La contínua tergiversació de la República Espanyola i de la Generalitat Republicana a Catalunya

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

L’oblit de la memòria històrica ha permès la continuació d’una versió tergiversada de la història d’aquest país promoguda pels partits conservadors (que, a nivell de carrer, es coneixen com les dretes) que presenta la República com un període fosc, liderat per uns polítics i partits incompetents i instrumentalitzats per la Unió Soviètica –com ara en Juan Negrín- i pels comunistes –com el PSUC a Catalunya-, tots ells responsables d’un enorme dolor que es va imposar a la població i molt especialment als combatents de la Guerra Civil. L’última versió d’aquesta tergiversació s’ha reproduït en amplis sectors conservadors del nacionalisme català, coneguts pel seu profund antiesquerranisme. Els seus màxims enemics van ser els anomenats nacionals –els colpistes feixistes- i, al mateix nivell de responsabilitat, els governs republicans progressistes espanyols –com el presidit per Juan Negrín-, així com el govern d’esquerres de la Generalitat de Catalunya presidit per Lluís Companys. Aquesta visió es presenta en diverses versions. Però el que considero també preocupant és que alguns sectors del socialisme espanyol –pertanyents a la sensibilitat largocaballerista- també van considerar que la fi de la República va ser determinada o accelerada per les polítiques del govern republicà de Juan Negrín, el qual és presentat com un mer titella en mans de la Unió Soviètica liderada per Stalin.

Com aquestes tesis apareixen a una de les obres de teatre amb més d’èxit a Catalunya: “In Memoriam. La Quinta del Biberó”

Un exemple del primer tipus de tergiversació, conseqüència del seu profund anticomunisme, és l’obra que porta aquest nom, que ha estat un gran èxit aquesta primavera al Teatre Lliure de Barcelona, que acaba cada nit amb una ovació amb l’audiència dempeus (de classe mitjana de renda mitjana-superior), que omple a vessar el teatre. L’obra sembla a primera instància un merescut homenatge als soldats de la Quinta del Biberó (anomenada així per estar formada per soldats molt joves) que van lluitar durament al front de l’Ebre, defensant un territori que, segons el narrador de l’obra de teatre, “tots sabien que perdrien”. En definitiva, se’ls va assignar un objectiu inassolible: batallar en una guerra en la qual no podien vèncer.

L’escenari d’aquesta obra de teatre és la presentació per part d’un grup de soldats pertanyents a la Quinta del Biberó del patiment que van experimentar i de la inutilitat del seu sacrifici. La tesi de l’autor de l’obra teatral, Lluís Pasqual i Sánchez (director també del Teatre Lliure), és que els causants de tant de sacrifici (que inclou també el sacrifici que van patir els combatents en els dos bàndols de la Guerra Civil) van ser els governs d’aquests dos bàndols, tant el del bàndol feixista –definit també a l’obra teatral com el bàndol nacional- com el del bàndol republicà. Aquesta equidistància de responsabilitats és un element clau a l’obra. A cada personatge, a cada frase retòrica, a cada cançó d’un bàndol que apareix a la pantalla que hi ha a l’escenari, hi ha una altra de l’altre bàndol. Així, a la llista de culpables apareix no només en Franco, sinó també en Negrín, el president del Govern espanyol, i en Lluís Companys, el president de la Generalitat; no només en Queipo de Llano, sinó també el general Líster, i no només els nazis i feixistes italians, sinó també els comissaris soviètics i els seus aliats comunistes. En realitat, cada vegada que apareix un dirigent feixista, a la pantalla gran (que serveix per descriure el context històric) apareix immediatament després un dirigent republicà: cada cop que apareix una frase del costat colpista apareix també críticament una frase del costat republicà. Aquesta equidistància requereix posar els republicans del govern Negrín i els comunistes al mateix nivell que els feixistes. El seu anticomunisme -que satisfà les dretes conservadores i els socialistes largocaballeristas per igual- apareix constantment a l’obra, a l’atribuir-los una gran responsabilitat per l’enorme patiment.

