncs que, com a persona que ha estat a Podem i a Podemos des del principi, parli de les meves experiències en aquest moviment, i com he arribat a aquesta conclusió. En realitat, alguns vam estar a Podem i a Podem fins i tot abans que comencés a existir. Vam estar en les entranyes del cos que el va gestar i el va establir. M'estic referint al 15-M, al moviment de protesta i agitació que va canalitzar l'enorme empipament enfront d'aquells que es van presentar com els "representants del poble català" alhora que, des de les institucions que anomenaven representatives, aplicaven polítiques públiques que estaven danyant la qualitat de vida i benestar de les classes populars d'aquest país, polítiques que responien als interessos de les elits financeres i econòmiques que el governen i no als desitjos de la gent comuna, que és la majoria de la població.

És més, aquelles polítiques públiques -reformes laborals reaccionàries i retallades de serveis de l'Estat del benestar-, totes elles mesures altament impopulars, eren presentades com les úniques possibles, cosa que era fàcil de mostrar que no era certa. I m'alegro enormement que el llibre que en Juan Torres, l’Alberto Garzón i jo vam escriure, HAY ALTERNATIVAS, en el qual documentem que sí que hi havia alternatives (mostrant i documentant amb dades que sí les hi havia), es convertís en un punt de referència principal d'aquell moviment. Sí que les hi havia. I això va donar motiu al fet que al costat de la protesta hi hagués una petició de canvi assenyalant que sí que es podia fer el canvi. El crit de "SÍ QUE ES POT" es va transformar en el nostre crit de guerra. Era l'exigència de canvi enfront d'aquells que "NO ENS REPRESENTEN".

I aquesta mobilització, enormement popular, va mobilitzar tot un país. I va ser a força d'agitació i mobilització que vam anar polititzant la nostra població, il·lusionant-la que sí que es podia i havia de canviar la societat. Recordo experiències vives i extraordinàries, impressionants, com va ser la de fer classes a la Plaça Catalunya plena de gent o enfront del Parlament, envoltats d'helicòpters i envoltats dels Mossos. 

L’aparició de Podemos i Podem Catalunya 

Però la protesta no es va quedar allà: es van establir instruments polítics. Podemos a nivell d'Espanya i Podem a nivell de Catalunya que, en un temps mai abans conegut, van passar a intervenir en les institucions de l'Estat, i van iniciar una estratègia de canvi dual, amb un peu al carrer i un altre peu a les institucions. El sorgiment d’aquests moviments contestataris va crear una enorme hostilitat i repressió per part dels establishments polítics i mediàtics, hostilitat i repressió que continuen.

Malgrat la seva manca d'experiència, Podemos va tenir ràpidament gran influència no solament al carrer, sinó també a les institucions anomenades representatives. És cert també que, com a resultat de la seva escassa experiència, va tenir també moments de grans tensions. Però no cal oblidar que els assoliments a nivell de l'Estat van ser considerables. I vam aprendre també dels nostres errors. Els que vam viure Vistalegre II recordarem sempre la solidaritat, l'empatia i la il·lusió que es va crear a l’anar obrint noves vies.

 La meva experiència a Podemos a Espanya

A nivell personal em va sorprendre i em va causar una gran alegria que la tasca de formació que jo modestament feia dia rere dia, escrivint el meu blog, estigués sent coneguda i reconeguda, sent triat el número cinc a Vistalegre II després de tres companys i una companya als quals sempre vaig tenir en gran estima: Pablo Iglesias, Pablo Echenique, Íñigo Errejón i Irene Montero. I quin grup de companys i companyes van ser triats en el que avui és el Consell Ciutadà al qual pertanyo! Dels meus molts anys de vida a Espanya i a l'exili, ajudant les forces polítiques compromeses en el servei de millorar el benestar dels seus pobles, aquesta era una d'aquelles forces polítiques amb les quals em vaig sentir més a gust. És cert que militar a Podemos, si és autèntic i sentit el teu lliurament, et crea també molts problemes i maldecaps, ja que sempre quan treballes al servei de l'oprimit generes hostilitat de l'opressor, que té enormes xarxes de poder i pot fer-te la vida difícil. I moltes vegades hi ha incomprensió i perds alguns amics. Però en guanyes molts d’altres: gent comuna desconeguda que quan et veuen et somriuen i t'animen perquè continuem batallant i escrivint. I així segueixo. I va ser un honor de nou quan Pablo Iglesias em va demanar que l’ajudés al Govern a l'Ombra. 

La meva experiència a Podem Catalunya

A Catalunya, no obstant això, la meva relació amb Podem va ser molt difícil. Mai no m’hi vaig trobar còmode del tot. I una de les raons eren les contínues lluites internes que no podien definir-se de cap altra manera que lluites pel poder, lluites que em repugnen i que ens fan moltíssim de mal. Són generalment lluites entre camarilles i aparells que acabaven sempre amb expulsions dels perdedors per part dels guanyadors. Vaig intentar, juntament amb altres amics i companys, que Podem s'aliés amb un altre producte del 15-M, Barcelona En Comú. L'experiència d'aliances entre Barcelona En Comú i Podem dirigida per Xavi Domènech havia estat molt reeixida, perquè no només una sinó dues vegades a les eleccions espanyoles En Comú Podem va guanyar. Aquesta aliança de les noves esquerres, En Comú Podem, a la qual es van adherir també les esquerres renovades, ICV-EUiA, eren l'eix d'un nou espai polític, a l'esquerra del PSC, un gran partit que, en seguir la direcció del PSOE, va diluir i va disminuir la seva vocació transformadora. 

