Revolució i democràcia

03 Jan 2018
Compartir: facebook twitter meneame
Comentaris

Boaventura de Sousa Santos

Vinc escrivint que un dels processos polítics més fatals dels últims cent anys ha estat la separació i fins i tot contradicció entre revolució i democràcia com dos paradigmes de transformació social. He afirmat que aquest fet és, en part, responsable de la situació d’impasse en la qual ens trobem. Mentre que a principis del segle XX disposàvem de dos paradigmes de transformació social i els conflictes entre ells eren intensos, avui, en aquest inici del segle XXI, no en disposem de cap ni un. La revolució no hi és a l’agenda política i la democràcia ha perdut tot l’impuls reformista que tenia, havent-se transformat en un arma de l’imperialisme i es troba segrestada a molts països per antidemócratas.

Aquesta tensió entre revolució i democràcia va recórrer tot el segle XIX europeu, però va ser amb la Revolució russa que la separació, o fins i tot la incompatibilitat, va prendre forma política. És discutible la data exacta en la qual això va passar, però el més probable és que fos al gener de 1918, quan Lenin va ordenar la dissolució de l’Assemblea Constituent, en la qual el Partit Bolxevic no tenia majoria. La gran revolucionària Rosa Luxemburg va ser la primera a alertar sobre el perill de la ruptura entre revolució i democràcia. A la presó, Rosa Luxemburg va escriure el 1919 un pamflet sobre la Revolució russa que es va difondre de manera turbulenta, doncs no es va publicar íntegrament fins molt més tard. En aquest text, Rosa Luxemburg va escriure de manera lapidària que la llibertat solament per als partidaris del Govern o només per als membres d’un partit no és llibertat. La llibertat és sempre i exclusivament la dels que pensen de manera diferent, i va afegir: “Amb la repressió de la vida política en el conjunt del país, la vida dels soviets [1] també es deteriorarà cada vegada més. Sense eleccions generals, sense una irrestricta llibertat de premsa i reunió, sense una lliure lluita d’opinions, la vida mor a qualsevol institució pública, es torna una mera aparença de vida, en la qual només queda la burocràcia com a element actiu. Gradualment s’adorm la vida pública i governen uns pocs dirigents d’energia inesgotable i gran experiència. Entre ells, en realitat, només dirigeix un grup petit de notables, i de tant en tant es convida a una elit de la classe obrera a reunions on han d’aplaudir els discursos dels dirigents, i aprovar per unanimitat les mocions proposades. En el fons, només una camarilla. Una dictadura, i per cert, no la dictadura del proletariat, sinó la d’un grup de polítics. […] Aquestes condicions han de portar inevitablement una brutalització de la vida pública: intents d’assassinat, captura d’ostatges, etc.” [2]. Un text premonitori d’una persona que seria, ella mateixa, assassinada dos anys després.

Vivim un temps de possibilitats desfigurades. La revolució va seguir una trajectòria que va donar cada cop més la raó a Rosa Luxemburg en les seves previsions i va ho va fer realitzant una transició que, en comptes de transitar cap al socialisme, va acabar per transitar cap al capitalisme, com bé ho il·lustra avui el cas de la Xina. La democràcia, per la seva banda, reduïda progressivament a la democràcia liberal, va perdre l’impuls reformista i va demostrar no ser capaç de defensar-se dels feixistes, com ho va posar de manifest l’elecció democràtica d’Adolf Hitler. A més, l’“oblit” de la injustícia socioeconòmica (a més d’unes altres, com la injustícia històrica, racial, sexual, cultural i ambiental) fa que la major part de la població visqui avui en societats políticament democràtiques, però socialment feixistes.

Si el drama polític del segle XX va ser separar revolució i democràcia, m’atreveixo a pensar que el segle XXI només començarà políticament en el moment en el qual revolució i democràcia tornin a unir-se. La tasca pot resumir-se de la següent manera: democratitzar la revolució i revolucionar la democràcia. Vegem com. Donades les limitacions d’espai, les orientacions es formulen en termes de principis amb escassa explicació.

Democratitzar la revolució. En primer lloc, de vegades són necessàries ruptures que trenquin l’ordre polític existent. Aquest, quan s’autodesigna democràtic, és certament una democràcia de minories per a les minories, en suma, una falsa democràcia o una democràcia de baixíssima intensitat. La ruptura només es justifica quan no hi ha un altre recurs per posar fi a aquest estat de coses i el seu objectiu principal és el de construir una democràcia digna del seu nom, una democràcia d’alta intensitat per a les majories, respectuosa amb l’encaix de les minories. La revolució no pot córrer el risc de pervertir-se amb la substitució d’una minoria per una altra.

En segon lloc, la ruptura, com el seu nom indica, trenca amb un determinat ordre, però trencar no significa fer-ho amb violència física. El dia de la presa del Palau d’Hivern van morir poques persones i els teatres van funcionar amb normalitat. De la mateixa manera que en la Revolució del 25 d’abril de 1974 a Portugal, en la qual van morir quatre persones i va haver-hi un ferit de gravetat.

En tercer lloc, les finalitats mai justifiquen els mitjans. La coherència entre els uns i els altres no és mecànica, però han de ser equivalents en els tipus d’acció i de sociabilitat política que promouen. En aquest sentit, no és admissible que es sacrifiquin generacions senceres en nom d’un futur lluminós que hipotèticament vindrà. Qui més necessita de la revolució són les majories empobrides, excloses, discriminades i llançades per la societat injusta en zones de sacrifici. El seu futur és demà i és demà que han de començar a sentir els efectes benèfics de la revolució.