L’equivalència del comunisme amb el feixisme

Aquesta tesi d’equidistància i equivalència entre feixisme i comunisme és una característica del pensament dominant avui a Espanya i a gran part d’Europa. Aquesta equidistància és essencial per sostenir la tesi central d’aquesta obra teatral, que és la tesi d’un humanisme pacifista molt atractiu, que denuncia la insensibilitat del poder –els governs tant feixistes com comunistes i/o republicans- cap a la vida dels joves als quals envia al front i a la mort. És un missatge poderós, molt ben presentat, que mobilitza el públic que omple el teatre nit rere nit, aplaudint al final dempeus.

L’única vegada que l’obra s’endinsa en el context polític del que està presentant, analitzant la naturalesa del conflicte, és quan apareix descrita la causa d’aquest conflicte militar com el conflicte de l’Estat feixista en contra de Catalunya. I tot i que això correspon a una realitat, no existeix cap intent d’explicar aquest conflicte més enllà de l’eix nacional, ja que mai no es fa referència al fet que aquest conflicte era predominantment (i a nivell de tota Espanya) una clara lluita de classes entre l’estructura de poder econòmica i política que havia dominat sempre la vida del país d’una banda, i les forces representants de les classes populars de l’altre, les quals, amb les seves reformes, van afectar els interessos de les classes benestants, que van donar suport al cop militar i al conflicte que es diu Guerra Civil. La República Espanyola, davant del cop militar, tenia el dret a prendre les armes, i els errors que haguessin tingut lloc en el camp militar no poden esborrar aquesta realitat i amb això fer-nos ara pacifistes. El Rèquiem i el cor gairebé religiós del final, amb el qual l’obra acaba, presenten un accent humanista que, en veu d’un dels soldats, defineix totes les guerres –la Guerra Civil inclosa- com a inútils, cruels i mancades de sentit, la qual cosa sembla negar aquest dret.

Els silencis i falsedats de les tesis centrals que es reprodueixen en la tergiversada història d’Espanya i Catalunya, i a “In Memoriam”

No cal dir que l’obra fa una bona tasca al presentar els horrors de qualsevol guerra en general i de la Guerra Civil en particular. I presenta també informació de la brutal repressió que va venir després de la victòria feixista, la qual va establir una de les dictadures més sagnants que hi hagi hagut al segle XX, encara que podria haver afegit més dades, com per exemple (tal com ha documentat un dels principals coneixedors del feixisme europeu, el professor Malefakis de la Universitat de Colúmbia de Nova York) que per cada assassinat polític que va fer Mussolini, Franco en va fer 10.000 (!). En la descripció de la repressió, com a fill de mestres represaliats pel feixisme, em va sorprendre agradablement el reconeixement que fa l’obra de la repressió contra els mestres republicans (amb prou feines coneguda) que va tenir lloc durant la dictadura.

Ara bé, el problema que té l’obra és que enlloc hi ha una explicació del perquè la Guerra Civil va succeir. En el seu intent de responsabilitzar els dos bàndols per la violència al front, mai no cita què significaven i representaven cadascun dels bàndols. En aquest missatge es demonitza la República i el seu govern, el qual havia estat responsable d’alguns dels canvis més significatius que van tenir lloc a Espanya i a Catalunya a la primera meitat del segle XX. La República, malgrat el poc temps que va tenir, va instaurar l’escola pública, la seguretat social, dues reformes agràries, el divorci, el vot femení, va reforçar els sindicats, i una llarga llista de reformes, totes elles mesures que estaven canviant la correlació de forces a Espanya, inclosa Catalunya, i que van causar el cop militar feixista. És més, s’estava configurant una nova visió d’Espanya, la qual trencava amb l’Estat monàrquic jacobí uninacional que havia estat el principal responsable de l’enorme endarreriment econòmic, polític, social i cultural d’Espanya i de Catalunya.

No cal dir que hi va haver molts errors, però aquests no poden ocultar els grans avenços que s’havien assolit per a les classes populars dels diferents pobles i nacions d’Espanya. Posar els governants republicans a la mateixa categoria que els colpistes feixistes (que havien interromput aquell període democràtic en defensa dels seus interessos) és profundament ofensiu per a tots els participants en aquells esdeveniments, cosa que inclou als que van donar la seva vida en defensa de la República, entre ells els membres de la Quinta del Biberó. El fet que la Quinta del Biberó fos derrotada no converteix la seva mort en inútil. I és criticable que els autors de l’obra utilitzin l’enorme dolor i sacrifici dels combatents per promoure el seu missatge pacifista humanitari, sense explicar mai les conseqüències que hauria tingut per a la República abandonar les armes.

