Vicenç Navarro
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra
El triomf dels "superpatriotes" (nacionalistes de dretes) als dos costats de l’Ebre
Les declaracions de clar to etnicista, xenòfob, supremacista i antiespanyol del nou president de la Generalitat, el Sr. Quim Torra, han creat, com era lògic i predictible, un gran enrenou a Catalunya, cosa que ha contribuït a una polarització entre els catalans que se senten espanyols i aquells que no, polarització que ha assolit un nivell molt accentuat des que governa a Catalunya una coalició a favor de la independència liderada pel partit nacionalista de dretes, avui anomenat PDeCAT. També predictible ha estat la resposta immediata del president Torra enfront del gran rebuig per part d'amplis sectors de la població de les seves declaracions i escrits. L'ara president ha intentat minimitzar la seva importància, al·legant que ha estat mal interpretat, cosa que ha fet amb tot el suport mediàtic de l’establishment nacionalista conservador que ha dominat la vida política i institucional catalana des de gairebé el principi de l'etapa democràtica.
En realitat, aquestes declaracions d'un dirigent nacionalista de dretes no haguessin hagut de crear aquesta sorpresa ja que el que el president Torra va dir està àmpliament assumit en aquest establishment nacionalista conservador, arrelat en la tradició política coneguda com a pujolisme i que (malgrat les maniobres de màrqueting polític, amb canvi de nom inclòs) ha hegemonitzat les institucions governades i/o influenciades per la Generalitat de Catalunya durant la major part del període democràtic. La novetat d’aquestes declaracions no és tant el seu contingut sinó la seva forma, atès que aquest etnicisme xovinista antiespanyol ha estat una característica del pujolisme des dels seus inicis, quan es deia "xarnego" al ciutadà espanyol treballador vingut a Catalunya predominantment de Múrcia i Andalusia. Aquest adjectiu pejoratiu per definir persones que vivien a Barcelona, però que havien nascut fora de Catalunya, procedents del sud d'Espanya, era molt comú a la cultura nacionalista de dretes liderada durant la majoria del període democràtic català pel Sr. Jordi Pujol.
El "xarneguisme" és un concepte etnicista, xenòfob i supremacista, utilitzat pel nacionalisme catalanista de dretes
És sorprenent que es negui per part de l’establishment nacionalista catalanista de dretes que les expressions utilitzades pel president Torra siguin etnicistes, xenòfobes i supremacistes. El fet que l’Institut d’Estudis Catalans no utilitzi aquest terme no significa que no existeixi el concepte. La llengua anglesa, que és més funcional que les llengües derivades del llatí, clarament assenyala que és supremacista "aquell que creu que un grup de persones ha de liderar o tenir el control sobre un altre tipus de grups de persones perquè pensa que són millors". La línia divisòria que defineix el grup de persones pot ser racial, ètnica i/o cultural. Creure's que un grup de persones (els xarnegos) ha de tenir menys poder perquè pertanyen a una altra ètnia o cultura és supremacisme amb tots els ets i uts. Vaig veure aquesta manera de pensar i actuar quan a principis dels anys seixanta vaig ser metge del Somorrostro, el barri de "xarnegos", a on aquests treballadors, nouvinguts a Catalunya, vivien en condicions miserables a un dels barris més pobres de la ciutat. La definició d'aquells ciutadans com a "xarnegos" per part dels nacionalistes catalans de dretes em convertia a mi en el "metge dels xarnegos", títol que era suposadament un insult però que sempre vaig considerar un honor. El Sr. Pujol va arribar fins i tot a afirmar explícitament que els "xarnegos" –els meus pacients– tenien un coeficient intel·lectual menor que els catalans, declaracions que més tard -com ha fet el president Torra ara- va desmerèixer i per les quals també (responent a la cultura cristiana que caracteritza la majoria dels seus dirigents) va demanar perdó. En realitat, amb l'astúcia política que el definia, Jordi Pujol va intentar més tard cobrir aquest flanc i protegir-se de l'acusació de xenòfob incloent al seu entorn figures conegudes de parla castellana, com ho va ser en Paco Candel, als quals presentava com a representatius de l’"altra Catalunya", suposadament amics de la família nacionalista conservadora. La preocupació i cautela del Sr. Pujol per no caure en els insults etnicistes quedava freqüentment al descobert per les declaracions de la seva esposa, la Sra. Ferrusola, que mostrava la cara més pura de l’etnicisme, xovinisme i supremacisme pujolista. Les seves declaracions que qüestionaven la catalanitat del candidat (xarnego) Montilla, arran de la seva elecció com a President de la Generalitat de Catalunya, eren gairebé idèntiques a les declaracions més recents de l'ara president Torra sobre la suposada falta de catalanitat del president Montilla i la seva idoneïtat per ocupar aquest càrrec.
