Ofensiva contra Catalunya, franquisme i presos polítics

19 Nov 2017
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

Por Luis Suárez, membre de La Comuna

Torna el franquisme?
Els presos catalans són presos polítics o només vulgars polítics presos?
És concebible parlar de repressió política en una democràcia?
Tenen dret a la solidaritat uns presos que ni tan sols han estat salvatgement torturats?
Entre els efectes col·laterals de la ‘crisi catalana’ han proliferat com a bolets, a mitjans i xarxes, dilemes com els anteriors, expandint així el camp de batalla també al terreny ideològic i posant a prova les nostres conviccions democràtiques.

Règim franquista o mètodes franquistes?

Els defensors del règim del 78, amb els seus poderosos mitjans afins, mostren una irritabilitat creixent davant qualsevol menció al franquisme. Com si se’ls parlés del mal d’ull. Sense matisar, en general, entre dues formes molt diferents de fer-ho: una és atribuir a l’actual règim una naturalesa franquista o neofranquista; i una altra, afirmar que assistim a un crescendo de provocacions de l’Estat pròpies del franquisme.

Dir que la situació actual, en general, està donant lloc a un nou franquisme és simplement un disbarat en termes històrics i polítics. Ni la realitat social i econòmica, ni el context internacional, ni la cultura i consciència polítiques, permetrien de cap manera, a curt termini i sense una prèvia hecatombe col·lectiva, un nou franquisme.
En canvi, no té res d’estrany que, davant determinades formes de repressió política o ideològica, d’involució jurídica, d’arbitrarietats judicials, i en general de creixents atacs a les llibertats, sorgeixi en l’imaginari social el fantasma del franquisme.

Hi ha una primera i simple raó cultural: el franquisme està en la nostra memòria col·lectiva com una ferida oberta i sensible, igual que ho està a Europa la ferida del nazisme i el feixisme. És pura consciència històrica, pedagògica i preventiva. Teràpia i profilaxi.

O és que estem els europeus ja immunitzats de temptacions feixistes i, per tant, invocar aquests sistemes polítics no és sinó demagògia? Doncs no ho sembla, desgraciadament. Si ho estiguéssim no assistiríem a un sorgiment general de pestilents focus neo-nazis, xenòfobs, antisemites, negacionistes, etc., de punta a punta del territori europeu.

En el nostre cas aquesta ferida sagna i supura encara més, doncs a falta de la imprescindible catarsi política que la transició va evitar, el franquisme va sortir indemne i impune del col·lapse de la dictadura; els seus epígons van seguir instal·lats a l’aparell de l’Estat; els seus crims mai van ser investigats ni jutjats; les seves víctimes mai van ser reconegudes ni reparades.

Un dèficit democràtic persistent que, per cert, comporta un especial llast d’il·legitimitat de l’actual règim a les nacionalitats històriques, especialment Catalunya i Euskadi, on el franquisme va suposar una involució i humiliació addicionals sobre la identitat col·lectiva i els drets nacionals. Dit d’una altra forma: el vocable franquisme, com a sinònim de terror i arbitrarietat, té ressonàncies amplificades en aquells territoris.

Parlar de pervivències franquistes, amb el Valle de los Caídos tal qual ho va erigir el dictador a la seva major glòria, i amb milers d’assassinats a cunetes anònimes, no és desgraciadament un anacronisme. Bé ho corrobora també la impunitat amb la qual els neofranquistes campen pels seus respectes fent apologia dels seus crims des d’entitats subvencionades amb fons públics. Igual que la reiterada oposició de la judicatura a jutjar els crims del franquisme, malgrat les reclamacions en aquest sentit de les víctimes i els organismes internacionals de drets humans.

Polítics presos o presos polítics?

Què és un pres polític o pres de consciència? Per entendre’ns, algú empresonat per les seves idees o per la seva mera pertinença a un determinat grup social, identitari o ètnic.

Pot haver-hi presos polítics en un règim nominalment democràtic? Salta a la vista que la resposta és que sí, doncs les democràcies són, per definició, imperfectes, i igual que poden patir corrupció, frau electoral, discriminació de gènere o ètnica, i moltes altres tares antidemocràtiques, també sofreixen violacions de drets humans, que inclouen la persecució política, racial, cultural, social o de gènere.

No hi ha més que veure, per constatar aquesta aparent paradoxa, el tracte que s’infringeix a Europa a migrants o sol·licitants d’asil; i, més enllà, pensar en algunes democràcies formals com Israel i la seva política respecte al poble palestí, Turquia i els kurds, el Marroc i els sahrauís, o nombrosos països americans amb les seves poblacions originàries. Tot això per fer el relat breu, és clar, perquè hi hauria molts altres exemples.

D’altra banda, en això de la persecució de delictes es dóna molt la mixtura i la fórmula creativa, una mica com a la cuina postmoderna. M’explico: lleis suficientment ambigües, interpretades interessadament, permeten a l’Estat perseguir a persones formalment per infringir la llei, encara que realment sigui per les seves idees. Succeeix aquí amb la legislació relativa al terrorisme o a la seva apologia, i la conversió d’una batussa de bar en terrorisme, o un acudit sobre un atemptat contra un capo franquista de fa 40 anys en apologia del terrorisme.

Hi ha, per tant, presos que semblen comuns però són polítics, i presos que són al mateix temps comuns i polítics, doncs ambdues condicions no són incompatibles. De fet, si ens atinguéssim a la seva acusació oficial els presos polítics no existirien: cap govern els reconeix com a tals.

