Desmuntant l’amenaça del boicot comercial

Alexandre Moreno Asuar

Economista

Ara que sembla que l'opinió pública ja és conscient de l'escàs o nul impacte que té per a l'economia de Catalunya el trasllat de domicilis socials o seus fiscals a altres territoris, el bloc constitucionalista reorienta la seva estratègia de la por cap als suposats efectes perniciosos que tindria la independència per a l'economia catalana. L'argument estrella que alguns esgrimeixen és el descens del PIB català, principalment a causa del boicot comercial als productes catalans que exercirien els consumidors i productors espanyols. En essència, es tracta de valorar els possibles costos comercials o descensos en la facturació dels productors i distribuïdors catalans, com a conseqüència d'un boicot comercial.

En primer lloc, cal revisar els antecedents històrics, ja que no és la primera vegada que un boicot comercial espanyol planeja sobre l'economia catalana: el 2005, durant la negociació del controvertit Estatut d'Autonomia, es va produir un càstig comercial a Catalunya especialment enfocat en un dels productes de consum catalans més emblemàtics, el cava. El resultat va ser una disminució del 6,6% de les vendes de cava al mercat espanyol, neutralitzat per un augment de les exportacions del 6,3% a altres mercats. Avui, l'economia catalana és molt més oberta que el 2005, aconseguint-se el punt d'inflexió el 2008, quan es va equilibrar la venda de productes a Espanya amb l'exportació a l'exterior. Segons dades d'ACCIÓ (Gencat), el 2017 les vendes de Catalunya a l'estat espanyol representen només un 37% del total.

Afortunadament, la internacionalització no és l'única via per a contrarestar els efectes del vet als productes catalans. Hi ha altres estratègies alternatives o complementàries de resultats provats, ja que el temut boicot és un fenomen ben conegut i estudiat, que ja s'ha donat en altres llocs i en diferents èpoques. De fet, el terme "boicot" és originari de la Irlanda del segle XIX, on el capità i administrador de finques rurals Charles Boycott, apoderat del terratinent Lord Erne, es va negar rotundament a abaixar les rendes als pagesos després d'una successió de males collites. Com a conseqüència, va tenir lloc una revolució camperola pacífica que va adquirir caràcter transversal al comtat irlandès de Mayo: els pagesos es van negar a treballar les terres de Lord Erne, els comerciants a vendre productes al capità Boycott, i fins i tot el carter va deixar de lliurar-li la seva correspondència. Els mitjans locals i internacionals es van fer ampli ressò de la protesta, i les paraules "boicot" i "boicotejar" van adquirir la popularitat de què gaudeixen avui dia.

No obstant això, 150 anys després, en ple segle XXI, l'estructura econòmica local i global ha canviat profundament, i els efectes d'un boicot no es circumscriuen al producte o territori en què s'enfoquen, ja que els mercats estan profundament interconnectats en una economia en xarxa. Tant és així, que la vicepresidenta del govern espanyol ha fet recentment una crida a evitar el boicot als productes catalans, pel risc cert de contagi dels seus efectes a l'economia espanyola. "Comprant productes catalans es fa un favor a Catalunya i a tota Espanya". I no estem parlant de l'efecte represàlia cap a productes espanyols, sinó de l'efecte papallona. A tall d'il·lustració, el tomàquet fregit produït a Catalunya i comercialitzat en supermercats espanyols, es fabrica a partir d'hortalisses produïdes a Extremadura, mentre que el suro dels taps dels milions d'ampolles de cava que es produeix cada any, prové majorment d'Andalusia. I així podríem seguir amb innumerables exemples. La conclusió és que un boicot a un producte o marca catalana, està afectant negativament a productors d'altres llocs, i per tant no té cap sentit.

Fins ara ens hem centrat en l'àmbit de productes de gran consum, on en principi és més senzill trobar productes substitutius o alternatius, perquè en l'àmbit industrial, encara té menys sentit un boicot comercial. En els sectors de maquinària industrial, components, química, etc. la substitució de productes i serveis resulta molt més complicada ja que sol comportar costos econòmics, pel fet que les relacions client-proveïdor són de benefici mutu, amb una planificació de subministrament o manteniment a llarg termini i homologacions, portant aparellada una logística complexa gens senzilla de reconstruir. Al final, l'empresari sol tenir un comportament molt racional, guiant-se per criteris de cost-benefici i qualitat-preu, al contrari que el consumidor final, amb un comportament emocional més impulsiu en el curt termini. Perquè això és precisament el boicot comercial: un comportament irracional conjuntural, que no sol perdurar en el temps.

Tot i així, el teixit industrial i comercial català es basa en una abundant presència de pimes, més de 600.000 entre empreses i petits empresaris. La bona notícia per a ells és que la intensificació de la internacionalització, encara que molt recomanable, no és l'única estratègia disponible per combatre un eventual boicot, per més que els seus efectes siguin temporals. A curt termini hi ha altres estratègies, relativament senzilles d'implementar, que porten bons resultats. Aquells empresaris que optin per defensar la seva quota de vendes al mercat espanyol poden decantar-se per un restyling de marca, canviant l'etiquetatge, per la substitució de les seves línies telefòniques territorials per numeració genèrica, o per establir joint ventures amb empreses de distribució que permetin obrir nous canals de venda i fins i tot el camuflatge de la procedència dels productes, almenys fins que remeti el temporal.

Per al ciutadà del carrer, preocupat per l'efecte genèric d'un boicot a l'economia catalana, cal dir que des del punt de vista cost-benefici, la situació no és gens preocupant: els experts de prestigi internacional que han analitzat la situació a fons (Antràs, Cuadras, Guinjoan, Paluzie, Ventura, etc.) a partir de models economètrics, coincideixen en indicar que els costos comercials d'un boicot comercial intens, estimat en una reducció del 20% en les compres per part de consumidors individuals i d’una del 10% per part d'empresaris, durant el període de transició a un estat propi, es podrien situar al voltant d'un 1,5% del PIB català, és a dir 3.000 milions d'euros. Sent la falca fiscal d'un 40%, l'efecte en les arques públiques catalanes seria de 1.200 milions d'euros, que contrasta amb el benefici aportat per l'eliminació del dèficit fiscal, taxat per fonts oficials en més de 16.500 milions d'euros. En definitiva, l'eventual efecte negatiu temporal d'un boicot, seria àmpliament superat per l'efecte positiu permanent de la sobirania fiscal.