El patrimonialisme del nacionalisme conservador pujolista
Una altra característica de l’etnicisme del nacionalisme de dretes, relacionat amb el seu supremacisme, va ser el seu sentit patrimonialista de l'Estat autonòmic que controlaven, governant Catalunya amb un caciquisme semblat al caciquisme de la democràcia cristiana del sud d'Itàlia: el clientelisme i la corrupció han estat sempre elements clau d'aquesta tradició política (en realitat és el partit català més semblat al PP a Espanya). I aquest patrimoni de l'Estat era una font important de manteniment i sostenibilitat per a gran part dels mitjans intel·lectuals catalans, ja que la gran majoria de revistes, diaris o cadenes televisives amb seu a Catalunya estaven subvencionats i influenciats pel partit governant a la Generalitat. En realitat la seva pròpia existència depenia de les subvencions de la Generalitat. La seva influència era, en el cas dels mitjans públics de la Generalitat (com TV3 i Catalunya Ràdio), d'absolut control (similar al que el partit governant espanyol, el Partit Popular, exerceix sobre TVE). Aquesta era (i continua sent) la Catalunya predominantment de sectors de la burgesia (encara que no tota), de la petita burgesia i dels petits comerciants ("els botiguers") i d'amplis sectors de les classes mitjanes de renda superior, incloent-hi sectors importants de les classes mitjanes il·lustrades (la classe mitjana d'educació avançada) que han jugat un paper clau en la reproducció de l'hegemonia d’aquesta ideologia. Aquesta era la Catalunya presentada com la Catalunya real de composició social variada però amb domini de les classes socials de renda per sobre del nivell de renda mitjana del país. No cal dir que també tenia i té components populars –i molt en particular a les zones rurals-, la majoria de creences religioses catòliques. Però la majoria dels seus militants i votants no pertanyen a la classe treballadora catalana. És cert que alguns dirigents del PDeCAT procedeixen de la UGT, però més de l'aparell de la UGT que de les bases d’aquest sindicat.
Els instruments polítics d’aquest nacionalisme catalanista de dretes
Els seus instruments polítics eren CDC (de tendència liberal) i UDC (la democràcia cristiana propera a l'Església catalana centrada a Montserrat, el monestir benedictí que va oferir l'aval religiós a aquest nacionalisme ètnic). No cal dir que hi ha altres versions nacionalistes diferents a la pujolista, però aquesta última ha tingut una influència major a la vida política, cultural i intel·lectual de Catalunya, i molt en particular en el moviment secessionista, el qual, tot i que no va ser creat pel pujolisme, sí que aquest es va adaptar ràpidament a la seva expansió. Aquesta expansió va ser la resposta al creixent rebuig que es va donar a Catalunya en relació amb els vetos del Tribunal Constitucional a elements claus de l'Estatut proposat pel govern tripartit català, així com cap a les polítiques hostils del partit governant a Espanya (el Partit Popular) cap a Catalunya.
El seu control de l'aparell de la Generalitat i dels mitjans de comunicació públics d'aquesta van permetre a aquest nacionalisme conservador convertir-se en la força hegemònica i dominant del bloc secessionista, que va adoptar elements característics del pujolismo, com la seva actitud profundament antiespanyola basada en creences una mica xovinistes, tals com la seva percepció, àmpliament promoguda per defensar el seu secessionisme, que Espanya és incanviable, confonent Estat amb població, i atribuint a la població espanyola una incapacitat de canvi. Aquesta percepció és l'obstacle major cap a la necessària transversalitat que hauria d'existir a Catalunya entre les forces progressistes per treure del govern els partits governants (el PP amb l’ajuda de Ciutadans a Espanya, i el PDeCAT a Catalunya).
