Les arrels del malament anomenat populisme als EUA (i a Europa, incloent-hi Espanya)

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

El principal problema a EUA no és Trump: el problema és que la majoria de la classe treballadora el vota

Llegint la premsa espanyola s’arriba a la conclusió que el principal problema que existeix als EUA és Donald Trump, una figura que es ridiculitza constantment als principals mitjans d’informació (com passa també als EUA) presentant-lo com a un individu incompetent, i fàcilment ridiculitzable pels seus comportaments atípics dins del que es considera acceptable a la saviesa convencional del país. Aquest èmfasi exclusiu en Trump obstaculitza, no obstant, la comprensió del que està passant als EUA. Per estrany que sembli, el principal problema que té EUA no és Trump sinó el fet que la majoria d’un sector gran de la població molt oblidat a aquest país, la classe treballadora blanca, l’hagi votat i que és probable que el voti de nou. Les enquestes mostren una impressionant lleialtat electoral a aquesta figura per part d’aquells que van emetre el seu vot a favor seu. Tot i que la seva popularitat entre la població en general és molt limitada, no ho és entre la majoria de la població que el va votar. I no és clar que a les pròximes eleccions al Congrés dels EUA (aquest novembre) el Partit Republicà vagi a perdre el control de la Càmera Baixa o inclús del Senat, eliminant amb això la possibilitat de ser apartat de la Presidència mitjançant un impeachment. Sembla, per tant, que hi haurà Trump per molt de temps. I el seu impacte a la societat nord-americana i en les relacions internacionals està essent enorme.

Per què Trump va ser elegit President i podria ser reelegit de nou?

La resposta a aquesta pregunta és, en realitat, molt fàcil d’entendre tot i que no és fàcil que vostè pugui llegir-la o veure-la als principals mitjans d’informació espanyols. Per això, hem d’observar què ha estat passant no tant a la dreta sinó a l’esquerra del ventall electoral. S’ha de veure què ha passat als EUA durant aquests anys, analitzant els canvis que li han anat passant a l’esquerra nord-americana, és a dir, al Partit Demòcrata. Històricament, el binomi esquerra-dreta als EUA quedava reflectit al conflicte entre el Partit Demòcrata –que al seu dia s’auto definia com el Partit del Poble (People’s Party)-, que representava sobretot la classe treballadora i altres sectors de les classes populars, i el Partit Republicà, que representava les dretes, molt properes al món empresarial. En aquest escenari, el principal debat polític se centrava predominantment a la distribució de les rendes (i, en menor mesura, de propietat) entre el món del treball i el món del capital. El domini a la vida política nord-americana durant el període de la postguerra (1945-1978) per part del Partit Demòcrata va determinar que les rendes del treball creixessin notablement a costa del descens de les rendes del capital. Les primeres van assolir el seu màxim nivell a finals del període arribant a constituir el 70% de totes les rendes el 1979. Va ser quan es va parlar de “l’època daurada del capitalisme”. Una situació semblant va passar als altres països del món capitalista desenvolupat a dues bandes de l’Atlàntic Nord.

La contrarreforma neoliberal que comença els anys 80: el triomf del capital

La resposta dels propietaris i gestors del capital, als que es solia anomenar els membres de la “classe capitalista”, (terme que no es fa servir avui perquè es considera “antiquat”), no va trigar en presentar-se. Va ser la revolució neoliberal liderada pel President Reagan que va ser, ni més ni menys, una lluita frontal contra la classe treballadora nord-americana.   S’ha de recordar que la primera intervenció pública que va fer aquest president va ser precisament la destrucció d’un sindicat: el sindicat dels controladors de vols als aeroports. L’eix d’aquestes polítiques neoliberals era debilitar els sindicats, desregular els mercats laborals i donar plena llibertat a la mobilització de capitals, expandint-se el procés de globalització, mesures totes elles mantingudes més tard pels governs republicans i també pels governs demòcrates. Entre aquests últims, el President Clinton, fundador del que s’anomenaria posteriorment la Tercera Via (representada a Europa per Tony Blair al Regne Unit i Gerhard Schröeder a Alemanya) va abandonar les polítiques redistributives, fent seves les polítiques neoliberals iniciades per Reagan i Bush senior.

