Els Comuns tenen la clau a Catalunya

Miguel Guillén Burguillos

Durant la passada campanya electoral a Catalunya la idea força dels Comuns era que tindrien la clau de la governabilitat, partint de la base que els seus escons serien decisius per formar majories al Parlament. Xavi Domènech es va fer un fart d'ensenyar la clau de casa seva al final de cada acte electoral. Però la jornada del 21 de desembre va deixar uns resultats modestos per a Catalunya en Comú Podem: un 7,43% dels vots i 8 diputats, 3 menys dels que va obtenir Catalunya Sí que es Pot el 2015, en una llista encapçalada en el seu dia pels veterans Lluís Rabell i Joan Coscubiela. El cas és que la suma de les tres candidatures independentistes (Junts per Catalunya, ERC i CUP) sumen 70 diputats, 2 menys que el 2015 però per sobre de la majoria absoluta.

El bloc format per JxC, ERC i CUP va sumar un 47,33% dels vots, mentre que el que formen Ciutadans, PSC i PP va arribar al 43,30%. El panorama, clarament polaritzat, deixa la foto d'una Catalunya partida pràcticament per la meitat en termes electorals. Per això el paper dels Comuns, tot i no ser a priori imprescindible en la suma de majories, seguirà sent clau a nivell social i polític. Potser no en aquesta legislatura al Parlament, però això està per veure. No cal anar massa enrere en el temps per recordar per exemple el paper de Coscubiela en la passada legislatura: potser els vots de CSQEP no eren imprescindibles, però sí que ho van ser alguns discursos i advertiments del veterà sindicalista de CCOO, un dels pocs que va ser capaç de posar els punts sobre les is davant l'esdevenir erràtic de la legislatura i les seves improvisacions esperpèntiques i tramposes. El temps li ha donat la raó, i de quina manera. Tant el bàndol unilateralista com el que va donar suport a la injusta aplicació de l'article 155 ho saben: sense els Comuns no hi ha majoria possible en cap de les dues riberes. Ni n'hi ha ni probablement n'hi haurà. Per això resulta tan important el paper de la política en majúscules en els propers temps, i recosir el danyat catalanisme històric és una tasca que no es pot postergar, perquè hi ha massa coses importants en joc. Que un partit com Ciutadans sigui la primera força en vots i escons, sobretot en els barris obrers, ens hauria de fer reflexionar. I és que no cal oblidar que el partit taronja va néixer com a reacció al catalanisme, a la llengua i particularment al model d'escola catalana, patrimoni de tots. Els hereus de Convergència (i també Unió), ERC, PSC i els Comuns hauran d'arribar a acords ho vulguin o no en els temes troncals del país, perquè el perill taronja existeix i s'enforteix per moments. Que li preguntin si no a Aznar... Si això no s'entén o no es vol entendre i se segueix imposant la política de blocs, no hi haurà sortida possible. Aquest és precisament un dels drames del processisme: la ruptura del catalanisme i l'auge de Ciutadans. Si alguns segueixen pensant en el poder i el partit, i no en el país, tot es posarà molt complicat. Més encara.

En el sí dels Comuns conviuen independentistes i no independentistes. Com en moltes famílies catalanes. Com passa a tot el país. Però la pregunta és: a hores d'ara, poden conviure indepes i no indepes en un mateix partit? Porto temps donant-li voltes a l'assumpte, i reconec que la resposta no és senzilla. Però vull inclinar-me pel sí. Vull. Modestament, opino que si els Comuns volen tenir la clau i ser imprescindibles en la recomposició del catalanisme i la governabilitat del país, han de semblar-se més al país. I que en el seu sí convisquin independentistes i no independentistes s'ha de percebre més com una riquesa que no pas com un obstacle. Els que es van deixar seduir per l'unilateralisme o fins i tot per algun càrrec remunerat processista ja van abandonar fa temps el vaixell i no tornaran.

Les victòries d'En Comú Podem a les generals de 2015 i 2016 no han d'oblidar-se mai. Cal recordar que el projecte dels Comuns té com a horitzó clar la reforma de l'Estat en un sentit plurinacional. És a dir, adaptar la llei a la realitat del país. Per això, a ningú no se li escapa que és fonamental guanyar al PP (i a Ciutadans), i és obvi que els catalans sols no podem. El paper d'Unidos Podemos a nivell estatal serà clau, i malgrat els mals auguris (potser interessats) que dibuixen les darreres enquestes, ja s'està reflexionant profundament sobre les repercussions dels esdeveniments de Catalunya en els suports a Unidos Podemos a la resta de les Espanyes. I la realitat és que aquest espai polític, encara en construcció, ha donat sobrades mostres d'adaptabilitat i resiliència. Qui els descarti anticipadament per a la batalla encara es durà una sorpresa.

Potser hi haurà qui pensi que els Comuns no s'han desmarcat prou de l'independentisme. Hi ha qui diu que si ho fessin recuperarien gran part dels vots que van obtenir a les generals de 2015 i 2016 i que ara han anat a parar a Ciutadans. Honestament: crec que ara la missió prioritària a Catalunya ha de passar per recosir el catalanisme i la societat i no aprofundir en la bretxa dels bàndols irreconciliables, cosa que s'ha demostrat funesta per al país. Però tot això no és incompatible amb la necessitat que l'esquerra perdi definitivament els seus complexos davant del nacionalisme (català i espanyol), perquè per molt que ens diguin que no, això cada vegada va més de banderes i símbols i menys d'altres temes. No són pocs els que han sucumbit en els últims anys a la temptació d'acostar-se al processisme i més recentment a l'unionisme. I és que cal reconèixer que, de vegades, no hi ha confort lluny de la calor identitària. Han volgut que triem entre blanc o negre i molts no han pogut negar-se, quan Catalunya ha estat sempre un país pintat de milers de tonalitats de grisos. Per això quan em diuen que la solució a tots els nostres mals és un referèndum de sí o no torço el gest i em poso a tremolar. La meva opinió és que el projecte de les esquerres catalanes en el seu conjunt, si vol ser útil, no pot deixar-se seduir ni pel fracassat unilateralisme ni per ocurrències delirants i malintencionades com Tabàrnia. I si algú pot seure a la mateixa taula a indepes i no indepes i posar-los a debatre, no se m'acut un altre espai més necessari que el que avui construeixen els Comuns.