L'únic pol oposat al pujolisme i als seus aliats van ser, durant el període democràtic, el socialisme i, en el seu moment, el comunisme catalans, que governaven a la majoria de les grans ciutats de Catalunya, sent l'ajuntament de Barcelona el centre de l'oposició a aquest nacionalisme durant la major part d'aquest període. Avui el somni del nacionalisme conservador i els seus aliats és arribar a governar Barcelona, convertint-la en la capital de la inexistent República Catalana.
L’enorme cost del processisme: la gran crisi social a Catalunya y a la resta d’Espanya
L'enorme cost del "processisme" liderat per les forces secessionistes és la continuació de l'enorme crisi social, resultat de l'aplicació de polítiques públiques neoliberals imposades pels partits nacionalistes de dretes governants tant a Espanya com a Catalunya, la responsabilitat dels quals queda ocultada darrere del debat nacional. En realitat les polítiques públiques imposades pel PP, amb el suport de Ciutadans, per una banda, i del PDeCAT, per l'altre, han jugat un paper clau a crear l'enorme crisi social. Aquests tres partits són profundament nacionalistes de dretes. El PDeCAT és avui la versió essencialista del nacionalisme secessionista català de dretes, mentre que el PP i Ciutadans són profundament nacionalistes conservadors i hereus del nacionalisme espanyolista, i es presenten a si mateixos com els defensors d'una Espanya uninacional, també excloent de qualsevol altra nació a Espanya i profundament supremacista (fins i tot racista, ja que durant molts períodes de la seva història, la seva existència es basava en la superioritat de la raça -el dia nacional, el 12 d'octubre, que commemorava la conquesta d'Amèrica Llatina, es coneixia com el dia de la Raça-), el qual va assolir la seva màxima expressió durant la dictadura feixista. Aquesta visió d'Espanya, que exclou altres visions d'Espanya (a les quals defineixen com anti-Espanya), és avui hegemònica i apareix en la seva versió més essencialista en el PP (partit arrelat a la classe dirigent del règim dictatorial) i a Ciutadans (partit creat per l’establishment empresarial espanyol, incloent el català, per aturar Podem, una nova força política arrelada en el moviment 15-M que es va caracteritzar per tenir una visió diferent d'Espanya: una Espanya plurinacional, més justa i més democràtica que l'actual, les arrels de la qual estaven en el progressisme republicà i en la lluita de la resistència antifeixista).
Lluiten sobre banderes però implementen les mateixes polítiques anti-classes populars
Aquests tres partits són partits nacionalistes de dretes (uns espanyolistes i l'altre catalanista) que han estat imposant (i dic imposant perquè no estaven en les seves ofertes electorals) a la població les polítiques de clara tendència neoliberal, les quals incloïen polítiques de retallades de la despesa pública i, molt especialment, de la despesa pública social (com a part de les seves polítiques d'austeritat), així com reformes laborals que van deteriorar marcadament el mercat de treball, amb una reducció dels salaris i un gran creixement de la precarietat. Com a conseqüència, el nivell de vida i capacitat adquisitiva de les classes populars van descendir marcadament, mentre que les rendes superiors (i les rendes de la propietat del capital) van augmentar de forma molt destacable. Les dades parlen per si soles: a Catalunya, les rendes del treball (com a percentatge del PIB) van passar de representar un 50% el 2008 a un 45,8% el 2017, mentre que les rendes del capital van pujar d’un 42% a un 44,5% durant el mateix període 2008-2017 (aquesta evolució contrasta amb la que s'ha donat al conjunt de l'Estat espanyol, a on les rendes del treball "només" van descendir del 50,1% al 47,3% del PIB, mentre que les del capital van passar del 41,7% al 42,4%). Com a conseqüència, a Catalunya el nivell de renda del 20% de renda superior (que viu a la part "alta" de les ciutats) ha passat de ser 5,6 vegades el nivell de renda del 20% de renda inferior el 2009 a ser de 6 vegades el 2016. Una situació semblant ha succeït a la resta d'Espanya.