Tot això semblaria una obvietat, sinó fos perquè davant l’empresonament dels líders catalans, alguns semblen no entendre-ho en sostenir que: a) els presos polítics són per definició només els de la dictadura; b) si un pres està acusat de delictes concrets, no pot ser un perseguit polític. Fals a) i fals b).

S’ha assenyalat també que aquest criteri discriminatori entre categories de presos no deixa de ser bastant selectiu: molts dels qui neguen el pa i la sal als presos catalans per haver promogut una mobilització pacífica, recolzen de manera incondicional als opositors veneçolans, en qualitat de perseguits polítics, quan en molts casos estan acusats d’accions violentes de tot tipus, incloent-hi assassinats.

Una persecució molt polititzada

Els polítics catalans presos han desafiat efectivament la legislació vigent, i aquesta és l’acusació formal per la qual estan empresonats. Però això no impedeix que la seva persecució tingui, a més, clares connotacions ideològiques i polítiques. Salta a la vista repassant els antecedents i circumstàncies del cas.

D’una banda, la legislació que han vulnerat, assentada en la constitució del 78, és sens dubte obsoleta i, en alguns aspectes, antidemocràtica; i una bona part del poble català porta molts anys reclamant sense èxit la seva revisió.

Els polítics empresonats han defensat sistemàticament, durant anys, aquestes mateixes opcions sobiranistes i independentistes, perfectament legítimes; el seu processament s’inscriu en la resposta política de l’Estat enfront d’aquestes opcions i de la massiva mobilització ciutadana: la fiscalia general i l’Audiència Nacional no són precisament neutrals o apolítiques, sinó que vénen demostrant una sistemàtica docilitat progubernamental.

Els desorbitats càrrecs presentats, la immediatesa del seu processament i ordre de detenció, les escasses oportunitats de recurs, i la negació del dret fonamental a la llibertat provisional, expressen un acarnissament dels òrgans jurisdiccionals que només s’explica per motivacions polítiques.

La repressió del sobiranisme català no és un fenomen aïllat: ha de situar-se en la perspectiva de la creixent conculcació per l’Estat de la llibertat d’expressió i la seva obstinació per criminalitzar la protesta o la dissidència en qualsevol de les seves formes.
En suma, són persones que han estat empresonades amb connotacions polítiques, més enllà dels càrrecs penals dels quals estan acusats; i en aquest sentit han de considerar-se presos polítics, o, si es prefereix, presos també polítics.

Per carregar-se de raó, alguns mitjans contraris a reconèixer la condició de polítics d’aquests perseguits han tingut la infeliç ocurrència de tirar mà de l’autoritat d’alguns veterans represaliats del franquisme.

L’insòlit tribunal dels presos polítics ‘de debò’

Hem presenciat així un trist espectacle: mitjans que només recorden les víctimes del franquisme per utilitzar-les espúriament; i víctimes que es presten a aquesta manipulació exhibint el seu historial militant i de represaliats.

Trist i al mateix temps absurd. Per què haurien de ser els ex-presos polítics de la dictadura els més indicats per dictaminar si els actuals presos són o no polítics? Ni la situació actual és la del tardofranquisme, ni el concepte actual de pres polític pot ser igual al d’aleshores, ni els ex-presos polítics són necessàriament experts en Drets Humans. A manera d’analogia convé pensar en què les formes de corrupció política actuals, essent molt diferents a les que es donaven durant el franquisme i el seu capitalisme primitiu d’amiguets, no deixen per això de ser també corrupció.

Les formes actuals de persecució política tenen necessàriament que ser diferents a les de la dictadura, i de la mateixa forma que alguns dels represaliats del franquisme han exigit en aquests dies no banalitzar la repressió franquista, cal exigir que no es banalitzi la repressió política actual comparant-la, per menysvalorar-la, amb la del franquisme.
Doncs igual que succeeix amb la corrupció, qualsevol quantitat de repressió política és ja excessiva.

Una ‘esquerra’ dogmàtica i còmplice

Aquest no és, en qualsevol cas, un debat innocent o intranscendent. Considerar com a política la repressió exercida contra els dirigents independentistes i contra les seves legítimes aspiracions, ens obliga a la solidaritat als qui ens considerem demòcrates i defensors de drets i llibertats, al marge de la coincidència o no amb la seva ideologia i propostes.

Inversament, els qui des de l’esquerra rebutgen la seva naturalesa política amb arguments com: ‘són nacionalistes, ergo no d’esquerres; són delinqüents, per tant no perseguits polítics’, ho fan com a coartada per negar-los la seva solidaritat i no exigir la seva llibertat.

Mentre que aquesta postura no pot sorprendre en el cas del PSOE, que dóna suport servilment a l’ofensiva antidemocràtica del govern a Catalunya, la postura dels ex-presos i representants d’una altra suposada, i minoritària, esquerra, expressa una lamentable combinació de sectarisme i dogmatisme polític, d’una banda, i de complicitat repressora per una altra, molt funcionals per a la dreta espanyolista.

La major part de les víctimes del franquisme no som sectàries

Ha de quedar clar que hi ha altres veterans i veteranes víctimes del franquisme, la majoria, que sí considerem als empresonats presos polítics, i així ho hem fet saber per exemple des de la nostra associació, La Comuna, a través d’un comunicat que lamentablement no ha tingut ni des de lluny la repercussió de les opinions contràries.

Totes les víctimes catalanes de l’ofensiva estatal, perseguides per defensar opcions democràtiques i legítimes, coincideixin o no amb el ‘ordenament constitucional’, compten amb la nostra decidida solidaritat, per sobre de les posicions polítiques particulars de cadascú.


comments powered by Disqus