 Des d’aleshores, la dicotomia esquerra-dreta no es va basar en polítiques redistributives centrades al conflicte entre els interessos de les classes populars, d’una banda, i els interessos de les elits financeres i econòmiques que constituirien el que als EUA s’anomena la corporate class (la classe dels que posseeixen i/o gestionen les grans corporacions del país), de l’altra. Al seu lloc, el conflicte es va centra en si incloure o no als grups discriminats (afroamericans, predominantment, i dones) dins l’estructura del poder de la qual havien estat exclosos, marginats i discriminats. Les polítiques d’inclusió i identitat van substituir el conflicte capital-treball. L’èxit d’aquestes polítiques es va traduir a l’augment molt notable d’afroamericans i dones a les institucions públiques (i, en menor grau, privades) que va assolir el seu zenit amb l’elecció d’un afroamericà, Barack Obama, com a president dels EUA (el gener del 2009) i s’esperava que es completés amb l’elecció d’una dona, Hillary Clinton, com a presidenta. Aquesta última, va basar la seva campanya en mobilitzar predominantment les dones i les minories.  Les polítiques públiques federals del Partit Demòcrata van emfatitzar la identitat i l’antidiscriminació, generant una considerable expansió d’afroamericans i dones a les estructures del poder política del país. Però en polítiques econòmiques del Partit Demòcrata bàsicament va continuar les polítiques neoliberals. En realitat, el primer president afroamericà dels EUA va seguir les mateixes polítiques neoliberals que  havia seguir Clinton, els dos Bush i Reagan. De fet, una de les persones més entusiastes de la globalització havia estat la seva Ministra d’Afers Exteriors, la Sra. Clinton, proponent dels tractats de lliure comerç.

Les conseqüències d’aquests polítiques neoliberals: el deteriorament del nivel de vida de la classe treballadora

L’aplicació d’aquestes polítiques neoliberals va tenir un impacte devastador al nivell de vida de la classe treballadora. Les rendes del treball van baixar passant d’un 70% (el 1979) a un 63% (el 2014). I els grups més afectats van ser els membres de la classe treballadora en els sectors industrials, que eres els millor pagats (i en la seva gran majoria persones blanques), en part degut a què havien tingut sindicats forts. Les polítiques federals favorables a la globalització van provocar un desplaçament molt marcat de les indústries a països subdesenvolupats, en busca de salaris baixos. Barris blancs, d’obrers industrials, han quedat destruïts per aquesta mobilitat. Baltimore, per exemple, una de les ciutats més industrials d’aquell país, va quedar enormement afectada quan els Alts Forns de l’Acer (un dels principals centres de treball a aquesta urbs) va deixar la ciutat. El barri obrer blanc més gran de Baltimore (Dandork) és avui un barri deteriorat en extrem. Gairebé el 100% de l’electorat d’aquest barri va votar per Trump, la qual cosa és lògica, ja que van identificar la gran pèrdua del seu nivell de vida amb les polítiques federals que van estimular la globalització. Es més, van percebre al govern federal com a defensor dels afroamericans i de les dones (de classe alta i mitja alta), ignorant-los a ells, els obrers blancs. D’aquí que la gran majoria de les dones de classe treballadora votés a Trump. I no pot atribuir-se aquest fet a un creixement del racisme, ja que molts d’aquests barris blancs havien votat a Obama a eleccions anteriors. En realitat, els delegats al Colegi Electoral que van donar la majoria a Trump procedien de barris obrers que havien votat a Obama el 2009. Aquest enorme descens del nivell de vida de la classe treballadora blanca s’ha traduït en el descens de la seva esperança de vida, com a conseqüència de l’increment de la mortalitat causat pel creixement de les malalties típiques del deteriorament social.

Qui va canalitzar aquest enuig?

Aquest enuig es va dirigir cap a l’establishment polític mediàtica de l’Est dels EUA, basant en el govern federal, i molt en particular cap el que havia estat el Partit del Poble. La canalització d’aquest enuig antiestablishemnt, (que va incloure també un rebuig a l’establishment republicà) va beneficiar l’ultradreta, liderada per Trump, un personatge d’una enorme astúcia política, que sap molt bé com comunicar-se amb els sectors abandonats per aquest establishment, incloent la classe treballadora blanca i les zones rurals, molt conservadores al país, que van jugar un paper clau a la victòria de Trump. Lluny de ser un incompetent, Trump és extremadament astut en el seu discurs iconoclasta, groller i insultant (en contra d’allò “políticament correcte”) i que connecta molt bé amb les seves bases electorals que li són summament lleials. I la constant crítica per part dels mitjans li beneficia, ja que els principals mitjans d’informació són també altament impopulars.