En realitat, el nombre de "rics" a Catalunya (gent que declara sobre una base imposable de més d'1 milió d'euros) ha augmentat durant la crisi. Només del 2014 al 2015 hi va haver 577 persones més riques (amb un total de 31.951 persones el 2015). Mentrestant, a l’"altra Catalunya", el 46,7% dels aturats catalans portava més d'un any buscant feina (un increment de 29,9 punts percentuals en el pes d'aquest col·lectiu des del 2008, quan era només el 16,8% de tots els aturats). Això significa que hi ha hagut un augment de 178.200 persones més en aquesta situació l'any 2016 respecte del 2008. En realitat, Catalunya és una de les parts de la UE-15 que té més aturats de llarga durada.
I el que és fins i tot pitjor és que el 72,1% (és a dir, 365.700 persones) de les persones en situació de desocupació no tenen cap prestació en concepte d'atur. I per acabar aquesta llista d'indicadors negatius, el salari del 10% de treballadors amb els salaris més baixos es va reduir del 2008 al 2015 un 12%. Aquesta és la condició en la qual es troben grans sectors de l'altra Catalunya de parla castellana. Són els "xarnegos" d'avui, que vénen de llocs diversos a Espanya i a l'estranger.
La utilització vergonyosa de les banderes pels suposats superpatriotes per ocultar les seves vergonyes
Aquesta realitat mostrada en aquestes dades és la ignorada en el debat sobre el tema nacional. Mai abans les banderes no han estat utilitzades amb major desvergonyiment per ocultar l'enorme drama social. Les tres forces polítiques avui a Espanya que es presenten com les més "patriotes" (unes en "defensa de la unitat d'Espanya", i l'altra "en defensa de la nació catalana en contra de l'Espanya que li roba") són les que estan aplicant polítiques que han fet més mal a les classes populars tant a Catalunya com a Espanya. La por del PSOE al fet que se l’acusi d’"antipatriota" explica que s'aliï amb el PP i amb Ciutadans. I quelcom similar succeeix a Catalunya amb ERC i amb la CUP. Ambdós partits, que es consideren d'esquerres, donen suport al lideratge del pujolisme en el bloc secessionista (corresponsable amb el PP i Ciutadans de la gran crisi social que viuen les classes populars de Catalunya, que són la majoria del poble català). ERC i la CUP, a l’avantposar el tema nacional –aliats i sota la direcció de la dreta– al tema social, estan perjudicant aquestes classes populars. És més, i com vaig dir anteriorment, a l’afirmar la impossibilitat de canviar Espanya, estan reproduint l'argument etnicista segons el qual "hi ha alguna cosa en la manera de ser dels espanyols que no els fa sensibles al canvi".
Aquests partits superpatriotes de dretes als dos costats de l’Ebre han causat l’enorme crisi social
Les polítiques neoliberals (les reformes laborals i les polítiques d'austeritat) han tingut un impacte molt negatiu en la qualitat de vida i benestar de la població catalana. A més a més del descens salarial i de l'augment de la precarietat, les retallades en els serveis públics (de les més accentuades a Espanya) han tingut unes conseqüències molt negatives. En educació la despesa de la Generalitat ha baixat durant el període 2010-2017 en 626 milions d'euros (un 10% menys), en sanitat en 1.026,97 milions (un 10,33% menys), en habitatge un 50% menys (-366,28 milions), en protecció social un 7,1% menys (-149,9 milions), en promoció social un 30,9% (-31,16 milions) i així un llarg etcètera. I el PdeCAT, juntament amb el PP i Ciutadans, ha donat suport a la legislació que va fer possibles aquestes retallades. En realitat, el PDeCAT ha estat un dels partits a les Corts Espanyoles que han ajudat més el PP perquè aquest aconseguís les seves grans parcel·les de poder. Els seus vots han estat determinants no només per aprovar la legislació neoliberal, sinó també per triar figures clau com la Presidenta del Congrés dels Diputats, la Sra. Ana Pastor.
Aquestes polítiques d'austeritat s'han desenvolupat com a part d'una estratègia per afavorir la privatització dels serveis públics, del que la sanitat i l'educació en són un clar exemple. L'exconseller de Salut, Boi Ruiz (que havia estat el cap de la patronal sanitària privada), va fer declaracions explícites en aquest sentit. I l'exconsellera d'Educació va afavorir les escoles privades a costa de les escoles públiques.
