Els 5,5 milions de cartes de Puigdemont

Miguel Guillén

Politòleg i autor del llibre ‘Podemos-Izquierda Unida. Del desamor a la confluencia’

Aquests dies els catalans estem rebent a casa la tradicional propaganda electoral, que aquest any ens arriba a manera d’avançat regal nadalenc. Avui, en arribar a casa, he trobat un sobre on posava que al seu interior hi havia una carta de Carles Puigdemont. El President. El meu President. El nostre President. Legítim, sobra dir-ho. Res d’ex. Tan legítim que en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya anava en el tercer lloc de la circumscripció provincial de Girona. Tan legítim que ha renunciat a la seva pensió com a ex President, al mateix temps que ha sol·licitat que li restitueixin la seva paga de diputat, a la qual va renunciar en el seu dia, tal i com informava fa uns dies Guillem Martínez a les pàgines (digitals) amigues de Ctxt.

Un apunt important, molt important, sobre la carta de Puigdemont: ni una paraula de drets laborals, ni de l’atur, ni de corrupció, ni d’educació, ni de la sanitat pública, ni de serveis socials, ni d’habitatge, ni de pobresa energètica. Perquè això “ara no toca”, sembla ser.

Diu Puigdemont en la seva carta que, per primera vegada en la història, les eleccions no les ha convocat el President de Catalunya. Raó no li falta. L’aplicació de l’article 155, junt amb els empresonaments de diferents líders socials i polítics, són una ignomínia. Ho condemno enèrgicament. I vull deixar-ho ben clar, negre sobre blanc. Però el que no diu Puigdemont és que les eleccions no les va convocar (ell que podia fer-ho) perquè no va voler, o perquè es va espantar quan alguns dels seus el van acusar de traïdor a les xarxes socials. De vegades, en política, cal més coratge, més valor i menys pusil·lanimitat i refugi a les càlides (i escalfades) xarxes socials.

Segons Puigdemont, els catalans (entre els quals suposo que em deu comptar) sempre hem defensat que la democràcia és l’únic camí. Quan diu “els catalans” no sé si inclou també les insignes famílies franquistes que també hi havia i hi ha a Catalunya, i que llueixen amb honor insignes cognoms catalans al seu DNI. Ara, això sí, sembla com si tothom hagués lluitat en la resistència antifranquista. Quan Puigdemont parla de democràcia suposo que no es referirà a la legitimitat del 47,8% dels vots suposadament suficient per proclamar la independència. La fake DUI.

Diu també Puigdemont en la seva carta que el futur de Catalunya es decideix a Catalunya. Faltaria més, dic jo. Però també dic jo que no es pot enganyar la gent prometent que s’aconseguirà la independència unilateralment, gratis i sense negociar res. Suposo que ja ha quedat clar que aquell independentisme màgic de Junts pel Sí i les seves corretges de transmissió social i mediàtica ha quedat sobradament desacreditat durant les últimes (i accelerades) setmanes.

Diu Puigdemont que la candidatura de Junts per Catalunya neix recollint el clam del carrer. De quin carrer? Convido un dia (només un) a Puigdemont a que faci una tomb pel meu barri, on de ben segur la seva candidatura no serà el 21D la més votada (com no ho era tampoc quan l’encapçalaven Jordi Pujol o Artur Mas). I diu que es presenten amb una llista de caràcter transversal, que supera l’esquema dels partits. Llavors per què Marta Pascal, coordinadora general de la refundada Convergència, diu que les grans decisions de Junts per Catalunya les prendrà el PDECAT?

Diu que el 21 de desembre tindrem l’oportunitat de restituir el Govern de la Generalitat. Segur? I si els electors decideixen una altra cosa? Seguirà vostè reivindicant-se com el President legítim? Què passarà si la candidatura encapçalada per Junqueras, que està injustament a la presó, és la més votada?

Una de les frases més importants de la carta de Puigdemont és aquesta: “l’endemà seguirem construint un Estat independent”. Seguirem? Sembla ser que el fred belga ha afinat el sentit de l’humor de Puigdemont. Això sí que crec que pot ser una bona notícia, la veritat. I diu que ho faran amb els set milions i mig de catalans. Sí? I per què ha governat durant aquest any i escaig a la presidència contra més de la meitat del país?

Diu també Puigdemont que faran un estat més pròsper i amb més cohesió social. No sé a què es pot referir, la veritat… A la cohesió social que ofereix la privatització de la sanitat pública? A les subvencions milionàries a les escoles que segreguen per sexe? A l’augment de les llistes d’espera als hospitals? Al no finançament de la Llei de Barris? A votar a favor de la reforma laboral del PP?

La traca final la trobem en l’últim paràgraf de la carta: Puigdemont parla de Junts per Catalunya com un espai que supera la política. Sí? Segur? Però si precisament ara és quan cal la política més que mai! Passarem directament de la no-política a la post-política? Potser estaria bé experimentar, després de tant de temps, un govern i un Parlament on la política tornés a tenir el protagonisme que mai hauria d’haver perdut. Un protagonisme basat més en la racionalitat i el diàleg, i menys en la identitat i els sentiments. Una política en la que es torni a parlar dels interessos de les classes populars, d’ambulatoris i escoles, de treball i cases sense fred a l’hivern. D’esquerres i de dretes. I de classes socials.

La situació, de tota manera, no sembla d’allò més falaguera: observo els primers llocs de les llistes electorals i massa noms ocupaven escons i càrrecs a la(es) darrera(es) i penosa(es) legislatura(es). El pessimisme de la raó, que ens acompanyarà per molt de temps. Malauradament.