La pretesa atribució d’allargar la guerra a la Unió Soviètica i al seu pretès titella, el president Negrín

Aquest argument, reproduït ad nauseam per les dretes a Espanya, inclosa Catalunya, i també per algunes esquerres anticomunistes, que atribueix el desastrós final de la República al suposat domini del Govern de Negrín per part de la Unió Soviètica, ha estat qüestionat extensament per la historiografia actual, la qual ha assenyalat la seva manca de veracitat. Durant la dictadura (1939-1978) i durant la democràcia que es va establir com a conseqüència d’una transició immodèlica (a causa de l’enorme domini que les dretes hereves del feixisme van tenir en el procés de transició i en la democràcia que el va seguir) aquesta versió de la fi de la República va ser la dominant en amplis cercles de l’establishment politicomediàtic del país. Repeteixo que l’evidència que s’ha anat acumulant i que assoleix dimensions considerables mostra, no obstant això, l’enorme falsedat d’aquest argument.

L’obra de teatre culpabilitza Negrín de la política de continuar la resistència (“resistir i resistir”), el mateix Negrín a qui la historiografia dominant avui a Espanya considera un mer instrument de la Unió Soviètica. Aquesta tesi s’ha basat en una sèrie de supòsits cadascun dels quals ha estat mostrat com una falsedat per l’evidència que s’ha anat produint (veure, entre d’altres, els llibres de l’historiador –que no pot presentar-se com a filocomunista i/o filosoviètic- Ángel Viñas El escudo de la República. El oro de España, la apuesta soviética y los hechos de mayo de 1937, publicat el 2010, i La República en guerra. Contra Franco, Hitler, Mussolini y la hostilidad borbónica, publicat el 2012, del mateix autor).

Tenint en compte aquesta evidència, acusar la Unió Soviètica i els comunistes de ser responsable de gran nombre dels mals descrits a In Memoriam és injust. Voldria aquí aclarir, per protegir-me de la mala llet i manipulació molt comuna a les tertúlies i a la vida política espanyola (incloent la catalana), que els meus llibres (i molt en particular el meu llibre crític amb la Unió Soviètica i la seva evolució sota Stalin -que vaig escriure durant el meu llarg exili-) van estar prohibits a la Unió Soviètica, a on jo vaig ser declarat persona non grata per la URSS de Brežnev. Tinc, doncs, credencials suficients per no ser posat en la categoria de prosoviètic. Però negar que la Unió Soviètica va jugar un paper determinant en la derrota del nazisme durant la II Guerra Mundial -com va haver de reconèixer en Winston Churchill-, o que la Unió Soviètica va ser l’únic poder que va ajudar la República en la seva lluita contra el feixisme per motius de solidaritat és, repeteixo, injust. I això últim és el que no reconeix In Memoriam. Però el pitjor de tot no és la falsedat que comunica, sinó els silencis que manté. En realitat, els silencis eixordadors són també culpables. Enlloc apareix l’enorme passivitat de les anomenades democràcies en suport de la República Espanyola. Apareixen Hitler i Mussolini a l’obra, però mai no apareixen els dirigents de les democràcies occidentals que van negar el seu suport a la República. Franco va guanyar a causa de l’ajuda que va rebre de Hitler i Mussolini, i la República va perdre per la falta de defensa rebuda de les suposades democràcies. En realitat, l’esperança de Negrín era que la predictible II Guerra Mundial, provocada per l’expansió del nazisme, forçaria aquests governs, per fi, a defensar la República. Aquesta esperança, compartida per la Unió Soviètica, va ser un error, com bé es va mostrar quan la II Guerra Mundial va començar. Ara bé, presentar aquest error com una immoralitat em sembla injust. És més, part del desig de resistir era endarrerir l’enorme matança que se sabia que passaria, per tal de donar temps perquè es salvessin tant els béns com les persones que garantirien la continuïtat de la República, un cop acabat el conflicte militar. Els intents fallits de rendició pactada que ja havien tingut lloc havien mostrat l’error de l’alternativa, ara promoguda a In Memoriam.