En quart lloc, històricament moltes revolucions van ser ràpides a despolaritzar les seves diferències amb els enemics i les antigues classes dominants, al mateix temps que polaritzaven, de vegades de manera brutal, les seves diferències amb grups revolucionaris, la línia política dels quals va ser derrotada. D’això se’n diu sectarisme i dogmatisme. Aquesta perversió va dominar tota l’esquerra política del segle XX.

En cinquè lloc, la lluita de classes és una lluita important, però no és l’única. Les lluites contra les injustícies i discriminacions racials (colonialisme) i sexuals (heteropatriarcat) són igualment importants, i la lluita de classes mai tindrà èxit si les altres tampoc ho tenen. Vivim en societats capitalistes, colonialistes i patriarcals, i les tres formes de dominació actuen articuladament. Al contrari, els homes i les dones que lluiten contra la injustícia es concentren, en general, en una de les lluites, oblidant la resta. I en tant les lluites es mantinguin separades, mai tindran un èxit significatiu.

Finalment, no hi ha una única forma d’emancipació social. Hi ha múltiples formes i, per això, l’alliberament o és intercultural o mai serà.

Revolucionar la democràcia. En primer lloc, no hi ha democràcia: hi ha democratització progressiva de la societat i de l’Estat.

Segon, no existeix una forma legítima de democràcia: hi ha diverses i en el seu conjunt formen el que designo com demodiversitat [3]. De la mateixa manera que no podem viure sense biodiversitat, tampoc podem viure sense demodiversitat.

Tercer, als diferents espais-temps de la nostra vida col·lectiva, les tasques de democratització han de dur-se a terme de manera diferent, i els tipus de democràcia seran igualment diferents. No és possible la democratització de l’Estat sense la democratització de la societat. Distingeixo sis espais-temps principals: família, producció, comunitat, mercat, ciutadania i món [4]. A tots ells la necessitat de democratització és la mateixa, però els tipus i els exercicis de democràcia són diferents.

Quart, seguint el pensament polític del liberalisme, les societats capitalistes, colonialistes i patriarcals en les quals vivim van reduir la democràcia a l’espai-temps de la ciutadania, l’espai que designem com a polític, quant tots els altres són igualment polítics. Per això la democràcia liberal és una illa democràtica en un arxipèlag de despotismes.

Cinquè, fins i tot restringida a l’espai de la ciutadania, la democràcia liberal, també coneguda com a representativa, és fràgil, perquè no pot defensar-se fàcilment dels antidemòcrates i dels feixistes. Per ser sostenible, ha de complementar-se i articular-se amb la democràcia participativa, o sigui, amb la participació organitzada i apartidària de ciutadans i ciutadanes a la vida política, molt més enllà de l’exercici del dret a vot, que òbviament és molt valuós, però no suficient.

Sisè, els propis partits han de reinventar-se com a entitats que combinen dins de si mateixos formes de democràcia participativa entre els seus militants i simpatitzants, especialment en la formulació dels programes dels partits i en la selecció de candidats a càrrecs electius.

Setè, la democràcia d’alta intensitat ha de distingir entre legalitat i legitimitat, entre la primacia del dret (que inclou els drets fonamentals i els drets humans) i la primacia de la llei (dret positiu), o sigui, entre rule of law rule by law. La primacia de la llei (rule by law) pot ser respectada per dictadors, no així la primacia del dret (rule of law).

Vuitè, avui dia governar democràticament significa governar contra corrent, ja que les societats nacionals estan subjectes a un doble constitucionalisme: el constitucionalisme nacional, que garanteix els drets dels ciutadans i les institucions democràtiques, i el constitucionalisme global de les empreses multinacionals, dels tractats de lliure comerç i del capital financer. Entre els dos constitucionalismes hi ha enormes contradiccions, ja que el constitucionalisme global no reconeix la democràcia com un valor civilitzatori. I el més greu és que, en la majoria de les situacions, en cas de conflicte entre ells, el constitucionalisme global és el que preval. Qui controla el poder del govern no és necessàriament qui controla el poder social i econòmic. És el que succeeix amb els governs d’esquerra. Perquè aquests se sostinguin, no poden confiar exclusivament en les institucions. Han de saber articular-se amb la societat civil organitzada i amb els moviments socials interessats a aprofundir la democràcia; i disposar de mitjans de comunicació propis que competeixin amb els mitjans corporatius, en general subordinats als dictàmens del constitucionalisme global.

Democratitzar la revolució i revolucionar la democràcia no són tasques senzilles, però constitueixen l’única via per frenar el camí al creixement de les forces d’extrema dreta i feixistes que van ocupant el camp democràtic, aprofitant-se de les febleses estructurals de la democràcia liberal. La misèria de la llibertat serà palesa quan la gran majoria de la població solament tingui llibertat per ser miserable.

NOTES

[1] El poder popular o los consejos de obreros, campesinos y soldados.

[2] Luxemburgo, R., Obras escogidas, Ediciones digitales Izquierda Revolucionaria, 2008, p. 402.

[3] Véase Santos, B. S. y Mendes, J. M., (eds.), Demodiversidad. Imaginar nuevas posibilidades democráticas, Akal, Madrid y México, 2017.

[4] Véase Santos, B. S., Crítica de la razón indolente. Contra el desperdicio de la experienciaPara un nuevo sentido común: la ciencia, el derecho y la política en la transición paradigmática, Desclée de Brouwer, Bilbao, 2003.

 


comments powered by Disqus