Però aquestes polítiques, que afavorien els serveis privats, van ser acompanyades d'un intervencionisme favorable als propietaris dels serveis privats a costa dels usuaris, política que ha tingut un impacte devastador a l'habitatge, l'elevat preu del lloguer del qual ha estat una de les seves conseqüències, cosa que ha comportat un drama social. Els desnonaments de persones i famílies que no poden pagar el lloguer han arribat a nivells escandalosos (veure "Un dels drets constitucionals més ignorats a Espanya: el dret a l'habitatge", Públic, 10.05.18). I per accentuar-ho encara més, els "superpatriotes" com el PP, Ciutadans o el PDeCAT han aprovat, juntament amb el PNB, el "desnonament exprés", cosa que ha facilitat que el període de desnonament es redueixi a dos mesos, mesura que afectaria milions de catalans que fins i tot sense estar desnonats estarien sota l'enorme temor de poder ser-ho. Com poden presentar-se aquests partits neoliberals com a defensors de la pàtria quan estan danyant la gent que són components clau d’aquesta pàtria?
En realitat, els partits secessionistes han atribuït la crisi social a la pertinença de Catalunya a Espanya, i a la manca de sobirania de la primera per poder realitzar les seves pròpies polítiques públiques de desenvolupament. A l’identificar Espanya com l'Estat espanyol, aquest argument ha atret sectors de la població catalana que no són particularment secessionistes però sí creuen que serà impossible per a Catalunya resoldre la seva enorme crisi social sense separar-se d'Espanya i independitzant-se de l'Estat espanyol. Aquest argument podria ser coherent en cas que els que lideressin el procés de secessió fossin forces polítiques compromeses amb altres polítiques diferents i oposades a les que s'estan aplicant a Catalunya i a Espanya. I aquí està el punt dèbil de l'argument secessionista progressista, ja que la força política que lidera avui el moviment independentista representa una opció conservadora neoliberal responsable de la crisi actual. És poc creïble que el PDeCAT fes una política diferent a la que ha dut a terme fins ara. En realitat, els seus dirigents i pensadors en temes econòmics (promoguts pels mitjans públics de la Generalitat) són conegudes figures neoliberals. I com es va demostrar a la transició espanyola, qui controla la transició controla el producte final.
Què s’hauria de fer: centrar-se en el tema social
En realitat, la solució és fàcil de veure: l'eix social hauria de centrar el debat polític i mediàtic, posant la resolució de l'enorme problema social de les classes populars en el centre del debat. Això implicaria resoldre l'enorme problema social ara, i sense esperar a una incerta independència o qualsevol altre projecte, que de dur-se a terme, no es faria ni avui ni demà ni en un futur immediat. I aquest projecte no pot realitzar-se avui a Catalunya sota el lideratge del govern controlat pels de sempre. És una condició essencial per poder canviar Catalunya que es canviï Espanya, en aliança amb les forces progressistes que han estat sorgint al llarg del territori espanyol que, juntament amb forces renovades de l'esquerra tradicional, tenen una clara vocació democràtica profunda, compromeses amb el benestar de les classes populars i amb la qualitat de vida de la població i amb una visió diferent i oposada a l’essencialista uninacional: una Espanya plurinacional, solidària i profundament democràtica. Veure que això és impossible (com creuen les forces secessionistes) és caure en l’etnicisme xovinista que està obstaculitzant el desenvolupament de la molt necessària transversalitat. És urgent que les forces republicanes progressistes als dos costats de l'Ebre col·laborin i s'aliïn per canviar Catalunya i Espanya. Però perquè això succeeixi són necessàries mobilitzacions que exigeixin una solució immediata de la gran crisi social. I aquí de nou el carrer està i va molt per davant de les institucions polítiques. La solució al problema social exigeix canvis profunds a Espanya (amb el canvi del govern) i també a Catalunya (amb el canvi de qui governa la Generalitat). Amb els de sempre controlant els governs espanyol i català, el problema no es resoldrà. Així de clar.