Aquest intent d'aliança de Podem amb Comú no va cristal·litzar a nivell de les institucions anomenades representatives a Catalunya i a les eleccions catalanes no vam reproduir l'èxit de les espanyoles. Les causes són múltiples. Però una important és que, mentre a nivell de l'Estat espanyol les classes populars en general i la classe treballadora en particular veuen En Comú Podem com l'instrument més crític i eficaç en la lluita contra el PP i les dretes espanyoles, no ens van veure en canvi a Catalunya com l'instrument més eficaç enfront de la dreta catalana, que rebatejada com a independentista, dividia al poble català, per classe social i per identitat nacional i idioma.

El fet que Podem Catalunya s'alineés amb l'independentisme, hegemonitzat per les dretes, va contribuir a l'empipament de les bases –els inscrits- i a les tensions  entre les esquerres. Havíem d'haver estat percebuts per les classes populars com el seu instrument, no només en la seva lluita contra la dreta espanyola sinó també contra la dreta catalana. I va ser una llàstima i un greu error, ja que no hi ha partit més semblant al PP a Catalunya que Convergència. Tots dos estan corromputs fins a la medul·la i tots dos utilitzen les banderes (la borbònica i l’estelada) per ocultar les seves vergonyes i les seves responsabilitats per haver creat la major crisi social que hi ha hagut a Catalunya i a Espanya durant el període democràtic.

Estem, doncs, en una lluita de banderes darrere de la qual hi ha una lluita de classes brutal. Com a conseqüència, el 40% dels catalans no viuen millor que els seus pares. 

Les lluites internes a Podem Catalunya estan fent un gran dany

I enfront d'aquesta realitat, no es pot acceptar que Podem Catalunya estigui donant aquesta imatge de lluites internes pel poder, imatge real però també fictícia en part, atès que està amplificada pels mitjans d'informació que controla l'adversari per destruir Podem. És lamentable que aquests mitjans estiguin utilitzant els albanistes, dins i fora de Podem, per destruir-lo, i tot ho fan sota l'excusa d’"intentar salvar Podem". Salvar-lo de què? De deixar de ser un aliat dels independentistes? És indignant veure a exdirigents de Podem atacant-lo en les caixes de ressonància proveïdes pels mateixos mitjans que estan servint a les dretes catalanes que els ofereixen tot tipus d'accessos i facilitats a fi de combatre les esquerres no independentistes a les quals neguen tot espai.

Però també és insultant i indignant veure l'esforç d'altres veus, conegudes pel seu oportunisme i carrerisme, que estan intentant judicialitzar el que és un fet polític. Com també fa Rajoy, intenten utilitzar els tribunals per aplicar decisions polítiques. La judicialitzación de la política és el que tant Rajoy com els i les oportunistes dins de Podem estan fent. Estem veient l'intent d’aquestes veus d'evitar que els inscrits tinguin l'oportunitat de poder votar per un candidat, Xavier Domènech, una de les persones de Podem que ha estat més compromesa amb Podem, defensant-lo i representant-lo durant molts anys, tant a les Corts com ara al Parlament. Són els inscrits (la màxima autoritat de Podem Catalunya, l'Assemblea Ciutadana) i no els jutges els que han de decidir si volen o no al Xavier Domènech. Aquestes veus estan danyant enormement Podem i Podemos intentant aconseguir a través dels tribunals el que no poden aconseguir a través del procés democràtic.

Una nota personal

No voldria acabar aquestes notes sense afegir una observació personal. He tingut l'honor de coordinar la Gestora provisional de Podem Catalunya durant diversos mesos a partir del moment en el qual el Secretari General va dimitir a causa del vot massiu de l'Assemblea Ciutadana en contra de la seva línia política. En un moment de considerables dificultats, la direcció de Podemos em va demanar a mi, el català més votat a Vistalegre, que dirigís aquesta Gestora. I ha estat una experiència que valoro molt positivament, ja que he pogut veure com sensibilitats polítiques diferents –acostumades a barallar-se- podien treballar conjuntament a la Gestora amb un esperit no només de col·legialitat sinó també de companyonia. I tot això al servei de les classes populars en general i de la classe treballadora en particular. Va ser una etapa difícil a la Campanya Electoral, ja que només a l’últim moment vam poder donar visibilitat a l'enorme crisi social, amagada i ocultada per la crisi nacional.

Però els enemics de Podem han intentat destruir-nos amb tot tipus de calúmnies, com la manca de transparència (quan en realitat ha estat l'única Gestora que ha publicat totes les actes de les seves reunions) o el que fos. Però he tingut també l'oportunitat de visitar molts cercles i molta gent, tenint l'enorme honor de representar Podem Catalunya. La meva tasca ara està pràcticament acabada quan la nova direcció hagi estat triada. Però espero que pel bé de Catalunya i de Podem hi hagi un canvi profund que inclogui totes les sensibilitats, les quals avantposin un projecte comú -de profunda transformació de Catalunya- a les picabaralles internes, a fi que l'experiència molt positiva de les estatals pugui reproduir-se en les autonòmiques i municipals. Per aquest motiu el meu vot com a individu i militant anirà a Xavier Domènech (que ha representat a tots i totes en aquests anys i la capacitat dialogant del qual i l’esperit de lliurament i sacrifici ha quedat àmpliament provat en aquests anys de servei), perquè veig en ell i en el seu equip (que reuneix totes les famílies polítiques dins de Podem) el millor candidat per a Secretari General i el millor equip per dirigir Podem Catalunya. No em queda cap dubte que sota la seva direcció Podem Catalunya serà més forta i més influent en el quefer quotidià de millorar la qualitat de vida i el benestar de les classes populars a Catalunya, avui molt deteriorats a causa de la permanència en el poder institucional de les dretes de sempre, que clarament estan utilitzant les banderes per ocultar la seva responsabilitat en aquest deteriorament. Així de clar.