Negrín no va ser un putxinel·li de la URSS

En realitat, hi va haver desacords entre en Negrín i l’Stalin. I com documenta, entre d’altres, l’Ángel Viñas, en Negrín era plenament conscient que el govern soviètic també responia als seus interessos geopolítics en el disseny de la seva agenda. Però no és just minimitzar que un component important d’aquesta agenda fos l’expressió d’una molt necessària solidaritat que la URSS va donar i que les preteses democràcies occidentals, però, no van donar.

No cal dir que la Unió Soviètica i el partit comunista van cometre actes sectaris (com l’assassinat d’en Nin pel qual en Negrín va protestar i que va desaprovar, motiu pel qual va protegir la direcció del POUM) i altres intervencions denunciables. Però això, tot i que dilueix, no invalida el gran paper -més positiu que negatiu- que van tenir durant la Guerra Civil tant la URSS com el Partit Comunista -PSUC a Catalunya-, partit aquest darrer que va destacar clarament més tard durant la dictadura feixista en la resistència antifeixista. Res d’això apareix a l’obra. L’únic que apareix críticament és l’actitud dels comissaris russos i dels comunistes que disciplinaven les tropes, i que feien la vida impossible als soldats de la Quinta del Biberó.

L’humanisme pacifista és també una posició política molt rendible de sostenir a l’Espanya d’avui, en què es ven el missatge que tots eren culpables

Que hi va haver errors militars, entre molts d’altres, no n’hi ha dubte. Però utilitzar aquests errors per culpabilitzar el govern de la República i el govern de la Generalitat (dient que enviaven soldats a la mort tot i saber que no servia per a res) és profundament erroni, a més a més de ser injust i ofensiu per a tots els que van patir i van morir defensant la República, que van incloure els que van lluitar al front de l’Ebre en el qual hi havia, a més a més de la Quinta del Biberó, altres forces de l’Exèrcit Republicà i de les Brigades Internacionals. Dir que la pèrdua de les seves vides va ser inútil, per no haver aconseguit el que desitjaven (la llibertat, la justícia i la democràcia), a l’haver perdut la guerra, és absurd. Sota aquest criteri només els vencedors poden justificar el seu sacrifici.

El fullet de promoció de l’obra acaba amb la frase “que molts dels combatents de la Quinta del Biberó van creure que lluitaven per la llibertat“, frase que gairebé apareix amb un to irònic a la vista del contingut de l’obra de teatre, que transmet el missatge que, en realitat, el seu sacrifici no va servir per a res. Perdre una batalla o fins i tot una guerra, però, no és la fi d’una causa. I la lluita per la llibertat, per la democràcia i per la justícia social s’ha anat construint al llarg del segle XX a força de la continuïtat en les lluites per aconseguir-les. El sacrifici de moltes persones n’ha inspirat d’altres, que han continuat la seva lluita. Fins i tot avui la bandera republicana apareix freqüentment a les mobilitzacions davant l’Estat borbònic espanyol. Per aquest motiu les forces que s’oposen al canvi han fet tot el possible perquè no es conegui l’enorme sacrifici que van fer els nostres avantpassats. La desmemòria històrica que existeix a Espanya, inclosa Catalunya, no és casual o innocent. Ha tingut un propòsit: oblidar el que va ser la República.

Encara que aquesta no és la seva intenció, In Memoriam nega a les víctimes el significat del seu sacrifici. Em sembla legítim que es faci una crítica d’una estratègia militar (la de resistència) i dels errors que hi va haver en ella. Però que es faci una crítica d’aquesta estratègia, suposadament errònia, i s’utilitzi no només per ignorar i amagar el que va ser i representava el govern republicà que va establir aquesta estratègia (el qual és homologat amb el govern feixista) sinó també per promoure una posició “humanitària pacifista”, em sembla una manipulació que, per molt que s’estigui fent avui en els fòrums intel·lectuals dominants, ha de ser denunciada pel que va ser: l’acceptació i resignació sense més del terror feixista.