Ara bé, s’està exagerant el rol del personatge Trump. No va ser Trump qui va crear el moviment antiestablishment. Fou a l’inrevés. Aquest últim va crear Trump. Només Bernie Sanders, el candidat socialista, podria haver representat una alternativa progressista a Trump. En realitat, les enquestes indicaven que Sanders havia pogut guanyar les eleccions a Trump. Però l’aparell del Partit Demòcrata va destruir Sanders. I la victòria de Trump era inevitable. Avui el Partit Demòcrata està a una crisi enorme i tot sembla indicar que no entenen (o no volen entendre) les causes de la seva derrota. Avui l’aparell d’aquest Partit continua controlat per la classe mitja il·lustrada (persones amb educació superior), amb connexions amb el món empresarial i molt en particular amb el financer, molt allunyat de la seva base electoral tradicional.

Quelcom semblant està passant a Europa (i a Espanya)

El control dels partits de l’esquerra per components d’aquesta nova classe social (la classe mitja il·lustrada), que s’han distanciat clarament de les seves bases de classe treballadora, ha estat creant situacions semblants a Europa i a Espanya. Barris obrers que havien votat a les esquerres, estan votant a la ultradreta en un país darrera l’altre d’Europa. I això és el resultat de la conversió dels partits d’esquerra a les polítiques neoliberals (globalització i polítiques d’austeritat) que han fet un dany tremend a les seves bases populars. El sorgiment del nacionalisme, el desig de proteccionisme, de la recuperació de la sobirania nacional i el rebuig a l’austeritat, són els ingredients que caracteritzen els moviments de rebuig i del mal anomenat “populisme antiestablishment”. Les característiques d’aquest mal anomenat populisme varien. Però és interessant ressaltar la importància del nacionalisme sobiranista anti-globalització (antieuropeïtzació) que, instrumentalitzat per la ultradreta als EUA, juga un paper clau en les polítiques “populistes”. Aquesta nacionalisme és especialment atractiu per a la classe treballadora que atribueix el descens del seu nivell de vida a aquestes polítiques dutes a terme per aquells que en el seu dia ells van recolzar. I la principal base social d’aquests moviments són sectors molt precaritzats de la classe treballadora així com amplis sectors de les classes mitjanes proletaritzades que estan veient les seves rendes disminuir notablement.

Els moviments antiestablishment al llarg d’Europa estan prenent també un caire antieuropeïtzació que és comprensible ja que identifiquen l’establishment europeu amb les polítiques d’austeritat i les reformes neoliberals que han fet danyat, clarament, la seva qualitat de vida i benestar. I cadascun d’aquests sectors més perjudicats de les classes populars en general, i de la classe treballadora en particular, són les bases més importants d’aquests moviments.

Una de les excepcions en aquesta canalització de l’enuig per part de la ultradreta ha estat Espanya on Podemos va ser un terratrèmol polític que va escombrar el panorama polític espanyol convertint-se més tard, junt amb Izquierda Unida, en la segona força de l’oposició en un període molt curt. Existeix, no obstant, una versió d’ultradreta, Ciudadanos, amb clar compromís neoliberal, que està utilitzant un nacionalisme jacobí molt agressiu, que intenta apel·lar la classe treballadora utilitzant una narrativa d’apel·lació a aquesta classe (és un dels pocs partits a Espanya que explícitament parla i apel·la la classe treballadora) que està creixent enormement, sobretot a Catalunya on aquest nacionalisme espanyolista uninacional es presenta com l’únic capaç d’evitar el que defineixen com a “ruptura d’Espanya” enfront d’un establishment governant a Catalunya, també de dretes i també nacionalista però en sentit contrari. D’aquí que el repte de què les esquerres, a més de dirigir-se a les classes populars en general, i a la classe treballadora en particular, deguin desenvolupar una visió distinta i oposada a la visió de les dretes espanyoles i catalanes, ambdues uninacionals, presentant en el seu lloc una concepció d’Espanya plurinacional. Aquest és el repte de les forces progressistes a Catalunya i a la resta d’Espanya.